Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set

 

D. 24 de durant l’any A 

(13 setembre 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 18,21-35)

²¹Aleshores Pere preguntà a Jesús: Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? ²²Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.

²³»Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. ²⁴Tot just havia començat, quan li’n van portar un que li devia deu mil talents. ²⁵Com que no tenia amb què pagar, el senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. ²⁶Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: »Tingues paciència amb mi i t’ho pagaré tot. ²⁷»Llavors, compadit d’ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute. ²⁸»Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L’agafà i l’escanyava dient: »Paga’m el que em deus. ²⁹»El company se li va llançar als peus i li suplicava: »Tingues paciència amb mi i ja t’ho pagaré. ³⁰»Però ell s’hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute. ³¹»Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. ³²El senyor va fer cridar aquell home i li digué: »Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ³³¿No t’havies de compadir del teu company, com jo m’havia compadit de tu? ³⁴ »I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute.

³⁵»Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.

 

2. Comprenem el text

El text inicia amb una pregunta de Pere a Jesús sobre la reconciliació entre els deixebles (Mt 18,21). Jesús la respon amb una paràbola (Mt 18,23-34), que destaca el contrast entre els deutes de dos companys, el d’un subordinat respecte al rei, que és immens i insolvent, i el deute irrisori del seu company.

El rei condona el deute impagable del subordinat i aquest és incapaç de condonar el deute irrisori del company.

El deute del subordinat és impossible de pagar, es tracta d’una quantitat fora de mida (la renda anual del regne d’Herodes era de nou-cents talents i els ingressos dels tributs no superaven els dos-cents talents). Si és sorprenent la reacció del rei, encara ho és més la del subordinat, perquè no mostra cap tipus d’agraïment davant la remissió d’un deute tan gran, i a més, és incapaç de perdonar un deute irrisori (tres mesos de treball) d’un company.

El company perdonat és despietat amb el seu company deutor. El que ha rebut misericòrdia dona càstig: escanya el company i el i fa tancar a la presó. Per mitjà de la condonació el subordinat havia rebut misericòrdia i havia estat introduït en el cor del rei (ple d’amor). Tot i que el subordinat fa justícia amb el seu company deutor (reclama el deute), no la fa des de l’amor rebut i experimentat.

Hi ha també la reacció dels altres servents que han fet seva la compassió del rei, que denuncien l’actitud despietada del company (Mt 18,31). La comunitat cristiana és responsable que la fraternitat s’arreli en la misericòrdia que rep del Senyor i que la remissió dels deutes fa de factor regulador.

La compassió es manifesta en el perdó fratern sense reserves; en canvi, la indignació irromp quan la misericòrdia no troba espai en la comunitat cristiana.

El rei manifesta que la súplica del seu subordinat és una pregària que li toca el cor (Mt 18,33); en canvi, el subordinat no s’ha deixat tocat el cor per la súplica (pregària) del seu company.

 

3. Contemplem Jesús

La resposta de Jesús a Pere és desconcertant: no s’ha de jutjar (Mt 18,22). El perdó s’ha de donar sense reserves, no hi ha mesura.

I per tal d’il·lustrar que l’amor misericordiós dels deixebles s’ha d’arrelar en l’amor misericordiós del Pare, Jesús explica una paràbola amb la qual mostra la incommensurable misericòrdia de Déu i la mesquina i nul·la misericòrdia humana entre col·legues.

Al final, Jesús ha respost la pregunta de Pere (Mt 18,35): el fet de perdonar sempre i sense reserves ha de brollar de la força de l’amor del Pare rebut i experimentat, i que ha de moure el nostre cor a ser misericordiosos com ho és el nostre Pare.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

Judico des de l’amor misericordiós?

Com tracto l’altre?

La força de l’amor rebut del Pare em mou a perdonar sempre i sense reserves?

Escola-Taller d'apòstols pobres per a l'evangelització dels pobres

 

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Si el teu germà et fa una ofensa

 

D. 23 de durant l’any A 

(6 setembre 2026)

1. Llegim el text (Mt 18,15-20)

¹⁵Si el teu germà et fa una ofensa, ves a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà. ¹⁶Si no t’escolta, crida’n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la paraula de dos o tres testimonis. ¹⁷Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera’l un pagà i un publicà. ¹⁸En veritat us ho dic: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel. ¹⁹Encara en veritat us ho dic: si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d’acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; ²⁰perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Es tracta d’un fragment de l’anomenat discurs eclesial (Mt 18,1-35). En aquest discurs, s’hi entreveuen situacions de l’Església d’Antioquia, davant les quals Mateu proposa un compromís seriós de cada membre, a fi d’edificar una comunitat de germans reconciliats i perdonats entorn del Crist, el Senyor, que s’identifica amb el més petit dels germans. Qui no és capaç de perdonar és que no ha descobert el perdó de Déu. Tampoc no s’ha de covar cap mena de ressentiment entre cristians.

El text és teixit amb dos colors. Amb el primer (Mt 18,15-17), Mateu proposa un estil d’actuar, que, per cinc cops, repeteix l’estructura de la llei casuística, on se succeeixen la pròtasi, que descriu el cas, i l’apòdosi, que presenta la solució; i el verb escoltar hi posa el ritme. El que importa és l’esforç d’escoltar-se i parlar-se. Amb el segon (Mt 18,18-20), i amb tres sentències ritmades per la fórmula: Us ho dic amb tota veritat o us asseguro també (Mt 18,18.19), dona les raons teològiques de l’estil d’actuar proposat. Les sentències apareixen ben soldades pel principi d’autoritat: la ratificació al cel de les decisions preses a la terra; la promesa d’acompliment al cel pel fet d’avenir-se a la terra; i la motivació: la presència del Senyor en la comunitat reunida en el seu nom.

Se’ns convida a cercar, costi el que costi, la unitat eclesial i l’acord amb el germà, implicant-se en tota mena d’acció encaminada al diàleg i a l’entesa, abans d’una ruptura definitiva i dolorosa. Aquest estil de diàleg fratern correspon a la voluntat del Pare, que té cura de retrobar i recuperar els germans més petits (Mt 18,14). Si, malgrat tots els esforços, es fracassa en aquesta acció pastoral perseverant, el germà que no fa cas, que refusa fer camí en comú, amb les diferències i els ritmes diversos, entra en la categoria dels pagans i publicans (pecadors), que no comparteixen l’estil sinodal dels deixebles, però que encara són estimats per l’amor misericordiós del Pare del cel.

El fer camí en comú també suposa decidir i treballar en equip, en consens. Per això, la pregària basada en la simfonia fraterna (com diu en grec) és més eficaç. En aquesta òptica sinodal, la fórmula lligar/deslligar, en plural, significa prendre decisions sinodalment, també en el camp del discerniment de la voluntat de Déu. Tota la comunitat està implicada en la sinodalitat. Així, una comunitat reconciliada, i que arrela la pregària en la sinodalitat, és el lloc de la definitiva presència del Senyor, que s’ha revelat en Jesús de Natzaret.

3. Pensem-hi

·        Faig l’esforç d’escoltar l’altre i de dialogar-hi, pensi el que pensi?

·        Quina importància dono a fer les paus i a caminar junts?

·        Com m’ho faig per caminar juntament amb d’altres,?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà

 

D. 22 de durant l’any A 

(30 agost 2026)

1. Llegim el text (Mt 16,21-27)

²¹Des d’aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. ²²Llavors Pere el prengué a part i es posà a renyar-lo: Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà. ²³Però Jesús es girà i digué a Pere: Vés-te’n d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes. ²⁴Aleshores Jesús digué als seus deixebles: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. ²⁵Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. ²⁶Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què no donaria l’home a canvi de la seva vida? ²⁷Perquè el Fill de l’home ha de venir amb els seus àngels en la glòria del seu Pare, i llavors pagarà a cadascú segons les seves obres.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Hi trobem els mateixos personatges que el diumenge passat: Jesús i el grup de deixebles amb Pere, que destaca al si del grup. Pere, declarat primer testimoni de l’Església del Crist, avui es manifesta aliè i hostil al pla de Déu. La pedra sobre la qual s’ha d’edificar l’Església s’ha convertit en una pedra d’ensopec per a Jesús.

La instrucció de Jesús als deixebles s’emmarca en dos quadres. En el primer, Jesús els revela el dolorós destí de mort que l’espera a Jerusalem per part dels caps religiosos, però també el seu triomf final (la resurrecció al tercer dia). Mentre la reacció de Pere centra l’atenció no pas en la resurrecció, sinó en la mort, i en una mort humiliant; la reacció Jesús resitua la seva passió i mort des de la perspectiva de la mirada d’amor de Déu, i no pas des de la mirada egoista dels homes, fruit de sospitar (feina de Satanàs) de tota acció gratuïta i generosa. El diàleg de Pere amb Jesús fa de rerefons per al segon quadre: l’exhortació de Jesús als deixebles sobre el seguiment.

Els dos quadres relacionen el destí personal de Jesús i el dels deixebles. El fet que Jesús hagi de patir i morir i ressuscitar és relacionat amb el prendre la creu i guanyar la vida. Jesús ha d’anar a Jerusalem i els deixebles, a tots els pobles. L’entrega generosa de Jesús és relacionada amb les obres del deixeble: si Jesús ressuscitarà al tercer dia, el deixeble rebrà la vida plena quan vingui el Fill de l’home en la glòria del seu Pare; vinguda que revela que el Fill viu en comunió amb el Pare i que el deixeble viurà en comunió amb el Pare i el Fill. Heus ací que Mateu ha construït una catequesi per a la seva comunitat, que es reconeix en la professió de fe de Pere, però que també experimenta el pes de la fidelitat al seguiment de Jesús humiliat i assassinat.

Pere representa el cristià que, tot i ser pedra de fonament per al pla de Déu, n’esdevé pedra d’ensopec. Tot cristià pot entrar en crisi en el seguiment de Jesús, humiliat i perdedor davant tothom. Déu Pare no estalvia el fracàs ni al seu propi Fill (fracàs aparent). L’expressió prendre la creu evoca la imatge del condemnat a una mort infame i degradant, reservada als rebels i criminals públics. El deixeble ha d’estar disposat, doncs, a perdre tot tipus de seguretat social i econòmica, inclús a deixar-hi la pell, en el seguiment de Jesús. El deixeble, però, té la certesa que si es solidaritza amb el Messies humiliat i assassinat, també es solidaritza amb el Fill de l’home gloriós i vivent.

3. Pensem-hi. Fins a quin punt estic disposat a seguir Jesús pel camí de la creu? Em deixo seduir pel camí fàcil, o bé pel camí de l’amor fins a l’extrem?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaumen Fontbona: Et donaré les claus del Regne del cel

D. 21 de durant l’any A 

(23 agost 2026)

 

1.Llegim el text (Mt 16,13-20)

¹³Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles: Qui diu la gent que és el Fill de l’home? ¹⁴Ells respongueren: Uns diuen que és Joan Baptista; d’altres, Elies; d’altres, Jeremies o algun dels profetes. ¹⁵Ell els pregunta: I vosaltres, qui dieu que soc? ¹⁶Simó Pere respongué: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.

¹⁷Llavors Jesús li va dir: Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat ni la carn ni la sang, sinó el meu Pare del cel. ¹⁸I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no la podran dominar. ¹⁹Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.

²⁰Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquesta escena de Jesús amb els seus deixebles comença a preparar el terreny al discurs de Jesús a l’Església (Mt 18,1-35). S’hi distingeix: 1) un diàleg entre Jesús i els deixebles (Mt 16,13-16), a partir de dues preguntes de Jesús, i la segona, adreçada a «vosaltres», suscita la confessió de Pere: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu; 2) les paraules de Jesús a Pere (Mt 16,17-19), que consten d’una benaurança (Feliç de tu...), d’una promesa–missió (Jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra...), i d’una investidura (Et donaré les claus del Regne del cel...); 3) la conclusió (Mt 16,20): Jesús mana als seus deixebles que no diguin a ningú que és el Messies, perquè encara no n’han comprès el sentit veritable.

Mateu ofereix una escena original, on les paraules de Jesús a Pere: 1) són una ampliació redaccional de Mt (no les trobem ni a Mc ni a Lc); 2) s’arrelen en una tradició petrina, recollida i reinterpretada per Mt, però que també troba ressò a Lc 22,31-32 i a Jn 21,15-17. També cal dir que: 1) a partir del text actual és impossible reconstruir la situació vital en què ha madurat aquesta tradició petrina o han estat formulades les sentències sobre les quals s’ha condensat; 2) el seu gènere literari actual és una declaració i catequesi sobre el paper eclesial de Pere. Per a Mateu, Pere fa de pal de paller entre els diversos tipus de judeocristians (des dels més liberals als més conservadors) i els pagans convertits, que hi ha en l’Església naixent. Així, Pere assumiria, des de l’inici, el servei d’unitat enmig dels conflictes entre cristians.

En la mateixa confessió de Pere, Mateu revela el sentit de la figura de Pere al si de l’Església: 1) és més que el portaveu d’una opinió comuna, ja que és destinatari d’una especial revelació divina, subratllada per la benedicció de Jesús; 2) tot i que no és el primer a confessar la fe, ja que abans ho han fet els deixebles (Mt 14,33), té la prioritat que li dóna Jesús: declarant-lo Pere–pedra, sobre la qual serà edificada l’Església, i donant-li el poder de les claus; així, la seva confessió, tot i no tenir una prioritat cronològica (que Marc conserva), té una prioritat eclesial. Les claus del Regne són preses dels escribes i fariseus i donades a Pere per a vèncer les forces del Mal.

 

3. Pensem-hi

• Visc la fe com a do de Déu? Agraeixo aquest do?
• Quina és la meva missió en l’Església?
• Amb la força de la fe lluito contra les forces del Mal?