Recés trimestral per aprofundir el Sínode de l'Amazònia

Una festa per celebrar

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada

Diumenge 1r d’Advent A 

(1 desembre 2019)

1. Llegim el text (Mt 24,37-44)

³⁷Tal com van ser els dies de Noè, així serà la vinguda del Fill de l’home. ³⁸Els dies abans del diluvi anaven menjant i bevent, i prenent muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l’arca; ³⁹no es van adonar de res fins que va venir el diluvi i se’ls endugué tots. Així serà igualment la vinguda del Fill de l’home. ⁴⁰Llavors hi haurà dos homes al camp: l’un serà pres i l’altre deixat; ⁴¹ i dues dones que moldran a la mola: l’una serà presa i l’altra deixada. ⁴²Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. ⁴³Prou que ho compreneu: si l’amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, hauria vetllat i no hauria permès que li entressin a casa. ⁴⁴Per això, estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.

2. Comprenem el text

La salvació de Déu oferta en Jesús i que porta el cristianisme ha entrat en conflicte amb la que Déu mateix havia ofert en Moisès i que porta el judaisme. Aquest conflicte fa el cim quan Jesús és a Jerusalem, el lloc des d’on s’alçarà radiant la futura salvació de Déu. Mateu inicia la conclusió d’aquest conflicte amb l’anunci de la destrucció del temple i de la vinguda del Fill de l’home (Mt 24,1-44).

Cal tenir en compte que el 1r diumenge d’Advent la litúrgia convida a fixar la mirada en l’adveniment del Senyor al final de la història.

L’anunci de la vinguda del Fill de l’home ve emmarcat per la pregunta que els deixebles fan a Jesús: Digues-nos quan passarà això i quin serà el senyal de la teva vinguda i de la fi del món (Mt 24,3b), i és il·lustrat amb tres grans paràboles (Mt 24,45-51; 25,1-13; 25,14-30) i ultimat amb uns criteris d’acció que marquen l’acolliment o no de Jesús (Mt 25,31-46). Després d’anunciar la vinguda del Fill de l’home (Mt 24,29-31), Mateu recorda als deixebles de tots els temps que, si bé és cert que el Senyor vindrà (Mt 24,32-35), no en podem saber ni el dia ni l’hora (Mt 24,36-44).

El text crida a la vigilància i a mantenir-se sempre a punt per al trobament amb el Senyor, quan serem reconeguts per Ell (Mt 7,23) com a germans seus si l’hem reconegut abans en aquests germans més petits (Mt 25,40). Mateu amaneix aquesta exhortació amb tres exemples: el primer confronta el deixeble amb la situació abans del diluvi (Mt 24,37-39); el segon, amb la situació de dos homes i la de dues dones (Mt 24,40-42); i el tercer, amb la irrupció inesperada del Fill de l’home (Mt 24,43-44).

El primer i segon exemples conviden el deixeble a no enganxar-se a les preocupacions quotidianes, fins al punt de no adonar-se que s’hi juga la raó de ser de la seva comunió amb Déu i els pobres i entre els altres deixebles. L’existència del deixeble ve marcada per aquesta comunió, que implica caminar tots junts, tot i els ritmes diferents. N’és un clar exemple la generació del diluvi que no es va adonar de res (Mt 24,39): no fou pas condemnada per la seva immoralitat, sinó perquè no vivia en comunió amb el Senyor ni vivia la solidaritat. Cal vetllar, doncs, perquè el judici (la trobada amb el Senyor) irromprà d’improvís en la vida quotidiana i quedarà al descobert qui se salva i qui es perd (Mt 24,40.41).

La paràbola del lladre nocturn (Mt 24,43), que il·lustra el tercer exemple, posa l’accent en què l’adveniment del Senyor serà sobtat i el deixeble no té cap recurs per a saber-ne el moment, sols li cal la vigilància constant. Tot i que la imatge del lladre nocturn escenifica un clima de por i d’amenaça imminent, si l’esperat és Jesucrist, Déu–amb–nosaltres (Mt 1,23), aleshores aquesta imatge evoca un altre clima, on l’angoixa i l’especulació sobre la vinguda són foragitades i hi brillen l’esperança i l’amor, que omplen d’alegria i de pau el qui espera atent la vinguda del seu estimat amic i Senyor.

En resum, el deixeble ha d’evitar de caure en la superficialitat i la rutina, perquè no li passi com la generació del diluvi; s’ha d’adonar que ha de viure per a l’acció solidària i en comunió amb Déu i els pobres. Només si hi està atent, se n’adonarà i viurà la vigilància en la joia i l’amor.

3. Pensem-hi

·         Quan i com visc atent a acollir la presència del Senyor, servint des de l’amor i essent solidari i estimant?

·         La RdV m’ajuda a estar atent a la realitat i a descobrir-hi la presència del Senyor?

·         Estic sempre a punt per trobar-me amb el Senyor?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: En veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al paradís

Crist Rei C

1. Llegim el text (Lc 23,35-43)

 ³⁵El poble era allà mirant-ho, però les autoritats se’n reien dient: Ell que va salvar-ne d’altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit! ³⁶També l’escarnien els soldats; se li acostaven a oferir-li vinagre ³⁷i deien: Si ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix! ³⁸Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: «Aquest és el rei dels jueus.» ³⁹Un dels criminals penjats a la creu l’injuriava dient: ¿No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres! ⁴⁰Però l’altre, renyant-lo, li respongué: ¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? ⁴¹I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes. Aquest, en canvi, no ha fet res de mal. ⁴²I deia: Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne. ⁴³Jesús li digué: En veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al paradís.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest quadre fa aparèixer en tota la seva esplendor que l’amor indescriptible del pare misericordiós de la paràbola (Lc 15,11-32) s’ha fet realitat en Jesús. Els enemics de Jesús el reconeixen com a rei dels jueus (el Messies) i salvador, i Jesús regala el do del seu Regne als qui l’acullen, és l’avui de la salvació. L’estil de Jesús és el de Déu, no arrelat en la reciprocitat (tal fas, tal trobaràs), sinó en la gratuïtat, i fins al límit.

La primera escena del quadre (Lc 23,35-39) insisteix en la reialesa de Jesús i en la salvació que porta. Precisament és proclamat rei (Messies) i provocat perquè se salvi ell mateix: per les autoritats jueves, pels soldats i per un dels altres crucificats (l’anomenat mal lladre, perquè no es penedeix i escarneix Jesús).

La segona escena (Lc 23,40-43) mostra la immensitat de l’amor de Jesús, i alhora de Déu, per l’escòria de la humanitat, pels darrers, pels condemnats segons la llei de la reciprocitat (la justificació per les obres), que domina les relacions humanes després de la irrupció de la sospita (Gn 3). L’escena mostra una nova declaració de la innocència de Jesús: No ha fet res de mal, ara feta per un criminal, víctima de la llei de la reciprocitat (així resplendeix millor la gratuïtat de l’amor). Abans, però, l’havien reconegut innocent Pilat (Lc 23,4.14.22) i Herodes (Lc 23,15), que són les autoritats polítiques de la Palestina ocupada. També hi apareix la professió implícita de fe del criminal penedit: Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne; on reconeix la reialesa de Jesús. I com a cimal del quadre, la proclamació de Jesús: Avui seràs amb mi al paradís. En la literatura intertestamentària, el paradís (antiga paraula persa que significa: jardí tancat) representa el lloc o la condició del just després de la mort. Lluc, però, li dóna el sentit d’entrar en la glòria de Jesús (Lc 24,26), és a dir, el goig de la salvació.

Avui Jesús exerceix, d’una manera impressionant i per últim cop, el seu poder reial i messiànic de perdonar els pecats, d’oferir el do de la salvació, superant tot límit. I l’avui expressa el sentit de la mort de Jesús per la humanitat: Jesús passa de la mort a la seva glòria salvant tots els pecadors, tots els exclosos a causa de les obres. Avui Lluc ha dramatitzat com Déu regala la seva salvació en Jesús, constituint-lo en jutge de vius i de morts (Ac 10,42), per mitjà del seu sofriment i la seva mort en creu.

3. Pensem-hi. 

Amb qui m’identifico (poble, autoritats, soldats, crucificats)? Per què?

Quina imatge de Jesús em queda gravada d’aquest quadre?

En una situació crítica, què li demanaria al qui m’estima sense esperar res a canvi?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: ...vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra: tot serà destruït

D. 33 de durant l’any C 

(17 novembre 2019)

1. Llegim el text (Lc 21,5-19)

⁵Alguns parlaven del temple i de com estava decorat amb pedres magnífiques i amb ofrenes votives. Jesús digué: ⁶De tot això que contempleu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra: tot serà destruït.

⁷Llavors li preguntaren: Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir? ⁸Ell digué: Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: Sóc jo, i també: El temps s’acosta. No aneu darrere d’ells. ⁹Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us espanteu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida. ¹⁰Després els va dir: Un poble s’alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; ¹¹hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel. ¹²Però abans de tot això us agafaran i us perseguiran; us portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu nom. ¹³Serà una ocasió de donar testimoni. ¹⁴Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: ¹⁵jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir. ¹⁶Sereu traïts fins i tot pels vostres pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres. ¹⁷Tothom us odiarà per causa del meu nom. ¹⁸Però no es perdrà ni un sol cabell del vostre cap. ¹⁹Amb la vostra perseverança salvareu la vida.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest text forma part de l’anomenat discurs escatològic lucà (Lc 21,5-38), és a dir, sobre les realitats últimes, que ve precedit per l’anunci de la destrucció del temple de Jerusalem (Lc 21,5-7). I comença amb la pregunta: Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir? Lluc reflecteix la idea d’un interval entre el ministeri de Jesús i la fi dels temps, que vindrà precedida per uns senyals.

El discurs escatològic lucà es fonamenta en el de Mc 13. Però hi ha un tret que els diferencia: Lluc insisteix no tant en el darrer dia com en l’avui de la salvació. Això no significa que suprimeixi la idea de la parusia: és l’únic dels tres sinòptics que l’afirma expressament, quan recorda: Aquest Jesús que ha estat endut al cel, vindrà tal com l’heu vist que s’hi anava (Ac 1,11). Heus ací que el deixeble ha de viure l’avui, seguint el camí de Jesús a Jerusalem i assumint les dificultats i les angoixes del temps present, el temps de l’Església.

Jesús anuncia la destrucció del temple veient força avançats els treballs de reforma i d’embelliment del segon temple (el primer fou construït en temps de Salomó i destruït l’any 587 aC), uns treballs iniciats pel rei Herodes el Gran (37-4 aC). Per tant, aquest anunci és doblement colpidor: pel fet que ja està quasi acabat i pel significat que té per a Israel.

Una preocupació lucana és separar la destrucció de Jerusalem (70 dC) de la fi dels temps. La fi no ha arribat (Lc 21,9), tot i que el temple ja sigui destruït (un fet ja esdevingut  quan Lluc redacta el seu evangeli), per això els cristians s’han de preparar per a viure enmig de les adversitats i persecucions (Lc 21,12-19). Sense oblidar-se, però, d’un dels perills més dolorosos: el fet de ser traïts pels propis familiars i amics, i de ser odiats de tothom (Lc 21,16-17). Tanmateix el Senyor els garanteix la protecció contra tota mena de mals físics i els assegura la vida eterna. En definitiva, el qui superi les persecucions i l’odi de tothom fins al final, també de la seva vida en aquest món, gaudirà de la salvació.

Ara és el temps del seguidor de Jesús i de l’acolliment de la salvació. Ara és el moment de la confiança en Jesús, el Salvador, que no abandona mai el deixeble en el camí (Lc 21,15.18). També l’hora del testimoniatge (Lc 21,13) i de la constància (Lc 21,19).

En resum, és l’avui de la salvació, l’hora d’acollir la vida de Déu: Amb la vostra perseverança salvareu la vida. Es tracta, doncs, de donar testimoni de sentir-nos estimats per Déu i no defallir.

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

·         Quin testimoniatge dono de la fe en l’amor de Déu manifestat en Jesús en les dificultats que em vaig trobant dia rere dia?

·         Enmig de la crisi, aporto llum d’esperança i també confiança en allò que és essencial?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen.

 

D. 32 de durant l’any C 

 (10 novembre 2019)

1. Llegim el text (Lc 20,27-38)

²⁷Després alguns dels saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat: ²⁸Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. ²⁹Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. ³⁰També el segon ³¹i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. ³²Finalment va morir també la dona. ³³Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s’hi havien casat? ³⁴Jesús els respongué: Els qui viuen en aquest món es casen, ³⁵però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; ³⁶ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu. ³⁷I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob. ³⁸Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Hem arribat a Jerusalem i som dins l’espai del temple dedicat a l’ensenyament. En el context del temple, els oients de Jesús queden reduïts a dos bàndols: el poble, l’oient atent a la Paraula de Jesús i les autoritats religioses, els adversaris que no volen acollir-lo, sinó humiliar-lo i eliminar-lo.

La qüestió sobre la resurrecció d’entre els morts centra l’escena. El punt de partida és un costum fet llei (anomenada llei del levirat; Dt 25,5-10), que assegurava la descendència legal al germà difunt per la continuïtat en el nom (la vida del difunt queda garantida pels descendents). A partir d’aquesta pràctica assumida en la Llei de Moisès, els saduceus assetgen Jesús proposant-li un cas inversemblant, però conegut de la religiositat popular (n’és exemple Tb 6,14), a fi de ridiculitzar la fe en la resurrecció: Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s’hi havien casat?

La resposta de Jesús també parteix de la Llei de Moisès, que és l’única part de l’Escriptura que els saduceus accepten com a normativa. És més, Jesús afirma la resurrecció d’entre els morts fonamentant-se en l’experiència creient de Moisès (Ex 3,6): el Senyor és el Déu dels patriarques ja morts però vius amb Ell. D’altra banda, Jesús afirma que la resurrecció no és pura continuïtat amb la vida present, basada en la vida sexual; per això, en l’estat del ressuscitat, no hi cabrà la vida sexual, perquè la mort haurà desaparegut. Si l’engendrament serveix per a substituir els morts per vius, en el món que vindrà (successiu al món present), ja no serà més necessari perquè la vida continuï.

Acollir Jesús és acollir la salvació que porta i, per tant, té part en la resurrecció: és igual que els àngels i és fill de Déu; és a dir, sense deixar de ser humà, participa de la condició divina de Jesús. Lluc insisteix en aquesta condició de salvats dels qui acullen la Paraula del Senyor: gràcies a ell tots viuen. Els qui han rebut la salvació, encara que semblin morts als ulls de la gent, viuen, i viuen per a Déu. Sols amb els ulls de la fe es pot copsar que el deixeble de Jesús mort és viu, perquè el Déu que l’ha acollit és Déu de vius i no de morts. Així Jesús ens diu que quan estem amb Déu, vivim per a sempre, perquè l’Amor ha tret la mort.

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

Creure en Jesús (acollir-lo com a Senyor de la meva vida) em fa fort (valent) davant la mort? Sóc conscient que el nostre Déu és Déu de vius i, per tant, amb ell no hi ha morts?