D. 4 d’Advent C
(19 desembre 2021)
1. Llegim el text (Lc 1,39-45)
39 Per aquells dies,
Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, 40 va
entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 41 Tan bon punt
Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves
entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. 42 Llavors va
exclamar amb totes les forces: Ets
beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! 43
Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor
em vingui a visitar? 44 Tan
bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves
entranyes. 45 Feliç tu que
has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà.
2. Contemplem el text
De la visita de Maria a Elisabet
(Lc 1,39-56), només llegim l’escena de la trobada i de l’enhorabona (Lc 1,39-45),
on Elisabet reconeix Maria com la mare del meu Senyor (Lc 1,43).
Maria emprèn amb pressa un viatge
cap a la casa d’uns parents, que viuen en un poble de la serralada de Judà
(referència a 2Sa 2,1). Hi va urgentment perquè sap que l’embaràs d’Elisabet
està molt avançat, ja que l’àngel Gabriel li acaba de comunicar (Lc 1,36). La
urgència de Maria expressa la seva reacció espontània al senyal de l’àngel
missatger.
En el moment de la trobada, l’Esperit
Sant, amb un senyal, revela a ambdues futures mares la maternitat de l’altra.
Elisabet comprèn que Maria porta en el seu si matern el Senyor, i Maria
descobreix que Joan, des del seu si matern, va davant del Senyor (Lc 1,17).
Així es destaca el títol de Senyor referit a Jesús.
Maria és felicitada per dos motius:
és beneïda perquè és beneït el fruit de les seves entranyes (Lc 1,42)
i és feliç (makaria en
grec) perquè ha cregut (Lc 1,45). Maria és la mare del Senyor
(la theotokos en grec) i
la gran creient (la mare de l’Església). Lluc vol presentar Maria com la
deixebla model, la qui fa la voluntat de Déu (cf. Lc 1,38; 8,19-21; Ac 1,14;
ressò de la segona lectura d’aquest quart diumenge d’Advent: He 10,9).
El verb que expressa els salts del
nen al si matern d’Elisabet és el mateix que usa la versió grega dels LXX en
parlar dels salts dels dos bessons (Esaú i Jacob), que la també estèril Rebeca
du en les seves entranyes (Gn 25,22-24). Si els salts dels bessons prefiguren
la seva futura hostilitat, el salt de Joan prefigura que ja reconeix no sols el
Senyor, sinó també la presència de la qui és la mare del meu Senyor.
La felicitació d’Elisabet expressa
una lloança a Maria, i alhora, un reconeixement del qui porta en les seves
entranyes i del favor que Déu li ha concedit (Lc 1,30). En aquell temps, el
prestigi d’una dona es valorava per la importància dels seus fills.
Heus ací que Maria és la beneïda
per excel·lència entre totes les dones, precisament perquè és la mare del
Senyor. Aleshores no serà gens estrany que, més endavant, una dona del
poble digui a Jesús: Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que
vas mamar! (Lc 11,27).
3. Pensem-hi
Des de la fe acollim el gran do de l’amor Déu a la
humanitat, el seu Fill. La fe em fa feliç com Maria?
Reconec els senyals que Déu em posa perquè m’adoni del
seu acompanyament i em posi en moviment, en acció?
