Revista "Evangeli i Vida" núm 142

Revista "Evangeli i Vida" núm 143

diumenge, 27 de desembre de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la

 


D. 2n de Nadal 

(3 de gener 2021)


1. Llegim el text (Jn 1,1-18)

1Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. 2Ell estava amb Déu al principi. 3Per ell tot ha vingut a l‘existència, i res no hi ha vingut sense ell. 4En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. 5La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. 6Déu envià un home que es deia Joan. 7Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. 8Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. 9Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. 10Era present en el món, que per ell ha vingut a l‘existència, i el món no l‘ha reconegut. 11Ha vingut a casa seva, i els seus no l‘han acollit. 12Però a tots els qui l‘han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. 13No han nascut per descendència de sang, ni d‘un desig carnal, ni d‘un voler humà, sinó de Déu mateix. 14El qui és la Paraula s‘ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. 15Joan dóna testimoni d‘ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» 16De la seva plenitud, tots nosaltres n‘hem rebut gràcia rere gràcia. 17La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. 18A Déu, ningú no l‘ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l‘ha revelat.

2. Contemplem el text

El pròleg joànic consta de sis estrofes: (1) la Paraula preexistent (1,1-3); (2) la Paraula relacionada amb el món dels humans (1,4-5); (3) el testimoniatge de Joan (1,6-8); (4) la Paraula ve a trobar els humans (1,9-12); (5) l‘encarnació de la Paraula (1,14), cim de la revelació; (6) la glòria de la Paraula s‘ha mostrat en els fruits rebuts i Jesucrist ha revelat el Déu invisible (1,15-18).

El pròleg és el primer relat bíblic sobre l‘encarnació de la Paraula. En la tradició sapiencial, Paraula i Saviesa són la mateixa cosa: la Paraula, present en la Llei i els Profetes, és la Saviesa. Però la Paraula identificada amb la Llei queda limitada al poble de la Llei, inculturada en un Llibre. La reflexió sapiencial sobre la Saviesa havia ennuvolit la força de la paraula del Senyor (dabar en hebreu, que significa paraula i esdeveniment). El pròleg recupera la força del Dabar, donant-li un nou sentit en continuïtat amb la reflexió sapiencial: la Paraula de Déu no pot identificar-se amb la Llei de Moisès, per això es fa diàleg i acció en Jesús de Natzaret; així el fet que Déu vulgui establir una relació d‘amor i llibertat amb tota la humanitat, queda narrat en Jesucrist.

El pròleg situa la Paraula en la història i al si de la creació. La indicació al principi situa el relat de la comunicació de Déu amb els humans en relació amb la creació (Gn 1: tot és creat per la Paraula), i amb la tradició sapiencial (Pr 8,22: la Saviesa existia abans de la creació). Des de sempre, la Paraula ha volgut relacionar-se amb la humanitat, ha vingut al món (1,9), ha habitat entre el seu poble, amb els de casa seva (1,11); però fins ara no s‘ha fet sarx (1,14), fet home. El relat mostra Déu abans i després de la seva encarnació.

El pròleg conta com Déu vol que els humans siguin fills seus en el seu Fill (1,12). Com des d‘ara, els humans podem participar de la plenitud de la vida de Déu en Jesucrist (1,16). Dit d‘una altra manera, Déu ens ha creat per a comunicar-nos la seva vida en un diàleg d‘amor i llibertat. En definitiva, ara es tracta d‘acollir Déu en el seu Fill únic Jesucrist o no acollir-lo; si l‘acollim participem de la seva divinitat en la seva humanitat, que és la nostra.

3. Pensem-hi. Com penso acollir en la meva vida i acció la Paraula de Déu feta humanitat, fragilitat, precarietat?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava

 


Santa Maria, Mare de Déu


1. Llegim el text (Lc 2,16-21)

Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora. En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d’aquell infant. Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. Després els pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat. Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l’infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare.


2. Contemplem el misteri

Avui s’acompleix l’esdeveniment anunciat als pastors: trobaren Maria i Josep amb el nen a la menjadora. I un cop passats vuit dies (octava de Nadal), és l’hora de fer realitat l’anunci de l’àngel a Maria: li posaràs el nom de Jesús (1,31). Ara Maria nua el reconeixement de la visita anunciada del Senyor (la menjadora; cf. Is 1,3) amb la imposició del nom, que revela l’avui de la visita del Salvador. Lluc dóna més relleu a la imposició del nom que a la circumcisió; així, els pares són obedients al designi salvador de Déu expressat per l’àngel Gabriel.

Els pastors, que representen els creients que miren des de la fe pasqual, és a dir, des de la mort i resurrecció, van de pressa al lloc de la manifestació del Salvador: Betlem (2,5) i el reconeixen com a Déu que visita el seu poble per a salvar-lo (el troben a la menjadora: 2,16). Lluc ofereix un tast del que passa a l’Església naixent: pobres i pagans reconeixen la visita del seu Senyor. A més, un cop l’han reconegut present, els pastors anuncien a tothom aquesta presència (2,17-18) i se’n van tot glorificant Déu i lloant-lo (2,20). Els pastors fan mutis. Després de reconèixer la visita de Déu en Jesús, els creients no hem de mirar més vers l’origen misteriós de Jesús sinó cap a la seva vida i acció, quan el trobem sol (adult) a la sinagoga de Natzaret, a la creu.

Els oients dels pastors manifesten admiració (2,18), reacció típica de la gent que veu la manifestació del Salvador (2,47; 4,22.32.36; 5,26; 9,43; 11,14; Ac 2,7-12); així, l’anunci del fet possibilita que tothom reconegui la visita el Senyor.

Maria medita el que veu i sent, com Jacob (Gn 37,11), i ho guarda en el seu cor, com Daniel (Dn 7,28). ¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures? (24,32). Com a tipus del creient, Maria creu (1,45), escolta la Paraula de Déu i la compleix (8,21) i prega amb tota l’Església, mentre espera la vinguda de l’Esperit (Ac 1,14). Lluc presenta Maria com la creient que fa l’esforç per a copsar l’obra de Déu, tant en el que veu i sent, com en la reacció dels pastors (els pobres i els pagans) davant el misteri de l’encarnació del seu Fill; però també és la creient que s’assabenta pels pastors que és la mare del Salvador (2,17). Maria va creixent en la comprensió de la identitat divina del seu fill (2,19.51), i hi creix des de la seva obediència a la Paraula i en la intimitat d’esclava del Senyor. És el mateix Déu qui li va obrint els ulls de la fe.

En la figura de Maria, Lluc uneix la història de Jesús: el seu origen misteriós, la seva vida i mort fins a entrar en la seva glòria (24,26), amb la proclamació de la seva identitat de Senyor i Messies (Ac 2,36) per l’Església apostòlica. Maria representa el creient que viu ben travat tot el misteri de la fe en Jesucrist.


3. Pensem-hi

  • Acullo la visita de Déu en Jesús i l’anuncio als del meu entorn?
  • M’admiro de la manifestació del Salvador en la història humana?
  • Escolto i medito el misteri de Nadal lligat amb el misteri de la Pasqua?

diumenge, 20 de desembre de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: L’infant creixia i s’enfortia, ple de saviesa; i Déu li havia donat el seu favor.

 



Diumenge de la Sagrada Família B

 

1. Llegim el text (Lc 2,22-40)

22Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. 23Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. 24Havien d’oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins. 25Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós, que esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l’Esperit Sant. 26En una revelació, l’Esperit Sant li havia fet saber que no veuria la mort sense haver vist el Messies del Senyor. 27Va anar, doncs, al temple, guiat per l’Esperit, i quan els pares entraven amb l’infant Jesús per complir amb ell el que era costum segons la Llei, 28el prengué en braços i beneí Déu dient:

29Ara, Senyor, deixa que el teu servent se’n vagi en pau, com li havies promès. 30Els meus ulls han vist el Salvador, 31que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: 32llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el teu poble.

33El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d’ell. 34 Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare:

Aquest infant serà motiu que molts caiguin i molts s’aixequin a Israel; serà una senyera que trobarà contradicció, 35i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima. Així es revelaran els pensaments amagats al cor de molts.

36Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: després de casada, havia viscut set anys amb el seu marit, 37però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. 38Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l’infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada. 39Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. 40L’infant creixia i s’enfortia, ple de saviesa; i Déu li havia donat el seu favor.

 

2. Comprenem el text

Avui s’acompleix la profecia de Malaquies, Jesús, el sobirà de l’univers, entra en el seu Temple de la mà dels seus pares. Josep i Maria ofereixen el seu primogènit a Déu, com feien tots els jueus que eren fidels a la Llei de Moisès, a la voluntat de Déu.

Segons la Llei Maria, pel fet d’haver tingut un fill mascle, havia d’anar al temple quaranta dies després del part per a sotmetre’s al ritu de purificació (Lv 12,1-8). Lluc identifica purificació de la mare i ofrena del primogènit al Senyor, per això van Maria, Josep i Jesús, tots tres junts, al Temple. En efecte, la Llei demanava el rescat del primogènit (Ex 13,12-13), i això es feia amb una ofrena. Per això, Maria i Josep ofereixen el que oferien les famílies sense recursos: un parell de tórtores o dos colomins (Lv 12,8). Lluc ens indica que els pares de Jesús són pobres i que són fidels a la Llei.

L’ancià Simeó veu realitzada la promesa d’Isaïes en l’infant Jesús, perquè hi veu la llum per a totes les nacions. Jesús és la llum de Déu per a tots els pobles de la terra. I l’anciana Anna mostra el seu profund agraïment a Déu perquè pot sostenir en els seus febles braços la força alliberadora de Déu mateix. Ambdós, amb els anys, no han perdut la capacitat de meravellar-se i d’esperar i de descobrir la presència del Senyor en la seva existència.

 

3. Contemplem Jesús infant

Jesús és acollit al Temple per dos ancians, un home i una dona. I ambdós profetitzen sobre el seu destí, és a dir, ens indiquen que Jesús serà motiu de conflicte a Israel i que morirà de forma violenta, perquè serà refusat pels poderosos; tot i que Jesús també serà el qui alliberarà la ciutat de Déu, Jerusalem.

Jesús s’ofereix a Déu, i això ho celebrem en cada Eucaristia. I dues persones ancianes ho veuen, reconeixen aquesta visita del Senyor a casa seva, i en donen gràcies.

Jesús és la llum que no només il·lumina la nostra existència, sinó que també posa al descobert la voluntat de Déu de salvar tota la humanitat.

Jesús és el Servent del Senyor (cf. Is. 42,1-6), el qual, patint i morint, ens allibera del mal i de la mort.

Jesús és el Messies esperat que consolarà i salvarà Israel (Is 40,1.3-5), que porta la pau que ve de Déu i que és oferta a tota la humanitat (Is 52,10).

El nen Jesús progressa en el coneixement del bé i en l’amor dels seus pares.

 

4. Mirem la nostra vida i acció

  • A l’Eucaristia, soc conscient que m’ofereixo al Pare, amb Jesús, per Jesús i en Jesús, per tal de viure segons la seva voluntat i perquè forgi fraternitat i edifiqui la comunitat dels i de les cristians?
  • Sé acollir Jesús com l’acullen els dos ancians?
  • Tinc cura de saber descobrir la presència del Senyor en la meva vida i acció? I de meravellar-me’n?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima

 

Evangeli de la nit de Nadal

 

1. Llegim el text (Lc 2,1-14)

1Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l’imperi. 2Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. 3Tothom anava a inscriure’s, cadascú a la seva població. 4També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la casa i la família de David. 5Josep havia d’inscriure’s juntament amb Maria, que estava compromesa amb ell en matrimoni. Maria esperava un fill. 6Mentre eren allà, se li van complir els dies 7i va infantar el seu fill primogènit; el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a la sala de l’hostal. 8A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. 9Un àngel del Senyor se’ls presentà i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. 10Però l’àngel els digué: No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: 11avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. 12Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora. 13I de sobte s’uní a l’àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant: 14Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima.

 

2. Comprenem el text

Avui s’acompleixen les promeses, arriba la salvació de Déu. Lluc és el qui més usa l’adverbi avui en el seu evangeli, a fi de subratllar com la salvació entra en la història humana.

Lluc ofereix el marc històric i teològic del naixement del fill esperat. Així, lliga el cens (marc universal: tots els pobles en són els destinataris), que porta els esposos Josep i Maria a Betlem (el lloc de la manifestació del Messies esperat), amb el fet que el fill del casal de David neixi en una menjadora. Així Jesús neix a la ciutat de David, però no en un allotjament com un foraster, sinó en una menjadora, on Israel ha de reconèixer el seu Senyor: «un bou coneix el seu propietari i un ase, la menjadora del seu amo, però a mi, Israel no em coneix» (Is 1,3). Aquest nen que neix a casa seva: és Déu que ens visita però els seus no el reconeixeran com a tal.

Al si d’aquest marc, universal (cens) i alhora concret (menjadora), emergeix l’anunci de l’àngel als pastors, que, vivint al ras, vetllen. Precisament els pastors, perquè vetllen i viuen al marge de la Llei de Moisès, representen el poble de Déu que rep, ara i aquí, la salvació, i alhora, els pobres de sempre, prototipus dels qui esperen i dels exclosos de la vida de Déu, segons el judaisme oficial.

L’anunci del misteri de Nadal segueix l’esquema literari d’anunciació: 1) un àngel s’apareix als destinataris de l’anunci: els pastors; 2) els pastors tenen por; 3) el missatge és font d’alegria per l’avui de la salvació i per la identitat del nascut: és el Salvador, el Messies, el Senyor; 4) el signe: els bolquers (defineix la reialesa del nascut; cf. Sv 7,4-5) i una menjadora (revela que el Senyor es rebaixa i es  despulla dels honors). En definitiva, no és Cèsar August el salvador i el sobirà del món com podria semblar, sinó aquest nen nascut ara i aquí en la seva ciutat, però tractat com a sobrant.

El càntic dels àngels confirma la irrupció de la salvació (la pau) de Déu als homes que estima el Senyor, els pobres de tots els temps. Els àngels reconeixen el que els deixebles arribaran a reconèixer després de la seva resurrecció: la glòria de Déu en Jesús.

 

3. Contemplem Jesús

El nen que neix és el rei d’Israel que no ha estat acollit com a tal pel seu poble. El signe de la seva reialesa són els bolquers. El signe que no és un foraster el trobem en el fet que no troba lloc a on s’allotgen els forasters, és a dir, a la sala reservada per als hostes.

No ha estat acollit pels seus (cf. Jn 1,11), per això és col·locat en una menjadora, on és reconegut com a Senyor d’Israel. Aquest nen que neix a casa seva: és Déu que ens visita però els seus no el reconeixeran com a tal.

Jesús és l’únic Salvador, perquè és el Messies i el Senyor. Aquest és el veritable evangeli per a tota la humanitat.

 

4. Pensem-hi

A què em convida el misteri del Nadal?

Amb quins personatges de l’escena m’identifico?

·       Amb els pastors, als quals se’ls anuncia el misteri de la presència de Déu (la glòria del Senyor) en un infant?

·       Amb Maria, meravellada de l’esdeveniment, que faixa el fill en bolquers, reconeixent-lo rei i el posa en una menjadora, perquè sigui reconegut com a Senyor?

·       Amb l’àngel i l’estol d’àngels, que viuen i celebren el misteri que anuncien, que Déu visita la humanitat per a alliberar-la del mal i del pecat, i ho fa des de la perifèria i amb les persones de la perifèria?

diumenge, 13 de desembre de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No tinguis por, Maria

 


D. 4t d’Advent B 

(20 desembre 2020)

 

1.Llegim l’Evangeli (Lc 1,26-38)

26El sisè mes, Déu envià l’àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, 27a una noia verge, compromesa en matrimoni amb un home de la casa de David que es deia Josep. El nom de la noia era Maria. 28L’àngel entrà a trobar-la i li digué: Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu. 29Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. 30L’àngel li digué: . Has trobat gràcia davant de Déu. 31Concebràs i tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús. 32Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. 33Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi. 34Maria preguntà a l’àngel: Com podrà ser això, si jo sóc verge? 35L’àngel li respongué: L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu36També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes37perquè per a Déu no hi ha res impossible38Maria va dir: Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula. I l’àngel es va retira


2. Comprenem el text

Maria és saludada amb la missió (Lc 1,28) i el nom (Lc 1,30). Calia una mare que, com a representant de tots els vivents, permetés que Déu es fes vivent, és a dir, que passés per la mort. I ho permet quan accepta la seva Paraula i l’acompliment de la seva promesa (cf. 2Sa 7,8-16; Gn 12,3; Lc 1,54-55).

Maria, coberta amb l’ombra de l’Esperit Sant, esdevé l’arca de l’Aliança, és a dir, la mateixa presència de Déu enmig del seu poble. A més, l’Esperit ja participa al principi en l’acció creadora de Déu (Gn 1,2).

Maria s’obre totalment a la voluntat de Déu (Lc 8,21). L’obediència de Maria segella l’inici de l’Església. La decisió lliure de Maria no sols expressa l’inici de la seva relació amb el pla misteriós de Déu: és l’esclava del Senyor (la seva llibertat està en el Senyor), sinó també la seva identificació amb els pobres del Senyor: depèn totalment de la gràcia de Déu.


3. Fixem la mirada en Maria i en Jesús

El personatge a destacar és Maria i relacionada amb Jesús.

Maria és destinada a ser la mare del qui ja és Fill de l’Altíssim (1,32), Fill de Déu (1,35). I perquè el nen no és només l’hereu del tron de David (1,32), sinó Fill de Déu, Maria és verge (1,27). Així queda clar que Déu és el seu Pare, per tant és Déu i Home alhora.

Jesús és el Fill de Déu (Déu veritable) i el Messies esperat (Home veritable).


4. Pensem-hi

M’he preguntat mai perquè el qui és tan important vol néixer tan humil?

Si fixo la mirada en Maria, puc preguntar-me:

  • Sé escoltar? Estic atent als esdeveniments quotidians, per a saber-hi descobrir la presència o la companyonia de Déu? Trobo la plena llibertat en el Senyor?

dimarts, 8 de desembre de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Sóc la veu d’un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor.

 


D. 3r d’Advent B 

(13 desembre 2020)


1. Llegim l’Evangeli  (Jn 1,6-8.19-28)

6Déu envià un home que es deia Joan. 7Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. 8Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni.19Aquest és el testimoni que Joan va donar quan els jueus li enviaren sacerdots i levites des de Jerusalem a interrogar-lo. Li preguntaren: Qui ets, tu? 20Ell no es va negar a respondre i confessà clarament: Jo no sóc el Messies21Ells li preguntaren: Qui ets, doncs? Elies? Els respon: No el sócEts el Profeta? Respongué: No. 22Llavors li digueren: Doncs qui ets, tu? Què hem de respondre als qui ens han enviat? Què dius de tu mateix? 23Ell va declarar: «Sóc la veu d’un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor.» Així ho va dir el profeta Isaïes. 24Alguns dels enviats, que eren dels fariseus, 25li van fer aquesta altra pregunta: Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta? 26Joan els respongué: Jo batejo només amb aigua; però enmig vostre hi ha el qui vosaltres no coneixeu, 27el qui ve després de mi, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies28Això va passar a Betània, a l’altra banda del Jordà, on Joan batejava.

 

2. Comprenem el text

Tenim dos textos juxtaposats, l’un (Jn 1,6-8) pertany al pròleg (Jn 1,1-18) i l’altre forma part del testimoniatge de Joan sobre Jesús (Jn 1,19-34). El primer defineix la missió de Joan i el segon la il·lustra amb un exemple.

Donar testimoni significa parlar del que hom ha vist. I hom veu allò que n’ha fet experiència personal, viva i profunda. Així el qui dóna testimoni parla clarament amb convenciment i amb valentia.

Davant de l’interrogatori al qual és sotmès per representats de les autoritats del món jueu, Joan confessa que no porta un missatge propi, per tant, no és a ell al qui han d’escoltar i veure (= creure). Tampoc no és Elies que s’espera i que l’últim llibre dels profetes anuncia que retornarà (Ml 3,23). Ni és el Profeta anunciat pel mateix Moisès (Dt 18,15.18).

Joan es presenta com a simple missatger del Senyor. Joan indica la presència de la Llum del món, i que conèixer-la significa creure-hi, prendre part per la Paraula de Déu feta carn.

 

3. Fixem la mirada en Joan i en Jesús

El personatge a destacar és Joan, però relacionat amb Jesús.

La missió de Joan consisteix a donar testimoni de la llum. Joan no és la Llum, n’és el testimoni. Jesús és la Llum que ha d’il·luminar tot el món.

 

4. Pensem-hi

  • Soc missatger/a de la llum com Joan?
  • Soc testimoni de Jesús?
  • El meu testimoniatge és llum allà on sóc, actuo i em moc?

diumenge, 29 de novembre de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula


Immaculada Concepció


1. Llegim el text (Lc 1,26-38)

26El sisè mes, Déu envià l’àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, 27a una noia verge, compromesa en matrimoni amb un home de la casa de David que es deia Josep. El nom de la noia era Maria. 28L’àngel entrà a trobar-la i li digué: Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu. 29Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. 30L’àngel li digué: No tinguis por, Maria. Has trobat gràcia davant de Déu. 31Concebràs i tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús. 32Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. 33Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi. 34Maria preguntà a l’àngel: Com podrà ser això, si jo sóc verge? 35L’àngel li respongué: L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu. 36També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, 37perquè per a Déu no hi ha res impossible. 38Maria va dir: Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula. I l’àngel es va retirar.


2. Comprenem el text

Maria és saludada amb la missió (Lc 1,28) i el nom (Lc 1,30), com en el relat d’anunciació d’Isaac (Gn 17,5). Maria és destinada a ser la mare del qui ja és Fill de l’Altíssim (Lc 1,32), Fill de Déu (Lc 1,35). Això indica que la intenció lucana és eminentment oferir una reflexió sobre Jesucrist, tot i donar alguna pinzellada sobre la figura de Maria: verge i obedient (Lc 1,34.38). Precisament perquè el nen no és només l’hereu del tron de David (Lc 1,32), sinó Fill de Déu, Maria és verge (Lc 1,27).

La litúrgia de la festa d’avui convida a fixar-nos en Maria com l’esclava del Senyor (Lc 1,38) i la plena de la gràcia del Senyor (Lc 1,28). La versió litúrgica segueix la versió de la Vulgata (en llatí diu: gratia plena) que ha marcat tota una interpretació, certament fidel al participi perfecte original. En efecte, Déu ha afavorit Maria (Lc 1,30), li ha concedit aquella gràcia rebuda en Crist (cf. Ef 1,6), però en plenitud perquè és la mare del seu Fill.

Calia una mare que, com a representant de tots els vivents, permetés que Déu es fes vivent, és a dir, que passés per la mort. I ho permet quan accepta la seva Paraula i l’acompliment de la seva promesa (cf. 2Sa 7,8-16; Gn 12,3; Lc 1,54-55). Maria s’identifica amb la figura d’Anna (1Sa 1,11) i s’obre totalment a la voluntat de Déu (cf. Lc 8,21). L’obediència de Maria segella l’inici de l’Església, n’és també la mare. La decisió lliure de Maria no sols expressa l’inici de la seva relació amb el pla misteriós de Déu: és l’esclava del Senyor (la seva llibertat està en el Senyor), sinó també la seva identificació amb els pobres del Senyor: depèn totalment de la gràcia de Déu.

Déu omple Maria de la seva gràcia assignant-li una missió irrepetible i única: la de ser la mare del seu Fill únic i del Messies davídic. Maria esdevé el model de com Déu pot capgirar-ho tot (Lc 1,46-53): d’una verge humil hebrea en fa una mare extraordinària per a tots els pobles, la nova mare dels vivents. La decisió lliure de Maria ens obre a l’autèntica i veritable llibertat.


3. Pensem-hi

En quina mesura m’identifico amb el sí lliure i confiat de Maria a l’obra de Déu?

Com m’obro al do (la gràcia) de Déu que m’invita a col·laborar en l’edificació del seu Regne?

Els Estudis d¡Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jo us he batejat amb aigua, però ell us batejarà amb l’Esperit Sant

 


Diumenge 2n d’Advent B 

(6 desembre 2020)

1. Llegim el text (Mc 1,1-8)

1Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu. 2En el profeta Isaïes hi ha escrit: Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. 3És la veu d’un que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes. 4Es presentà, doncs, Joan, que batejava en el desert i que predicava un baptisme de conversió per al perdó dels pecats. 5Anaven a trobar-lo gent d’arreu de Judea i tots els habitants de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà. 6Joan duia una roba de pèl de camell i portava una pell a la cintura; s’alimentava de llagostes i mel boscana. 7I predicava així: Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies. 8Jo us he batejat amb aigua, però ell us batejarà amb l’Esperit Sant.


2. Comprenem el text

Marc relata l’evangeli identificant Jesús amb el Senyor esperat, el Messies, el Fill de Déu. Les paraules i les accions de Jesús són el contingut del relat. Jesús no només és recordat històricament, sinó també definit per la creu i la resurrecció (Mc 15,39; 16). Jesús esdevé el subjecte de l’Evangeli.

La citació bíblica combina Ml 3,1: El Senyor de l’univers us diu: Jo envio el meu missatger perquè obri un camí davant meu) i Is 40,3: Escolteu una veu que crida: Obriu en el desert un camí al Senyor, aplaneu en l’estepa una ruta per al nostre Déu. Es tracta de situar Joan al desert i de mostrar-lo precursor de Jesús, del mateix Evangeli.

El vestit i l’aliment de Joan manifesta, bàsicament, que vivia al desert. I el desert és el lloc Déu o el Messies, el seu enviat, es manifestarà.

Joan convida Israel al penediment davant la imminència del judici. Aquesta imminència sacseja l’estil de vida i l’adoptat per Joan expressa, d’una manera gràfica, aquesta denúncia. Així, refusant una manera de viure normal, el Baptista expressa l’abominació d’un passat pecador. Com els profetes d’abans incorpora el missatge a la seva vida, fins i tot jugant-se la vida pel seu missatge.

El baptisme de Joan és un baptisme de conversió per al perdó dels pecats (Mc 1,4). Es tracta d’un ritu únic, peculiar, irrepetible i vinculat amb l’exigència de conversió davant el judici imminent. El baptisme de Joan perdona els pecats al qui és batejat. El baptisme és signe del perdó de Déu.

El baptisme de Joan és el mitjà pel qual el penedit rep la ferma promesa del perdó dels pecats davant el judici imminent. En canvi, Jesús no accentuarà tant el judici imminent com l’alegria del Regne ja present en el seu ministeri.

D’altra banda, Joan bateja amb aigua amb la promesa del més fort. El més fort batejarà amb Esperit Sant. Qui és el més fort? ¿El Messies, el Fill de l’home, Déu mateix, el profeta dels temps finals (Elies)? Possiblement el més fort és una velada referència no pas a Déu, sinó al retorn d’Elies (Ml 3,23: Abans que arribi el dia del Senyor, dia gran i temible, jo us enviaré el profeta Elies). Joan esperava algú que conduís a bon port el drama del final dels temps, però no en té ni idea de qui podria ser. Aquesta vaguetat de Joan va permetre que els cristians conservessin aquesta dita i l’apliquessin a Jesús.

El baptisme de Joan mira vers un passat a punt de desaparèixer i vers un futur imminent; l’aigua dóna vida al desert i l’Esperit dóna vida eterna.


3. Mirem la nostra vida i acció. Com preparo el camí del Senyor? L’estil de vida que porto testimonia un estil evangèlic?

diumenge, 22 de novembre de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!

 


D. 1r d’Advent B 

(29 novembre 2020)

 

1. Llegim el text (Mc 13,33-37)

33Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment. 34Passa com amb un home que se’n va a terres llunyanes. Deixa casa seva, després de donar facultats als seus servents i confiar a cada un la seva tasca; i al porter li mana que vetlli. 35Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quan vindrà l’amo de la casa: al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada; 36no fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint. 37El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!

 

2. Comprenem el text

Comença el temps d’Advent, un temps de vetlla, d’espera activa de la vinguda del Senyor Jesús. Per això tenim una crida a la vigilància adreçada als deixebles i a la comunitat.

No sabem quan arribarà la fi de la història humana, per tant, cal estar sempre atents, atents per a servir. I com diuen els escoltes cal estar sempre a punt per a servir els altres.

Marc se serveix d’una paràbola (Mc 13,34-36) a fi de convidar a imitar el comportament del porter i dels servents que esperen el retorn del seu amo i Senyor. Així com el porter ha d’estar constantment atent perquè no sap quan retornarà l’amo de la casa, el deixeble de Jesús ha d’estar sempre atent i disponible a servir el seu Senyor, tot i no saber quan arribarà.

L’arribada de l’amo de la casa és imprevisible. La casa representa l’Església, atès que durant els primers cristians es reunien en una casa. Aquesta vetlla ha se ser constant, per això s’enumeren els quatre moments de la vetlla nocturna: al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada. Això implica una constant atenció.

L’espera del Senyor que vindrà és activa. I, per això, les facultats donades als servents implica treballar per la construcció del Regne i l’edificació de l’Església en el temps d’espera, tots en som responsables, tot i que alguns tinguin un servei diferent.

 

3. Contemplem Jesús

Jesús diu que la seva visita és imprevisible, per això cal estar atent, vetllar, tot esperant-lo en tot moment, atès la seva sorpresa.

Jesús ens convida a estar sempre a punt per a servir-lo.

 

4. Mirem la nostra vida i acció

  • Què faig quan la persona que més m’estima ve a casa meva per compartir la meva existència i quotidianitat?
  • Estic sempre a punt per a servir?

dimarts, 17 de novembre de 2020

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu

 


Crist Rei A 

(22 novembre 2020)

 

1. Llegim el text (Mt 25,31-46)

31Quan el Fill de l’home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà en el seu tron gloriós. 32Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, 33 i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. 34Aleshores el rei dirà als de la seva dreta:

Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. 35Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; 36 anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m.

37Llavors els justos li respondran: Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? 38¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? 39 ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure’t?

40El rei els respondrà: Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu.

41Després dirà als de la seva esquerra: Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. 42Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; 43 era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar.

44 Llavors ells li respondran: Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?

45Ell els contestarà: Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d’aquests més petits, m’ho negàveu a mi. 46I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús.

El text clou el discurs sobre la vinguda del Fill de l’home. I ofereix un drama amb tres escenes: 1) l’obertura, amb l’escenificació de la vinguda gloriosa del Fill de l’home, l’aplec dels pobles i la seva separació; 2) el diàleg del Rei, primer, amb els de la seva dreta i, després, amb els de la seva esquerra; 3) l’escena final, amb l’execució de les sentències que obren, respectivament, dues escenes de diàleg.

El cop d’escena és la contraposició dels dos grups de gent, subratllat per la monòtona repetició de l’elenc de les accions de misericòrdia fetes o desateses. La imatge del pastor, que separa les ovelles de les cabres, estableix el lligam amb l’escena del diàleg entre el Rei assegut al seu tron gloriós i, successivament, els de la seva dreta (els justos) i els de la seva esquerra (els indefinits). Però, realment, el cop d’escena està en la sorpresa: el Rei s’identifica amb aquests germans meus més petits.

Certament, cap dels dos grups no sospitava la presència misteriosa del Fill de l’home en els més petits. Així, el cop d’efecte de la separació dels uns dels altres no són les sis accions a favor dels més petits, sinó la identificació del Rei amb aquests germans meus més petits, que revela, alhora, el seu nou rostre i la radical seriositat de l’acció solidària envers els més petits: esdevenen els meus germans.

El Rei i Fill, assegut com a jutge escatològic, s’autopresenta com el qui té fam i set, foraster i despullat, malalt i a la presó. Per tant, el cara a cara decisiu entre els humans i Crist no s’esdevé en un marc de gestos heroics i extraordinaris, sinó en la quotidianitat dels nostres encontres humans. Aleshores la vida eterna o l’autocondemna es juga en les relacions quotidianes d’acolliment o rebuig dels més petits, que són el signe objectiu de la presència humil i amagada de Crist Rei. Mateu ha teixit amb dos fils tot el seu missatge: Jesucrist i l’amor solidari.

En l’amor gratuït i generós envers els més petits, s’expressa la relació vital de fe en Crist, relació que, a la fi, esdevindrà plena comunió.

Jesús s’identifica amb el pa i el vi de l’Eucaristia i amb els petits. Jesús diu: Això és el meu cos, aquesta és la meva sang; però també diu: a mi m’ho feu, a mi m’ho negueu.

 

3. Pensem-hi.

·       Considero l’exclòs, el sobrant, l’oblidat com a germà?

·       Identifico Jesús amb els petits?

·       M’adono que totes les bones accions que faig a favor dels més petits les faig al mateix Jesús?