Revista "Evangeli i Vida" núm 141

dilluns, 29 de juny de 2015

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Un profeta només és menyspreat al seu poble



 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosB/43ordinarioB14.jpg
D. 14 de durant l’any B
1. Llegim el text (Mc 6,1-6)
1Jesús se’n va anar al seu poble, i els seus deixebles el seguiren. 2El dissabte es posà a ensenyar a la sinagoga. Molts, en sentir-lo, se n’estranyaven i deien: D’on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles obrats per les seves mans? 3¿No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí entre nosaltres? I no eren capaços d’acceptar-lo. 4Jesús els digué: Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva. 5I no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans. 6I el sorprenia que no tinguessin fe. Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava.

2. Mirem el text i contemplem Jesús
L’evangelista Marc parteix del fet que Jesús va anar al seu poble natal i que els seus veïns no l’acolliren com a Messies i Fill de Déu, i ens diu que això va el sorprendre. Un fet inaudit en l’evangeli de Marc. Aquí Marc també coincideix amb el que diu el quart evangeli en el seu pròleg: Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit (Jn 1,11).
L’anada de Jesús i dels deixebles que el segueixen a Natzaret i el seu ensenyament a la sinagoga provoca que el veïnat reaccioni fent-se cinc preguntes sobre la identitat i la missió de Jesús: sobre el seu origen, la seva saviesa, els miracles obrats i dues sobre la seva parentela. Jesús no fa cap miracle a causa de la incredulitat de parents i veïns.
Jesús arriba al seu poble natal quan ja la seva fama el precedeix. Els veïns es pregunten per l’origen del seu ensenyament. Allò que diu i sap li vénen de Déu. Però els seus convilatans no poden admetre-ho, ja que coneixen el seu origen humil, no és més que un obrer de la construcció (l’original grec diu téknon, faber en llatí), és a dir, un obrer que treballava la fusta i la pedra.
La humanitat evident de Jesús fa que els seus convilatans no puguin reconèixer-hi que Déu els visiti. La humanitat de Jesús queda patent pel fet de ser fill de Maria. Marc no esmenta mai Josep. El fet que Marc l’identifiqui com a fill de Maria, indica, d’una banda el seu naixement virginal i de l’altre un possible naixement fora del matrimoni, i per tant, seria una manera d’injuriar-lo o menysprear-lo com a home.
El fet que els quatre germans de Jesús tinguin nom de patriarques suggereix una família religiosa, i si no s’indica el nom de les germanes és perquè ja deuen estar casades. Jesús se sorprèn que no l’acullin com a Fill de Déu que els visita. Els miracles indiquen l’apropament salvador i guaridor de Déu als humans (relat anterior de guarició d’una dona malalta incurable i d’una nena morta).
El fet que veïns i parents s’escandalitzin indica la seva palesa incredulitat. I per això, on es refusa el do de la salvació de Déu ofert en el miracle, s’esdevé impossible de fer-n’hi cap. Perquè Jesús és fidel a la seva missió guareix, però no pot guarir el que no acull la guarició com a signe del regal que Déu li concedeix en Jesús. El miracle no és un gest màgic, Jesús no és un miracler qualsevol. Jesús fa miracles com a expressió de l’amor de Déu, que guareix i salva. El miracle no té cap sentit allà on els humans es tanquen a l’amor de Déu. Per això, tot i el fracàs enmig dels seus, continua amb la seva missió, recorrent viles i pobles i ensenyant-hi.
Marc se serveix d’aquesta visita al seu poble natal per a indicar-nos que Jesús és alhora home i Déu. Així, perquè és humà té germans i germans i és fill d’una dona, i perquè és diví no s’indica que sigui fill del seu pare.

dilluns, 22 de juny de 2015

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Dues dones que perden la vida



 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosB/42ordinarioB13.jpg
Diumenge 13 de durant l’any B



1. Llegim el text (Mc 5,21-43)

Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l’altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i ell es quedà vora l’aigua. Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus i, suplicant-lo amb insistència, li diu: La meva filleta s’està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui. Jesús se n’anà amb ell. El seguia molta gent que l’empenyia pertot arreu. Hi havia una dona que patia d’hemorràgies des de feia dotze anys. Havia sofert molt en mans de metges i s’hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré». Immediatament va deixar de perdre sang i sentí dintre d’ella que estava guarida del mal que la turmentava. Jesús s’adonà a l’instant de la força que havia sortit d’ell i es girà per preguntar a la gent: Qui m’ha tocat la roba? Els seus deixebles li contestaren: ¿Veus que la gent t’empeny pertot arreu i encara preguntes qui t’ha tocat? Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, tremolant de por es prosternà davant d’ell i li va explicar tota la veritat. Jesús li digué: Filla, la teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau i queda guarida del mal que et turmentava. Mentre Jesús encara parlava, en van arribar uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li: La teva filla s’ha mort. Què en trauràs, d’amoïnar el Mestre? Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga: No tinguis por; tingues només fe. I no va permetre que l’acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys. Entra a la casa i els diu: Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm. Ells se’n burlaven, però Jesús els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l’acompanyaven, entra al lloc on era la nena, l’agafa per la mà i li diu: Talita, cum —que vol dir: «Noia, aixeca’t». A l’instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren sorpresos i no se’n sabien avenir. Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia.



2. Mirem el text i contemplem Jesús

Marc teixeix dos relats de miracle amb dues dones en perill, una nena que no serà adulta i una adulta impura. Ambdues dones reneixen a la vida perquè es troben amb Jesús. I ambdós relats destaquen la fe en Jesús, que ofereix un camí de vida i de pau, d’autonomia i de llibertat.

Enmig d’una multitud molta gent pot tocar Jesús, però només la dona que el toca amb fe és guarida. Jesús no és cap mag, Jesús porta la salvació de Déu, és a dir, guareix des de l’amor al qui s’hi acull. La dona s’ha empobrit anant als metges i s’acosta a Jesús com a única esperança de guarició, s’hi acosta amb fe. A més, la dona fa un gest, el de tocar Jesús, amb el qual viola la Llei. El desig de tocar Jesús (de trobar-s’hi) és més fort que la Llei. I aquesta trobada amb Jesús la guareix i la salva, l’allibera de la seva impuresa. L’amor sana tot l’ésser.

Les paraules de Jesús al cap de la sinagoga indiquen que la fe és la força que permet a l’ésser humà d’esperar contra tota esperança. Els tres deixebles escollits són testimoni d’una singular escena de revelació: la resurrecció de la noia. Jesús es manifesta com a Fill de Déu, que té ple poder sobre la mort. I per al Fill de Déu la mort significa el son. Per això Déu és un Déu de vius i no de morts (cf. Mc 12,27). La misèria humana i la mort són contràries a l’amor de Déu.

La reacció de burla és d’incredulitat. L’eficàcia del miracle està en la paraula i en el gest d’auxili del Senyor (donar la mà). I l’ordre de Jesús de donar de menjar a la noia manifesta que viu veritablement i no sols el seu esperit. Finalment Jesús no vol que es faci publicitat del fet perquè s’ha d’interpretar des de la seva mort en creu.

La dona, els pares de la noia i els deixebles reconeixen la força de Déu en Jesús i es converteixen en testimoni de l’acció alliberadora i guaridora de Déu en Jesús. I la pau és conseqüència de l’alliberament del mal.



3. Mirem la nostra vida i acció

La força de la fe em sosté per tirar endavant i superar tot mal? I em refà i em guareix?

dilluns, 15 de juny de 2015

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La tempesta calmada




 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosB/37trinidadB.jpg
D. 12 de durant l’any B

1. Llegim el text (Mc 4,35-41)
 35Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles: Passem a l’altra riba. 36Deixaren, doncs, la gent i se’l van endur en la mateixa barca on es trobava. L’acompanyaven altres barques. 37Tot d’una es va aixecar un gran temporal de vent, i les onades es precipitaven dins la barca fins al punt que ja l’omplien. 38Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen: Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem? 39Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l’aigua: Silenci! Calla! Llavors el vent va parar i arribà una gran bonança. 40Jesús els digué: Per què sou tan covards? Encara no teniu fe? 41Ells van sentir un gran temor i es deien l’un a l’altre: Qui és aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?

2. Mirem el text i contemplem Jesús
Mc relata la irrupció del Regne de Déu en la vida i les accions de Jesús. En la secció que comença en el fragment d’avui ––la tempesta calmada–– els lectors o oients descobreixen el sentit del que significa que «el Regne de Déu és a prop» (Mc 1,15). En efecte, Jesús es mostra com a Déu i Senyor de la creació.
El relat ens situa davant del fet astorador que Jesús ha calmat els vents i la mar. El nucli de la qüestió no es troba en la historicitat o facticitat del fet narrat, sinó en el sentit de la narració en el seu context.
Cal tenir present que, en l’AT, la mar simbolitza el caos, que és dominat per Déu en la creació (Gn 1). Quan Jesús calma la tempesta no és simplement una demostració de poder sobre la naturalesa, sinó un acte salvador en què les forces caòtiques del mar són doblegades. El miracle té el propòsit de rescatar els deixebles de la por i del caos.
La travessa del mar serveix perquè Jesús doni un ensenyament als deixebles sobre la importància de la fe. Precisament el narrador té bona cura d’assenyalar que la tempesta era formidable i paorosa. El neguit dels deixebles, doncs, no és pas infundat: la situació era desesperada. El son de Jesús és també significatiu: la seva pròpia confiança en Déu li dóna un pau completa, que contrasta amb el pànic dels deixebles davant del caos de la mar.
L’acció salvadora de Jesús fa que els deixebles es formulin la qüestió cabdal: «¿Qui deu ser aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?» No pot ser sinó Déu, que domina i venç el mal. Així queda clar que Déu (Jesús) està present en les lluites del humans contra el mal, malgrat que sembli silenciós o que no hi és. (Jesús dorm, mentre els deixebles s’escarrassen...). Déu respon a la pregària d’auxili que se li fa des de la fe i salva.

3. Mirem la nostra vida i acció
Crec que Jesús (Déu) és al meu costat en la lluita contra el mal?
Com visc el silenci de Jesús (Déu) davant la mort i el patiment?

dilluns, 8 de juny de 2015

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El gra de mostassa



 
D. 11 de durant l’any B

1. Llegim el text (Mc 4,26-34)
26Jesús deia encara: Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: 27tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. 28La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. 29I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega. 30Deia també: A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? 31És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; 32però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra.
33Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d’escoltar-la. 34No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.

2. Mirem el text i contemplem Jesús
Tenim dues paràboles sobre la gratuïtat silenciosa i eficaç del do del Regne que Déu Pare dóna ja en Jesús.
La primera parla d’una llavor (un gra de blat) que creix en silenci, per si mateixa, sense necessitat de cap intervenció humana. Aquí la terra bona permet que la llavor fructifiqui per si mateixa. El Regne s’esdevé amb la mateixa seguretat que ve la collita després de la sembra. Hi ha una mà invisible que té cura de la llavor i vetlla pel seu creixement silenciosament. El Regne es comença a experimentar pel seu progressiu creixement. En definitiva, aquesta paràbola fa referència a una acció: la del pagès que confia en el procés que posa en marxa, però també es refereix a la paciència de Déu Pare. En el cor de l’imperi romà, la presència del cristianisme dels orígens era gairebé imperceptible, però la paraula anava fent camí fins a arribar a nosaltres. El Regne de Déu sempre es troba embolcallat en el misteri i «s’esdevé» en el context de l’Església i en la vida de les persones, però també fa irrupció en els llocs més insòlits i potser miserables, on el poder de Déu venç les forces destructores del mal.
La segona parla d’una llavor de gra mostassa, en aquest cas la llavor més petita de totes les llavors. Aquí sorprèn el contrast entre una realitat molt petita i el meravellós resultat final. La planta de mostassa pot arribar fins als tres metres d’alçada i la llavor és petita com una cagarada de mosca. El Regne ja és aquí encara que la seva presència sigui insignificant. En poques paraules, aquesta paràbola mostra el contrast entre l’inici petit i insignificant i el final excepcionalment impressionant del Regne. I alhora reflecteix l’acció de Déu en la vida i acció de Jesús i en la nostra vida i acció; per això convida a l’esperança. Cal entendre que l’acompliment del Regne de Déu no depèn pas dels nostres millors esforços. El fonament de tota esperança i de tot optimisme es troba en Déu.
Jesús recorda que el seu Pare inicia el procés gratuïtament i silenciosament i només intervé quan arriba el moment oportú. Déu no abandona el que ha iniciat, tot i que deixi fer.
Jesús ens diu que Déu parteix del que és petit i insignificant.
Jesús recorda que el Regne de Déu és una realitat en marxa, on tots hi tenim cabuda.

3. Mirem la nostra vida i acció
Sóc pacient en el procés que s’inicia en qualsevol acció feta i confio i espero que arribarà al seu terme?
En la meva vida i acció hi descobreixo l’acció de Déu?
Sóc capaç de valorar les coses per petites que siguin?