Revista "Evangeli i Vida" núm 142

Revista "Evangeli i Vida" núm 143

dimecres, 27 de gener de 2016

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: En veritat us dic que cap profeta no és ben rebut al seu poble



 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/12ordinarioC4.jpg
D. 4 de durant l’any C

1. Llegim el text (Lc 4,21-30)
21Aleshores Jesús començà dient-los: Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar. 22Tothom l’aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca. I deien: ¿No és fill de Josep, aquest? 23Ell els digué: Ben segur que m’aplicareu aquella dita: “Metge, cura’t a tu mateix!” “Tot el que hem sentit a dir que feies a Cafarnaüm, fes-ho també aquí al teu poble.” 24I afegí : En veritat us dic que cap profeta no és ben rebut al seu poble. 25Més encara, us asseguro que en temps d’Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s’estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, 26però Elies no va ser enviat a cap d’elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. 27I en temps del profeta Eliseu, hi havia molts leprosos a Israel, però cap d’ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria. 28En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d’indignació; 29es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d’estimbar-lo. 30Però Jesús va passar entremig d’ells i se’n va anar.
2. Mirem el text i contemplem Jesús
Avui llegim la reacció de la gent de Natzaret a l’ensenyament de Jesús, a l’acompliment de l’Escriptura en Jesús. La reacció és primer positiva i després negativa. Hi ha, doncs, una progressió en la reacció del poble. L’ensenyament de Jesús, primer, s’aprova (literalment: en donen testimoni a favor) amb una certa admiració (se’n meravellen) i, al final, es refusa sota un fort clima d’hostilitat. La narració d’aquesta reacció progressiva contra Jesús mostra una acurada composició lucana. Lluc ha substituït l’anunci de la presència del Regne (Mc 1,14b-15) per l’anunci de l’acompliment de l’Escriptura en l’ensenyament de Jesús, que ha de ser acollit. El refús de Jesús pels seus veïns de Natzaret ja anticipa el gran refús que experimentarà la Paraula de Déu de part del seu propi poble, Israel.
La pregunta dels assistents: ¿No és el fill del fuster, aquest? (Lc 4,22), més que una reacció contra l’ensenyament i el poder de Jesús (com a Mc 6,3), expressa una reacció de sorpresa a la interpretació que Jesús fa de l’Escriptura, atès que proclama la irrupció de l’any de gràcia del Senyor (Is 61,2a).Davant d’aquesta pregunta, Jesús reacciona amb un antic refrany: Metge, cura’t a tu mateix! I així reconeix l’hostilitat de l’auditori i ho confirma amb un altre refrany: cap profeta no és ben rebut al seu poble. Aquí es mostra com a profeta, tot reconeixent el refús del seu poble que han experimentat dos grans profetes d’Israel, Elies i Eliseu. Ambdós actuen a favor de dos estrangers, per a indicar que la salvació de Déu s’adreça als pobres i sobrants, i s’obre a tots els pobles de la terra. Així doncs, la referència a Elies i Eliseu serveix per a fonamentar la missió de Jesús, que porta la mateixa Paraula de Déu a tots els pobles, una missió que ha de continuar l’Església, en la línia encetada pel seu mestre i Senyor Jesús i pels profetes.
Lluc acaba la narració de l’escena a Natzaret amb la marxa de Jesús (s’esfuma), se’n va (literalment: segueix el seu camí, és a dir, el camí cap al Pare). La Paraula de Déu ha de continuar obrint-se camí, i Jesús ha de fer el camí que el portarà a Jerusalem, des d’on anunciarà el baptisme de l’Església amb l’Esperit Sant (Ac 1,5b), perquè la Paraula de Déu arribi fins a l’extrem de la terra (Ac 1,8).
3. Pensem-hi. Quina és la nostra reacció davant Jesús, Paraula de Déu feta realitat?
La humanitat de Jesús m’impedeix descobrir-ne la divinitat?
Quin rebuig, dubte o admiració experimenta el meu testimoniatge cristià?

diumenge, 17 de gener de 2016

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: M’ha enviat a portar la bona nova als pobres...



http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/11ordinarioC3.jpg
D. 3 de durant l’any C

1. Llegim el text (Lc 1,1-4; 4,14-21)
1Són molts els qui han emprès la tasca d’escriure un relat dels fets que s’han acomplert entre nosaltres, 2valent-se del que ens han transmès els qui des del principi en foren testimonis oculars i després esdevingueren servidors de la Paraula. 3També jo, havent-me informat minuciosament de tot des dels orígens, he decidit d’escriure-t’ho, il·lustre Teòfil, en una narració ordenada, 4perquè constatis la solidesa dels ensenyaments que has rebut.
14Llavors Jesús, ple del poder de l’Esperit, se’n tornà a Galilea. La seva anomenada es va estendre per tota la regió. 15Ensenyava a les seves sinagogues, i tothom el lloava. 16I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s’aixecà a llegir. 17Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit: 18L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, 19a proclamar l’any de gràcia del Senyor. 20Després plegà el volum, el retornà al responsable del culte de la sinagoga i es va asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en ell. 21Aleshores començà dient-los: Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar.
2. Mirem el text i contemplem Jesús
Lluc comença amb un pròleg a tota l’obra (Lc i Ac), on apunta la distància pel que fa als fets que s’han acomplert i alhora la seva dependència dels testimonis oculars i servidors de la Paraula. I on n’indica la finalitat: constatar la solidesa dels ensenyaments rebuts. El mot clau és solidesa, avalada per les tres qualitats que marquen la investigació: integritat (de tot), exactitud (minuciosament) i exhaustivitat (des dels orígens). Lluc no vol repetir el que ha rebut, vol oferir una narració ordenada (és a dir, una presentació sistemàtica) de l’obra de l’Esperit en Jesús i en l’Església, i vol fer-ho amb la mentalitat d’un historiador de l’època que segueix unes determinades pautes literàries, però sense limitar-se a narrar els fets en brut, precisament perquè els fets actualitzen la salvació de Déu. Per això la majoria dels comentaristes tradueixen: fets que s’han acomplert, és a dir, la promesa s’ha acomplert). N’és un exemple el mateix Jesús, que, dret, llegeix i actualitza la Paraula de Déu.
Lluc inicia la narració ordenada de la visita de Déu amb un sumari, que ofereix una síntesi de tot el ministeri de Jesús a Galilea (Lc 4,14-15). Jesús apareix ple de la força de l’Esperit ensenyant el mateix que s’ofereix a Teòfil (amant de Déu). I Jesús ho fa en les sinagogues d’ells (= els jueus), el lloc on Israel escolta la Paraula de Déu.
El primer fet narrat s’esdevé al lloc on Jesús s’havia criat. Aquest fet prefigura tota la narració del ministeri de Jesús, i ja ha estat anticipat per les paraules profètiques de Simeó (Lc 2,34). Lluc presenta l’acció de l’Esperit configurant tota l’existència del ministeri de Jesús, sintetitzat en el text d’Isaïes (Is 61,1-2) i que ara s’acompleix, es fa actual. L’avui acosta el passat al present i fa realitat el futur de la salvació promesa. El que avui es compleix és l’Escriptura, la promesa de salvació es fa present. I aquest acompliment és la idea base de l’anunci de l’Evangeli al poble d’Israel, si ho comparem amb la segona part de l’obra (Ac 3,18; 9,20; 13,5.14.44-47; 17,2; 28,23).
3. Pensem-hi. Quin valor dono als ensenyaments rebuts i continguts en l’Evangeli?
Jesús és la mateixa Paraula de Déu feta realitat en la història humana. I en mi també  es fa realitat? És a dir, la Paraula de Déu s’actualitza en la meva història, vida i acció?

dissabte, 16 de gener de 2016

Missa d'agraïment

El proper 21 de gener de 2016 a les 19:30h en la parròquia de La Mare de Déu de la Mercè (carrer Bètica s/n 08214 Badia del Vallès) es celebrarà una eucaristia d'acció de gràcies pel nostre company i amic Enric Enguix Mirant.

diumenge, 10 de gener de 2016

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Feu tot el que ell us digui



 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/10ordinarioC2.jpg
D. 2 de durant l’any C

1. Llegim el text (Jn 2,1-11)
1El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. 2També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles. 3Com que el vi s’acabava, la mare de Jesús li diu: No tenen vi. 4Jesús li respon: Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora. 5La seva mare diu als servidors: Feu tot el que ell us digui. 6Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Tenien una cabuda d’uns cent litres cada una. 7Els diu Jesús: Ompliu d’aigua aquestes piques. Ells les ompliren fins dalt. 8Llavors els digué: Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei. Ells li’n portaren. 9El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d’on venia, però els servidors sí que ho sabien, perquè ells mateixos l’havien treta. Aleshores el cap de servei crida el nuvi 10i li diu: Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor. 11Així va començar Jesús els seus senyals a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell.
2. Mirem el text i contemplem Jesús
En un banquet de noces, Jesús es manifesta com el qui fa possible la comunió entre Déu i tota la humanitat El signe de Canà mostra la mare de Jesús demanant l’amor de Déu per al seu poble, que precisament el seu fill manifesta. El relat conclou amb la fe dels primers deixebles. El primer signe de Jesús marca l’inici de la comunitat d’amor que és l’Església i l’inici dels signes que mostren la glòria de Jesús i teixeixen la comunió entre Jesús i els qui creuen ell.
La indicació temporal del tercer dia assenyala la ràpida realització del que Jesús havia anunciat abans (1,50.51), veure coses grans i el cel obert (intervenció de Déu en la història). Les noces faciliten la presència de la mare de Jesús i dels seus germans. D’entrada, el relat separa Jesús i els seus deixebles dels altres invitats, inclosa la seva mare.
La narració destaca tres escenes ben teixides, la de Jesús i la seva mare, la de Jesús i els servents, i la del cap de servei i el nuvi. Al final, les paraules del cap de servei tallen el relat i mantenen el suspens, perquè els oients es preguntin pel sentit del signe.
El relat planteja dues qüestions, una sobre el sentit de la pregunta de Jesús a la seva mare i l’altra sobre el significat del vi. L’hora de Jesús és la seva glorificació (mort i resurrecció). Ara Jesús anticipa l’hora amb el signe del vi, que expressa l’amor de Déu per al seu poble. Ara bé, la glòria de Jesús (la misericòrdia de Déu) sols es revela als ulls de la fe. Així, el signe de Canà dóna un fort impuls a la fe dels deixebles, i suscita la fe que ha de portar els oients/lectors a descobrir la glòria de Jesús.
Segons el costum jueu d’aquell temps, les noces duraven una setmana, on no podia faltar-hi vi, begut en abundància. Per això és greu que s’acabi el vi, i per al cap de servei era un greu entrebanc. En la tradició bíblica, l’abundància de vi és signe de l’amor misericordiós de Déu. En definitiva, el signe de Canà simbolitza la gratuïtat de l’amor misericordiós que Déu Pare ofereix pel seu Fill Jesús als humans, sense demanar-los prèviament la fe. La manifestació de la glòria de Jesús és una festa per a tota la humanitat, i el banquet de noces que celebrem en cada Eucaristia n’és un tast.
3. Pensem-hi. Prego amb la mare de Jesús perquè Déu mostri el seu amor misericordiós? Sentir-me estimat per Déu m’ajuda a créixer com a persona i militant cristià? Descobrir l’amor de Déu que Jesús manifesta m’obre a la fe, m’impulsa a creure?

dijous, 7 de gener de 2016

Acció de gràcies


GRÀCIES, SENYOR; GRÀCIES GERMANS.
 
El 4 de enero de 1976, fui ordenado de presbítero en la parroquia “Mare de Déu de Montserrat”, en el Guinardó de Barcelona. Me administró el Sacramento del Orden, el entonces Cardenal y Arzobispo, de grata memoria, Mons. Narcís Jubany.
Han pasado 40 años que agradezco de todo corazón, no diré que no las he pasado canutas, en algún momento y que no me he equivocado, que lo he hecho, pero os he de decir que he sido muy feliz porque he podido ejercer y vivir con ilusión y libertad lo que el Señor quiso para mí. Por eso mi primera acción de gracias es para Él porque ha contado conmigo, me ha confiado a las personas que su Hijo ha ido llamando para ser testigos de su amor, de su misericordia y de su proximidad. Gracias, Señor, tú que lo sabes todo y sabías de mis deficiencias, me has llamado y me has enviado. Gracias por tu confianza.
Gracias a mis padres, fueron los que me llevaron a la Iglesia a los 15 días de nacer   en mi Galicia   natal   para recibir el   Bautismo. Con su
ejemplo aprendí a ser cristiano y las reglas del culto. Después, cuando dije que quería ser cura, me lo pusieron muy difícil, sobre todo por experiencias vividas durante la guerra; su negativa me hizo fuerte, me ayudó a discernir, me vinculó más a la Iglesia. A posteriori reconozco que me hicieron un gran favor, el estudiar Económicas en los años 60, me abrió los ojos a la realidad, a otras ideas, a las luchas por construir una sociedad más justa, donde el dinero no sea el objeto de adoración, sino la persona humana y su justicia. Gracias, padres, Gracias, Señor, por darme estos padres, seguro que pensaste en lo que debería ser cuando los escogiste para mí. Confío, Señor, que estén contigo en la gloria. Gracias, también por mis hermanos y familia. Nuestro pensamiento es diferente, pero se mantienen en la fe, son luchadores y son fieles a su compromiso matrimonial. Gracias, porque me ayudan a reflexionar, a pensar, a darme cuenta de lo que vive y lucha la gente joven. Te ruego que a mi hermana, que llamaste hace 8 años, goce, también, de la bienaventuranza del cielo.
Gracias, Señor, por las comunidades territoriales donde he sido enviado: Santa Isabel d’Aragó en el Guinardó; Mare de Déu de le Mercè en Badia del Vallès y, finalmente, en Sant Miquel de Cornellà. En todas he encontrado personas magníficas, creyentes que deseaban serlo más, que hacían suya la demanda de los apóstoles. “Señor, danos más fe”. Con todas ellas he celebrado la fe, hemos reflexionado y, humildemente creo que, he ayudado a vivir en la Iglesia del Vaticano II. Hemos trabajado por “conocer a Jesucristo” como centro de nuestra vida y a seguirlo; hemos trabajado para hacer de nuestras parroquias y comunidades fraternidades de hermanos, dando cercanía al culto, acercando el Evangelio a nuestra realidad; descubriendo que no es una teoría o ideología, sino una Persona que por vivir para hacer la voluntad del Padre, nos puede ayudar a nosotros a mayor cercanía con Dios, cercanía hasta poder sentirnos de verdad hijos queridos y anhelados de Dios. La fraternidad ha estado siempre presente, hemos tenido un gran enemigo, los intereses y motivaciones de parte de la sociedad; ella promociona el individualismo, el egoísmo y  la necesidad de competir; he constatado, a veces, el temor o el miedo que nos encierra en casa o en nuestras seguridades y, por ello, no hemos podido avanzar más.
La injusticia, la violencia sobre las personas, la pobreza a que son sometidas, la explotación del capital que se ha ido concretando a lo largo de estos 40 años en mucho, muchísimo sufrimiento para muchas familias, el paro, la falta de vivienda con sus consecuencias de degradación y violencia, de desánimo y de no encontrar sentido a la vida. Badia fue mi gran escuela, pasé de la teoría de las aulas de Económicas, a la realidad.
  ¡Cuántas muertes, Señor, por heroína!¡Cuántas familias destrozadas!    ¡Cuánta falta de vivienda! Recuerdo agradecido aquel campamento de tiendas de campaña en los jardines de la Iglesia, ¡en una noche cuántas familias se unieron! ¡La necesidad que tuve de encerrarme, con familias,  en pisos vacios;  propiedad a dedo, de los jefes del ex sindicato vertical y, ante mi presencia, los Secretarios judiciales se frenaban y, con el tiempo, se los asignaban a aquellos que se habían encerrado.
            Los políticos me tentaron, quisieron que me presentara como alcalde, el Cardenal Jubany, a regañadientes, me autorizó, pero perdía la responsabilidad parroquial; lo pensé mejor y decidí dedicarme a trabajar desde la parroquia, dejando la política activa.
            Al salir de Badía fui a Madrid a un “Año pradosiano”. El Padró es una Asociación de sacerdotes que quieren ser pobres para evangelizar a los pobres. Mi pastoral allí, fue en la cárcel de Alcalá Meco (sección de jóvenes y mujeres). También allí, el Señor me ayudó a ser mejor cura, los pasos perdidos con los presos por el patio, el diálogo en sus celdas, las celebraciones semanales en la capilla; descubrí cómo se daban cuenta del mal que habían hecho y del sufrimiento que estaban ocasionando a sus familias. El deseo de salir y de ser diferentes a como habían entrado. Al menos, en aquellos momentos, la cárcel no ayudaba y me preocupaba que esos deseos los ahogara, en un plis plas, la calle.
            A la vuelta a Barcelona deseaba volver o continuar en la cárcel y así me lo prometió por carta el Cardenal Carles (Q.E.D.), pero antes de mi llegada a Barcelona ya había firmado el nombramiento que me enviaba Sant Miquel de Cornellà. Esta  historia y su itinerario ya lo conocéis. Está presente en vuestras vidas, continuamos, mientras Dios quiera, trabajando juntos, celebrando juntos, rezando juntos. A una parroquia acuden cristianos diversos y todos deben ser acogidos. Una parroquia ha de ser comunidad de comunidades, no comunidad de guetos. Ante el Señor Jesús hemos de poner nuestras vidas y nuestras ideas para que Él las valore e ilumine y no olvidar el “amaros unos a otros como yo os he amado” Y tener bien presente cuatro cosas: 1.- Que no estamos en una comunidad por méritos propios, ni para la auto promoción, sino porque hemos sido llamados. 2.- No olvidar que no hay mejor amigo que el que da su vida por sus amigos y, nosotros, sabemos que el mejor amigo es Jesucristo, Él es nuestro Salvador y nuestro mejor Maestro. 3.- Como Maestro, nos ha enseñado a orar y el sentido de nuestra vida: Servir, y 4.- Que la parroquia sólo es propiedad del Señor.
Desde finales de 1996, el Cardenal Carles por sugerencia de Mons. Joan Carrera (Q.E.P), me envíó a servir a las  Hermandades y Cofradías. Campo pastoral desconocido y que nunca había pensado para
mí y, en algún momento rechazado, pero “Dios escribe recto con renglones torcidos” y, humildemente pienso que,  me he dejado llevar. Hemos trabajado bien, hemos tranquilizado la situación, hemos manifestado y hecho realidad que a la Iglesia que camina en Barcelona, estos creyentes y sus asociaciones las siente como propias. Cuesta cambiar el Chip de la “supresión” de las procesiones en 1969 a posibilitar procesiones y romerías en este momento que vivimos. Son momentos diferentes y hemos de potenciar una pastoral propia, sino los creyentes de nuestra Iglesia buscarán en otras Diócesis de características y ambientación diferente. Entonces nos quejaremos del mimetismo, pero no nos implicamos para que no sea así. Me he sentido muy sólo por parte del clero y he vivido exigencias y generosidad por parte de las hermandades y cofradías. Hay mucho trabajo a hacer.
             El Señor, me ha ayudado a valorar y servir el Pueblo de Dios en las parroquias, los barrios, en los movimientos especializados (JOBAC-JOC, ACO), en las hermandades y las cofradías, en las calles y en el Instituto. Agradezco la generosidad, servicio y entrega de tantos hermanos y hermanas que se entregan de corazón y dedican horas y dinero para que las instituciones de Iglesia sean auténticos testimonio del Jesús Vivo. Y hoy no les es fácil. No deberíamos poner tantas pegas. Pienso, no de ahora, sino de siempre, que la Iglesia no tiene suficientemente reflexionado y potenciado el papel de la mujer. Como simple ejemplo, son ellas las que mantienen, en todos los niveles, las parroquias, gracias a ellas existen catequesis, son dinámicas y generosas, siempre dispuestas. Gracias Señor, por cómo nos quieren.
             En todas las parroquias he vivido buenos y malos momentos, algunos los he relatado; en Sant Miquel he vivido con mis padres cuando la enfermedad no les permitía valerse por sí mismos y en nuestro templo los hemos despedido cuando el Señor los llamó a su casa. Os agradezco de corazón la ayuda que me prestasteis en aquellos momentos duros. Junto a vosotros, en momentos parecidos para vuestras familias hemos llorado, rezado y proclamado la confianza que Jesús nos da “el que cree en mí, aunque muera yo lo resucitaré”. Y muchos creyentes se nos han ido, han entregado su espíritu al Señor que se los dio y nosotros hemos manifestado nuestro agradecimiento y hemos orado para que el día que el Señor nos llame estemos dispuestos y nos pueda acoger en la Casa Paterna. Y no podemos olvidar, ahora que la juventud ha marchado de nuestras vidas, lo que Jesús dijo a Pedro: “ En verdad, en verdad te digo: cuando eras más joven te vestías y andabas por donde querías; pero cuando seas viejo extenderás las manos y otro te vestirá, y te llevará adonde no quieras.” (Jn 21,18).  ¿Qué más podemos desear? Servir, potenciando la fidelidad. ¡Gracias a todos!. ¡Gracias, Señor!

Gregori Manso