Revista "Evangeli i Vida" núm 141

dilluns, 25 de juny de 2018

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La meva filleta s’està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui.


 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosB/42ordinarioB13.jpg
Diumenge 13 de durant l’any B

1. Llegim el text (Mc 5,21-43)
Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l’altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i ell es quedà vora l’aigua. Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus i, suplicant-lo amb insistència, li diu: La meva filleta s’està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui. Jesús se n’anà amb ell. El seguia molta gent que l’empenyia pertot arreu. Hi havia una dona que patia d’hemorràgies des de feia dotze anys. Havia sofert molt en mans de metges i s’hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré». Immediatament va deixar de perdre sang i sentí dintre d’ella que estava guarida del mal que la turmentava. Jesús s’adonà a l’instant de la força que havia sortit d’ell i es girà per preguntar a la gent: Qui m’ha tocat la roba? Els seus deixebles li contestaren: ¿Veus que la gent t’empeny pertot arreu i encara preguntes qui t’ha tocat? Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, tremolant de por es prosternà davant d’ell i li va explicar tota la veritat. Jesús li digué: Filla, la teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau i queda guarida del mal que et turmentava. Mentre Jesús encara parlava, en van arribar uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li: La teva filla s’ha mort. Què en trauràs, d’amoïnar el Mestre? Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga: No tinguis por; tingues només fe. I no va permetre que l’acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys. Entra a la casa i els diu: Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm. Ells se’n burlaven, però Jesús els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l’acompanyaven, entra al lloc on era la nena, l’agafa per la mà i li diu: Talita, cum —que vol dir: «Noia, aixeca’t». A l’instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren sorpresos i no se’n sabien avenir. Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús
Marc teixeix dos relats de miracle amb dues dones en perill, una nena que no serà adulta i una adulta impura. Ambdues dones reneixen a la vida perquè es troben amb Jesús. I ambdós relats destaquen la fe en Jesús, que ofereix un camí de vida i de pau, d’autonomia i de llibertat.
Enmig d’una multitud molta gent pot tocar Jesús, però només la dona que el toca amb fe és guarida. Jesús no és cap mag, Jesús porta la salvació de Déu, és a dir, guareix des de l’amor al qui s’hi acull. La dona s’ha empobrit anant als metges i s’acosta a Jesús com a única esperança de guarició, s’hi acosta amb fe. A més, la dona fa un gest, el de tocar Jesús, amb el qual viola la Llei. El desig de tocar Jesús (de trobar-s’hi) és més fort que la Llei. I aquesta trobada amb Jesús la guareix i la salva, l’allibera de la seva impuresa. L’amor sana tot l’ésser.
Les paraules de Jesús al cap de la sinagoga indiquen que la fe és la força que permet a l’ésser humà d’esperar contra tota esperança. Els tres deixebles escollits són testimoni d’una singular escena de revelació: la resurrecció de la noia. Jesús es manifesta com a Fill de Déu, que té ple poder sobre la mort. I per al Fill de Déu la mort significa el son. Per això Déu és un Déu de vius i no de morts (cf. Mc 12,27). La misèria humana i la mort són contràries a l’amor de Déu.
La reacció de burla és d’incredulitat. L’eficàcia del miracle està en la paraula i en el gest d’auxili del Senyor (donar la mà). I l’ordre de Jesús de donar de menjar a la noia manifesta que viu veritablement i no sols el seu esperit. Finalment Jesús no vol que es faci publicitat del fet perquè s’ha d’interpretar des de la seva mort en creu.
La dona, els pares de la noia i els deixebles reconeixen la força de Déu en Jesús i es converteixen en testimoni de l’acció alliberadora i guaridora de Déu en Jesús. I la pau és conseqüència de l’alliberament del mal.

3. Mirem la nostra vida i acció
  • La força de la fe em sosté per tirar endavant i superar tot mal? Em refà i em guareix?

diumenge, 17 de juny de 2018

El Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Ell va demanar unes tauletes i va escriure: «El seu nom és Joan.»

http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosB/39juanbautista.jpg
Naixement de sant Joan Baptista
1. Llegim el text (Lc 1,57-66.80)
57Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. 58Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven. 59Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l’infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. 60Però la seva mare s’hi va oposar dient: No! S’ha de dir Joan! 61Ells li replicaren: Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom! 62Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. 63Ell va demanar unes tauletes i va escriure: «El seu nom és Joan.» Tots van quedar meravellats. 64A l’instant Zacaries va recobrar la paraula i començà a beneir Déu. 65Un gran respecte s’apoderà de tots els veïns. La gent parlava d’aquestes coses per tota la muntanya de Judea, 66i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà aquest infant?» Realment, la mà del Senyor era amb ell. 80L’infant creixia i s’enfortia en l’Esperit, i va viure al desert fins al dia que es manifestà a Israel.
2. Comprenem el text
Tenim el relat del naixement, la circumcisió, la imposició del nom i la manifestació de Joan a la família, al veïnat (Lc 1,57-66) i a tot Israel (Lc 1,80).
Zacaries i Elisabet no descobreixen que el naixement del seu fill és obra de Déu per l’àngel, com Maria, sinó a través dels esdeveniments que l’acompanyen. Tot el que l’àngel havia anunciat a Zacaries, ara s’acompleix: l’alegria de molts pel naixement del nen (Lc 1,14 = Lc 1,58), al nen se li imposa el nom Joan (Lc 1,13 = Lc 1,63), Zacaries torna a parlar (Lc 1,20 = Lc 1,64), el nen s’omple d’Esperit Sant (Lc 1,15 = Lc 1,80). Aquests esdeveniments es resumeixen en una pregunta: Què serà aquest infant? I en el nom: Déu ha mostrat el seu favor. Així el nom expressa la presència de la misericòrdia divina, tant a favor d’Elisabet (deixa de ser estèril) com de tot el poble d’Israel (pel fet que Elisabet sigui l’esposa d’un sacerdot, que ha de garantir el culte en el temple de Jerusalem per la seva descendència). També alguns fets meravellosos envolten naixement i ministeri de Jesús, i fan ressonar la pregunta sobre la seva identitat, pregunta que també es farà Herodes (Lc 9,9).
En la concepció i naixement de Joan ressonen la història d’algunes figures de l’Escriptura. Zacaries i Elisabet recorden Abraham i Sara; la descripció del naixement de Joan recorda el d’Esaú i Jacob (Lc 1,57 = Gn 25,24); el que passa després recorda el que succeeix quan neix Isaac (Lc 1,58 = Gn 21,6); i la descripció de Lc 1,80 es fa ressò de tres personatges: Isaac (Gn 21,8), Samsó (Jt 13,24-25) i Samuel (1Sa 2,21b). Joan pertany al temps d’Israel (Lc 16,16), però no sols és el precursor del temps de Jesús, sinó també el qui l’inaugura.
I Lluc acaba el relat situant Joan al desert, que és des d’on comença el seu ministeri (com descriu la tradició sinòptica) adreçat a tot Israel. En resum, l’inici i el futur de Joan estan marcats per la presència de la mà del Senyor (Lc 1,66).
Jesús agafa el relleu del Servent del Senyor esperat pel poble d’Israel: ser llum dels pobles (Is 42,6; 49,6), però també el del Baptista, anunciant i fent present el Regne de Déu. Joan Baptista prepara l’arribada d’aquesta llum (el solstici d’estiu mira cap al d’hivern, quan el sol torna a néixer) i n’és el testimoni (Jn 1,6-8).
3.  Mirem la nostra vida i acció
  • On descobreixo la mà del Senyor que m’acompanya i em sosté?
  • Com em preparo per a ser testimoni de la llum del Senyor i alhora com preparo l’entorn amb l’acció transformadora i evangelitzadora per acollir-la?

diumenge, 10 de juny de 2018

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la paraula a la gent


 Resultat d'imatges de cerezo barredo grano de mostaza
Diumenge 11 de durant l’any B
1. Llegim el text (Mc 4,26-34)
26Jesús deia encara: Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: 27tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. 28La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. 29I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega. 30Deia també: A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? 31És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; 32però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra. 33, de la manera que ells eren capaços d’escoltar-la. 34No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.
2. Comprenem el text i contemplem Jesús
Tenim dues paràboles sobre la gratuïtat silenciosa i eficaç del do del Regne que Déu Pare dóna ja en Jesús. La primera parla d’una llavor (un gra de blat) que creix en silenci, per si mateixa, sense necessitat de cap intervenció humana. Aquí la terra bona permet que la llavor fructifiqui per si mateixa. El Regne s’esdevé amb la mateixa seguretat que ve la collita després de la sembra. Hi ha una mà invisible que té cura de la llavor i vetlla pel seu creixement silenciosament. El Regne es comença a experimentar pel seu progressiu creixement. En definitiva, aquesta paràbola fa referència a una acció: la del pagès que confia en el procés que posa en marxa, però també es refereix a la paciència de Déu Pare. En el cor de l’imperi romà, la presència del cristianisme dels orígens era gairebé imperceptible, però la paraula anava fent camí fins a arribar a nosaltres. El Regne de Déu sempre es troba embolcallat en el misteri i «s’esdevé» en el context de l’Església i en la vida de les persones, però també fa irrupció en els llocs més insòlits i potser miserables, on el poder de Déu venç les forces destructores del mal.
La segona parla d’una llavor de gra mostassa, en aquest cas la llavor més petita de totes les llavors. Aquí sorprèn el contrast entre una realitat molt petita i el meravellós resultat final. La planta de mostassa pot arribar fins als tres metres d’alçada i la llavor és petita com una cagarada de mosca. El Regne ja és aquí encara que la seva presència sigui insignificant. En poques paraules, aquesta paràbola mostra el contrast entre l’inici petit i insignificant i el final excepcionalment impressionant del Regne. I alhora reflecteix l’acció de Déu en la vida i acció de Jesús i en la nostra vida i acció; per això convida a l’esperança. Cal entendre que l’acompliment del Regne de Déu no depèn pas dels nostres millors esforços. El fonament de tota esperança i de tot optimisme es troba en Déu.
Jesús recorda que el seu Pare inicia el procés gratuïtament i silenciosament i només intervé quan arriba el moment oportú. Déu no abandona el que ha iniciat, tot i que deixi fer. Jesús ens diu que Déu parteix del que és petit i insignificant.
Jesús recorda que el Regne de Déu és una realitat en marxa, on tots hi tenim cabuda.
3. Mirem la nostra vida i acció
  • Sóc pacient en el procés que s’inicia en qualsevol acció feta, i confio i espero que arribarà al seu terme?
  • Descobreixo l’acció de Déu en la meva vida i acció?
  • Sóc capaç de valorar les coses per petites que siguin?

diumenge, 3 de juny de 2018

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare.


Resultat d'imatges de Cerezo Barredo el que hace la voluntad de Dios ese es mi madre
D. 10 de durant l’any B

1. Llegim el text (Mc 3,20-35)
20Després Jesús va entrar a casa amb els deixebles, i tornà a reunir-s’hi tanta gent, que no podien ni menjar. 21Quan els seus familiars sentiren dir el que passava, hi anaren per endur-se’l, perquè deien: Ha perdut el seny!
22Els mestres de la Llei que havien baixat de Jerusalem deien: Està posseït per Beelzebul. I encara: Aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis. 23Llavors Jesús els va cridar i els parlava valent-se de paràboles: Com pot ser que Satanàs tregui fora Satanàs? 24Si un reialme es divideix i lluita contra si mateix, no pot durar. 25I si una casa es divideix i lluita contra si mateixa, tampoc no durarà. 26Si és cert, doncs, que Satanàs s’ha aixecat contra si mateix i s’ha dividit, no pot durar: ha arribat la seva fi. 27Tampoc ningú no pot entrar a casa d’un que és fort i apoderar-se dels seus béns si abans no el lliga; tan sols així li podrà saquejar la casa. 28En veritat us dic que tot serà perdonat als homes: els pecats i totes les blasfèmies que hagin proferit; 29però el qui blasfema contra l’Esperit Sant no tindrà mai perdó: és culpable del seu pecat per sempre més. 30Jesús va parlar així perquè deien d’ell que tenia un esperit maligne.
31Llavors arriben la mare i els germans de Jesús i, de fora estant, envien a buscar-lo. 32Hi havia molta gent asseguda al voltant d’ell. Li diuen: La teva mare, els teus germans i les teves germanes són aquí fora, que et busquen. 33Ell els respon: ¿Qui són la meva mare i els meus germans? 34Llavors, mirant els qui seien al seu voltant, diu: Aquests són la meva mare i els meus germans. 35El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús
Tenim tres moments ben delimitats: 1) la tornada de Jesús amb els deixebles a casa (= comunitat), moment que els seus familiars volen aprofitar perquè desisteixi de la seva missió; 2) l’arribada dels mestres de la Llei (o escribes) de Jerusalem amb l’acusació de ser un aliat de Satanàs; 3) l’arribada de la família de Jesús i l’ensenyament sobre la seva veritable família.
Jesús és incomprès pels seus deixebles i pels seus familiars i pels qui el faran matar (els mestres de la Llei). Marc accentua aquesta triple incomprensió en aquest relat que comença amb la sortida (3,21) i acaba amb l’arribada dels seus familiars (3,31).
En la discussió amb els escribes, hi ha la breu paràbola de la submissió del feble (Satanàs, les forces del mal) al fort (Jesús, el Bé) i la reflexió sobre l’opció a favor o en contra de Jesús. Aquí destaca la blasfèmia contra l’Esperit Sant. Jesús actua amb la força de l’Esperit Sant, per tant refusar-la és refusar el mateix Bé (Déu), que manifesta el seu amor pels febles i pels sobrants de la societat. En poques paraules, el pecat imperdonable és acusar Jesús de ser un ésser diabòlic i, per tant, no reconèixer que actua amb la força de Déu.
Els entesos vinguts de Jerusalem acusen Jesús d’aliança amb el dimoni i de fer màgia negra (= anar contra el sistema). Els miracles de Jesús tenen una funció social: eliminen injustícies i trenquen els murs de la desigualtat i això el fa sospitós de màgia, perquè ensenya una nova doctrina amb autoritat (Mc 1,22.27; 7,29). Déu estima també els indesitjables i els sobrants.
Jesús torna a casa (la comunitat dels deixebles) per a menjar (literalment per a menjar pa, és adir, per celebrar un àpat).
Els Dotze són el nucli de la comunitat eclesial entorn de Jesús, una comunitat que creix tot i els atacs dels adversaris i la incomprensió dels seus. Jesús es posa com a model de deixeble quan s’obre a tenir una família més àmplia, i apunta a la fraternitat universal. Jesús amplia les relacions humanes, esdevenint fraternes sense distinció. El que importa és fer la voluntat de Déu, construir una comunitat de germans i de germanes, abatuts tots els murs que discriminen i que mantenen qualsevol injustícia

3. Mirem la nostra vida i acció
  • Les meves accions i els meus pensaments impedeixen o segresten la voluntat de Déu de construir una comunitat de germans i germanes? Quan i com?
  • Recuso o em molesta la dimensió social dels fets i de les paraules de Jesús?
  • Quan i com sóc mare, germà i germana de Jesús? (El Pare és Déu)