Revista "Evangeli i Vida" núm 141

diumenge, 27 d’octubre de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El Fill de l’home ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut


 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/55ordinarioC31.jpg
D. 31 durant l’any C  
(3 novembre 2019)

1. Llegim el text (Lc 19,1-10)

Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. 2Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. 3Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d’estatura. 4Llavors s’avançà corrent i es va enfilar dalt d’un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. 5Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué: Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’haig d’hostatjar a casa teva. 6Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria. 7Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien: Ha anat a allotjar-se a casa d’un pecador! 8Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué: Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més. 9Jesús li digué: Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d’Abraham. 10El Fill de l’home ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Tot fent el camí cap a Jerusalem, Jesús passa per Jericó, ciutat important situada a uns 24 km al nord-est de Jerusalem, prop del riu Jordà, i amb un notable moviment comercial. Un lloc ideal perquè els cobradors d’impostos (publicans) s’hi enriquissin fàcilment, certament injustament, gràcies al guany sovint abusiu que obtenien de la gent; per això tenien fama de poc honrats i eren considerats col·laboradors de les administracions romana i herodiana i tan pecadors com les prostitutes i els pagans. Així Zaqueu, que n’era el cap de Jericó, era ric i era un pecador. Heus ací l’impacte de l’allotjament de Jesús a casa d’un pecador; és l’estil escollit a fi de manifestar el do definitiu de Déu en la taula compartida amb els pecadors i exclosos, assolint la màxima expressivitat en l’Últim sopar.
Zaqueu vol veure qui és Jesús i ho assoleix quan el reconeix com a Senyor (Lc 19,8). La seva situació social (cap dels cobradors d’impostos), religiosa (pecador) i física (petit d’estatura) no li ha impedit de veure’l. Precisament perquè Jesús ha vingut a cercar i a salvar el que està perdut, i així revela la manera d’actuar de Déu.
Zaqueu, en veure Jesús, veu els altres, que encara no els havia vist de veritat: els pobres i a tots els qui havia defraudat. Heus ací la conversió de Zaqueu. I si no dóna tot el que té és perquè ha de restituir el quàdruple als qui ha estafat, així va més enllà del ric important de Lc 18,18-23, atès que demostra la seva immensa generositat.
Lluc mostra que la iniciativa del trobament és de Jesús, tot està cuinat perquè Jesús cerqui i salvi Zaqueu (Lc 19,5.10). Jesús s’identifica amb el pastor i el pare de les paràboles de Lc 15: expressa l’actuar de Déu (vegeu Ez 34,16). El gest ple d’amor de Jesús (va a casa d’un pecador) fa que Zaqueu sigui molt generós. L’amor és el fruit d’aquesta visita de Jesús.
Lluc accentua l’avui de la salvació i la condició divina de Jesús: és el Senyor (Lc 19,8). És avui que Jesús ha de ser acollit (Lc 19,5) i també és avui que la salvació arriba (Lc 19,9). Ara i ací, la salvació arriba amb Jesús i per mitjà d’ell, sense que calgui esperar ningú més. Jesús és l'avui de la salvació, és el Salvador (Lc 2,11). I l’arribada de la salvació provoca un canvi en els qui l’acullen: hom esdevé generós i amic dels pobres (Lc 16,8-9). El seguidor del camí de Jesús ja participa i gaudeix de la salvació, que amara tota la seva existència i acció.

3. Donem un cop a la nostra vida i acció

Vull veure Jesús i deixo que vingui a casa meva?
La trobada amb Jesús fa adonar-me de la importància dels altres?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Llavors, prenent la paraula, començà a ensenyar-los dient: Feliços...


 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/todoslossantos.jpg
Tots sants

1. Llegim el text (Mt 5,1-11)

1En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s’assegué, i se li acostaren els deixebles. 2Llavors, prenent la paraula, començà a ensenyar-los dient: 3Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne del cel. 4Feliços els qui ploren, perquè seran consolats. 5Feliços els humils, perquè posseiran la terra. 6Feliços els qui tenen fam i set de ser justos, perquè seran saciats. 7Feliços els compassius, perquè seran compadits. 8Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu. 9Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu 10Feliços els perseguits pel fet de ser justos, perquè d’ells és el Regne del cel. 11Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Les benaurances podem llegir-les des de dues perspectives. Des dels receptors: De qui és el Regne del cel? Qui posseirà la terra? Qui veurà Déu? Les respostes són sorprenents: els pobres en l’esperit (el sentit textual: els alliberats de les riqueses), els humils, els nets de cor. Aquests candidats tan insòlits són els beneficiaris de l’atenció amorosa de Déu.
I les podem llegir des de perspectiva de la felicitat promesa: Què poden esperar els pobres en l’esperit? I els humils o els nets de cor? De nou, en termes dels estàndards humans de recompensa, les respostes són sorprenents: són massa colossals. Porten una força d’esperança inaudita i apunten a un estil de vida alternatiu a la cultura dominant.
Per exemple, els perseguits i calumniats, perquè han portat una vida d’acord amb l’Evangeli, rebran el Regne de justícia i d’amor com a regal.
Per Tots Sants l’Església celebra la promesa que Déu no ha oblidat els pobres en l’esperit, els qui estan de dol, els humils, els qui lluiten per la justícia, els compassius, els nets de cor, els constructors de pau ni els perseguits.
La darrera benaurança té una referència inesperada per als presents implicats en la lluita pel Regne. No són invitats a rebre una recompensa instantània, sinó a ser confortats en l’esperança. Davant la persecució i incomprensió, la promesa divina afecta el futur i comporta una promesa divina d’alegria. La celebració de la reivindicació que fa Déu dels sants, que van sofrir, comporta l’encoratjament per tots els qui lluitem contra les forces de l’opressió i del mal.
Jesús és el model i la garantia d’aquesta alegria i esperança en la lluita.

3. Pensem-hi

  • Sintonitzo amb aquesta ona d’alegria i d’esperança? Per què?
  • Em sento confortat/da en la lluita contra les forces del mal i contra les injustícies?
  • Vull alliberar-me de les riqueses i entrar en el Regne?

dilluns, 21 d’octubre de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit


 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/54ordinarioC30.jpg
D. 30 de durant l’any C  
(27 octubre 2019)

1. Llegim el text (Lc 18,9-14)

9A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: 10Dos homes van pujar al temple a pregar: l’un era fariseu i l’altre publicà. 11El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: «Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. 12Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo». 13Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: «Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador». 14Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.

2. Mirem el tex i contemplem Jesús

La paràbola d’avui és una narració exemplar típicament lucana (a l’estil del bon samarità) i planteja la situació del deixeble davant Déu. El fariseu i el publicà representen dos tipus de persones vistes sota una única perspectiva: com es veuen davant Déu. Es presenta una relació triangular: un fariseu, un publicà i Déu al qual s’adrecen. Ambdós s’adrecen a Déu, però amb una actitud i una idea oposades. Per això mostra dos tipus d’oració, reflex d’aquesta personal visió davant Déu. Tenim el devot practicant (el fariseu) i el pecador (el publicà), dues figures antitètiques per la seva situació en el temple i pel contingut de la seva oració. Aquest mateix contrast fa que l’oient endevini ben aviat, abans de la conclusió (18,14a), qui és el bo de la narració.
Aquesta narració exemplar s’obre amb una introducció (Lc 18,9) i es clou amb una exhortació (Lc 18,14b), que reflecteixen el contrast entre l’orgullós i l’humil, el qui es perdona a si mateix i el qui implora el perdó de Déu. I al final, l’humil se’n va perdonat (en el sentit que és salvat) i l’altre no (això no vol dir que sigui condemnat, sinó que no ha manifestat cap necessitat de ser salvat).
El fariseu, fent un tomb per la seva vida i acció, dóna gràcies per les seves virtuts (oració d’agraïment plena d’autosatisfacció). La seva oració reflecteix l’orgull de no ser com els altres: lladres, injustos, adúlters, ni tampoc de no ser com aquest publicà; fins i tot es vana de fer més del que està manat. En aquest moment, fem el cim de la narració: s’ha arribat al sostre de l’orgull (no sols s’ha vanat de complir la Llei, sinó també de no fer-se amb els pecadors), i aleshores apareix l’abisme amb l’humil. És penetrant i subtil la ironia que té la seva manera d’adreçar-se a Déu: no es recorda dels altres per encomanar-los al Senyor, sinó per menysprear-los i condemnar-los. El fariseu, així, comet un dels pecats més greus: es posa en el lloc de Déu per condemnar els altres.
D’altra banda, el publicà simplement reconeix que és un pecador i implora la misericòrdia de Déu (oració de petició plena d’humilitat).
Davant els oients, el fariseu no és ni un menyspreable publicà ni molts menys un pecador; però davant Déu, no és el just que aparentava, perquè es fia massa d’ell mateix i dels mèrits que va acumulant. El just és el publicà, perquè sols es fia de la misericòrdia del Pare.
La paràbola ofereix una visió diferent de la justícia divina. A un que es justifica per si sol, s’hi oposa l’altre que espera del Senyor la gràcia per a ser perdonat (justificat). La gràcia del perdó no està condicionada pel pecat. És un greu error pensar que cal pecar per a ser perdonat i obtenir la reconciliació amb Déu. La gràcia no està condicionada ni pel pecat (cas del publicà), ni pels mèrits (cas del fariseu), sinó que és gratuïta i predomina sobre qualsevol acció humana.
Si el fariseu no torna a casa perdonat és perquè les seves bones accions no li han impedit de jutjar els altres. I el publicà és perdonat perquè no condemna ningú.
Jesús posa sobre la taula dues maneres de relacionar-se amb Déu i amb els altres. Aleshores allà on es jutja un altre, desapareix la justícia de Déu. Cal transformar el mal en bé. Déu sempre mostra el seu rostre misericordiós perquè transformem el mal en bé.
Amb aquesta paràbola Jesús afirma que Déu salva (justifica) el qui reconeix els pecats i les limitacions personals i es lliura confiat a la seva misericòrdia. I Jesús recorda que el que importa no són els pecats comesos, sinó l’actitud actual d’entrega humil i confiada a Déu, és a dir, l’actitud amb què el deixeble se situa davant Déu. I per això cal evitar refiar-se de ser just i tenir per no res a tots els altres.

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

  • Com ens veiem davant de Déu i dels altres?
  • Quin tipus d’oració fem normalment? D’agraïment? De petició?
  • En quines ocasions puc transformar el mal en bé? I què faig?

divendres, 18 d’octubre de 2019

Els estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: però aquesta viuda m’amoïna tant que li hauré de fer justícia


 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/53ordinarioC29.jpg
D. 29 de durant l’any C 
(20 d’octubre 2019)

1. Llegim el text (Lc 18,1-8)

1Jesús els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir: 2En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. 3A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: Fes-me justícia contra l’home amb qui tinc un plet. 4Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: “Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, 5però aquesta viuda m’amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més.” 6I el Senyor va afegir: Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. 7¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Els tindrà esperant? 8Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l’home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Un cop Jesús ha anunciat la vinguda del Regne (Lc 17,20-37): ja és present, però encara s’ha de manifestar plenament, i l’evangelista Lluc ha recordat el retard de la parusia, tenim la paràbola del jutge injust i la viuda. Tot i que el retorn del Senyor s’hagi retardat indefinidament, no cal per això, relaxar-se i descurar l’oració.
La intenció de la paràbola del jutge i la viuda es fer adonar-nos de la necessitat de pregar sense perdre mai l’esperança. No es tracta de pregar sense parar, sinó sense defallir, sense cansar-se. Heus ací perquè proposa l’exemple de la viuda que no para d’anar a l’encalç d’un jutge irresponsable. La punta de la paràbola surt del comentari de Jesús (és el Senyor: Lc 18,6) sobre la conducta del jutge, qualificat de sense entranyes, perquè no té temor de Déu ni té consideració als homes: palesa una total indiferència envers Déu i els altres. El comentari de Jesús apunta que el protagonista de la paràbola és el jutge injust i no la viuda, com també l’indicava en la de l’administrador astut (Lc 16,1-8a). La tradició bíblica presenta la viuda, juntament amb l’orfe i l’immigrant, com a figura del pobre, i mostra com Déu sempre l’escolta i l’ajuda. La viuda és un exemple dels qui no tenen veu, dels indefensos, als quals Jesús ofereix la Nova del Regne, mentre camina cap a la casa del Pare.
Si la viuda representa avui l’indefens davant la prepotència dels poderosos, el jutge injust representa la sol·licitud de Déu: és impensable que Déu resti passiu davant el crit d’auxili dels indefensos, tot i que alguns profetes i savis hagin mostrat el seu desconcert davant la seva aparent passivitat. La certesa que Déu és un jutge just que no menysprea l’indefens provoca l’oient a manifestar-li la seva confiança i adhesió, i per tant, que li adreci confiat tota súplica. Així la disponibilitat de Déu davant l’esperança del qui el prega suscita el sentiment de confiança i l’actitud d’oració insistent i perseverant. I perquè ningú no presenti Déu Pare com el qui no fa cas dels seus elegits i els fa esperar sempre, l’aplicació de la paràbola (Lc 18,7-8a) n’és l’antídot. En efecte, la conclusió, preparada per la introducció (Lc 18,1), recorda la importància de la fe per a mantenir-se en una actitud d’oració constant i esperançada: sols la fe farà que mai no perdem l’esperança en l’oració i que mai no caiguem en la indiferència davant el retard del retorn del Senyor.

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

Prego sovint? Per què? Em cansa haver de pregar?
He perdut l’esperança en l’oració? La fe en Déu em manté ferm en l’oració?