Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin

 

Diumenge 23 de durant l’any B 

(5 setembre 2021)

1. Llegim el text (Mc 7,31-37)

³¹ Jesús se’n va anar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Galilea, després de travessar el territori de la Decàpolis. ³² Llavors li porten un sord, que amb prou feines podia parlar, i li demanaven que li imposés la mà. ³³ Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent, li ficà els dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva. ³⁴ Després va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué: Efatà! –que vol dir: «Obre’t!» ³⁵A l’instant se li van obrir les orelles, la llengua se li destravà i parlava perfectament. ³⁶Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho pregonaven. ³⁷ Estaven completament admirats i deien: Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Jesús passa d’una regió pagana, el territori de Tir, a una altra regió pagana, la Decàpolis, una confederació de deu ciutats (deka: deu; polis: ciutats) hel·lenístiques. Jesús surt del territori d’Israel, la seva paraula, que ve de Déu, s’adreça a tots els pobles.

Aquest relat de guarició té tres moments: la guarició del malalt amb una sèrie d’accions, la consigna del silenci i el comentari dels testimonis.

La situació d’aquest sordmut és força habitual: un sord de naixement acostuma a ser també mut, perquè si no hi sent, no pot aprendre a parlar, o ho fa amb moltes dificultats.

Als evangelis, no hi ha cap altre relat de miracle que inclogui tantes accions simbòliques: Jesús fica els dits a les orelles del sord (obre l’oïda); posa saliva a la llengua (elimina l’obstacle per a parlar, a més, es reconeix les propietats curatives de la saliva); alça els ulls al cel (prega); sospira (prega); i mana: efatà (obre’t). Aquí Jesús se serveix de les pràctiques terapèutiques dels guaridors hel·lenístics, per això Mt i Lc ometen aquest miracle. Tanmateix Jesús s’adreça personalment a l’home i no pas als òrgans de l’oïda i de la parla. La paraula de Jesús és eficaç i fa possible que pugui escoltar i parlar, que escolti la mateixa paraula de Déu que guareix i salva i pugui confessar-la.

Jesús acull la petició que li fan. Però defuig l’espectacle per guanyar-se l’audiència, prefereix la discreció, la relació personal i pròxima, lluny dels curiosos i xafarders. La funció de la consigna de guardar silenci (l’anomenat secret messiànic) ajuda el creient a captar progressivament el misteri que s’amaga en Jesús (és alhora Déu i home).

La confiança de Jesús en el seu Pare (alça els ulls al cel), la comunicació del seu alè i la paraula que té autoritat, ens parlen d’una acció divina. De fet les paraules del verset final (fa que els sords hi sentin i que els muts parlin; una clara al·lusió a la promesa d’Is 35,5), són signes de la presència del Messies de Déu, que realitza la seva voluntat; i a més, indiquen que, amb Jesús, irromp la nova creació i el Regne de Déu ja és aquí.

En definitiva, el fet que Jesús guareixi per a poder escoltar i parlar significa que regala la capacitat per a la fe, per acollir-lo i per a donar-ne testimoni amb paraules i fets. I per tant, el sordmut representa la persona que rep la fe. I un cop rebuda la confessa i la testimonia

3. Pensem-hi. Cal que Jesús m’obri les orelles per escoltar la seva paraula i la llengua se’m destravi per a donar testimoni de la seva paraula i del seu missatge?

La relació personal amb Jesús m’ajuda a créixer en la fe i en l’acció transformadora?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Tot això dolent surt de dintre i fa impur l’home

 

D. 22 de durant l’any B 

(29 agost 2021)

1. Llegim el text (Mc 7,1-8.14-15.21-23)

¹Els fariseus i alguns mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem es van reunir entorn de Jesús, ² i s’adonaren que alguns dels seus deixebles prenien els aliments amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. ³ Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, guarden la tradició dels antics i no es posen a menjar si abans no s’han rentat les mans ritualment; ⁴ i encara, quan tornen del mercat, no mengen sense haver fet les ablucions; i observen per tradició moltes altres pràctiques, com purificar amb aigua copes, gerros, safates i fins els divans on mengen.  ⁵ Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús: Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, sinó que mengen amb les mans impures? ⁶ Ell els respongué: Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure: Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. ⁷El culte que em donen és buit, les doctrines que ensenyen són preceptes humans. ⁸Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes. ¹⁴ Llavors Jesús tornà a cridar la gent i els deia: Escolteu-me tots i enteneu-ho bé: ¹⁵ No hi ha res del que entra a l’home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l’home el fa impur. ²¹ Perquè de dintre el cor de l’home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, ²² adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. ²³ Tot això dolent surt de dintre i fa impur l’home.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Jesús s’enfronta amb les autoritats religioses encarregades de vetllar per l’ortodòxia pràctica del poble. En la concepció bíblica, impur és tot allò que no es pot fer servir per al culte. Les persones ritualment impures no poden acostar-se al santuari i tenen prohibits el contacte i la relació amb les altres persones. L’impur queda aïllat.

D’entrada, la controvèrsia parteix del fet que els deixebles de Jesús no compleixen el ritual previst a l’hora dels àpats. No transgredeixen pas una norma higiènica, sinó que qüestionen un costum que reforça la pietat personal. La resposta de Jesús és contundent: Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes.

Jesús respon des de l’Escriptura, tot posant al seu lloc la relació personal amb Déu. Qui vol ser piadós davant de Déu no ha d’estar pendent de la pràctica piadosa. Els preceptes humans no poden substituir els manaments de Déu.

Més endavant, i a part, Jesús instrueix sobre la veritable impuresa. I demana que escoltin i comprenguin. La veritable impuresa rau en allò que l’ésser humà fa o diu. I cal mirar el propi cor i no les pràctiques rituals. Sovint les pràctiques devotes poden convertir-se en una coartada per a no estimar i servir de debò Déu i els altres. L’observança externa fa oblidar el veritable culte, estimar Déu i els altres amb les obres.

En definitiva, Jesús ensenya com ha de ser el nostre culte veritable, ha de sorgir del cor, d’un cor ple d’amor i no pas d’un cor corrupte. Les mans netes no garanteixen un cor net i pur, humil, confiat en el Senyor, obert a estimar i servir els altres. Jesús vol que siguem lliures i responsables, i ens adonem que el que és impur no ve pas de fora sinó que surt de dins de la persona.

3. Pensem-hi

• Em fixo més en el que surt de dins del meu cor o més en el que vull aparentar?
• Tinc el cor ple d’amor i sempre a punt per a servir desinteressadament?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: ¿També vosaltres em voleu deixar?

 

D. 21 de durant l’any B 

(22 d’agost de 2021)

 

1. Llegim el text (Jn 6,60-69)

 ⁶⁰Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir: Aquestes paraules són molt dures. ¿Qui és capaç d’acceptar-les? ⁶¹Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué: Això us escandalitza? ⁶²Doncs què direu quan veureu el Fill de l’home pujant on era abans? ⁶³És l’Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. ⁶⁴Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen. Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l’havia de trair. ⁶⁵I afegí: Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare. ⁶⁶Des d’aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell. ⁶⁷Llavors Jesús digué als Dotze: ¿També vosaltres em voleu deixar? ⁶⁸Simó Pere li respongué: Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna. ⁶⁹I nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Com és que hi ha persones que creuen i accepten l’Evangeli, mentre que d’altres no volen saber-ne res?

El text se centra en la resposta dels deixebles a la difícil interpretació del gest dels pans donada per Jesús. Es posa de manifest la divisió que s’ha produït entre els qui creuen i els qui refusen de caminar amb Jesús. El conflicte, a més, es produeix entre els deixebles i no pas entre aquests i les autoritats religioses jueves.

Els deixebles constaten que el llenguatge és difícil: els ha parlat de menjar la seva carn i de beure la seva carn. En realitat, però, la raó veritable no ha estat aquest llenguatge altament simbòlic, sinó l’acceptació del fet que cal participar de la seva mort com a camí que porta a la vida definitiva.

«Menjar» i «beure» són metàfores que es refereixen a compartir el destí de Jesús. Els altres evangelis ho formulen dient que cal prendre la creu i seguir Jesús i sant Pau parla de la follia de predicar el Crist crucificat. La invitació cristiana conté una exigència difícil, estimar fins a l’extrem com Jesús.

El Jesús crucificat no és una figura simbòlica, sinó que «creure-hi» i «conèixer-lo» exigeix la participació en la seva mort per tal de compartir la seva vida.

És l’Esperit qui fa possible que els deixebles acceptin les paraules de Jesús. L’Esperit els dóna la visió per a percebre’n el sentit: l’únic camí que porta a la vida és a través de la mort de Jesús.

Quan diu que «la carn no serveix de res» no significa pas que degradi la carn, perquè la salvació de Déu es realitza precisament en el món de la carn i enlloc més. Recordem que la Paraula s’ha fet carn (Jn 1,14), que jo donaré la meva carn per a la vida del món (Jn 6,51) i que cal menjar la carn del Fill de l’home per a poder viure (Jn 6,53). Per tant, una perspectiva purament humana no pot trobar sentit al missatge de Jesús. Només gràcies a l’Esperit una comprensió real és possible.

La possibilitat d’una crisi de fe també és una realitat entre els deixebles de Jesús. Cal creure que l’Esperit comunica al creient la vida divina, el divinitza per mitjà de la humanitat glorificada del Fill encarnat, crucificat i glorificat a la dreta del Pare.

Com a portaveu dels Dotze, Pere confessa que Jesús té paraules de vida eterna. Ho confessa des de la pròpia experiència, des de l’arrelament a la vida (sabem). Per això tots els qui fem aquesta experiència ens quedem amb Jesús: Senyor, a qui aniríem?

 

3. Mirem la nostra vida i acció

• Quina opció he pres, és a dir, accepto o no de participar d’aquesta entrega per amor de Jesús?
• I com expresso aquesta opció de quedar-me amb Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La meva ànima magnifica el Senyor

 

Assumpció de la Mare de Déu 

(15 d’agost)

 

1. Llegim el text (Lc 1,39-56)

³⁹Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, ⁴⁰va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. ⁴¹Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. ⁴²Llavors va exclamar amb totes les forces: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! ⁴³Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? ⁴⁴Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. ⁴⁵Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà.

⁴⁶Maria digué: La meva ànima magnifica el Senyor, ⁴⁷el meu esperit celebra Déu que em salva, ⁴⁸perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa; des d’ara totes les generacions em diran benaurada, ⁴⁹perquè el Totpoderós obra en mi meravelles; el seu nom és sant, ⁵⁰i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. ⁵¹»Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, ⁵²derroca els poderosos del soli i exalta els humils; ⁵³omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. ^54-55»Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.

⁵⁶Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

 

2. Comprenem el text

L’episodi de la visita de Maria a Elisabet va seguit del «Magníficat» ––aquesta és la primera paraula del cant en la versió llatina de sant Jeroni––, que és el primer dels quatre himnes que hi ha en l’evangeli de la infància de Jesús (els altres són el càntic de Zacaries; el cant dels àngels i el càntic de Simeó).

La salutació de Maria provoca una reacció en cadena: el nen salta dins del ventre d’Elisabet, la qual, «plena de l’Esperit Sant», entona una lloança per beneir Maria i el nen que ella porta. El salt d’alegria del nen és signe que Elisabet es troba davant la mare del seu Senyor.

El càntic de Maria és la reacció de la mare del Senyor a la salutació d’Elisabet. És un poema ple de textos de l’AT, sobre el fons del càntic d’Anna, la mare de Samuel (1Sa 2,1-10). Amb al·lusions al Gn, Dt, Sir, Is, Ha, Ml, Jb, Ez i, sobretot, als Salms. És construït a partir d’un joc de contrastos: abaixament/elevació. Maria lloa la grandesa de Déu: és poderós perquè ha fet per ella coses grans; el seu braç és potent ––una referència a la sortida d’Egipte–– i capgira valors considerats humans: els orgullosos són dispersats; el poderosos, destronats; i els rics, despullats; per contrast, els humils són elevats i els afamats són saciats. Maria confessa Déu com el seu salvador. I ho diu en temps passat: «ha fet el poder en el seu braç». Maria, la dona humil, portadora del pla salvador de Déu, ens diu, des de la fe més profunda, que Déu ja ha actuat i que no pararà de fer-ho a favor dels i de les qui estima.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

• On hem descobert l’acció poderosa de Déu en la nostra vida i acció?
• Sabem reaccionar com Maria davant l’acció de Déu?
• I sabem lloar la fe de les persones que ens posen davant del Senyor?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jo soc el pa viu que ha baixat del cel

 

D. 19 de durant l’any B 

(8 d’agost de 2021)

 

1. Llegim el text (Jn 6,41-51)

⁴¹Aleshores els jueus es posaren a murmurar d’ell perquè havia dit: «Jo soc el pa que ha baixat del cel», ⁴²i es preguntaven: Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare! ¿Com és que ara diu que ha baixat del cel? ⁴³Jesús els digué:

—No murmureu entre vosaltres. ⁴⁴Ningú no pot venir a mi si el Pare que m’ha enviat no l’atreu. I a aquest, jo el ressuscitaré el darrer dia. ⁴⁵En els Profetes hi ha escrit: Tots seran instruïts per Déu. Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi. ⁴⁶No és pas que algú hagi vist el Pare: només l’ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. ⁴⁷En veritat, en veritat us ho dic: els qui creuen tenen vida eterna. ⁴⁸Jo soc el pa de vida. ⁴⁹Els vostres pares van menjar el mannà en el desert, però van morir. ⁵⁰Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. ⁵¹Jo soc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Després de l’afirmació solemne de Jn 6,35: «Jo soc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set», l’evangeli ens ofereix aquest passatge, que és un nou diàleg que n’aprofundeix l’ensenyament.

Si abans (Jn 6,24-40) els interlocutors de Jesús eren les multituds, ara el diàleg es produeix amb els jueus. Quines són les implicacions de l’afirmació poderosa de Jesús sobre el pa de vida? Jesús, en lloc de corregir la seva incomprensió, els fa una explicació teològica i insisteix en la fe.

Hi ha una primera clarificació que és important: Jesús és «el pa baixat del cel». Tot i que la imatge del pa pertany a la vida de cada dia, Jesús és únic. Ni tan sols se’l pot comparar amb el mannà miraculós que va alimentar els israelites durant el seu període del desert. Tots els qui van menjar el mannà van morir; el nodriment sols durava un dia; però com a pa baixat del cel, Jesús dóna la vida del temps futur, «perquè no mori ningú dels qui en mengen». Aquest pa del cel satisfà la fam humana ara i en el futur.

Les autoritats religioses ––«els jueus»–– murmuren, com van murmurar en el desert en temps de Moisès. La qüestió és: com pot ser que una persona de família ben coneguda digui que és de Déu? Aquesta gent no poden entendre res perquè jutgen amb saviesa humana una afirmació divina. El que els jueus saben (o es pensen saber) els aparta de l’únic coneixement que realment té importància. Tota l’evidència històrica del món i la lògica més persuasiva no és suficient; sols l’acció de Déu suscita la fe: «ningú no pot venir a mi si no l’atreu el Pare que m’ha enviat».

El pa baixat del cel s’identifica amb la «carn» (que significa la totalitat de la persona): és un pa d’origen celestial que té la seva expressió específica i històrica en Jesús crucificat. L’aliment proposat per Jesús, doncs, té un preu molt car: inclou el cost de donar la vida per procurar vida.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

• Accepto la divinitat de Jesús?
• Sento una atracció interior (una atracció que suscita Déu) cap a Jesús?
• Crec que la meva plena trobada amb Jesús pa de vida és la comunió eucarística?