Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món

 

D. 18 de durant l’any B

1. Llegim el text (Jn 6,24-35)

²⁴Així, doncs, quan la gent s’adonà que Jesús no era allí, ni tampoc els seus deixebles, van pujar a les barques i se n’anaren a Cafarnaüm a buscar Jesús. ²⁵Així que el trobaren a l’altra banda del llac, li van preguntar: Rabí, quan has arribat? ²⁶Jesús prengué la paraula i els digué: En veritat, en veritat us ho dic: vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats. ²⁷Però no us heu d’afanyar tant per l’aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna. I el Fill de l’home us donarà aquest aliment, perquè Déu, el Pare, l’ha marcat amb el seu segell. ²⁸Ells li preguntaren: Com hem d’actuar per a fer les obres de Déu? ²⁹Jesús els respongué: L’obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat. ³⁰Li replicaren: I tu, quin senyal realitzes, perquè el vegem i et creguem? Què pots fer? ³¹Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l’Escriptura: Els donà pa del cel per aliment. ³²Llavors Jesús els respongué: En veritat, en veritat us ho dic: no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dóna l’autèntic pa del cel. ³³El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món. ³⁴Ells li demanen: Senyor, dóna’ns sempre pa d’aquest. ³⁵Jesús els diu: Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

El text forma part del discurs del pa de vida (Jn 6,22-59) que presenta un doble moviment: 1) anar cap a Jesús i a creure-hi; i 2) entrar-hi en comunió. L’evangeli d’avui forma part del primer moviment.

Després del gest profètic, Jesús suscita l’anhel d’anar cap ell, d’entrar-hi en relació. Així el «pa» pren un significat simbòlic que culminarà en l’afirmació de Jesús del final del nostre text: Jo sóc el pa que de vida.

La narració és moguda per tres qüestions que la multitud formula a Jesús i que ell respon en una dimensió de profunditat desconeguda pels qui li formulen les preguntes. La primera és: Rabí, ¿quan has arribat?. Jesús s’ha retirat i la gentada l’ha perseguit amb obstinació. Al·lusió al fet que Déu es fa present en Jesús. Finalment l’han trobat a Cafarnaüm. La resposta de Jesús és que el cerquen per una raó equivocada: heu menjat pa i heu quedat saciats. Jesús els convida al «menjar que dóna la vida eterna». Jesús sap que la gent ha de menjar –ha donat aliment a cinc mil persones––, però també sap que la vida és més que menjar. La gent, però, no aconsegueix d’entendre qui és Jesús.

Aquí ens acostem al cor del missatge del quart evangeli: els senyals de Jesús són fets extraordinaris que transformen una situació no volguda per Déu, però això sol no vol dir res si no percebem que són signes que apunten al do etern de Déu en Jesús.

La preocupació de la gent pels beneficis immediats els ha privat de veure el que realment importa perquè és l’única realitat que ho omple tot de sentit: la vida que Déu ha donat per Jesús, que és una altra cosa distinta de l’aliment que dóna el blat de la terra i fins i tot supera fins a l’inimaginable, el mannà del desert, que Déu havia donat per mediació de Moisès. Aquí la gent es troba en presència d’una realitat nova que és do de Déu: és el meu Pare qui us dóna l’autèntic pa del cel. El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món. Aquest pa té un nom propi: és Jesús.

3. Mirem la nostra vida i acció

Què busco en Jesús? Em sento atret/a per la persona de Jesús?

En quin sentit Jesús és l’aliment que em dóna Déu?

Un escrit per sempre

 

El meu darrer missatge

Benvolgudes amigues i amics, estimada família, que us heu aplegat a l'entorn del meu cadàver: gràcies per la vostra commoguda presència.

Tal com va deixar escrit Groucho Marx a l'epitafi de la seva tomba, jo també us dic el mateix: "Disculpeu-me perquè no m'aixequi".

Malgrat aquesta circumstància que m'obliga a haver d'estar ben mort ajagut, abans d'acomiadar-me definitivament de tots vosaltres, sí vull dir-vos alguna cosa.

Els llaços de família o d'amistat que al llarg de la meva vida he compartit amb vosaltres, són més forts que la mort i, fins i tot, van més enllà de la frontera on s'acaba la vida. Tant és així! Que sou aquí per acomiadar-vos de mi i donar-me l'últim adéu.

Us veig a tots, plorosos i entristits per la meva definitiva partença. En veure les vostres llàgrimes, jo també em sento emocionat commogut per l'amor i gratitud que em manifesteu.

Tanmateix, us dic: Per favor, no ploreu més! El nostre adéu no és un adéu per sempre. Algun dia, si Déu vol, ens tornarem a trobar i el vostre dol d'ara es transformarà en dansa joiosa pel feliç retrobament que haurà d'esdevenir-se. A més, prefereixo el vostre amor i el vostre record més que no pas les vostres llàgrimes. És l'últim favor que us demano.

En aquests moments m'agradaria dir-vos moltes coses. Però, potser, davant la mort, és millor el silenci o, si més no, una mica de música suau que us consoli, tot invitant-vos a la reflexió del misteri que la mort representa.

Perquè la mort, a més de ser un problema sense solució, és també un misteri. I davant el misteri sols hi cap l'acceptació o el rebuig. Rebutjant-la, no l'evitareu pas. Per tant, des de la meva experiència personal, us invito a acceptar-la amb naturalitat i confiança, perquè la mort és una etapa indefugible de la vida.

Tal vegada, pel fet de ser la darrera etapa que hem d'afrontar, a tots ens produeix temor. Jo ja l'he passat aquest temor i, per això us dic: No tingueu temor a la mort; no us ha de passar cap mal. Ben al contrari, la mort és sovint un alliberament de tots els dolors sofriments físics de la malaltia o dolència que ens ha conduït a ella.

Com diu el salm bíblic que jo he recitat en vida infinitat de vegades: "Ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal".

I si jo no tinc por d'haver mort, no creguéssiu pas que he estat molt valent. Ben al contrari, jo he estat un home feble com vosaltres. Simplement us diré, perquè ho tingueu molt present, que quan la fe cristiana il·lumina la vida d'un creient, la por s'apaivaga i quasi desapareix.

Jesucrist ha ressuscitat! i aquest esdeveniment, únic i singular, no l'afecta sols a Ell, sinó que ens afecta a tots nosaltres, perquè amb la seva mort destruí la nostra i amb la seva resurrecció ens ha donat la vida per sempre. Això és el que jo he cregut des de petit i durant tota la meva vida. Aquest és, doncs, el meu testimoni i l'única herència que us deixo.

És ben cert que me'n he anat. El Senyor m'ha cridat, perquè ha arribat l'hora de la meva partença. Però no vull que penseu que me'n vaig al món de les tenebres i de l'oblit. Ben al contrari, me n’he anat al Regne de la llum, de l'alegria i de la pau. Allà no hi ha mai nit, ni sofriment ni malalties ni llàgrimes. Allí sols hi ha vida, plena i a dojo, perquè és la casa de Déu, on –gràcies al seu amor– tinc l'esperança d'entrar-hi. M'agradaria que també un dia, vosaltres hi poguéssiu entrar. En això no tinc pressa. Sabré esperar el temps que calgui.

Penseu que per guanyar el darrer combat, ens cal tenir les mans plenes de llum, d’amor i de tendresa.

Us estimo a tots; us recordaré sempre. Espero que també vosaltres us recordeu de mi, perquè allò que no es recorda, no és mai ni viu ni vivent.

Pregueu per mi. Amén.

Lluís Hernández (1936-2015)

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: la mulplicació del compartir

 

D. 17 de durant l’any B

1. Llegim el text: Jn 6,1-15

Jesús se’n va anar a l’altra banda del llac de Galilea o de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els seus deixebles. Era a prop la Pasqua, la festa dels jueus. Llavors Jesús alçà els ulls i, en veure la gran gentada que arribava al lloc on era, digué a Felip: On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests? De fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer. Felip li va respondre: Ni amb dos-cents denaris no n’hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú. Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu: Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d’ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent? Jesús digué: Feu seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba i s’hi assegueren; només d’homes, eren uns cinc mil. Llavors Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles: Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res. Ells els van recollir i amb els bocins d’aquells cinc pans d’ordi ompliren dotze cistelles: eren les sobres després d'haver menjat. Quan la gent veié el senyal prodigiós que ell havia fet, començaren a dir: Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món.  Jesús s’adonà que venien a emportar-se’l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

El relat ens presenta l’espai i el temps de l’escena amb els seus protagonistes: Jesús, la gent i els deixebles. La situació en una muntanya dóna una solemnitat a l’escena. Jesús hi puja i s’hi asseu amb els deixebles. Es tracta del lloc on el profeta Isaïes situa el banquet de tots els pobles davant la presència de Déu, on la vida triomfarà sobre la mort i formarem una fraternitat. Es tracta d’una clara referència a l’acompliment d’Is 25,6-10.

El fet que la Pasqua sigui a prop indica la proximitat de la mort de Jesús. Encara no ha arribat la Pasqua, l’hora de manifestar el seu amor fins a l’extrem, l’hora de tornar al Pare (Jn 13,1).

Jesús contempla la gent que se li acosta. Amb el gest de la multiplicació dels pans i els peixos, Jesús apareix com el qui es dóna generosament i gratuïtament a tothom per amor. Jesús, perquè la gent tingui vida, dóna més que uns pans, es dóna ell mateix morint per amor. Amb la imatge de l’aliment gratuït, Jesús és el regal de la vida que Déu ens ofereix.

Els pans d’ordi eren els pans dels pobres, però també eren els primers que es feien per a oferir-los a Déu en acció de gràcies perquè ens dóna aliment. El salari d’una jornada era d’un denari, calien dos-cents dies per guanyar dos-cents denaris Els peixos representen el que s’afegeix al pa en un banquet solemne.

Jesús convida a seure tothom sobre l’herba, és a dir, Jesús convida a participar d’aquest banquet de fraternitat i de victòria sobre la mort amb el mateix Senyor.

Jesús fa els gestos que recorden l’Últim Sopar i que actualitzem en l’Eucaristia. Jesús mateix és el qui ens dóna l’aliment que no caduca (en canvi, l’herba s’asseca).

Jesús convida a recollir el que ha sobrat. Allò que sobra no es pot perdre, perquè l’aliment rebut de Jesús no caduca, no es fa malbé, per això cal recollir-lo. L’Eucaristia representa l’aliment que no caduca i que ens dóna la vida que ve de Déu.

Davant del gest de Jesús, la gent el reconeix com el profeta que havia de venir. Qui és aquest profeta? És el personatge que Déu havia promès a Moisès (Dt 18,15). Però la gent sembla aclamar el profeta que va alliberar el poble de l’esclavatge d’Egipte, i que ara els alliberarà de l’ocupació romana. La gent vol un rei que els protegeixi de l’invasor i els governi amb justícia. Jesús no és aquest rei polític que volen.

Jesús és temptat amb el fet de convertir-se en un personatge amb poder polític i militar. Però Jesús es retira tot sol, sense els deixebles, a la muntanya. La muntanya és el lloc de trobada amb Déu. Jesús va a trobar-se amb el seu Pare, perquè l’animi en la seva entrega generosa i gratuïta per amor.

4. Mirem la nostra vida i acció

Fem com Jesús, és a dir, de retirar-nos per no deixar-nos atrapar pel fum de la fama i trobar-nos amb el Pare? Demanem la força al Pare per a donar per amor tot el que tenim i som?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Reposeu una mica

 

D. 16 de durant l’any B

1. Llegim el text (Mc 6,30-34)

Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica. Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar. Se n’anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Aquest fragment serveix de pròleg de la primera multiplicació dels pans, gest profètic de compassió, d’anticipació del banquet del Regne.

Els apòstols tornen per a referir a Jesús el que han fet i ensenyat, és a dir, compartir amb Jesús l’acció transformadora i evangelitzadora duta a terme.

Els apòstols (els enviats a evangelitzar i transformar persones i realitats) retornen cansats i Jesús els proposa de reposar en un lloc tranquil per refer les forces. Jesús sap acompanyar en el procés de tota acció evangelitzadora i transformadora. L’acció absorbeix tant que ni deixa temps per a menjar. Jesús recorda que no tot és acció, sinó també moment de trobada personal i de valorar el procés fet i gaudir-ne.

Els apòstols, els protagonistes de l’acció, necessiten d’un temps per a trobar-se amb Jesús, estar-s’hi i gaudir-ne. Però sempre n’hi ha que cerquen ser acompanyats, educats des de l’amor desinteressat, des de la compassió.

Jesús es compadeix dels qui van perduts i desorientats, molts segueixen Jesús perquè necessiten d’un autèntic pastor, és a dir, d’un mestre i guia, d’un acompanyant que els orienti en el camí de la felicitat, en el camí de l’amor als altres.

La compassió de Jesús és més que un afecte merament humà. Amb la compassió Jesús expressa l’opció de Déu per la humanitat malmesa i desorientada. L’amor gratuït i desinteressat pel qui no té nom, pel qui no troba ningú que l’acompanyi i l’orienti mou l’acció de Jesús. L’amor educa i transforma les persones.

Jesús és Déu mateix que ensenya el seu poble el camí a seguir, el camí cap a la vida per sempre.

4. Mirem la nostra vida i acció

Al moviment, quan se’m convida a trobar Jesús i explicar-li el que he fet i descobert personalment i com a equip?

En quins moments o situacions cerco Jesús perquè sigui el meu mestre i pastor?

Quan m’identifico amb la compassió de Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Enviament dels Dotze

 

D. 15 de durant l’any B

1.Llegim el text (Mc 6,7-13)

⁷ Llavors Jesús va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes ⁸i els instruïa dient: No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. ⁹Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits. ¹⁰I els deia encara: Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. ¹¹Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells.

¹² Ells se’n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. ¹³Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Jesús envia els Dotze i els confereix poder contra les forces del mal. El text comença amb l’enviament dels Dotze de dos en dos, continua amb dos tipus d’indicacions, unes sobre l’equipament per a la missió i les altres sobre el comportament dels apòstols o enviats, i acaba amb una indicació sobre el resultat de la missió.

Jesús envia els Dotze a anunciar l’Evangeli i a lluitar contra les forces del mal, i ho fa després del seu fracàs al seu poble natal. Ara Jesús compta amb la col·laboració dels Dotze per a continuar la missió rebuda del Pare. Marc destaca que és Jesús qui els envia i ho fa de dos en dos perquè cal ajudar-se i acompanyar-se en la missió.

Les indicacions sobre l’equipament per a l’acció evangelitzadora i transformadora volen destacar la senzillesa i la pobresa dels deixebles enviats, d’aquesta manera queda més palesa la seva confiança en Déu i no tant en les seves forces i mitjans. En altres paraules, els apòstols han de manifestar, amb la senzillesa de la seva vida, una confiança total en Déu. Cal notar que, a diferència de Mt 10,10 i Lc 9,3; 10,4, el bastó i les sandàlies són permesos perquè l’evangelista pot haver tingut present una missió en territoris on això era necessari.

Les indicacions sobre el comportament suposen la llibertat dels qui reben l’Evangeli, és a dir, acollir-lo o refusar-lo. El qui refusa el missatger o l’enviat significa que refusa l’Evangeli, el missatge de salvació rebut; i per tant, trenca la comunió amb el do del Regne ofert, que és una existència de comunió amb Déu i amb els pobres i entre els humans. I per això espolsar-se la terra o la pols de sota els peus és un signe que expressa el trencament amb algú. Els jueus, quan tornaven d’un país pagà, s’espolsaven la pols dels peus per no fer impura la Terra Santa. Per tant, la possibilitat del rebuig ha de ser presa seriosament. Aleshores, el fet d’espolsar-se la terra de les sandàlies pot ser un «testimoni» visible del que significa aquest rebuig, fet amb l’esperança que un canvi de pensament encara és possible.

Els Dotze fan el mateix que Jesús, és a dir, proclamen la conversió i expulsen els dimonis. A més ungeixen amb oli malalts i es guareixen. En el món jueu i grecoromà l’oli era com una mena de remei per a les ferides i que alleugeria el cos del malalt. En aquest relat de Marc, l’oli esdevé un signe de l’ajuda concedida per Déu, destinada al cos malalt. Precisament l’ajut concedit per Déu en les guaricions de malalts i en l’expulsió dels dimonis indica la irrupció del Regne de Déu.

3. Mirem la nostra vida i acció

Jesús compta amb mi com a col·laborar seu en la missió d’anunciar i fer present el Regne. En sóc conscient i com hi col·laboro?

En els moments de refús i desengany experimento la força i el suport de Jesús per a continuar en la missió del Regne?