Crist Rei C
1. Llegim el text (Lc 23,35-43)
35El poble
era allà mirant-ho, però les autoritats se’n reien dient: Ell que va salvar-ne d’altres, que se salvi a si mateix, si és el
Messies de Déu, l’Elegit! 36També
l’escarnien els soldats; se li acostaven a oferir-li vinagre 37i deien: Si ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix! 38Sobre d’ell hi havia un rètol
que deia: «Aquest és el rei dels jueus.» 39Un dels criminals penjats a la creu l’injuriava dient: ¿No ets el Messies? Doncs salva’t a tu
mateix i a nosaltres! 40Però
l’altre, renyant-lo, li respongué: ¿Tu
tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? 41I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els
nostres actes. Aquest, en canvi, no ha fet res de mal. 42I deia: Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne. 43Jesús li digué: En veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al
paradís.
2. Mirem el text i contemplem Jesús
Aquest
quadre fa aparèixer en tota la seva esplendor que l’amor indescriptible del
pare misericordiós de la paràbola (Lc 15,11-32) s’ha fet realitat en Jesús. Els
enemics de Jesús el reconeixen com a rei dels jueus (el Messies) i salvador,
i Jesús regala el do del seu Regne als qui l’acullen, és l’avui de la
salvació. L’estil de Jesús és el de Déu, no arrelat en la reciprocitat (tal fas, tal trobaràs), sinó en la
gratuïtat, i fins al límit.
La primera escena del quadre (Lc 23,35-39) insisteix en la reialesa
de Jesús i en la salvació que porta. Precisament és proclamat rei (Messies)
i provocat perquè se salvi ell mateix: per les autoritats jueves, pels soldats
i per un dels altres crucificats (l’anomenat mal lladre, perquè
no es penedeix i escarneix Jesús).
La segona escena (Lc 23,40-43) mostra la immensitat de l’amor de Jesús, i
alhora de Déu, per l’escòria de la humanitat, pels darrers, pels
condemnats segons la llei de la reciprocitat (la justificació per les obres),
que domina les relacions humanes després de la irrupció de la sospita (Gn 3).
L’escena mostra una nova declaració de la innocència de Jesús: No ha fet res
de mal, ara feta per un criminal, víctima de la llei de la reciprocitat
(així resplendeix millor la gratuïtat de l’amor). Abans, però, l’havien reconegut
innocent Pilat (Lc 23,4.14.22) i Herodes (Lc 23,15), que són les autoritats
polítiques de la Palestina ocupada. També hi apareix la professió implícita de
fe del criminal penedit: Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre
Regne; on reconeix la reialesa de Jesús. I com a cimal del quadre, la
proclamació de Jesús: Avui seràs amb mi al paradís. En la literatura
intertestamentària, el paradís (antiga paraula persa que significa: jardí
tancat) representa el lloc o la condició del just després de la mort. Lluc,
però, li dóna el sentit d’entrar en la glòria de Jesús (Lc 24,26), és a
dir, el goig de la salvació.
Avui Jesús exerceix, d’una manera impressionant i per últim cop, el seu
poder reial i messiànic de perdonar els pecats, d’oferir el do de la salvació,
superant tot límit. I l’avui expressa el sentit de la mort de Jesús per
la humanitat: Jesús passa de la mort a la seva glòria salvant tots els
pecadors, tots els exclosos a causa de les obres. Avui Lluc ha dramatitzat com
Déu regala la seva salvació en Jesús, constituint-lo en jutge de vius i de
morts (Ac 10,42), per mitjà del seu sofriment i la seva mort en creu.
3. Pensem-hi. Amb qui m’identifico (poble, autoritats, soldats,
crucificats)? Per què?
Quina
imatge de Jesús em queda gravada d’aquest quadre?
En una
situació crítica, què li demanaria al qui m’estima sense esperar res a canvi?
