diumenge, 9 de juny del 2024

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles

 


Diumenge 11 de durant l’any B 

(16 juny 2024)


1. Llegim el text (Mc 4,26-34)

26Jesús deia encara: Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: 27tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. 28La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. 29I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega. 30Deia també: A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? 31És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; 32però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra. 33Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d’escoltar-la. 34No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.


2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tenim dues paràboles sobre la gratuïtat silenciosa i eficaç del do del Regne que Déu Pare dóna ja en Jesús. La primera parla d’una llavor (un gra de blat) que creix en silenci, per si mateixa, sense necessitat de cap intervenció humana. Aquí la terra bona permet que la llavor fructifiqui per si mateixa. El Regne s’esdevé amb la mateixa seguretat que ve la collita després de la sembra. Hi ha una mà invisible que té cura de la llavor i vetlla pel seu creixement silenciosament. El Regne es comença a experimentar pel seu progressiu creixement. En definitiva, aquesta paràbola fa referència a una acció: la del pagès que confia en el procés que posa en marxa, però també es refereix a la paciència de Déu Pare. En el cor de l’imperi romà, la presència del cristianisme dels orígens era gairebé imperceptible, però la paraula anava fent camí fins a arribar a nosaltres. El Regne de Déu sempre es troba embolcallat en el misteri i «s’esdevé» en el context de l’Església i en la vida de les persones, però també fa irrupció en els llocs més insòlits i potser miserables, on el poder de Déu venç les forces destructores del mal.

La segona parla d’una llavor de gra mostassa, en aquest cas la llavor més petita de totes les llavors. Aquí sorprèn el contrast entre una realitat molt petita i el meravellós resultat final. La planta de mostassa pot arribar fins als tres metres d’alçada i la llavor és petita com una cagarada de mosca. El Regne ja és aquí encara que la seva presència sigui insignificant. En poques paraules, aquesta paràbola mostra el contrast entre l’inici petit i insignificant i el final excepcionalment impressionant del Regne. I alhora reflecteix l’acció de Déu en la vida i acció de Jesús i en la nostra vida i acció; per això convida a l’esperança. Cal entendre que l’acompliment del Regne de Déu no depèn pas dels nostres millors esforços. El fonament de tota esperança i de tot optimisme es troba en Déu.

Jesús recorda que el seu Pare inicia el procés gratuïtament i silenciosament i només intervé quan arriba el moment oportú. Déu no abandona el que ha iniciat, tot i que deixi fer. Jesús ens diu que Déu parteix del que és petit i insignificant.

Jesús recorda que el Regne de Déu és una realitat en marxa, on tothom hi té cabuda.


3. Mirem la nostra vida i acció

  • Soc pacient en tot procés que s’inicia i confio i espero que arribarà al seu terme?
  • Descobreixo l’acció de Déu en la meva vida i acció?
  • Soc capaç de valorar totes les coses per petites que siguin?

dilluns, 3 de juny del 2024

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare

 


D. 10 de durant l’any B 

(9 juny 2024)

 

1. Llegim el text (Mc 3,20-35)

20Després Jesús va entrar a casa amb els deixebles, i tornà a reunir-s’hi tanta gent, que no podien ni menjar. 21Quan els seus familiars sentiren dir el que passava, hi anaren per endur-se’l, perquè deien: Ha perdut el seny!

22Els mestres de la Llei que havien baixat de Jerusalem deien: Està posseït per Beelzebul. I encara: Aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis. 23Llavors Jesús els va cridar i els parlava valent-se de paràboles: Com pot ser que Satanàs tregui fora Satanàs? 24Si un reialme es divideix i lluita contra si mateix, no pot durar. 25I si una casa es divideix i lluita contra si mateixa, tampoc no durarà. 26Si és cert, doncs, que Satanàs s’ha aixecat contra si mateix i s’ha dividit, no pot durar: ha arribat la seva fi. 27Tampoc ningú no pot entrar a casa d’un que és fort i apoderar-se dels seus béns si abans no el lliga; tan sols així li podrà saquejar la casa. 28En veritat us dic que tot serà perdonat als homes: els pecats i totes les blasfèmies que hagin proferit; 29però el qui blasfema contra l’Esperit Sant no tindrà mai perdó: és culpable del seu pecat per sempre més. 30Jesús va parlar així perquè deien d’ell que tenia un esperit maligne.

31Llavors arriben la mare i els germans de Jesús i, de fora estant, envien a buscar-lo. 32Hi havia molta gent asseguda al voltant d’ell. Li diuen: La teva mare, els teus germans i les teves germanes són aquí fora, que et busquen. 33Ell els respon: ¿Qui són la meva mare i els meus germans? 34Llavors, mirant els qui seien al seu voltant, diu: Aquests són la meva mare i els meus germans. 35El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tenim tres moments ben delimitats: 1) la tornada de Jesús amb els deixebles a casa (= comunitat), moment que els seus familiars volen aprofitar perquè desisteixi de la seva missió; 2) l’arribada dels mestres de la Llei (o escribes) de Jerusalem amb l’acusació de ser un aliat de Satanàs; 3) l’arribada de la família de Jesús i l’ensenyament sobre la seva veritable família.

Jesús és incomprès pels seus deixebles i pels seus familiars i pels qui el faran matar (els mestres de la Llei). Marc accentua aquesta triple incomprensió en aquest relat que comença amb la sortida (3,21) i acaba amb l’arribada dels seus familiars (3,31).

En la discussió amb els escribes, hi ha la breu paràbola de la submissió del feble (Satanàs, les forces del mal) al fort (Jesús, el Bé) i la reflexió sobre l’opció a favor o en contra de Jesús. Aquí destaca la blasfèmia contra l’Esperit Sant. Jesús actua amb la força de l’Esperit Sant, per tant refusar-la és refusar el mateix Bé (Déu), que manifesta el seu amor pels febles i pels sobrants de la societat. En poques paraules, el pecat imperdonable és acusar Jesús de ser un ésser diabòlic i, per tant, no reconèixer que actua amb la força de Déu.

Els entesos vinguts de Jerusalem acusen Jesús d’aliança amb el dimoni i de fer màgia negra (= anar contra el sistema). Els miracles de Jesús tenen una funció social: eliminen injustícies i trenquen els murs de la desigualtat i això el fa sospitós de màgia, perquè ensenya una nova doctrina amb autoritat (Mc 1,22.27; 7,29). Déu estima també els indesitjables i els sobrants.

Jesús torna a casa (la comunitat dels deixebles) per a menjar (literalment per a menjar pa, és adir, per celebrar un àpat).

Els Dotze són el nucli de la comunitat eclesial entorn de Jesús, una comunitat que creix tot i els atacs dels adversaris i la incomprensió dels seus. Jesús es posa com a model de deixeble quan s’obre a tenir una família més àmplia, i apunta a la fraternitat universal. Jesús amplia les relacions humanes, esdevenint fraternes sense distinció. El que importa és fer la voluntat de Déu, construir una comunitat de germans i de germanes, abatuts tots els murs que discriminen i que mantenen qualsevol injustícia

 

3. Mirem la nostra vida i acció

  • Les meves accions i els meus pensaments impedeixen o segresten la voluntat de Déu de construir una comunitat de germans i germanes? Quan i com?
  • Recuso o em molesta la dimensió social dels fets i de les paraules de Jesús?
  • Quan i com soc mare, germà i germana de Jesús? (El Pare és Déu)

dimecres, 29 de maig del 2024

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Prepareu-nos allí el sopar

 


El Cos i la Sang de Crist B 

(2 de juny de 2024)


1. Llegim el text (Mc 14,12-16.22-26)

12 El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava l’anyell pasqual, els deixebles van dir a Jesús: On vols que anem a fer els preparatius perquè puguis menjar el sopar pasqual? 13 Ell envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: Aneu a la ciutat i vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d’aigua. Seguiu-lo, 14 i allà on entri digueu al cap de casa: “El Mestre diu: On tens la sala on haig de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?” 15 Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, parada amb estores i coixins. Prepareu-nos allí el sopar. 16 Els deixebles se n’anaren. Van arribar a la ciutat, ho trobaren tot tal com Jesús els havia dit i prepararen el sopar pasqual. 22 Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué: Preneu: això és el meu cos. 23 Després prengué una copa, digué l’acció de gràcies, els la donà i en begueren tots. 24 Els digué: Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tothom. 25 Us asseguro que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu. 26 Després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres.


2. Mirem el text i contemplem Jesús

Marc teixeix un relat amb dos elements distints rebuts de la tradició, tot vinculant així el sopar del Senyor amb el banquet messiànic (Mc 14,12-16). L’acció profètica de Jesús anunciant la seva mort s’il·lumina d’una immensa esperança en la novetat del Regne. Marc uneix el motiu de la sang de l’aliança amb el motiu del vi del Regne; i situa l’Últim Sopar dins el quadre de la passió i el presenta no pas com un àpat pasqual jueu, sinó com la mateixa Pasqua de Jesús, tot fent passar la humanitat de la mort a la vida plena. Heus ací que l’àpat pasqual de Jesús duu a terme el gest del mannà (donar vida), així celebra la pròpia Pasqua. A més, tot s’esdevé el mateix dia que celebra la Pasqua, des de l’Últim Sopar fins a la sepultura (Mc 14,12-47). Jesús és l’Anyell de la nova Pasqua.

D’altra banda, Jesús no estableix una correspondència material immediata entre el pa i el cos. Jesús fa un gest profètic de donació; és a dir, en menjar aquest pa, els deixebles s’uneixen al cos de Jesús. La paraula i el gest produeixen la comunió amb Jesús i entre els humans. L’acció d’acollir el pa el transforma en cos. Jesús dona un significat nou a aquest pa amb el seu gest i les seves paraules. Jesús convida els deixebles a reconèixer activament el valor de la seva afirmació. Amb el sentit que Jesús li dona, el deixeble percep, des de la fe en Jesús, que el pa és el seu cos.

Jesús s’adreça als deixebles perquè reconeguin en el pa partit el seu propi cos i així constitueixin la comunitat que serà anomenada Església. Jesús determina el valor de la paraula; aleshores, acollir el pa és acollir el mateix misteri pasqual de Jesús i esdevenir la seva Església (el seu Cos).

Les paraules sobre el pa expressen el do total de Jesús i la seva voluntat de comunió amb els deixebles i les paraules sobre la copa, expressen el sentit de la missió de Jesús, la comunió de vida entre Déu i els humans, i que ara culmina en una mort violenta consentida en la fidelitat. I si, per les paraules sobre el pa, Jesús convida els seus deixebles a formar una comunitat entorn seu, per les paraules sobre la copa els deixebles saben que, per Jesús present en ells, entren en l’aliança amb Déu, aliança assolida per la seva sang vessada per la comunitat humana.


3. Mirem la nostra vida i acció

Com visc la meva relació amb Jesús en l’Eucaristia? Com acullo el que se m’ofereix?

dilluns, 20 de maig del 2024

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant

 


Santíssima Trinitat B 

(26 maig 2024)

 

1. Llegim el text (Mt 28,16-20)

16 Els onze deixebles se n’anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. 17 En veure’l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. 18 Jesús s’acostà i els va dir: He rebut plena autoritat al cel i a la terra. 19 Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant 20 i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.

 

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Mateu ens situa a Galilea i en una muntanya. No és gens casual. El nen Jesús va a viure a Galilea després de tornar d’Egipte (Mt 2,19-22) i l’adult Jesús comença l’anunci de l’Evangeli des de Galilea, perquè és una cruïlla de pobles. Així doncs, Jesús ja comença adreçant l’Evangeli a tots els pobles. Galilea és el lloc on s’acompleix el que havia anunciat Isaïes (Is 8,23-9,1): Una llum ha resplendit per als qui vivien al país de la mort i de la tenebra (Mt 4,16). A més, és el lloc on Jesús convida a anar després de la seva resurrecció (Mt 26,32; 28,7.10); per això l’evangelista Mateu diu: Els onze deixebles se n’anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús havia indicat. I des de la muntanya indicada, on Jesús havia ensenyat (Mt 5,1) i mostrat la seva relació amb Déu (Mt 17,5), ara envia els Onze a ensenyar i a dur l’Evangeli a tots els pobles amb autoritat, entesa com a do rebut del Pare pel Fill.

A Galilea i en una muntanya, Jesús fa el seu últim discurs (el setè) i se situa al centre de l’escena: els Onze l’adoren, reconeixen que és Déu (sols es pot adorar Déu). En primer lloc, Jesús fa una declaració sobre la seva autoritat universal: Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra; Jesús és el sobirà de tot el món; així doncs, el sobirà de tot el món no és pas el diable (Mt 4,9); el mal no podrà mai dominar el món. En segon lloc, Jesús proposa als deixebles de tots els temps que vagin a tots els pobles; la seva missió ha de consistir a fer deixebles de Jesús (la versió litúrgica tradueix fer deixebles meus per convertir); a batejar-los en nom de la Trinitat, és a dir, a relacionar-los amb la comunió trinitària (són tres, tot i ser un de sol: una diversitat en la unitat); i a ensenyar-los a viure segons l’Evangeli. I en tercer lloc, Jesús fa una promesa d’assegurança: Jo sóc amb vosaltres cada dia fins a la fi del món. Jesús garanteix que, com a Déu que és sempre ens acompanyarà en la nostra tasca d’evangelització i transformació del món, de lluita contra tota explotació i tota mena de mal.

Si la missió de Jesús consistia a anunciar la presència del Regne, ara la missió apostòlica consisteix a fer deixebles de Jesús tots els pobles de la terra i a ensenyar-los a obeir el missatge del Regne amb l’autoritat rebuda de Jesús. I a relacionar els qui accepten i acullen l’Evangeli amb el Pare i el Fill i l’Esperit Sant, esdevenint fills i filles de Déu, germans i germanes de Jesús i entre nosaltres, i esdevenint la comunió de l’Esperit, és a dir, una unitat en la diversitat, un de sol en Crist, la fraternitat volguda pel Pare i adreçada a tota la humanitat creada.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

Em sento acompanyat/da per Jesús en la meva acció evangelitzadora i transformadora?

Em sento i visc relacionat/da amb el Pare i el Fill i l’Esperit Sant?

Com a persona batejada m’entreno en l’estil de vida basat en l’Evangeli?