D. 14 durant l’any A
(5 juliol
2020)
1. Llegim el text (Mt 11,25-30)
25En aquell temps, Jesús digué: T’enalteixo, Pare,
Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has
amagat als savis i entesos. 26Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho. 27El
meu Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del
Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol
revelar. 28Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo
us faré reposar. 29Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que
sóc mansuet i humil de cor, i la vostra ànima trobarà repòs, 30perquè el meu jou és suau, i la
meva càrrega, lleugera.
2. Mirem el text i contemplem Jesús
Som davant d’una reflexió cristiana
(recollida també a Lc 10,21-22, però sense els tres últims versets: la
invitació als cansats i afeixugats i la promesa de repòs) sobre
unes paraules que remuntarien fins al mateix Jesús de Natzaret, el qual es
presenta en la seva relació amb Déu com el Fill i en relació amb els
deixebles com a mestre.
Jesús s’adreça, en primer lloc, al
Pare, el Senyor de l’univers, i després, als seus interlocutors, que són
finalment identificats com els qui esteu cansats i afeixugats. En
aquesta benedicció de Jesús, s’hi poden distingir tres moments caracteritzats
per les diverses formes verbals o pels continguts temàtics: el primer, pel verb
beneir, en forma de pregària al Pare, amb doble motivació: perquè heu
revelat... i heu amagat...; el segon, pels verbs entregar (posar
a les mans) i conèixer; i el tercer, pels tres verbs en imperatiu: veniu,
accepteu i feu-vos deixebles meus, als quals són associats dues
proposicions en futur: us faré reposar i trobareu el repòs, i una
motivació final: el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera.
L’accent de la benedicció de Jesús
al Pare recau sobre els seus destinataris: els senzills o petits, descartant els savis i els entesos.
Els petits són els marginats i sobrants de la societat. L’objecte de la
revelació feta als petits és la comprensió de les obres del Messies
davant la incomprensió i el refús d’aquesta generació (Mt 11,2.19) i de
les poblacions galilees (Mt 11,20-24). L’elecció gratuïta dels petits és
justificada pel fet que l’únic mediador històric d’aquesta revelació és el Fill
que es manifesta als pobres i als desheretats de tota mena.
Qui són els petits o senzills?
Segons la tradició bíblica, són els pobres, els qui reben la nova del Regne (Mt
11,5; Is 61,1), i són els destinataris de la felicitat del Regne (Mt 5,3); ací
els petits s’oposen als savis i entesos, que, en la
tradició profètica, s’oposen als humils i pobres (Is 29,14.19).
En la perspectiva de Mateu, el text assumeix un to polèmic antifariseu: els petits
són els deixebles, oposats als escribes (savis) i fariseus (entesos).
Aquesta doble interpretació s’empelta en la de Jesús, que reconeix l’acció
salvadora i gratuïta del Pare en la doble reacció enfront del seu missatge i de
la seva persona: el joiós acolliment pels pobres i desheretats,
pecadors, malalts, ignorants, marginats i sobrants i l’obstinat refús
dels responsables qualificats pel «saber» i l’«experiència» religiosa.
El jou que
ofereix Jesús no és més un sistema legal a interpretar i practicar segons els
escribes i fariseus, sinó el seguiment d’una persona i d’un missatge: el Fill
que manifesta i realitza plenament i definitivament la voluntat del Pare, que
atorga la felicitat (cf. Sir 6,24-30). El que és suau i lleuger és ser deixeble
de Jesús, és a dir, ser-li fidel i lleial.
3. Pensem-hi
M’és suau i lleuger ser deixeble de
Jesús? Per què?
Permeto, com els senzills i els
petits, que Déu sigui Déu en la meva vida i acció?
En la meva pregària, sé donar
gràcies a Déu perquè em fa reposar en el seu Fill Jesús?
