Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jo soc el pa viu que ha baixat del cel

El Cos i la Sang de Crist A 

(7 juny 2026)

1. Llegim el text (Jn 6,51-58)

⁵¹Jo soc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món. ⁵²Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien: Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar? ⁵³Jesús els respongué: En veritat, en veritat us ho dic: si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. ⁵⁴Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. ⁵⁵La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. ⁵⁶Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. ⁵⁷A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. ⁵⁸Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

La festa d’avui agafa un fragment de la interpretació que fa Jesús del signe dels pans. Amb aquest signe Jesús al·ludeix al banquet de tots els pobles davant la presència de Déu, on la vida triomfarà sobre la mort i formarem una fraternitat (Is 25,6-9).

La interpretació del signe dels pans ha de tenir present que la Llei de Moisès és la icona (reflecteix, fa present) de la vida que Déu Pare dona al qui l’acull. Jesús és la  icona de la vida que Déu dona al qui l’acull, és a dir, al qui hi creu (Jn 6,47) o al qui se’l menja en el sentit d’estar-hi en comunió (Jn 6,58).

L’anomenat discurs del pa de vida (6,35-59) insisteix, en un primer moment, a anar cap a Jesús i a creure-hi, i, en un segon moment, en la comunió amb Crist. El moment de creure-hi passa per la valoració i la celebració sacramental del procés fet, i, un cop creuat el llindar, s’entra en la comunió amb Crist i entre nosaltres (l’Eucaristia és l’expressió sacramental d’aquesta comunió).

La manifestació misteriosa de Jesús suscita una dificultat: Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar? (Jn 6,52). Jesús hi respon afirmant el misteri de la unió entre ell mateix i el creient, comunió que ja és real després de la seva mort, significada amb el do del seu lliurament a la creu. L’aliment s’identifica amb el donant. Per la seva mort i resurrecció, Jesús s’ha convertit en pa de vida per al creient.

La relació Pare i Fill engendra la relació Fill i creient: el Pare fa viure el Fill que ha enviat i el Fill (que viu pel Pare i prop d’ell) fa viure el creient que el menja, que assumeix que el Fill (do del Pare) faci estada en ell. Així, doncs, menjar la carn i beure la sang significa unir-se al Fill únic de Déu que ha travessat i vençut la mort perquè el món visqui. D’una banda, és una invitació a creure en la victòria del Fill de l’home sobre la mort; i de l’altra, a revifar la fe dels qui l’han acollit i, per la manducació (= la Paraula s’ha fet vida per sempre), a expressar el misteri de la comunió amb Déu i entre els creients.

En resum, la comunió dels creients és amb el Fill únic i entre nosaltres, comunió que s’arrela en la comunió del Fill únic amb el Pare. Per això, menjar i beure no s’ha d’entendre en un sentit material, sinó en el sentit personal de ser en comunió, que és precisament el fruït de la manducació (Jn 6,56). Ara bé, aquest ser en comunió és do del Pare, perquè atreu cap al Fill i el dona perquè tothom visqui per sempre, gràcies a Ell.

3. Pensem-hi

·        Com visc aquesta comunió amb Crist i amb el Pare i entre nosaltres per mitjà de l’Eucaristia?

Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic

 

EdE Trinitat A 

(31 maig 2026)

 

1. Llegim el text (Joan 3,16-18)

¹⁶Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. ¹⁷Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell. ¹⁸Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

El context d’aquest fragment està molt elaborat i estructurat entorn de dos pols: Jerusalem (Jn 2,23-3,21) i Judea (Jn 3,22-36). Per tant, en ple medi jueu. Situat a Jerusalem, després del diàleg entre Jesús i Nicodem (com a representant de l’elit jueva), dins el monòleg de tipus querigmàtic, com si fos una professió de fe de la comunitat joànica davant el judaisme. Però la versió litúrgica l’emmarca dins el diàleg amb Nicodem, atès que no és prou fàcil determinar quan s’acaba: uns el fan acabar quan apareix el nosaltres (Jn 3,11) i la majoria quan només apareix la tercera persona, quan l’estil de diàleg és trencat per entrar clarament en un monòleg.

El monòleg sencer (Jn 3,13-21) ofereix una síntesi del designi salvador del Pare per a tota la humanitat, més enllà dels límits del judaisme. I ofereix un moviment semblant al del pròleg, on després de la revelació de la Paraula, en ve la recepció, amb dues actituds: la de refús o la d’acolliment. Així, davant la revelació de l’amor de Déu Pare manifestat en el seu Fill únic, hi ha dues opcions: creure-hi o no, acollir-lo o refusar-lo. A més, tenim dues manifestacions: la del Fill (Jn 3,13-14) i la del Pare (Jn 3,16-17), que desemboquen en la vida eterna obtinguda per la fe en el Fill únic de Déu (Jn 3,15.16).

Els tres versets (16.17.18) estan estretament relacionats. Els dos primers, que tenen com a subjecte Déu mateix, diuen la motivació (l’estimació de Déu) i la finalitat (la salvació del món) del do i de l’enviament pel Pare del seu Fill únic al món. La mirada de Déu és universal; ací món significa tot l’univers creat (referència a la creació: Déu veié que tot això era bo), i tots els qui creuen (la versió litúrgica ha omès tots) expressa la voluntat de Déu que ningú dels qui creuen no en sigui exclòs. El designi de Déu només es realitza en els qui l’acullen. Déu respecta la llibertat de l’ésser humà.

L’origen de la salvació és l’amor de Déu. I el seu amor es manifesta en el do del seu Fill únic. I la finalitat de l’entrega del seu Fill únic és la vida eterna per a tots els creients i la salvació del món; aquesta intenció del Pare és confirmada pel seu Fill únic al final del seu ministeri: No he vingut a condemnar el món, sinó a salvar-lo (Jn 12,47b).

La visita del Fill únic de Déu suscita una crisi, és a dir, invita a una opció que engloba tota la vida. És una opció radical, la mateixa opció que Moisès planteja al seu poble (Dt 30,15-20), l’opció que et dona la vida i la felicitat, el Regne promès i l’estada amb el Pare. En definitiva, la revelació de l’amor del Pare lliurant el seu Fill únic, com a do gratuït per a la salvació del món, suscita una crisi en els cors de tots els qui se’l troben: se’ls convida a la fe i se’ls ofereix el do de la vida eterna.

3. Pensem-hi

• Em sento estimat/da per Déu? Quan i com?
• Sentir-me estimat/da em convida a confiar, a creure en qui m’estima?
• Com i quan acullo el do de la vida de Déu en Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Rebeu l’Esperit Sant

 

Pentecosta 

(24 maig 2026)

1. Llegim el text (Jn 20,19-23)

¹⁹Al capvespre d’aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres. ²⁰Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. ²¹Ell els tornà a dir: Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. ²²Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant. ²³A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

El text ens situa en el mateix dia de Pasqua. Mentre Lluc situa la recepció de l’Esperit a la Pentecosta, la tradició joànica la situa a la tarda del mateix dia de Pasqua, àdhuc al mateix moment de l’enlairament de Jesús (Jn 19,30.34; ressò de Jn 7,38-39). Ambdues tradicions relacionen la recepció de l’Esperit amb la missió de Jesús (l’enviat del Pare) i dels seus (els enviats de Jesús), amb l’actualització de l’únic Evangeli, que dona la vida per sempre (Jn 20,31). I també situen la recepció de l’Esperit després que Jesús sigui enlairat, glorificat, constituït en sobirà de la creació.

Jesús té la iniciativa de fer-se veure i de presentar-se vencedor de la mort davant els deixebles. Jesús fa tres accions: 1) posar-se al mig d’on estan reunits (treu fora la por), 2) mostrar-los les mans i el costat (és el Crucificat) i 3) alenar damunt d’ells (els dona la nova vida que ell ha inaugurat).

Jesús s’apareix per a romandre sempre present en la comunitat per l’Esperit donat, i en el món, per la missió dels deixebles. Jesús, que du la iniciativa, es dona a conèixer als deixebles i els confia una missió. Des del Pare, Jesús glorificat els dona l’Esperit, que els acompanyarà sempre (Jn 14,16), els ajudarà a recordar tot el que Ell ha dit i fet i els ho farà entendre (Jn 14,26), els guiarà en la missió i els conduirà cap al Pare (Jn 16,13-14).

Jesús ha rebut del Pare la missió de portar l’amor de Déu a tothom i confia als deixebles aquesta missió. Així els deixebles reben la missió del Pare de part de Jesús. Si abans ha estat el Pare el qui ha enviat Jesús, ara és Jesús el qui envia els seus deixebles. La missió de Jesús continua pels seus deixebles. Per això l’Esperit Sant és donat per a dur a terme la missió rebuda del Pare per Jesús, i alhora, per a fer present en el món, amb el do del perdó, el do de la pau i la neutralització del mal. El do del perdó dels pecats i el do de l’Esperit van ben lligats: amb el perdó neix una nova vida, s’ofereix una nova oportunitat. Ara i ací, el poder rebut (Jn 20,23), que ofereix el perdó dels pecats als qui acullen la missió rebuda del Fill, fa present (signe eficaç) la salvació que el Fill ha rebut del Pare (Jn 3,17).

L’Esperit és donat amb un gest de Jesús (Jn 20,22). El mateix gest de Déu a l’hora de crear l’ésser humà (Gn 2,7). L’Esperit rebut infon la vida de Déu i ens situa amb un peu en el seu Regne. Amb el do de l’Esperit, els deixebles naixem a la vida del Regne (Jn 3,5-6), podem adorar veritablement el Pare (Jn 4,23), i rebem el do de la vida per sempre (Jn 6,63; 7,37-38). El primer efecte del do de l’Esperit és néixer de nou; és a dir, participar de la vida de Déu, de la comunió amb Déu i amb els pobres i entre nosaltres en Jesucrist, i certament aquest efecte és acompanyat pel perdó, signe de la victòria sobre el pecat i la mort.

3. Pensem-hi

Soc conscient que Jesús m’envia a col·laborar amb d’altres en la construcció del Regne?

El perdó és l’arma que faig servir, amb la força de l’Esperit, per a neutralitzar el mal i fer-lo retrocedir? Amb el perdó ofereixo una nova oportunitat des de l’amor?

Exercicis Espirituals 2026

 

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món

 

Ascensió del Senyor A 

(17 maig 2026)

1. Llegim el text (Mt 28,16-20)

¹⁶Els onze deixebles se n’anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. ¹⁷En veure’l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. ¹⁸Jesús s’acostà i els va dir: He rebut plena autoritat al cel i a la terra. ¹⁹Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant ²⁰i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Mateu ens situa a la regió de Galilea i en una muntanya. No és gens casual. El nen Jesús va a viure a Galilea després de tornar d’Egipte (Mt 2,19-22) i l’adult Jesús comença l’anunci de l’Evangeli des de Galilea, perquè és una cruïlla de pobles. Així doncs, Jesús ja comença adreçant l’Evangeli a tots els pobles. Galilea és el lloc on s’acompleix el que havia anunciat Isaïes (Is 8,23–9,1): Una llum ha resplendit per als qui vivien al país de la mort i de la tenebra (Mt 4,16). A més, és el lloc on Jesús convida a anar després de la seva resurrecció (Mt 26,32; 28,7.10); per això Mateu diu: Els onze deixebles se n’anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús havia indicat. I des de la muntanya indicada, on Jesús havia ensenyat (Mt 5,1) i mostrat la seva relació amb Déu (Mt 17,5), ara envia els Onze a ensenyar i a dur l’Evangeli a tots els pobles amb autoritat, entesa com a do rebut del Pare pel Fill.

A Galilea i en una muntanya, Jesús fa el seu últim discurs (el setè) i se situa al centre de l’escena: els Onze l’adoren, reconeixen que és Déu (sols es pot adorar Déu). En primer lloc, Jesús fa una declaració sobre la seva autoritat universal: Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra; Jesús és el sobirà de tot el món; així doncs, el sobirà de tot el món no és pas el diable (Mt 4,9); el mal no podrà mai dominar el món. En segon lloc, Jesús proposa als deixebles de tots els temps que vagin a tots els pobles; la seva missió ha de consistir a fer deixebles de Jesús (la versió litúrgica tradueix fer deixebles per convertir); a batejar-los en nom de la Trinitat, és a dir, a relacionar-los amb la comunió trinitària (són tres, tot i ser un de sol: una diversitat en la unitat); i a ensenyar-los a viure segons l’Evangeli. I en tercer lloc, Jesús fa una promesa d’assegurança: Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món. Jesús garanteix que, com a Déu que és, sempre ens acompanyarà en la nostra tasca d’evangelització i transformació del món, de lluita contra tota explotació i tota mena de mal.

Si la missió de Jesús consistia a anunciar la presència del Regne, ara la missió apostòlica consisteix a fer deixebles de Jesús tots els pobles de la terra i a ensenyar-los a testimoniar el missatge del Regne amb l’autoritat rebuda de Jesús, una autoritat que radica en el servei i en l’amor.

3. Pensem-hi

·       Com continuar la missió de fer deixebles de Jesús, servint i estimant els altres?

·       Com col·laboro en l’acció evangelitzadora i transformadora que Jesús m’ha confiat?