D. 17 de durant l’any C
(28
juliol 2019)
1. Llegim el text (Lc 11,1-13)
1Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué
acabat, un dels deixebles li digué: Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan
en va ensenyar als seus deixebles. 2Ell els digué: Quan pregueu, digueu:
Pare, santifica el teu nom, vingui el teu
Regne. 3Dóna’ns cada dia el pa que necessitem; 4perdona
els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i
no permetis que caiguem en la temptació.
5I els digué encara: Si algú de vosaltres té un amic i el
va a trobar a mitjanit i li diu: “Amic, deixa’m tres pans, que un amic meu ha
arribat de viatge, se m’ha presentat a casa i no tinc res per a oferir-li”, 7segur
que no li respondrà de dins estant: “No m’amoïnis, la porta ja és tancada i
tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te’ls.” 8Us
asseguro que, si no s’aixeca a donar-los-hi per amistat, la impertinència
d’aquell l’obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.
9I jo us dic: Demaneu, i us donaran; cerqueu, i trobareu;
truqueu, i us obriran. 10Perquè el qui demana, rep; el qui cerca,
troba; i a qui truca, li obren. 11Quin pare d’entre vosaltres, si el
seu fill li demana peix, en comptes de peix li donarà una serp? 12I
si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? 13Així, doncs, si
vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més
el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen.
2. Comprenem el
text i contemplem Jesús
Tot fent el camí cap a Jerusalem, Jesús ensenya
quina ha de ser l’actitud del deixeble envers Déu Pare. Una actitud que implica
tot un estil de vida arrelat en la lloança i l’agraïment (Lc 10,21-22), en l’amor
i la solidaritat (Lc 10,25-37), en l’acolliment de la Paraula de Jesús (Lc 10,38-42).
Jesús educa com a amic (acompanya els
deixebles en el camí) i testimoni (els situa davant la seva identitat i
missió).
Jesús prega (Lc 11,1) i amb el seu testimoni
suscita la pregunta sobre la relació personal amb Déu, i a més, els situa
davant l’inaudit de Déu (amb la paràbola). El testimoni de Jesús obre dues
declaracions sobre l’oració: el parenostre com a síntesi del seu
ensenyament i unes màximes sobre la seva eficàcia, i una reflexió: la
paràbola de l’amic inoportú.
El parenostre lucà consta, en primer lloc,
d’una invocació (Pare!) que li dóna un to senzill i familiar; en segon
lloc, de dos anhels plens de fe i d’esperança (en 2 ps), anhelem el que
només Déu pot regalar-nos: la seva manifestació i sobirania en l’avui de la
vida i història humanes; i finalment, de tres peticions obertes a l’amor
misericordiós de Déu (en 1pp), demanem, lliurats i confiats al Pare, el
que necessitem per a subsistir, el perdó i no defallir en el moment de la
prova. En total, són cinc imperatius; en canvi, Mateu en té set (Mt 6,9-13).
Com qui no fa res, Lluc convida a aturar-nos a
pensar en la pròpia oració de petició i a obrir-nos la gana de fer-ne. I ho fa
amb la paràbola de l’amic inoportú, que pretén destacar la insistència
(ratllant la impertinència) amb què cal adreçar-se a Déu Pare. La insistència
en la súplica s’arrela en la certesa que Déu (l’amic que s’aixeca del llit a
mitjanit) escoltarà la petició del qui li demana ajuda (una ajuda per a l’amic
de l’amic). Si en un primer estadi de la seva redacció, la paràbola centrava
l’atenció en el qui s’aixeca a exhaurir la petició, ara la figura central és l’amic impertinent. Lluc sorprèn amb la
imatge que Jesús suggereix de Déu i alhora convida a ser un amic impertinent
davant Déu.
Les màximes sobre l’oració apunten cap a una
actitud: la de saber que l’oració perseverant serà sempre escoltada. Una
actitud de confiança en la generositat sense límits del Pare de Jesús, que no
es limita a donar-nos el que necessitem, com un pare bo, sinó que ens dóna molt
més: l’Esperit Sant com a do.
3. Mirem la
nostra vida i acció
·
Quina importància donem a la pregària? I com és de perseverant i persistent
la nostra oració?
·
Quina confiança tinc en el fet que el Pare escoltarà la meva súplica?
