Revista "Evangeli i Vida" núm 143

Revista "Evangeli i Vida" núm 144

dilluns, 17 de gener de 2022

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar

 


D. 3 de durant l’any C 

(23 gener 2022)


1. Llegim el text (Lc 1,1-4; 4,14-21)

1Són molts els qui han emprès la tasca d’escriure un relat dels fets que s’han acomplert entre nosaltres, 2valent-se del que ens han transmès els qui des del principi en foren testimonis oculars i després esdevingueren servidors de la Paraula. 3També jo, havent-me informat minuciosament de tot des dels orígens, he decidit d’escriure-t’ho, il·lustre Teòfil, en una narració ordenada, 4perquè constatis la solidesa dels ensenyaments que has rebut.

14Llavors Jesús, ple del poder de l’Esperit, se’n tornà a Galilea. La seva anomenada es va estendre per tota la regió. 15Ensenyava a les seves sinagogues, i tothom el lloava. 16I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s’aixecà a llegir. 17Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit: 18L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, 19a proclamar l’any de gràcia del Senyor. 20Després plegà el volum, el retornà al responsable del culte de la sinagoga i es va asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en ell. 21Aleshores començà dient-los: Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar.


2. Mirem el text i contemplem Jesús

Lluc comença amb un pròleg a tota l’obra (Lc i Ac), on apunta la distància pel que fa als fets que s’han acomplert i alhora la seva dependència dels testimonis oculars i servidors de la Paraula. I on n’indica la finalitat: constatar la solidesa dels ensenyaments rebuts. El mot clau és solidesa, avalada per les tres qualitats que marquen la investigació: integritat (de tot), exactitud (minuciosament) i exhaustivitat (des dels orígens). Lluc no vol repetir el que ha rebut, vol oferir una narració ordenada (és a dir, una presentació sistemàtica) de l’obra de l’Esperit en Jesús i en l’Església, i vol fer-ho amb la mentalitat d’un historiador de l’època que segueix unes determinades pautes literàries, però sense limitar-se a narrar els fets en brut, precisament perquè els fets actualitzen la salvació de Déu. Per això la majoria dels comentaristes tradueixen: fets que s’han acomplert, és a dir, la promesa s’ha acomplert). N’és un exemple el mateix Jesús, que, dret, llegeix i actualitza la Paraula de Déu.

Lluc inicia la narració ordenada de la visita de Déu amb un sumari, que ofereix una síntesi de tot el ministeri de Jesús a Galilea (Lc 4,14-15). Jesús apareix ple de la força de l’Esperit ensenyant el mateix que s’ofereix a Teòfil (amant de Déu). I Jesús ho fa en les sinagogues d’ells (= els jueus), el lloc on Israel escolta la Paraula de Déu.

El primer fet narrat s’esdevé al lloc on Jesús s’havia criat. Aquest fet prefigura tota la narració del ministeri de Jesús, i ja ha estat anticipat per les paraules profètiques de Simeó (Lc 2,34). Lluc presenta l’acció de l’Esperit configurant tota l’existència del ministeri de Jesús, sintetitzat en el text d’Isaïes (Is 61,1-2) i que ara s’acompleix, es fa actual. L’avui acosta el passat al present i fa realitat el futur de la salvació promesa. El que avui es compleix és l’Escriptura, la promesa de salvació es fa present. I aquest acompliment és la idea base de l’anunci de l’Evangeli al poble d’Israel, si ho comparem amb la segona part de l’obra (Ac 3,18; 9,20; 13,5.14.44-47; 17,2; 28,23).


3. Pensem-hi. Quin valor dono als ensenyaments rebuts i continguts en l’Evangeli?

Jesús és la mateixa Paraula de Déu feta realitat en la història humana. I en mi, també es fa realitat? És a dir, la Paraula de Déu s’actualitza en la meva història, vida i acció?

diumenge, 9 de gener de 2022

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Però tu has guardat fins ara el vi millor

 


D. 2 de durant l’any C 

(16 gener 2022)

 

1. Llegim el text (Jn 2,1-11)

1El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. 2També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles. 3Com que el vi s’acabava, la mare de Jesús li diu: No tenen vi. 4Jesús li respon: Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora. 5La seva mare diu als servidors: Feu tot el que ell us digui. 6Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Tenien una cabuda d’uns cent litres cada una. 7Els diu Jesús: Ompliu d’aigua aquestes piques. Ells les ompliren fins dalt. 8Llavors els digué: Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei. Ells li’n portaren. 9El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d’on venia, però els servidors sí que ho sabien, perquè ells mateixos l’havien treta. Aleshores el cap de servei crida el nuvi 10i li diu: Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor. 11Així va començar Jesús els seus senyals a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell.

 

2. Mirem el text i contemplem Jesús

En un banquet de noces, Jesús es manifesta com el qui fa possible la comunió entre Déu i tota la humanitat El signe de Canà mostra la mare de Jesús demanant l’amor de Déu per al seu poble, que precisament el seu fill manifesta. El relat conclou amb la fe dels primers deixebles. El primer signe de Jesús marca l’inici de la comunitat d’amor que és l’Església i l’inici dels signes que mostren la glòria de Jesús i teixeixen la comunió entre Jesús i els qui creuen ell.

La indicació temporal del tercer dia assenyala la ràpida realització del que Jesús havia anunciat abans (1,50.51), veure coses grans i el cel obert (intervenció de Déu en la història). Les noces faciliten la presència de la mare de Jesús i dels seus germans. D’entrada, el relat separa Jesús i els seus deixebles dels altres invitats, inclosa la seva mare.

La narració destaca tres escenes ben teixides: 1) la de Jesús i la seva mare; 2) la de Jesús i els servents; i 3) la del cap de servei i el nuvi. Al final, les paraules del cap de servei tallen el relat i mantenen el suspens, perquè els oients es preguntin pel sentit del signe.

El relat planteja dues qüestions, una sobre el sentit de la pregunta de Jesús a la seva mare i l’altra sobre el significat del vi. L’hora de Jesús és la seva glorificació (mort i resurrecció). Ara Jesús anticipa l’hora amb el signe del vi, que expressa l’amor de Déu per al seu poble. Ara bé, la glòria de Jesús (la misericòrdia de Déu) sols es revela als ulls de la fe. Així, el signe de Canà dona un fort impuls a la fe dels deixebles, i suscita la fe que ha de portar els oients/lectors a descobrir la glòria de Jesús.

Segons el costum jueu d’aquell temps, les noces duraven una setmana, on no podia faltar-hi vi, begut en abundància. Per això és greu que s’acabi el vi, i per al cap de servei era un greu entrebanc. En la tradició bíblica, l’abundància de vi és signe de l’amor misericordiós de Déu.

En definitiva, el signe de Canà simbolitza la gratuïtat de l’amor misericordiós que Déu Pare ofereix pel seu Fill Jesús als humans, sense demanar-los prèviament la fe. La manifestació de la glòria de Jesús és una festa per a tota la humanitat, i el banquet de noces que celebrem en cada Eucaristia n’és un tast.

 

3. Pensem-hi.

  • Prego amb la mare de Jesús perquè Déu mostri el seu amor misericordiós?
  • Sentir-me estimat per Déu m’ajuda a créixer com a persona i militant cristià?
  • Descobrir l’amor de Déu que Jesús manifesta m’obre a la fe, m’impulsa a creure?

dilluns, 3 de gener de 2022

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Tot el poble es feia batejar, i Jesús també fou batejat

 




Baptisme del Senyor C 

(9 gener 2022)


1. Llegim el text (Lc 3,15-16.21-22)

15El poble vivia en l’expectació, i tots es preguntaven si Joan no fóra potser el Messies. 16Joan respongué dient a tothom: Jo us batejo amb aigua, però ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. 21Tot el poble es feia batejar, i Jesús també fou batejat. Mentre pregava, el cel s’obrí, 22 i l’Esperit Sant baixà cap a ell en forma corporal, com un colom, i una veu digué des del cel: Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut.

 

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Tenim dos fragments nuats, el primer (Lc 3,15-16) el llegíem el d.3 d’Advent, i nota la diferència entre Joan i Jesús: Joan bateja amb aigua amb la promesa del més fort, Jesús, el més fort, batejarà amb Esperit i foc. I el segon (Lc 3,21-22), amb Joan a la presó (3,20), narra l’escena del baptisme de Jesús. Lluc teixeix l’escena del baptisme de Jesús amb colors propis, per exemple, omet la indicació que Jesús ve des de Natzaret i que és batejat al Jordà (cf. Mc 1,9; Mt 3,13), i el mostra entre la multitud que rep el baptisme. Lluc diu que Jesús fou batejat mentre pregava, però no ens diu que sigui Joan el qui el bateja, ni que sigui Jesús qui veu el que s’esdevé (cf. Mc 1,9-10; Mt 3,13.16). D’entrada, Lluc destaca la revelació de la identitat divina de Jesús. Lluc indica, ací com Mateu, que s’obrí el cel (el cel s’obre a Gn 7,11; Is 24,18; 64,1; Ex 1,1; Ml 3,10), en canvi, s’esquinça a Marc (referència a Is 63,7-19). A Lc, l’Esperit apareix com un colom en forma corporal.

La declaració feta al baptisme precedeix el ministeri de Jesús a Galilea i la declaració feta a la transfiguració precedeix el camí de Jesús a Jerusalem; en ambdues escenes, la revelació que ve del cel nota la relació de Jesús amb el seu Pare, precisament en iniciar una etapa important del seu ministeri. El fet que el cel s’obri expressa la irrupció de Déu en la història, i el context és semblant al descrit a Ez 1,1-4.28 i 2,1-2; on l’escenari és situat a la riba d’un riu, els cels s’obren, i s’esdevé una visió simbòlica, que motiva una crida a un ministeri profètic adreçat a un Israel pecador. L’Esperit Sant baixa en figura corporal com un colom damunt Jesús (cf. Is 11,2; 42,1). Lluc nota la permanència de l’Esperit en Jesús (molt més clara a Jn 1,32: on baixa per a quedar-s’hi). La figura del colom apunta: a) una al·lusió a l’Esperit de Déu sobre les aigües (Gn 1,2), com a nova creació; b) una evocació del colom amb el ram d’olivera després del diluvi (Gn 8,11), com a rehabilitació de la humanitat després del judici de Déu; c) una referència a Dt 32,11, com a nou èxode que Déu anima a fer al seu poble, com l’àguila anima a volar als aguilons. No es tracta tant de com apareix, com de la forma de baixar, davallar, és a dir, com baixaria un colom. La veu des del cel revela la identitat de Jesús (Dt 4,36): el Messies (Sl 2,7) i el Servent (Is 42,1): Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut. La veu deixa clar que, ara i aquí, l’estimat (ressò de Gn 22, on l’estimat és Isaac) és Jesús i no pas Joan.

La teofania, és a dir, la manifestació de Déu, que omple tota l’escena, no reflecteix cap experiència interior de Jesús en el moment del seu baptisme, sinó l’interès de l’Església a definir la identitat de Jesús des del mateix inici del relat evangèlic primitiu; definició que esdevé necessària a fi de contrarestar la impressió que Jesús estava subordinat a Joan, implícita en la tradició del baptisme de Jesús per Joan.

3. Pensem-hi. Abans d’emprendre la seva missió, Jesús se sent acompanyat pel Pare amb la força de l’Esperit. Em sento acompanyat pel Pare amb la força de l’Esperit en la meva vida i acció? I en la vocació i missió de construir el Regne com Jesucrist?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: On és el rei dels jueus que ha nascut? Hem vist sortir a l’Orient la seva estrella i venim a adorar-lo

 


Epifania del Senyor

 

1. Llegim el text (Mt 2,1-12)

1Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem,  9preguntaven: On és el rei dels jueus que ha nascut? Hem vist sortir a l’Orient la seva estrella i venim a adorar-lo.3Quan el rei Herodes ho va saber, es va contorbar, i amb ell tot Jerusalem. 4Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. 5Ells li respongueren: A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta: 6I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble. 7Llavors Herodes cridà en secret els savis i va demanar-los el moment exacte en què se’ls havia aparegut l’estrella; 8després els encaminà a Betlem dient-los: Aneu i informeu-vos amb exactitud d’aquest infant; i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo. 9Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l’estrella que havien vist sortir a l’Orient començà a avançar davant d’ells, fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant. 10L’alegria que tingueren en veure l’estrella va ser immensa. 11Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. 12I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí.

 

2. Comprenem el text i contemplem el Jesús

La narració ens situa quan s’aixeca la seva estrella, és a dir, la del rei dels jueus (Nm 24,14; els darrers dies: Dn 2,28). Els mags (els savis) cerquen el seu Senyor i el troben en el nen que acaba de néixer. El llibre de Daniel presenta un rei poderós que s’inquieta i uns mags (Dn 2,1) que han d’interpretar un signe (somni), però són ignorants, i és Daniel el qui l’interpreta gràcies a una revelació del Déu del cel (Dn 2,28). Mateu presenta uns mags i un rei poderós, Herodes, que també s’inquieta (Mt 2,3). Els mags (savis) també són ignorants, necessiten que algú que interpreti el fet des de l’Escriptura. Els mags de Mateu prenen el testimoni del mag Balaam, que també té davant un rei poderós, al qual li anuncia l’aparició d’una estrella, l’aixecament d’un ceptre (un rei) a Israel (Nm 24,17). Els lectors de Mateu, que coneixen aquest fet, veuen en els mags d’Orient els reis estrangers que vénen amb els seus pobles a reconèixer en el nen Jesús el sobirà de tots els pobles de la terra.

Hi ha dos llocs: Jerusalem (el lloc del rei poderós i del judaisme oficial) i Betlem (el lloc del rei humil i dels petits). I dues actituds: la de sospita i refús per part del rei poderós i dels caps dels jueus (que prefigura la reacció oficial contra Jesús) i la d’acolliment i alegria per part dels mags (que prefigura l’entrada de tots els pobles en l’Església). La clau del relat és trobar el Messies (on és el rei dels jueus?) i reconèixer-lo com a sobirà de tots els pobles.

Quan el rei dels jueus neix, el centre del poder s’inquieta i els mags s’alegren. Quan el rei dels jueus entra a Jerusalem, el poder s’inquieta (Mt 21,10) i els infants el reconeixen i s’alegren (Mt 21,15-16). Betlem revela la identitat del nou nat: és el lloc d’on sortirà el pastor, el rei d’Israel (combina Mi 5,1 i 2Sa 5,2); i alhora revela els qui l’acolliran: estrangers i petits.

Els caps religiosos i els entesos, tot i l’explícit testimoniatge de l’Escriptura, no reconeixen el Messies. Cal la fe en la resurrecció de Jesús. Els savis mags troben el Messies per la seva estrella que s’ha aixecat (el pastor d’Israel ha ressuscitat) i per l’Escriptura (ja ho havia anunciat), i així, en la resurrecció de Jesús, es confirma l’acompliment del pla salvador de Déu per a tots els pobles de la terra.

Un cop descobert el misteri, la mateixa estrella els porta on es troba Jesús, la llum del món. I en trobar el nen amb la seva mare Maria fan dues accions: l’adoren, és a dir, reconeixen que és Déu; i li ofereixen la seva fe. En efecte, amb l’or reconeixen que és Rei; amb l’encens, que és Déu; i amb la mirra, que patirà i morirà per salvar-nos perquè estima fins a l’extrem. Per tant, confessen que és Rei, diví i mortal, tot alhora.

En resum, Déu es manifesta a tot el món en el nen Jesús, trobat per la seva estrella aixecada (al·lusió a la resurrecció) i per l’Escriptura (ho havia anunciat). I els savis d’Orient representen els pobles estrangers que reconeixen en Jesús el sobirà de tots els pobles de la terra.

Trenta anys després, no se sap res del fet que ha inquietat Jerusalem i ha alegrat Betlem. El mutis dels savis mags també és molt significatiu: tot i haver trobat el Messies, no el trobaran sempre present fins que haurà mort i ressuscitat (cf. Mt 28,20).

 

3. Pensem-hi

·       Quins senyals m’ajuden a trobar el Senyor present i actuant? I, com el reconec present i actuant?

·       La Revisió de Vida i l’Estudi de l’Evangeli m’ajuden a interpretar els signes dels temps des de la fe?

·       Quin són els meus presents al Senyor quan el reconec present i actuant en la meva història?

·       La meva vida i acció porten els companys/es i amics i amigues cap a Jesús?

dilluns, 27 de desembre de 2021

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El qui és la Paraula s‘ha fet home i ha habitat entre nosaltres



Diumenge 2n de Nadal 

(2 gener 2022)

 

1. Llegim el text (Jn 1,1-18)

1Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. 2Ell estava amb Déu al principi. 3Per ell tot ha vingut a l‘existència, i res no hi ha vingut sense ell. 4En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. 5La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. 6Déu envià un home que es deia Joan. 7Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. 8Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. 9Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. 10Era present en el món, que per ell ha vingut a l‘existència, i el món no l‘ha reconegut. 11Ha vingut a casa seva, i els seus no l‘han acollit. 12Però a tots els qui l‘han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. 13No han nascut per descendència de sang, ni d‘un desig carnal, ni d‘un voler humà, sinó de Déu mateix. 14El qui és la Paraula s‘ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. 15Joan dóna testimoni d‘ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» 16De la seva plenitud, tots nosaltres n‘hem rebut gràcia rere gràcia. 17La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. 18A Déu, ningú no l‘ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l‘ha revelat.

 

2. Contemplem el relat

El pròleg joànic consta de sis estrofes: (1) la Paraula preexistent (Jn 1,1-3); (2) la Paraula relacionada amb el món dels humans (Jn 1,4-5); (3) el testimoniatge de Joan (Jn 1,6-8.15); (4) la Paraula ve a trobar els humans (Jn 1,9-13); (5) l‘encarnació de la Paraula (Jn 1,14), cim de la revelació; (6) la glòria de la Paraula s‘ha mostrat en els fruits rebuts i Jesucrist ha revelat el Déu invisible (Jn 1,15-16).

El pròleg és el primer relat bíblic sobre l‘encarnació de la Paraula. En la tradició sapiencial, Paraula i Saviesa són la mateixa cosa: la Paraula, present en la Llei i els Profetes, és la Saviesa. Però la Paraula identificada amb la Llei queda limitada al poble de la Llei, inculturada en un Llibre. La reflexió sapiencial sobre la Saviesa havia ennuvolit la força de la paraula del Senyor (dabar en hebreu, que significa paraula i esdeveniment). El pròleg recupera la força del Dabar, donant-li un nou sentit en continuïtat amb la reflexió sapiencial: la Paraula de Déu no pot recloure‘s en la Llei de Moisès, per això es fa diàleg i acció en Jesús de Natzaret; així el fet que Déu vulgui establir una relació d‘amor i llibertat amb tota la humanitat, queda narrat en Jesucrist.

El pròleg situa la Paraula en la història i al si de la creació. La indicació al principi situa el relat de la comunicació de Déu amb els humans en relació amb la creació (Gn 1: tot és creat per la Paraula), i amb la tradició sapiencial (Pr 8,22: la Saviesa existia abans de la creació). Des de sempre, la Paraula ha volgut relacionar-se amb la humanitat, ha vingut al món (Jn 1,9), ha habitat entre el seu poble, amb els de casa seva (Jn 1,11); però fins ara no s‘ha fet sarx (Jn 1,14), fràgil i mortal. El relat mostra Déu abans i després de la seva encarnació.

El pròleg conta com Déu vol que els humans siguin fills seus en el seu Fill (Jn 1,12). Com des d‘ara, els humans podem participar de la plenitud de la vida de Déu en Jesucrist (Jn 1,16). Dit d‘una altra manera, Déu ens ha creat per a comunicar-nos la seva vida en un diàleg d‘amor i llibertat. En definitiva, ara es tracta d‘acollir Déu en el seu Fill únic Jesucrist o no acollir-lo; si l‘acollim participem de la seva divinitat en la seva humanitat, que és la nostra.

 

3. Pensem-hi.

·       Com penso acollir en la meva vida i acció la Paraula de Déu encarnada, amb tota la seva fragilitat i vulnerabilitat?

·       Com agraeixo a Déu que hagi decidit acompanyar-me des de la meva fragilitat i vulnerabilitat, des de la meva caducitat i mortalitat?

·       Agraeixo a Déu que vulgui dialogar amb mi des de l’amor i la llibertat?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava

 


Santa Maria, Mare de Déu 

(1 gener 2022)

 

1. Llegim el text (Lc 2,16-21)

Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora. En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d’aquell infant. Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. Després els pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat. Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l’infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare.

 

2. Contemplem el misteri

Avui s’acompleix l’esdeveniment anunciat als pastors: trobaren Maria i Josep amb el nen a la menjadora. I un cop passats vuit dies (octava de Nadal), és l’hora de fer realitat l’anunci de l’àngel a Maria: li posaràs el nom de Jesús (Lc 1,31).

Ara Maria nua el reconeixement de la visita anunciada del Senyor (la menjadora: Is 1,3) amb la imposició del nom, que revela l’avui de la visita del Salvador. Lluc dóna més relleu a la imposició del nom que a la circumcisió; així, els pares són obedients al designi salvador de Déu expressat per l’àngel Gabriel.

Els pastors, que representen els creients que miren des de la fe pasqual, és a dir, des de la mort i resurrecció, van de pressa al lloc de la manifestació del Salvador: Betlem (Lc 2,5) i el reconeixen com a Déu que visita el seu poble per a salvar-lo (el troben a la menjadora: Lc 2,16). Lluc ofereix un tast del que passa a l’Església naixent: pobres i pagans reconeixen la visita del seu Senyor. A més, un cop l’han reconegut present, els pastors anuncien a tothom aquesta presència (Lc 2,17-18) i se’n van tot glorificant Déu i lloant-lo (Lc 2,20). Els pastors fan mutis. Després de reconèixer la visita de Déu en Jesús, els creients no hem de mirar més vers l’origen misteriós de Jesús sinó cap a la seva vida i acció, quan el trobem sol (adult) a la sinagoga de Natzaret, a la creu.

Els oients dels pastors manifesten admiració (Lc 2,18), reacció típica de la gent que veu la manifestació del Salvador (2,47; 4,22.32.36; 5,26; 9,43; 11,14; Ac 2,7-12); així, l’anunci del fet possibilita que tothom reconegui la visita el Senyor.

Maria medita el que veu i sent, com Jacob (Gn 37,11), i ho guarda en el seu cor, com Daniel (Dn 7,28). ¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures? (Lc 24,32).

Com a tipus del creient, Maria creu (Lc 1,45), escolta la Paraula de Déu i la compleix (Lc 8,21) i prega amb tota l’Església, mentre espera la vinguda de l’Esperit (Ac 1,14). Lluc presenta Maria com la creient que fa l’esforç per a copsar l’obra de Déu, tant en el que veu i sent, com en la reacció dels pastors (els pobres i els pagans) davant el misteri de l’encarnació del seu Fill; però també és la creient que s’assabenta pels pastors que és la mare del Salvador (Lc 2,17). Maria va creixent en la comprensió de la identitat divina del seu fill (Lc 2,19.51), i hi creix des de la seva obediència a la Paraula i en la intimitat d’esclava del Senyor. És el mateix Déu qui li va obrint els ulls de la fe.

En la figura de Maria, Lluc uneix la història de Jesús: el seu origen misteriós, la seva vida i mort fins a entrar en la seva glòria (Lc 24,26), amb la proclamació de la seva identitat de Senyor i Messies (Ac 2,36) per l’Església apostòlica. Maria representa el creient que viu ben travat tot el misteri de la fe en Jesucrist.

 

3. Pensem-hi

  • Acullo la visita de Déu en Jesús i l’anuncio als del meu entorn?
  • M’admiro de la manifestació del Salvador en la història humana?
  • Escolto i medito el misteri de Nadal teixit amb el misteri de la Pasqua?

dimarts, 21 de desembre de 2021

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes



La Sagrada Família C


1. Llegim el text (Lc 2,41-52)

41Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. 42Quan ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. 43Acabats els dies de la celebració, quan se’n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n’adonessin. 44Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; 45com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. 46Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. 47Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. 48En veure’l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué: Fill meu, per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia. 49Ell els respongué: Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare? 50Però ells no comprengueren aquesta resposta. 51Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. La seva mare conservava tot això en el seu cor. 52Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes.


2. Mirem el text i contemplem Jesús

El relat destaca la incomprensió de Josep i Maria davant el misteri del fill. El procés de comprensió és, certament, llarg i difícil, un procés a fer per tots els deixebles (Lc 9,45; 18,34), sols comprendrem des de la llum de Pasqua (Lc 24,25-26) i de Pentecosta (Ac 2).

Lluc emmarca l’escena situant-nos davant d’un Jesús amb dotze anys a Jerusalem amb motiu de la Pasqua, una de les tres festes de pelegrinatge, les altres dues eren la Pentecosta i la festa dels Tabernacles (Ex 23,14-17; Dt 16,16). Amb motiu d’aquestes festes, molts jueus pujaven a Jerusalem. I conclou l’escena (Lc 2,51-52), recordant-nos que Jesús torna a Natzaret, des d’on ha vingut amb els pares i on Jesús creix també com a creient i amb el favor de Déu, com Samuel (1Sa 2,26); però també que Maria ha d’anar esbrinant (Lc 2,51b) les misterioses paraules que l’ancià Simeó li havia dit sobre la missió de Jesús (Lc 2,34-35).

Tot el relat condueix al Temple, on Jesús desvela el seu misteri als seus pares, i ells reaccionen amb la incomprensió. Jesús hi havia anat de petit (Lc 2,22-38). Les narracions de la infància lucanes comencen al Temple (Lc 1,8-23) i el seu primer llibre acaba al Temple (Lc 24,53). Jesús puja a Jerusalem arribat a l’adolescència i, un cop adult, decideix tornar a pujar-hi, també des de Galilea (Lc 9,51-19,44; fent el viatge amb els deixebles); i des de Jerusalem (lloc de la presència de Déu en el Temple), manifestarà la seva identitat i missió (Lc 19,45-24,53): la salvació del Senyor ha visitat el seu poble.

Jesús revela als seus pares quina és la seva relació amb Déu, és a dir, la seva condició de Fill, obedient a la voluntat del seu Pare. Així, s’afirma el vincle singular entre Jesús i Déu Pare. El fet que Maria es refereixi a Josep com a pare de Jesús (Lc 2,48), suggereix que Lluc recull un relat que desconeix la concepció virginal de Jesús (després d’haver-la afirmat: Lc 1,35), i així destaca millor la incomprensió de Josep i Maria, quan afirma que havia d’estar a casa del meu Pare. Jesús es troba a casa al Temple, lloc de la presència de Déu enmig del seu poble. Jesús és humà i diví alhora.


3. Pensem-hi

Com em situo davant Jesús, que es manifesta com a home com nosaltres i alhora Déu?

Com contemplo el misteri de l’encarnació, és a dir, que Déu s’hagi fet un de nosaltres, també en procés de ser estimat i educat i de creixement i d’aprenentatge humà?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria

 


Evangeli de la nit de Nadal

 

1. Llegim el text (Lc 2,1-14)

1Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l’imperi. 2Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. 3Tothom anava a inscriure’s, cadascú a la seva població. 4També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la casa i la família de David. 5Josep havia d’inscriure’s juntament amb Maria, que estava compromesa amb ell en matrimoni. Maria esperava un fill. 6Mentre eren allà, se li van complir els dies 7i va infantar el seu fill primogènit; el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a la sala de l’hostal. 8A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. 9Un àngel del Senyor se’ls presentà i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. 10Però l’àngel els digué: No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: 11avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. 12Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora. 13I de sobte s’uní a l’àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant: 14Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima.

 

2. Comprenem el text

Avui s’acompleixen les promeses, arriba la salvació de Déu. Lluc és el qui més usa l’adverbi avui en el seu evangeli, a fi de subratllar com la salvació entra en la història humana.

Lluc ofereix el marc històric i teològic del naixement del fill esperat. Així, lliga el cens (marc universal: tots els pobles en són els destinataris), que porta els esposos Josep i Maria a Betlem (el lloc de la manifestació del Messies esperat), amb el fet que el fill del casal de David neixi en una menjadora. Així Jesús neix a la ciutat de David, però no en un allotjament com un foraster, sinó en una menjadora, on Israel ha de reconèixer el seu Senyor: «un bou coneix el seu propietari i un ase, la menjadora del seu amo, però a mi, Israel no em coneix» (Is 1,3). Aquest nen que neix a casa seva: és Déu que ens visita però els seus no el reconeixeran com a tal.

Al si d’aquest marc, universal (cens) i alhora concret (menjadora), emergeix l’anunci de l’àngel als pastors, que, vivint al ras, vetllen. Precisament els pastors, perquè vetllen i viuen al marge de la Llei de Moisès, representen el poble de Déu que rep, ara i aquí, la salvació, i alhora, els pobres de sempre, prototipus dels qui esperen i dels exclosos de la vida de Déu, segons el judaisme oficial.

L’anunci del misteri de Nadal segueix l’esquema literari d’anunciació: 1) un àngel s’apareix als destinataris de l’anunci: els pastors; 2) els pastors tenen por; 3) el missatge és font d’alegria per l’avui de la salvació i per la identitat del nascut: és el Salvador, el Messies, el Senyor; 4) el signe: els bolquers (defineix la reialesa del nascut; cf. Sv 7,4-5) i una menjadora (revela que el Senyor es rebaixa i es  despulla dels honors). En definitiva, no és Cèsar August el salvador i el sobirà del món com podria semblar, sinó aquest nen nascut ara i aquí en la seva ciutat, però tractat com a sobrant.

El càntic dels àngels confirma la irrupció de la salvació (la pau) de Déu als homes que estima el Senyor, els pobres de tots els temps. Els àngels reconeixen el que els deixebles arribaran a reconèixer després de la seva resurrecció: la glòria de Déu en Jesús.

 

3. Contemplem Jesús

El nen que neix és el rei d’Israel que no ha estat acollit com a tal pel seu poble. El signe de la seva reialesa són els bolquers. El signe que no és un foraster el trobem en el fet que no troba lloc a on s’allotgen els forasters, és a dir, a la sala reservada per als hostes.

No ha estat acollit pels seus (cf. Jn 1,11), per això és col·locat en una menjadora, on és reconegut com a Senyor d’Israel. Aquest nen que neix a casa seva: és Déu que ens visita però els seus no el reconeixeran com a tal.

Jesús és l’únic Salvador, perquè és el Messies i el Senyor. Aquest és el veritable evangeli per a tota la humanitat.

 

4. Pensem-hi

A què em convida el misteri del Nadal?

Amb quins personatges de l’escena m’identifico?

·         Amb els pastors, als quals se’ls anuncia el misteri de la presència de Déu (la glòria del Senyor) en un infant?

·         Amb Maria, meravellada de l’esdeveniment, que faixa el fill en bolquers, reconeixent-lo rei i el posa en una menjadora, perquè sigui reconegut com a Senyor?

·         Amb l’àngel i l’estol d’àngels, que viuen i celebren el misteri que anuncien, que Déu visita la humanitat per a alliberar-la del mal i del pecat, i ho fa des de la perifèria i amb les persones de la perifèria?