Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra.

 

D. 5è de Quaresma C 

(3 abril 2022)

 

1. Llegim el text (Jn 8,1-11)

¹ Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres. ² Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a ell. S’assegué i començà a instruir-los. ³Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig, ⁴ i li digueren: Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. ⁵ Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius? ⁶Li feien aquesta pregunta per parar-li una trampa i tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit. ⁷ Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué: Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra. ⁸ Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra. ⁹ Ells, en sentir això, s’anaren retirant l’un darrere l’altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. ¹⁰ Jesús es posà dret i li digué: Dona, on són? ¿Ningú no t’ha condemnat? ¹¹ Ella va respondre: Ningú, Senyor. Jesús digué: Jo tampoc no et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tothom considera que 7,53-8,11 no pertany al quart evangeli, atès que alguns manuscrits importants (per exemple, els antics papirs 66 i 75; els còdexs 01; 03, entre d’altres) i algunes versions antigues (siríaques, coptes, llatines) no tenen aquesta perícopa; d’altres la situen després de Jn 7,36 o Jn 7,44; i alguns, al final del quart evangeli; els manuscrits de la família 13 la situen després de Lc 21,38, on se’ns diu que tot el poble es reunia amb Jesús al temple per escoltar-lo. Molts creuen que aquest últim seria el lloc ideal d’aquest episodi, per això el llegim en el cicle dedicat a Lluc. La Disdakalia (document siríac del segle iii) cita l’episodi a fi d’exhortar els bisbes a ser misericordiosos amb els pecadors. El teòleg catòlic Karl Rahner (segle xx) el cita perquè els cristians siguin misericordiosos amb l’Església institució. El narrador original d’aquest episodi il·lustra com Jesús anuncia i fa present el perdó sense condicions de Déu als pecadors.

Si situem l’episodi després de Lc 21,38, ens trobem al temple, on Jesús ensenya al final del seu ministeri. En aquest context, els escribes i fariseus posen una trampa al mestre: si aprova la lapidació de l’adúltera anirà contra el que ha predicat fins aleshores (Lc 15) i entrarà en conflicte amb l’autoritat romana (que s’ha reservat el dret a sentenciar a mort); si proposa l’absolució anirà contra la llei (Ex 20,14; Lv 18,20; 20,10; Dt 5,18; 22,22). Jesús no pot escapar-se fàcilment de la trampa parada; no es tracta d’una decisió teòrica, sinó de deixar viure o morir l’adúltera que té al davant. Abans de decidir-se, Jesús s’ajup i escriu a terra per dues vegades (8,6.8), sembla voler retardar la seva resposta o fer una acció simbòlica, davant el fet que els escribes i fariseus oposin l’autoritat de la Llei a la seva. L’acció d’escriure a terra evocaria Jr 17,13 i recordaria el judici de Déu sobre tots els pecadors d’Israel; així, amb aquest gest, Jesús interpel·la la consciència dels acusadors, on han de trobar-hi la resposta correcta. Per això Jesús sentencia: Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres. Ningú no és just davant Déu segons la tradició bíblica. D’altra banda, alguns manuscrits afegeixen que es retiren acusats per la pròpia consciència. La paraula i acció de Jesús els allibera de fer mal. Jesús no ha vingut a jutjar, sinó a salvar.

Amb el gest d’ajupir-se i escriure a terra, Jesús expressa dues coses: no critica la Llei que condemna l’adulteri i manifesta el sentit de la seva missió, és a dir, anunciar i fer present la salvació de Déu. Tot el relat té una textura simbòlica. Jesús ha pujat i ha baixat de la muntanya de les Oliveres i li paren una trampa per a acusar-lo. Aquest és el context de la passió. El fet d’ajupir-se i aixecar-se evoca l’abaixament i l’exaltació amb què Jesús reconciliarà tota la humanitat amb Déu. I la dona, que passa de la mort a la vida, representa tot el poble de Déu (Israel i l’Església), que rep el perdó incondicional i gratuït de Déu.

 

3. Pensem-hi

·       Sóc el primer a condemnar l’altre?

·       Què en penso de l’actitud de Jesús?

·       I si em posés en la pell de l’adúltera, com reaccionaria davant les últimes paraules de Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat.

 

D. 4rt de Quaresma C

 

1. Llegim el tex (Lc 15,1-3.11-32)

¹Els publicans i els altres pecadors s’acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. ²Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: Aquest home acull els pecadors i menja amb ells. ³Jesús els va proposar aquesta paràbola:

¹¹Un home tenia dos fills. ¹²Un dia, el més jove digué al pare: Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca. Ell els va repartir els béns. ¹³Al cap d’uns quants dies, el fill més jove va vendre’s tot el que tenia i se’n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. ¹⁴Quan s’ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. ¹⁵Llavors es va llogar a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. ¹⁶Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. ¹⁷Llavors entrà dintre d’ell i es digué: “Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo m’estic aquí morint de fam! ¹⁸ M’aixecaré i aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. ¹⁹Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta’m com un dels teus jornalers.” ²⁰I se n’anà a trobar el seu pare. Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. ²¹El fill li digué: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu. ²²Però el pare digué als seus criats: De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l’hi, poseu-li també un anell al dit i unes sandàlies als peus; ²³ porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, ²⁴perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat. I es posaren a celebrar-ho.

²⁵Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s’acostava a la casa, va sentir músiques i balls ²⁶i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. ²⁷Ell li digué: El teu germà ha tornat. El teu pare l’ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras. ²⁸El fill gran s’indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. ²⁹Però ell li respongué: Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m’has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. ³⁰En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras. ³¹El pare li contestà: Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. ³²Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat.

 

2. Comprenem el text i contemplem les accions del pare

Tot fent el camí de la fe, seguint Jesús cap al Pare, Lc dibuixa un quadre amb tres paràboles centrades en l’alegria pel fet de retrobar el que s’ha perdut. Avui se’ns ofereix el marc del quadre (15,1-3) i la tercera paràbola (la pèrdua d’un fill: 15,11-32). El marc presenta els oients: els perduts (representats pel fill petit) i els establerts (representats pel fill gran); i ja n’insinua el missatge de fons: Déu mostra el seu amor il·limitat i incondicional en el ministeri de Jesús, que acull els perduts d’Israel i convida als establerts que també els acullin.

La tercera paràbola és considerada una obra mestra, però sense un títol clar que ajudi a copsar-ne el sentit. Els títols més coneguts són: el fill pròdig, el pare misericordiós, el fill perdut. Amb tot, un personatge és central: el pare, i dos són secundaris: els seus dos fills. I entorn del protagonisme del pare giren les dues parts: una en relació amb el fill petit (15,11-24), i l’altra, amb el fill gran (15,25-32), perquè així aparegui el retrat d’un pare curull d’amor (misericòrdia).

A partir de l’actual redacció lucana, que certament recull una paràbola de Jesús, la paràbola ofereix tres colors d’un únic missatge: el de l’amor del pare, que acull tant el fill perdut com el fill establert; el de l’alegria pel retrobament del que s’ha perdut (en relació amb les dues paràboles anteriors: l’ovella perduda i la dracma perduda); i el de la resposta a la crítica dels qui, amb la Llei a la mà, no accepten acollir els perduts com Jesús (15,2-3). L’únic missatge, que els tres colors li donen textura i que segurament reflecteix el pensament i el ministeri de Jesús, és la manifestació de l’amor misericordiós i la comprensió del pare, que acull tant el pecador com el prepotent. Precisament és l’amor de Déu que fa possible que el fill petit torni i el fill gran aculli el seu germà. El ministeri de Jesús manifesta l’amor de Déu Pare envers els pecadors i alhora l’alegria de tots (cel i terra) pel retrobament del que s’ha perdut (15,6.9.24.32).

La iniciativa és del Pare: surt a trobar el fill penedit que torna a casa, l’acull, el convida a celebrar-ho, i explica al fill complidor (no ha desobeït mai ni un de sol dels seus manaments) perquè cal celebrar-ho i alegrar-se. Els dos fills representen la comunitat eclesial, que celebra amb el Pare l’alegria de retrobar el perdut. El banquet de festa expressa l’amor del Pare i l’alegria de tots (del Pare i de l’Església) per la comunió refeta, i és figura del banquet del Regne, del qual en fem un tast a l’Eucaristia, on el germà gran és convidat a acollir el germà petit.

La celebració de la comunió refeta ve indicada amb tres detalls: el vestit millor (el distintiu del convidat d’honor), l’anell (el distintiu de ser reconegut com a fill, de la comunió refeta entre pare i fill), i les sandàlies (el distintiu de l’home lliure, ha deixat de ser esclau).

Si el fill «era mort», el pare hauria deixat de ser el seu pare! Tornant de nou al pare «ha tornat a la vida», a la vida de fill, reanimant així el mateix pare, que ha corregut a trobar-lo de seguida. El fill gran és invitat a comprendre aquest amor profund que lliga pare i fill. Retrobant el fill, el pare pot restituir-li el germà, sense el qual també el fill gran hauria perdut la pròpia identitat de germà. Així la profunda compassió que mou el pare troba la joia més gran quan veu que els fills es reconeixen germans, aleshores la paternitat assoleix el seu cim i resplendeix en tota la seva llum.

 

3. Pensem-hi

Sé acollir el perdut que torna després que se n’hagués anat? M’espero un pare així, que no em demana comptes de res i només espera que torni?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Senyor, deixa-la encara aquest any

 

D. 3r de Quaresma C 

(20 març 2022)

 

1. Llegim el text (Lc 13,1-9)

¹Per aquell mateix temps, alguns dels presents explicaren a Jesús el cas d’uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d’ells amb la dels sacrificis que oferien. ²Jesús els respongué: ¿Us penseu que aquells galileus van morir així perquè eren més pecadors que tots els altres galileus? ³Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu igual. ⁴I aquelles divuit persones que van morir a Siloè quan la torre els va caure al damunt, ¿us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? ⁵Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu de la mateixa manera. ⁶I va afegir aquesta paràbola: Un home tenia una figuera plantada a la seva vinya. Va anar a buscar-hi fruit i no n’hi trobà. ⁷Llavors digué al qui li menava la vinya: Mira, fa tres anys que vinc a buscar fruit d’aquesta figuera i no n’hi trobo. Talla-la. Per què ha d’ocupar la terra inútilment? ⁸Ell li respongué: Senyor, deixa-la encara aquest any. La cavaré tot al voltant i hi tiraré fems, ⁹a veure si dóna fruit d’ara endavant. Si no, fes-la tallar.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Lluc situa el relat després de la invitació urgent a la reconciliació (Lc 12,57-59). Això fa que la invitació de Jesús a la conversió tingui un to apressant. El relat conté dues unitats literàries: una reflexió a propòsit d’uns fets (Lc 13,1-5) i la paràbola de la figuera que no dona fruit (Lc 13,6-9).

A partir de dos fets coneguts de tothom, l’assassinat d’uns galileus i la catàstrofe de la caiguda de la torre de Siloè, Jesús convida al penediment i a la conversió. No es tracta de denunciar o de valorar la culpabilitat dels morts o dels causants dels fets. Conèixer-ne les causes no ha de ser, doncs, motiu per a valorar el grau de culpabilitat d’uns i altres, sinó perquè no torni a produir-se ni l’acció violenta de Pilat ni l’accident, tot i ser imprevisible. D’entrada, Jesús desautoritza una idea molt arrelada en el seu temps, és a dir, que les desgràcies personals són càstig de Déu.

Jesús recorda, des de l’experiència comuna, que la vida de qualsevol persona pot truncar-se sobtadament, o bé per una acció violenta, o bé per un accident. Per això, amb la paràbola de la figuera, indica la fragilitat de l’existència humana i les dificultats que l’assetgen. A la figuera, se li dóna una última oportunitat perquè doni fruit. En el camí cap a Jerusalem (el camí de la fe), Jesús crida a la conversió, a canviar d’estil de vida i de mentalitat, a fi de donar fruit, a fi de complir la voluntat del Pare. Ací ressona la pregunta feta a Joan Baptista (Lc 3,10) i a Pere i als altres apòstols (Ac 2,37): què hem de fer? Doncs, convertir-se, que implica donar fruit.

Amb la paràbola de la figuera estèril la crida a la conversió és més apressant. Així, mentre els galileus han mort a causa de la maldat de Pilat i els divuit homes, a causa d’un accident, la figuera morirà a causa de la seva inacció, peresa, indecisió a donar fruit, a causa d’haver-se convertit en un paràsit (no fa res més que ocupar un espai inútilment). Si en temps de Jesús, la paràbola és una al·lusió a l’ultima oportunitat que sempre Déu dóna a tothom perquè es converteixi. Ara, des de la seva esterilitat, esdevé símbol d’una existència inútil, pel fet de no donar fruit, de no oferir vida per als altres.

Molts han intentat d’esbrinar quins fets històrics hi ha rere d’aquesta invitació a convertir-se. Està documentada la brutalitat de Pilat, però no l’assassinat dels galileus ni la catàstrofe de la caiguda de la torre. Hi ha diverses hipòtesis, però no n’hi ha cap que precisi si els fets són històrics o fruit d’una confusió amb altres fets de la història de Palestina. Tampoc no es pot dir que tot s’ho hagi inventat Lluc. Amb tot, el que importa és la invitació de Jesús a la conversió.

3. Pensem-hi

• La pregària m’ajuda a solidaritzar-me amb els altres (patir amb) i esdevé diàleg amb Déu Pare o amb el seu Fill Jesús perquè sempre doni una nova oportunitat?
• De què m’he de convertir (canviar de manera pensar o d’estil de fer) per a donar fruit?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Mentre pregava, l’aspecte del seu rostre va canviar i el seu vestit es tornà d’una blancor esclatant

 

D. 2n de Quaresma C 

(13 març 2022)

1. Llegim el text (Lc 9,28b-36)

²⁸Uns vuit dies després d’haver-los dit tot això, Jesús va prendre amb ell Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. ²⁹Mentre pregava, l’aspecte del seu rostre va canviar i el seu vestit es tornà d’una blancor esclatant. ³⁰Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, ³¹que es van aparèixer gloriosos i parlaven de la partença de Jesús, que s’havia d’acomplir a Jerusalem. ³²A Pere i els seus companys, la son els vencia, però es van desvetllar i van veure la glòria de Jesús i els dos homes que estaven al seu costat. ³³Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué: Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies. No sabia què deia. ³⁴Encara ell parlava així, quan es formà un núvol que els anà cobrint. Ells s’esglaiaren, en veure que entraven dins el núvol. ³⁵Llavors va sortir del núvol una veu que deia: Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo. ³⁶Així que s’hagué sentit la veu, Jesús es quedà tot sol. Ells guardaren silenci, i aquells dies no explicaren a ningú res del que havien vist.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

El relat de la transfiguració de Jesús s’esdevé davant els ulls de Pere, Joan i Jaume, els tres deixebles que són testimonis dels esdeveniments cabdals del ministeri de Jesús.

El quadre lucà consta de quatre escenes: (1) La introducció espaciotemporal (Lc 9,28): el vuitè dia (el dia de la resurrecció), mentre Jesús prega (com al baptisme), a la muntanya (lloc de teofania i revelació); i amb els testimonis: Pere, Joan i Jaume. (2) La visió (Lc 9,29-32): la transfiguració de Jesús i l’aparició de Moisès i Elies; Lluc nota que, tot i la son, Pere i companys veuen la glòria de Jesús i els dos homes que conversen amb ell (9,32). (3) El cim de la visió (Lc 9,33-36): amb la intervenció de Pere (la veu de l’Església), l’aparició d’un núvol (la presència misteriosa del Senyor), la veu que revela la identitat de Jesús i que convida a escoltar-lo, la reacció d’esglai dels tres testimonis (Lc 9,34). (4) El final de la teofania (Lc 9,36); quan baixen de la muntanya. Mentre Mateu i Marc noten que Jesús demana silenci, Lluc indica que els testimonis guarden silenci per pròpia iniciativa. D’altra banda, Lluc omet l’escena del diàleg entre Jesús i els testimonis sobre el significat de l’esdeveniment (Mt 17,10-13; Mc 9,11-13).

La veu misteriosa, ressò de la teofania del baptisme (Lc 3,21b-22), corregeix i resitua la interpretació de Pere (la veu dels Dotze), que tendiria a posar al mateix nivell Jesús i els protagonistes de la revelació bíblica, Moisès i Elies.

Jesús actualitza Llei i Profetes, i ara i ací, és la cabana de la presència i de l’encontre amb Déu. A més, la missió de Jesús és única i definitiva, per això els testimonis no veuen ningú més que Jesús, tot sol (Lc 9,36).

Aquest relat, tot i que recull imatges de les teofanies bíbliques i de les visions apocalíptiques, manifesta la novetat de l’esdeveniment Jesús, Fill de Déu i Fill de l’home, que és del món diví, però que viu i mor en la història humana. La transfiguració anticipa ja la glòria del darrer dia (primer i vuitè), ja present en el Jesús que fa camí amb ells. El Pare confirma als tres testimonis que Jesús és el seu Fill, el seu elegit, el Servent anunciat per Isaïes (Is 42,1). En efecte, el Pare testifica que el seu Fill Jesús manifesta d’una manera única i definitiva la seva voluntat revelada en la Llei i els Profetes; per això, anima a escoltar-lo (Dt 18,15).

3. Pensem-hi. He fet cap experiència de gaudi inexplicable pel trobament amb Jesús en la pregària o en un recés? Què m’aporta Jesús en el meu camí, en la meva vida i acció?