dilluns, 25 de novembre del 2019
Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada
Diumenge
1r d’Advent A
(1
desembre 2019)
1. Llegim el text (Mt 24,37-44)
37Tal com van ser els dies de Noè, així
serà la vinguda del Fill de l’home. 38Els dies abans del
diluvi anaven menjant i bevent, i prenent muller i marit, fins al dia mateix
que Noè va entrar a l’arca; 39no es van adonar de res
fins que va venir el diluvi i se’ls endugué tots. Així serà igualment la
vinguda del Fill de l’home. 40Llavors hi haurà dos
homes al camp: l’un serà pres i l’altre deixat; 41 i
dues dones que moldran a la mola: l’una serà presa i l’altra deixada. 42Vetlleu,
doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. 43Prou
que ho compreneu: si l’amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia
de venir el lladre, hauria vetllat i no hauria permès que li entressin a casa. 44Per
això, estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora
menys pensada.
2. Comprenem el
text
La salvació de Déu oferta en Jesús i que porta el
cristianisme ha entrat en conflicte amb la que Déu mateix havia ofert en Moisès
i que porta el judaisme. Aquest conflicte fa el cim quan Jesús és a Jerusalem,
el lloc des d’on s’alçarà radiant la futura salvació de Déu. Mateu inicia la
conclusió d’aquest conflicte amb l’anunci de la destrucció del temple i de la
vinguda del Fill de l’home (Mt 24,1-44).
Cal tenir en compte que el 1r diumenge d’Advent la
litúrgia convida a fixar la mirada en l’adveniment del Senyor al final de la
història.
L’anunci de la vinguda del Fill de l’home ve
emmarcat per la pregunta que els deixebles fan a Jesús: Digues-nos quan
passarà això i quin serà el senyal de la teva vinguda i de la fi del món (Mt
24,3b), i és il·lustrat amb tres grans paràboles (Mt 24,45-51; 25,1-13;
25,14-30) i ultimat amb uns criteris d’acció que marquen l’acolliment o no de
Jesús (Mt 25,31-46). Després d’anunciar la vinguda del Fill de l’home (Mt 24,29-31),
Mateu recorda als deixebles de tots els temps que, si bé és cert que el Senyor
vindrà (Mt 24,32-35), no en podem saber ni el dia ni l’hora (Mt 24,36-44).
El text crida a la vigilància i a mantenir-se
sempre a punt per al trobament amb el Senyor, quan serem reconeguts per Ell
(Mt 7,23) com a germans seus si l’hem reconegut abans en aquests germans més
petits (Mt 25,40). Mateu amaneix aquesta exhortació amb tres exemples: el
primer confronta el deixeble amb la situació abans del diluvi (Mt 24,37-39); el
segon, amb la situació de dos homes i la de dues dones (Mt 24,40-42); i el
tercer, amb la irrupció inesperada del Fill de l’home (Mt 24,43-44).
El primer i segon exemples conviden el deixeble a
no enganxar-se a les preocupacions quotidianes, fins al punt de no
adonar-se que s’hi juga la raó de ser de la seva comunió amb Déu i els pobres i
entre els altres deixebles. L’existència del deixeble ve marcada per aquesta comunió,
que implica caminar tots junts, tot i els ritmes diferents. N’és un clar
exemple la generació del diluvi que no es va adonar de res (Mt 24,39):
no fou pas condemnada per la seva immoralitat, sinó perquè no vivia en comunió
amb el Senyor ni vivia la solidaritat. Cal vetllar, doncs, perquè el judici
(la trobada amb el Senyor) irromprà d’improvís en la vida quotidiana i quedarà
al descobert qui se salva i qui es perd (Mt 24,40.41).
La paràbola del lladre nocturn (Mt 24,43),
que il·lustra el tercer exemple, posa l’accent en què l’adveniment del Senyor
serà sobtat i el deixeble no té cap recurs per a saber-ne el moment, sols li
cal la vigilància constant. Tot i que la imatge del lladre nocturn
escenifica un clima de por i d’amenaça imminent, si l’esperat és Jesucrist, Déu–amb–nosaltres
(Mt 1,23), aleshores aquesta imatge evoca un altre clima, on l’angoixa i
l’especulació sobre la vinguda són foragitades i hi brillen l’esperança i
l’amor, que omplen d’alegria i de pau el qui espera atent la vinguda del seu
estimat amic i Senyor.
En resum, el deixeble ha d’evitar de caure en la
superficialitat i la rutina, perquè no li passi com la generació del diluvi;
s’ha d’adonar que ha de viure per a l’acció solidària i en comunió amb Déu i
els pobres. Només si hi està atent, se n’adonarà i viurà la vigilància en la
joia i l’amor.
3. Pensem-hi
·
Quan i com visc atent a acollir la presència del Senyor, servint des de
l’amor i essent solidari i estimant?
·
La RdV m’ajuda a estar atent a la realitat i a descobrir-hi la presència
del Senyor?
·
Estic sempre a punt per trobar-me amb el Senyor?
dimarts, 19 de novembre del 2019
Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: En veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al paradís
Crist Rei C
1. Llegim el text (Lc 23,35-43)
35El
poble era allà mirant-ho, però les autoritats se’n reien dient: Ell que va salvar-ne d’altres, que se salvi
a si mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit! 36També l’escarnien els soldats;
se li acostaven a oferir-li vinagre 37i deien: Si ets el
rei dels jueus, salva’t a tu mateix! 38Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: «Aquest és el rei
dels jueus.» 39Un
dels criminals penjats a la creu l’injuriava dient: ¿No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres! 40Però l’altre, renyant-lo, li
respongué: ¿Tu tampoc no tens temor de
Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? 41I nosaltres la
sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes. Aquest, en
canvi, no ha fet res de mal. 42I
deia: Jesús, recorda’t de mi quan arribis
al teu Regne. 43Jesús
li digué: En veritat t’ho dic: avui seràs
amb mi al paradís.
2. Comprenem el text i contemplem
Jesús
Aquest quadre fa aparèixer en tota la seva esplendor que l’amor
indescriptible del pare misericordiós de la paràbola (Lc 15,11-32) s’ha fet
realitat en Jesús. Els enemics de Jesús el reconeixen com a rei dels jueus
(el Messies) i salvador, i Jesús regala el do del seu Regne als qui l’acullen,
és l’avui de la salvació. L’estil de Jesús és el de Déu, no arrelat en
la reciprocitat (tal fas, tal trobaràs),
sinó en la gratuïtat, i fins al límit.
La primera escena del quadre (Lc 23,35-39) insisteix
en la reialesa de Jesús i en la salvació que porta. Precisament és proclamat rei
(Messies) i provocat perquè se salvi ell mateix: per les autoritats
jueves, pels soldats i per un dels altres crucificats (l’anomenat
mal lladre, perquè no es penedeix i escarneix Jesús).
La segona escena (Lc 23,40-43) mostra la immensitat
de l’amor de Jesús, i alhora de Déu, per l’escòria de la humanitat, pels
darrers, pels condemnats segons la llei de la reciprocitat (la justificació per
les obres), que domina les relacions humanes després de la irrupció de la
sospita (Gn 3). L’escena mostra una nova declaració de la innocència de Jesús: No
ha fet res de mal, ara feta per un criminal, víctima de la llei de la
reciprocitat (així resplendeix millor la gratuïtat de l’amor). Abans, però, l’havien
reconegut innocent Pilat (Lc 23,4.14.22) i Herodes (Lc 23,15), que són les
autoritats polítiques de la Palestina ocupada. També hi apareix la professió
implícita de fe del criminal penedit: Jesús, recordeu-vos de mi, quan
arribeu al vostre Regne; on reconeix la reialesa de Jesús. I com a cimal
del quadre, la proclamació de Jesús: Avui seràs amb mi al paradís. En la
literatura intertestamentària, el paradís (antiga paraula persa que
significa: jardí tancat) representa el lloc o la condició del just
després de la mort. Lluc, però, li dóna el sentit d’entrar en la glòria de
Jesús (Lc 24,26), és a dir, el goig de la salvació.
Avui Jesús exerceix, d’una manera impressionant i
per últim cop, el seu poder reial i messiànic de perdonar els pecats, d’oferir
el do de la salvació, superant tot límit. I l’avui expressa el sentit de
la mort de Jesús per la humanitat: Jesús passa de la mort a la seva glòria
salvant tots els pecadors, tots els exclosos a causa de les obres. Avui Lluc ha
dramatitzat com Déu regala la seva salvació en Jesús, constituint-lo en
jutge de vius i de morts (Ac 10,42), per mitjà del seu sofriment i la seva
mort en creu.
3. Pensem-hi.
Amb qui m’identifico (poble,
autoritats, soldats, crucificats)? Per què?
Quina imatge de Jesús em queda gravada d’aquest quadre?
En una situació crítica, què li demanaria al qui m’estima sense esperar res
a canvi?
dilluns, 11 de novembre del 2019
Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: ...vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra: tot serà destruït
D. 33 de durant
l’any C
(17 novembre 2019)
1. Llegim el text (Lc 21,5-19)
5Alguns parlaven
del temple i de com estava decorat amb pedres magnífiques i amb ofrenes
votives. Jesús digué: 6De
tot això que contempleu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra: tot
serà destruït.
7Llavors li
preguntaren: Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a
punt de succeir? 8Ell
digué: Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran
del meu nom i diran: Sóc jo, i també:
El temps s’acosta. No aneu darrere
d’ells. 9Quan
sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us espanteu: cal que això
succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida. 10Després els va dir: Un poble s’alçarà contra un altre
poble, i un regne contra un altre regne; 11hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes,
fets espantosos i grans senyals al cel. 12Però abans de tot això us agafaran i us perseguiran; us
portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els
reis i els governadors per causa del meu nom. 13Serà una ocasió de donar testimoni. 14Estigueu decidits a no
preparar-vos la defensa: 15jo
mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris
no serà capaç de resistir o de contradir. 16Sereu traïts fins i tot pels vostres pares, germans,
parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres. 17Tothom us odiarà per causa del meu nom. 18Però no es perdrà ni un sol
cabell del vostre cap. 19Amb
la vostra perseverança salvareu la vida.
2. Comprenem el text i contemplem
Jesús
Aquest text forma part de
l’anomenat discurs escatològic lucà (Lc 21,5-38), és a dir, sobre les
realitats últimes, que ve precedit per l’anunci de la destrucció del temple de
Jerusalem (Lc 21,5-7). I comença amb la pregunta: Mestre, ¿quan passarà tot
això i quin serà el senyal que està a punt de succeir? Lluc reflecteix la
idea d’un interval entre el ministeri de Jesús i la fi dels temps, que vindrà
precedida per uns senyals.
El discurs escatològic lucà
es fonamenta en el de Mc 13. Però hi ha un tret que els diferencia: Lluc
insisteix no tant en el darrer dia com en l’avui de la salvació. Això no
significa que suprimeixi la idea de la parusia: és l’únic dels tres
sinòptics que l’afirma expressament, quan recorda: Aquest Jesús que ha estat
endut al cel, vindrà tal com l’heu vist que s’hi anava (Ac 1,11). Heus ací
que el deixeble ha de viure l’avui, seguint el camí de Jesús a Jerusalem
i assumint les dificultats i les angoixes del temps present, el temps de
l’Església.
Jesús anuncia la destrucció del
temple veient força avançats els treballs de reforma i d’embelliment del segon
temple (el primer fou construït en temps de Salomó i destruït l’any 587 aC ), uns treballs
iniciats pel rei Herodes el Gran (37-4 aC ). Per tant, aquest anunci és doblement
colpidor: pel fet que ja està quasi acabat i pel significat que té per a
Israel.
Una preocupació lucana és separar
la destrucció de Jerusalem (70 dC) de la fi dels temps. La fi no ha arribat (Lc
21,9), tot i que el temple ja sigui destruït (un fet ja esdevingut quan Lluc redacta el seu evangeli), per això
els cristians s’han de preparar per a viure enmig de les adversitats i
persecucions (Lc 21,12-19). Sense oblidar-se, però, d’un dels perills més
dolorosos: el fet de ser traïts pels propis familiars i amics, i de ser
odiats de tothom (Lc 21,16-17). Tanmateix el Senyor els garanteix la
protecció contra tota mena de mals físics i els assegura la vida eterna. En
definitiva, el qui superi les persecucions i l’odi de tothom fins al final,
també de la seva vida en aquest món, gaudirà de la salvació.
Ara és el temps del seguidor de
Jesús i de l’acolliment de la salvació. Ara és el moment de la confiança en
Jesús, el Salvador, que no abandona mai el deixeble en el camí (Lc 21,15.18).
També l’hora del testimoniatge (Lc 21,13) i de la constància (Lc 21,19).
En resum, és l’avui de la
salvació, l’hora d’acollir la vida de Déu: Amb la vostra
perseverança salvareu la vida. Es tracta, doncs, de donar testimoni de
sentir-nos estimats per Déu i no defallir.
3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció
·
Quin
testimoniatge dono de la fe en l’amor de Déu manifestat en Jesús en les
dificultats que em vaig trobant dia rere dia?
·
Enmig de
la crisi, aporto llum d’esperança i també confiança en allò que és essencial?
dimarts, 5 de novembre del 2019
Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen.
D. 32 de durant l’any C
(10 novembre 2019)
1. Llegim el text (Lc 20,27-38)
27Després alguns
dels saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi
resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat: 28Mestre, Moisès ens va prescriure que, si
un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per
donar descendència al germà difunt. 29Doncs
bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. 30També el segon 31i el tercer es van casar amb aquella dona,
i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. 32Finalment va morir també la dona. 33Per tant, quan arribi la resurrecció, de
quin dels set serà muller, si tots set s’hi havien casat? 34Jesús els respongué: Els qui viuen en
aquest món es casen, 35però els
qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels
morts no prendran muller ni marit; 36ja
no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són
fills de Déu. 37I que els morts
ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa,
quan diu que el Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob.
38Ell no és Déu de morts, sinó de
vius, perquè gràcies a ell tots viuen.
2. Comprenem el text i contemplem Jesús
Hem arribat a Jerusalem i
som dins l’espai del temple dedicat a l’ensenyament. En el context del temple,
els oients de Jesús queden reduïts a dos bàndols: el poble, l’oient
atent a la Paraula de Jesús i les autoritats religioses, els adversaris
que no volen acollir-lo, sinó humiliar-lo i eliminar-lo.
La qüestió sobre la resurrecció
d’entre els morts centra l’escena. El punt de partida és un costum fet llei
(anomenada llei del levirat; Dt 25,5-10), que assegurava la descendència
legal al germà difunt per la continuïtat en el nom (la vida del difunt queda
garantida pels descendents). A partir d’aquesta pràctica assumida en la Llei de
Moisès, els saduceus assetgen Jesús proposant-li un cas inversemblant, però
conegut de la religiositat popular (n’és exemple Tb 6,14), a fi de ridiculitzar
la fe en la resurrecció: Per tant, quan
arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s’hi havien
casat?
La resposta de Jesús també parteix
de la Llei de Moisès, que és l’única part de l’Escriptura que els saduceus
accepten com a normativa. És més, Jesús afirma la resurrecció d’entre els morts
fonamentant-se en l’experiència creient de Moisès (Ex 3,6): el Senyor és el Déu
dels patriarques ja morts però vius amb Ell. D’altra banda, Jesús afirma
que la resurrecció no és pura continuïtat amb la vida present, basada en la
vida sexual; per això, en l’estat del ressuscitat, no hi cabrà la vida sexual,
perquè la mort haurà desaparegut. Si l’engendrament serveix per a substituir
els morts per vius, en el món que vindrà (successiu al món present),
ja no serà més necessari perquè la vida continuï.
Acollir Jesús és
acollir la salvació que porta i, per tant, té part en la resurrecció: és
igual que els àngels i és fill de Déu; és a dir, sense deixar de ser humà,
participa de la condició divina de Jesús. Lluc insisteix en aquesta condició
de salvats dels qui acullen la Paraula del Senyor: gràcies a ell tots viuen. Els qui han
rebut la salvació, encara que semblin morts als ulls de la gent, viuen,
i viuen per a Déu. Sols amb els ulls de la fe es pot copsar que el
deixeble de Jesús mort és viu, perquè el Déu que l’ha acollit és Déu de vius
i no de morts. Així Jesús ens diu que quan
estem amb Déu, vivim per a sempre, perquè l’Amor ha tret la mort.
3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció
Creure en Jesús (acollir-lo com a
Senyor de la meva vida) em fa fort (valent) davant la mort? Sóc conscient que
el nostre Déu és Déu de vius i, per tant, amb ell no hi ha morts?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)