Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No ets pas lluny del Regne de Déu

D. 31 de durant l’any B 

(3 novembre 2024)

1. Llegim el text (Mc 12,28-34)

²⁸ Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta: Quin és el primer de tots els manaments? ²⁹ Jesús va respondre: El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. ³⁰ Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb tota la força. ³¹ El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests. ³² Llavors el mestre de la Llei li digué: És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l’únic i que no n’hi ha d’altre fora d’ell, ³³ i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l’enteniment i amb tota la força i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis. ³⁴ Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué: No ets pas lluny del Regne de Déu. I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Un mestre de la Llei pregunta Jesús sobre el manament principal. Hem arribat al final del camí. L’escena s’esdevé en un atri del Temple de Jerusalem, on s’ensenyava sobre la Llei de Moisès i la relació dels creients amb Déu. Altres mestres i dirigents del poble abans havien qüestionat l’ensenyament de Jesús, preguntant-li amb quina autoritat ensenyava, sobre si s’havia de pagar tribut al Cèsar i sobre la resurrecció dels morts (cf. Mc 11,27-12,27).

Els mestres de la Llei o escribes coneixien fil per randa la Llei de Moisès i s’encarregaven d’explicar-la al poble i d’aplicar-la a la vida quotidiana. En el seu afany de codificar tota l’existència humana quotidiana fins als detalls més petits, havien catalogat fins a 613 normes o preceptes (dels quals 248 eren manaments i 365 prohibicions, tantes com dies té l’any), a les quals encara hi afegien més prescripcions. Afeixugat pel pes de les normes legals i després d’haver escoltat Jesús, s’hi acosta amb una pregunta alliberadora, tot cercant un únic principi que permetés de viure més senzillament i no tan feixugament, units i en pau amb tothom.

Aquest mestre de la Llei sembla que s’ha avergonyit dels seus col·legues que refusen Jesús. Dos elements l’apropen a Jesús: la seva sensatesa i la seva crítica al culte del Temple, després que Jesús hagués purificat el Temple de venedors i especuladors (Mc 11,15-18).

Jesús respon a partir del que hi ha escrit en la Llei de Moisès, unint Dt 6,5 (estimar Déu) amb Lv 19,18 (estimar els altres). Jesús és preguntat només pel primer de tots els manaments i respon també amb un segon. Així situa en la mateixa perspectiva estimar Déu i estimar els altres. És a dir, estimar Déu amb totes les nostres forces (amb el cap, el cor i la voluntat) es realitza estimant els altres.

El qui estima Déu amb totes les seves forces i els altres com a si mateix no és lluny del Regne, que ja és present i actuant en i amb Jesús. A aquesta persona ja no li calen holocaustos ni sacrificis per tal d’arribar a Déu si ha trobat Jesús, que és el camí que hi porta.

 

3. Pensem-hi

a) La meva sensatesa i crítica positiva a les formes rituals feixugues de relacionar-me amb Déu m’apropen a Jesús? b) Amb el seu amor al Pare i als altres fins a l’extrem, Jesús és el meu camí cap al Regne? c) Vinculo estimació a Déu amb estimació als altres?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: En veure les multituds

 

Tots sants

1. Llegim el text (Mt 5,1-11)

¹En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s’assegué, i se li acostaren els deixebles. ²Llavors, prenent la paraula, començà a ensenyar-los dient:

³Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne del cel.

⁴Feliços els qui ploren, perquè seran consolats.

⁵Feliços els humils, perquè posseiran la terra.

⁶Feliços els qui tenen fam i set de ser justos, perquè seran saciats.

⁷Feliços els compassius, perquè seran compadits.

⁸Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu.

⁹Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu

¹⁰Feliços els perseguits pel fet de ser justos, perquè d’ells és el Regne del cel.

¹¹Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies. ¹²Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Les benaurances podem llegir-les des de dues perspectives. Des dels receptors: De qui és el Regne del cel? Qui posseirà la terra? Qui veurà Déu? Les respostes són sorprenents: els pobres en l’esperit (els que posen tota la seva esperança en Déu), els humils, els nets de cor. Aquests candidats tan insòlits són els beneficiaris de l’atenció amorosa de Déu. I les podem llegir des de perspectiva de la felicitat promesa: Què poden esperar els pobres en l’esperit? I els humils o els nets de cor? De nou, en termes dels estàndards humans de recompensa, les respostes són sorprenents: són massa colossals. Porten una força d’esperança inaudita i apunten a un estil de vida alternatiu a la cultura dominant.

Per exemple, els perseguits i calumniats, perquè han portat una vida d’acord amb l’Evangeli, rebran el Regne de justícia i d’amor com a regal.

Per Tots Sants l’Església celebra la promesa que Déu no ha oblidat els pobres en l’esperit, els qui estan de dol, els humils, els qui lluiten per la justícia, els compassius, els nets de cor, els constructors de pau ni els perseguits.

La darrera benaurança té una referència inesperada per als presents implicats en la lluita pel Regne. No són invitats a rebre una recompensa instantània, sinó a ser confortats en l’esperança. Davant la persecució i incomprensió, la promesa divina afecta el futur i comporta una promesa divina d’alegria. La celebració de la reivindicació que fa Déu dels sants, que van sofrir, comporta l’encoratjament per a tots els qui lluitem contra les forces de l’opressió i del mal.

Jesús és el model i la garantia d’aquesta alegria i esperança en la lluita.

3. Pensem-hi

• Sintonitzo amb aquesta ona d’alegria i d’esperança? Per què?
• Em sento confortat/da en la lluita contra les forces del mal i contra les injustícies?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Coratge! Aixeca’t, que et crida

 

Diumenge 30 durant l’any B 

(27 octubre 2024)

1. Llegim el text (Mc 10,46-52)

⁴⁶Arribaren a Jericó. Quan Jesús en sortí amb els deixebles i molta gent, el fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s’estava assegut vora el camí. ⁴⁷ Va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar: Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi! ⁴⁸ Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort: Fill de David, tingues pietat de mi! ⁴⁹ Jesús s’aturà i digué: Crideu-lo. Ells van cridar el cec dient-li: Coratge! Aixeca’t, que et crida. ⁵⁰ Ell llançà el mantell, es posà dret d’una revolada i se’n va anar cap a Jesús. ⁵¹ Jesús li preguntà: Què vols que faci per tu? El cec respongué: Rabuni, fes que hi vegi. ⁵² Jesús li digué: Vés, la teva fe t’ha salvat.  A l’instant hi veié i el seguia camí enllà.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

De camí cap a Jerusalem, Jesús i els qui l’acompanyen han sortit de Jericó i comencem a fer l’ascens al cim del camí. Jericó és la porta d’entrada a la terra promesa (Js 6,1). El Camí és el nom que identifica el moviment dels deixebles de Jesús (Ac 9,2). Jesús aprofita la guarició d’un cec per aprofundir en el seguiment i accentuar la importància de la fe.

El narrador se situa des del punt de vista del captaire cec. En Bartimeu s’està assegut (al·lusió al fet d’estar reunit al moviment) i vol anar cap a Jesús i participar de la seva missió, però sense la força i la companyia de Jesús no pot. D’entrada, compta amb la força de la seva fe: Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi! (Mc 10,47.48). Però l’entorn ho impedeix (Mc 10,48).

Abans de ser guarit, Bartimeu llença el mantell. El mantell és l’única propietat que no es podia manllevar al pobre: Ex 22,25-26. Bartimeu deixa l’única cosa que ningú no li podia prendre ni exigir. Ho deixa tot, cosa que és incapaç de fer l’home ric (Mc 10,17-22). La missió és el més important, servir l’Evangeli des de la humilitat, des de la feblesa, és la prioritat de l’acció evangelitzadora i transformadora. Bartimeu demana la visió, és a dir, creure més, creure més per poder seguir Jesús en el seu camí d’entrega fins al final.

Un cop guarit, Bartimeu segueix Jesús en el camí. I seguir Jesús significa ser-ne deixeble. I en Bartimeu el primer que veu és Jesús. I no li diu ni li pregunta res, només el segueix. Hi veu (hi creu) i segueix Jesús en el seu moviment. Tota la seva existència la posa al servei de l’Evangeli i del Regne de Déu. En Bartimeu esdevé model del deixeble, que consisteix en acompanyar Jesús en el camí cap a la creu, és a dir, ser capaç de donar-ho tot per amor als altres. I per això deixa tot el que posseeix (el mantell), res no li impedeix de seguir Jesús.

Jesús no ha fet cap gest de guarició, com havia fet en guarir un cec desconegut (no se’ns diu el nom), abans d’iniciar el camí cap a Jerusalem (Mc 8,22-26). Al final del camí, Jesús afirma la importància de la fe: Vés, la teva fe t’ha salvat. La fe és la porta d’accés a Jesús. I la fe en Jesús implica seguir-lo en el seu camí d’entrega i de servei.

 

3. Pensem-hi

·        Seguir Jesús suposa creure-hi. Demano la fe per seguir-lo?

·        El meu entorn m’impedeix de trobar-me amb Jesús? Si és així, què faig per superar-ho?

·        La meva fe és prou potent perquè no em calgui cap recurs per seguir Jesús en el seu camí?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom

 

D. 29 de durant l’any B 

(20 octubre 2024)

1. Llegim el text (Mc 10,35-45)

³⁵ Llavors Jaume i Joan, els fills de Zebedeu, s’acosten a Jesús i li diuen: Mestre, voldríem que ens concedissis el que et demanarem. ³⁶ Jesús els preguntà: Què voleu que faci per vosaltres? ³⁷ Ells li respongueren: Concedeix-nos de seure amb tu a la teva glòria l’un a la teva dreta i l’altre a la teva esquerra. ³⁸ Jesús els contestà: No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat? ³⁹ Ells li respongueren: Sí que podem. Jesús els digué: Prou que beureu la copa que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat; ⁴⁰ però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui Déu ho ha preparat. ⁴¹ Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra Jaume i Joan. ⁴² Jesús els cridà i els digué: Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. ⁴³ Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, ⁴⁴ i qui vulgui ser el primer, que es faci l’esclau de tots; ⁴⁵ com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

En la darrere etapa del camí cap a Jerusalem, Jesús anuncia, per tercer cop als seus deixebles, la passió i mort que allà l’esperen (Mc 10,32-34). Els germans Jaume i Joan demanen privilegis i els altres s’indignen (Mc 10,35-41) i Jesús corregeix tothom (Mc 10,42-45). Els dotze s’enfronten (dos per una banda i deu per l’altre) pel poder. No han comprès l’ensenyament de Jesús.

Jesús respon a la petició dels germans amb dos elements simbòlics: 1) el fet de beure de la copa i el baptisme, és a dir, morir pels altres per amor, i 2) el fet d’asseure’s al tron, és a dir, compartir la glòria del triomf, però això segon només Déu ho pot concedir.

La clau del seguidor de Jesús consisteix en la donació gratuïta pel Regne (l’acció evangelitzadora i transformadora) i en el fet de gaudir plenament del Regne en el futur (l’herència regalada). Ser deixeble, per tant, suposa aprendre a morir com Jesús, suposa donar-se totalment i lliurement per amor als altres, sobretot pels qui no compten. Aquesta entrega gratuïta de Jesús els cristians la fem present en l’Eucaristia (la seva sang vessada per a tothom).

El fet d’albirar el final del camí, suscita la petició personal de compartir la glòria del poder amb Jesús. Compartir la copa i el baptisme significa compartir el mateix destí. I Jesús apunta tant a la seva mort com al seu triomf sobre la mort per amor als humans, sobretot en favor dels desgraciats de sempre. El desig del tron de poder és transformat en el desig de donar-se als altres, de servir-los per amor. L’herència és el regal de Déu als fidels en el seguiment, en el camí d’amor i de servei als altres sense esperar res a canvi. L’anorreament de tot poder i domini sobre el germà és el nou criteri d’autoritat que Jesús estableix. Dues figures, que representen l’antipoder i l’antiprestigi en el nostre món, són models d’autoritat: el servent i l’esclau. Ara i ací, en la vida eclesial, la figura del Servent dibuixa el camí del qui és cridat a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes.

3. Pensem-hi. Estic disposat a compartir amb Jesús aquest destí de servei i d’entrega als altres per amor? Soc conscient que participar de l’Eucaristia implica participar de l’entrega de Jesús i evitar la lluita pel poder?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: De bo, només n’hi ha un, que és Déu

 

D. 28 de durant l’any B 

(13 octubre 2024)

 

1. Llegim el text (Mc 10,17-30)

¹⁷ Quan es posava en camí, un home s’acostà corrent, s’agenollà davant de Jesús i li preguntà: Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?

¹⁸ Jesús li digué: Per què em dius bo? De bo, només n’hi ha un, que és Déu. ¹⁹ Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare. ²⁰ Ell li va dir: Mestre, tot això ho he complert des de jove. ²¹ Jesús se’l mirà i el va estimar. Li digué: Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me. ²² En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n’anà tot trist, perquè tenia molts béns.

²³ Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus deixebles: Que n’és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu! ²⁴ Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt sorpresos. Però Jesús els tornà a dir: Fills meus, que n’és, de difícil, entrar al Regne de Déu! ²⁵ És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu. ²⁶ Ells quedaren encara més desconcertats, i es deien els uns als altres: Si és així, qui pot salvar-se? ²⁷ Jesús se’ls mirà i digué: Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot. ²⁸Llavors Pere li va dir: Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t’hem seguit. ²⁹Jesús digué: Us ho asseguro: tothom qui per mi i per l’evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, ³⁰ rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús.

De camí cap a Jerusalem, tenim un ensenyament sobre els béns en relació amb el seguiment de Jesús i la vida eterna. L’ensenyament parteix d’una experiència de vida sobre la relació amb els altres (Mc 10,17-22), sobre la qual Jesús reflexiona (Mc 10,23-27), i acaba amb una invitació a seguir-lo (Mc 10,28-30).

Els manaments citats (part horitzontal de la Llei de Moisès) es refereixen a la relació amb els altres i per això Jesús invita a desprendre’s de les possessions personals. L’home ric mostra gran respecte per Jesús (s’agenolla davant seu), i Jesús li mostra la bondat de Déu i quina és la seva voluntat. Jesús estima, mira amb amor (Mc 10,21), es complau que aquest home sigui sincer i fonamenti les relacions amb els altres en la voluntat de Déu. Ara bé, la voluntat de Déu no consisteix a fer i prou, es tracta de ser, de ser seguidor de Jesús. I seguir-lo sense aferrar-se a res que ho impedeixi. Seguir Jesús significa vincular-se al qui s’ha desprès de tot allò que li impedia de fer la voluntat del seu Pare del cel.

Un cop l’home se n’ha anat (no vol seguir Jesús), Jesús s’adreça als seus deixebles i identifica la vida eterna amb el Regne de Déu, un regne que es fonamenta en la solidaritat fraterna.

Un ric depèn del que posseeix, un pobre depèn de l’amor (gratuïtat i generositat) dels altres, i més en concret, de l’amor de Déu, que tot ho pot. Déu pot tot allò que és impossible per als humans.

Jesús indica que hem d’obrir-nos a la gràcia, a la força de l’amor de Déu que actua on s’acaben la força i la saviesa humanes.

I finalment, Jesús promet als seus seguidors el do del Regne, tenint present que ja aquí podem experimentar la gratuïtat i la solidaritat que gaudirem en el Regne futur. Déu dona ja ara la seva força i el seu escalf als seguidors de Jesús per a construir el seu Regne.

 

3. Pensem-hi

• Em sorprèn (com als deixebles) l’exigència de Jesús perquè em desprengui de tot allò que m’impedeix de ser generós i solidari per pura estimació als altres i a Déu?
• En quines possessions m’aferro que m’impedeixin de fer la voluntat de Déu?
• M’obro a la força de l’amor de Déu que em dona vida i em fa generós i solidari?