Vetlla de pregària amb els febles

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu

 

D. 13 durant l’any C 

(30 juny 2019)

1. Llegim el text (Lc 9,51-62)

¹Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem. ⁵²Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. ⁵³Però no el volgueren acollir, perquè ell s’encaminava a Jerusalem. ⁵⁴En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li: Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi? ⁵⁵Però Jesús es girà i els va renyar. ⁵⁶I se n’anaren en un altre poble. ⁵⁷Mentre feien camí, un li digué: Et seguiré arreu on vagis. ⁵⁸Jesús li respongué: Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap. ⁵⁹A un altre li digué: Segueix-me. Ell respongué: Senyor, deixa’m anar primer a enterrar el meu pare. ⁶⁰Jesús li contestà: Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu. ⁶¹Un altre li digué: Et seguiré, Senyor, però primer deixa’m anar a dir adéu als de casa meva. ⁶²Jesús li va respondre: Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

El text enceta el camí de Jesús cap a Jerusalem amb els deixebles (Lc 9,51-19,44). Lluc presenta Jesús educant els deixebles tot fent camí junts, el camí cap al Pare, el camí de l’Església al Regne. El qui vol conèixer Jesús, el qui se sent admirat i atret pel que fa i diu (Lc 9,9), és convidat a seguir-lo, a fer camí amb ell, a estar disposat a compartir el seu estil de vida, renunciant gratuïtament a les pròpies prioritats i acceptant lliurement de jugar-se la pell en el seu seguiment. Al llarg d’aquest camí hem de reconèixer que Déu ens visita i salva en Jesús (Lc 19,44). Es tracta d’un camí teològic i espiritual cap al destí final del Messies, la seva passió, mort i resurrecció i ascensió. Però el destí final de Jesús no és la mort sinó la Pasqua i la glòria (Lc 9,51).

El text consta de dues escenes: la introducció a tot el relat del camí a Jerusalem (Lc 9,51-56) i tres màximes adreçades a tres aprenents de deixebles (Lc 9,57-62).

La primera escena destaca la ferma decisió de Jesús: és voluntat de Déu, per això és irrevocable, tot i els possibles entrebancs, ja no és el primer cop que en troba (Lc 4,16-30). Jesús refusa eliminar els seus enemics com Elies (2Re 1,10), no és Elies (ho seria Joan Baptista: Ml 3,23; Lc 1,17). Després de renyar Jaume i Joan, que volien emprar el poder per a eliminar qualsevol refús, Jesús els proposa de fer camí junts, perquè comprenguin la seva decisió. Ni s’ha de destruir l’enemic ni cedir davant d’ell, cal fer la voluntat de Déu, és a dir, fer el camí de Jesús.

La segona escena mostra la disponibilitat radical del deixeble: el Regne de Déu és prioritari, no pot esperar. El primer aprenent aprèn que ser deixeble és quelcom seriós: cal estar disposat a caminar sempre amb altres, sense residència fixa, sense estabilitat de cap mena o aburgesament; àdhuc els animals viuen millor: gaudeixen d’una certa estabilitat. El segon aprèn que els deures filials poden obstaculitzar la radicalitat i la urgència de l’opció: no hi cap la indecisió. I el tercer aprèn que seguir Jesús implica dedicació exclusiva, fins i tot superant els lligams familiars: el destí personal ve marcat per la construcció del Regne. Per tant, fer junts el camí de Jesús implica no cercar cap seguretat, no posar cap obstacle ni que sigui sentimental, no mirar el que deixem, per més important que sigui, sinó mirar Jesús, el qui marca el camí (He 12,2).

3. Mirem la nostra vida i acció

Quina és la meva disponibilitat per a seguir Jesús? Què m’impedeix de seguir-lo?

Què li demano perquè m’ajudi en aquest camí de servei i d’amor?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i en donava als deixebles perquè els servissin a la gent

El Cos i la Sang de Crist C  

(23 juny 2019)

1. Llegim el text (Lc 9,11b-17)

^11bJesús acollí els qui el seguien i els parlava del Regne de Déu, i guaria els qui en tenien necessitat. ¹²El dia començava a declinar, i els Dotze s’acostaren a dir-li: Acomiada la gent, i que vagin als pobles i a les masies del voltant per trobar allotjament i menjar. Aquí som en un lloc despoblat. ¹³Però Jesús els digué: Doneu-los menjar vosaltres mateixos. Ells respongueren: Només tenim cinc pans i dos peixos; si de cas hauríem d’anar nosaltres mateixos a comprar menjar per a tota aquesta gentada. ¹⁴Hi havia, en efecte, uns cinc mil homes. Llavors Jesús digué als seus deixebles: Feu-los seure en grups de cinquanta. ¹⁵Ells ho van fer així, i tothom s’assegué. ¹⁶Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i en donava als deixebles perquè els servissin a la gent. ¹⁷Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir dotze cistelles dels bocins de pa que havien sobrat.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

El miracle de la multiplicació dels pans i peixos és l’únic que és testificat pels quatre evangelis. Inclús Mateu i Marc en tenen dues narracions. Però el que impressiona més és la manca de reacció de la multitud en els cinc relats sinòptics (2 de Mc, 2 de Mt, Lc), el que un fet tan espectacular tingui tan poc ressò. El que tots sis (2 de Mc, 2 de Mt, Lc i Jn) esmenten és que la multitud queda saciada.

Lluc situa el relat dels pans i peixos com a resposta a la pregunta del rei Herodes: Qui és aquest de qui sento dir tot això? (Lc 9,9), a fi de mostrar un nou aspecte del poder de Jesús i indicar el lligam entre l’acció de Jesús i la presència del Regne (Lc 9,11). El fet que tota la multitud quedi saciada representa un tast del Regne. Les mateixes sobres són signe de la generositat de Déu manifestada en Jesús. I el fet que siguin dotze coves és una al·lusió als Dotze i al banquet final. Així es destaca l’acompliment de les promeses: Déu celebra un banquet per a tots els pobles (Is 25,6). Imatge de la comunitat que acull tothom i que es reuneix entorn del Crist present en l’Eucaristia (recordeu com acaben les aventures d’Astèrix i Obèlix?).

Jesús clou la seva missió a la regió de Galilea amb un gest profètic, aplegar deixebles i multitud i compartir el que ell mateix havia multiplicat. Jesús acull tothom, per això no acomiada ningú, quan sorgeixen les dificultats. Jesús fa cinc accions: pren, alça els ulls, beneeix, parteix i dóna. Les cinc accions que caracteritzen la seva donació gratuïta per amor al Pare i a la humanitat i anticipen el banquet festiu de tots els pobles. Precisament són les cinc accions que fa el qui presideix l’Eucaristia.

La desproporció entre la poca cosa que tenen i aporten els deixebles i el que Jesús té i dóna anuncia i fa present l’immens tresor de l’Eucaristia: Jesús té la vida de Déu i la dóna gratis i generosament.

3. Mirem la nostra vida i acció

Què em crida l’atenció de Jesús? (Que aculli tothom i no acomiada ningú? Que animi a l’equip a prendre la iniciativa?)

Quina hauria estat la meva reacció davant el gest profètic de Jesús?

Visc l’Eucaristia com l’aplec de la diversitat en la unitat entorn de Jesús (com a tast del Regne de Déu)?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Tot el que és del Pare és meu

 

Trinitat C 

 (16 juny 2019)

1. Llegim el text (Jn 16,12-15)

Jesús digué als seus deixebles: ¹²Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. ¹³Quan vingui l’Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l’esdevenidor. ¹⁴Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi. ¹⁵Tot el que és del Pare és meu; per això he dit: «Allò que us anunciarà, ho rep de mi.»

2. Comprenem el text i contemplem-lo

Aquest breu fragment forma part del tercer discurs de comiat de Jesús (Jn 16,4b-33), i descriu l’acció de l’Esperit al si de la comunitat dels deixebles de Jesús, després d’haver indicat l’obra de l’Esperit en el món, una vegada Jesús absent (Jn 16,8-11).

El tercer discurs reflecteix la dificultat de les comunitats joàniques després d’haver trencat amb la Sinagoga. Les comunitats experimenten la decepció: l’Evangeli de Jesús no ha produït cap reacció allà on viuen i actuen, i apareixen com a marginals. Per tant, el discurs és un crit a l’esperança i a confiar en l’obra del Pare, que continua en el Fill ressuscitat i en l’Esperit. Creure que Jesús és amb el Pare és l’arrel de l’existència escatològica dels deixebles, és a dir, la vida de comunió amb Déu i entre nosaltres. I l’Esperit rebut garanteix i envigoreix aquesta comunió.

Un cop l’Esperit haurà ajudat a superar la crisi (Jn 16,8-11), guiarà cap a la veritat sencera, expressarà el que ha sentit del Fill i comunicarà als cristians el que és propi del Fill, és a dir, l’amor del Pare i la vida i felicitat eternes (Jn 16,12-15). Totes les funcions de l’Esperit tenen relació amb el Fill. L’Esperit de veritat ajuda els cristians a unir-se més i més a Jesús, a fi de testimoniar-lo en el món; en aquest sentit l’Esperit glorifica (dóna glòria) Jesús (Jn 16,14). Jesús i l’Esperit són dos, però són u en la seva acció, en dur a terme l’obra del Pare. El fet que sigui anomenat Esperit de veritat n’indica la funció actual al costat dels deixebles: testimoniar el misteri del Fill, Déu fet home (Pasqua i Nadal).

El quart evangeli nota que l’Esperit rep una missió del Pare i del Fill. Una missió que consisteix, bàsicament, a acompanyar les comunitats dels deixebles en el món, a ensenyar els deixebles en l’aprofundiment del misteri del Fill, i a testimoniar a favor de Jesús. I a més, en relació amb el Pare i als deixebles, presenta l’Esperit fent fonamentalment el mateix que el Fill: ve del Pare; és enviat i donat pel Pare; no és acollit pel món, però sí pels creients; sols descobreixen qui és els creients; està amb els deixebles i en ells; no parla per ell; ensenya; guia a la veritat (Salm 25,5) i la comunica.

3. Pensem-hi.

Què em diu avui aquesta crida a l’esperança i a confiar en l’obra de Déu Pare?

Em sento acompanyat/da en la descoberta i aprofundiment de la presència de Déu en la vida meva i acció?

La força de l’Esperit em mou a fer l’obra de Déu enmig del món on visc i actuo?