D. 22 de durant l’any B
1. Llegim el text (Mc 7,1-8.14-15.21-23)
1 Els fariseus i alguns mestres
de la Llei que havien vingut de Jerusalem es van reunir entorn de Jesús, 2 i s’adonaren
que alguns dels seus deixebles prenien els aliments amb les mans impures, és a
dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. 3 Cal saber que
els fariseus, i en general tots els jueus, guarden la tradició dels antics i no
es posen a menjar si abans no s’han rentat les mans ritualment; 4 i encara, quan
tornen del mercat, no mengen sense haver fet les ablucions; i observen per
tradició moltes altres pràctiques, com purificar amb aigua copes, gerros,
safates i fins els divans on mengen. 5 Els fariseus,
doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús: Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics,
sinó que mengen amb les mans impures? 6 Ell els
respongué: Amb tota la raó Isaïes va
profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure: Aquest poble m’honora
amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. 7 El culte que em donen és buit, les doctrines
que ensenyen són preceptes humans. 8 Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels
homes. 14
Llavors
Jesús tornà a cridar la gent i els deia: Escolteu-me
tots i enteneu-ho bé: 15 No
hi ha res del que entra a l’home des de fora que el pugui fer impur; només allò
que surt de l’home el fa impur. 21 Perquè de dintre el cor de l’home surten les intencions dolentes que el
porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, 22 adulteris, avarícies, maldats, trampes,
llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. 23 Tot això dolent surt de dintre i fa impur l’home.
2. Mirem el text i contemplem Jesús
Jesús s’enfronta amb les
autoritats religioses encarregades de vetllar per l’ortodòxia pràctica del
poble. En la concepció bíblica, impur és tot allò que no es pot fer servir per
al culte. Les persones ritualment impures no poden acostar-se al santuari i
tenen prohibits el contacte i la relació amb les altres persones. L’impur queda
aïllat.
D’entrada, la controvèrsia parteix
del fet que els deixebles de Jesús no compleixen el ritual previst a l’hora
dels àpats. No transgredeixen pas una norma higiènica, sinó que qüestionen un
costum que reforça la pietat personal. La resposta de Jesús és contundent: Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i
observeu la tradició dels homes.
Jesús respon des de l’Escriptura,
tot posant al seu lloc la relació personal amb Déu. Qui vol ser piadós davant
de Déu no ha d’estar pendent de la pràctica piadosa. Els preceptes humans no
poden substituir els manaments de Déu.
Més endavant, i a part, Jesús
instrueix sobre la veritable impuresa. I demana que escoltin i comprenguin. La veritable impuresa rau en allò que
l’ésser humà fa o diu. I cal mirar el propi cor i no les pràctiques rituals.
Sovint les pràctiques devotes poden convertir-se en una coartada per a no
estimar i servir de debò Déu i els altres. L’observança externa fa oblidar el
veritable culte, estimar Déu i els altres des del cor i amb les obres.
En definitiva, Jesús ensenya com
ha de ser el nostre culte veritable, ha de sorgir del cor, d’un cor ple d’amor
i no pas d’un cor corrupte. Les mans netes no garanteixen un cor net i pur,
humil, confiat en el Senyor, obert a estimar i servir els altres. Jesús vol que
siguem lliures i responsables, i ens adonem que el que és impur no ve pas de
fora sinó que surt de dins de la persona.
3. Pensem-hi
Em fixo més en el que surt de
dins del meu cor o més en el que vull aparentar?
Tinc el cor ple d’amor i sempre a
punt per a servir desinteressadament?
D. 21 de
durant l’any B
1.
Llegim el text (Jn
6,60-69)
60Llavors molts dels seus
deixebles, després de sentir-lo, van dir: Aquestes
paraules són molt dures. ¿Qui és capaç d’acceptar-les? 61Jesús, sabent que els seus
deixebles murmuraven de tot això, els digué: Això us escandalitza? 62Doncs què direu quan veureu el Fill de l’home pujant on era abans? 63És l’Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo
us he dit són Esperit i són vida. 64Però entre vosaltres n’hi ha
alguns que no creuen. Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l’havia de
trair. 65I afegí: Per això
us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare. 66Des d’aquell moment, molts dels
seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell. 67Llavors Jesús digué als Dotze: ¿També vosaltres em voleu deixar? 68Simó Pere li respongué: Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de
vida eterna. 69I nosaltres creiem
i sabem que tu ets el Sant de Déu.
2.
Mirem el text i contemplem Jesús
Com és
que hi ha persones que creuen i accepten l’Evangeli, mentre que altres no volen
participar-hi? El text se centra en la resposta dels deixebles a la difícil
interpretació del gest dels pans donada per Jesús. Es posa de manifest la
divisió que s’ha produït entre els qui creuen i els qui refusen de caminar amb
Jesús. El conflicte, a més, es produeix entre els deixebles i no pas entre
aquests i les autoritats religioses jueves.
Els
deixebles constaten que el llenguatge és difícil: els ha parlat de menjar la
seva carn i de beure la seva carn. En realitat, però, la raó veritable no ha
estat aquest llenguatge altament simbòlic, sinó l’acceptació del fet que cal
participar de la seva mort com a camí que porta a la vida definitiva.
«Menjar»
i «beure» són metàfores que es refereixen a compartir el destí de Jesús. Els
altres evangelis ho formulen dient que cal prendre la creu i seguir Jesús i st.
Pau parla de la follia de predicar el Crist crucificat. La invitació cristiana
conté una exigència difícil, estimar fins a l’extrem com Jesús.
El Jesús
crucificat no és una figura simbòlica, sinó que «creure-hi» i «conèixer-lo»
exigeix la participació en la seva mort com a mitjà per a compartir la seva
vida.
És
l’Esperit qui fa possible que els deixebles acceptin les paraules de Jesús.
L’Esperit els dóna la visió per a percebre’n el sentit: l’únic camí que porta a
la vida és a través de la mort de Jesús.
Quan diu
que «la carn no serveix de res» no significa pas que degradi la carn, perquè la
salvació de Déu es realitza precisament en el món de la carn i enlloc més.
Recordem que la Paraula s’ha fet carn (Jn 1,14), que jo donaré la meva carn per a la vida del món (Jn 6,51) i que cal
menjar la carn del Fill de l’home per a poder viure (Jn 6,53). Per tant, una
perspectiva purament humana no pot trobar sentit al missatge de Jesús. Només
gràcies a l’Esperit una comprensió real és possible.
La
possibilitat d’una crisi de fe també és una realitat entre els deixebles de
Jesús. Cal creure que l’Esperit comunica al creient la vida divina, el
divinitza per mitjà de la humanitat glorificada del Fill encarnat, crucificat i
glorificat a la dreta del Pare.
Com a
portaveu dels Dotze, Pere confessa que Jesús té paraules de vida eterna. Ho confessa des de la pròpia
experiència, des de l’arrelament a la vida (sabem).
Per això tots els qui fem aquesta experiència ens quedem amb Jesús: Senyor, a qui aniríem?
3.
Mirem la nostra vida i acció
Quina
opció he pres, és a dir, accepto o no de participar d’aquesta entrega per amor
de Jesús? Com expresso aquesta quedar-me amb Jesús?
D. 20 de durant l’any B
1. Llegim el text (Jn 6,51-58)
51Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per
sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món. 52Llavors els jueus es posaren a
discutir entre ells. Deien: —Com pot donar-nos aquest la seva carn per a
menjar? 53Jesús els
respongué: —En veritat, en veritat us ho dic: si no mengeu la carn del Fill de
l’home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. 54Qui menja la meva carn i beu
la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. 55La meva carn és veritable
menjar i la meva sang és veritable beguda. 56Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i
jo, en ell. 57A mi
m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em
mengen a mi viuran gràcies a mi. 58Aquest
és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares.
Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.
2. Mirem el text i contemplem
Jesús
Jesús continua interpretant el
gest dels pans en el marc de la sinagoga de Cafarnaüm (6,59). La idea central
del discurs és que Jesús és el pa viu
baixat del cel i que el qui en menja viurà per sempre.
Jesús afirma que el pa que
donarà és la seva carn per a la vida del món (6,51), és a dir,
que s’entregarà tot ell perquè tothom visqui. L’al·lusió a la creu és ben
clara. La vida per sempre no pot produir-se sense la mort, que té un sentit
profundament salvífic (ens allibera del mal i del pecat). Les autoritats jueves
no són capaces d’entendre res: els sembla que Jesús parla de canibalisme. La
rèplica solemne de Jesús ––«en veritat, en veritat us ho dic»–– encara va més
enllà, perquè hi afegeix la referència a beure
la seva sang. Aquestes metàfores tan poderosos són una clara referència al
Cos i a la Sang sacramentals de Crist (Eucaristia),
i que participar-ne (combregar) ens
uneix amb Crist i això ens dóna la seva mateixa vida (ens divinitza).
Jesús acompanya a viure, i per a viure, cal
menjar. El fet de menjar t’obre al món i als altres, et fa sortir de tu mateix,
et fa dependent de l’aliment, de la creació i del treball humà. Crea lligams de
relació, de comunió.
El signe dels pans
expressa l’experiència de relació, de comunió.
Així, doncs, menjar la carn i beure la sang significa unir-se al Fill
únic de Déu que ha travessat i vençut la mort perquè el món visqui. D’una
banda, és una invitació a creure en la victòria del Fill de l’home sobre
la mort; de l’altra, a revifar la fe dels qui l’han acollit i, per la
manducació, a expressar el misteri de la comunió amb Déu i entre els
creients.
3. Mirem la nostra vida i acció
Participo de l’Eucaristia, conscientment d’aquesta unió
personal amb Jesús que em dóna vida?
