Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Vosaltres estigueu alerta

 

D. 1^r d’Advent C 

(28 novembre 2021)

1. Llegim el text (Lc 21,25-28.34-36)

²⁵Després hi haurà senyals prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. ²⁶La gent defallirà de por i d’ansietat pel que succeirà arreu de la terra, perquè fins i tot els estols celestials trontollaran. ²⁷Llavors veuran el Fill de l’home venint en un núvol amb gran poder i majestat. ²⁸Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s’acosta. ³⁴Vosaltres estigueu alerta: que l’excés de menjar o l’embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor, perquè de cop i volta, com un llaç, us trobaríeu a sobre aquell dia, ³⁵que caurà sobre tots els habitants de la terra. ³⁶Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment perquè us pugueu escapar de tot això que ha de succeir i us pugueu presentar sense temor davant el Fill de l’home.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

El tema més difícil en la teologia lucana és el de la fi dels temps. Si comparem el discurs sobre la fi de Mc 13 amb el de Lc 21, trobarem que Lluc treu ferro als trets més apocalíptics de Marc. Lluc ens situa davant la vinguda del Fill de l’home amb esperança i joia: Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats (Lc 21,28). En situar la vinguda del Fill de l’home en el marc dels fets que anuncien la destrucció de Jerusalem (Lc 21,20-24), Lluc pretén dir que tal com l’anunciada destrucció Jerusalem s’ha esdevingut (l’any 70), també s’esdevindrà la salvació de Déu en la història; i que per aquest motiu, cal estar alerta i no baixar la guàrdia en la fidelitat a la Paraula (Lc 21,34-36), que ha d’arribar fins a l’extrem de la terra (Ac 1,8).

Lluc distingeix clarament entre la destrucció de Jerusalem i el temps final amb la vinguda del Fill de l’home; moment precedit per una sèrie de senyals visibles pertot el món: cel, terra i mar; també els poders celestials es veuran afectats: trontollaran; després d’això, l’únic sobirà del cel, terra i mar (parts en què es dividia el món) apareixerà i manifestarà el seu poder, salvant qui l’aculli. La humanitat es divideix entre els qui afronten la fi amb por i els qui l’acullen amb esperança. Lluc segueix la tradició en la descripció de l’aparició del Fill de l’home (Dn 7,13-14). I serà visible perquè ningú no pugui dir que no l’ha vist, i perquè tothom el pugui acollir.

La trobada amb Crist és motiu d’angoixa per als qui no s’obren a l’amor de Déu i d’esperança per als qui l’acullen.

Lluc insisteix en la certesa que el Fill de l’home vindrà per a tothom, tot i que la seva vinguda no sigui imminent. Amb tot, cap deixeble no s’ha de confiar i distreure’s del camí de Jesús. La destrucció de Jerusalem va afectar a tots, així també afectarà a tots la vinguda del Senyor (Lc 21,34-35). Per això, el deixeble ha de pregar (Lc 21,36). El qui prega, està en vetlla davant Déu, i el qui està atent al Senyor, prega. L’Església apostòlica associa vetllar (ser solidari) i pregar amb la fracció del pa (Ac 2,42-47).

Davant la certa, tot i que no imminent, vinguda del Senyor en tot el seu poder i glòria (després d’haver passat per la creu i ser exaltat, vindicat), cal alçar el cap ben alt com a signe de la llibertat i dignitat de ser cristià, i mantenir-se drets (és a dir, sense por) com a signe de la fe.

3. Pensem-hi

La pregària em manté en vetlla davant la visita de Jesucrist en la meva vida i acció?

Estic atent a descobrir els signes de la presència de Jesucrist?

La solidaritat expressa la meva vigilància activa?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu

 

Crist Rei B 

(21 novembre 2021)

1. Llegim el text (Jn 18,33-37)

³³Llavors Pilat se’n tornà a l’interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué: ¿Tu ets el rei dels jueus? ³⁴Jesús contestà: ¿Surt de tu, això que em preguntes, o bé d’altres t’ho han dit de mi? ³⁵Pilat replicà: Que potser soc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t’han posat a les meves mans. Què has fet? ³⁶Jesús contestà: La meva reialesa no és d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d’aquí. ³⁷Pilat li digué: Per tant, tu ets rei? Jesús contestà: Tu ho dius: jo soc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest fragment cal situar-lo en el quadre de la trobada de Jesús amb Pilat, amb set escenes (on n’hi ha dues de privades entre el Rei i Pilat), a dins o fora del pretori segons aquest ritme: 1) fora: les autoritats jueves demanen la condemna a mort de Jesús (Jn 18,28-32); 2) dins: Pilat interroga Jesús sobre la seva reialesa (Jn 18,33-38a); 3) fora: Pilat troba Jesús no culpable i les autoritats jueves prefereixen Barrabàs (Jn 18,38b-40); 4) dins: els soldats humilien Jesús (Jn 19,1-3); 5) fora: Pilat troba Jesús no culpable (Jn 19,4-8); 6) dins: Pilat interroga Jesús sobre l’autoritat (Jn 19,9-11); 7) fora: les autoritats jueves assoleixen la condemna a mort de Jesús (Jn 19,12-16a). Els dos interrogatoris acaben amb una doble conclusió de Pilat sobre Jesús: Aquí teniu l’Home (Jn 19,5) i Aquí teniu el vostre Rei (Jn 19,14).

El poble no hi surt, és una manera d’indicar que la responsabilitat de tot el procés recau en l’aristocràcia sacerdotal (Caifàs i els seus) i en la covardia de Pilat. Només el prefecte o procurador romà podia fer crucificar o no algú. Caifàs i Annàs no pensaven que Jesús fos un cabdill d’una força armada i que planegés una insurrecció, però temien que pogués atiar el poble, és a dir, van entendre massa bé Jesús i els seus deixebles. Pilat executa Jesús perquè li demana el summe sacerdot i li dóna una excel·lent excusa: Jesús s’ha presentat a la ciutat com a rei dels jueus. Pilat hi descobreix un aspirant a rei sense exèrcit. Pilat no si pensa massa a crucificar-lo, després de flagel·lar-lo, d’assotar-lo i interrogar-lo. Pilat va ser destituït a causa de les seves execucions massives i imprudents.

El text d’avui ens situa a dins (en privat), Pilat interroga Jesús sobre la seva reialesa i Jesús dona una doble resposta, primer, diu el que no és, és a dir, el seu regnat no és terrenal, no se sosté per cap exèrcit ni per les potències mundials. I després diu el que és, és a dir, la seva reialesa es manifesta en el testimoni, en donar testimoni de la Veritat, que és la manifestació de l’amor de Déu a tota humanitat per l’entrega del seu Fill Jesucrist.

La reialesa de Jesús és de Déu, i s’exerceix en aquest món donant testimoni de l’amor de Déu a favor de tota la humanitat, estimant fins a l’extrem (Jn 13,1). Jesús ofereix a la humanitat (representada per un que la vol dominar) el regal de la comunió amb Déu, que és la Veritat, i que ens farà lliures (Jn 8,32). Si escoltem Jesús accedim a la Veritat, a la comunió amb Déu i entre nosaltres (cf. 1Jn 1,1-3). La reialesa de Jesús no fa cap mena de por als poderosos d’aquest món. Una reialesa basada en l’amor fins a l’extrem no pot usar el poder de la violència per combatre el mal i derrotar-lo. No es pot abatre el mal fent mal. Cal optar, o bé per la Veritat, o bé pel cantó fosc.

3. Pensem-hi. Quina importància té en la meva vida i acció escoltar Jesús? Com visc la meva comunió amb Jesucrist? D’on em ve la força per a combatre el mal? De l’amor? D’escoltar Jesús? De la Veritat?

Festa del Pradó de Catalunya i Balears

 

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran

 

D. 33 de durant l’any B 

(14 novembre 2021)

1. Llegim el text (Mc 13,24-32)

²⁴ Però aquells dies, després de la tribulació, el sol s’enfosquirà i la lluna ja no farà claror; ²⁵ les estrelles aniran caient del cel i els estols celestials trontollaran. ²⁶ Aleshores veuran el Fill de l’home venint entre núvols amb gran poder i majestat. ²⁷ I llavors ell enviarà els àngels a reunir els seus elegits des dels quatre vents, de l’extrem de la terra a l’extrem del cel. ²⁸ Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i comença a treure fulla, coneixeu que l’estiu és a prop; ²⁹ igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que ell és a prop, que ja és a les portes. ³⁰Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. ³¹ El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. ³² D’aquell dia i d’aquella hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

És l’última lectura de l’evangeli segons Marc d’enguany i ens situa davant la vinguda definitiva de Jesús i la fi de la història i la creació. Aquest relat pretén de tranquil·litzar la comunitat cristiana davant l’angoixa provocada pels fets succeïts a Judea durant l’any 70 dC (repressió romana, destrucció del Temple i persecució dels cristians). El text presenta una escenografia apocalíptica, és a dir, el món caduc i antic desapareix i apareix un món nou amb la vinguda de Jesús, vencedor del mal i de la mort.

I davant de la desaparició del món present cal tenir present: 1) que el Senyor és a prop; 2) que les seves paraules es mantenen sempre; i 3) que no se sap quan això caduc s’acabarà.

Les imatges indiquen el moment de la mutació i transformació del cosmos. Ha arribat el moment de la trobada amb l’amor de Déu que tot ho renova. Ha arribat el dia del Senyor, perquè valori des del seu amor totes accions i tota història de la humanitat. Marc s’inspira en Isaïes (Is 13,10; 34,4) per a indicar l’arribada d’aquest dia. El moment central és l’aparició del Fill de l’home (Jesús triomfador del mal i de la mort), quan aplegarà tots els pobles en un de sol, aplegant tota la humanitat en una fraternitat, aplegant tothom en la comunió de Déu. Ha arribat el moment de conviure tots junts, lliures de l’odi i de l’egoisme i de tot allò que ens impedeix de ser amics els uns dels altres, davant la presència de Déu.

Però, quan arribarà aquest moment? La paràbola de la figuera ens indica que el món actual no durarà sempre. L’observació de la figuera que rebrota ens indica que ha arribat l’estiu (la primavera a Palestina és breu i l’hivern és llarg i dur). Per tant, no s’ha de perdre l’esperança que aquest món canviarà al final. I mentre, què? Mentrestant hi ha les paraules de Jesús, que tenen un significat permanent, que no caduquen ni envelleixen, sinó que sempre són novetat per a l’avui de tot cristià. I no cal preocupar-se pel moment exacte (dia i hora), sinó confiar en Déu, que és senyor de la història i que la força del seu amor ens acompanya sempre. Cal fiar-se, doncs, de les paraules de Jesús i deixar-se guiar per la mirada de Déu Pare, que vol que no es perdi ningú.

3. Pensem-hi

Estic atrapat pel món present (competitivitat i individualisme)? Tinc l’esperança en un món millor que potser no veuré ara i aquí, però que seguint Jesús el vaig construint? Visc les paraules de Jesús des de la seva novetat i actualitat? En soc testimoni en aquest moment de crisi?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure

 

D. 32 de durant l’any B 

(7 novembre 2021)

1. Llegim el text (Mc 12,38-44)

³⁸ Jesús, instruint la gent, deia: Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places ³⁹ i que els facin ocupar els seients d’honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. ⁴⁰ Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor. ⁴¹Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. ⁴² Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. ⁴³ Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. ⁴⁴ Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Abans d’abandonar el recinte del Temple de Jerusalem, on havia estat qüestionat pels dirigents religiosos (Mc 12,1-27), Jesús fa una severa crítica contra els mestres de la Llei que abusen del seu poder institucional (Mc 12,38-40). Una crítica que contrasta amb l’elogi a la generositat dels pobres. Així tenim dues actituds contraposades, l’abús de poder i la generositat.

Jesús denuncia els qui abusen del seu poder institucional, i a més, escanyen els pobres. Els mestres de la Llei de Moisès han de ser guies del poble en el camí de la vida, en el camí de felicitat que indica Déu per al seu poble, però se n’aprofiten de la seva condició per a treure’n profit personal i augmentar el seu ego personal.

Jesús critica especialment la vanaglòria i l’avarícia. La vanaglòria sol ser l’orgull de la mediocritat i sovint cau en el ridícul, quan hom s’esforça a ser reconegut públicament. En canvi, l’avarícia o l’ambició desmesurada és l’arma dels poderosos per a escanyar els pobres i els dèbils, i que sovint esdevé corrupció quan es barreja amb el servei a fer. Jesús condemna aquestes dues actituds, no persones concretes.

D’altra banda, Jesús educa la mirada, perquè descobrim i sapiguem mirar com mira Déu les persones. I s’asseu (actitud del mestre) davant la sala del tresor per tal d’indicar la generositat de la viuda que dóna tot el que tenia per a viure. Ho dóna tot a Déu. Amb la seva mirada, Jesús valora positivament l’acció de la viuda pobra. La sala del tresor era l’espai on hi havia una mena de caixes on es tiraven els diners de les ofrenes. I l’ofrena que fa la viuda és la més petita que es podia fer.

Jesús no valora l’acció de la viuda des de la seva llibertat davant la possessió (mentalitat grega), sinó des de l’amor a Déu que expressa (mentalitat jueva). La viuda estima Déu i per això li ho dóna tot. La viuda és autèntica davant de Déu. Aquest és el costat positiu de l’actitud de la viuda.

L’acció de la viuda és exemplar perquè ella patia un doble desavantatge social, com a dona sola i com a representat dels pobres. La valoració que Déu en fa ha d’animar els cristians a ser generosos com la viuda i a estar al costat dels qui no compten socialment.

3. Pensem-hi

a) Sóc autèntic davant de Déu o intento ser guai (envanir-me) davant dels altres? b) Em deixo dur per l’avarícia i l’ambició o per la generositat fonamentada en l’amor a Déu i als altres? c) Com educo la meva mirada personal? d) I com a educador/a com ensenyo a valorar amb la meva mirada?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Feliços...

 

Tots sants

1. Llegim el text (Mt 5,1-11)

¹En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s’assegué, i se li acostaren els deixebles. ²Llavors, prenent la paraula, començà a ensenyar-los dient:

³Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne del cel.

⁴Feliços els qui ploren, perquè seran consolats.

⁵Feliços els humils, perquè posseiran la terra.

⁶Feliços els qui tenen fam i set de ser justos, perquè seran saciats.

⁷Feliços els compassius, perquè seran compadits.

⁸Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu.

⁹Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu

¹⁰Feliços els perseguits pel fet de ser justos, perquè d’ells és el Regne del cel.

¹¹Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies.

¹²Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Les benaurances podem llegir-les des de dues perspectives. Des dels receptors: De qui és el Regne del cel? Qui posseirà la terra? Qui veurà Déu? Les respostes són sorprenents: els pobres en l’esperit, els humils, els nets de cor. Aquests candidats tan insòlits són els beneficiaris de l’atenció amorosa de Déu.

I les podem llegir des de perspectiva de la felicitat promesa: Què poden esperar els pobres en l’esperit? I els humils o els nets de cor? De nou, en termes dels estàndards humans de recompensa, les respostes són sorprenents: són massa colossals. Porten una força d’esperança inaudita i apunten a un estil de vida alternatiu a la cultura dominant.

Per exemple, els perseguits i calumniats, perquè han portat una vida d’acord amb l’Evangeli, rebran el Regne de justícia i d’amor com a regal.

Per Tots Sants l’Església celebra la promesa que Déu no ha oblidat els pobres en l’esperit, els qui estan de dol, els humils, els qui lluiten per la justícia, els compassius, els nets de cor, els constructors de pau ni els perseguits.

La darrera benaurança té una referència inesperada per als presents implicats en la lluita pel Regne. No són invitats a rebre una recompensa instantània, sinó a ser confortats en l’esperança. Davant la persecució i incomprensió, la promesa divina afecta el futur i comporta una promesa divina d’alegria. La celebració de la reivindicació que fa Déu dels sants, que van sofrir, comporta l’encoratjament per tots els qui lluitem contra les forces de l’opressió i del mal.

Jesús és el model i la garantia d’aquesta alegria i esperança en la lluita.

3. Pensem-hi

Sintonitzo amb aquesta ona d’alegria i d’esperança? Per què?

Em sento confortat/da en la lluita contra les forces del mal i contra les injustícies?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No ets pas lluny del Regne de Déu

 

D. 31 de durant l’any B 

(31 octubre 2021)

1. Llegim el text (Mc 12,28-34)

²⁸ Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta: Quin és el primer de tots els manaments? ²⁹ Jesús va respondre: El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. ³⁰ Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb tota la força. ³¹ El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests. ³² Llavors el mestre de la Llei li digué: És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l’únic i que no n’hi ha d’altre fora d’ell, ³³ i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l’enteniment i amb tota la força i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis. ³⁴ Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué: No ets pas lluny del Regne de Déu. I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Un mestre de la Llei pregunta Jesús sobre el manament principal. Hem arribat al final del camí. L’escena s’esdevé en un atri del Temple de Jerusalem, on s’ensenyava sobre la Llei de Moisès i la relació dels creients amb Déu. Altres mestres i dirigents del poble abans havien qüestionat l’ensenyament de Jesús, preguntant-li amb quina autoritat ensenyava, sobre si s’havia de pagar tribut al Cèsar i sobre la resurrecció dels morts (cf. Mc 11,27-12,27).

Els mestres de la Llei o escribes coneixien fil per randa la Llei de Moisès i s’encarregaven d’explicar-la al poble i d’aplicar-la a la vida quotidiana. En el seu afany de codificar tota l’existència humana quotidiana fins als detalls més petits, havien catalogat fins a 613 normes o preceptes (dels qual 248 eren manaments i 365 prohibicions, tantes com dies té l’any), a les quals encara hi afegien més prescripcions. Afeixugat pel pes de les normes legals i després d’haver escoltat Jesús, s’hi acosta amb una pregunta alliberadora, tot cercant un únic principi que permetés de viure més senzillament i no tan feixugament, units i en pau amb tothom.

Aquest mestre de la Llei sembla que s’ha avergonyit dels seus col·legues que refusen Jesús. Dos elements l’apropen a Jesús: la seva sensatesa i la seva crítica al culte del Temple, després que Jesús hagués purificat el Temple de venedors i especuladors (Mc 11,15-18).

Jesús respon a partir del que hi ha escrit en la Llei de Moisès, unint Dt 6,5 (estimar Déu) amb Lv 19,18 (estimar els altres). Jesús és preguntat només pel primer de tots els manaments i respon també amb un segon. Així situa en la mateixa perspectiva estimar Déu i estimar els altres. És a dir, estimar Déu amb totes les nostres forces (amb el cap, el cor i la voluntat) es realitza estimant els altres.

El qui estima Déu amb totes les seves forces i els altres com a si mateix no és lluny del Regne, que ja és present i actuant en i amb Jesús. A aquesta persona ja no li calen holocaustos ni sacrificis per tal d’arribar a Déu si ha trobat Jesús, que és el camí que hi porta.

 

3. Pensem-hi

a) La meva sensatesa i crítica positiva a les formes rituals feixugues de relacionar-me amb Déu m’apropen a Jesús? b) Jesús, amb el seu amor a Déu i als altres fins a l’extrem, és el meu camí cap al Regne? c) Vinculo l’estimació a Déu amb l’estimació als altres?