Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Coratge! Sóc jo. No tingueu por

 

D. 19 de durant l’any A 

(9 agost 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 14,22-33)

²²Tot seguit, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d’ell cap a l’altra riba, mentre ell acomiadava la gent. ²³Després d’acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol. ²⁴Mentrestant, la barca ja s’havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari. ²⁵A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l’aigua. ²⁶Quan els deixebles el veieren caminant sobre l’aigua, es van esglaiar i es digueren: És un fantasma! I es posaren a cridar de por. ²⁷Però de seguida Jesús els digué: Coratge! Sóc jo. No tingueu por. ²⁸Pere li contestà: Senyor, si ets tu, mana’m que vingui caminant sobre l’aigua. ²⁹Jesús li digué: Vine. Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà cap a Jesús. ³⁰Però en veure que el vent era fort, es va espantar. Llavors començà d’enfonsar-se i cridà: Senyor, salva’m! ³¹A l’instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: Home de poca fe! Per què has dubtat? ³²Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. ³³Els qui eren a la barca es prosternaren davant d’ell i exclamaren: Realment ets Fill de Déu!

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

L’encapçalament del text uneix el gest dels pans amb una nova escenografia, més intraeclesial: la imatge de la barca, on Jesús fa pujar els deixebles. Aquí tornen a sortir els tres cercles que s’inicien a la fe en Jesús: Pere, els deixebles i la gent.

Jesús se separa de la gent, fa embarcar els deixebles amb Pere i es retira sol a la muntanya per pregar (al·lusió a la situació actual de Jesús amb el Pare?). Jesús pren la iniciativa i determina el desenvolupament dels esdeveniments d’una manera misteriosa: és l’absent present.

El centre del drama és la trobada de Jesús amb els deixebles i Pere sobre el llac, a la fi de la nit (enmig de la por). I es desenvolupa en dos actes: la manifestació de Jesús als deixebles amb Pere: camina sobre l’aigua; i el gest de salvació de Jesús envers Pere que s’enfonsa, mentre va cap a Jesús. Pere mostra l’obediència de la fe, només l’adversitat pot fer trontollar la fe. Entre la situació inicial, marcada per l’absència de Jesús i la final, quan hi és present, els dos encontres amb Jesús fan passar els deixebles –els de la barca i Pere– de la por a la fe: Realment sou Fill de Déu.

L’escena amb Pere destaca que el deixeble (Pere n’és el model) és convidat a fiar-se totalment del Senyor, fins i tot en els moments més crítics. Pere aprèn de la pròpia feblesa i s’adona que cal arriscar-se (sortir de la barca i jugar-se la vida) per tal d’entendre què vol dir fiar-se del Senyor.

Jesús es revela als seus deixebles enmig de les dificultats (la barca que va contracorrent enmig del món) i els confirma en la fe, alliberant-los de la por i del dubte. I es revela com a Déu que és: No tingueu por, que sóc jo (Ex 3,14; Is 43,10; 44,6; 46,9). Literalment, Jesús diu: No tingueu por que jo sóc! és a dir, us trobeu davant el Senyor.

Jesús ve de la seva experiència de pregària dalt la muntanya; aquest fet destaca la presència del Senyor que s’acosta misteriosament als deixebles. Jesús és el Senyor que domina les forces de la natura (el vent amainà) i és el Salvador (li donà la mà) de l’Església enmig de les proves.

El relat d’avui s’inspira en la tradició bíblica i en experiències pasquals. No s’hauria d’excloure, però, que s’arreli en el record d’una misteriosa trobada amb Jesús, durant una moguda travessia pel llac.

 

3. Pensem-hi

• Creure en Jesús fa que m’arrisqui en el seu seguiment?
• Trobo el temps per a pregar?
• Quan fets i situacions em superen, m’arrisco a caminar cap a Jesús?
• Confiar en Déu em sosté en els moments durs i difícils?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent

D. 18 durant l’any A 

(2 agost 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 14,13-21)

¹³Quan Jesús va rebre la notícia, es retirà d’allí en una barca tot sol cap a un lloc despoblat. Però així que la gent ho va saber, el seguiren a peu des de les seves poblacions. ¹⁴Quan desembarcà, veié una gran gentada, se’n compadí i va curar els seus malalts. ¹⁵Arribat el capvespre, els deixebles s’acostaren a dir-li: Aquest lloc és despoblat i ja s’ha fet tard. Acomiada la gent, i que vagin als pobles a comprar-se menjar. ¹⁶Però Jesús els respongué: No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos. ¹⁷Ells li diuen: Aquí només tenim cinc pans i dos peixos. ¹⁸Ell els digué: Porteu-me’ls aquí. ¹⁹Llavors va manar que la gent s’assegués a l’herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent. ²⁰Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n’ompliren dotze cistelles. ²¹Els qui havien menjat eren uns cinc mil homes, sense comptar dones ni criatures.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Estem en la part central de Mt 13,53–17,23: la iniciació a la fe en Jesús, Fill de Déu. Aquests quatre capítols, que separen l’ensenyament en paràboles (Mt 13,1-52) de la instrucció a l’Església local (Mt 17,24–18,35), abans que Jesús deixi Galilea (Mt 19,1), reuneixen un ampli conjunt de material que també trobem a Marc, si fa no fa, en el mateix ordre. Ara bé, l’originalitat redaccional de Mateu rau en la caracterització dels diversos grups en relació a la fe en Jesús: en un primer cercle entorn de Jesús, apareix Pere; en un segon cercle, apareix el grup dels deixebles, que ja apareixia distint de la gent en l’ensenyament en paràboles, i que representa el nucli de la comunitat messiànica, l’Església, associada al destí del Messies victoriós sobre les forces de la mort (Mt 16,18); i en un tercer cercle, la gent, com a grup intermedi entre els deixebles amb Pere i els adversaris. Així, l’adhesió a Jesús és el criteri de discerniment (Mt 17,17) i també marca la frontera amb els adversaris: compatriotes (Mt 13,57-58), Herodes (Mt 14,1-12), fariseus i escribes (Mt 15,2.12), fariseus i saduceus (Mt 16,1.4).

El fragment d’avui consta de quatre quadres, on, entorn de Jesús, es mouen la gent i els deixebles. La nova que rep Jesús sobre la mort de Joan Baptista (Mt 14,13) encapçala la narració i fa d’enllaç amb la secció anterior (Mt 14,2). I l’anada de Jesús a un lloc despoblat crea el motiu per la trobada amb la gent que l’ha seguit a peu, i alhora recorda que la sort de Joan representa un senyal per al seu destí. El primer quadre ve marcat per la trobada de la gent amb Jesús, que, mogut per la compassió, cura els seus malalts.

El segon quadre posa en escena els deixebles al costat de Jesús. S’estableix un breu diàleg entre ells. Jesús intervé amb dues ordres: doneu-los de menjar i porteu-me’ls, davant, respectivament, de la proposta d’acomiadar la gent i de la protesta–excusa dels deixebles: Aquí només tenim cinc pans i dos peixos. Mateu potencia el paper dels deixebles, la seva dimensió eclesial.

En el tercer quadre presideix la figura de Jesús, rodejat dels deixebles i de la gent. La seva autoritat queda palesa per l’ordre amb què fa seure la gent sobre l’herba. En aquest marc sobresurten els gestos eucarístics de Jesús, ritmats per cinc accions: prendre, alçar els ulls, dir la benedicció, partir i donar (fixeu-vos que només parteix i dóna els pans, perquè els deixebles els donin a la gent; què passa amb els peixos?).

L’últim quadre mostra l’efecte i l’espectacularitat del gest de Jesús, tot destacant l’abundància del pa posat a disposició d’una gran gentada. Un gest que impressionà els deixebles i que ajudà a llegir l’altre gest, el de l’Últim Sopar. El primer gest misericordiós i salvífic de Jesús de curar els malalts ha estat el preludi de la seva entrega a la multitud, amb el gest del pa (identificat amb el seu cos: Mt 26,26) partit i donat, pels deixebles, per a tothom (Mt 20,28; 26,28). El diàleg amb els deixebles (diàleg eclesial) serveix per a destacar la iniciativa gratuïta i generosa de Jesús, en la qual també són implicats els deixebles, el nucli de l’Església.

 

3. Pensem-hi

• Em deixo contagiar per la compassió de Jesús? Quan i com?
• L’Eucaristia m’impulsa a donar-me als altres, com a pa beneït que és partit i repartit?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Amb el Regne del cel passa com...

 

D. 17 durant l’any A 

(27 juliol 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 13,44-52)

⁴⁴Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. ⁴⁵També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines: ⁴⁶quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra. ⁴⁷També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l’aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. ⁴⁸Un cop plena, la treuen a la riba, s’asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents. ⁴⁹Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos, ⁵⁰i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. ⁵¹¿Ho heu comprès, tot això? Li responen: Sí. ⁵²Ell els diu: Doncs bé, tot mestre de la Llei que s’ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tenim tres paràboles: la del tresor amagat, la del mercader que troba la perla de gran valor i la de la gran xarxa; i una reflexió sobre els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne.

La paràbola del tresor amagat i la perla de gran valor apunten al  mateix model: quan es troba una cosa de gran valor, la persona que la troba ven tot el que té per tenir-la. L’experiència és diferent, per al pagès, perquè la trobada és inesperada, i per al mercader, perquè la trobada és fruit d’una recerca persistent. Però la realitat trobada esdevé la prioritat absoluta. El Regne esdevé la prioritat. Així ambdues paràboles proposen de fer el que fan els protagonistes, és a dir, vendre tot el que tenen per tal de comprar el tresor i la perla de gran valor trobats. Ací Jesús valora la decisió d’arriscar-ho tot per tal de no perdre l’ocasió única d’haver trobat el Regne.

La paràbola de la xarxa recorda la del blat i la del jull. La imatge del judici final recorda que ser deixebles del Regne no és un joc d’atzar, sinó una opció. Aquesta paràbola mostra el contrast entre la recollida de tot tipus de peixos i la separació que se’n fa a la platja. No es tracta de refusar ningú ni de dir que no hi ha res a fer: cal tirar les xarxes, o sigui, cal anunciar i fer present l’Evangeli, sense fer distincions ni elits. No podem restar de braços plegats.

La referència al mestre de la Llei que es fa deixeble del Regne recorda que tota l’Escriptura meditada, pregada i viscuda esdevé completament nova i inesperada en Jesús. El Regne és una sorpresa que t’implica totalment.

 

3. Pensem-hi

• Amb quin tresor amagat m’he trobat? I quina perla de gran valor he cercat i he trobat? Què prioritzo en la meva vida i acció?
• Anuncio l’Evangeli i en soc testimoni, sense fer distinció de persones?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Un sembrador va sortir a sembrar

 

D. 15 de durant l’any A 

(12 juliol 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 13,1-23)

¹Aquell dia, Jesús va sortir de la casa i es va asseure vora el llac. ² Es reuní tanta gent entorn d’ell, que va haver de pujar en una barca i s’hi assegué. La gent es quedà vora l’aigua. ³Ell els va parlar llargament en paràboles. Deia:

—Un sembrador va sortir a sembrar. ⁴Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. ⁵Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; ⁶però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, perquè no tenien arrels. ⁷ Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren. ⁸Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u.

⁹»Qui tingui orelles, que escolti.

¹⁰Els deixebles s’acostaren i li van preguntar:

—Per què els parles en paràboles?

¹¹Ell els respongué:

—A vosaltres, us és donat de conèixer els misteris del Regne del cel, però no a ells. ¹²Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda. ¹³Per això els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. ¹⁴Així es compleix en ells aquella profecia d’Isaïes que diu: »Escoltareu, però no comprendreu; mirareu, però no hi veureu. ¹⁵S’ha fet insensible, el cor d’aquest poble, s’han tapat les orelles, han tancat els ulls, no fos cas que els seus ulls hi veiessin, les seves orelles hi sentissin, el seu cor comprengués i es convertissin. I jo els guariria! ¹⁶»Feliços, en canvi, els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten! ¹⁷En veritat us dic que molts profetes i justos van desitjar veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.

¹⁸»Per tant, escolteu ara, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador. ¹⁹A tot aquell qui escolta la paraula del Regne però no la comprèn, ve el Maligne i li pren la llavor sembrada en el seu cor. Aquest és el de la llavor sembrada arran del camí. ²⁰El de la llavor sembrada en un terreny rocós és el qui escolta la paraula i de seguida la rep amb alegria, ²¹però no té arrels dintre d’ell, és inconstant: tan bon punt la paraula li porta tribulacions o persecucions, sucumbeix tot seguit. ²²El de la llavor sembrada enmig dels cards és el qui escolta la paraula, però les preocupacions d’aquest món i la seducció de les riqueses arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. ²³El de la llavor sembrada en terra bona és el qui escolta la paraula i la comprèn; aquest dóna fruit, i arriba al cent, al seixanta o al trenta per u.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

S’inicia l’anomenat Discurs en paràboles. Els destinataris són, d’una banda, la gent, i de l’altra els deixebles. Allò que separa ambdós grups és escoltar i entendre la paraula del Regne (Mt 13,19.23.51), i així conèixer els secrets del Regne (Mt 13,11).

El text comprèn: (1) la introducció a tot el discurs (Mt 13,1-3a), que mostra Jesús, que ha sortir de la casa de Pere (Mt 8,14), assegut, com a mestre, dalt d’una barca i vora el llac; (2) la paràbola del sembrador (Mt 13,3b-9), on destaca tant el resultat obtingut per la llavor caiguda sobre terrenys diferents, com l’acció del sembrador; (3) el motiu del discurs en paràboles (Mt 13,10-17), que parteix del fet que els deixebles s’acosten a Jesús (és una manera de reconèixer que és el Senyor) a fi de preguntar-li perquè parla en paràboles a la gent; (4) la relectura de la paràbola del sembrador (Mt 13,18-23). En aquest quadre, es distingeix el nivell de Jesús i el de Mateu. En un primer moment, Jesús respon a la visió depriment dels seus oients, que constaten que tots els esforços de la seva predicació i acció acaben en fracàs, amb una certesa: el que Déu ha encetat segur que, contra tota esperança, reeixirà.

La paràbola del sembrador s’inspira en la imatge bíblica que connota l’acció eficaç de Déu, que infon esperança en una situació de crisi. El sembrador ha sortit a escampar la llavor sense preocupar-se d’escollir-ne el terreny: així és com actua lliurement Déu. El missatge d’esperança, davant del fracàs del ministeri de Jesús, és suggerit pel contrast entre els tres primers quadres i l’últim: el no acolliment constatat i l’acolliment assegurat. Així doncs, cal notar la diversa reacció que troba la paraula i acció de Jesús, només els petits (cf. Mt 11,25-26), els pobres i els pecadors, l’acullen amb fe i alegria.

Mateu rellegeix aquesta paràbola des de la seva experiència eclesial. Ara i ací es tracta d’infondre confiança en els qui continuen l’obra de Jesús, malgrat les diverses reaccions. Mateu recorda que l’acció lliure del sembrador d’escampar arreu la llavor, s’arrela en l’acció lliure de Déu (per tant, l’èxit està assegurat) i en la seva elecció dels petits, perquè continuïn la missió de Jesús.

El doble nivell interpretatiu també es veu en la invitació conclusiva a escoltar la predicació del Regne. Jesús afirma l’èxit de la missió, perquè aquesta és la voluntat del Pare. Mateu exhorta a donar fruit, acollint la paraula i l’acció de Jesús, fent la voluntat del Pare. I per a Mateu, la continuació fidel i perseverant de la missió de Jesús implica superar les crisis característiques d’una comunitat, que viu en un medi hostil i que està formada per benestants, als qual cal treure la son de les orelles.

 

3. Pensem-hi

·       Acullo la Paraula de Déu en la meva vida i acció? Em deixo interpel·lar o transformar per ella?

·       Confio en la presència i l’acció de Déu en la meva vida i acció?

·       Tot i la situació present, mantinc l’esperança en la construcció del Regne?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar

 

D. 14 durant l’any A 

(5 juliol 2026)

1. Llegim el text (Mt 11,25-30)

²⁵En aquell temps, Jesús digué: T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. ²⁶Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho. ²⁷El meu Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar. ²⁸Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. ²⁹Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que soc mansuet i humil de cor, i la vostra ànima trobarà repòs,  ³⁰perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Som davant d’una reflexió cristiana (recollida també a Lc 10,21-22, però sense els tres últims versets: la invitació als cansats i afeixugats i la promesa de repòs) sobre unes paraules que remuntarien fins al mateix Jesús de Natzaret, el qual es presenta en la seva relació amb Déu com el Fill i en relació amb els deixebles com a mestre.

Jesús s’adreça al Pare, el Senyor de l’univers, i als seus interlocutors, que són finalment identificats com els qui esteu cansats i afeixugats. En aquesta benedicció de Jesús, hi tenim tres moments caracteritzats per les diverses formes verbals o pels continguts temàtics: el primer, pel verb beneir, en forma de pregària al Pare, amb doble motivació: perquè heu revelat... i heu amagat...; el segon, pels verbs entregar (posar a les mans) i conèixer; i el tercer, pels tres verbs en imperatiu: veniu, accepteu i feu-vos deixebles meus, als quals són associats dues proposicions en futur: us faré reposar i trobareu el repòs, i una motivació final: el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera.

L’accent de la benedicció de Jesús al Pare recau sobre els seus destinataris: els senzills o petits, descartant els savis i els entesos. Els petits són els marginats i sobrants de la societat. L’objecte de la revelació feta als petits és la comprensió de les obres del Messies davant la incomprensió i el refús d’aquesta generació (Mt 11,2.19) i de les poblacions galilees (Mt 11,20-24). L’elecció gratuïta dels petits és justificada pel fet que l’únic mediador històric d’aquesta revelació és el Fill que es manifesta als pobres i als desheretats de tota mena.

Qui són els petits o senzills? Segons la tradició bíblica, són els pobres, els qui reben la nova del Regne (Mt 11,5; Is 61,1), i són els destinataris de la felicitat del Regne (Mt 5,3); ací els petits s’oposen als savis i entesos, que, en la tradició profètica, s’oposen als humils i pobres (Is 29,14.19). En la perspectiva de Mateu, el text assumeix un to polèmic antifariseu: els petits són els deixebles, oposats als escribes (savis) i fariseus (entesos). Aquesta doble interpretació s’empelta en la de Jesús, que reconeix l’acció salvadora i gratuïta del Pare en la doble reacció enfront del seu missatge i de la seva persona: el joiós acolliment pels pobres i desheretats, pecadors, malalts, ignorants, marginats i sobrants i l’obstinat refús dels responsables qualificats pel «saber» i l’«experiència» religiosa.

El jou que ofereix Jesús no és pas un sistema legal a interpretar i practicar segons els escribes i fariseus, sinó el seguiment d’una persona i d’un missatge: el Fill que manifesta i realitza plenament i definitivament la voluntat del Pare, que atorga la felicitat (cf. Sir 6,24-30). El que és suau i lleuger és ser deixeble de Jesús, és a dir, ser-li fidel i lleial. A més, el jou el portem amb Jesús (el nostre Cap) i amb l’Església (el Cos de Crist).

3. Pensem-hi. M’és suau i lleuger ser deixeble de Jesús? Per què?

Permeto, com els senzills i els petits, que Déu sigui Déu en la meva vida i acció?

En la pregària dono gràcies al Pare perquè em fa reposar en el seu Fill Jesús?