Revista "Evangeli i Vida" núm 142

Revista "Evangeli i Vida" núm 143

dissabte, 16 d’octubre de 2021

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom

 


D. 29 de durant l’any B 

(17 octubre 2021)


1. Llegim el text (Mc 10,35-45)

35 Llavors Jaume i Joan, els fills de Zebedeu, s’acosten a Jesús i li diuen: Mestre, voldríem que ens concedissis el que et demanarem. 36 Jesús els preguntà: Què voleu que faci per vosaltres? 37 Ells li respongueren: Concedeix-nos de seure amb tu a la teva glòria l’un a la teva dreta i l’altre a la teva esquerra. 38 Jesús els contestà: No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat? 39 Ells li respongueren: Sí que podem. Jesús els digué: Prou que beureu la copa que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat; 40 però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui Déu ho ha preparat. 41 Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra Jaume i Joan. 42 Jesús els cridà i els digué: Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. 43 Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, 44 i qui vulgui ser el primer, que es faci l’esclau de tots; 45 com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.


2. Comprenem el text i contemplem Jesús

En la darrere etapa del camí cap a Jerusalem, Jesús anuncia, per tercer cop als seus deixebles, la passió i mort que allà l’esperen (Mc 10,32-34). Els germans Jaume i Joan demanen privilegis i els altres s’indignen (Mc 10,35-41) i Jesús corregeix tothom (Mc 10,42-45). Els dotze s’enfronten (dos per una banda i deu per l’altre) pel poder. No han comprès l’ensenyament de Jesús.

Jesús respon a la petició dels germans amb dos elements simbòlics: 1) el fet de beure de la copa i el baptisme, és a dir, morir pels altres per amor, i 2) el fet d’asseure’s al tron, és a dir, compartir la glòria del triomf, però això segon només Déu ho pot concedir.

La clau del seguidor de Jesús consisteix en la donació gratuïta pel Regne (l’acció evangelitzadora i transformadora) i en el fet de gaudir plenament del Regne en el futur (l’herència regalada). Ser deixeble, per tant, suposa aprendre a morir com Jesús, suposa donar-se totalment i lliurement per amor als altres, sobretot pels qui no compten. Aquesta entrega gratuïta de Jesús els cristians la fem present en l’Eucaristia (la seva sang vessada per a tothom).

El fet d’albirar el final del camí, suscita la petició personal de compartir la glòria del poder amb Jesús. Compartir la copa i el baptisme significa compartir el mateix destí. I Jesús apunta tant a la seva mort com al seu triomf sobre la mort per amor als humans, sobretot en favor dels desgraciats de sempre. El desig del tron de poder és transformat en el desig de donar-se als altres, de servir-los per amor. L’herència és el regal de Déu als fidels en el seguiment, en el camí d’amor i de servei als altres sense esperar res a canvi. L’anorreament de tot poder i domini sobre el germà és el nou criteri d’autoritat que Jesús estableix. Dues figures, que representen l’antipoder i l’antiprestigi en el nostre món, són models d’autoritat: el servent i l’esclau. Ara i ací, en la vida eclesial, la figura del Servent dibuixa el camí del qui és cridat a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes.


3. Pensem-hi. Estic disposat a compartir amb Jesús aquest destí de servei i d’entrega als altres per amor? Sóc conscient que participar de l’Eucaristia implica participar de l’entrega de Jesús i evitar la lluita pel poder?

dilluns, 4 d’octubre de 2021

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?

 


D. 28 de durant l’any B 

(10 octubre 2021)

 

1. Llegim el text (Mc 10,17-30)

17 Quan es posava en camí, un home s’acostà corrent, s’agenollà davant de Jesús i li preguntà: Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?

18 Jesús li digué: Per què em dius bo? De bo, només n’hi ha un, que és Déu. 19 Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare. 20 Ell li va dir: Mestre, tot això ho he complert des de jove. 21 Jesús se’l mirà i el va estimar. Li digué: Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me. 22 En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n’anà tot trist, perquè tenia molts béns.

23 Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus deixebles: Que n’és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu! 24 Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt sorpresos. Però Jesús els tornà a dir: Fills meus, que n’és, de difícil, entrar al Regne de Déu! 25 És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu. 26 Ells quedaren encara més desconcertats, i es deien els uns als altres: Si és així, qui pot salvar-se? 27 Jesús se’ls mirà i digué: Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot. 28Llavors Pere li va dir: Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t’hem seguit. 29Jesús digué: Us ho asseguro: tothom qui per mi i per l’evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, 30 rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús.

De camí cap a Jerusalem, tenim un ensenyament sobre els béns en relació amb el seguiment de Jesús i la vida eterna. L’ensenyament parteix d’una experiència de vida sobre la relació amb els altres (Mc 10,17-22), sobre la qual Jesús reflexiona (Mc 10,23-27), i acaba amb una invitació a seguir-lo (Mc 10,28-30).

Els manaments citats (part horitzontal de la Llei de Moisès) es refereixen a la relació amb els altres i per això Jesús invita a desprendre’s de les possessions personals. L’home ric mostra gran respecte per Jesús (s’agenolla davant seu), i Jesús li mostra la bondat de Déu i quina és la seva voluntat. Jesús estima, mira amb amor (Mc 10,21), es complau que aquest home sigui sincer i fonamenti les relacions amb els altres en la voluntat de Déu. Ara bé, la voluntat de Déu no consisteix a fer i prou, es tracta de ser, de ser seguidor de Jesús. I seguir-lo sense aferrar-se a res que ho impedeixi. Seguir Jesús significa vincular-se al qui s’ha desprès de tot allò que li impedia de fer la voluntat del seu Pare del cel.

Un cop l’home se n’ha anat (no vol seguir Jesús), Jesús s’adreça als seus deixebles i identifica la vida eterna amb el Regne de Déu, un regne que es fonamenta en la solidaritat fraterna.

Un ric depèn del que posseeix, un pobre depèn de l’amor (gratuïtat i generositat) dels altres, i més en concret, de l’amor de Déu, que tot ho pot. Déu pot tot allò que és impossible per als humans.

Jesús indica que hem d’obrir-nos a la gràcia, a la força de l’amor de Déu que actua on s’acaben la força i la saviesa humanes.

I finalment, Jesús promet als seus seguidors el do del Regne, tenint present que ja aquí podem experimentar la gratuïtat i la solidaritat que gaudirem en el Regne futur. Déu dóna ja ara la seva força i el seu escalf als seguidors de Jesús per a construir el seu Regne.

 

3. Pensem-hi

  • Em sorprèn (com als deixebles) l’exigència de Jesús perquè em desprengui de tot allò que m’impedeix de ser generós i solidari per pura estimació als altres i a Déu?
  • En quines possessions m’aferro que m’impedeixin de fer la voluntat de Déu?
  • M’obro a la força de l’amor de Déu que em dóna vida i em fa generós i solidari?

dilluns, 27 de setembre de 2021

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi

 


Diumenge 27 de durant l’any B 

(3 octubre 2021)


1. Llegim el text (Mc 10,2-16)

2 Aleshores se li van atansar uns fariseus. Volien posar-lo a prova i li preguntaren si és permès a un home de divorciar-se de la seva dona. 3 Ell els va fer aquesta altra pregunta: Què us va ordenar Moisès? 4 Li respongueren: Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar. 5 Jesús els digué: Moisès va escriure aquesta norma per la vostra duresa de cor. 6 Però, des del principi de la creació, Déu els va fer home i dona. 7 Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, 8 i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. 9 Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi. 10 Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. 11 Jesús els diu: El qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri contra la primera, 12 i si la dona es divorcia del seu home i es casa amb un altre, comet adulteri.

13 Alguns presentaven a Jesús uns infants perquè els imposés les mans, però els deixebles els renyaven. 14 En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué: Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. 15 Us ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com l’acull un infant, no hi entrarà pas. 16 I els prenia en braços i els beneïa tot imposant-los les mans.


2. Comprenem el text i contemplem Jesús

La gent s’aplega entorn de Jesús, mentre fa camí cap a la seva passió. Jesús instrueix la gent amb un ensenyament sobre el matrimoni i un altre sobre els infants. I realitza l’ensenyament sobre el matrimoni en dues fases, en públic i a casa (a l’equip).

El punt de partida dels fariseus és el text de Dt 24,1, on la Llei de Moisès permet al marit d’expulsar l’esposa (divorciar-se’n). En temps de Jesús es podia desfer legalment gairebé tots els matrimonis. Es vol atrapar Jesús contradient la Llei. I Jesús respon recordant que si es permet desfer l’acord matrimonial és per la duresa de cor dels homes. Jesús afirma que el que importa és el designi de Déu, que vol que l’home i la dona siguin una sola carn, és a dir, una plena comunió que integri la personalitat de cadascú. Home i dona són igual de responsables en l’amor, cap dels dos no pot imposar el seu domini sobre l’altre, ambdós són iguals davant Déu i ambdós són capaços d’estimar-se responsablement i lliurement.

Amb l’ensenyament sobre els infants, Jesús indica com s’ha d’entendre el que vulgui ser deixeble seu, és a dir, s’ha de sentir davant Déu com un infant. En aquell temps no es podia ser amable amb els infants, perquè eren els qui ocupaven l’últim lloc en l’escalafó social.

El Regne de Déu és un regal, per això és dels infants, atès que no poden fer res per merèixer-lo. Fer-se infant davant dels ulls de Déu suposa no voler dominar l’altre, implica d’estar disposat a renunciar a qualsevol privilegi. El Regne ja és present en Jesús per això abraça els infants, indicant que l’amor de Déu els embolcalla.


3. Pensem-hi

  • Sóc conscient que Déu vol que la relació d’amor entre home i dona es basi en la llibertat i la responsabilitat i no pas en el domini de l’un sobre l’altre, o en la dependència de l’un de l’altre?
  • Què suposa fer-me infant davant de Déu?
  • Com acullo els infants d’avui, és a dir, els qui no compten o sobren en la nostra societat actual?

dilluns, 20 de setembre de 2021

Calendari i recés trimestral d'octubre de 2021

 



Recés trimestral

octubre de 2021

 

"De la contemplació de la Trinitat i de Jesucrist,

formador de la comunitat apostòlica, sorgeix tota fraternitat".

 

Estimats companys de la família pradosiana de Catalunya i Balears, tot i que falta un mes, a fi de que tingueu en compte en la vostra agenda la nostra trobada us mencionem les dades del primer recés i de la resta de trobades.

 

El títol que presideix la convocatòria ens orientarà en aquest primer moment de reflexió individual i col·lectiva. Forma part de  l’objectiu general d'aquest curs: "Viure i proposar la fe als pobres des de la fraternitat sacerdotal i apostòlica, escoles de petitesa evangèlica".

 

Per problemes d'agenda dels qui ens ajudaran en la reflexió canviarem l'ordre habitual; farem l'Estudi d'Evangeli el diumenge i el testimoni el dilluns.

 

L'Estudi d'Evangeli se li ha proposat al Pepe Baena i el testimoni a un membre de la Comunitat d'Emaús de Sabadell (en els dies propers al recés sabrem la persona). 

 

EL 1r. RECÉS SERÀ ELS DIES 17 i 18 d'octubre

La nova ubicació és: Casa d'Espiritualitat Betània.

        C/ Bonavista 37; 08940, Cornellà. Telèfon 933 751 102

        Transport públic: arriba la Línia 5 del metro (blava). Estació: Gavarra.

        Hi ha aparcament a l'interior. (Cal trucar perquè obrin la tanca)

        Preus: 49€ pensió completa i àpats sols, 15€.

          Es tancarà la inscripció la nit del dimecres anterior.

          Les inscripcions es faran al secretari,

                    Miquel Cubero  645 893 474 i miquelcubero@gmail.com

         

LA RESTA DE MOMENTS PRADOSIANS DEL CURS 2021-2022 perquè els poseu agenda

·     Festa del Pradó: 12/13 de desembre

·     Assemblea anual: 30/31 de gener

·     2n. recés: 13/14 de març

·     3r. recés: 15/16 de maig

 

Passeu aquesta convocatòria als capellans propers al Pradó. Convideu-ne a d'altres.

 

Vetlleu els responsables dels equips, perquè aquest recordatori i els materials pradosians arribin als membres del vostre grup que no tenen correu electrònic i el miren poc o gens.  Gràcies.

 

 

        Pel Consell del Pradó Interdiocesà de Catalunya i Balears

Miquel Cubero, secretari

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres

 


Diumenge 26 de durant l’any B 

(26 setembre 2021)

 

1. Llegim el text (Mc 9,38-43.45.47-48)

38 Joan digué a Jesús: Mestre, n’hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d’impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.

39 Jesús respongué: No li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. 40 Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres. 41 Tothom qui us doni un got d’aigua pel fet que sou de Crist, us asseguro que no quedarà sense recompensa. 42 Però al qui fa caure en pecat un d’aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li lliguessin al coll una mola de molí i el tiressin al mar. 43 Si la mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entris a la vida sense mà, que no pas que vagis amb totes dues mans a l'infern, al foc que no s’apaga. 45 Si el peu et fa caure en pecat, talla-te’l. Val més que entris a la vida sense peu, que no pas que siguis llançat amb tots dos peus a l’infern. 47 I si l’ull et fa caure en pecat, arrenca-te’l. Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull, que no pas que siguis llançat amb tots dos ulls a l'infern, 48 on el cuc no mor i el foc no s’apaga.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Som a casa (= l’Església, l’equip) reunits entorn de Jesús, que ha posat un infant al centre, indicant qui és important i el primer de tots (Mc 9,36). Jesús dóna tres consells: ser comprensiu, ser fidel a la missió rebuda i no escandalitzar els petits o dèbils, és a dir, no fer-los-hi la traveta ni trepitjar-los.

Un de l’equip, en Joan, es queixa que n’hi hagi un de fora que també lluiti contra el mal, lamentant-se que tingui èxit sense ser dels nostres. Joan s’estranya que es pugui fer el bé en nom de Jesús sense ser-ne deixeble. I Jesús el convida a mirar com a amic tothom que faci el bé. Aquest relat s’assembla molt al relat d’Eldad i Medad (Nm 11,24-30), on Moisès refusa el sectarisme i afavoreix la coparticipació en el govern del poble.

Jesús instrueix l’equip. Així doncs, si algú t’ajuda, o et dóna un insignificant cop de mà (un vas d’aigua) està col·laborant en la teva missió d’anunciar i fer present el Regne. Cal acceptar la col·laboració del simpatitzant. El que importa és l’estimació amagada en l’acció de donar-te un cop de mà, per insignificant que sigui.

En la tradició bíblica, escandalitzar significa posar un entrebanc a algú perquè caigui en el camí, en el procés de la fe i del creixement com a persona digna i responsable (com a fill i filla de Déu). Jesús vol que es protegeixi especialment els infants, els senzills, els humils, els indefensos de la comunitat. Jesús anima a superar qualsevol prova abans de perdre la fe, abans de refusar el do de la fe, amb unes imatges impressionants. La mentalitat jueva veu els òrgans dels cos com a motors dels instints humans, tant els actius ( i peu) com els receptius (ull). Ara bé, no s’ha de pensar en l’instint sexual ni en menysprear el cos humà. I les accions no s’han de prendre al peu de la lletra, perquè apunten a lluitar decididament contra el mal.

L’infern és una al·lusió a la vall d’Hinnom, tocant a Jerusalem, on s’havien sacrificat infants a Moloc, una divinitat relacionada amb el foc (Lv 18,21; 2Re 23,10; Jr 32,35). Per això es parla de l’infern com a lloc de càstig, i el foc consumiria els castigats. A més, el cuc no mor i el foc no s’apaga, són una imatge de l’aniquilació final.

Els deixebles, doncs, hem d’estar disposats a lluitar contra el mal, a saber renunciar i a evitar escandalitzar els dèbils.

 

3. Pensem-hi

  • Accepto col·laborar amb els qui no són dels meus? I veig la seva col·laboració en la lluita contra el mal com un cop de mà en la construcció comuna del Regne de Déu?
  • Poso tots els meus sentits en fer el bé i en no posar cap mena d’entrebanc als dèbils? Evito de fer la traveta als altres, trepitjant-los o menystenint-los?

dilluns, 13 de setembre de 2021

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Qui acull un d’aquests infants en nom meu, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat

 


D. 25 de durant l’any B 

(19 setembre 2021)

 

1. Llegim el text (Mc 9,30-37)

30 Sortint d’allà, travessaven Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. 31Instruïa els seus deixebles i els deia: El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà. 32 Ells no comprenien què volia dir, però tenien por de fer-li preguntes. 33Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà: Què discutíeu pel camí? 34Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d’ells era el més important. 35Aleshores s’assegué, va cridar els Dotze i els va dir: Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots. 36 Llavors va agafar un infant, el posà enmig d’ells, el prengué en braços i els digué: 37 Qui acull un d’aquests infants en nom meu, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Després de la confessió de Pere sobre la identitat de Jesús (diumenge passat) a Cesarea de Filip (Mc 8,27-35), se’n van i continuen el camí, l’aprenentatge de ser deixeble de Jesús, de ser militant cristià. El camí porta a cap a la vida plena, sense estalviar el sofriment. Al llarg del procés o camí, Jesús cerca espais i moments de formació, lluny de la gentada, on els seus col·laboradors són instruïts, i els anuncia per segon cop (ho fa tres cops) que patirà, morirà i ressuscitarà (diumenge passat va ser el primer cop: Mc 8,31). Els seus col·laboradors i deixebles no ho entenen perquè es neguen a acceptar la possibilitat del sofriment.

Relacionat amb el segon anunci de la passió, tenim l’ensenyament sobre el servei generós i gratuït especialment als petits (Mc 9,33-37). Jesús educa a casa (l’Església), al si de l’equip, però a partir de l’acció, del procés que es va fent.

Mentre el primer anunci de la passió destacava el rebuig de Jesús per part de les autoritats religioses, el segon en destaca l’entrega de Jesús. Jesús se sent impulsat a donar la vida per amor. Jesús és entregat als humans i aquí està la clau del seu ser Messies (Mc 8,29) Jesús no respon amb violència a la violència, vol ser fidel a la voluntat del Pare, d’estimar fins a l’extrem (Jn 3,16; 13,1).

Com a educador, Jesús és testimoni de la seva entrega davant dels seus deixebles. Tot fent camí, Jesús s’encamina cap a la humiliació total; en canvi, els deixebles parlen sobre qui és el més important. I a casa, a l’equip, Jesús ensenya (per això s’asseu) la importància del servei. El qui aspiri ser el primer de tots ha de servir tothom. I la imatge del primer és un infant, el més indefens dels humans. Jesús abraça un infant, com a expressió de l’entrega per amor. Jesús s’entrega per amor envers els qui no compten, envers els sobrants, que són els petits. I acollim Déu quan acollim els petits.

 

3. Pensem-hi

M’apunto al camí de Jesús, que inclou el sofriment? Tinc a Jesús com a model d’amor? Abraço els petits?

El servei als altres sense esperar res a canvi dóna testimoni del meu seguiment de Jesús?

I servir els altres passa per acollir des de l’amor els indefensos, els sobrants, els petits?

dilluns, 6 de setembre de 2021

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà

 


Diumenge 24 de durant l’any B 

(12 setembre 2021)

 

1. Llegim el text (Mc 8,27-35)

 27 Jesús, amb els seus deixebles, se’n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava: Qui diu la gent que soc jo? 28 Ells li respongueren: Uns diuen que ets Joan Baptista; d’altres, Elies; d’altres, algun dels profetes. 29 Llavors els preguntà: I vosaltres, qui dieu que soc? Pere li respon: Tu ets el Messies. 30 Però ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú. 31 Llavors començà a instruir-los dient: Cal que el Fill de l’home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar. 32 I els ho deia amb tota claredat. Aleshores Pere el prengué a part i es posà a renyar-lo. 33 Però Jesús es girà i, davant els deixebles, renyà Pere dient-li: Ves-te’n d’aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes. 34 Llavors va cridar la gent i els seus deixebles i els digué: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. 35 Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Ací tenim el centre de l’evangeli segons Marc, que fa de frontissa entre la primera part que s’esdevé a Galilea (Mc 1,14-8,26) i la segona part que ens encamina a Jerusalem, des d’on, un cop Jesús ressuscitat d’entre els morts, ens torna a enviar a Galilea (Mc 16,7). Una frontissa que fa d’epíleg a la missió a Galilea i de preludi al camí a la creu.

El relat consta de tres moments: 1) la pregunta sobre la identitat de Jesús; 2) el primer anunci de la seva passió, mort i resurrecció; 3) les dues condicions per a ser deixeble de Jesús.

Es parteix d’una pregunta de Jesús sobre la seva identitat. La gent identifica Jesús amb Joan Baptista o amb algun dels profetes; un profeta més, però excepcional. Quan Jesús s’adreça personalment als deixebles, Pere respon en nom seu confessant que és el Messies. És a dir, és més que un profeta excepcional. Però el significat de confessar-lo com a Messies s’ha d’entendre des de la mort i la resurrecció, per això demana silenci (el secret messiànic). A la creu, el centurió en proclamarà l’autèntic significat: És veritat: aquest home era Fill de Déu (Mc 15,39). Per això Jesús presenta per primer cop la relació del qui és el Messies (Mc 1,1) amb la seva mort i resurrecció. Jesús explica clarament que vencerà la mort i per això ha de passar-hi. Jesús és el Fill de l’home que dona la vida, tot destruint la mort en el seu terreny. I Pere no ho entén. Pere no entén que hagi de passar per la crueltat de la mort el qui és triomfador esperat. Normalment ens apuntem més al vencedor que al vençut, la incapacitat de sofrir i la por a morir poden impedir entendre l’entrega del Fill de l’home, acceptar la voluntat de Déu, que vol salvar tothom, àdhuc els exclosos i els que sobren. No acceptar la voluntat de Déu és refusar la crucifixió de Jesús, el perill més greu dels cristians i de l’Església, amb totes les seves conseqüències. En efecte, el camí dolorós del Messies és també el camí del deixeble. Per això Jesús és tan contundent: Vés-te’n d’aquí, Satanàs! La confessió de Pere és vàlida però necessita fer el camí de Jesús fins a la creu. I així poder confessar i viure l’evangeli de Jesús, el Messies, el Fill de Déu (Mc 1,1).

I les dues condicions que tot deixeble de Jesús haurà de complir són: 1) negar-se a si mateix per seguir-lo, renunciant els propis desigs i plans (no ser un egòlatra); 2) la disposició a portar la creu, és a dir, estar disposat a estimar fins a l’extrem, sense esperar res a canvi.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

  • Qui és per a mi Jesús? Avui ell mateix m’ho pregunta i quina resposta li dono?
  • Accepto de seguir Jesús, sense por, en el camí de l’amor fins a l’extrem?
  • M’identifico amb Pere, que prefereix triomfar amb tots els honors, estalviant-se qualsevol contrarietat i dificultat?

dimarts, 31 d’agost de 2021

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin

 


Diumenge 23 de durant l’any B 

(5 setembre 2021)


1. Llegim el text (Mc 7,31-37)

31 Jesús se’n va anar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Galilea, després de travessar el territori de la Decàpolis. 32 Llavors li porten un sord, que amb prou feines podia parlar, i li demanaven que li imposés la mà. 33 Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent, li ficà els dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva. 34 Després va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué: Efatà! –que vol dir: «Obre’t!» 35A l’instant se li van obrir les orelles, la llengua se li destravà i parlava perfectament. 36Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho pregonaven. 37 Estaven completament admirats i deien: Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Jesús passa d’una regió pagana, el territori de Tir, a una altra regió pagana, la Decàpolis, una confederació de deu ciutats (deka: deu; polis: ciutats) hel·lenístiques. Jesús surt del territori d’Israel, la seva paraula, que ve de Déu, s’adreça a tots els pobles.

Aquest relat de guarició té tres moments: la guarició del malalt amb una sèrie d’accions, la consigna del silenci i el comentari dels testimonis.

La situació d’aquest sordmut és força habitual: un sord de naixement acostuma a ser també mut, perquè si no hi sent, no pot aprendre a parlar, o ho fa amb moltes dificultats.

Als evangelis, no hi ha cap altre relat de miracle que inclogui tantes accions simbòliques: Jesús fica els dits a les orelles del sord (obre l’oïda); posa saliva a la llengua (elimina l’obstacle per a parlar, a més, es reconeix les propietats curatives de la saliva); alça els ulls al cel (prega); sospira (prega); i mana: efatà (obre’t). Aquí Jesús se serveix de les pràctiques terapèutiques dels guaridors hel·lenístics, per això Mt i Lc ometen aquest miracle. Tanmateix Jesús s’adreça personalment a l’home i no pas als òrgans de l’oïda i de la parla. La paraula de Jesús és eficaç i fa possible que pugui escoltar i parlar, que escolti la mateixa paraula de Déu que guareix i salva i pugui confessar-la.

Jesús acull la petició que li fan. Però defuig l’espectacle per guanyar-se l’audiència, prefereix la discreció, la relació personal i pròxima, lluny dels curiosos i xafarders. La funció de la consigna de guardar silenci (l’anomenat secret messiànic) ajuda el creient a captar progressivament el misteri que s’amaga en Jesús (és alhora Déu i home).

La confiança de Jesús en el seu Pare (alça els ulls al cel), la comunicació del seu alè i la paraula que té autoritat, ens parlen d’una acció divina. De fet les paraules del verset final (fa que els sords hi sentin i que els muts parlin; una clara al·lusió a la promesa d’Is 35,5), són signes de la presència del Messies de Déu, que realitza la seva voluntat; i a més, indiquen que, amb Jesús, irromp la nova creació i el Regne de Déu ja és aquí.

En definitiva, el fet que Jesús guareixi per a poder escoltar i parlar significa que regala la capacitat per a la fe, per acollir-lo i per a donar-ne testimoni amb paraules i fets. I per tant, el sordmut representa la persona que rep la fe. I un cop rebuda la confessa i la testimonia

3. Pensem-hi. Cal que Jesús m’obri les orelles per escoltar la seva paraula i la llengua se’m destravi per a donar testimoni de la seva paraula i del seu missatge?

La relació personal amb Jesús m’ajuda a créixer en la fe i en l’acció transformadora?

dilluns, 23 d’agost de 2021

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Tot això dolent surt de dintre i fa impur l’home

 


D. 22 de durant l’any B 

(29 agost 2021)


1. Llegim el text (Mc 7,1-8.14-15.21-23)

1Els fariseus i alguns mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem es van reunir entorn de Jesús, 2 i s’adonaren que alguns dels seus deixebles prenien els aliments amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. 3 Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, guarden la tradició dels antics i no es posen a menjar si abans no s’han rentat les mans ritualment; 4 i encara, quan tornen del mercat, no mengen sense haver fet les ablucions; i observen per tradició moltes altres pràctiques, com purificar amb aigua copes, gerros, safates i fins els divans on mengen.  5 Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús: Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, sinó que mengen amb les mans impures? 6 Ell els respongué: Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure: Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. 7El culte que em donen és buit, les doctrines que ensenyen són preceptes humans. 8Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes. 14 Llavors Jesús tornà a cridar la gent i els deia: Escolteu-me tots i enteneu-ho bé: 15 No hi ha res del que entra a l’home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l’home el fa impur. 21 Perquè de dintre el cor de l’home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, 22 adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. 23 Tot això dolent surt de dintre i fa impur l’home.


2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Jesús s’enfronta amb les autoritats religioses encarregades de vetllar per l’ortodòxia pràctica del poble. En la concepció bíblica, impur és tot allò que no es pot fer servir per al culte. Les persones ritualment impures no poden acostar-se al santuari i tenen prohibits el contacte i la relació amb les altres persones. L’impur queda aïllat.

D’entrada, la controvèrsia parteix del fet que els deixebles de Jesús no compleixen el ritual previst a l’hora dels àpats. No transgredeixen pas una norma higiènica, sinó que qüestionen un costum que reforça la pietat personal. La resposta de Jesús és contundent: Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes.

Jesús respon des de l’Escriptura, tot posant al seu lloc la relació personal amb Déu. Qui vol ser piadós davant de Déu no ha d’estar pendent de la pràctica piadosa. Els preceptes humans no poden substituir els manaments de Déu.

Més endavant, i a part, Jesús instrueix sobre la veritable impuresa. I demana que escoltin i comprenguin. La veritable impuresa rau en allò que l’ésser humà fa o diu. I cal mirar el propi cor i no les pràctiques rituals. Sovint les pràctiques devotes poden convertir-se en una coartada per a no estimar i servir de debò Déu i els altres. L’observança externa fa oblidar el veritable culte, estimar Déu i els altres amb les obres.

En definitiva, Jesús ensenya com ha de ser el nostre culte veritable, ha de sorgir del cor, d’un cor ple d’amor i no pas d’un cor corrupte. Les mans netes no garanteixen un cor net i pur, humil, confiat en el Senyor, obert a estimar i servir els altres. Jesús vol que siguem lliures i responsables, i ens adonem que el que és impur no ve pas de fora sinó que surt de dins de la persona.


3. Pensem-hi

  • Em fixo més en el que surt de dins del meu cor o més en el que vull aparentar?
  • Tinc el cor ple d’amor i sempre a punt per a servir desinteressadament?

dilluns, 16 d’agost de 2021

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: ¿També vosaltres em voleu deixar?

 


D. 21 de durant l’any B 

(22 d’agost de 2021)

 

1. Llegim el text (Jn 6,60-69)

 60Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir: Aquestes paraules són molt dures. ¿Qui és capaç d’acceptar-les? 61Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué: Això us escandalitza? 62Doncs què direu quan veureu el Fill de l’home pujant on era abans? 63És l’Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. 64Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen. Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l’havia de trair. 65I afegí: Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare. 66Des d’aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell. 67Llavors Jesús digué als Dotze: ¿També vosaltres em voleu deixar? 68Simó Pere li respongué: Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna. 69I nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Com és que hi ha persones que creuen i accepten l’Evangeli, mentre que d’altres no volen saber-ne res?

El text se centra en la resposta dels deixebles a la difícil interpretació del gest dels pans donada per Jesús. Es posa de manifest la divisió que s’ha produït entre els qui creuen i els qui refusen de caminar amb Jesús. El conflicte, a més, es produeix entre els deixebles i no pas entre aquests i les autoritats religioses jueves.

Els deixebles constaten que el llenguatge és difícil: els ha parlat de menjar la seva carn i de beure la seva carn. En realitat, però, la raó veritable no ha estat aquest llenguatge altament simbòlic, sinó l’acceptació del fet que cal participar de la seva mort com a camí que porta a la vida definitiva.

«Menjar» i «beure» són metàfores que es refereixen a compartir el destí de Jesús. Els altres evangelis ho formulen dient que cal prendre la creu i seguir Jesús i sant Pau parla de la follia de predicar el Crist crucificat. La invitació cristiana conté una exigència difícil, estimar fins a l’extrem com Jesús.

El Jesús crucificat no és una figura simbòlica, sinó que «creure-hi» i «conèixer-lo» exigeix la participació en la seva mort per tal de compartir la seva vida.

És l’Esperit qui fa possible que els deixebles acceptin les paraules de Jesús. L’Esperit els dóna la visió per a percebre’n el sentit: l’únic camí que porta a la vida és a través de la mort de Jesús.

Quan diu que «la carn no serveix de res» no significa pas que degradi la carn, perquè la salvació de Déu es realitza precisament en el món de la carn i enlloc més. Recordem que la Paraula s’ha fet carn (Jn 1,14), que jo donaré la meva carn per a la vida del món (Jn 6,51) i que cal menjar la carn del Fill de l’home per a poder viure (Jn 6,53). Per tant, una perspectiva purament humana no pot trobar sentit al missatge de Jesús. Només gràcies a l’Esperit una comprensió real és possible.

La possibilitat d’una crisi de fe també és una realitat entre els deixebles de Jesús. Cal creure que l’Esperit comunica al creient la vida divina, el divinitza per mitjà de la humanitat glorificada del Fill encarnat, crucificat i glorificat a la dreta del Pare.

Com a portaveu dels Dotze, Pere confessa que Jesús té paraules de vida eterna. Ho confessa des de la pròpia experiència, des de l’arrelament a la vida (sabem). Per això tots els qui fem aquesta experiència ens quedem amb Jesús: Senyor, a qui aniríem?

 

3. Mirem la nostra vida i acció

  • Quina opció he pres, és a dir, accepto o no de participar d’aquesta entrega per amor de Jesús?
  • I com expresso aquesta opció de quedar-me amb Jesús?

dilluns, 9 d’agost de 2021

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La meva ànima magnifica el Senyor

 


Assumpció de la Mare de Déu 

(15 d’agost)

 

1. Llegim el text (Lc 1,39-56)

39Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, 40va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 41Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. 42Llavors va exclamar amb totes les forces: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! 43Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? 44Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. 45Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà.

46Maria digué: La meva ànima magnifica el Senyor, 47el meu esperit celebra Déu que em salva, 48perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa; des d’ara totes les generacions em diran benaurada, 49perquè el Totpoderós obra en mi meravelles; el seu nom és sant, 50i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. 51»Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, 52derroca els poderosos del soli i exalta els humils; 53omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. 54-55»Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.

56Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

 

2. Comprenem el text

L’episodi de la visita de Maria a Elisabet va seguit del «Magníficat» ––aquesta és la primera paraula del cant en la versió llatina de sant Jeroni––, que és el primer dels quatre himnes que hi ha en l’evangeli de la infància de Jesús (els altres són el càntic de Zacaries; el cant dels àngels i el càntic de Simeó).

La salutació de Maria provoca una reacció en cadena: el nen salta dins del ventre d’Elisabet, la qual, «plena de l’Esperit Sant», entona una lloança per beneir Maria i el nen que ella porta. El salt d’alegria del nen és signe que Elisabet es troba davant la mare del seu Senyor.

El càntic de Maria és la reacció de la mare del Senyor a la salutació d’Elisabet. És un poema ple de textos de l’AT, sobre el fons del càntic d’Anna, la mare de Samuel (1Sa 2,1-10). Amb al·lusions al Gn, Dt, Sir, Is, Ha, Ml, Jb, Ez i, sobretot, als Salms. És construït a partir d’un joc de contrastos: abaixament/elevació. Maria lloa la grandesa de Déu: és poderós perquè ha fet per ella coses grans; el seu braç és potent ––una referència a la sortida d’Egipte–– i capgira valors considerats humans: els orgullosos són dispersats; el poderosos, destronats; i els rics, despullats; per contrast, els humils són elevats i els afamats són saciats. Maria confessa Déu com el seu salvador. I ho diu en temps passat: «ha fet el poder en el seu braç». Maria, la dona humil, portadora del pla salvador de Déu, ens diu, des de la fe més profunda, que Déu ja ha actuat i que no pararà de fer-ho a favor dels i de les qui estima.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

  • On hem descobert l’acció poderosa de Déu en la nostra vida i acció?
  • Sabem reaccionar com Maria davant l’acció de Déu?
  • I sabem lloar la fe de les persones que ens posen davant del Senyor?