Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu

D. 18 de durant l’any C  

(4 d’agost 2019)

1. Llegim el text (Lc 12,13-21)

¹³Un d’entre la gent digué a Jesús: Mestre, ordena al meu germà que es parteixi amb mi l’herència. ¹⁴Ell li respongué: Home, ¿qui m’ha nomenat jutge o mediador entre vosaltres? ¹⁵Aleshores digué a la gent: Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l’abundància, la vida d’un home no depèn pas dels seus béns.

¹⁶I els explicà una paràbola: A un home ric, la terra li va donar molt. ¹⁷Ell rumiava: “Què faré, si no tinc on guardar la meva collita?” ¹⁸I es va dir: “Ja ho sé, què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans i hi guardaré tot el meu gra i els meus béns. ¹⁹Llavors em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te.” ²⁰Però Déu li digué: Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?

²¹Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Jesús diu la majoria de les paràboles pròpies de Lluc fent el camí a Jerusalem. Avui en tenim una altra (diumenge passat teníem l’amic inoportú), que pretén convèncer el deixeble de la insensatesa d’ambicionar riqueses, a partir del fet que un de la gent vol que Jesús faci de jutge o mediador en un afer de béns.

La sèrie de màximes de Jesús (mots d’advertiment i d’encoratjament) adreçades especialment als deixebles (Lc 12,1), és interrompuda per la petició d’un de la gent (vegeu Lc 12,1), sol×licitant la intervenció de Jesús en un afer d’herència familiar. Aquesta interrupció sobre un nou tema prepara l’ambient per a la paràbola del ric insensat. La negativa de Jesús a implicar-se en afers domèstics (Lc 12,14) suscita, doncs, una reflexió encaminada a convèncer els oients que l’ambició de posseir riqueses (Lc 12,15) és una insensatesa (Lc 12,20).

Jesús refusa d’intervenir en afers domèstics com feien els rabins, no vol donar cap recepta sense atacar la rel del conflicte familiar: una herència a repartir. Jesús denuncia que la rel està en l’ambició personal.

L’essencial, ve a dir Jesús, és ser ric als ulls de Déu i no pas ser-ho als ulls dels humans.

La paràbola és un exemple a no seguir: el deixeble no ha de fer pas com l’home ric, qualificat d’insensat (traduït: Vas errat!) per la seva ambició de posseir riqueses. La paràbola reprèn la pregunta de Lc 9,25: ¿Què en treu l’home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix ell mateix? L’home ric estava a punt d’assolir tot el que més ambicionava d’aquest món, sense preocupar-se, però, pel seu futur i el dels seus béns. L’home ric no tenia present la seva possible mort. Ara i ací, l’home ric esdevé el prototipus de tota persona seduïda per l’ambició de posseir riqueses.

La conclusió de la paràbola és senzilla: cal fer-se ric als ulls de Déu. Heus ací que el deixeble no ha de viure per a tenir i amuntegar riqueses per a un mateix, sinó per a seguir el camí de Jesús, vivint sense aferrar-se a cap seguretat (Lc 9,57-62), sense mirar el que deixa, per més important que sigui, amb els ulls posats en Jesús, el qui marca el camí (He 12,2).

En resum, la paràbola vol convèncer l’oient de la futilesa d’amuntegar riqueses, però també, i sobretot, del perill de deixar-s’hi seduir i quedar atrapat per la insensatesa de l’ambició.

3. Mirem la nostra vida i acció

Què valoro de la meva vida? Per què em deixo seduir?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: I jo us dic: Demaneu, i us donaran...

D. 17 de durant l’any C 

 (28 juliol 2019)

1. Llegim el text (Lc 11,1-13)

¹Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué: Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles. ²Ell els digué: Quan pregueu, digueu: Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. ³Dóna’ns cada dia el pa que necessitem; ⁴perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació.

⁵I els digué encara: Si algú de vosaltres té un amic i el va a trobar a mitjanit i li diu: “Amic, deixa’m tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m’ha presentat a casa i no tinc res per a oferir-li”, ⁷segur que no li respondrà de dins estant: “No m’amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te’ls.” ⁸Us asseguro que, si no s’aixeca a donar-los-hi per amistat, la impertinència d’aquell l’obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.

⁹I jo us dic: Demaneu, i us donaran; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran. ¹⁰Perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. ¹¹Quin pare d’entre vosaltres, si el seu fill li demana peix, en comptes de peix li donarà una serp? ¹²I si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? ¹³Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot fent el camí cap a Jerusalem, Jesús ensenya quina ha de ser l’actitud del deixeble envers Déu Pare. Una actitud que implica tot un estil de vida arrelat en la lloança i l’agraïment (Lc 10,21-22), en l’amor i la solidaritat (Lc 10,25-37), en l’acolliment de la Paraula de Jesús (Lc 10,38-42).

Jesús educa com a amic (acompanya els deixebles en el camí) i testimoni (els situa davant la seva identitat i missió).

Jesús prega (Lc 11,1) i amb el seu testimoni suscita la pregunta sobre la relació personal amb Déu, i a més, els situa davant l’inaudit de Déu (amb la paràbola). El testimoni de Jesús obre dues declaracions sobre l’oració: el parenostre com a síntesi del seu ensenyament i unes màximes sobre la seva eficàcia, i una reflexió: la paràbola de l’amic inoportú.

El parenostre lucà consta, en primer lloc, d’una invocació (Pare!) que li dóna un to senzill i familiar; en segon lloc, de dos anhels plens de fe i d’esperança (en 2 ps), anhelem el que només Déu pot regalar-nos: la seva manifestació i sobirania en l’avui de la vida i història humanes; i finalment, de tres peticions obertes a l’amor misericordiós de Déu (en 1pp), demanem, lliurats i confiats al Pare, el que necessitem per a subsistir, el perdó i no defallir en el moment de la prova. En total, són cinc imperatius; en canvi, Mateu en té set (Mt 6,9-13).

Com qui no fa res, Lluc convida a aturar-nos a pensar en la pròpia oració de petició i a obrir-nos la gana de fer-ne. I ho fa amb la paràbola de l’amic inoportú, que pretén destacar la insistència (ratllant la impertinència) amb què cal adreçar-se a Déu Pare. La insistència en la súplica s’arrela en la certesa que Déu (l’amic que s’aixeca del llit a mitjanit) escoltarà la petició del qui li demana ajuda (una ajuda per a l’amic de l’amic). Si en un primer estadi de la seva redacció, la paràbola centrava l’atenció en el qui s’aixeca a exhaurir la petició, ara la figura central és l’amic impertinent. Lluc sorprèn amb la imatge que Jesús suggereix de Déu i alhora convida a ser un amic impertinent davant Déu.

Les màximes sobre l’oració apunten cap a una actitud: la de saber que l’oració perseverant serà sempre escoltada. Una actitud de confiança en la generositat sense límits del Pare de Jesús, que no es limita a donar-nos el que necessitem, com un pare bo, sinó que ens dóna molt més: l’Esperit Sant com a do.

3. Mirem la nostra vida i acció

·         Quina importància donem a la pregària? I com és de perseverant i persistent la nostra oració?

·         Quina confiança tinc en el fet que el Pare escoltarà la meva súplica?

Una assemblea pradosiana amb molt de fruit

“Reaviva el don de Dios que hay en ti” (2 Tim 1,6)

Limonest, 18 de julio de 2019

Queridos hermanos pradosianos,

            “Alégrense siempre en el Señor. Se los repito, estén alegres. Que la bondad de ustedes sea reconocida por todos. El Señor está cerca” (Filp 4,4 - 5).

Reunidos del 2 al 18 de julio en Limonest, los cincuenta y cinco miembros de nuestra Asamblea General del Prado internacional hemos venido de 21 países. Siguiendo a Cristo que nos ha reunido, hemos caminado a la luz del tema “Reaviva el don de Dios que hay en ti”. A medida que el trabajo de la Asamblea General se iba realizando, se nos ha concedido experimentar en el Espíritu Santo la gracia de una renovación en nuestro carisma pradosiano. “Llenos de gratitud a Dios” (2 Tim 1,3), les compartimos en acción de gracias el testimonio de lo que juntos hemos vivido.

Cada día, Dios ha alimentado nuestra vida con su Palabra y la Eucaristía. El cotidiano estudio del Evangelio (en 1ª y 2ª Tim, y en Tito) nos ha concedido acoger el trabajo de la gracia y compartir las luces recibidas. En la escuela del P. Chevrier, es en el estudio fiel de Nuestro Señor en la Palabra de Dios que podemos seguirlo más de cerca. En el retiro, la meditación de Mons. Dominique Blanchet, obispo de Belfort-Montbéliard (Francia) -que ha sido sacerdote del Prado- nos ha llevado a dejar resonar el tema de la Asamblea en nuestros corazones de bautizados, de sacerdotes y de pradosianos.

Hemos acogido fraternalmente el testimonio de los Prados en el mundo. Escuchando los gozos y los sufrimientos de los pueblos -y también de nuestras Iglesias- y el compromiso pastoral de los pradosianos, nos hemos sentido -sacerdotes y hermanos laicos consagrados- reunidos por el mismo carisma del Prado para la evangelización de los pobres. “Los carismas no son un patrimonio cerrado, entregado a un grupo para que lo custodie; más bien son regalos del Espíritu integrados en el cuerpo eclesial, atraídos hacia el centro que es Cristo, desde donde se encauzan en un impulso evangelizador” (Papa Francisco, El gozo del Evangelio [EG] n° 130).

En Asamblea hemos acogido la voluntad de Dios para el futuro próximo de nuestro Instituto. A la luz del Espíritu, los votos han dado la elección de nuestro nuevo Responsable General, Armando PASQUALOTTO (Italia), de sus dos asistentes, Luc LALIRE (Francia) y Sergio BRAGA (Brasil), y de sus consejeros Diego MARTÍN PEÑAS (España), Joseph NIKIEMA (Burkina Faso), Damiano MEDA (Italia) y Youssef ASSAF (Líbano). Al mismo tiempo, la Asamblea ha expresado su reconocimiento al Consejo general precedente por su servicio bajo la conducción de Michel DELANNOY.   

Hemos acogido los testimonios del Instituto Femenino del Prado y de las Hermanas del Prado. Expresándose en diversos estados de vida, es el mismo carisma recibido a través del P. Chevrier que anima nuestra vocación pradosiana en diversas sociedades y culturas. Los testimonios recibidos nos han permitido dar gracias por la obra de Dios que continúa realizándose en el servicio de la evangelización de los pobres. Estos encuentros han despertado aún más en nosotros el gusto de cultivar estas relaciones de familia.

Hemos vivido como una gracia las relaciones fraternales en la Asamblea. Tanto en los trabajos en nuestras reuniones plenarias como en nuestras reflexiones en pequeños equipos, así como en los momentos de descanso y convivencia, hemos apreciado la calidad fraterna de nuestros intercambios, y por eso damos gracias al Señor.

Hemos trabajado en las orientaciones para los próximos años. A partir de la síntesis del documento de preparación a la Asamblea General 2019, realizado con la contribución de todos los Prados del mundo, y también a partir de los diferentes informes concernientes a la vida del Prado durante los seis últimos años, llegó el momento que la Asamblea volviese su mirada hacia el futuro. El trabajo realizado en siete equipos ha sido el crisol de nuestros cuestionamientos y búsquedas, de nuestros debates e intercambios esclarecedores, particularmente acerca de nuestra especificidad pradosiana de discípulos y apóstoles de Jesús. Con la perspectiva de profundizar una necesaria conversión, así como de reavivar el carisma pradosiano, el conjunto de estas reflexiones ha sido remitido al nuevo Consejo General, al que le compete trazar el camino que el Prado va a seguir hasta la Asamblea de 2025. Estos son los temas mayores que serán trabajados: el ministerio presbiteral diocesano, el carisma del Prado, la centralidad de Jesucristo, y la evangelización de los pobres.

Al término de la Asamblea General 2019 del Prado, queremos agradecer la confianza que ustedes han puesto en nosotros al pedirnos que los representemos. Ha sido para nosotros una gran experiencia de la gracia del Prado, particularmente para los que han participado por primera vez. Agradecemos, también, la oración fraternal de ustedes, así como el apoyo financiero y amistoso que ha acompañado el trabajo realizado. Un reconocimiento particular al servicio fraterno del equipo que nos acogió en la “Maison Saint-André”. Damos gracias al Señor por el trabajo que se nos ha permitido realizar al servicio de nuestro Instituto, y le pedimos que lo haga fructificar. Que el Espíritu Santo disponga nuestros corazones para recibir las orientaciones señaladas y nos dé su fuerza para ponerlas en práctica.

“Que la gracia sea con ustedes” (2 Tim 4, 22)

Los delegados a la Asamblea:

de África (Burkina Faso, Guinea-Conakry, La Reunión, Madagascar, RD Congo)

de América (Brasil, Caribe, Chile, Colombia, Ecuador, México, Perú)

de Asia (Corea del Sur, Vietnam), y el Medio Oriente (Egipto, Líbano)

y de Europa (España, Francia, Italia, Portugal, Suiza)

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa

D. 16 de durant l’any C  

(21 de juliol 2019)

1. Llegim el text (Lc 10,38-42)

³⁸Mentre feien camí, Jesús va entrar en un poble, i l’acollí una dona que es deia Marta. ³⁹Una germana d’ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. ⁴⁰Marta, en canvi, estava molt atrafegada per poder-lo servir. Es presentà davant Jesús i digué: Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m’hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar.

⁴¹El Senyor li va respondre: Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, ⁴²quan només n’hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot fent camí a Jerusalem, Jesús s’atura a visitar Marta i Maria. Lluc no indica qui són les germanes Maria i Marta ni tampoc el nom del poblet. El quart evangeli (Jn 11,1; 12,1-3), però, indica que Maria, Marta i Llàtzer són tres germans amics de Jesús i que viuen a Betània, poble que Lluc no esmenta fins que Jesús és a les portes de Jerusalem (Lc 19,29), el final del camí.

Diumenge passat Lluc oposava el samarità als consagrats al Senyor (el sacerdot i el levita). Ara Lluc oposa dos tipus de reaccions: Marta, com a model d’amfitriona, i Maria, com a model de deixebla. I a més, Lluc suggereix una pregunta: En què consisteix acollir Jesús? Simplement es tracta d’escoltar la seva paraula (Lc 8,18.21). En efecte, l’única cosa necessària és asseure’s als peus del Senyor per escoltar-lo. Així, la postura característica del deixeble que escolta la paraula del Mestre és assegut als seus peus (Lc 8,35) i no pas molt atrafegat per obsequiar-lo. Avui diríem atabalat (o sense saber on és el Nord) en el servei.

Tot fent el camí, l’autèntic servei no consisteix a atendre delicadament Jesús, sinó a escoltar la seva paraula (la vida). Marta està preocupada i neguitosa per moltes coses, perquè Jesús sigui ben servit; però Jesús s’identifica amb el qui serveix (Lc 22,27), i Jesús serveix els qui s’han mantingut vetllant (Lc 12,37), fidels a la seva paraula.

Jesús no desautoritza pas el servei de Marta, més aviat indica que l’essencial per al deixeble és dedicar-se a escoltar la seva paraula. I això exigeix una total i exclusiva atenció (la part millor), perquè doni fruit (Lc 8,18). Heus ací que si el deixeble serveix, però no escolta la Paraula, perdrà la part millor; en canvi, si escolta la Paraula, tindrà la part millor i no li serà pas presa.

Si diumenge passat Jesús ens convidava a fer una acció: ser el proïsme per al qui trobem al llarg del camí; avui Jesús ens convida a fer una opció: escollir la millor part, la felicitat veritable i perdurable; escollir el mateix Jesús. És a dir, si escollim asseure’ns als peus de Jesús i no les accions que ens facin quedar bé davant l’hoste que ens visita, no pararem de servir com Jesús: servirem generosament i gratuïtament, sense esperar res a canvi, deixant-hi la pell.

En resum, el deixeble manifesta la seva hospitalitat si dedica tot el seu temps a escoltar Jesús. Acollir la visita de Déu consisteix a escoltar el seu Fill (Lc 9,35).

3. Mirem la nostra vida i acció

• En la meva vida i acció dono la deguda importància a la Paraula de Déu?
• Les coses que faig m’ajuden a servir millor o em distreuen del que és essencial?
• Faig moltes coses per seguir Jesús sense escoltar-lo?