Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï segadors als seus sembrats

 

D. 11 de durant l’any A 

(14 de juny 2026)

 

1. Llegim el text (Mateu 9,36-10,8)

9 ³⁶ En veure les multituds, se’n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor. ³⁷ Llavors diu als seus deixebles: —La collita és abundant, però els segadors són pocs. ³⁸ Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï segadors als seus sembrats.

10 ¹ Jesús va cridar els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir malalties i xacres de tota mena. ² Els noms dels dotze apòstols són aquests: primer, Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà; ³ Felip i Bartomeu; Tomàs i Mateu, el publicà; Jaume, fill d’Alfeu, i Tadeu; ⁴ Simó el Zelós i Judes l’Iscariot, el qui el va trair. ⁵ Aquests dotze, Jesús els va enviar amb aquestes instruccions: —No us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana. ⁶ Aneu més aviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel. ⁷ Pel camí prediqueu dient: “El Regne del cel és a prop.” ⁸ Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis. De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc.

 

2. Comprenem el text i contemplem l’acció de Jesús

Durant tres diumenges llegirem una àmplia instrucció adreçada als Dotze deixebles de Jesús (Mt 9,35-11,1), anomenada discurs de missió. Aquesta instrucció s’arrela en la missió de Jesús (Mt 9,35; 11,1), que és model i origen de la dels Dotze (Mt 10,5) perquè perduri en l’espai-temps (Mt 9,38). Jesús veu l’Església naixent com les ovelles sense pastor; Moisès també veié la comunitat del Senyor com ovelles sense pastor (Nm 27,17) i demana al Senyor que li designi un home que vagi al davant de la comunitat. Així, tal com Josuè pren el relleu de Moisès, ara els Dotze prenen el relleu de Jesús.

Tenim relacionada la imatge del pastor i les ovelles amb la dels segadors i la collita. Així, la relació de Jesús amb la multitud de gent (ovelles i collita) és proposada als Dotze i als seus successors, que són enviats per l'amo dels sembrats. La missió de dur la salvació arreu s’arrela en l’amor compassiu de Jesús (pastor) i en la iniciativa de Déu Pare, que demana la invocació de l’Esperit per part de la comunitat dels deixebles. Els Dotze i successors són associats a la missió de Jesús de convocar els pobles (la multitud) davant la irrupció de la salvació (és el tret escatològic de la missió: la convocació).

Al centre del text, hi ha l’acció de Jesús que crida els seus Dotze deixebles, i els dona el poder de vèncer el mal amb el bé i els envia amb instruccions. Els noms dels Dotze són distribuïts en sis grups binaris (peculiaritat de Mt); d’on destaquen les dues parelles de germans: Simó Pere i Andreu, Jaume i Joan. Són dotze perquè es tracta de restablir el poble d’Israel (representat en la seva totalitat per les Dotze tribus). Els destinataris són les ovelles perdudes del poble d’Israel; no pas els pagans ni els samaritans. Déu Pare ha enviat el seu Fill Jesús a Israel (Mt 15,24), perquè la seva salvació arribi a tots els pobles de la terra, un cop Israel haurà rebutjat Jesús (cf. Mt 8,11-12; 22,8-10). Els Dotze són enviats a Israel en continuïtat amb la missió de Jesús de restablir l’únic poble de Déu. El refús d’Israel obrirà la missió als altres pobles, per això els Onze deixebles són convocats a Galilea (Mt 28,16), cruïlla de pobles.

El programa missioner dels Dotze és calcat del de Jesús, amb dos moments: l’anunci del Regne (Mt 10,7) i l’acompliment dels signes messiànics (Mt 10,8). L’anunci és connectat amb el de Jesús (Mt 4,7) i amb el de Joan Baptista (Mt 3,2).

Presentats destinataris i programa, ve definit l’estil de la missió (Mt 10,8-10) amb una idea programàtica que acaba el text d’avui: No heu pagat res per rebre aquest poder; doneu-ho també sense pagar. Aquesta gratuïtat és el distintiu que expressa la plena llibertat de l’obra dels missioners i dels testimonis del Regne.

 

3. Pensem-hi

·       Sento la crida del Senyor a lluitar contra tota mena de mal i fer-ho sense esperar res a canvi?

·       Prego perquè el Senyor enviï més pastors perquè guiïn la seva Església?

·       Prego perquè també hi hagi segadors que recullin els bons fruits de l’acció evangelitzadora i així sigui glorificat el nostre Pare del cel?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jo soc el pa viu que ha baixat del cel

El Cos i la Sang de Crist A 

(7 juny 2026)

1. Llegim el text (Jn 6,51-58)

⁵¹Jo soc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món. ⁵²Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien: Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar? ⁵³Jesús els respongué: En veritat, en veritat us ho dic: si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. ⁵⁴Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. ⁵⁵La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. ⁵⁶Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. ⁵⁷A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. ⁵⁸Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

La festa d’avui agafa un fragment de la interpretació que fa Jesús del signe dels pans. Amb aquest signe Jesús al·ludeix al banquet de tots els pobles davant la presència de Déu, on la vida triomfarà sobre la mort i formarem una fraternitat (Is 25,6-9).

La interpretació del signe dels pans ha de tenir present que la Llei de Moisès és la icona (reflecteix, fa present) de la vida que Déu Pare dona al qui l’acull. Jesús és la  icona de la vida que Déu dona al qui l’acull, és a dir, al qui hi creu (Jn 6,47) o al qui se’l menja en el sentit d’estar-hi en comunió (Jn 6,58).

L’anomenat discurs del pa de vida (6,35-59) insisteix, en un primer moment, a anar cap a Jesús i a creure-hi, i, en un segon moment, en la comunió amb Crist. El moment de creure-hi passa per la valoració i la celebració sacramental del procés fet, i, un cop creuat el llindar, s’entra en la comunió amb Crist i entre nosaltres (l’Eucaristia és l’expressió sacramental d’aquesta comunió).

La manifestació misteriosa de Jesús suscita una dificultat: Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar? (Jn 6,52). Jesús hi respon afirmant el misteri de la unió entre ell mateix i el creient, comunió que ja és real després de la seva mort, significada amb el do del seu lliurament a la creu. L’aliment s’identifica amb el donant. Per la seva mort i resurrecció, Jesús s’ha convertit en pa de vida per al creient.

La relació Pare i Fill engendra la relació Fill i creient: el Pare fa viure el Fill que ha enviat i el Fill (que viu pel Pare i prop d’ell) fa viure el creient que el menja, que assumeix que el Fill (do del Pare) faci estada en ell. Així, doncs, menjar la carn i beure la sang significa unir-se al Fill únic de Déu que ha travessat i vençut la mort perquè el món visqui. D’una banda, és una invitació a creure en la victòria del Fill de l’home sobre la mort; i de l’altra, a revifar la fe dels qui l’han acollit i, per la manducació (= la Paraula s’ha fet vida per sempre), a expressar el misteri de la comunió amb Déu i entre els creients.

En resum, la comunió dels creients és amb el Fill únic i entre nosaltres, comunió que s’arrela en la comunió del Fill únic amb el Pare. Per això, menjar i beure no s’ha d’entendre en un sentit material, sinó en el sentit personal de ser en comunió, que és precisament el fruït de la manducació (Jn 6,56). Ara bé, aquest ser en comunió és do del Pare, perquè atreu cap al Fill i el dona perquè tothom visqui per sempre, gràcies a Ell.

3. Pensem-hi

·        Com visc aquesta comunió amb Crist i amb el Pare i entre nosaltres per mitjà de l’Eucaristia?

Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic

 

EdE Trinitat A 

(31 maig 2026)

 

1. Llegim el text (Joan 3,16-18)

¹⁶Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. ¹⁷Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell. ¹⁸Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

El context d’aquest fragment està molt elaborat i estructurat entorn de dos pols: Jerusalem (Jn 2,23-3,21) i Judea (Jn 3,22-36). Per tant, en ple medi jueu. Situat a Jerusalem, després del diàleg entre Jesús i Nicodem (com a representant de l’elit jueva), dins el monòleg de tipus querigmàtic, com si fos una professió de fe de la comunitat joànica davant el judaisme. Però la versió litúrgica l’emmarca dins el diàleg amb Nicodem, atès que no és prou fàcil determinar quan s’acaba: uns el fan acabar quan apareix el nosaltres (Jn 3,11) i la majoria quan només apareix la tercera persona, quan l’estil de diàleg és trencat per entrar clarament en un monòleg.

El monòleg sencer (Jn 3,13-21) ofereix una síntesi del designi salvador del Pare per a tota la humanitat, més enllà dels límits del judaisme. I ofereix un moviment semblant al del pròleg, on després de la revelació de la Paraula, en ve la recepció, amb dues actituds: la de refús o la d’acolliment. Així, davant la revelació de l’amor de Déu Pare manifestat en el seu Fill únic, hi ha dues opcions: creure-hi o no, acollir-lo o refusar-lo. A més, tenim dues manifestacions: la del Fill (Jn 3,13-14) i la del Pare (Jn 3,16-17), que desemboquen en la vida eterna obtinguda per la fe en el Fill únic de Déu (Jn 3,15.16).

Els tres versets (16.17.18) estan estretament relacionats. Els dos primers, que tenen com a subjecte Déu mateix, diuen la motivació (l’estimació de Déu) i la finalitat (la salvació del món) del do i de l’enviament pel Pare del seu Fill únic al món. La mirada de Déu és universal; ací món significa tot l’univers creat (referència a la creació: Déu veié que tot això era bo), i tots els qui creuen (la versió litúrgica ha omès tots) expressa la voluntat de Déu que ningú dels qui creuen no en sigui exclòs. El designi de Déu només es realitza en els qui l’acullen. Déu respecta la llibertat de l’ésser humà.

L’origen de la salvació és l’amor de Déu. I el seu amor es manifesta en el do del seu Fill únic. I la finalitat de l’entrega del seu Fill únic és la vida eterna per a tots els creients i la salvació del món; aquesta intenció del Pare és confirmada pel seu Fill únic al final del seu ministeri: No he vingut a condemnar el món, sinó a salvar-lo (Jn 12,47b).

La visita del Fill únic de Déu suscita una crisi, és a dir, invita a una opció que engloba tota la vida. És una opció radical, la mateixa opció que Moisès planteja al seu poble (Dt 30,15-20), l’opció que et dona la vida i la felicitat, el Regne promès i l’estada amb el Pare. En definitiva, la revelació de l’amor del Pare lliurant el seu Fill únic, com a do gratuït per a la salvació del món, suscita una crisi en els cors de tots els qui se’l troben: se’ls convida a la fe i se’ls ofereix el do de la vida eterna.

3. Pensem-hi

• Em sento estimat/da per Déu? Quan i com?
• Sentir-me estimat/da em convida a confiar, a creure en qui m’estima?
• Com i quan acullo el do de la vida de Déu en Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Rebeu l’Esperit Sant

 

Pentecosta 

(24 maig 2026)

1. Llegim el text (Jn 20,19-23)

¹⁹Al capvespre d’aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres. ²⁰Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. ²¹Ell els tornà a dir: Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. ²²Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant. ²³A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

El text ens situa en el mateix dia de Pasqua. Mentre Lluc situa la recepció de l’Esperit a la Pentecosta, la tradició joànica la situa a la tarda del mateix dia de Pasqua, àdhuc al mateix moment de l’enlairament de Jesús (Jn 19,30.34; ressò de Jn 7,38-39). Ambdues tradicions relacionen la recepció de l’Esperit amb la missió de Jesús (l’enviat del Pare) i dels seus (els enviats de Jesús), amb l’actualització de l’únic Evangeli, que dona la vida per sempre (Jn 20,31). I també situen la recepció de l’Esperit després que Jesús sigui enlairat, glorificat, constituït en sobirà de la creació.

Jesús té la iniciativa de fer-se veure i de presentar-se vencedor de la mort davant els deixebles. Jesús fa tres accions: 1) posar-se al mig d’on estan reunits (treu fora la por), 2) mostrar-los les mans i el costat (és el Crucificat) i 3) alenar damunt d’ells (els dona la nova vida que ell ha inaugurat).

Jesús s’apareix per a romandre sempre present en la comunitat per l’Esperit donat, i en el món, per la missió dels deixebles. Jesús, que du la iniciativa, es dona a conèixer als deixebles i els confia una missió. Des del Pare, Jesús glorificat els dona l’Esperit, que els acompanyarà sempre (Jn 14,16), els ajudarà a recordar tot el que Ell ha dit i fet i els ho farà entendre (Jn 14,26), els guiarà en la missió i els conduirà cap al Pare (Jn 16,13-14).

Jesús ha rebut del Pare la missió de portar l’amor de Déu a tothom i confia als deixebles aquesta missió. Així els deixebles reben la missió del Pare de part de Jesús. Si abans ha estat el Pare el qui ha enviat Jesús, ara és Jesús el qui envia els seus deixebles. La missió de Jesús continua pels seus deixebles. Per això l’Esperit Sant és donat per a dur a terme la missió rebuda del Pare per Jesús, i alhora, per a fer present en el món, amb el do del perdó, el do de la pau i la neutralització del mal. El do del perdó dels pecats i el do de l’Esperit van ben lligats: amb el perdó neix una nova vida, s’ofereix una nova oportunitat. Ara i ací, el poder rebut (Jn 20,23), que ofereix el perdó dels pecats als qui acullen la missió rebuda del Fill, fa present (signe eficaç) la salvació que el Fill ha rebut del Pare (Jn 3,17).

L’Esperit és donat amb un gest de Jesús (Jn 20,22). El mateix gest de Déu a l’hora de crear l’ésser humà (Gn 2,7). L’Esperit rebut infon la vida de Déu i ens situa amb un peu en el seu Regne. Amb el do de l’Esperit, els deixebles naixem a la vida del Regne (Jn 3,5-6), podem adorar veritablement el Pare (Jn 4,23), i rebem el do de la vida per sempre (Jn 6,63; 7,37-38). El primer efecte del do de l’Esperit és néixer de nou; és a dir, participar de la vida de Déu, de la comunió amb Déu i amb els pobres i entre nosaltres en Jesucrist, i certament aquest efecte és acompanyat pel perdó, signe de la victòria sobre el pecat i la mort.

3. Pensem-hi

Soc conscient que Jesús m’envia a col·laborar amb d’altres en la construcció del Regne?

El perdó és l’arma que faig servir, amb la força de l’Esperit, per a neutralitzar el mal i fer-lo retrocedir? Amb el perdó ofereixo una nova oportunitat des de l’amor?

Exercicis Espirituals 2026