Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen

 

D. 32 de durant l’any C 

(6 novembre 2022)

1. Llegim el text (Lc 20,27-38)

²⁷Després alguns dels saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat: ²⁸Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. ²⁹Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. ³⁰També el segon ³¹i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. ³²Finalment va morir també la dona. ³³Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s’hi havien casat? ³⁴Jesús els respongué: Els qui viuen en aquest món es casen, ³⁵però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; ³⁶ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu. ³⁷I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob. ³⁸Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Hem arribat a Jerusalem i som dins l’espai del temple dedicat a l’ensenyament. En el context del temple, els oients de Jesús queden reduïts a dos bàndols: el poble, l’oient atent a la Paraula de Jesús i les autoritats religioses, els adversaris que no volen acollir-lo, sinó humiliar-lo i eliminar-lo.

La qüestió sobre la resurrecció d’entre els morts centra l’escena. El punt de partida és un costum fet llei (anomenada llei del levirat; Dt 25,5-10), que assegurava la descendència legal al germà difunt per la continuïtat en el nom (la vida del difunt queda garantida pels descendents). A partir d’aquesta pràctica assumida en la Llei de Moisès, els saduceus assetgen Jesús proposant-li un cas inversemblant, però conegut de la religiositat popular (n’és exemple Tb 6,14), a fi de ridiculitzar la fe en la resurrecció: Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s’hi havien casat?

La resposta de Jesús també parteix de la Llei de Moisès, que és l’única part de l’Escriptura que els saduceus accepten com a normativa. És més, Jesús afirma la resurrecció d’entre els morts fonamentant-se en l’experiència creient de Moisès (Ex 3,6): el Senyor és el Déu dels patriarques ja morts però vius amb Ell. D’altra banda, Jesús afirma que la resurrecció no és pura continuïtat amb la vida present, basada en la vida sexual; per això, en l’estat del ressuscitat, no hi cabrà la vida sexual, perquè la mort haurà desaparegut. Si l’engendrament serveix per a substituir els morts per vius, en el món que vindrà (successiu al món present), ja no serà més necessari perquè la vida continuï.

Acollir Jesús és acollir la salvació que porta i, per tant, té part en la resurrecció: és igual que els àngels i és fill de Déu; és a dir, sense deixar de ser humà, participa de la condició divina de Jesús. Lluc insisteix en aquesta condició de salvats dels qui acullen la Paraula del Senyor: gràcies a ell tots viuen. Els qui han rebut la salvació, encara que semblin morts als ulls de la gent, viuen, i viuen per a Déu. Sols amb els ulls de la fe es pot copsar que el deixeble de Jesús mort és viu, perquè el Déu que l’ha acollit és Déu de vius i no de morts. Així Jesús ens diu que quan estem amb Déu, vivim per a sempre, perquè l’Amor ha tret la mort.

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

Creure en Jesús (acollir-lo com a Senyor de la meva vida) em fa fort (valent) davant la mort? Soc conscient que el nostre Déu és Déu de vius i, per tant, amb ell no hi ha morts?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Feliços

Tots sants

1. Llegim el text (Mt 5,1-11)

¹En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s’assegué, i se li acostaren els deixebles. ²Llavors, prenent la paraula, començà a ensenyar-los dient:

³Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne del cel.

⁴Feliços els qui ploren, perquè seran consolats.

⁵Feliços els humils, perquè posseiran la terra.

⁶Feliços els qui tenen fam i set de ser justos, perquè seran saciats.

⁷Feliços els compassius, perquè seran compadits.

⁸Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu.

⁹Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu

¹⁰Feliços els perseguits pel fet de ser justos, perquè d’ells és el Regne del cel.

¹¹Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies.

¹²Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Les benaurances podem llegir-les des de dues perspectives. Des dels receptors: De qui és el Regne del cel? Qui posseirà la terra? Qui veurà Déu? Les respostes són sorprenents: els pobres en l’esperit, els humils, els nets de cor. Aquests candidats tan insòlits són els beneficiaris de l’atenció amorosa de Déu.

I les podem llegir des de perspectiva de la felicitat promesa: Què poden esperar els pobres en l’esperit? I els humils o els nets de cor? De nou, en termes dels estàndards humans de recompensa, les respostes són sorprenents: són massa colossals. Porten una força d’esperança inaudita i apunten a un estil de vida alternatiu a la cultura dominant.

Per exemple, els perseguits i calumniats, perquè han portat una vida d’acord amb l’Evangeli, rebran el Regne de justícia i d’amor com a regal.

Per Tots Sants l’Església celebra la promesa que Déu no ha oblidat els pobres en l’esperit, els qui estan de dol, els humils, els qui lluiten per la justícia, els compassius, els nets de cor, els constructors de pau ni els perseguits.

La darrera benaurança té una referència inesperada per als presents implicats en la lluita pel Regne. No són invitats a rebre una recompensa instantània, sinó a ser confortats en l’esperança. Davant la persecució i incomprensió, la promesa divina afecta el futur i comporta una promesa divina d’alegria. La celebració de la reivindicació que fa Déu dels sants, que van sofrir, comporta l’encoratjament per tots els qui lluitem contra les forces de l’opressió i del mal.

Jesús és el model i la garantia d’aquesta alegria i esperança en la lluita.

3. Pensem-hi

• Sintonitzo amb aquesta ona d’alegria i d’esperança? Per què?
• Em sento confortat/da en la lluita contra les forces del mal i contra les injustícies?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El Fill de l’home ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut

 

D. 31 durant l’any C  

(30 octubre 2022)

1. Llegim el text (Lc 19,1-10)

¹ Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. ²Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. ³Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d’estatura. ⁴Llavors s’avançà corrent i es va enfilar dalt d’un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. ⁵Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué: Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’haig d’hostatjar a casa teva. ⁶Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria. ⁷Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien: Ha anat a allotjar-se a casa d’un pecador! ⁸Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué: Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més. ⁹Jesús li digué: Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d’Abraham. ¹⁰El Fill de l’home ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot fent el camí cap a Jerusalem, Jesús passa per Jericó, ciutat important situada a uns 24 km al nord-est de Jerusalem, prop del riu Jordà, i amb un notable moviment comercial. Un lloc ideal perquè els cobradors d’impostos (publicans) s’hi enriquissin fàcilment, certament injustament, gràcies al guany sovint abusiu que obtenien de la gent; per això tenien fama de poc honrats i eren considerats col·laboradors de les administracions romana i herodiana i tan pecadors com les prostitutes i els pagans. Així Zaqueu, que n’era el cap de Jericó, era ric i era un pecador. Heus ací l’impacte de l’allotjament de Jesús a casa d’un pecador; és l’estil escollit a fi de manifestar el do definitiu de Déu en la taula compartida amb els pecadors i exclosos, assolint la màxima expressivitat en l’Últim sopar.

Zaqueu vol veure qui és Jesús i ho assoleix quan el reconeix com a Senyor (Lc 19,8). La seva situació social (cap dels cobradors d’impostos), religiosa (pecador) i física (petit d’estatura) no li ha impedit de veure’l. Precisament perquè Jesús ha vingut a cercar i a salvar el que està perdut, i així revela la manera d’actuar de Déu.

Zaqueu, en veure Jesús, veu els altres, que encara no els havia vist de veritat: els pobres i a tots els qui havia defraudat. Heus ací la conversió de Zaqueu. I si no dona tot el que té és perquè ha de restituir el quàdruple als qui ha estafat, així va més enllà del ric important de Lc 18,18-23, atès que demostra la seva immensa generositat.

Lluc mostra que la iniciativa del trobament és de Jesús, tot està cuinat perquè Jesús cerqui i salvi Zaqueu (Lc 19,5.10). Jesús s’identifica amb el pastor i el pare de les paràboles de Lc 15: expressa l’actuar de Déu (vegeu Ez 34,16). El gest ple d’amor de Jesús (va a casa d’un pecador) fa que Zaqueu sigui molt generós. L’amor és el fruit d’aquesta visita de Jesús.

Lluc accentua l’avui de la salvació i la condició divina de Jesús: és el Senyor (Lc 19,8). És avui que Jesús ha de ser acollit (Lc 19,5) i també és avui que la salvació arriba (Lc 19,9). Ara i ací, la salvació arriba amb Jesús i per mitjà d’ell, sense que calgui esperar ningú més. Jesús és l'avui de la salvació, és el Salvador (Lc 2,11). I l’arribada de la salvació provoca un canvi en els qui l’acullen: hom esdevé generós i amic dels pobres (Lc 16,8-9). El seguidor del camí de Jesús ja participa i gaudeix de la salvació, que amara tota la seva existència i acció.

 

3. Donem un cop a la nostra vida i acció

·        Vull veure Jesús i deixo que vingui a casa meva?

·        La trobada amb Jesús fa adonar-me de la importància dels altres?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre

 

D. 30 de durant l’any C 

(23 octubre 2002)

 

1. Llegim el text (Lc 18,9-14)

⁹A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: ¹⁰Dos homes van pujar al temple a pregar: l’un era fariseu i l’altre publicà. ¹¹El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: «Déu meu, et dono gràcies perquè no soc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com aquest publicà. ¹²Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo». ¹³Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: «Déu meu, sigues-me propici, que soc un pecador». ¹⁴Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.

 

2. Comprenem el tex i contemplem Jesús

La paràbola d’avui és una narració exemplar típicament lucana (a l’estil del bon samarità) i planteja la situació del deixeble davant Déu. El fariseu i el publicà representen dos tipus de persones vistes sota una única perspectiva: com es veuen davant Déu. Es presenta una relació triangular: un fariseu, un publicà i Déu al qual s’adrecen. Ambdós s’adrecen a Déu, però amb una actitud i una idea oposades. Per això mostra dos tipus d’oració, reflex d’aquesta personal visió davant Déu. Tenim el devot practicant (el fariseu) i el pecador (el publicà), dues figures antitètiques per la seva situació en el temple i pel contingut de la seva oració. Aquest mateix contrast fa que l’oient endevini ben aviat, abans de la conclusió (Lc 18,14a), qui és el bo de la narració.

Aquesta narració exemplar s’obre amb una introducció (Lc 18,9) i es clou amb una exhortació (Lc 18,14b), que reflecteixen el contrast entre l’orgullós i l’humil, el qui es perdona a si mateix i el qui implora el perdó de Déu. I al final, l’humil se’n va perdonat (en el sentit que és salvat) i l’altre no (això no vol dir que sigui condemnat, sinó que no ha manifestat cap necessitat de ser salvat).

El fariseu, fent un tomb per la seva vida i acció, dona gràcies per les seves virtuts (oració d’agraïment plena d’autosatisfacció). La seva oració reflecteix l’orgull de no ser com els altres: lladres, injustos, adúlters, ni tampoc de no ser com aquest publicà; fins i tot es vana de fer més del que està manat. En aquest moment, fem el cim de la narració: s’ha arribat al sostre de l’orgull (no sols s’ha vanat de complir la Llei, sinó també de no fer-se amb els pecadors), i aleshores apareix l’abisme amb l’humil. És penetrant i subtil la ironia que té la seva manera d’adreçar-se a Déu: no es recorda dels altres per encomanar-los al Senyor, sinó per menysprear-los i condemnar-los. El fariseu, així, comet un dels pecats més greus: es posa en el lloc de Déu per condemnar els altres.

D’altra banda, el publicà simplement reconeix que és un pecador i implora la misericòrdia de Déu (oració de petició plena d’humilitat).

Davant els oients, el fariseu no és ni un menyspreable publicà ni molts menys un pecador; però davant Déu, no és el just que aparentava, perquè es fia massa d’ell mateix i dels mèrits que va acumulant. El just és el publicà, perquè sols es fia de la misericòrdia del Pare.

La paràbola ofereix una visió diferent de la justícia divina. A un que es justifica per si sol, s’hi oposa l’altre que espera del Senyor la gràcia per a ser perdonat (justificat). La gràcia del perdó no està condicionada pel pecat. És un greu error pensar que cal pecar per a ser perdonat i obtenir la reconciliació amb Déu. La gràcia no està condicionada ni pel pecat (cas del publicà), ni pels mèrits (cas del fariseu), sinó que és gratuïta i predomina sobre qualsevol acció humana.

Si el fariseu no torna a casa perdonat és perquè les seves bones accions no li han impedit de jutjar els altres. I el publicà és perdonat perquè no condemna ningú.

Jesús posa sobre la taula dues maneres de relacionar-se amb Déu i amb els altres. Aleshores allà on es jutja un altre, desapareix la justícia de Déu. Cal transformar el mal en bé. Déu sempre mostra el seu rostre misericordiós perquè transformem el mal en bé.

Amb aquesta paràbola Jesús afirma que Déu salva (justifica) el qui reconeix els pecats i les limitacions personals i es lliura confiat a la seva misericòrdia. I Jesús recorda que el que importa no són els pecats comesos, sinó l’actitud actual d’entrega humil i confiada a Déu, és a dir, l’actitud amb què el deixeble se situa davant Déu. I per això cal evitar refiar-se de ser just i tenir per no res a tots els altres.

 

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

• Com ens veiem davant de Déu i dels altres?
• Quin tipus d’oració fem normalment? D’agraïment? De petició?
• En quines ocasions puc transformar el mal en bé? I què faig?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Però el Fill de l’home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?

 

D. 29 de durant l’any C 

(16 octubre 2022)

1. Llegim el text (Lc 18,1-8)

¹Jesús els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir: ²En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. ³A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: Fes-me justícia contra l’home amb qui tinc un plet. ⁴Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: “Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, ⁵però aquesta viuda m’amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més.” ⁶I el Senyor va afegir: Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ⁷¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Els tindrà esperant? ⁸Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l’home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Un cop Jesús ha anunciat la vinguda del Regne (Lc 17,20-37): ja és present, però encara s’ha de manifestar plenament, i l’evangelista Lluc ha recordat el retard de la parusia, tenim la paràbola del jutge injust i la viuda. Tot i que el retorn del Senyor s’hagi retardat indefinidament, no cal per això, relaxar-se i descurar l’oració.

La intenció de la paràbola del jutge i la viuda es fer adonar-nos de la necessitat de pregar sense perdre mai l’esperança. No es tracta de pregar sense parar, sinó sense defallir, sense cansar-se. Heus ací perquè proposa l’exemple de la viuda que no para d’anar a l’encalç d’un jutge irresponsable. La punta de la paràbola surt del comentari de Jesús (és el Senyor: Lc 18,6) sobre la conducta del jutge, qualificat de sense entranyes, perquè no té temor de Déu ni té consideració als homes: palesa una total indiferència envers Déu i els altres. El comentari de Jesús apunta que el protagonista de la paràbola és el jutge injust i no la viuda, com també l’indicava en la de l’administrador astut (Lc 16,1-8a). La tradició bíblica presenta la viuda, juntament amb l’orfe i l’immigrant, com a figura del pobre, i mostra com Déu sempre l’escolta i l’ajuda. La viuda és un exemple dels qui no tenen veu, dels indefensos, als quals Jesús ofereix la Nova del Regne, mentre camina cap a la casa del Pare.

Si la viuda representa avui l’indefens davant la prepotència dels poderosos, el jutge injust representa la sol·licitud de Déu: és impensable que Déu resti passiu davant el crit d’auxili dels indefensos, tot i que alguns profetes i savis hagin mostrat el seu desconcert davant la seva aparent passivitat. La certesa que Déu és un jutge just que no menysprea l’indefens provoca l’oient a manifestar-li la seva confiança i adhesió, i per tant, que li adreci confiat tota súplica. Així la disponibilitat de Déu davant l’esperança del qui el prega suscita el sentiment de confiança i l’actitud d’oració insistent i perseverant. I perquè ningú no presenti Déu Pare com el qui no fa cas dels seus elegits i els fa esperar sempre, l’aplicació de la paràbola (Lc 18,7-8a) n’és l’antídot. En efecte, la conclusió, preparada per la introducció (Lc 18,1), recorda la importància de la fe per a mantenir-se en una actitud d’oració constant i esperançada: sols la fe farà que mai no perdem l’esperança en l’oració i que mai no caiguem en la indiferència davant el retard del retorn del Senyor.

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

Prego sovint? Per què? Em cansa haver de pregar?

He perdut l’esperança en l’oració? La fe en Déu em manté ferm en l’oració?

El Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Aixeca’t i vés-te’n: la teva fe t’ha salvat

 

D. 28 de durant l’any C 

(9 octubre 2022)

1. Llegim el text (Lc 17,11-19)

¹¹Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava entre Samaria i Galilea. ¹²A l’entrada d’un poble van anar a trobar-lo deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny ¹³i es posaren a cridar: Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres! ¹⁴En veure’ls, Jesús els digué: Aneu a presentar-vos als sacerdots. Mentre hi anaven, van quedar purs de la lepra. ¹⁵Un d’ells, quan s’adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, ¹⁶es prosternà als peus de Jesús amb el front a terra i li donava gràcies. Aquell home era un samarità. ¹⁷Jesús digué: ¿No eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou? ¹⁸¿No n’hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d’aquest estranger? ¹⁹I li digué: Aixeca’t i vés-te’n: la teva fe t’ha salvat.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest relat obre la tercera part del camí de Jesús (Lc 17,11-19,27). Si la segona part havia girat entorn de la qüestió sobre qui són els qui se salven (Lc 13,23), la tercera fixa la mirada en els qui són declarats salvats per Jesús: un estranger, els infants (Lc 18,16), els qui ho han deixat tot pel Regne (Lc 18,29-30), un cec que viu vora el camí (Lc 18,42), els publicans (18,14; 19,9-10).

La narració lucana de la guarició dels deu leprosos destaca, d’una banda, la reacció agraïda d’un dels guarits: l’estranger; i de l’altra, en relació amb la reacció anterior, la declaració de Jesús: La teva fe t’ha salvat. Lluc s’atura a descriure com Jesús acomiada uns proscrits (exclosos de la societat: Lv 13,45-46) sense guarir-los ni ajudar-los (com fa Eliseu amb Naaman), però manant-los fer (la força de la paraula) el que prescriu la Llei al declarat leprós (Lv 14,1-32). La paraula del mestre Jesús és eficaç, i alhora, ensenya quina ha de ser l’actitud del qui ha experimentat l’eficàcia de la seva paraula: l’agraïment, reacció espontània de la fe. Igual que Naaman, que ha de banyar-se abans de ser guarit, els leprosos han de presentar-se als sacerdots: a tots se’ls demana que creguin en la seva guarició abans de ser guarits.

L’actitud de l’estranger és doble: fe i agraïment, i contrasta amb la ingratitud i la incapacitat dels nou autòctons de convertir-se i reconèixer Jesús com el qui salva. L’estranger ha vist, amb els ulls de la fe, la mà de Déu en la seva guarició: dóna glòria a Déu; i per això, no va al sacerdot, sinó que retorna a Jesús (conversió) i es prosterna als peus (reconeix qui és Jesús) del qui li ha fet experimentat la salvació en la seva guarició, i li manifesta tot el seu agraïment pel do rebut. I Jesús el declara salvat.

Tanmateix Jesús planteja tres preguntes: ¿No eren deu els qui han estat purificats? ¿On són els altres nou? ¿No n’hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d’aquest estranger? La primera indica que no tots han vist amb els ulls de la fe i prepara la següent. La segona mostra la decepció de Jesús: l’obediència a un manament de la Llei els causa la guarició física, però la seva manca de fe els impedeix de reconèixer i d’acollir el qui els regala la salvació de Déu. La tercera anticipa la recepció de la salvació pels qui no quedaran encegats per l’obediència a la Llei.

Les tres preguntes pretenen fer adonar-nos de la importància de la fe per a reconèixer i acollir la salvació de Déu en Jesús, així com de la gratitud del creient, tot i no ser del poble escollit, davant Jesús Salvador.

3. Mirem la nostra vida i acció. Em fio de la paraula de Jesús? La meva fe en Jesús em fa ser agraït? Com expresso o manifesto el meu agraïment?