Revista "Evangeli i Vida" núm 142

Revista "Evangeli i Vida" núm 143

diumenge, 25 d’agost de 2019

Es Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs...


 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/46ordinarioC22.jpg
D. 22 de durant l’any C  
(1 setembre)

1. Llegim el text (Lc 14,1a.7-14)

1Un dissabte, Jesús va anar a menjar a casa d’un dels principals dels fariseus. 7Jesús observà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: 8Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, 9i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. 10Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t’ha convidat, et dirà: “Amic, puja més amunt.” Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. 11Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit. 12Després digué al qui l’havia convidat: Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. 13Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. 14Feliç de tu, llavors, perquè ells no tenen res per a recompensar-te, i la recompensa, la trobaràs quan ressuscitin els justos.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Lluc relata una escena a casa d’un dels principals dels fariseus. Jesús hi és convidat en un àpat festiu d’un dissabte. I allà observa que els convidats tenen un comportament que els distingeix: escullen els primers llocs, i amb una paràbola els en proposa un de nou. Jesús també observa l’actitud selectiva de l’amfitrió i també li’n proposa una de nova.
Jesús invita a evitar l’autopromoció i a descobrir que el veritable lloc del creient és el que ocupa davant de Déu i no pas el que ocupa gràcies al propi esforç de promoció. Jesús no lamenta que els convidats siguin mal educats, sinó que es creguin privilegiats pel seu tracte amb Déu, mentre el que Déu valora és la humilitat. Jesús critica l’afany d’assolir privilegis i d’autopromoció. El deixeble ha de basar el tracte amb Déu i amb els altres en la humilitat. Però, a més, Jesús convida a una relació amb els altres no fonamentada en la reciprocitat (m’has convidat, et convido), sinó en la generositat (convido el qui no em pot convidar). Una relació que expressa i testimonia l’amor unilateral de Déu. Jesús no sols desqualifica l’ambiciós, sinó també els qui cerquen sempre una contrapartida. Als banquets no s’hi ha de convidar només els amics, els germans, els parents, i els veïns rics, sinó els qui ningú no hi convidaria: pobres, invàlids, coixos i cecs (avui són els sense alguna cosa: sostre, papers, afecte, salut...).
Jesús contraposa dos tipus de categories socials, les quatre que poden correspondre al gest de benvolença dels qui els ha convidat i les altres quatre incapaces de correspondre-hi i que, a més, la mentalitat social i religiosa d’aquell temps els excloïa del banquet del Regne. Per tant, la proposta de Jesús és ben clara: cal sortir del cercle tancat de les relacions que es basen en la reciprocitat. Jesús convida a actuar com Déu actua; és a dir, essent generós i deixant-se dur per la gratuïtat de l’amor, sense contrapartides ni compensacions. I perquè el deixeble actua com Déu, té un lloc assegurat al seu costat (la recompensa final). En definitiva, el qui segueix el camí de Jesús cap al Pare, ha d’aprendre a fer el que Jesús ha après del Pare, és a dir, ha de ser humil en la seva relació amb Déu i amb els altres, però també generós amb els marginats i exclosos de la vida social i religiosa.

3. Pensem-hi. Sóc generós i també humil en la meva relació amb Déu i amb els altres? Cerco l’autopromoció? I sóc partidari de la reciprocitat, és a dir, ajudo qui em pot ajudar, dono a qui m’ho tornarà amb escreix?

diumenge, 18 d’agost de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers


 
http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/45ordinarioC21.jpg
D. 21 de durant l’any C  
(25 d’agost)


1. Llegim el text (Lc 13,22-30)


22Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava per viles i pobles i ensenyava. 23Algú li preguntà: Senyor, ¿són pocs els qui se salven? Jesús els contestà: 24Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran. 25Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient: “Senyor, obre’ns.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou.” 26Llavors us posareu a dir: “Hem menjat i hem begut amb tu, i has ensenyat per les nostres places.” 27Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal!” 28Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents, quan veureu Abraham, Isaac, Jacob i tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. 29I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el Regne de Déu. 30Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers.


2. Comprenem el text i contemplem Jesús


Comença la segona part del camí de Jesús a Jerusalem (Lc 12,22-17,10). Lluc, indicada la decisió de Jesús d’anar a Jerusalem (Lc 9,51), recorda que hi va fent camí en certs moments (Lc 13,22; 17,11; 19,28.41); així marca el ritme del camí en tres grans parts: Lc 9,51-13,21; 13,22-17,10; 17,11-19,27. Aquesta segona part inicia amb una reflexió sobre l’entrada al Regne, tot insistint en la urgència d’espavilar-se, a fi de ser-hi admesos abans que sigui massa tard, i en l’acolliment de la visita de Déu en Jesús, com a garantia d’entrada.

La salvació ha arribat en Jesús, tot i que molts encara no hagin volgut adonar-se’n (vegeu 12,54-56). Avui un innominat (qualsevol de nosaltres) planteja a Jesús una pregunta que enceta la qüestió sobre l’entrada o l’exclusió del Regne: Senyor, ¿són pocs els qui se salven? És una pregunta que expressa una creença molt arrelada en la mentalitat jueva d’aquell temps; així tot jueu creia que, pel fet de ser-ho, ja tenia assegurada la vida futura. Aleshores la pregunta planteja si se salvarà algú més, si se salvaran els de fora, els qui no són membres del poble que Déu s’ha escollit. Jesús suggereix que els de sempre no ho tenen tan fàcil com creuen. Cal esforçar-se per a entrar en el Regne (imatge de la porta estreta). Jesús no respon directament a la qüestió plantejada: el nombre dels qui hi entraran pertany a Déu, en canvi, pertany a cadascú de fer l’esforç per entrar-hi. Però no es pot deixar l’esforç per a l’últim moment, perquè es pot fer tard i trobar l’accés tancat (imatge de la porta tancada). No tot depèn de la porta: l’esforç és important, però no comptarà gens si es deixa per a l’últim segon. L’última paraula la diu el cap de casa, figura de Jesús; i el que compta no és entrar-hi o no, sinó ser-hi admès o ser-ne exclòs. Per això, la intervenció del cap de casa és definitiva. És definitiu, doncs, haver acollit o no Jesús.

I a dins de la casa (l’Església), hi trobem l’Israel restaurat (significat pels tres patriarques: Abraham, Isaac i Jacob) i completat amb els pobles pagans vinguts dels quatre vents. Tots junts celebren la festa i la joia del Regne.

Jesús no vol frustrar ningú, sols afirma que molts no hi entraran, perquè pensaven que tenien el dret adquirit i no s’havien espavilat (convertit) quan calia fer-ho.

La màxima que clou el text indica un dels trets del Regne; en efecte, alguns dels darrers (no tots) seran considerats més importants que els de sempre (els habituals).


3. Pensem-hi.


Penso que tinc el dret adquirit d’asseure’m a la taula parada del Regne? Quin esforç se’m demana? Jesús em mou a servir els altres i a no excloure ningú de la taula del Regne?

diumenge, 11 d’agost de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: He vingut a calar foc a la terra...


http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/44ordinarioC20.jpg
D. 20 de durant l’any C  
(18 d’agost)

1.Llegim el text ( Lc 12,49-53)

49He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! 50Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi! 51¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? 49He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! 50Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi! 51¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió. 52D’ara endavant els cinc membres d’una família estaran dividits entre ells: tres contra dos i dos contra tres. 53Es dividiran el pare contra el fill, i el fill contra el pare; la mare contra la filla, i la filla contra la mare; la sogra contra la nora, i la nora contra la sogra.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot fent el camí cap al Pare, Jesús adreça unes reflexions als seus deixebles sobre el caràcter de la seva missió (Lc 12,49-53) i, tot seguit, esperona la gent a descobrir els signes dels temps perquè acullin la pau i la felicitat que els porta (Lc 12,54-56), fragment que no forma part del text llegit. Cal recordar que el camí de Jesús a Jerusalem està farcit d’ensenyaments adreçats als deixebles, però també a la gent que el segueix o que troba pel camí. Ara i aquí Lluc qüestiona la coherència dels seguidors de Jesús, no fos cas que fugíssim d’estudi, féssim el suec o l’orni.
En les reflexions de Jesús als deixebles, s’hi entreveuen qüestions de fons. La que més destaca és la del motiu de la seva vinguda. L’evangeli del diumenge passat (19 de durant l’any C) ja havia esmentat la proximitat imminent d’una vinguda, la de l’amo o senyor (Lc 12,36-40.43.45-46). Jesús ha vingut i la seva acció ha encès una crisi que tot ho purifica i renova (Lc 3,6), ningú no pot escapar-se’n (Lc 3,7), és el foc de l’Esperit (Lc 3,16; Ac 2,3), que portarà la salvació de Déu fins als límits més llunyans (Ac 1,8).
La vinguda de Jesús és com un foc que s’estén en un prat sec, davant el qual cal decisió i acció. Si la imatge del foc expressa els efectes de la vinguda de Jesús sobre la terra, la imatge de l’aigua expressa els efectes sobre ell mateix: immergir-se en l’aigua és una al·lusió a la mort. Jesús anhela ser immergit en la prova que ha de passar, perquè així durà a terme la missió que el Pare li ha confiat. Jesús durà la salvació per a tothom si compleix el designi de Déu Pare, per això ha emprès el camí a Jerusalem (Lc 9,51).
Lluc encara no revela en què consisteix el baptisme que ha de passar Jesús, sols ho assenyala; cal que els qui seguim Jesús pel camí ens adonem que haurem de passar pel sofriment i la mort. Mateu i Marc, en canvi, en el marc de la pujada cap a Jerusalem, són més explícits: Mt 20,22-23; Mc 10,38-39.
La vinguda de la pau provoca divisions i tensions, fins i tot dins les famílies dels seguidors (ni se n’escapa la mare de Jesús: Lc 2,35). Sembla contradictori. Jesús s’ha convertit en senyal de contradicció a Israel (anunci de l’ancià Simeó: Lc 2,34).
Jesús es manifesta com el qui porta la pau a la terra i als pecadors (Lc 2,14; 7,50; 8,48; 19,38) i convida els seus deixebles que l’escampin arreu (Lc 10,5), però la recepció d’aquest do provoca divisió, és a dir, acolliment o rebuig. Heus ací que el Regne de Déu i Jesús mateix no admeten mitges tintes.

3. Pensem-hi

L’opció per Jesús i pel Regne m’implica i compromet tota la meva existència? Acollir Jesús en la meva vida i acció provoca problemes en la meva xarxa personal de relacions? En quina mesura? Sóc cristià/cristiana a mitges tintes o a totes?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La meva ànima magnifica el Senyor...


http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosB/49asuncion.jpg
Assumpció de la Mare de Déu  
(15 d’agost)

1. Llegim el text (Lc 1,39-56)

39Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, 40va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 41Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. 42Llavors va exclamar amb totes les forces: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! 43Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? 44Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. 45Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà. 46Maria digué: La meva ànima magnifica el Senyor, 47el meu esperit celebra Déu que em salva, 48perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa; des d’ara totes les generacions em diran benaurada, 49perquè el Totpoderós obra en mi meravelles; el seu nom és sant, 50i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. 51»Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, 52derroca els poderosos del soli i exalta els humils; 53omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. 54-55»Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.
56Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

2. Comprenem el text

L’episodi de la visita de Maria a Elisabet va seguit del «Magníficat» ––aquesta és la primera paraula del cant en la versió llatina de sant Jeroni––, que és el primer dels quatre himnes que hi ha en l’evangeli de la infància de Jesús (els altres són el càntic de Zacaries; el cant dels àngels i el càntic de Simeó).
La salutació de Maria provoca una reacció en cadena: el nen salta dins del ventre d’Elisabet, la qual, «plena de l’Esperit Sant», entona una lloança per beneir Maria i el nen que ella porta. El salt d’alegria del nen és signe que Elisabet es troba davant la mare del seu Senyor.
El càntic de Maria és la reacció de la mare del Senyor a la salutació d’Elisabet. És un poema ple de textos de l’AT, sobre el fons del càntic d’Anna, la mare de Samuel (1Sa 2,1-10). Amb al·lusions al Gn, Dt, Sir, Is, Ha, Ml, Jb, Ez i, sobretot, als Salms. És construït a partir d’un joc de contrastos: abaixament/elevació. Maria lloa la grandesa de Déu: és poderós perquè ha fet per ella coses grans; el seu braç és potent ––una referència a la sortida d’Egipte–– i capgira valors considerats humans: els orgullosos són dispersats; el poderosos, destronats; i els rics, despullats; per contrast, els humils són elevats i els afamats són saciats. Maria confessa Déu com el seu salvador. I ho diu en temps passat: «ha fet el poder en el seu braç». Maria, la dona humil, portadora del pla salvador de Déu, ens diu, des de la fe més profunda, que Déu ja ha actuat.

3. Mirem la nostra vida i acció

  • On hem descobert l’acció poderosa de Déu en la nostra vida i acció?
  • I sabem reaccionar com Maria davant l’acció de Déu?
  • I sabem lloar la fe dels qui ens posen davant del Senyor?