Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Preneu: això és el meu cos...Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tothom...

 

El Cos i la Sang de Crist B

1. Llegim el text (Mc 14,12-16.22-26)

¹²El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava l’anyell pasqual, els deixebles van dir a Jesús: On vols que anem a fer els preparatius perquè puguis menjar el sopar pasqual? ¹³Ell envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: Aneu a la ciutat i vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d’aigua. Seguiu-lo, ¹⁴i allà on entri digueu al cap de casa: «El Mestre diu: On tens la sala on haig de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?» ¹⁵Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, parada amb estores i coixins. Prepareu-nos allí el sopar. ¹⁶Els deixebles se n’anaren. Van arribar a la ciutat, ho trobaren tot tal com Jesús els havia dit i prepararen el sopar pasqual. ²²Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué: Preneu: això és el meu cos. ²³Després prengué una copa, digué l’acció de gràcies, els la donà i en begueren tots. ²⁴Els digué: Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tothom. ²⁵Us asseguro que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu. ²⁶Després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Marc teixeix un relat amb dos elements distints, però rebuts de la tradició, vinculant així el sopar del Senyor amb el banquet messiànic (Mc 14,12-16). L’acció simbòlica de Jesús anunciant la seva mort s’il·lumina d’una immensa esperança en la novetat del Regne. Marc uneix el motiu de la sang de l’aliança amb el motiu del vi del Regne.

D’altra banda, Marc situa el darrer sopar de Jesús dins el quadre de la passió i el presenta no com un àpat pasqual jueu, sinó com la veritable Pasqua, Jesús és l’alliberador de la humanitat, atès que l’allibera de la mort. Heus ací que l’àpat pasqual de Jesús duu a terme el gest del mannà (donar vida). En altres paraules, Jesús celebra la pròpia Pasqua. Jesús és l’Anyell de la nova Pasqua. Tot s’esdevé el mateix dia de Pasqua, des de l’Últim Sopar fins a la sepultura (Mc 14,12-47).

Jesús no estableix una correspondència material immediata entre el pa i el cos; Jesús fa un gest profètic de donació; és a dir, en menjar aquest pa, els deixebles s’uneixen al cos de Jesús. La paraula i el gest produeixen la comunió amb Jesús i entre els humans. L’acció d’acollir el pa el transforma en cos. Jesús dóna un significat nou a aquest pa amb el seu gest i les seves paraules. Jesús convida els deixebles a reconèixer activament el valor de la seva afirmació. Amb el sentit que Jesús hi dóna, el deixeble percep, des de la fe en Jesús, que el pa és el seu cos.

Jesús s’adreça als deixebles perquè reconeguin en el pa partit el seu propi cos i així constitueixin la comunitat que serà anomenada Església. Jesús determina el valor de la paraula; aleshores, acollir el pa és acollir el mateix misteri pasqual de Jesús i esdevenir la seva Església (el seu Cos).

Les paraules sobre el pa expressen el do total de Jesús i la seva voluntat de comunió amb els deixebles i les paraules sobre la copa, expressen el sentit de la missió de Jesús, la comunió de vida entre Déu i els humans, i que ara culmina en una mort violenta consentida en la fidelitat.

I si, per les paraules sobre el pa, Jesús convida els seus deixebles a formar una comunitat entorn seu, per les paraules sobre la copa els deixebles saben que, per Jesús present en ells, entren en l’aliança amb Déu, aliança assolida per la seva sang vessada per la comunitat humana.

3. Mirem la nostra vida i acció

·         Com visc la meva relació amb Jesús en l’Eucaristia?

·         Accepto formar una comunitat amb d’altres entorn seu?

·         Com acullo el que se m’ofereix, és a dir, fer un tast del Regne i implicar-m’hi?

El darrer recés del curs

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món

Santíssima Trinitat B

1. Llegim el text (Mt 28,16-20)

¹⁶Els onze deixebles se n’anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. ¹⁷En veure’l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. ¹⁸Jesús s’acostà i els va dir: He rebut plena autoritat al cel i a la terra. ¹⁹Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant ²⁰i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Mateu ens situa a Galilea i en una muntanya. No és gens casual. El nen Jesús va a viure a Galilea després de tornar d’Egipte (Mt 2,19-22) i l’adult Jesús comença la missió des de Galilea, perquè és una cruïlla de pobles. Galilea és el lloc on s’acompleix el que havia anunciat Isaïes (Is 8,23-9,1): Una llum ha resplendit per als qui vivien al país de la mort i de la tenebra (Mt 4,16). A més, és el lloc on Jesús convida a anar després de la seva resurrecció (Mt 26,32; 28,7.10). I des de la muntanya indicada, on Jesús havia ensenyat (Mt 5,1) i mostrat la seva relació amb Déu (Mt 17,5), ara envia els Onze a ensenyar i a dur l’Evangeli a tots els pobles amb autoritat, entesa com a do rebut del Pare pel Fill.

A Galilea i en una muntanya, Jesús fa el seu últim discurs (el setè) i se situa al centre de l’escena: els Onze l’adoren, reconeixen que és Déu (sols s’adora Déu).

·                 Jesús declara la seva autoritat universal (al cel i a la terra); Jesús és el sobirà de tot el món; així doncs, el sobirà de tot el món no és pas el diable (Mt 4,9); el mal mai no podrà dominar el món.

·                 Jesús proposa als deixebles de tots els temps que vagin a tots els pobles. Ara la missió consisteix a fer deixebles de Jesús; a batejar-los en nom de la Trinitat, és a dir, a relacionar-los amb la comunió trinitària (són tres, tot i ser un de sol: una diversitat en la unitat); i a ensenyar-los a viure segons l’Evangeli.

·                 Jesús fa una promesa d’assegurança: Jo sóc amb vosaltres cada dia fins a la fi del món. Jesús garanteix que sempre ens acompanyarà en l’evangelització i la transformació del món, en la lluita contra tota explotació i tot mal.

Si la missió de Jesús consistia a anunciar la presència del Regne, ara la missió apostòlica consisteix a fer deixebles de Jesús tots els pobles de la terra i a ensenyar-los a obeir el missatge del Regne amb l’autoritat rebuda de Jesús. I a relacionar els qui accepten i acullen l’Evangeli amb el Pare i el Fill i l’Esperit Sant, esdevenint fills i filles de Déu, germans i germanes els uns dels altres, i esdevenint la comunió de l’Esperit, és a dir, una unitat en la diversitat, un de sol en Crist, la fraternitat volguda pel Pare i adreçada a tota la humanitat creada.

3. Mirem la nostra vida i acció

Em sento acompanyat/da en l’acció evangelitzadora i transformadora per Jesús?

Com visc la meva relació personal amb el Pare i el Fill i l’Esperit Sant?

I com a persona batejada educo en l’estil de vida basat en l’Evangeli?

Exercicis Espirituals 2018

Una assemblea pradosiana per viure i proposar la fe en un món en canvi

Francisco a la espiritualidad del Prado: sois “un carisma en el centro de la renovación misionera a la que está llamada toda la Iglesia”

En vísperas de la Asamblea General del Prado en España, que será en agosto, el Papa Francisco alienta el carisma pradosiano, del que reconoce “me toca personalmente”.

Los sacerdotes del Prado en España preparan ya su próxima Asamblea General, que será del 6 al 11 de agosto próximo, en Ávila. Es una asamblea ordinaria, para renovar cargos, como corresponde cada 5 años. Pero este año tiene una peculiaridad: quieren afrontar cómo ser fieles a la vocación y carisma del Prado en la situación de “cambio de época” en la que se encuentran el mundo y la Iglesia.  “Vivir y proponer la fe en Jesucristo desde el amor a nuestro mundo en cambio y la minoridad evangélica” será el tema de trabajo bajo el que se reúnan los 150 sacerdotes del Prado que hay en España.

El Papa Francisco ha alentado recientemente el carisma del Prado. Lo hizo cuando recibió en audiencia a la familia pradosiana, el pasado 7 de abril.  Allí estaba el responsable de esta asociación de sacerdotes en España, el alicantino Lucio Arnáiz, junto con otras familias pradosianas del mundo -sacerdotes, religiosas, instituto femenino- y los miembros del Consejo General. Y el Papa Francisco les confirmó y alentó en la misión del Prado de evangelizar a los pobres: “No puedo por menos que aprobar y alentar la acción pastoral que lleváis a cabo según el carisma propio de vuestros institutos, un carisma que me toca personalmente y que está en el centro de la renovación misionera a la que está llamada toda la Iglesia”.

Sacerdotes del Prado

Los sacerdotes del prado son una asociación de sacerdotes diocesanos, que está presente en unas 40 diócesis de España. Constituida como Instituto Secular Clerical de derecho pontificio, en España la forman unos 150 sacerdotes. Se trata de un carisma que inició en Francia el padre Antoine Chevrier, a finales del siglo XIX, y que ahora está extendido por buena parte del mundo. Comenzó siendo una asociación de sacerdotes, pero hoy la familia pradosiana la forman también religiosas y seglares.

En su carisma está la adhesión a Jesucristo y la convicción de que los pobres tienen derecho al Evangelio y, por eso, son centro de la acción pastoral. Su trabajo se realiza en el contexto diocesano, desde las parroquias, muchas de ellas en lugares marginados o en las periferias.

Cada 5 años celebran Asamblea General y este año toca. Tendrá lugar en el Cites de Ávila, del 6 al 11 de agosto, y tendrán que elegir a quien será el responsable del Prado en España durante el próximo lustro. Hace 5 años fue elegido el sacerdote Lucio Arnáiz, que podría volver a ser elegido este año. Y como tema de trabajo, durante estos días, abordarán cómo anunciar a Jesucristo en un mundo en cambio y cómo ser fieles al carisma pradosiano y a su misión en una sociedad que cambia tan rápido.

Antonio Gómez
Oficina de Comunicación de la diócesis de Guadix

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant.

 

Pentecosta

1. Llegim el text (Jn 20,19-23)

¹⁹Al capvespre d’aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres. ²⁰Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. ²¹Ell els tornà a dir: Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. ²²Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant. ²³A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

El text ens situa en el mateix dia de Pasqua. Mentre Lluc situa la recepció de l’Esperit a la Pentecosta, la tradició joànica la situa a la tarda del mateix dia de Pasqua, àdhuc al mateix moment de l’enlairament de Jesús (Jn 19,30.34; ressò de Jn 7,38-39). Ambdues tradicions relacionen la recepció de l’Esperit amb la missió de Jesús (l’enviat del Pare) i dels seus (els enviats de Jesús), amb l’actualització de l’únic Evangeli, que dóna la vida per sempre (Jn 20,31). I també situen la recepció de l’Esperit després que Jesús sigui enlairat, glorificat, constituït en sobirà de la creació.

Jesús té la iniciativa de fer-se veure i de presentar-se vencedor de la mort davant els deixebles. Jesús fa tres accions: 1) posar-se al mig d’on estan reunits (treu fora la por), 2) mostrar-los les mans i el costat (és el crucificat) i 3) alenar damunt d’ells (els dóna la nova vida que ell ha inaugurat).

Jesús s’apareix per a romandre sempre present en la comunitat per l’Esperit donat, i en el món, per la missió dels deixebles. Jesús, que du la iniciativa, es dóna a conèixer als deixebles i els confia una missió. Des del Pare, Jesús glorificat els dóna l’Esperit, que els acompanyarà sempre (Jn 14,16), els ajudarà a recordar tot el que Ell ha dit i fet i els ho farà entendre (Jn 14,26), els guiarà en la missió i els conduirà cap al Pare (Jn 16,13-14).

Jesús ha rebut del Pare la missió de portar l’amor de Déu a tothom i confia als deixebles aquesta missió. Així els deixebles reben la missió del Pare de part de Jesús. Si abans ha estat el Pare el qui ha enviat Jesús, ara és Jesús el qui envia els seus deixebles. La missió de Jesús continua pels seus deixebles. Per això l’Esperit Sant és donat per a dur a terme la missió rebuda del Pare per Jesús, i alhora, per a fer present en el món, amb el do del perdó, el do de la pau i la neutralització del mal. El do del perdó dels pecats i el do de l’Esperit van ben lligats: amb el perdó neix una nova vida, s’ofereix una nova oportunitat. Ara i ací, el poder rebut (Jn 20,23), que ofereix el perdó dels pecats als qui acullen la missió rebuda del Fill, fa present (signe eficaç) la salvació que el Fill ha rebut del Pare (Jn 3,17).

L’Esperit és donat amb un gest de Jesús (Jn 20,22). El mateix gest de Déu a l’hora de crear l’ésser humà (Gn 2,7). L’Esperit rebut infon la vida de Déu i ens situa amb un peu en el seu Regne. Amb el do de l’Esperit, els deixebles neixen a la vida del Regne (Jn 3,5-6), poden adorar veritablement el Pare (Jn 4,23), i reben el do de la vida per sempre (Jn 6,63; 7,37-38). El primer efecte del do de l’Esperit és néixer de nou; és a dir, participar de la vida de Déu, de la comunió amb Déu i amb els pobres i entre nosaltres en Jesucrist, i certament aquest efecte és acompanyat pel perdó, signe de la victòria sobre el pecat i la mort.

3. Pensem-hi

Sóc conscient que Jesús m’envia a col·laborar amb d’altres en la construcció del Regne?

El perdó és l’arma que faig servir, amb la força de l’Esperit, per a neutralitzar el mal i fer-lo retrocedir? Amb el perdó ofereixo una nova oportunitat des de l’amor?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu

 

Ascensió del Senyor B

1. Llegim el text (Mc 16,15-20)

¹⁵Jesús ressuscitat els digué: Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la creació. ¹⁶Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran. ¹⁷Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, ¹⁸agafaran serps amb les mans i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts, i es posaran bons.

¹⁹Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu. ²⁰Ells se n’anaren a predicar pertot arreu. El Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l’acompanyaven.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest fragment forma part de l’anomenat final canònic de Marc, un resum que comprèn la narració de les aparicions del Senyor ressuscitat (Mc 16,9-14), el mandat que reben els creients de proclamar l’evangeli, amb la descripció dels signes que l’acompanyaran i el que podríem anomenar la «situació» que es produeix quan Jesús ascendeix al cel i els seus es comencen a escampar pels camins del món (Mc 15,16-20). El text no formava part del pla narratiu original de l’evangelista Marc, que va deixar la seva obra amb un final obert: l’evangeli no acaba mai; quan s’arriba al final de les paraules escrites cal tornar al principi.

Aquest resum forma part de l’activitat redaccional de les primeres generacions de cristians, que van voler fornir l’Evangeli segons Marc d’un final inspirat en la perspectiva de Lluc i de Joan.

L’Evangeli a proclamar serveix perquè tothom conegui la sobirania que el Senyor ressuscitat ha començar a exercir sobre tota la creació. Es tracta d’anunciar l’alliberament de la humanitat i de la creació del mal i de la mort.

La reacció davant l’anunci consisteix a creure o no. Creure suposa rebre el baptisme que és la penyora de l’alliberament del mal i de la mort una vegada per sempre. I qui no creu s’exclou d’aquest alliberament. L’acció evangelitzadora esdevé acció transformadora. Per això l’acció és acompanyada de senyals prodigiosos.

Els senyals prodigiosos confirmen en la seva tasca evangelitzadora els qui creuen en l’Evangeli i en fan estil de vida i en són testimonis. Els senyals indiquen que Crist és el sobirà de la creació i que vol incloure tota la creació en la nova realitat, totalment lliure del mal i de la mort. I els senyals s’esdevindran per mitjà de la invocació del nom de Jesús, el Senyor ressuscitat present en la seva comunitat fins a la fi del món.

L’ascensió de Jesús posa punt final a les aparicions de Jesús ressuscitat. I els creients podem experimentar la cooperació del Senyor en la nostra vida i acció.

3. Mirem la nostra vida i acció

Accepto i acullo l’Evangeli rebut com a font del meu estil de vida i marc de referència de la meva acció contra el mal? L’acció evangelitzadora és transformadora?

Descobrim, en els senyals prodigiosos que acompanyen les accions fetes, que el Senyor coopera amb nosaltres en la construcció del seu Regne? En sóc testimoni?