Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula

 

D. 16 de durant l’any C 

(20 de juliol 2025)

1. Llegim el text (Lc 10,38-42)

³⁸Mentre feien camí, Jesús va entrar en un poble, i l’acollí una dona que es deia Marta. ³⁹Una germana d’ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. ⁴⁰Marta, en canvi, estava molt atrafegada per poder-lo servir. Es presentà davant Jesús i digué: Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m’hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar.

⁴¹El Senyor li va respondre: Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, ⁴²quan només n’hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot fent camí a Jerusalem, Jesús s’atura a visitar Marta i Maria. Lluc no indica qui són les germanes Maria i Marta ni tampoc el nom del poblet. El quart evangeli (Jn 11,1; 12,1-3), però, indica que Maria, Marta i Llàtzer són tres germans amics de Jesús i que viuen a Betània, poble que Lluc no esmenta fins que Jesús és a les portes de Jerusalem (Lc 19,29), el final del camí.

Diumenge passat Lluc oposava el samarità als consagrats al Senyor (el sacerdot i el levita). Ara Lluc oposa dos tipus de reaccions: Marta, com a model d’amfitriona, i Maria, com a model de deixebla. I a més, Lluc suggereix una pregunta: En què consisteix acollir Jesús? Simplement es tracta d’escoltar la seva paraula (Lc 8,18.21). En efecte, l’única cosa necessària és asseure’s als peus del Senyor per escoltar-lo. Així, la postura característica del deixeble que escolta la paraula del Mestre és assegut als seus peus (Lc 8,35) i no pas molt atrafegat per obsequiar-lo. Avui diríem atabalat (o sense saber on és el Nord) en el servei.

Tot fent el camí, l’autèntic servei no consisteix a atendre delicadament Jesús, sinó a escoltar la seva paraula (la vida). Marta està preocupada i neguitosa per moltes coses, perquè Jesús sigui ben servit; però Jesús s’identifica amb el qui serveix (Lc 22,27), i Jesús serveix els qui s’han mantingut vetllant (Lc 12,37), fidels a la seva paraula.

Jesús no desautoritza pas el servei de Marta, més aviat indica que l’essencial per al deixeble és dedicar-se a escoltar la seva paraula. I això exigeix una total i exclusiva atenció (la part millor), perquè doni fruit (Lc 8,18). Heus ací que si el deixeble serveix, però no escolta la Paraula, perdrà la part millor; en canvi, si escolta la Paraula, tindrà la part millor i no li serà pas presa.

Si diumenge passat Jesús ens convidava a fer una acció: ser el proïsme per al qui trobem al llarg del camí; avui Jesús ens convida a fer una opció: escollir la millor part, la felicitat veritable i perdurable; escollir el mateix Jesús. És a dir, si escollim asseure’ns als peus de Jesús i no les accions que ens facin quedar bé davant l’hoste que ens visita, no pararem de servir com Jesús: servirem generosament i gratuïtament, sense esperar res a canvi, deixant-hi la pell.

En resum, el deixeble manifesta la seva hospitalitat si dedica tot el seu temps a escoltar Jesús. Acollir la visita de Déu consisteix a escoltar el seu Fill (Lc 9,35).

3. Mirem la nostra vida i acció

• En la meva vida i acció dono la deguda importància a la Paraula de Déu?
• Les coses que faig m’ajuden a servir millor o em distreuen del que és essencial?
• Faig moltes coses per seguir Jesús sense escoltar-lo?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: S’hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà

 

D. 15 durant l’any C 

(13 de juliol)

 

1. Llegim el text (Lc 10,25-37)

²⁵Un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta: Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna? ²⁶Jesús li digué: Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes? ²⁷Ell va respondre: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix. ²⁸Jesús li digué: Has respost bé: fes això i viuràs. ²⁹Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: I qui són els altres que haig d’estimar?

³⁰Jesús va contestar dient:

«Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d’uns bandolers, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. ³¹Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l’altra banda. ³²Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l’home i passà de llarg per l’altra banda. ³³Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell, el veié i se’n compadí. ³⁴S’hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se’n va ocupar. ³⁵L’endemà va treure’s dos denaris i els va donar a l’hostaler dient-li: Ocupa’t d’ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més.»

³⁶Quin d’aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandolers? ³⁷Ell respongué: El qui el va tractar amb amor. Llavors Jesús li digué: Vés, i tu fes igual.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot fent camí a Jerusalem, Lluc relata una controvèrsia de Jesús amb un mestre de la Llei (un intèrpret professional de la Llei, un dels savis i entesos esmentats a Lc 10,21). El relat està teixit amb dues preguntes provocadores del jurista i amb dues preguntes suggeridores de Jesús. A cada provocació del jurista, Jesús suggereix la resposta amb una altra pregunta.

Així, a la primera provocació del jurista, Jesús suggereix la resposta en la Llei. El deixeble ha d’estimar els altres com estima Déu, però també ha estimar-los sense fer distinció de credo, fins i tot si són enemics (jueus i samaritans no es poden veure). Si l’amor a Déu no coneix límits (és d’una adhesió total), tampoc no n’ha de conèixer l’amor als altres. Després d’aquesta resposta del jurista, Jesús expressa que hi està d’acord: Has respost bé: fes això i viuràs. I així ha respost a la seva provocació inicial: Mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna?

La pregunta suggeridora de Jesús l’ha ajudat a descobrir que la resposta la té molt a prop seu, i que el seu compliment li donarà la vida que cerca. En definitiva, Jesús indica el camí del deixeble a la vida eterna: estimar il·limitadament Déu i els altres.

A la segona provocació del jurista i abans de respondre-hi amb una altra pregunta suggeridora, Jesús li proposa una paràbola que apunta a l’acció (evoca 2Cr 28,5-15); és la mateixa acció del samarità que és significativa, és un exemple a seguir, tot i que d’un samarità no pugui esperar-se, d’entrada, res de bo.

Jesús té present que els sacerdots i els levites són jueus amb una dedicació total al Senyor pel seu lligam amb el culte del temple, i que la impuresa ritual d’aquests consagrats al Senyor, derivada del contacte amb un cadàver o un mig mort, és més greu que la d’un jueu no consagrat. Per això, Jesús suggereix que també un enemic de la religió pròpia pot ser el proïsme.

Quan Jesús diu: Vés, i tu fes igual (acció), no defineix qui és, sinó que indica que si el deixeble vol heretar la vida eterna ha d’estimar fins i tot l’enemic, i que fent-ho serà ell mateix el proïsme de tots els qui anirà trobant al llarg del camí. El deixeble és, doncs, el proïsme.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

·       Què em convida a fer Jesús? Com ho concreto?

·       Qui és el meu proïsme?

·       Quan soc proïsme per als altres?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï segadors als seus sembrats

 

D. 14 de durant l’any C 

(6 juliol 2025)

 

1. Llegim el text (Lc 10,1-12.17-20)

¹Després d’això, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar.

²Els deia: La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï segadors als seus sembrats. ³Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. ⁴No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí. ⁵Quan entreu en una casa, digueu primer: “Pau en aquesta casa.” ⁶Si allí hi ha algú que n’és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d’ell; si no, tornarà a vosaltres. ⁷Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa. ⁸Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, ⁹cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: “El Regne de Déu és a prop vostre.” ¹⁰Però si entreu en una població i no us acullen, sortiu a les places i digueu: ¹¹“Fins i tot la pols del vostre poble que se’ns ha encastat als peus, ens l’espolsem i us la deixem. Però sapigueu això: el Regne de Déu és a prop.” ¹²Us asseguro que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma que per a aquella població.

¹⁷Els setanta-dos van tornar plens d’alegria i deien: Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del teu nom.¹⁸Jesús els digué: Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. ¹⁹Us he donat poder de trepitjar serps i escorpins i de vèncer tota la potència de l’enemic, i res no us farà mal. ²⁰Però no us alegreu perquè els esperits se us sotmeten; alegreu-vos més aviat perquè els vostres noms estan inscrits en el cel.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Jesús ha emprès el camí a Jerusalem amb els deixebles. Durant el camí, Jesús i els deixebles anuncien i fan present el Regne. No s’ indica, però, d’on parteixen els deixebles per a la missió ni des d’on tornen, sols s’indica que parteixen de Jesús i hi tornen. Quan era a Galilea, Jesús ja havia enviat els Dotze a anunciar i fer present el Regne. Ara hi envia més deixebles, significant que la missió és de tots els seguidors i que s’adreça a tots els pobles de la terra, destinats a acollir la visita de Déu en Jesús, el do de la pau ofert en Jesús, la mateixa Paraula de Déu en la pròpia llengua. És tota l’Església l’enviada a tots els pobles. Per tant, Lluc suggereix que el camí de l’Església passa per la missió.

La missió eclesial té com a trets singulars la urgència i dedicació exclusiva al Regne, la possibilitat del refús i la importància de l’oració. La missió eclesial no depèn només del treball dels enviats, sinó també de la fidelitat en l’oració (obertura a l’acció de Déu i reconeixement de la seva presència), i de la confiança en el Senyor que envia. La fidelitat i la confiança ajuden a acceptar tant l’hospitalitat de la gent com el seu refús. Ara bé, la pau (la salvació que Déu regala en la seva visita) no s’esfuma si no és rebuda o acollida, sinó que retorna al qui l’ha donada, sense perdre res de la seva frescor original i actual.

Els deixebles no s’han de desanimar mai en el camí que els cal recórrer amb Jesús, fins que el do de la pau arribi arreu de la terra. Ara i ací, els missioners no donen res més que el que Jesús ressuscitat els regala: Pau a vosaltres, amb l’alegria que implica i amb la confiança en la victòria de Jesús sobre el poder del mal. Heus ací que ja és una realitat: El Regne de Déu és a prop vostre.

Després de l’acció evangelitzadora, els Dotze i els setanta-dos expliquen Jesús el que han fet i descobert. Tornen tots contents.

Jesús envia els seus deixebles a anunciar i fer present el Regne. Per això el mal retrocedeix. La presència del Regne porta la pau i la pau venç el mal.

Jesús s’atura a valorar l’acció. L’èxit de la missió no està en la destrucció del poder de Satanàs, sinó en l’actualització de la salvació de Déu, és a dir, que la pau, fruit de l’amor i de la llibertat, avanci. El que importa és tenir el nom escrit en el cel, gaudir per sempre de la pau.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

·       Tota acció és transformadora si anunciem i fem present el Regne de Déu. N’he fet experiència? Quan? Com?

·       Per què valorar tota acció és important?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Et donaré les claus del Regne del cel

 

Sant Pere i sant Pau 

(29 juny 2025)

 

1. Llegim el text (Mt 16,13-19)

¹³Després Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles: Qui diu la gent que és el Fill de l’home? ¹⁴Ells respongueren: Uns diuen que és Joan Baptista; d’altres, Elies; d’altres, Jeremies o algun dels profetes. ¹⁵Ell els pregunta: I vosaltres, qui dieu que sóc? ¹⁶Simó Pere li respongué: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu. ¹⁷Llavors Jesús li va dir: Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel! ¹⁸I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. ¹⁹Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel. ²⁰Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

El text comença amb un diàleg entre Jesús i els deixebles, on destaca la confessió de Pere, el qual no sols confessa Jesús com el Messies, sinó també com el Fill de Déu viu; i acaba amb les paraules de Jesús a Pere (propi de Mateu), on Jesús beneeix Pere, li posa Pere (Petros), la pedra (petra) sobre la qual fundarà la seva Església, i promet donar-li les claus del Regne del cel.

A partir de dades procedents de la tradició, Mateu atorga a Pere una posició particularment distinta al si dels Dotze: és l’únic deixeble dels evangelis que és nominalment destinatari d’una benedicció del Senyor, i que la seva comprensió de la identitat i missió de Jesús és confirmada com a revelació procedent del Pare de Jesús. L’Església d’Antioquia, des d’on escriu Mateu, és conscient que la prioritat o primacia de Pere, iniciada en temps del ministeri de Jesús, perdura en l’espai–temps.

Com a resposta a la seva confessió, Pere rep un nom que expressa el futur de la seva missió com a pedra, sobre la qual serà fundada l’Església de Crist; missió que Pere, segons Mateu, realitzarà després de la resurrecció, perquè encara ha de superar la incomprensió del sentit de la mort de Jesús (Mt 16,23).

En la confessió de Pere, Mateu no presenta Pere simplement com a portaveu de l’opinió dels deixebles, sinó com el destinatari d’una especial revelació divina. Abans tots els deixebles han confessat Jesús com a Fill de Déu (Mt 14,33); per això la confessió de Pere no és única com a Marc. A Mateu, però, no té el mateix relleu la confessió dels deixebles que la de Pere, la qual, si bé ha perdut la seva prioritat cronològica, ha adquirit una prioritat eclesial, en el sentit que Jesús declara que Pere és la pedra sobre la qual serà edificada l’Església de Crist (la Catòlica, estesa d’Orient a Occident). A més, tot i que el poder de lligar i deslligar sigui donat a l’Església local (Mt 18,18), sols a Pere, Mateu fa dir a Jesús: Et donaré les claus del Regne dels cels. I les claus són l’arma decisiva contra les forces de la mort, que són realment poderoses. La mort no té, doncs, l’accés al Regne, atès que el qui té les claus pot barrar-li l’accés.

Pere és l’apòstol dels jueus i dels gentils (Ac 15,7; Ga 2,7). Roma, la seu del seu martiri i del de Pau, n’hereta els trets clau: la síntesi entre les diferents comprensions sobre Jesús i la mediació al si de les diverses Esglésies locals.

3. Pensem-hi

Qui és Jesús per a mi? Soc conscient que la meva fe en Jesucrist em fa destinatari d’una missió, la missió que continua la de Jesús i dels Apòstols?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: els partí i en donava als deixebles perquè els servissin a la gent

 

El Cos i la Sang de Crist C 

(22 juny 2025)

 

1. Llegim el text (Lc 9,11b-17)

^11bJesús acollí els qui el seguien i els parlava del Regne de Déu, i guaria els qui en tenien necessitat. ¹²El dia començava a declinar, i els Dotze s’acostaren a dir-li: Acomiada la gent, i que vagin als pobles i a les masies del voltant per trobar allotjament i menjar. Aquí som en un lloc despoblat. ¹³Però Jesús els digué: Doneu-los menjar vosaltres mateixos. Ells respongueren: Només tenim cinc pans i dos peixos; si de cas hauríem d’anar nosaltres mateixos a comprar menjar per a tota aquesta gentada. ¹⁴Hi havia, en efecte, uns cinc mil homes. Llavors Jesús digué als seus deixebles: Feu-los seure en grups de cinquanta. ¹⁵Ells ho van fer així, i tothom s’assegué. ¹⁶Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i en donava als deixebles perquè els servissin a la gent. ¹⁷Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir dotze cistelles dels bocins de pa que havien sobrat.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

El miracle de la multiplicació dels pans i peixos és l’únic que és testificat pels quatre evangelis. Inclús Mateu i Marc en tenen dues narracions. Però el que impressiona més és la manca de reacció de la multitud en els cinc relats sinòptics (2 de Mc, 2 de Mt, 1 de Lc), el poc ressò d’un fet tan espectacular. El que tots sis (2 de Mc, 2 de Mt, 1 de Lc i 1 de Jn) esmenten és que la multitud queda saciada.

Lluc situa el relat dels pans i peixos com a resposta a la pregunta del rei Herodes: Qui és aquest de qui sento dir tot això? (Lc 9,9), a fi de mostrar un nou aspecte del poder de Jesús i indicar el lligam entre l’acció de Jesús i la presència del Regne (Lc 9,11). El fet que tota la multitud quedi saciada representa un tast del Regne. Les mateixes sobres són signe de la generositat de Déu manifestada en Jesús. I el fet que siguin dotze coves és una al·lusió als Dotze i al banquet final. Així es destaca l’acompliment de les promeses: Déu celebra un banquet per a tots els pobles (Is 25,6). Imatge de la comunitat que acull tothom i que es reuneix entorn del Crist present en l’Eucaristia (recordeu com acaben les aventures d’Astèrix i Obèlix?).

Jesús clou la seva missió a la regió de Galilea amb un gest profètic: aplegar deixebles i multitud i compartir el que ell mateix havia multiplicat. Jesús acull tothom, per això no acomiada ningú quan sorgeixen les dificultats. La desproporció entre la poca cosa que tenen i aporten els deixebles i el que Jesús té i dona anuncia i fa present l’immens tresor de l’Eucaristia: Jesús té la vida de Déu i la dona gratis i generosament.

Jesús fa cinc accions: pren, alça els ulls, beneeix, parteix i dona. Les cinc accions que caracteritzen la seva donació gratuïta per amor al Pare i a la humanitat i anticipen el banquet festiu de tots els pobles. Precisament són les cinc accions que fa el qui presideix l’Eucaristia.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

·        Què em crida l’atenció de Jesús: que aculli tothom i no acomiadi ningú? que animi a l’equip dels Dotze a prendre la iniciativa?

·        Quina hauria estat la meva reacció davant el gest profètic de Jesús?

·        Visc l’Eucaristia com un tast del Regne de Déu, on tot i ser molta i diversa gent participem del mateix banquet?