Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Augmenta’ns la fe

 

Diumenge 27 durant l’any C 

(2 octubre 2022)

 

1. Llegim el text (Lc 17,5-10)

⁵Llavors els apòstols digueren al Senyor: Augmenta’ns la fe. ⁶Ell va respondre: Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mig del mar”, i us obeiria. ⁷¿Qui de vosaltres, si té un servent a llaurar o a pasturar el ramat, li dirà, quan ell torni del camp: “Vine de seguida a seure a taula”? ⁸¿No li dirà més aviat: “Prepara’m alguna cosa per sopar i estigues a punt per a servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja menjaràs i beuràs tu”? ⁹¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat? ¹⁰Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: “Som uns servents sense cap mèrit: hem fet només el que havíem de fer.”

 

2. Comprenem el text

D’entrada, la petició dels apòstols sorprèn per la seva brusquedat. Fins ara no s’havia insinuat el tema de la fe. La fe sols l’augmenta Déu; per això Lluc recorda la condició divina de Jesús anomenant-lo Senyor. Aquí no es tracta de la poca fe dels deixebles com a Mt 17,20, sinó de la força de la fe. Així els apòstols adrecen al Senyor Jesús una pregària a fi de tenir una fe més robusta (sols com un gra de mostassa, que és molt petit i es fa robust) per a dur a terme les responsabilitats eclesials.

Fer el camí de Jesús implica sostenir-se en la robustesa de la fe. Precisament les dues imatges antitètiques que clouen l’ensenyament sobre la fe: plantar-se i en el mar, mostren la incommensurabilitat del poder de la fe. El qui té fe, té un poder incommensurable.

 

3. Fixem-nos en la paràbola servent inútil (Lc 17,7-9)

L’ensenyament sobre el servei apunta que res no és indispensable en el servei al Senyor; la utilitat del servei no està en la seva productivitat, sinó en el fet de servir. El deixeble és convidat a identificar-se amb l’esclau que fa el que se li mana sense esperar res per la fidelitat i l’obediència mostrades.

La paràbola del servent inútil és de les que obren el diàleg amb una pregunta i de les que conviden a identificar-se amb un dels personatges, ací l’esclau. Tal com un esclau fa el que ha de fer, ningú no esperarà mai que la fidelitat i l’obediència mostrades no li atorguin cap dret sobre el seu senyor. Així doncs, la paràbola apunta que el deixeble no ha reivindicar res a Déu pel servei fet (no compta res la productivitat). Tampoc Déu no està obligat a recompensar el servei que el deixeble està cridat a fer (el que compta és la gratuïtat).

 

4. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

·       M’he preguntat mai sobre la força de la meva fe?

·       Què em mou a ser generós, a estimar gratuïtament els altres?

·       El servei que faig té sentit com a tal o espero ser recompensat? Com visc la gratuïtat del meu servei?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Un pobre que es deia Llàtzer s’estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat

D. 26 de durant l’any C 

(25 setembre 2022)

 

1. Llegim el text (Lc 16,19-31)

¹⁹Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. ²⁰Un pobre que es deia Llàtzer s’estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, ²¹desitjant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres. ²²El pobre va morir, i els àngels el portaren al si d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar. ²³Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. ²⁴Llavors va exclamar: Abraham, pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d’aquestes flames. ²⁵Abraham li respongué: Fill, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments. ²⁶A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d’aquí on som cap a vosaltres, ni d’on sou vosaltres cap aquí. ²⁷El ric va insistir: Llavors, pare, t’ho prego: envia’l a casa del meu pare, ²⁸on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també ells en aquest lloc de turments. ²⁹Abraham li respongué: Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin. ³⁰El ric insistí encara: No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va a trobar-los, sí que es convertiran. ³¹Abraham li digué: Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti.

 

2. Comprenem el text

Tot fent el camí, Jesús posa un contrapunt a la paràbola de l’administrador astut (Lc 16,1-8a) del diumenge passat (d. 25) amb una altra paràbola, que contraposa dos personatges: el ric innominat i el pobre Llàtzer.

Una paràbola que té dues parts ben definides. Així, la primera (Lc 16,19-26) descriu dos estils de vida antitètics: la vida opulenta i farta del ric i la vida pobra i famolenca de Llàtzer, i dues situacions antitètiques ben dibuixades en la vida d’ultratomba (separades per una fossa immensa), on s’estableix un diàleg entre Abraham i el ric, i on Llàtzer sols hi surt per referències. La segona part (Lc 16,27-31) centra l’atenció no pas en Llàtzer, sinó en els cinc germans vius del difunt ric opulent i fart.

El missatge de la primera part recorda gràficament la felicitat promesa als pobres (Lc 6,20) i la malaurança promesa als rics que no s’han convertit (Lc 6,24), és a dir, que no s’han desprès (alliberat) de les riqueses. Jesús no para de respondre al desconegut que li va preguntar sobre qui se salvarà (Lc 13,23); i dibuixa la neta disparitat que hi ha entre el destí del qui ha viscut nedant en la riquesa fins a saciar-se’n i el destí del qui ha viscut en la misèria patint tota mena de privacions. Jesús no fa cap judici, sols indica la brutal inversió de les situacions: Ara ell ha trobat consol (Déu l’ha consolat) i tu, sofriments.

El missatge de la segona part se centra en la conversió, que no ha de ser fruit d’un miracle espectacular, sinó de la recepció i acolliment de la Llei i els Profetes. Així doncs, se salvarà el qui creu en la Paraula de Déu manifestada en Jesús, l’escolta i en fa vida (vegeu Lc 5,1; 8,15.21; 10,39). Mentre Abraham proposa escoltar Moisès (la Llei) i els profetes als descendents del ric, Déu Pare mana escoltar Jesús als seus deixebles (Lc 9,35).

Jesús no sols s’adreça als qui en comptes de ser amics dels pobres ho són dels diners (Lc 16,4), sinó també als seus deixebles (Lc 16,1). Aquests darrers són interpel·lats per la referència a una possible conversió miraculosa, a causa del trobament amb un mort ressuscitat (Lc 16,31), al·lusió a la mort i resurrecció del mateix Jesús (Lc 9,22; 18,33).

Aquesta és l’única paràbola que un dels seus personatges té nom: Llàtzer, que precisament significa Déu ha ajudat, un nom que s’adiu molt amb el relat: un pobre que rep la més absoluta indiferència del veí ric (que, en canvi, pot ser un de nosaltres enganxat als béns materials), i que quan mor ningú no se n’ocupa, ni d’enterrar-lo, però rep l’acolliment i l’ajuda de Déu. Heus ací que Llàtzer es converteix en el tipus que provoca en l’indiferent una actitud de conversió i que recorda la clara opció de Déu pels pobres.

 

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

• Soc indiferent davant qualsevol situació dels altres?
• Cerco posar-me en la pell dels altres?
• Quina reacció em provoca aquesta paràbola?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No podeu servir alhora Déu i el diner

 

D. 25 durant l’any C 

(18 setembre 2022)

 

1. Llegim el text (Lc 16,1-13)

¹Jesús deia també als seus deixebles:

Un home ric tenia un administrador, que va ser acusat de malversar els seus béns. ² Ell el cridà i li digué: Què és això que sento a dir de tu? Dona’m comptes de la teva administració, perquè d’ara endavant ja no podràs administrar els meus béns. ³ L’administrador va pensar: Què faré, ara que el meu amo em treu de la feina? Cavar, no m’hi veig amb forces; captar, em fa vergonya. ⁴ Ja sé què faré per a trobar gent que em rebi a casa seva quan perdi l’administració.            ⁵ Llavors va cridar un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: Quant deus al meu amo? ⁶ Li respongué: Cent gerres d’oli. Ell li digué: Aquí tens el teu rebut. Seu i ara mateix escriu-ne un que digui cinquanta. ⁷A un altre li digué:  I tu, quant deus? Li respongué: Cent sacs de blat. Ell li diu: Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta. ⁸ I el Senyor va lloar l’administrador del diner, que és enganyós, perquè havia actuat amb astúcia:  Els fills d’aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum.

⁹ I jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa del diner, que és enganyós, perquè, quan tot s’hagi acabat, us rebin a les estances eternes. ¹⁰ Qui és fidel en una cosa molt petita, també és fidel en una de gran, i qui enganya en les coses petites, també enganya en les grans. ¹¹ Per tant, si no heu estat fidels en l’administració del diner, que és enganyós, ¿qui us confiarà els béns veritables? ¹² I si no heu estat fidels en les coses que són d’un altre, ¿qui us donarà allò que us pertany?  ¹³ Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i el diner.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

La segona part del camí de Jesús cap al Pare  iniciava amb una qüestió: ¿Són pocs els qui se salven? (Lc 13,23), i diumenge passat dibuixava una imatge de Déu molt interessat a salvar el perdut i curull d’alegria pel seu retrobament (Lc 15,1-32). El capítol que avui encetem, obert i clos amb dues paràboles: la de l’administrador astut (Lc 16,1-8a) i la del ric i Llàtzer (Lc 16,19-31), indica que el qui no es deixa seduir per la riquesa serà salvat. La primera lloa l’astúcia o l’habilitat en l’ús de la riquesa i la segona en critica l’excés fins a saciar-se’n.

L’administrador no és pas lloat ni per malversar els diners d’un home ric, ni per estafar-lo falsificant-li els comptes. És lloat per la seva actuació encertada: actua astutament, ja que ha descobert que l’amistat dels pobres és més important que la riquesa. En les tres paràboles anteriors (recordem que Lluc concentra la majoria de les paràboles pròpies durant el camí de Jesús cap al Pare), Jesús s’ha adreçat als fariseus i juristes (Lc 15,2), ara, en canvi, s’adreça als seus deixebles (Lc 16,1); per tant, el deixeble ha de fer un ús positiu de les riqueses a fi de fer-se amic dels pobres (Lc 16,8-9), però també ha de renunciar a tots els seus béns si vol entrar en el Regne (Lc 16,13).

En l’actual relat lucà, formen un únic teixit la paràbola de l’administrador astut i les tres concrecions que se’n deriven.

La primera concreció (Lc 16,8b-9), a partir del paral·lelisme entre els homes del món (entre ells l’administrador astut) i els fills de la llum, apunta quina ha de ser l’actitud del deixeble en una situació conflictiva: ha de fer-se amic dels pobres, que són els qui acompanyen Jesús en el seu camí cap al Regne.

La segona (Lc 16,10-12) insisteix en la responsabilitat del deixeble en l’administració quotidiana dels béns confiats.

I la tercera (Lc 16,13) indica l’actitud fonamental que el deixeble convençut ha de tenir davant la riquesa, d’una radicalitat absoluta: no hi cap altra alternativa entre Déu i les riqueses, entre el Regne i el Diner. La pregunta que Jesús deixa caure al qui el vol acompanyar en el seu camí és molt clara: ¿Qui vols servir? Servir Déu implica una total adhesió i disponibilitat que santifica, i servir les riqueses mena a l’esclavitud que envileix i a l’obsessió que esclafa i esclavitza.

En resum, de les tres concrecions, sorgeixen tres trets que defineixen l’estil de vida del deixeble de Jesús: generós (amic dels pobres), responsable i lliure.

 

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

·       Quin ús positiu faig dels meus diners?

·       Com soc responsable i lliure davant dels diners que tinc?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat.

D. 24 de durant l’any C 

(11 setembre 2022)

1. Llegim el text (Lc 15,1-32)

¹Els publicans i els altres pecadors s’acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. ²Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.

³Jesús els va proposar aquesta paràbola: ⁴¿Quin home d’entre vosaltres, si té cent ovelles i en perd una, no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? ⁵I quan l’ha trobada, se la posa a les espatlles ple d’alegria ⁶i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: “Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l’ovella que havia perdut.” ⁷Jo us dic que, igualment, hi haurà més alegria en el cel per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.

⁸O bé, ¿quina dona, si té deu monedes de plata i en perd una, no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? ⁹I quan l’ha trobada, convida les amigues i veïnes dient-los: “Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut.” ¹⁰Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix.

¹¹I digué encara: Un home tenia dos fills. ¹²Un dia, el més jove digué al pare: Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca. Ell els va repartir els béns. ¹³Al cap d’uns quants dies, el fill més jove va vendre’s tot el que tenia i se’n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. ¹⁴Quan s’ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. ¹⁵Llavors es va llogar a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. ¹⁶Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. ¹⁷Llavors recapacità i es digué: “Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo m’estic aquí morint de fam! ¹⁸M’aixecaré i aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. ¹⁹Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta’m com un dels teus jornalers.” ²⁰I se n’anà a trobar el seu pare. Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. ²¹El fill li digué: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu. ²²Però el pare digué als seus criats: De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l’hi, poseu-li també un anell al dit i unes sandàlies als peus; ²³porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, ²⁴perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat. I es posaren a celebrar-ho. ²⁵Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s’acostava a la casa, va sentir músiques i balls ²⁶i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. ²⁷Ell li digué: El teu germà ha tornat. El teu pare l’ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras. ²⁸El fill gran s’indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. ²⁹Però ell li respongué: Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m’has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. ³⁰En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras. ³¹El pare li contestà: Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. ³²Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

S’acosten a Jesús els publicans i els altres pecadors (15,1). I en aquest context, Jesús conta tres paràboles als qui el refusen com el qui porta la salvació de Déu. I no conta cap conte, sinó que s’identifica amb el pastor, amb la dona i amb el pare, que cerquen, troben i salven el que s’ha perdut (ovella, moneda, fill). Jesús anuncia i fa present (identificant-se amb el missatge) la immensa joia de Déu pels pecadors retrobats o tornats a la vida.

Les tres paràboles il·lustren un idèntic procés: 1) hi ha quelcom perdut (una ovella, una moneda de plata, un fill); 2) allò perdut és cercat amb atenció i cura o és acollit amb amor; 3) es fa festa pel retrobament d’allò perdut. Una festa que expressa l’alegria del Pare i la de l’Església: calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat (15,32). Déu i l’Església són els qui l’han retrobat i per això ho celebren junts, concedint al perdut el lloc d’honor (el vestit millor), la dignitat (l’anell) de fill, però també de germà, i la llibertat (les sandàlies, els esclaus anaven descalços).

Jesús s’adreça no sols als entesos, que miren malament que aculli els qui legalment són exclosos, sinó també als de casa, que tenen enveja del perdut i acollit amb amor (15,27-28), i que, a més, creuen conèixer el Pare, i per això, protesten quan fa el contrari del que pensaven que faria (15,29). Els dos fills fan el que s’espera que facin: el petit viu sense el pare i el gran no reconeix el seu germà; en canvi el pare sorprèn: no retreu res al petit que torna perquè troba a faltar el pa del seu pare, l’abraça i el besa; i ajuda el gran a valorar el que comparteixen. També sorprèn el pastor que s’arrisca per una sola ovella, i la dona que convida a participar de la seva alegria. Només l’amor del pare pels dos fills fa possible la joia de la comunió retrobada. El banquet celebra l’amor inestroncable del Pare i la comunió refeta, i és figura del banquet del Regne, del qual fem un tast a l’Eucaristia, on acollim l’amor de Déu manifestat plenament en Jesús i on el germà gran acull el germà petit.

En resum, amb una imatge, Jesús revela l’amor inestroncable del seu Pare, que també és el nostre. Aquesta imatge del Pare camina amb Jesús. L’amor del pare de la paràbola s’ha fet realitat en Jesús. El relat convida l’oient a descobrir aquest amor i a fonamentar-hi la fe, així com a reconèixer-se en l’ovella, la moneda i el fill perduts i retrobats. Avui Jesús respon la pregunta de fa tres diumenges: ¿Senyor, són pocs els qui se salven? (13,23), el perdut se salva, per això Jesús ha vingut.

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció. M’he reconegut en l’ovella, la moneda i el fill perduts? I en el fill gran que no accepta el perdut que torna?

Em reconec en el pastor que deixa les 99 i cerca la perduda? I en l’alegria de la dona que troba la moneda perduda després de cercar-la amb cura? Gaudeixo de l’amor que no para de tenir cura de tothom que estimes, com el pare de la paràbola?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu

 

D. 23 durant l’any C

1. Llegim el text (Lc 14,25-33)

²⁵Molta gent feia camí amb Jesús. Ell es va girar i els digué:

²⁶Si algú ve a mi i no m’estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. ²⁷Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu. ²⁸¿Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s’asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? ²⁹Altrament, si posava els fonaments i no podia acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se d’ell ³⁰dient: “Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar.” ³¹O bé, quin rei, si va a la guerra a lluitar amb un altre rei, no s’asseu primer a decidir si amb deu mil homes pot fer front al qui ve contra ell amb vint mil? ³²I si veu que no pot, enviarà una ambaixada a demanar la pau quan l’altre encara és lluny. ³³Així, doncs, el qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Avui, tot fent el camí, Jesús es deixa acompanyar de molta gent. En aquest marc, Jesús indica el que suposa acompanyar-lo en el camí cap al Pare. Cal saber el que això implica, i per tant, reflexionar-hi. Jesús vol seguidors convençuts i no pas acostumats a l’anar fent.

Jesús indica tres condicions per a seguir-lo convençudament: 1) la renúncia als afectes més fonamentals de la persona, com són l’amor a la pròpia família i la conservació de la pròpia vida; 2) l’acceptació sincera de la màxima radicalitat, prenent la creu fins a morir-hi, és a dir, tenint una total disponibilitat a oferir la pròpia vida, no sols en el martiri, sinó també en la lluita quotidiana; i 3) la renúncia total i absoluta a tots els béns materials.

El seguidor estarà convençut realment, quan s’adoni que és capaç de renunciar a tot el que té i estima, si és capaç de donar la seva vida per seguir el seu Mestre i Senyor en el camí cap al Pare. Precisament perquè se n’adoni, Jesús proposa dues paràboles (Lc 14,28-30.31-32), que aconsellen reflexió i càlcul. Hom s’adonarà que s’està convençut realment després de pensar-hi, sense presses, d’haver-ho sospesat serenament. Jesús no imposa que l’acompanyem en el camí.

Jesús vol que el qui l’acompanyi en el camí sàpiga discernir el que té i amb què compta. El que té com a capacitat a fi d’afrontar la seriositat del compromís i el que té com a béns materials. La capacitat que el seguidor pugui tenir de resposta a acompanyar Jesús és indeterminada, pot ser més o menys; en canvi, els seus béns materials poden ser molt determinants, per això el seguidor se n’ha de desprendre si vol acompanyar Jesús.

La renúncia a posseir tota mena de béns materials és la condició que millor defineix la disponibilitat lliure i radical del seguidor convençut i posa al descobert el seguidor que s’ha acostumat, acomodant-se. En efecte, segons la visió teològica lucana, el despreniment no sols és el tret que millor defineix l’estil de vida del seguidor convençut, sinó també el de tota l’Església (Fets 2,42-47; 4,32-37), i en marca la seva seriositat i el seu caràcter definitiu (és exemplar l’episodi d’Ananies i Safira: Fets 5,1-11).

3. Pensem-hi

Estic ben convençut de seguir Jesús? He sospesat bé les meves forces i els meus propis recursos per a seguir-lo? Estic disposat a renunciar al poder dels béns i a tot tipus de prestigi per a seguir Jesús des de la senzillesa i la generositat?

La meva disponibilitat a seguir l’estil de vida de Jesús és sincera i ben fonamentada?