Dos actes a tenir en compte

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Prepareu el camí del Senyor

 

Diumenge 2n d’Advent A

1. Llegim el text (Mt 3,1-12)

¹Per aquells dies es va presentar Joan Baptista, que predicava en el desert de Judea ²dient: Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop. ³De Joan parlava el profeta Isaïes quan deia:  És la veu d’un que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes. ⁴Joan duia un vestit de pèl de camell i portava una pell a la cintura; el seu aliment eren llagostes i mel boscana. ⁵Anaven a trobar-lo gent de Jerusalem, de tot Judea i de tota la regió del Jordà, ⁶confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà. ⁷Quan Joan veié que molts fariseus i saduceus hi anaven perquè els bategés, els va dir: Cria d’escurçons! Qui us ha dit que us escapareu del judici que s’acosta? ⁸Doneu els fruits que demana la conversió, ⁹i no us refieu pensant que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d’aquestes pedres. ¹⁰Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. ¹¹Jo us batejo amb aigua perquè us convertiu; però el qui ve després de mi és més fort que jo, i jo no sóc digne ni de portar-li les sandàlies: ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. ¹²Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l’era; arreplegarà el blat i l’entrarà al graner, però cremarà la palla en un foc que no s’apaga.

2. Mirem el text

Mateu retrata la figura i l’acció de Joan des de l’Escriptura (3,1-6) i de la seva predicació (3,7-12). Destaca el seu estil de vida i el fet que bateja i fa el que Isaïes havia anunciat (Is 40,3). I que crida a la conversió i anuncia el judici de Déu, la irrupció de la justícia de Déu.

Joan apareix com el primer predicador de la conversió, de l’opció per un estil de vida que faciliti l’entrada al Regne messiànic imminent. És el precursor: en el seu estil de vida i predicació, ja fa entreveure quina serà la missió del Messies.

Joan Baptista denuncia el conjunt del judaisme oficial, oposat a la salvació de Déu en Jesús. Els fariseus (reformistes amb tocs integristes) i els saduceus (conservadors i garants del sistema) són emparentats amb l’estirp de la serp (l’escurçó), imatge que significa la maldat perversa i obstinada, i que contrasta amb l’estirp del Messies.

Mateu, per boca del Baptista, vol desemmascarar dues falses seguretats: la dels ritus estèrils (no mostren la conversió) que pretenen assegurar la immunitat davant el judici de Déu, i el fet de fer servir la pertinença a l’estirp d’Abraham com a coartada per a escapar-se del judici de condemna. El criteri últim i decisiu és la conversió i l’adhesió íntegra i fidel al Senyor, que implica un estil de vida segons les exigències de la seva voluntat (els bons fruits).

El Baptista revela el protagonista del judici de Déu: el qui batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Aquí són definides les característiques dels dos baptismes i són presentats els protagonistes. Un baptisme és amb aigua per a la conversió (i no pas per al perdó dels pecats, com als altres dos sinòptics; per a Mateu, només la sang de Jesús pot perdonar els pecats: 26,28), i l’altre baptisme és amb l’Esperit i amb foc per a la salvació. El Baptista és menys que l’esclau i el qui ha de venir és el Senyor; el Baptista anuncia el judici i el qui ha de venir és el Jutge, el purificador de la seva era..

3. Mirem la nostra vida i acció

Arrelo la meva vida i acció en la fidelitat a la voluntat de Déu (els bons fruits) i no pas en falses seguretats i vanitats? Quines són les falses seguretats i vanitats que m’impedeixen preparar el Regne i acollir el Senyor?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: ...perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada

 

Diumenge 1r d’Advent A

1. Llegim el text (Mt 24,37-44)

³⁷Tal com van ser els dies de Noè, així serà la vinguda del Fill de l’home. ³⁸Els dies abans del diluvi anaven menjant i bevent, i prenent muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l’arca; ³⁹no es van adonar de res fins que va venir el diluvi i se’ls endugué tots. Així serà igualment la vinguda del Fill de l’home. ⁴⁰Llavors hi haurà dos homes al camp: l’un serà pres i l’altre deixat; ⁴¹ i dues dones que moldran a la mola: l’una serà presa i l’altra deixada. ⁴²Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. ⁴³Prou que ho compreneu: si l’amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, hauria vetllat i no hauria permès que li entressin a casa. ⁴⁴Per això, estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.

2. Mirem el text

La salvació de Déu oferta en Jesús i que porta el cristianisme ha entrat en conflicte amb la que Déu mateix havia ofert en Moisès i que porta el judaisme. Aquest conflicte fa el cim quan Jesús és a Jerusalem, el lloc des d’on s’alçarà radiant la futura salvació de Déu. Mateu inicia la conclusió d’aquest conflicte amb l’anunci de la destrucció del temple i de la vinguda del Fill de l’home (Mt 24,1-44).

Cal tenir en compte que el 1r diumenge d’Advent la litúrgia convida a fixar la mirada en l’adveniment del Senyor al final de la història.

L’anunci de la vinguda del Fill de l’home ve emmarcat per la pregunta que els deixebles fan a Jesús: Digues-nos quan passarà això i quin serà el senyal de la teva vinguda i de la fi del món (Mt 24,3b), i és il·lustrat amb tres grans paràboles (Mt 24,45-51; 25,1-13; 25,14-30) i ultimat amb uns criteris d’acció que marquen l’acolliment o no de Jesús (Mt 25,31-46). Després d’anunciar la vinguda del Fill de l’home (Mt 24,29-31), Mateu recorda als deixebles de tots els temps que, si bé és cert que el Senyor vindrà (Mt 24,32-35), no en podem saber ni el dia ni l’hora (Mt 24,36-44).

El text crida a la vigilància i a mantenir-se sempre a punt per al trobament amb el Senyor, quan serem reconeguts per Ell (Mt 7,23) com a germans seus si l’hem reconegut abans en aquests germans més petits (Mt 25,40). Mateu amaneix aquesta exhortació amb tres exemples: el primer confronta el deixeble amb la situació abans del diluvi (Mt 24,37-39); el segon, amb la situació de dos homes i la de dues dones (Mt 24,40-42); i el tercer, amb la irrupció inesperada del Fill de l’home (Mt 24,43-44).

El primer i segon exemples conviden el deixeble a no enganxar-se a les preocupacions quotidianes, fins al punt de no adonar-se que s’hi juga la raó de ser de la seva comunió amb Déu i els pobres i entre els altres deixebles. L’existència del deixeble ve marcada per aquesta comunió, que implica caminar tots junts, tot i els ritmes diferents. N’és un clar exemple la generació del diluvi que no es va adonar de res (Mt 24,39): no fou pas condemnada per la seva immoralitat, sinó perquè no vivia en comunió amb el Senyor ni vivia la solidaritat. Cal vetllar, doncs, perquè el judici (la trobada amb el Senyor) irromprà d’improvís en la vida quotidiana i quedarà al descobert qui se salva i qui es perd (Mt 24,40.41).

La paràbola del lladre nocturn (Mt 24,43), que il·lustra el tercer exemple, posa l’accent en què l’adveniment del Senyor serà sobtat i el deixeble no té cap recurs per a saber-ne el moment, sols li cal la vigilància constant. Tot i que la imatge del lladre nocturn escenifica un clima de por i d’amenaça imminent, si l’esperat és Jesucrist, Déu–amb–nosaltres (Mt 1,23), aleshores aquesta imatge evoca un altre clima, on l’angoixa i l’especulació sobre la vinguda són foragitades i hi brillen l’esperança i l’amor, que omplen d’alegria i de pau el qui espera atent la vinguda del seu estimat amic i Senyor.

En resum, el deixeble ha d’evitar de caure en la superficialitat i la rutina, perquè no li passi com la generació del diluvi; s’ha d’adonar que ha de viure per a l’acció solidària i en comunió amb Déu i els pobres. Només si hi està atent, se n’adonarà i viurà la vigilància en la joia i l’amor.

3. Pensem-hi

Quan i com visc atent a acollir la presència del Senyor, servint des de l’amor i essent solidari i estimant?

La RdV m’ajuda a estar atent a la realitat i a descobrir-hi la presència del Senyor?

Estic sempre a punt per a la trobada amb el Senyor?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: En veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al paradís

 

Crist Rei C

1. Llegim el text (Lc 23,35-43)

 ³⁵El poble era allà mirant-ho, però les autoritats se’n reien dient: Ell que va salvar-ne d’altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit! ³⁶També l’escarnien els soldats; se li acostaven a oferir-li vinagre ³⁷i deien: Si ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix! ³⁸Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: «Aquest és el rei dels jueus.» ³⁹Un dels criminals penjats a la creu l’injuriava dient: ¿No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres! ⁴⁰Però l’altre, renyant-lo, li respongué: ¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? ⁴¹I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes. Aquest, en canvi, no ha fet res de mal. ⁴²I deia: Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne. ⁴³Jesús li digué: En veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al paradís.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Aquest quadre fa aparèixer en tota la seva esplendor que l’amor indescriptible del pare misericordiós de la paràbola (Lc 15,11-32) s’ha fet realitat en Jesús. Els enemics de Jesús el reconeixen com a rei dels jueus (el Messies) i salvador, i Jesús regala el do del seu Regne als qui l’acullen, és l’avui de la salvació. L’estil de Jesús és el de Déu, no arrelat en la reciprocitat (tal fas, tal trobaràs), sinó en la gratuïtat, i fins al límit.

La primera escena del quadre (Lc 23,35-39) insisteix en la reialesa de Jesús i en la salvació que porta. Precisament és proclamat rei (Messies) i provocat perquè se salvi ell mateix: per les autoritats jueves, pels soldats i per un dels altres crucificats (l’anomenat mal lladre, perquè no es penedeix i escarneix Jesús).

La segona escena (Lc 23,40-43) mostra la immensitat de l’amor de Jesús, i alhora de Déu, per l’escòria de la humanitat, pels darrers, pels condemnats segons la llei de la reciprocitat (la justificació per les obres), que domina les relacions humanes després de la irrupció de la sospita (Gn 3). L’escena mostra una nova declaració de la innocència de Jesús: No ha fet res de mal, ara feta per un criminal, víctima de la llei de la reciprocitat (així resplendeix millor la gratuïtat de l’amor). Abans, però, l’havien reconegut innocent Pilat (Lc 23,4.14.22) i Herodes (Lc 23,15), que són les autoritats polítiques de la Palestina ocupada. També hi apareix la professió implícita de fe del criminal penedit: Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne; on reconeix la reialesa de Jesús. I com a cimal del quadre, la proclamació de Jesús: Avui seràs amb mi al paradís. En la literatura intertestamentària, el paradís (antiga paraula persa que significa: jardí tancat) representa el lloc o la condició del just després de la mort. Lluc, però, li dóna el sentit d’entrar en la glòria de Jesús (Lc 24,26), és a dir, el goig de la salvació.

Avui Jesús exerceix, d’una manera impressionant i per últim cop, el seu poder reial i messiànic de perdonar els pecats, d’oferir el do de la salvació, superant tot límit. I l’avui expressa el sentit de la mort de Jesús per la humanitat: Jesús passa de la mort a la seva glòria salvant tots els pecadors, tots els exclosos a causa de les obres. Avui Lluc ha dramatitzat com Déu regala la seva salvació en Jesús, constituint-lo en jutge de vius i de morts (Ac 10,42), per mitjà del seu sofriment i la seva mort en creu.

3. Pensem-hi. Amb qui m’identifico (poble, autoritats, soldats, crucificats)? Per què?

Quina imatge de Jesús em queda gravada d’aquest quadre?

En una situació crítica, què li demanaria al qui m’estima sense esperar res a canvi?

Paraules de la Núria Terés que es van llegir a la missa d'acció de gràcies el 6 de novembre de 2016