Revista "Evangeli i Vida" núm 145

dilluns, 27 de desembre de 2021

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El qui és la Paraula s‘ha fet home i ha habitat entre nosaltres



Diumenge 2n de Nadal 

(2 gener 2022)

 

1. Llegim el text (Jn 1,1-18)

1Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. 2Ell estava amb Déu al principi. 3Per ell tot ha vingut a l‘existència, i res no hi ha vingut sense ell. 4En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. 5La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. 6Déu envià un home que es deia Joan. 7Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. 8Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. 9Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. 10Era present en el món, que per ell ha vingut a l‘existència, i el món no l‘ha reconegut. 11Ha vingut a casa seva, i els seus no l‘han acollit. 12Però a tots els qui l‘han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. 13No han nascut per descendència de sang, ni d‘un desig carnal, ni d‘un voler humà, sinó de Déu mateix. 14El qui és la Paraula s‘ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. 15Joan dóna testimoni d‘ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» 16De la seva plenitud, tots nosaltres n‘hem rebut gràcia rere gràcia. 17La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. 18A Déu, ningú no l‘ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l‘ha revelat.

 

2. Contemplem el relat

El pròleg joànic consta de sis estrofes: (1) la Paraula preexistent (Jn 1,1-3); (2) la Paraula relacionada amb el món dels humans (Jn 1,4-5); (3) el testimoniatge de Joan (Jn 1,6-8.15); (4) la Paraula ve a trobar els humans (Jn 1,9-13); (5) l‘encarnació de la Paraula (Jn 1,14), cim de la revelació; (6) la glòria de la Paraula s‘ha mostrat en els fruits rebuts i Jesucrist ha revelat el Déu invisible (Jn 1,15-16).

El pròleg és el primer relat bíblic sobre l‘encarnació de la Paraula. En la tradició sapiencial, Paraula i Saviesa són la mateixa cosa: la Paraula, present en la Llei i els Profetes, és la Saviesa. Però la Paraula identificada amb la Llei queda limitada al poble de la Llei, inculturada en un Llibre. La reflexió sapiencial sobre la Saviesa havia ennuvolit la força de la paraula del Senyor (dabar en hebreu, que significa paraula i esdeveniment). El pròleg recupera la força del Dabar, donant-li un nou sentit en continuïtat amb la reflexió sapiencial: la Paraula de Déu no pot recloure‘s en la Llei de Moisès, per això es fa diàleg i acció en Jesús de Natzaret; així el fet que Déu vulgui establir una relació d‘amor i llibertat amb tota la humanitat, queda narrat en Jesucrist.

El pròleg situa la Paraula en la història i al si de la creació. La indicació al principi situa el relat de la comunicació de Déu amb els humans en relació amb la creació (Gn 1: tot és creat per la Paraula), i amb la tradició sapiencial (Pr 8,22: la Saviesa existia abans de la creació). Des de sempre, la Paraula ha volgut relacionar-se amb la humanitat, ha vingut al món (Jn 1,9), ha habitat entre el seu poble, amb els de casa seva (Jn 1,11); però fins ara no s‘ha fet sarx (Jn 1,14), fràgil i mortal. El relat mostra Déu abans i després de la seva encarnació.

El pròleg conta com Déu vol que els humans siguin fills seus en el seu Fill (Jn 1,12). Com des d‘ara, els humans podem participar de la plenitud de la vida de Déu en Jesucrist (Jn 1,16). Dit d‘una altra manera, Déu ens ha creat per a comunicar-nos la seva vida en un diàleg d‘amor i llibertat. En definitiva, ara es tracta d‘acollir Déu en el seu Fill únic Jesucrist o no acollir-lo; si l‘acollim participem de la seva divinitat en la seva humanitat, que és la nostra.

 

3. Pensem-hi.

·       Com penso acollir en la meva vida i acció la Paraula de Déu encarnada, amb tota la seva fragilitat i vulnerabilitat?

·       Com agraeixo a Déu que hagi decidit acompanyar-me des de la meva fragilitat i vulnerabilitat, des de la meva caducitat i mortalitat?

·       Agraeixo a Déu que vulgui dialogar amb mi des de l’amor i la llibertat?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava

 


Santa Maria, Mare de Déu 

(1 gener 2022)

 

1. Llegim el text (Lc 2,16-21)

Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora. En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d’aquell infant. Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. Després els pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat. Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l’infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare.

 

2. Contemplem el misteri

Avui s’acompleix l’esdeveniment anunciat als pastors: trobaren Maria i Josep amb el nen a la menjadora. I un cop passats vuit dies (octava de Nadal), és l’hora de fer realitat l’anunci de l’àngel a Maria: li posaràs el nom de Jesús (Lc 1,31).

Ara Maria nua el reconeixement de la visita anunciada del Senyor (la menjadora: Is 1,3) amb la imposició del nom, que revela l’avui de la visita del Salvador. Lluc dóna més relleu a la imposició del nom que a la circumcisió; així, els pares són obedients al designi salvador de Déu expressat per l’àngel Gabriel.

Els pastors, que representen els creients que miren des de la fe pasqual, és a dir, des de la mort i resurrecció, van de pressa al lloc de la manifestació del Salvador: Betlem (Lc 2,5) i el reconeixen com a Déu que visita el seu poble per a salvar-lo (el troben a la menjadora: Lc 2,16). Lluc ofereix un tast del que passa a l’Església naixent: pobres i pagans reconeixen la visita del seu Senyor. A més, un cop l’han reconegut present, els pastors anuncien a tothom aquesta presència (Lc 2,17-18) i se’n van tot glorificant Déu i lloant-lo (Lc 2,20). Els pastors fan mutis. Després de reconèixer la visita de Déu en Jesús, els creients no hem de mirar més vers l’origen misteriós de Jesús sinó cap a la seva vida i acció, quan el trobem sol (adult) a la sinagoga de Natzaret, a la creu.

Els oients dels pastors manifesten admiració (Lc 2,18), reacció típica de la gent que veu la manifestació del Salvador (2,47; 4,22.32.36; 5,26; 9,43; 11,14; Ac 2,7-12); així, l’anunci del fet possibilita que tothom reconegui la visita el Senyor.

Maria medita el que veu i sent, com Jacob (Gn 37,11), i ho guarda en el seu cor, com Daniel (Dn 7,28). ¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures? (Lc 24,32).

Com a tipus del creient, Maria creu (Lc 1,45), escolta la Paraula de Déu i la compleix (Lc 8,21) i prega amb tota l’Església, mentre espera la vinguda de l’Esperit (Ac 1,14). Lluc presenta Maria com la creient que fa l’esforç per a copsar l’obra de Déu, tant en el que veu i sent, com en la reacció dels pastors (els pobres i els pagans) davant el misteri de l’encarnació del seu Fill; però també és la creient que s’assabenta pels pastors que és la mare del Salvador (Lc 2,17). Maria va creixent en la comprensió de la identitat divina del seu fill (Lc 2,19.51), i hi creix des de la seva obediència a la Paraula i en la intimitat d’esclava del Senyor. És el mateix Déu qui li va obrint els ulls de la fe.

En la figura de Maria, Lluc uneix la història de Jesús: el seu origen misteriós, la seva vida i mort fins a entrar en la seva glòria (Lc 24,26), amb la proclamació de la seva identitat de Senyor i Messies (Ac 2,36) per l’Església apostòlica. Maria representa el creient que viu ben travat tot el misteri de la fe en Jesucrist.

 

3. Pensem-hi

  • Acullo la visita de Déu en Jesús i l’anuncio als del meu entorn?
  • M’admiro de la manifestació del Salvador en la història humana?
  • Escolto i medito el misteri de Nadal teixit amb el misteri de la Pasqua?

dimarts, 21 de desembre de 2021

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes



La Sagrada Família C


1. Llegim el text (Lc 2,41-52)

41Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. 42Quan ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. 43Acabats els dies de la celebració, quan se’n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n’adonessin. 44Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; 45com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. 46Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. 47Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. 48En veure’l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué: Fill meu, per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia. 49Ell els respongué: Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare? 50Però ells no comprengueren aquesta resposta. 51Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. La seva mare conservava tot això en el seu cor. 52Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes.


2. Mirem el text i contemplem Jesús

El relat destaca la incomprensió de Josep i Maria davant el misteri del fill. El procés de comprensió és, certament, llarg i difícil, un procés a fer per tots els deixebles (Lc 9,45; 18,34), sols comprendrem des de la llum de Pasqua (Lc 24,25-26) i de Pentecosta (Ac 2).

Lluc emmarca l’escena situant-nos davant d’un Jesús amb dotze anys a Jerusalem amb motiu de la Pasqua, una de les tres festes de pelegrinatge, les altres dues eren la Pentecosta i la festa dels Tabernacles (Ex 23,14-17; Dt 16,16). Amb motiu d’aquestes festes, molts jueus pujaven a Jerusalem. I conclou l’escena (Lc 2,51-52), recordant-nos que Jesús torna a Natzaret, des d’on ha vingut amb els pares i on Jesús creix també com a creient i amb el favor de Déu, com Samuel (1Sa 2,26); però també que Maria ha d’anar esbrinant (Lc 2,51b) les misterioses paraules que l’ancià Simeó li havia dit sobre la missió de Jesús (Lc 2,34-35).

Tot el relat condueix al Temple, on Jesús desvela el seu misteri als seus pares, i ells reaccionen amb la incomprensió. Jesús hi havia anat de petit (Lc 2,22-38). Les narracions de la infància lucanes comencen al Temple (Lc 1,8-23) i el seu primer llibre acaba al Temple (Lc 24,53). Jesús puja a Jerusalem arribat a l’adolescència i, un cop adult, decideix tornar a pujar-hi, també des de Galilea (Lc 9,51-19,44; fent el viatge amb els deixebles); i des de Jerusalem (lloc de la presència de Déu en el Temple), manifestarà la seva identitat i missió (Lc 19,45-24,53): la salvació del Senyor ha visitat el seu poble.

Jesús revela als seus pares quina és la seva relació amb Déu, és a dir, la seva condició de Fill, obedient a la voluntat del seu Pare. Així, s’afirma el vincle singular entre Jesús i Déu Pare. El fet que Maria es refereixi a Josep com a pare de Jesús (Lc 2,48), suggereix que Lluc recull un relat que desconeix la concepció virginal de Jesús (després d’haver-la afirmat: Lc 1,35), i així destaca millor la incomprensió de Josep i Maria, quan afirma que havia d’estar a casa del meu Pare. Jesús es troba a casa al Temple, lloc de la presència de Déu enmig del seu poble. Jesús és humà i diví alhora.


3. Pensem-hi

Com em situo davant Jesús, que es manifesta com a home com nosaltres i alhora Déu?

Com contemplo el misteri de l’encarnació, és a dir, que Déu s’hagi fet un de nosaltres, també en procés de ser estimat i educat i de creixement i d’aprenentatge humà?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria

 


Evangeli de la nit de Nadal

 

1. Llegim el text (Lc 2,1-14)

1Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l’imperi. 2Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. 3Tothom anava a inscriure’s, cadascú a la seva població. 4També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la casa i la família de David. 5Josep havia d’inscriure’s juntament amb Maria, que estava compromesa amb ell en matrimoni. Maria esperava un fill. 6Mentre eren allà, se li van complir els dies 7i va infantar el seu fill primogènit; el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a la sala de l’hostal. 8A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. 9Un àngel del Senyor se’ls presentà i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. 10Però l’àngel els digué: No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: 11avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. 12Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora. 13I de sobte s’uní a l’àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant: 14Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima.

 

2. Comprenem el text

Avui s’acompleixen les promeses, arriba la salvació de Déu. Lluc és el qui més usa l’adverbi avui en el seu evangeli, a fi de subratllar com la salvació entra en la història humana.

Lluc ofereix el marc històric i teològic del naixement del fill esperat. Així, lliga el cens (marc universal: tots els pobles en són els destinataris), que porta els esposos Josep i Maria a Betlem (el lloc de la manifestació del Messies esperat), amb el fet que el fill del casal de David neixi en una menjadora. Així Jesús neix a la ciutat de David, però no en un allotjament com un foraster, sinó en una menjadora, on Israel ha de reconèixer el seu Senyor: «un bou coneix el seu propietari i un ase, la menjadora del seu amo, però a mi, Israel no em coneix» (Is 1,3). Aquest nen que neix a casa seva: és Déu que ens visita però els seus no el reconeixeran com a tal.

Al si d’aquest marc, universal (cens) i alhora concret (menjadora), emergeix l’anunci de l’àngel als pastors, que, vivint al ras, vetllen. Precisament els pastors, perquè vetllen i viuen al marge de la Llei de Moisès, representen el poble de Déu que rep, ara i aquí, la salvació, i alhora, els pobres de sempre, prototipus dels qui esperen i dels exclosos de la vida de Déu, segons el judaisme oficial.

L’anunci del misteri de Nadal segueix l’esquema literari d’anunciació: 1) un àngel s’apareix als destinataris de l’anunci: els pastors; 2) els pastors tenen por; 3) el missatge és font d’alegria per l’avui de la salvació i per la identitat del nascut: és el Salvador, el Messies, el Senyor; 4) el signe: els bolquers (defineix la reialesa del nascut; cf. Sv 7,4-5) i una menjadora (revela que el Senyor es rebaixa i es  despulla dels honors). En definitiva, no és Cèsar August el salvador i el sobirà del món com podria semblar, sinó aquest nen nascut ara i aquí en la seva ciutat, però tractat com a sobrant.

El càntic dels àngels confirma la irrupció de la salvació (la pau) de Déu als homes que estima el Senyor, els pobres de tots els temps. Els àngels reconeixen el que els deixebles arribaran a reconèixer després de la seva resurrecció: la glòria de Déu en Jesús.

 

3. Contemplem Jesús

El nen que neix és el rei d’Israel que no ha estat acollit com a tal pel seu poble. El signe de la seva reialesa són els bolquers. El signe que no és un foraster el trobem en el fet que no troba lloc a on s’allotgen els forasters, és a dir, a la sala reservada per als hostes.

No ha estat acollit pels seus (cf. Jn 1,11), per això és col·locat en una menjadora, on és reconegut com a Senyor d’Israel. Aquest nen que neix a casa seva: és Déu que ens visita però els seus no el reconeixeran com a tal.

Jesús és l’únic Salvador, perquè és el Messies i el Senyor. Aquest és el veritable evangeli per a tota la humanitat.

 

4. Pensem-hi

A què em convida el misteri del Nadal?

Amb quins personatges de l’escena m’identifico?

·         Amb els pastors, als quals se’ls anuncia el misteri de la presència de Déu (la glòria del Senyor) en un infant?

·         Amb Maria, meravellada de l’esdeveniment, que faixa el fill en bolquers, reconeixent-lo rei i el posa en una menjadora, perquè sigui reconegut com a Senyor?

·         Amb l’àngel i l’estol d’àngels, que viuen i celebren el misteri que anuncien, que Déu visita la humanitat per a alliberar-la del mal i del pecat, i ho fa des de la perifèria i amb les persones de la perifèria?

dilluns, 13 de desembre de 2021

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà




D. 4 d’Advent C 

(19 desembre 2021)

 

1. Llegim el text (Lc 1,39-45)

39 Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, 40 va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 41 Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. 42 Llavors va exclamar amb totes les forces: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! 43 Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? 44 Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. 45 Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà.

 

2. Contemplem el text

De la visita de Maria a Elisabet (Lc 1,39-56), només llegim l’escena de la trobada i de l’enhorabona (Lc 1,39-45), on Elisabet reconeix Maria com la mare del meu Senyor (Lc 1,43).

Maria emprèn amb pressa un viatge cap a la casa d’uns parents, que viuen en un poble de la serralada de Judà (referència a 2Sa 2,1). Hi va urgentment perquè sap que l’embaràs d’Elisabet està molt avançat, ja que l’àngel Gabriel li acaba de comunicar (Lc 1,36). La urgència de Maria expressa la seva reacció espontània al senyal de l’àngel missatger.

En el moment de la trobada, l’Esperit Sant, amb un senyal, revela a ambdues futures mares la maternitat de l’altra. Elisabet comprèn que Maria porta en el seu si matern el Senyor, i Maria descobreix que Joan, des del seu si matern, va davant del Senyor (Lc 1,17). Així es destaca el títol de Senyor referit a Jesús.

Maria és felicitada per dos motius: és beneïda perquè és beneït el fruit de les seves entranyes (Lc 1,42) i és feliç (makaria en grec) perquè ha cregut (Lc 1,45). Maria és la mare del Senyor (la theotokos en grec) i la gran creient (la mare de l’Església). Lluc vol presentar Maria com la deixebla model, la qui fa la voluntat de Déu (cf. Lc 1,38; 8,19-21; Ac 1,14; ressò de la segona lectura d’aquest quart diumenge d’Advent: He 10,9).

El verb que expressa els salts del nen al si matern d’Elisabet és el mateix que usa la versió grega dels LXX en parlar dels salts dels dos bessons (Esaú i Jacob), que la també estèril Rebeca du en les seves entranyes (Gn 25,22-24). Si els salts dels bessons prefiguren la seva futura hostilitat, el salt de Joan prefigura que ja reconeix no sols el Senyor, sinó també la presència de la qui és la mare del meu Senyor.

La felicitació d’Elisabet expressa una lloança a Maria, i alhora, un reconeixement del qui porta en les seves entranyes i del favor que Déu li ha concedit (Lc 1,30). En aquell temps, el prestigi d’una dona es valorava per la importància dels seus fills.

Heus ací que Maria és la beneïda per excel·lència entre totes les dones, precisament perquè és la mare del Senyor. Aleshores no serà gens estrany que, més endavant, una dona del poble digui a Jesús: Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar! (Lc 11,27).

 

3. Pensem-hi

Des de la fe acollim el gran do de l’amor Déu a la humanitat, el seu Fill. La fe em fa feliç com Maria?

Reconec els senyals que Déu em posa perquè m’adoni del seu acompanyament i em posi en moviment, en acció?

dilluns, 6 de desembre de 2021

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova

 


D. 3 d’Advent C 

(12 desembre 2021)


1. Llegim el tex (Lc 3,10-18)

10La gent preguntava a Joan: Així, doncs, què hem de fer? 11Ell els responia: Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi. 12Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia fins i tot uns publicans, que li deien: Mestre, què hem de fer? 13Ell els respongué: No exigiu més del que està establert. 14 Igualment uns soldats li preguntaven: I nosaltres, què hem de fer? Els va respondre: No feu servir la violència ni presenteu falses denúncies per treure diners de ningú, i acontenteu-vos amb la vostra soldada. 15El poble vivia en l’expectació, i tots pensaven si Joan no fóra potser el Messies. 16Joan respongué dient a tothom: Jo us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. 17Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l’era i per entrar el blat al graner; però cremarà la palla en un foc que no s’apaga. 18Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova.


2. Mirem el text i contemplem-lo

En primer lloc (Lc 3,10-14), Joan insisteix en l’acció envers els altres: s’ha de compartir amb el necessitat i ser honest en els negocis i just en l’aplicació de la llei. Tot i la imminència del càstig que s’acosta, amb aquests consells, Joan pretén transformar el cor de les persones. Lc se’n serveix per a recordar als cristians quins són els fruits que demana la conversió (Lc 3,8). I en segon lloc (Lc 3,15-18), Joan defineix el seu paper davant el qui ha de venir, el més fort. Implícitament Joan nega que sigui el Messies, aquí no ho fa explícitament com a Jn 1,20. Lc deixa clara la superioritat de Jesús en aquests detalls: Jesús ve després de Joan en sentit cronològic i no pas com un deixeble segueix el seu mestre; Joan no és digne ni de fer el més humil servei a Jesús; el baptisme de Joan és amb aigua, en canvi, el de Jesús és amb Esperit Sant i foc; i Jesús ve com a jutge.

Lc suposa l’existència de jueus residents a Palestina que esperaven l’arribada imminent d’un ungit (Messies) enviat per Déu, que duria a terme la restauració d’Israel i manifestaria el triomf del poder i de la sobirania de Déu davant de tots els pobles. La comunitat cristiana identifica el Messies esperat amb Jesús. El baptisme de Joan expressa el penediment del batejat i el seu compromís d’emprendre una vida nova, i alhora és una acció simbòlica que proclama, anticipa i assegura la purificació del pecat que, per mitjà del més fort, l’Esperit Sant durà a terme el darrer dia, quan sigui vessat com a aigua sobre el pecador penedit. I qui és el més fort? Per a Joan el més fort és una referència a un personatge que havia de conduir a bon port el drama final, però no en té ni idea de qui pot ser. Aquesta vaguetat de Joan va permetre que els cristians conservessin aquestes paraules i l’apliquessin a Jesús. Certament, Jesús és el més fort que s’espera.

El vessament d’aigua sobre els penedits prefigura l’efusió de l’Esperit Sant sobre Israel, promès en els llibres profètics i en la literatura creient d’aquella època. Esdeveniment fet realitat a Pentecosta (Ac 2). Joan mira vers un passat a punt de desaparèixer i vers un futur imminent (l’aigua dóna vida al desert, l’Esperit dóna vida eterna). I amb la promesa d’esperança, Joan fa una seriosa advertència: l’Esperit abastarà sols els israelites als quals ara vessi l’aigua del seu baptisme, a tots els altres els espera el foc. Per tant, cal mullar-se i canviar estil de vida.


3. Pensem-hi. Què he de canviar del meu estil de vida per a deixar-me omplir de l’Esperit? Quines accions envers els altres hauria de tenir més present?