Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Feliços els qui creuran sense haver vist!

 

D. 2 de Pasqua

1. Llegim el text (Jn 20,19-31)

¹⁹ Al capvespre d’aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres. ²⁰ Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. ²¹ Ell els tornà a dir: Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. ²² Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant. ²³  A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó. ²⁴ Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l’anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. ²⁵ Ells li van dir: Hem vist el Senyor. Però ell els contestà: Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!

²⁶ Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres. ²⁷ Després diu a Tomàs: Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient. ²⁸ Tomàs li va respondre: Senyor meu i Déu meu! ²⁹ Jesús li diu: Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!

³⁰ Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. ³¹ Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús ressuscitat

Tenim dues escenes i la conclusió del quart evangeli. En la primera, Jesús s’apareix als deixebles en absència de Tomàs, i els deixebles reaccionen amb alegria davant la irrupció de Jesús en el lloc on es trobaven reunits (Jn 20,19-23). En la segona, Jesús es manifesta als deixebles, particularment a Tomàs, que reacciona amb fe (Jn 20,24-29). I la conclusió (Jn 20,30-31) mostra la finalitat de l’evangelista i il·lumina tot el quart evangeli: perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom. Ambdues escenes transcorren el diumenge, amb una diferència d’una setmana. Això indica que els deixebles, aleshores com avui, es trobaven cada diumenge. El diumenge és el marc de la trobada amb el Senyor ressuscitat, que irromp allà on els creients ens trobem reunits, siguem on siguem.

L’evangelista només indica el nom del deixeble que no hi és quan apareix el Crucificat ressuscitat. Els deixebles, reunits el diumenge en un mateix lloc, testimonien davant el qui no hi era, Tomàs, que han vist el Senyor. En el segon diumenge, s’estableix un diàleg entre Jesús ressuscitat i Tomàs, l’absent del primer diumenge, un diàleg que mena a la confessió de fe.

En el primer diumenge, Jesús s’apareix enmig de la por, ja ho havia fet en apropar-se a la barca (imatge de la comunitat reunida en un mateix lloc) mentre era fosc i el llac s’anava encrespant. Aleshores Jesús els havia dit: Sóc jo, no tingueu por (Jn 6,20). Ara Jesús els diu: Pau a vosaltres. És a dir, la salvació, la felicitat, l’amor que ve de Déu Pare és enmig vostre. Si en el primer diumenge se subratlla la pau donada, en el segon, la fe rebuda. Ara Jesús és present en l’Església i l’alegria n’és la reacció. S’ha acomplert la promesa de Jesús, quan deia als deixebles: D’aquí a poc temps ja no em veureu, però poc després em tornareu a veure (Jn 16,16-23). I també: El vostre cor s’alegrarà quan us tornaré a veure. I la vostra alegria, ningú no us la prendrà (Jn 16,22-23). Ara i ací, l’experiència pasqual originària (visió i alegria) perdura en la fe: Feliços els qui creuran sense haver vist.

El Ressuscitat és el Crucificat, el mateix que va compartir amb els deixebles tot el que havia rebut del Pare (Jn 16,12-15); els senyals de les mans i del costat mostren que és certament Jesús de Natzaret. El Ressuscitat sempre es posa al mig. La reunió dels cristians és sempre entorn del Ressuscitat, que omple de l’amor de Déu el lloc on ens trobem reunits.

3. Pensem-hi. La fe m’obre cor i ulls a trobar-me amb el Crucificat ressuscitat? I això m’omple de felicitat?

I després de tants dies en pandèmia, la fe continua omplint-me de joia i d’esperança?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Llavors va entrar també l’altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué

Diumenge de Pasqua 

(4 d’abril 2021)

1. Llegim el text (Jn 20,1-10)

¹El primer dia de la setmana –el diumenge–, Maria Magdalena se’n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. ²Llavors se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu: S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat. ³Pere i l’altre deixeble van sortir cap al sepulcre. ⁴Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, ⁵s’ajupí i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi va entrar. ⁶Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d’amortallar, ⁷però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. ⁸Llavors va entrar també l’altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. ⁹De fet, encara no havien entès que, segons l’Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts. ¹⁰I els dos deixebles se’n tornaren a casa.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

L’evangelista presenta el quadre del sepulcre on han posat el cadàver de Jesús, amb dues escenes ben teixides. En la primera escena, Maria Magdalena i en la segona, Pere i el deixeble que Jesús estimava tant. Aquesta última ve preparada per l'anterior i dóna la clau amb què obrir el sentit del sepulcre buit. Cal acostar-s’hi amb els ulls de la fe per a poder veure-hi la resurrecció de Jesús.

La primera escena transcorre molt ràpidament. És el primer dia de la setmana (el diumenge), quan encara era fosc, és a dir, quan encara no brilla la llum de la fe. Maria Magdalena no entra al sepulcre, però veu; veu lliure l’entrada del sepulcre i se’n va corrents a trobar Simó Pere i el deixeble estimat. I tanmateix, no ha vist res, sols sospita que han robat el cos del Senyor. L’amor la mou a trobar el Senyor, però és el Senyor el qui es fa trobadís (cf. Jn 20,11-18), perquè l’ha estimat primer (cf. 1Jn 4,10).

La denúncia del robatori del cos del Senyor mou els dos deixebles a anar-hi corrents a veure què ha passat. Durant un temps, va córrer el rumor que els deixebles s’havien endut el cos de Jesús (Mt 28,13-15): amb aquest incís, l’evangelista fa constar que els deixebles no varen endur-se’l. Tot i que ambdós hi corren junts, el deixeble estimat corre més que Pere. Mentre que la tradició eclesial recorda que Pere és el primer dels Dotze al qual Jesús ressuscitat se li apareix (per això, l’altre, el deixa entrar primer al sepulcre), la tradició joànica recorda que un deixeble (que potser no era dels Dotze, no se sap, tot i que la tradició l’identifica amb l’apòstol Joan de Zebedeu, el germà de Jaume) fou més feliç per haver vist amb els ulls de la fe i l’amor. Només aquí i a Lc 24,12.24 hi ha una referència a la visita dels deixebles homes al sepulcre buit; a més, Lc 24,12 informa que només va anar-hi Pere, després de les dones.

El deixeble estimat veu el mateix que Pere i creu. L’evangelista no vol deixar malament Pere, sinó que vol deixar ben clar que va existir un deixeble que va creure en el Senyor ressuscitat abans que les seves aparicions ho confirmessin. Aquest deixeble va ser important per a la comunitat, la va ajudar a trobar-se amb Déu fet home, mort i ressuscitat, i a identificar-s’hi en la diferència. Pere veu els mateixos senyals de la resurrecció de Llàtzer (Jn 11,44), on el mort Llàtzer surt lligat (torna a la vida per morir). L'evangelista no ens indica la reacció de Pere davant d'aquesta visió, que significa que Jesús s'ha deslligat dels lligams del reialme de la mort.

Al final, l’evangelista ofereix la interpretació del sepulcre buit: s’ha acomplert l’Escriptura i, per tant, s’ha de veure des la fe en la Paraula de Déu. Jesús és el Vivent, que esvaeix la fosca amb la llum de la fe. Ara cal veure la presència de Jesús no pas com Maria Magdalena, sinó com el deixeble estimat; és a dir, no pas des de la fosca de la sospita: el trobaré?, sinó des de la llum de la fe: l’he trobat viu!

 

3. Pensem-hi

·        Contemplo la resurrecció de Jesús amb els ulls de la fe i amb la llum de l’Escriptura, o amb sospita i por?

·        Què m’impedeix descobrir la victòria de Crist sobre la mort?

·        I en aquesta situació de pandèmia, què em suggereix veure que Jesús s’ha deslligat de la mort?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí

 

Vetlla pasqual B

 

1. Llegim el text: Mc 16,1-8

¹Passat el repòs del dissabte, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume, i Salomé van comprar olis aromàtics per anar a ungir el cos de Jesús. ²El diumenge, molt de matí, arribaren al sepulcre a la sortida del sol. ³Es deien entre elles: ¿Qui ens farà rodolar la pedra de l’entrada del sepulcre? ⁴Llavors van alçar els ulls i s’adonaren que la pedra ja havia estat apartada; era una pedra realment molt grossa. ⁵Van entrar al sepulcre i veieren assegut a la dreta un jove vestit de blanc, i s’esglaiaren. ⁶Ell els diu: No us espanteu. Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí. Mireu el lloc on l’havien posat. ⁷Però ara aneu a dir als seus deixebles i a Pere: «Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir.»

⁸Elles sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d’esglai i tremoloses; i no digueren res a ningú, perquè tenien por.

 

2. Comprenem el text

Les dones van a ungir un cadàver (Mc 16,1). Això significa que per a elles Jesús no és algú vivent, sinó un personatge important del passat, que va fer el bé i va ensenyar com fer-ho.

La pedra no és el problema a superar (Mc 16,3), sinó la visió equivocada que tenen de la mort de Jesús. Un cop dins al sepulcre, no troben el qui busquen. No hi és (Mc 16,6).

Les dones troben un jove vestit de blanc (el batejat és vestit de blanc) que els diu que trobaran Jesús a Galilea (= en la vida i l’acció cal seguir-lo); i que allà el veuran, tal com va dir (Mc 14,28).

Les dones abandonen. No s’ha entès que seguir Jesús passa per la creu (Mc 15,39), signe d’una vida entregada, d’un amor desinteressat, generós fins al final, sense límits, és manifestació plena de l’amor de Déu i això costa d’entendre.

El final del relat resta obert al nostre seguiment de Jesús, des de Galilea (Mc 16,7).

 

3. Fixem-nos en la nostra vida i acció

On cerco Jesús? Jesús és a Galilea, és a dir, el trobo viu i present en la vida i l’acció, allà on s’hi juga l’opció pel Regne. No es tracta de seguir uns valors, sinó una persona, no es tracta sols de fer, és a dir, com l’home ric (Mc 10,17-22), sinó de ser, és a dir, deixar-ho tot i seguir Jesús en el seu camí d’amor i lluita pel Regne: és el que importa (com el cec Bartimeu: Mc 10,46-52). Amb Jesús, tornem a l’inici de l’Evangeli (Mc 1,14) per seguir-lo en el seu camí, el camí del Regne.

·       Quina por o pedra he de superar o abatre per seguir Jesús?

·       Quin missatge he de donar en temps de pandèmia?

·       Què cal entendre perquè no abandonem?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jesús hagué pres el vinagre, va dir: Tot s’ha complert. Llavors inclinà el cap i va lliurar l’esperit

 

EdE Divendres Sant

1. Llegim el text de Joan 18,1-19,42

18 ¹Després de dir això, Jesús va sortir amb els seus deixebles cap a l’altra banda del torrent de Cedró. Allà hi havia un hort, i Jesús hi entrà amb els seus deixebles. ²Judes, el qui el traïa, coneixia també aquell indret, perquè Jesús s’hi havia reunit sovint amb els seus deixebles. ³Judes, doncs, s’endugué la cohort de soldats romans i alguns guardes que els grans sacerdots i els fariseus li havien posat a disposició, i va arribar a l’hort. Venien amb llanternes i torxes, tots armats. ⁴Jesús, que sabia tot el que li havia de passar, surt fora i els pregunta: Qui busqueu? ⁵Li respongueren: Jesús de Natzaret. Els diu:Sóc jo. També hi havia amb ells Judes, el qui el traïa. ⁶Així que Jesús digué: «Sóc jo», retrocediren i caigueren per terra. ⁷Jesús tornà a preguntar-los: Qui busqueu? Li digueren: Jesús de Natzaret. ⁸Ell respongué: Ja us he dit que sóc jo. Però si em busqueu a mi, deixeu que aquests se’n vagin.  ⁹S’havien de complir les paraules que Jesús havia dit: «Dels qui m’has donat, no n’he perdut ni un de sol.» ¹⁰Llavors Simó Pere es va treure una espasa que portava i d’un cop tallà l’orella dreta al criat del gran sacerdot. Aquell criat es deia Malcus. ¹¹Jesús digué a Pere: Guarda’t l’espasa a la beina; ¿no he de beure la copa que el Pare m’ha donat? ¹²Llavors la cohort romana, amb el tribú que la comandava i els guardes dels jueus, van agafar Jesús i el van lligar, ¹³ i el dugueren primer a casa d’Annàs, que era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d’aquell any. ¹⁴Caifàs era el qui havia donat als jueus aquest consell: «Convé que un sol home mori pel poble.» ¹⁵Simó Pere i un altre deixeble seguien Jesús. Aquell deixeble, que era conegut del gran sacerdot, va entrar amb Jesús al pati del palau del gran sacerdot. ¹⁶Pere s’havia quedat fora, a la porta. Però l’altre deixeble, conegut del gran sacerdot, va sortir fora, parlà amb la portera i féu entrar Pere. ¹⁷La criada que feia de portera digué llavors a Pere: ¿Vols dir que tu no ets també deixeble d’aquest home? Ell respongué: No, no ho sóc pas. ¹⁸ Com que feia fred, els criats i els guardes s’estaven allà drets escalfant-se amb les brases d’un foc que havien encès. Pere també s’escalfava amb ells. ¹⁹Mentrestant, el gran sacerdot va interrogar Jesús sobre els seus deixebles i sobre la seva doctrina. ²⁰Jesús li contestà: Jo he parlat al món obertament. Sempre he ensenyat a les sinagogues i al temple, on es reuneixen tots els jueus. Mai no he dit res d’amagat. ²¹Per què em preguntes a mi? Pregunta als qui m’escoltaven de quines coses els parlava; ells saben el que he dit. ²²Així que Jesús hagué parlat, un dels guardes que eren allà li va pegar una bufetada dient: ¿És aquesta la manera de contestar al gran sacerdot? ²³ Jesús li respongué: Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues? ²⁴Llavors Annàs l’envià lligat a casa de Caifàs, el gran sacerdot. ²⁵Mentrestant, Simó Pere s’estava allà dret escalfant-se. Li digueren: ¿Vols dir que tu no ets també deixeble d’ell? Ell ho negà: No, no ho sóc pas. ²⁶Un dels criats del gran sacerdot, parent d’aquell a qui Pere havia tallat l’orella, li digué: ¿Segur que no t’he vist a l’hort amb ell? ²⁷Pere tornà a negar-ho, i a l’instant el gall cantà. ²⁸Després dugueren Jesús de casa de Caifàs al pretori. Era de bon matí. Però ells no van entrar dins el pretori, per no quedar impurs i poder menjar el sopar pasqual. ²⁹Per això Pilat sortí a trobar-los fora del pretori i digué: Quina acusació porteu contra aquest home? ³⁰Ells li contestaren: Si aquest no fos un criminal, no te l’hauríem entregat. ³¹Pilat els replicà:Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i judiqueu-lo d’acord amb la vostra Llei. Els jueus li respongueren: A nosaltres no ens és permès d’executar ningú. ³²Calia que es complissin les paraules que Jesús havia dit, indicant com havia de morir. ³³Llavors Pilat se’n tornà a l’interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué:¿Tu ets el rei dels jueus? ³⁴Jesús contestà: ¿Surt de tu, això que preguntes, o bé d’altres t’ho han dit de mi? ³⁵Pilat replicà: Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t’han posat a les meves mans. Què has fet? ³⁶Jesús contestà: La meva reialesa no és d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d’aquí. ³⁷Pilat li digué:Per tant, tu ets rei? Jesús respongué: Tu ho dius: jo sóc rei. Per això he nascut i per això he vingut al món: per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu. ³⁸Li diu Pilat: I què és la veritat? Després de dir això, Pilat va sortir altra vegada a fora, on eren els jueus, i els digué: Jo no li trobo res per a poder-lo inculpar. ³⁹ Però ja que teniu per costum que us deixi lliure algú en ocasió de la Pasqua, ¿voleu que us deixi lliure el rei dels jueus?  ⁴⁰Ells van contestar cridant: Aquest, no! Volem Barrabàs! Barrabàs era un bandoler.

19 ¹Llavors Pilat féu assotar Jesús. ²Els soldats li van posar al cap una corona d’espines que havien trenat i el cobriren amb un mantell de porpra. ³Se li acostaven i li deien: Salve, rei dels jueus! I li pegaven bufetades. ⁴Pilat tornà a sortir i els digué: Ara us el trauré aquí fora, perquè sapigueu que no li trobo res per a poder-lo inculpar. ⁵Llavors sortí Jesús portant la corona d’espines i el mantell de porpra. Pilat els diu: Aquí teniu l’home!

⁶Quan els grans sacerdots i els guardes del temple el van veure, cridaren: Crucifica’l, crucifica’l! Pilat els diu: Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i crucifiqueu-lo, que jo no li trobo res per a poder-lo inculpar. ⁷Els jueus li contestaren: Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei ha de morir, perquè s’ha fet Fill de Déu. ⁸Quan Pilat sentí aquestes paraules, va agafar molta por. ⁹Va entrar altra vegada dins el pretori i preguntà a Jesús: D’on ets, tu? Però Jesús no li tornà contesta. ¹⁰Llavors Pilat li diu: ¿A mi no em parles? ¿No saps que tinc poder per a deixar-te lliure o per a crucificar-te? ¹¹Jesús li respongué: No tindries cap poder sobre mi si no l’haguessis rebut de dalt. Per això el qui m’ha entregat a tu ha comès un pecat més gran. ¹²Des d’aleshores, Pilat intentava de deixar-lo lliure. Però els jueus es posaren a cridar: Si deixes lliure aquest home no et pots dir amic del Cèsar. Tothom qui es fa rei va en contra del Cèsar. ¹³Quan Pilat sentí aquestes paraules, dugué Jesús a fora i es va asseure al tribunal en el lloc anomenat l’Empedrat, en hebreu Gàbata. ¹⁴Era el dia de la preparació de la Pasqua, cap al migdia. Pilat diu als jueus: Aquí teniu el vostre rei.

¹⁵Ells cridaren: Fora, fora, crucifica’l! Pilat els diu: ¿Al vostre rei, haig de crucificar? Els grans sacerdots respongueren: No tenim cap altre rei fora del Cèsar. ¹⁶Llavors Pilat els el va entregar perquè fos crucificat. Prengueren, doncs, Jesús, ¹⁷ i, portant-se ell mateix la creu, va sortir cap a l’indret anomenat «Lloc de la Calavera», que en hebreu es diu Gòlgota. ¹⁸Allà el crucificaren, juntament amb dos més, un a cada banda, i Jesús al mig. ¹⁹Pilat va fer escriure un rètol i el féu posar a la creu. Hi havia escrit: «Jesús de Natzaret, el rei dels jueus.» ²⁰Molts dels jueus el van llegir, perquè l’indret on havia estat crucificat Jesús queia prop de la ciutat. El rètol era escrit en hebreu, en llatí i en grec. ²¹Però els grans sacerdots dels jueus digueren a Pilat: No hi escriguis: “El rei dels jueus.” Posa-hi: “Aquest va dir: Jo sóc el rei dels jueus.” ²²Pilat contestà: El que he escrit, ja està escrit. ²³Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, van agafar el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat, i també prengueren la túnica. Però la túnica era sense costura, teixida d’una sola peça de dalt a baix, ²⁴ i es digueren entre ells: No l’esquincem; sortegem-la a veure a qui toca. S’havia de complir allò que diu l’Escriptura: S’han repartit entre ells els meus vestits; s’han jugat als daus la meva roba. Això és el que van fer els soldats.

²⁵S’estaven vora la creu de Jesús la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. ²⁶Quan Jesús veié la seva mare i, al seu costat, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: Dona, aquí tens el teu fill. ²⁷Després digué al deixeble: Aquí tens la teva mare. I d’aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva. ²⁸Després d’això, Jesús, sabent que ja tot s’havia acomplert, perquè s’acabés de complir l’Escriptura, va dir: Tinc set. ²⁹Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van fixar al capdamunt d’una tija d’hisop una esponja xopa d’aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. ³⁰Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: Tot s’ha complert. Llavors inclinà el cap i va lliurar l’esperit.

³¹Per als jueus era el dia de la preparació, i els cossos no es podien quedar a la creu durant el repòs del dissabte, més quan aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això els jueus van demanar a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els seus cossos. ³² Hi anaren, doncs, els soldats i van trencar les cames del primer i les de l’altre que havia estat crucificat amb Jesús. ³³Quan arribaren a Jesús, es van adonar que ja era mort i no li trencaren les cames, ³⁴però un dels soldats li traspassà el costat amb una llança, i a l’instant en va sortir sang i aigua. ³⁵El qui ho veié en dóna testimoni, i el seu testimoni és digne de fe. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu. ³⁶En efecte, tot això va succeir perquè s’havia de complir allò que diu l’Escriptura: No li han de trencar cap os. ³⁷I en un altre lloc l’Escriptura diu: Miraran aquell que han traspassat.

³⁸Després d’això, Josep d’Arimatea, que era deixeble de Jesús però d’amagat per por dels jueus, va demanar a Pilat l’autorització per a treure el seu cos de la creu. Pilat hi va accedir. Josep, doncs, hi anà i va treure de la creu el cos de Jesús. ³⁹També hi va anar Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. ⁴⁰Llavors van prendre el cos de Jesús i l’amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d’enterrar entre els jueus. ⁴¹Hi havia un hort a l’indret on havien crucificat Jesús, i dintre l’hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. ⁴²Com que per als jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi Jesús.

2. Comprenem el text

El relat de la glorificació de Jesús s’estructura entorn de tres grans quadres: 1) Jesús s’entrega a les autoritats jueves: 18,1-27; 2) Jesús s’entrega als romans: 18,28-19,22; 3) Jesús s’entrega al Pare: 19,23-42, amb tres escenes: crucifixió (l’elevació), mort i sepultura (l’abaixament).

Tal com el Servent veu una descendència i té una multitud (Is 53,10.12), Jesús veu i té l’Església, representada per la seva mare i el deixeble estimat (19,25-27); ara el creient és Jesús, el creient s’identifica amb Jesús (el cos de Crist no es malmet: perquè tots som u en Crist. La mort de Jesús representa el triomf del Fill, que ha complert l’obra del Pare. La seva mort no és una conclusió, sinó un inici, significat amb la sang i l’aigua que brollen del seu costat (19,34); és la realització de la promesa de la nova vida: 7,37-39. L’aigua també brolla del costat dret del Temple (cf. Ez 47,1). La importància d’aquest esdeveniment ho indica la frase: en dóna testimoni el qui ho veié (19,35). La font d'on brolla la fe i la vida és la donació de l’Esperit, significada per l’aigua i l’expiració (19,30): l’entrega total i real de Jesús dóna l’Esperit i el do de la vida eterna.

Un quadre digne d’esment és el de Jesús i Pilat, amb set escenes (quatre amb públic i tres entre el Rei i Pilat), a dins o fora del pretori segons aquest ritme: fora: les autoritats jueves demanen la condemna a mort de Jesús (18,28-32); dins: Pilat interroga Jesús sobre la seva reialesa (18,33-38a); fora: Pilat troba Jesús no culpable i les autoritats jueves prefereixen Barrabàs (18,38b-40); dins: els soldats humilien Jesús (19,1-3); fora: Pilat troba Jesús no culpable (19,4-8); dins: Pilat interroga Jesús sobre l’autoritat (19,9-11); fora: les autoritats jueves assoleixen la condemna a mort de Jesús (19,12-16a). Els dos interrogatoris acaben amb una conclusió de Pilat sobre Jesús: Aquí teniu l’Home (19,5) i Aquí teniu el vostre Rei (19,14). El poble no hi surt, és una manera d’indicar que la responsabilitat de tot el procés recau en l’aristocràcia sacerdotal (Caifàs i els seus) i en la covardia de Pilat.

El sepulcre en un hort és una peculiaritat de Jn. El sepulcre del rei David estava en un jardí/hort. Les 100 lliures (uns 33 kg) en espècies en pols és un signe de la sepultura reial. Josep i Nicodem (19,38-42) són els dos primers atrets d’entre els qui no s’havien adherit obertament a Jesucrist, tal com havien de fer els creients; i el fet de donar sepultura reial a Jesús és una invitació a animar-ne d’altres a ser deixebles de Jesús.

3. Contemplem la persona de Jesús i la seva entrega per amor

Avui fem memòria de la passió, mort i sepultura de Jesús. Avui en la humanitat real de Jesús de Natzaret es manifesta plenament la glòria de Déu, el mateix Déu. Avui se’ns convida a contemplar com brolla vida de la creu de Jesús, perquè mor per amor (estimant fins a l’extrem).

L’amor de Jesús arriba a tothom. L’amor de Jesús abasta les autoritats jueves, els romans i el Pare. I des d’aquest amor al Pare obre els braços a tota la humanitat, perquè tingui vida. L’aigua i la sang que brollen del costat de Jesús signifiquen el do total, és a dir, que l’Esperit Sant i la vida per sempre ens són donats per Jesús i en Ell i amb Ell.

Jesús és l’Anyell de Déu (Jn 1,29.36): mor quan es mata l’anyell pasqual (Jn 19,31). És l’anyell que lleva el pecat de la humanitat i dóna la vida per sempre (Jn 6,54).

Jesús és enlairat damunt la terra per tal d’atraure tothom cap a Ell (Jn 3,14; 8,28; 12,32; 19,35-37; cf. Is 52,13).

Jesús s’entrega a les autoritats jueves (Jn 18,1-27), als romans (Jn 18,28-19,22), i finalment al Pare (Jn 19,23-42).

Jesús crea, per la paraula, una nova família basada en el servei i l’amor (Jn 19,26-27).

La mort de Jesús representa el triomf del Fill, que ha complert l’obra del Pare. La seva mort no és una conclusió, sinó un inici, significat amb la sang i l’aigua que brollen del seu costat (Jn 19,34); és la realització de la promesa de la nova vida: Jn 7,37-39. L’aigua també brolla del costat dret del Temple (Ez 47,1). Jesús és el nou temple de Déu enmig de la humanitat.

El poble no surt durant el relat de la passió, és una manera d’indicar que la responsabilitat de tot el procés recau en l’aristocràcia sacerdotal (Caifàs i els seus) i en la covardia de Pilat.

Des de la creu, s’entén l’expressió de Pilat: Aquí teniu l’home (Jn 19,5). La frustració de poder posseir l’altre arriba fins a la violència contra ell, fins i tot a eliminar-lo; així l’home humiliat és revelació de Déu.

I a la creu Jesús apareix lliure d’enemics, ningú no l’escridassa, ni posa en dubte la seva relació amb Déu; tampoc ningú no li fa mal, precisament quan el soldat li traspassa el costat ja és mort.

4. Pensem-hi

Potser estem massa acostumats a contemplar la creu. I potser ens fixem que topem amb un cos malmès, torturat, amb un costat traspassat amb violència (Jn 19,34); però potser no ens adonem de la vida que en brolla. No és fàcil comprendre que de la mort en brolli vida. No és fàcil comprendre que l’amor veritable no mor mai, sobretot quan la persona estimada deixa d’existir, deixa de riure, deixa de compartir espai i temps amb tu. Com em miro el traspassat? I com acullo aquesta entrega per amor de Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres

 

Dijous Sant

1. Llegim el text (Jn 13,1-15)

¹Era abans de la festa de Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seva hora, l’hora de passar d’aquest món al Pare. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem. ²Mentre sopaven, quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo, ³Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava, ⁴s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; ⁵després va tirar aigua en un gibrell i començà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida.⁶Quan arriba a Simó Pere, aquest li diu: Senyor, ¿tu em vols rentar els peus? ⁷Jesús li respon: Ara no entens això que faig; ho entendràs després. ⁸Pere li diu: No em rentaràs els peus mai de la vida! Jesús li contesta: Si no et rento, no tindràs part amb mi. ⁹Li diu Simó Pere: Si és així, Senyor, no em rentis tan sols els peus: renta’m també les mans i el cap. ¹⁰Jesús li diu: Qui s’ha banyat, només cal que es renti els peus: ja és net tot ell. I vosaltres ja sou nets, encara que no tots. ¹¹Jesús sabia qui el traïa, i per això va dir: «No tots sou nets.»

¹²Després de rentar-los els peus, es va posar el mantell i tornà a taula. Llavors els digué: ¿Enteneu això que us he fet? ¹³Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. ¹⁴Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. ¹⁵Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres.

 

2. Comprenem el text i contemplem el gest de Jesús

En el lloc de la institució de l’Eucaristia, el quart evangeli relata aquest gest d’entrega de Jesús. Un gest que implica els seus amics en la comunió amb el Pare. La comunió que crea l’Eucaristia s’arrela en el servei d’amor dels uns pels altres.

Jesús ha deixat un gest que refusa tota mena de poder en les relacions humanes. Un gest que implica estimar fins a l’extrem i estar al servei de la comunió fraterna. Un gest que implica asseure’s a la taula de la comunió amb el Pare.

Jesús estima fins a l’extrem, perquè dóna la vida lliurement i gratuïtament. És la seva Pasqua, l’hora. I ho fa amb el gest de treure’s i posar-se el mantell (Jn 13,4.12), tot rentant els peus dels seus deixebles, estimant fins a l’extrem (cf. Jn 3,16).

Jesús fa un gest de servei i d’hospitalitat com a exemple i alhora com a do, el do de la comunió amb el Pare i entre els amics, on no domina el poder, sinó el servei. Un do per a estimar fins a l’extrem, per a viure relacionat amb el Senyor i amb els altres,  i per a ser feliç (Jn 13,16-17).

Pere (i amb ell, la resta) no acaba d’entendre que el gest de Jesús implica estimar fins a deixar-hi la pell. I perquè és un gest no sols de servei, sinó també d’hospitalitat. Jesús indica que, amb la seva entrega fins a la mort, conduirà els qui són dels seus al lloc misteriós d’on ha vingut: la comunió amb el Pare (Jn 14,3).

 

3. Pensem-hi

Què suposa deixar-me rentar els peus per Jesús? I què em suposa rentar els dels altres?

Accepto com Pere entrar en la dinàmica de servir per amor?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Hosanna! Beneït el qui ve en nom del Senyor!

 

Diumenge de Rams B

 

1. Llegim el text (Mc 11,1-11)

¹Quan s’acostaven a Jerusalem, pel cantó de Betfagé i Betània, prop de la muntanya de les Oliveres, Jesús va enviar dos dels seus deixebles ²amb aquest encàrrec: Aneu al poble que teniu al davant. Així que hi entrareu, trobareu un pollí fermat, que ningú no ha muntat mai encara. Deslligueu-lo i porteu-lo. ³Si algú us preguntava per què ho feu, responeu-li: «El Senyor l’ha de menester, però de seguida us el tornarà». ⁴Ells se n’anaren i trobaren un pollí fermat al costat d’una porta, fora al carrer, i el deslligaren. ⁵Alguns dels qui eren allà els deien: Què feu, que deslligueu el pollí? ⁶ Ells respongueren tal com Jesús els havia dit, i els van deixar fer. ⁷Llavors portaren a Jesús el pollí, li van posar al damunt els seus mantells, i ell hi va muntar. ⁸Molts van estendre els mantells pel camí, i d’altres, ramatge que tallaven dels camps. ⁹Els qui anaven davant i els qui seguien darrere cridaven: Hosanna! Beneït el qui ve en nom del Senyor! ¹⁰Beneït el Regne que arriba, el del nostre pare David! Hosanna a dalt del cel! ¹¹Jesús va entrar a Jerusalem, al temple. Després de donar una mirada tot al voltant, com que ja era el vespre, va sortir amb els Dotze cap a Betània.

 

2. Mirem el text

L’escena dibuixa dos temps, la preparació de la muntura i l’entrada a Jerusalem. La preparació indica l’acompliment de Za 9,9 (Alegra’t, ciutat de Sió, crida de goig, Jerusalem! Mira el teu rei que ve cap a tu, just i victoriós; arriba humilment, muntat en un ase, en un pollí, un fill de somera) i Gn 49,10-11 (El ceptre no serà mai pres de Judà, no mancarà als seus fills el comandament, fins que vindrà aquell a qui pertany i a qui els pobles obeiran. Fermarà a la vinya el seu pollí, als ceps triats, el fill de la somera; rentarà amb vi la seva roba, amb sang de raïms la seva túnica).

D’entrada, sorprèn la triple indicació de lloc: Jerusalem, Betfagé i Betània, prop de la muntanya de les Oliveres. Es destaca el destí final a Jerusalem, la ciutat del rei, però també el lloc dels seus adversaris. La muntanya de les Oliveres és lloc d’oració (Ez 11,23). Tampoc no és casual que es retiri a Betània, un cop s’ha presentat a Jerusalem, la ciutat on morirà clavat a la creu.

La missió secreta dels dos deixebles només s’entén des de Za 9,9 i Gn 49,11. En efecte, tant la figura de l’ase com la muntura fermada indiquen el Messies, el rei que sorgirà de Judà i que portarà la pau. A més, ningú no l’ha muntat encara, perquè és reservat per al rei d’Israel.

 

3. Contemplem Jesús

Jesús comença a complir el que diu l’Escriptura amb la tasca encomanada als dos deixebles. Jesús està duent a terme la voluntat de Déu. I quan diu que el Senyor l’ha de menester, el mateix Jesús s’està presentant com a Senyor d’Israel.

Jesús entra entronitzat com a rei d’Israel, el fet d’estendre mantells sobre la muntura i al seu pas ho indica (cf. 1Re 1,38-40; 2Re 9,13). Però on és veritablement entronitzat com a rei és a la creu (Mc 15,32).

Els qui acompanyen Jesús el saluden amb paraules del salm 118,26a: Beneït el qui ve en nom del Senyor. Jesús apareix com a culminació de les promeses messiàniques.

Marc no empra el mot rei o fill de David per a referir-se a Jesús (com ja fa Mt 21,9: Hosanna al Fill de David!), esperarà al moment de la passió i crucifixió, per a fer-ho. Abans, però l’ha reconegut com a tal el cec Bartimeu (Mc 10,47-48).

Jesús arriba fins al temple, on Déu és enmig del seu poble. I dóna una mirada tot al voltant, és a dir, no es comporta com un turista, sinó que apunta el que veu d’indigne i que va contra la voluntat de Déu, perquè els Dotze s’hi fixin i se’n recordin de ser-ne de testimonis. Finalment, quan s’ha post el sol, es retira de l’hostil Jerusalem cap a la tranquil·la Betània. Jesús ha entrat a la seva ciutat com a Messies (o Fill de David), però Jerusalem s’hi resisteix. I el temple serà el lloc des d’on dictarà el judici sobre Israel: Mc 13,1-2; 14,58 i 15,38.

Segurament Jesús va entrar amb un grup de deixebles i de peregrins a Jerusalem, que s’entusiasmaren amb l’esperança de l’arribada del regne de Déu o pel triomf de la sobirania de Déu.

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit.

 

D. 5^è de Quaresma B 

(21 març 2021)

 

1. Llegim el text (Jn 12,20-33)

²⁰Entre els qui havien pujat per adorar Déu amb motiu de la festa hi havia alguns grecs. ²¹Aquests anaren a trobar Felip, que era de Betsaida de Galilea, i li demanaren: Senyor, voldríem veure Jesús.

²²Felip anà a dir-ho a Andreu, i tots dos ho digueren a Jesús. ²³Ell respongué: Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat. ²⁴Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit. ²⁵Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. ²⁶Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus. ²⁷Ara em sento contorbat. Què he de dir? Pare, salva’m d’aquesta hora? Però jo he vingut per arribar en aquesta hora! ²⁸Pare, glorifica el teu nom.

Aleshores una veu va dir del cel estant: Ja l’he glorificat i encara el glorificaré. ²⁹Quan la gent que eren allà ho van sentir, deien que havia estat un tro. D’altres replicaven: Un àngel li ha parlat. ³⁰Jesús els digué: Aquesta veu no s’adreçava a mi, sinó a vosaltres. ³¹Ara arriba la condemna d’aquest món, ara el príncep d’aquest món serà llançat a fora. ³²I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi. ³³Deia això indicant de quina manera havia de morir.

 

2. Comprenem el text

Els grecs, gent de fora d’Israel, que volen veure Jesús (= creure-hi) anuncien l’hora de la trobada de tota la humanitat entorn de Jesús, que proclama el pas per la creu per tal d’arribar a la glòria, a la victòria definitiva sobre el mal i la mort.

L’escena presenta un discurs de Jesús (Jn 12,23-32), introduït pel fet de veure Jesús. L’evangelista en resumeix el contingut: Deia això indicant de quina manera havia de morir (Jn 12,35). I un moment del discurs esdevé una pregària al Pare (Jn 12,27-28).

La gent no sap interpretar unànimement la veu del cel, uns senten un tro, i d’altres, un àngel. La gent no s’adona que és un signe del Pare, que indica la victòria del seu Fill sobre la mort. En efecte, és vençut per sempre el príncep d’aquest món, que animava els humans a refusar la llum, la vida i l’amor que Jesús ofereix a la creu.

 

3. Contemplem Jesús

Jesús intueix que ha arribat la seva hora pel fet que uns grecs el vulguin veure. Uns grecs que, com nosaltres, creuran després de la Pasqua, després que Jesús sigui enlairat damunt la terra (Jn 8,28; 19,35-37).

Jesús indica el pas de mort a vida amb la imatge del gra de blat, el qual ha de morir perquè no resti sol i doni fruit. Aquí Jesús també al·ludeix al pa que és el seu cos, el pa de vida ofert a l’Eucaristia.

Jesús és amb el Pare i allà el veurem i trobarem si el seguim, servint i estimant fins a l’extrem, sense por a la mort, ni al fracàs, ni al ridícul. Si som valents en l’entrega als altres estarem amb el Pare de Jesús i Pare nostre.

Jesús prega perquè el Pare l’ajudi a vèncer el mal i la por a ser engolit per la foscor de la mort. La petició que el Pare glorifiqui el seu nom correspon a la petició del parenostre de Pare santifica el teu nom (Mt 6,9; Lc 11,2); és a dir, que Déu es manifesti a la humanitat en el seu amor fins a l’extrem.

La glorificació de Jesús suposa la reunió de tota la humanitat amb Déu, el fet que la humanitat s’assegui a la mateixa taula amb el Pare i el Fill en la comunió de l’Esperit.

Jesús és enlairat, alhora és posat en vertical amb la creu i és aixecat vencedor de la mort, cap al Pare.

 

4. Pensem-hi

La creu indica no sols una mort injusta i violenta i cruel, indica també la glòria, la victòria de l’amor sobre la mort. La creu és on es manifesta la divinitat de Jesús. L’amor gratuït i el servei generós venç la mort, i indiquen la presència de Déu. Això ens anima a estimar sense deixar-nos atrapar pels afanys de la nostra vida mortal?

Seguir Jesús vol dir no tenir por de servir, vol dir no tenir por d’estimar fins a l’extrem. Aleshores descobreixo Jesús en el servei? I m’adono que segueixo Jesús tot servint i estimant? A què he de morir per servir millor i estimar més?