Revista "Evangeli i Vida" núm 145

dilluns, 8 d’agost de 2022

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Maria se n’anà de pressa a la Muntanya

 




Assumpció de la Mare de Déu 

(15 d’agost)

 

1. Llegim el text (Lc 1,39-56)

39Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, 40va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 41Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. 42Llavors va exclamar amb totes les forces: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! 43Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? 44Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. 45Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà.

46Maria digué: La meva ànima magnifica el Senyor, 47el meu esperit celebra Déu que em salva, 48perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa; des d’ara totes les generacions em diran benaurada, 49perquè el Totpoderós obra en mi meravelles; el seu nom és sant, 50i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. 51»Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, 52derroca els poderosos del soli i exalta els humils; 53omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. 54-55»Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.

56Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

 

2. Comprenem el text

L’episodi de la visita de Maria a Elisabet va seguit del «Magníficat» ––aquesta és la primera paraula del cant en la versió llatina de sant Jeroni––, que és el primer dels quatre himnes que hi ha en l’evangeli de la infància de Jesús (els altres són el càntic de Zacaries; el cant dels àngels i el càntic de Simeó).

La salutació de Maria provoca una reacció en cadena: el nen salta dins del ventre d’Elisabet, la qual, «plena de l’Esperit Sant», entona una lloança per beneir Maria i el nen que ella porta. El salt d’alegria del nen és signe que Elisabet es troba davant la mare del seu Senyor.

El càntic de Maria és la reacció de la mare del Senyor a la salutació d’Elisabet. És un poema ple de textos de l’AT, sobre el fons del càntic d’Anna, la mare de Samuel (1Sa 2,1-10). Amb al·lusions al Gn, Dt, Sir, Is, Ha, Ml, Jb, Ez i, sobretot, als Salms. És construït a partir d’un joc de contrastos: abaixament/elevació. Maria lloa la grandesa de Déu: és poderós perquè ha fet per ella coses grans; el seu braç és potent ––una referència a la sortida d’Egipte–– i capgira valors considerats humans: els orgullosos són dispersats; el poderosos, destronats; i els rics, despullats; per contrast, els humils són elevats i els afamats són saciats. Maria confessa Déu com el seu salvador. I ho diu en temps passat: «ha fet el poder en el seu braç». Maria, la dona humil, portadora del pla salvador de Déu, ens diu, des de la fe més profunda, que Déu ja ha actuat i que no pararà de fer-ho a favor dels i de les qui estima.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

  • On hem descobert l’acció poderosa de Déu en la nostra vida i acció?
  • Sabem reaccionar com Maria davant l’acció de Déu?
  • I sabem lloar la fe de les persones que ens posen davant del Senyor?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi!

 


D. 20 de durant l’any C

(14 d’agost 2022)


1.Llegim el text ( Lc 12,49-53)

49He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! 50Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi! 51¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? 49He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! 50Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi! 51¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió. 52D’ara endavant els cinc membres d’una família estaran dividits entre ells: tres contra dos i dos contra tres. 53Es dividiran el pare contra el fill, i el fill contra el pare; la mare contra la filla, i la filla contra la mare; la sogra contra la nora, i la nora contra la sogra.


2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot fent el camí cap al Pare, Jesús adreça unes reflexions als seus deixebles sobre el caràcter de la seva missió (Lc 12,49-53) i, tot seguit, esperona la gent a descobrir els signes dels temps perquè acullin la pau i la felicitat que els porta (Lc 12,54-56), fragment que no forma part del text llegit. Cal recordar que el camí de Jesús a Jerusalem està farcit d’ensenyaments adreçats als deixebles, però també a la gent que el segueix o que troba pel camí. Ara i aquí Lluc qüestiona la coherència dels seguidors de Jesús, no fos cas que fugíssim d’estudi, féssim el suec o l’orni.

En les reflexions de Jesús als deixebles, s’hi entreveuen qüestions de fons. La que més destaca és la del motiu de la seva vinguda. L’evangeli del diumenge passat (19 de durant l’any C) ja havia esmentat la proximitat imminent d’una vinguda, la de l’amo o senyor (Lc 12,36-40.43.45-46). Jesús ha vingut i la seva acció ha encès una crisi que tot ho purifica i renova (Lc 3,6), ningú no pot escapar-se’n (Lc 3,7), és el foc de l’Esperit (Lc 3,16; Ac 2,3), que portarà la salvació de Déu fins als límits més llunyans (Ac 1,8). La vinguda de Jesús és com un foc que s’estén en un prat sec, davant el qual cal decisió i acció.

Si la imatge del foc expressa els efectes de la vinguda de Jesús sobre la terra, la imatge de l’aigua expressa els efectes sobre ell mateix: immergir-se en l’aigua és una al·lusió a la mort. Jesús anhela ser immergit en la prova que ha de passar, perquè així durà a terme la missió que el Pare li ha confiat. Jesús durà la salvació per a tothom si compleix el designi de Déu Pare, per això ha emprès el camí a Jerusalem (Lc 9,51). Lluc encara no revela en què consisteix el baptisme que ha de passar Jesús, sols ho assenyala; cal que els qui seguim Jesús pel camí ens adonem que haurem de passar pel sofriment i la mort. Mateu i Marc, en canvi, en el marc de la pujada cap a Jerusalem, són més explícits: Mt 20,22-23; Mc 10,38-39.

La vinguda de la pau provoca divisions i tensions, fins i tot dins les famílies dels seguidors (ni se n’escapa la mare de Jesús: Lc 2,35). Sembla contradictori. Jesús s’ha convertit en senyal de contradicció a Israel (anunci de l’ancià Simeó: Lc 2,34). Jesús es manifesta com el qui porta la pau a la terra i als pecadors (Lc 2,14; 7,50; 8,48; 19,38) i convida els seus deixebles que l’escampin arreu (Lc 10,5), però la recepció d’aquest do provoca divisió, és a dir, acolliment o rebuig. Heus ací que el Regne de Déu i Jesús mateix no admeten mitges tintes.


3. Pensem-hi

L’opció per Jesús i pel Regne m’implica i compromet tota la meva existència? Acollir Jesús en la meva vida i acció provoca problemes en la meva xarxa personal de relacions? En quina mesura? Soc cristià/cristiana a mitges tintes o a totes?

diumenge, 31 de juliol de 2022

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Feliços d’ells si ve a mitjanit o a la matinada i els troba vetllant així

 


D. 19 de durant l’any C 

(7 agost 2022)


1. Llegim el text (Lc 12,32-48)

32No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. 33Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s’acabi; allà, els lladres no s’hi acosten, ni les arnes no destrossen res. 34Perquè on teniu el tresor, hi tindreu el cor. 35Estigueu a punt, amb el cos cenyit i les llànties enceses. 36Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per obrir la porta tan bon punt arribi i truqui. 37Feliços aquells servents que el senyor, quan arribi, trobi vetllant. En veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula i es posarà a servir-los. 38Feliços d’ells si ve a mitjanit o a la matinada i els troba vetllant així. 39Prou que ho compreneu: si l’amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, no hauria permès que li entressin a casa. 40Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.

41Aleshores Pere li digué: Senyor, ¿dius aquesta paràbola per a nosaltres o bé per a tothom? 42El Senyor continuà: ¿Qui és l’administrador fidel i assenyat a qui l’amo confiarà els seus servents perquè els doni al temps degut l’aliment que els pertoca? 43Feliç aquell servent que el seu senyor, quan arriba, troba que ho fa així. 44Us asseguro amb tota veritat que li confiarà tots els seus béns. 45Però si aquell servent es deia: “El meu senyor tarda a venir”, i començava a pegar als criats i a les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, 46vindrà el seu senyor el dia que menys s’ho espera i a l’hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels qui no són fidels. 47El servent que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha fet allò que l’amo volia, rebrà molts assots. 48En canvi, el qui, sense conèixer-la, s’ha fet mereixedor d’assots, en rebrà menys. A qui molt li donen, molt li demanaran; i a qui molt li encomanen, li reclamaran encara més.


2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot fent el camí acompanyat de molts seguidors (Lc 12,1), Jesús proposa una sèrie de recomanacions entorn de l’actitud del deixeble davant les riqueses (Lc 12,33-34), i també sobre la vigilància i la fidelitat (Lc 12,35-46), així com sobre la irresponsabilitat i la incompetència dels seguidors que tenen una responsabilitat en l’Església (Lc 12,47-48).

L’Església actualitza el Regne en el seguiment del camí de Jesús. Les dues màximes que vénen després (Lc 12,33-34) conclouen la sèrie d’exhortacions de Jesús contra tota mena d’ambició de riquesa. El deixeble ha d’evitar la seducció de les riqueses; per això, ha de posar el seu cor (la seu de tot anhel humà) en una única meta: el Regne.

Després d’aquest toc d’alerta, que exigeix un estil de vida desprès, trobem tres paràboles sobre la vigilància i la fidelitat: la dels criats vigilants (Lc 12,35-38); la del cap de casa que vetlla (Lc 12,39-40); i la de l’administrador fidel o no (Lc 12,42-46). Abans, però, hi ha la pregunta de Pere (Lc 12,41), que accentua quin ha de ser el comportament del deixeble davant la invitació a la vigilància i la seva fidelitat davant el retorn del Senyor. El temps d’espera i la responsabilitat del deixeble són els dos factors clau de la darrera paràbola.

El text acaba amb un ensenyament de Jesús, que matisa el que li passa al deixeble irresponsable i incompetent; així qui més té, més se li exigirà; qui té més responsabilitat, més li serà reclamat (Lc 12,47-48). És un toc d’alerta tant per al deixeble incompetent i sense escrúpols, que esquiva el que se li ha confiat tot sabent que disposa de tots els recursos per fer-ho; com per al deixeble irreflexiu que actua sense cap mena de discerniment.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

·       On tinc posat el meu cor?

·       Com em sento responsable del que se m’ha confiat?

·       Estic sempre a punt per a servir i ser generós?

dilluns, 25 de juliol de 2022

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: la vida d’un home no depèn pas dels seus béns

 


D. 18 de durant l’any C 

(31 juliol 2022)

1. Llegim el text (Lc 12,13-21)

13Un d’entre la gent digué a Jesús: Mestre, ordena al meu germà que es parteixi amb mi l’herència. 14Ell li respongué: Home, ¿qui m’ha nomenat jutge o mediador entre vosaltres? 15Aleshores digué a la gent: Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l’abundància, la vida d’un home no depèn pas dels seus béns. 16I els explicà una paràbola:

A un home ric, la terra li va donar molt. 17Ell rumiava: “Què faré, si no tinc on guardar la meva collita?” 18I es va dir: “Ja ho sé, què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans i hi guardaré tot el meu gra i els meus béns. 19Llavors em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te.” 20Però Déu li digué: Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?

21Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu.


2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Jesús diu la majoria de les paràboles pròpies de Lluc fent el camí a Jerusalem. Avui en tenim una altra (diumenge passat teníem l’amic inoportú), que pretén convèncer el deixeble de la insensatesa d’ambicionar riqueses, a partir del fet que un de la gent vol que Jesús faci de jutge o mediador en un afer de béns.

La sèrie de màximes de Jesús (mots d’advertiment i d’encoratjament) adreçades especialment als deixebles (Lc 12,1), és interrompuda per la petició d’un de la gent (vegeu Lc 12,1), sol×licitant la intervenció de Jesús en un afer d’herència familiar. Aquesta interrupció sobre un nou tema prepara l’ambient per a la paràbola del ric insensat. La negativa de Jesús a implicar-se en afers domèstics (Lc 12,14) suscita, doncs, una reflexió encaminada a convèncer els oients que l’ambició de posseir riqueses (Lc 12,15) és una insensatesa (Lc 12,20).

Jesús refusa d’intervenir en afers domèstics com feien els rabins, no vol donar cap recepta sense atacar la rel del conflicte familiar: una herència a repartir. Jesús denuncia que la rel està en l’ambició personal. L’essencial, ve a dir Jesús, és ser ric als ulls de Déu i no pas ser-ho als ulls dels humans.

La paràbola és un exemple a no seguir: el deixeble no ha de fer pas com l’home ric, qualificat d’insensat (traduït: Vas errat!) per la seva ambició de posseir riqueses. La paràbola reprèn la pregunta de Lc 9,25: ¿Què en treu l’home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix ell mateix? L’home ric estava a punt d’assolir tot el que més ambicionava d’aquest món, sense preocupar-se, però, pel seu futur i el dels seus béns. L’home ric no tenia present la seva possible mort. Ara i ací, l’home ric esdevé el prototipus de tota persona seduïda per l’ambició de posseir riqueses.

La conclusió de la paràbola és senzilla: cal fer-se ric als ulls de Déu. Heus ací que el deixeble no ha de viure per a tenir i amuntegar riqueses per a un mateix, sinó per a seguir el camí de Jesús, vivint sense aferrar-se a cap seguretat (Lc 9,57-62), sense mirar el que deixa, per més important que sigui, amb els ulls posats en Jesús, el qui marca el camí (He 12,2). En resum, la paràbola vol convèncer l’oient de la futilesa d’amuntegar riqueses, però també, i sobretot, del perill de deixar-s’hi seduir i quedar atrapat per la insensatesa de l’ambició.


3. Pensem-hi

Què valoro de la meva vida? Per què em deixo seduir per l’afany de tenir més?

dilluns, 18 de juliol de 2022

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Demaneu, i us donaran

 


D. 17 de durant l’any C 

(24 juliol 2022)

 

1. Llegim el text (Lc 11,1-13)

1Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué: Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles. 2Ell els digué: Quan pregueu, digueu:

Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. 3Dóna’ns cada dia el pa que necessitem; 4perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació.

5I els digué encara: Si algú de vosaltres té un amic i el va a trobar a mitjanit i li diu: “Amic, deixa’m tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m’ha presentat a casa i no tinc res per a oferir-li”, 7segur que no li respondrà de dins estant: “No m’amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te’ls.” 8Us asseguro que, si no s’aixeca a donar-los-hi per amistat, la impertinència d’aquell l’obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.

9I jo us dic: Demaneu, i us donaran; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran. 10Perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. 11Quin pare d’entre vosaltres, si el seu fill li demana peix, en comptes de peix li donarà una serp? 12I si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? 13Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot fent el camí cap a Jerusalem, Jesús ensenya quina ha de ser l’actitud del deixeble envers Déu Pare. Una actitud que implica tot un estil de vida arrelat en la lloança i l’agraïment (Lc 10,21-22), en l’amor i la solidaritat (Lc 10,25-37), en l’acolliment de la Paraula de Jesús (Lc 10,38-42). Jesús educa com a amic (acompanya els deixebles en el camí) i testimoni (els situa davant la seva identitat i missió). Jesús prega (Lc 11,1) i amb el seu testimoni suscita la pregunta sobre la relació personal amb Déu, i a més, els situa davant l’inaudit de Déu (amb la paràbola). El testimoni de Jesús obre dues declaracions sobre l’oració: el parenostre com a síntesi del seu ensenyament i unes màximes sobre la seva eficàcia, i una reflexió: la paràbola de l’amic inoportú.

El parenostre lucà consta, en primer lloc, d’una invocació (Pare!) que li dóna un to senzill i familiar; en segon lloc, de dos anhels plens de fe i d’esperança (en 2 ps), anhelem el que només Déu pot regalar-nos: la seva manifestació i sobirania en l’avui de la vida i història humanes; i finalment, de tres peticions obertes a l’amor misericordiós de Déu (en 1pp), demanem, lliurats i confiats al Pare, el que necessitem per a subsistir, el perdó i no defallir en el moment de la prova. En total, són cinc imperatius; en canvi, Mateu en té set (Mt 6,9-13).

Com qui no fa res, Lluc convida a aturar-nos a pensar en la pròpia oració de petició i a obrir-nos la gana de fer-ne. I ho fa amb la paràbola de l’amic inoportú, que pretén destacar la insistència (ratllant la impertinència) amb què cal adreçar-se a Déu Pare. La insistència en la súplica s’arrela en la certesa que Déu (l’amic que s’aixeca del llit a mitjanit) escoltarà la petició del qui li demana ajuda (una ajuda per a l’amic de l’amic). Si en un primer estadi de la seva redacció, la paràbola centrava l’atenció en el qui s’aixeca a exhaurir la petició, ara la figura central és l’amic impertinent. Lluc sorprèn amb la imatge que Jesús suggereix de Déu i alhora convida a ser un amic impertinent davant Déu.

Les màximes sobre l’oració apunten cap a una actitud: la de saber que l’oració perseverant serà sempre escoltada. Una actitud de confiança en la generositat sense límits del Pare de Jesús, que no es limita a donar-nos el que necessitem, com un pare bo, sinó que ens dóna molt més: l’Esperit Sant com a do.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

·       Quina importància donem a la pregària? I com n’és de perseverant i persistent?

·       Quina confiança tinc en el fet que el Pare escoltarà la meva súplica?