Crist Rei C
1. Llegim el text (Lc 23,35-43)
35El
poble era allà mirant-ho, però les autoritats se’n reien dient: Ell que va salvar-ne d’altres, que se salvi
a si mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit! 36També l’escarnien els soldats;
se li acostaven a oferir-li vinagre 37i deien: Si ets el
rei dels jueus, salva’t a tu mateix! 38Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: «Aquest és el rei
dels jueus.» 39Un
dels criminals penjats a la creu l’injuriava dient: ¿No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres! 40Però l’altre, renyant-lo, li
respongué: ¿Tu tampoc no tens temor de
Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? 41I nosaltres la
sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes. Aquest, en
canvi, no ha fet res de mal. 42I
deia: Jesús, recorda’t de mi quan arribis
al teu Regne. 43Jesús
li digué: En veritat t’ho dic: avui seràs
amb mi al paradís.
2. Comprenem el text i contemplem
Jesús
Aquest quadre fa aparèixer en tota la seva esplendor que l’amor
indescriptible del pare misericordiós de la paràbola (Lc 15,11-32) s’ha fet
realitat en Jesús. Els enemics de Jesús el reconeixen com a rei dels jueus
(el Messies) i salvador, i Jesús regala el do del seu Regne als qui l’acullen,
és l’avui de la salvació. L’estil de Jesús és el de Déu, no arrelat en
la reciprocitat (tal fas, tal trobaràs),
sinó en la gratuïtat, i fins al límit.
La primera escena del quadre (Lc 23,35-39) insisteix
en la reialesa de Jesús i en la salvació que porta. Precisament és proclamat rei
(Messies) i provocat perquè se salvi ell mateix: per les autoritats
jueves, pels soldats i per un dels altres crucificats (l’anomenat
mal lladre, perquè no es penedeix i escarneix Jesús).
La segona escena (Lc 23,40-43) mostra la immensitat
de l’amor de Jesús, i alhora de Déu, per l’escòria de la humanitat, pels
darrers, pels condemnats segons la llei de la reciprocitat (la justificació per
les obres), que domina les relacions humanes després de la irrupció de la
sospita (Gn 3). L’escena mostra una nova declaració de la innocència de Jesús: No
ha fet res de mal, ara feta per un criminal, víctima de la llei de la
reciprocitat (així resplendeix millor la gratuïtat de l’amor). Abans, però, l’havien
reconegut innocent Pilat (Lc 23,4.14.22) i Herodes (Lc 23,15), que són les
autoritats polítiques de la Palestina ocupada. També hi apareix la professió
implícita de fe del criminal penedit: Jesús, recordeu-vos de mi, quan
arribeu al vostre Regne; on reconeix la reialesa de Jesús. I com a cimal
del quadre, la proclamació de Jesús: Avui seràs amb mi al paradís. En la
literatura intertestamentària, el paradís (antiga paraula persa que
significa: jardí tancat) representa el lloc o la condició del just
després de la mort. Lluc, però, li dóna el sentit d’entrar en la glòria de
Jesús (Lc 24,26), és a dir, el goig de la salvació.
Avui Jesús exerceix, d’una manera impressionant i
per últim cop, el seu poder reial i messiànic de perdonar els pecats, d’oferir
el do de la salvació, superant tot límit. I l’avui expressa el sentit de
la mort de Jesús per la humanitat: Jesús passa de la mort a la seva glòria
salvant tots els pecadors, tots els exclosos a causa de les obres. Avui Lluc ha
dramatitzat com Déu regala la seva salvació en Jesús, constituint-lo en
jutge de vius i de morts (Ac 10,42), per mitjà del seu sofriment i la seva
mort en creu.
3. Pensem-hi.
Amb qui m’identifico (poble,
autoritats, soldats, crucificats)? Per què?
Quina imatge de Jesús em queda gravada d’aquest quadre?
En una situació crítica, què li demanaria al qui m’estima sense esperar res
a canvi?
