Els Estudis d'Evangeli d'en Jaumen Fontbona: Et donaré les claus del Regne del cel

D. 21 de durant l’any A 

(23 agost 2026)

 

1.Llegim el text (Mt 16,13-20)

¹³Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles: Qui diu la gent que és el Fill de l’home? ¹⁴Ells respongueren: Uns diuen que és Joan Baptista; d’altres, Elies; d’altres, Jeremies o algun dels profetes. ¹⁵Ell els pregunta: I vosaltres, qui dieu que soc? ¹⁶Simó Pere respongué: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.

¹⁷Llavors Jesús li va dir: Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat ni la carn ni la sang, sinó el meu Pare del cel. ¹⁸I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no la podran dominar. ¹⁹Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.

²⁰Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquesta escena de Jesús amb els seus deixebles comença a preparar el terreny al discurs de Jesús a l’Església (Mt 18,1-35). S’hi distingeix: 1) un diàleg entre Jesús i els deixebles (Mt 16,13-16), a partir de dues preguntes de Jesús, i la segona, adreçada a «vosaltres», suscita la confessió de Pere: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu; 2) les paraules de Jesús a Pere (Mt 16,17-19), que consten d’una benaurança (Feliç de tu...), d’una promesa–missió (Jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra...), i d’una investidura (Et donaré les claus del Regne del cel...); 3) la conclusió (Mt 16,20): Jesús mana als seus deixebles que no diguin a ningú que és el Messies, perquè encara no n’han comprès el sentit veritable.

Mateu ofereix una escena original, on les paraules de Jesús a Pere: 1) són una ampliació redaccional de Mt (no les trobem ni a Mc ni a Lc); 2) s’arrelen en una tradició petrina, recollida i reinterpretada per Mt, però que també troba ressò a Lc 22,31-32 i a Jn 21,15-17. També cal dir que: 1) a partir del text actual és impossible reconstruir la situació vital en què ha madurat aquesta tradició petrina o han estat formulades les sentències sobre les quals s’ha condensat; 2) el seu gènere literari actual és una declaració i catequesi sobre el paper eclesial de Pere. Per a Mateu, Pere fa de pal de paller entre els diversos tipus de judeocristians (des dels més liberals als més conservadors) i els pagans convertits, que hi ha en l’Església naixent. Així, Pere assumiria, des de l’inici, el servei d’unitat enmig dels conflictes entre cristians.

En la mateixa confessió de Pere, Mateu revela el sentit de la figura de Pere al si de l’Església: 1) és més que el portaveu d’una opinió comuna, ja que és destinatari d’una especial revelació divina, subratllada per la benedicció de Jesús; 2) tot i que no és el primer a confessar la fe, ja que abans ho han fet els deixebles (Mt 14,33), té la prioritat que li dóna Jesús: declarant-lo Pere–pedra, sobre la qual serà edificada l’Església, i donant-li el poder de les claus; així, la seva confessió, tot i no tenir una prioritat cronològica (que Marc conserva), té una prioritat eclesial. Les claus del Regne són preses dels escribes i fariseus i donades a Pere per a vèncer les forces del Mal.

 

3. Pensem-hi

• Visc la fe com a do de Déu? Agraeixo aquest do?
• Quina és la meva missió en l’Església?
• Amb la força de la fe lluito contra les forces del Mal?

 

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos

 

D. 20 de durant l’any A 

(16 agost 2026)

1. Llegim el text (Mt 15,21-28)

²¹Jesús se’n va anar d’allí i es retirà a la regió de Tir i Sidó. ²²Una dona cananea, que era d’aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar: Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi! La meva filla està endimoniada i sofreix molt. ²³Jesús no li va tornar contesta. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven: Fes-la marxar: no fa més que cridar darrere nostre. ²⁴Jesús els digué: Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel. ²⁵Però la dona vingué a prosternar-se davant d’ell i li deia: Senyor, ajuda’m! ²⁶Jesús contestà: No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets. ²⁷Ella digué: És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos. ²⁸Llavors Jesús li respongué: Dona, és gran la teva fe. Que es faci tal com tu vols. I des d’aquell mateix moment es posà bona la seva filla.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest relat és sorprenent, ja que presenta Jesús aprenent d’una dona estrangera. Jesús es deixa convèncer pels arguments de l’altre, en aquest cas d’una dona que no pertany al poble d’Israel. Un relat que convida a aturar-se en els dos protagonistes: la dona cananea i Jesús.

El silenci de Jesús davant la pregària de la dona cananea provoca la intervenció dels deixebles. I aquesta intervenció provoca la reacció de Jesús, manifestant la finalitat de la seva missió: dur l’Evangeli de Déu únicament als fills d’Israel. La dona insisteix i aleshores Jesús respon metafòricament, tot dient-li que els fills són els jueus i els gossos són els gentils (els qui no pertanyen al poble d’Israel) i el pa és l’Evangeli de salvació que porta Jesús a Israel. I la dona, en lloc d’ofendre’s (els jueus tractaven de gos els no jueus), reacciona amb una altra metàfora, on es compara ella mateixa amb els animals que, tot i no asseure’s a taula com els fills, en mengen les engrunes. La dona no perd l’esperança tot i ser conscient que cadascú ha d’estar al seu lloc, Jesús amb els jueus i ella amb els gentils. No la perd perquè està convençuda que el pa es pot compartir.

La dona reconeix l’estatus jueu de Jesús amb el títol Fill de David. Jesús és fidel a l’aliança de Déu amb els jueus. La dona creu que la salvació que porta Jesús també és per als no jueus. La dona mostra la seva fe. Jesús accepta la reflexió de la dona, en lloa la fe i li guareix la filla. I el miracle de la fe és confirmat pel de la guarició. Aleshores l’Evangeli de la salvació també abasta els gentils.

Una dona forastera s’ha convertit en model de fe i anticipa la missió evangelitzadora de tota l’Església, a sortir d’ella mateixa i abastar tot el món.

3. Pensem-hi

• La meva pregària de petició és persistent i convençuda com la de la dona cananea?
• L’obstinació de la dona cananea m’anima a fiar-me sempre de la generositat i misericòrdia de Déu?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La meva ànima magnifica el Senyor

 

Assumpció de la Mare de Déu 

(15 d’agost)

 

1. Llegim el text (Lc 1,39-56)

³⁹Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, ⁴⁰va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. ⁴¹Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. ⁴²Llavors va exclamar amb totes les forces: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! ⁴³Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? ⁴⁴Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. ⁴⁵Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà.

⁴⁶Maria digué: La meva ànima magnifica el Senyor, ⁴⁷el meu esperit celebra Déu que em salva, ⁴⁸perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa; des d’ara totes les generacions em diran benaurada, ⁴⁹perquè el Totpoderós obra en mi meravelles; el seu nom és sant, ⁵⁰i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. ⁵¹»Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, ⁵²derroca els poderosos del soli i exalta els humils; ⁵³omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. ^54-55»Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.

⁵⁶Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

 

2. Comprenem el text

L’episodi de la visita de Maria a Elisabet va seguit del «Magníficat» ––aquesta és la primera paraula del cant en la versió llatina de sant Jeroni––, que és el primer dels quatre himnes que hi ha en l’evangeli de la infància de Jesús (els altres són el càntic de Zacaries; el cant dels àngels i el càntic de Simeó).

La salutació de Maria provoca una reacció en cadena: el nen salta dins del ventre d’Elisabet, la qual, «plena de l’Esperit Sant», entona una lloança per beneir Maria i el nen que ella porta. El salt d’alegria del nen és signe que Elisabet es troba davant la mare del seu Senyor.

El càntic de Maria és la reacció de la mare del Senyor a la salutació d’Elisabet. És un poema ple de textos de l’AT, sobre el fons del càntic d’Anna, la mare de Samuel (1Sa 2,1-10). Amb al·lusions al Gn, Dt, Sir, Is, Ha, Ml, Jb, Ez i, sobretot, als Salms. És construït a partir d’un joc de contrastos: abaixament/elevació. Maria lloa la grandesa de Déu: és poderós perquè ha fet per ella coses grans; el seu braç és potent ––una referència a la sortida d’Egipte–– i capgira valors considerats humans: els orgullosos són dispersats; el poderosos, destronats; i els rics, despullats; per contrast, els humils són elevats i els afamats són saciats. Maria confessa Déu com el seu salvador. I ho diu en temps passat: «ha fet el poder en el seu braç». Maria, la dona humil, portadora del pla salvador de Déu, ens diu, des de la fe més profunda, que Déu ja ha actuat i que no pararà de fer-ho a favor dels i de les qui estima.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

• On hem descobert l’acció poderosa de Déu en la nostra vida i acció?
• Sabem reaccionar com Maria davant l’acció amorosa de Déu?
• I sabem lloar la fe de les persones que ens posen davant l’amor del Senyor?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Coratge! Sóc jo. No tingueu por

 

D. 19 de durant l’any A 

(9 agost 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 14,22-33)

²²Tot seguit, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d’ell cap a l’altra riba, mentre ell acomiadava la gent. ²³Després d’acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol. ²⁴Mentrestant, la barca ja s’havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari. ²⁵A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l’aigua. ²⁶Quan els deixebles el veieren caminant sobre l’aigua, es van esglaiar i es digueren: És un fantasma! I es posaren a cridar de por. ²⁷Però de seguida Jesús els digué: Coratge! Sóc jo. No tingueu por. ²⁸Pere li contestà: Senyor, si ets tu, mana’m que vingui caminant sobre l’aigua. ²⁹Jesús li digué: Vine. Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà cap a Jesús. ³⁰Però en veure que el vent era fort, es va espantar. Llavors començà d’enfonsar-se i cridà: Senyor, salva’m! ³¹A l’instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: Home de poca fe! Per què has dubtat? ³²Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. ³³Els qui eren a la barca es prosternaren davant d’ell i exclamaren: Realment ets Fill de Déu!

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

L’encapçalament del text uneix el gest dels pans amb una nova escenografia, més intraeclesial: la imatge de la barca, on Jesús fa pujar els deixebles. Aquí tornen a sortir els tres cercles que s’inicien a la fe en Jesús: Pere, els deixebles i la gent.

Jesús se separa de la gent, fa embarcar els deixebles amb Pere i es retira sol a la muntanya per pregar (al·lusió a la situació actual de Jesús amb el Pare?). Jesús pren la iniciativa i determina el desenvolupament dels esdeveniments d’una manera misteriosa: és l’absent present.

El centre del drama és la trobada de Jesús amb els deixebles i Pere sobre el llac, a la fi de la nit (enmig de la por). I es desenvolupa en dos actes: la manifestació de Jesús als deixebles amb Pere: camina sobre l’aigua; i el gest de salvació de Jesús envers Pere que s’enfonsa, mentre va cap a Jesús. Pere mostra l’obediència de la fe, només l’adversitat pot fer trontollar la fe. Entre la situació inicial, marcada per l’absència de Jesús i la final, quan hi és present, els dos encontres amb Jesús fan passar els deixebles –els de la barca i Pere– de la por a la fe: Realment sou Fill de Déu.

L’escena amb Pere destaca que el deixeble (Pere n’és el model) és convidat a fiar-se totalment del Senyor, fins i tot en els moments més crítics. Pere aprèn de la pròpia feblesa i s’adona que cal arriscar-se (sortir de la barca i jugar-se la vida) per tal d’entendre què vol dir fiar-se del Senyor.

Jesús es revela als seus deixebles enmig de les dificultats (la barca que va contracorrent enmig del món) i els confirma en la fe, alliberant-los de la por i del dubte. I es revela com a Déu que és: No tingueu por, que sóc jo (Ex 3,14; Is 43,10; 44,6; 46,9). Literalment, Jesús diu: No tingueu por que jo sóc! és a dir, us trobeu davant el Senyor.

Jesús ve de la seva experiència de pregària dalt la muntanya; aquest fet destaca la presència del Senyor que s’acosta misteriosament als deixebles. Jesús és el Senyor que domina les forces de la natura (el vent amainà) i és el Salvador (li donà la mà) de l’Església enmig de les proves.

El relat d’avui s’inspira en la tradició bíblica i en experiències pasquals. No s’hauria d’excloure, però, que s’arreli en el record d’una misteriosa trobada amb Jesús, durant una moguda travessia pel llac.

 

3. Pensem-hi

• Creure en Jesús fa que m’arrisqui en el seu seguiment?
• Trobo el temps per a pregar?
• Quan fets i situacions em superen, m’arrisco a caminar cap a Jesús?
• Confiar en Déu em sosté en els moments durs i difícils?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent

D. 18 durant l’any A 

(2 agost 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 14,13-21)

¹³Quan Jesús va rebre la notícia, es retirà d’allí en una barca tot sol cap a un lloc despoblat. Però així que la gent ho va saber, el seguiren a peu des de les seves poblacions. ¹⁴Quan desembarcà, veié una gran gentada, se’n compadí i va curar els seus malalts. ¹⁵Arribat el capvespre, els deixebles s’acostaren a dir-li: Aquest lloc és despoblat i ja s’ha fet tard. Acomiada la gent, i que vagin als pobles a comprar-se menjar. ¹⁶Però Jesús els respongué: No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos. ¹⁷Ells li diuen: Aquí només tenim cinc pans i dos peixos. ¹⁸Ell els digué: Porteu-me’ls aquí. ¹⁹Llavors va manar que la gent s’assegués a l’herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent. ²⁰Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n’ompliren dotze cistelles. ²¹Els qui havien menjat eren uns cinc mil homes, sense comptar dones ni criatures.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Estem en la part central de Mt 13,53–17,23: la iniciació a la fe en Jesús, Fill de Déu. Aquests quatre capítols, que separen l’ensenyament en paràboles (Mt 13,1-52) de la instrucció a l’Església local (Mt 17,24–18,35), abans que Jesús deixi Galilea (Mt 19,1), reuneixen un ampli conjunt de material que també trobem a Marc, si fa no fa, en el mateix ordre. Ara bé, l’originalitat redaccional de Mateu rau en la caracterització dels diversos grups en relació a la fe en Jesús: en un primer cercle entorn de Jesús, apareix Pere; en un segon cercle, apareix el grup dels deixebles, que ja apareixia distint de la gent en l’ensenyament en paràboles, i que representa el nucli de la comunitat messiànica, l’Església, associada al destí del Messies victoriós sobre les forces de la mort (Mt 16,18); i en un tercer cercle, la gent, com a grup intermedi entre els deixebles amb Pere i els adversaris. Així, l’adhesió a Jesús és el criteri de discerniment (Mt 17,17) i també marca la frontera amb els adversaris: compatriotes (Mt 13,57-58), Herodes (Mt 14,1-12), fariseus i escribes (Mt 15,2.12), fariseus i saduceus (Mt 16,1.4).

El fragment d’avui consta de quatre quadres, on, entorn de Jesús, es mouen la gent i els deixebles. La nova que rep Jesús sobre la mort de Joan Baptista (Mt 14,13) encapçala la narració i fa d’enllaç amb la secció anterior (Mt 14,2). I l’anada de Jesús a un lloc despoblat crea el motiu per la trobada amb la gent que l’ha seguit a peu, i alhora recorda que la sort de Joan representa un senyal per al seu destí. El primer quadre ve marcat per la trobada de la gent amb Jesús, que, mogut per la compassió, cura els seus malalts.

El segon quadre posa en escena els deixebles al costat de Jesús. S’estableix un breu diàleg entre ells. Jesús intervé amb dues ordres: doneu-los de menjar i porteu-me’ls, davant, respectivament, de la proposta d’acomiadar la gent i de la protesta–excusa dels deixebles: Aquí només tenim cinc pans i dos peixos. Mateu potencia el paper dels deixebles, la seva dimensió eclesial.

En el tercer quadre presideix la figura de Jesús, rodejat dels deixebles i de la gent. La seva autoritat queda palesa per l’ordre amb què fa seure la gent sobre l’herba. En aquest marc sobresurten els gestos eucarístics de Jesús, ritmats per cinc accions: prendre, alçar els ulls, dir la benedicció, partir i donar (fixeu-vos que només parteix i dóna els pans, perquè els deixebles els donin a la gent; què passa amb els peixos?).

L’últim quadre mostra l’efecte i l’espectacularitat del gest de Jesús, tot destacant l’abundància del pa posat a disposició d’una gran gentada. Un gest que impressionà els deixebles i que ajudà a llegir l’altre gest, el de l’Últim Sopar. El primer gest misericordiós i salvífic de Jesús de curar els malalts ha estat el preludi de la seva entrega a la multitud, amb el gest del pa (identificat amb el seu cos: Mt 26,26) partit i donat, pels deixebles, per a tothom (Mt 20,28; 26,28). El diàleg amb els deixebles (diàleg eclesial) serveix per a destacar la iniciativa gratuïta i generosa de Jesús, en la qual també són implicats els deixebles, el nucli de l’Església.

 

3. Pensem-hi

• Em deixo contagiar per la compassió de Jesús? Quan i com?
• L’Eucaristia m’impulsa a donar-me als altres, com a pa beneït que és partit i repartit?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Amb el Regne del cel passa com...

 

D. 17 durant l’any A 

(27 juliol 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 13,44-52)

⁴⁴Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. ⁴⁵També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines: ⁴⁶quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra. ⁴⁷També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l’aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. ⁴⁸Un cop plena, la treuen a la riba, s’asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents. ⁴⁹Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos, ⁵⁰i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. ⁵¹¿Ho heu comprès, tot això? Li responen: Sí. ⁵²Ell els diu: Doncs bé, tot mestre de la Llei que s’ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tenim tres paràboles: la del tresor amagat, la del mercader que troba la perla de gran valor i la de la gran xarxa; i una reflexió sobre els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne.

La paràbola del tresor amagat i la perla de gran valor apunten al  mateix model: quan es troba una cosa de gran valor, la persona que la troba ven tot el que té per tenir-la. L’experiència és diferent, per al pagès, perquè la trobada és inesperada, i per al mercader, perquè la trobada és fruit d’una recerca persistent. Però la realitat trobada esdevé la prioritat absoluta. El Regne esdevé la prioritat. Així ambdues paràboles proposen de fer el que fan els protagonistes, és a dir, vendre tot el que tenen per tal de comprar el tresor i la perla de gran valor trobats. Ací Jesús valora la decisió d’arriscar-ho tot per tal de no perdre l’ocasió única d’haver trobat el Regne.

La paràbola de la xarxa recorda la del blat i la del jull. La imatge del judici final recorda que ser deixebles del Regne no és un joc d’atzar, sinó una opció. Aquesta paràbola mostra el contrast entre la recollida de tot tipus de peixos i la separació que se’n fa a la platja. No es tracta de refusar ningú ni de dir que no hi ha res a fer: cal tirar les xarxes, o sigui, cal anunciar i fer present l’Evangeli, sense fer distincions ni elits. No podem restar de braços plegats.

La referència al mestre de la Llei que es fa deixeble del Regne recorda que tota l’Escriptura meditada, pregada i viscuda esdevé completament nova i inesperada en Jesús. El Regne és una sorpresa que t’implica totalment.

 

3. Pensem-hi

• Amb quin tresor amagat m’he trobat? I quina perla de gran valor he cercat i he trobat? Què prioritzo en la meva vida i acció?
• Anuncio l’Evangeli i en soc testimoni, sense fer distinció de persones?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Un sembrador va sortir a sembrar

 

D. 15 de durant l’any A 

(12 juliol 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 13,1-23)

¹Aquell dia, Jesús va sortir de la casa i es va asseure vora el llac. ² Es reuní tanta gent entorn d’ell, que va haver de pujar en una barca i s’hi assegué. La gent es quedà vora l’aigua. ³Ell els va parlar llargament en paràboles. Deia:

—Un sembrador va sortir a sembrar. ⁴Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. ⁵Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; ⁶però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, perquè no tenien arrels. ⁷ Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren. ⁸Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u.

⁹»Qui tingui orelles, que escolti.

¹⁰Els deixebles s’acostaren i li van preguntar:

—Per què els parles en paràboles?

¹¹Ell els respongué:

—A vosaltres, us és donat de conèixer els misteris del Regne del cel, però no a ells. ¹²Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda. ¹³Per això els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. ¹⁴Així es compleix en ells aquella profecia d’Isaïes que diu: »Escoltareu, però no comprendreu; mirareu, però no hi veureu. ¹⁵S’ha fet insensible, el cor d’aquest poble, s’han tapat les orelles, han tancat els ulls, no fos cas que els seus ulls hi veiessin, les seves orelles hi sentissin, el seu cor comprengués i es convertissin. I jo els guariria! ¹⁶»Feliços, en canvi, els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten! ¹⁷En veritat us dic que molts profetes i justos van desitjar veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.

¹⁸»Per tant, escolteu ara, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador. ¹⁹A tot aquell qui escolta la paraula del Regne però no la comprèn, ve el Maligne i li pren la llavor sembrada en el seu cor. Aquest és el de la llavor sembrada arran del camí. ²⁰El de la llavor sembrada en un terreny rocós és el qui escolta la paraula i de seguida la rep amb alegria, ²¹però no té arrels dintre d’ell, és inconstant: tan bon punt la paraula li porta tribulacions o persecucions, sucumbeix tot seguit. ²²El de la llavor sembrada enmig dels cards és el qui escolta la paraula, però les preocupacions d’aquest món i la seducció de les riqueses arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. ²³El de la llavor sembrada en terra bona és el qui escolta la paraula i la comprèn; aquest dóna fruit, i arriba al cent, al seixanta o al trenta per u.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

S’inicia l’anomenat Discurs en paràboles. Els destinataris són, d’una banda, la gent, i de l’altra els deixebles. Allò que separa ambdós grups és escoltar i entendre la paraula del Regne (Mt 13,19.23.51), i així conèixer els secrets del Regne (Mt 13,11).

El text comprèn: (1) la introducció a tot el discurs (Mt 13,1-3a), que mostra Jesús, que ha sortir de la casa de Pere (Mt 8,14), assegut, com a mestre, dalt d’una barca i vora el llac; (2) la paràbola del sembrador (Mt 13,3b-9), on destaca tant el resultat obtingut per la llavor caiguda sobre terrenys diferents, com l’acció del sembrador; (3) el motiu del discurs en paràboles (Mt 13,10-17), que parteix del fet que els deixebles s’acosten a Jesús (és una manera de reconèixer que és el Senyor) a fi de preguntar-li perquè parla en paràboles a la gent; (4) la relectura de la paràbola del sembrador (Mt 13,18-23). En aquest quadre, es distingeix el nivell de Jesús i el de Mateu. En un primer moment, Jesús respon a la visió depriment dels seus oients, que constaten que tots els esforços de la seva predicació i acció acaben en fracàs, amb una certesa: el que Déu ha encetat segur que, contra tota esperança, reeixirà.

La paràbola del sembrador s’inspira en la imatge bíblica que connota l’acció eficaç de Déu, que infon esperança en una situació de crisi. El sembrador ha sortit a escampar la llavor sense preocupar-se d’escollir-ne el terreny: així és com actua lliurement Déu. El missatge d’esperança, davant del fracàs del ministeri de Jesús, és suggerit pel contrast entre els tres primers quadres i l’últim: el no acolliment constatat i l’acolliment assegurat. Així doncs, cal notar la diversa reacció que troba la paraula i acció de Jesús, només els petits (cf. Mt 11,25-26), els pobres i els pecadors, l’acullen amb fe i alegria.

Mateu rellegeix aquesta paràbola des de la seva experiència eclesial. Ara i ací es tracta d’infondre confiança en els qui continuen l’obra de Jesús, malgrat les diverses reaccions. Mateu recorda que l’acció lliure del sembrador d’escampar arreu la llavor, s’arrela en l’acció lliure de Déu (per tant, l’èxit està assegurat) i en la seva elecció dels petits, perquè continuïn la missió de Jesús.

El doble nivell interpretatiu també es veu en la invitació conclusiva a escoltar la predicació del Regne. Jesús afirma l’èxit de la missió, perquè aquesta és la voluntat del Pare. Mateu exhorta a donar fruit, acollint la paraula i l’acció de Jesús, fent la voluntat del Pare. I per a Mateu, la continuació fidel i perseverant de la missió de Jesús implica superar les crisis característiques d’una comunitat, que viu en un medi hostil i que està formada per benestants, als qual cal treure la son de les orelles.

 

3. Pensem-hi

·       Acullo la Paraula de Déu en la meva vida i acció? Em deixo interpel·lar o transformar per ella?

·       Confio en la presència i l’acció de Déu en la meva vida i acció?

·       Tot i la situació present, mantinc l’esperança en la construcció del Regne?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar

 

D. 14 durant l’any A 

(5 juliol 2026)

1. Llegim el text (Mt 11,25-30)

²⁵En aquell temps, Jesús digué: T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. ²⁶Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho. ²⁷El meu Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar. ²⁸Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. ²⁹Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que soc mansuet i humil de cor, i la vostra ànima trobarà repòs,  ³⁰perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Som davant d’una reflexió cristiana (recollida també a Lc 10,21-22, però sense els tres últims versets: la invitació als cansats i afeixugats i la promesa de repòs) sobre unes paraules que remuntarien fins al mateix Jesús de Natzaret, el qual es presenta en la seva relació amb Déu com el Fill i en relació amb els deixebles com a mestre.

Jesús s’adreça al Pare, el Senyor de l’univers, i als seus interlocutors, que són finalment identificats com els qui esteu cansats i afeixugats. En aquesta benedicció de Jesús, hi tenim tres moments caracteritzats per les diverses formes verbals o pels continguts temàtics: el primer, pel verb beneir, en forma de pregària al Pare, amb doble motivació: perquè heu revelat... i heu amagat...; el segon, pels verbs entregar (posar a les mans) i conèixer; i el tercer, pels tres verbs en imperatiu: veniu, accepteu i feu-vos deixebles meus, als quals són associats dues proposicions en futur: us faré reposar i trobareu el repòs, i una motivació final: el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera.

L’accent de la benedicció de Jesús al Pare recau sobre els seus destinataris: els senzills o petits, descartant els savis i els entesos. Els petits són els marginats i sobrants de la societat. L’objecte de la revelació feta als petits és la comprensió de les obres del Messies davant la incomprensió i el refús d’aquesta generació (Mt 11,2.19) i de les poblacions galilees (Mt 11,20-24). L’elecció gratuïta dels petits és justificada pel fet que l’únic mediador històric d’aquesta revelació és el Fill que es manifesta als pobres i als desheretats de tota mena.

Qui són els petits o senzills? Segons la tradició bíblica, són els pobres, els qui reben la nova del Regne (Mt 11,5; Is 61,1), i són els destinataris de la felicitat del Regne (Mt 5,3); ací els petits s’oposen als savis i entesos, que, en la tradició profètica, s’oposen als humils i pobres (Is 29,14.19). En la perspectiva de Mateu, el text assumeix un to polèmic antifariseu: els petits són els deixebles, oposats als escribes (savis) i fariseus (entesos). Aquesta doble interpretació s’empelta en la de Jesús, que reconeix l’acció salvadora i gratuïta del Pare en la doble reacció enfront del seu missatge i de la seva persona: el joiós acolliment pels pobres i desheretats, pecadors, malalts, ignorants, marginats i sobrants i l’obstinat refús dels responsables qualificats pel «saber» i l’«experiència» religiosa.

El jou que ofereix Jesús no és pas un sistema legal a interpretar i practicar segons els escribes i fariseus, sinó el seguiment d’una persona i d’un missatge: el Fill que manifesta i realitza plenament i definitivament la voluntat del Pare, que atorga la felicitat (cf. Sir 6,24-30). El que és suau i lleuger és ser deixeble de Jesús, és a dir, ser-li fidel i lleial. A més, el jou el portem amb Jesús (el nostre Cap) i amb l’Església (el Cos de Crist).

3. Pensem-hi. M’és suau i lleuger ser deixeble de Jesús? Per què?

Permeto, com els senzills i els petits, que Déu sigui Déu en la meva vida i acció?

En la pregària dono gràcies al Pare perquè em fa reposar en el seu Fill Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: I tothom qui doni un got d’aigua fresca a un d’aquests petits només perquè és deixeble meu, en veritat us dic que no quedarà sense recompensa

 

D. 13 de durant l’any A 

(28 juny 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 10,37-42)

³⁷»Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi. ³⁸Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. ³⁹Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l’haurà perduda per causa meva, la trobarà.

⁴⁰»Qui us acull a vosaltres, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat. ⁴¹Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes. Qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos. ⁴²I tothom qui doni un got d’aigua fresca a un d’aquests petits només perquè és deixeble meu, en veritat us dic que no quedarà sense recompensa.

2. Comprenem el text

Hem arribat a la fi de les instruccions als deixebles sobre la missió. S’hi distingeixen dues perícopes: unes disposicions als deixebles sobre la radicalitat del seguiment (10,37-39), i la instrucció als missioners sobre l’acolliment (10,40-42).

En la primera perícopa, s’usa el vocabulari afectiu de la relació filial, a fi de destacar l’opció prioritària i fonamental de fidelitat a Jesucrist: Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Opció segellada amb la invitació a prendre la creu pel seguiment, i amplificada per dues sentències perfectament simètriques i basades sobre l’antítesi: trobar/perdre la vida. El fet de prendre la creu reclama la lògica de la mort i resurrecció.

En la segona, el tema missioner és subratllat per l’acció d’acollir. En aquesta instrucció sobre l’acolliment, hi surt la llista dels enviats que representen Jesús (el fan present): el profeta, el just i els petits. El qui practica l’acolliment solidari i generós envers els enviats se li promet una recompensa corresponent. A la sentència final, quan fa referència als petits, l’anunci de la recompensa és introduït per l’afirmació solemne, la tercera de tot el discurs de missió: Us ho dic amb tota veritat.

Ser deixeble de Crist no passa per mitjà del clan familiar, ni és hereditari; és una opció personal que pot posar en crisi inclús els lligams familiars més sagrats (entre pares i fills). Seguir Jesús implica tenir Déu com a absolut de la pròpia existència.

La breu instrucció de Mateu sobre l’acolliment s’arrela en el fet que també Jesús és enviat (9,35; 11,1); també suposa l’existència de diversos serveis i responsabilitats en l’Església local, des d’on escriu Mateu. Els anells d’aquesta cadena de solidaritat fraterna, que són expressió de l’adhesió a Jesús, parteixen dels petits, fins a arribar, a través de les diverses responsabilitats comunitàries, al Pare que és a l’origen de la missió històrica de Jesús, i que, per mitjà de Jesús, sosté la missió o acció evangelitzadora dels deixebles.

3. Pensem-hi

·       Em sento enviat per Jesús a testimoniar l’Evangeli?

·       Fins a quin punt arriba la meva adhesió a Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells

D. 12 de durant l’any A 

(21 juny 2026)

1. Llegim el text (Mt 10,26-33)

²⁶»Per tant, no tingueu por de tots ells [els qui us persegueixen], perquè no hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber. ²⁷Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d’orella, pregoneu-ho des dels terrats. ²⁸I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l’ànima i el cos es consumeixin a l’infern. ²⁹¿No es venen dos ocells per una moneda? Doncs bé, ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. ³⁰I pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats. ³¹Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells. ³²»A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel. ³³Però al qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare del cel.

2. Comprenem el text

El text se situa al si de l’anomenat discurs de missió. El motiu de la missió és dir a plena llum i des dels terrats el que s’ha rebut del mateix Jesús.

Mateu recorda que, així com Jesús va ser perseguit, els seus deixebles també ho poden ser. I tal com el llaç de la mort va lligar Jesús per un moment, ara també pot atrapar els seus deixebles, però tampoc no ho farà definitivament, perquè el Pare en té cura.

Les dues coordenades que orienten la missió del deixeble són la fe radical en Déu, el Pare, i la solidaritat radicada en l’entrega de Crist fins al final. Arrelats i fonamentats en aquests dos pilars, els deixebles han de ser lliures davant les dificultats i superar-les sense por a deixar-hi la pell. La fe radical en Déu, el nostre Pare, garanteix la victòria sobre el mal i la mort, però no allibera de la mort històrica. Déu Pare té una especial cura dels deixebles del seu Fill.

Testimoniar l’Evangeli en situacions límit i conflictives significa reconèixer Jesús davant els humans. El deixeble ha d’optar per Jesús o deixar d’optar-hi. Si hi opta, és reconegut per Jesús com un dels seus; però si no hi opta, Jesús no el reconeix. Aquest apunt de l’evangelista és un toc d’alerta per als cristians que han perdut la il·lusió i la valentia de ser testimonis de Jesucrist allà on viuen i actuen. Hi ha un deixeble, Pere, que va ser el primer en negar-lo, però se’n va penedir i en va donar testimoni fins a la mort.

Jesús diu als porucs que no hi ha res de fatal en la vida. Déu Pare està al nostre costat sempre, també en els moments durs i sense sortida. La fe dona la força per a vèncer la por. Pots fallar, però te’n pots penedir i Déu, que sempre et cuida, t’atorgarà la valentia per donar testimoni de l’Evangeli.

3. Pensem-hi

Soc testimoni de l’Evangeli? Crec que Déu em cuida i m’acompanya per ser-ho?

La fe i l’escalf de Déu Pare em sostenen en la missió i en el meu testimoniatge?

He perdut la il·lusió i la valentia de testimoniar l’Evangeli?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï segadors als seus sembrats

 

D. 11 de durant l’any A 

(14 de juny 2026)

 

1. Llegim el text (Mateu 9,36-10,8)

9 ³⁶ En veure les multituds, se’n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor. ³⁷ Llavors diu als seus deixebles: —La collita és abundant, però els segadors són pocs. ³⁸ Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï segadors als seus sembrats.

10 ¹ Jesús va cridar els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir malalties i xacres de tota mena. ² Els noms dels dotze apòstols són aquests: primer, Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà; ³ Felip i Bartomeu; Tomàs i Mateu, el publicà; Jaume, fill d’Alfeu, i Tadeu; ⁴ Simó el Zelós i Judes l’Iscariot, el qui el va trair. ⁵ Aquests dotze, Jesús els va enviar amb aquestes instruccions: —No us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana. ⁶ Aneu més aviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel. ⁷ Pel camí prediqueu dient: “El Regne del cel és a prop.” ⁸ Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis. De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc.

 

2. Comprenem el text i contemplem l’acció de Jesús

Durant tres diumenges llegirem una àmplia instrucció adreçada als Dotze deixebles de Jesús (Mt 9,35-11,1), anomenada discurs de missió. Aquesta instrucció s’arrela en la missió de Jesús (Mt 9,35; 11,1), que és model i origen de la dels Dotze (Mt 10,5) perquè perduri en l’espai-temps (Mt 9,38). Jesús veu l’Església naixent com les ovelles sense pastor; Moisès també veié la comunitat del Senyor com ovelles sense pastor (Nm 27,17) i demana al Senyor que li designi un home que vagi al davant de la comunitat. Així, tal com Josuè pren el relleu de Moisès, ara els Dotze prenen el relleu de Jesús.

Tenim relacionada la imatge del pastor i les ovelles amb la dels segadors i la collita. Així, la relació de Jesús amb la multitud de gent (ovelles i collita) és proposada als Dotze i als seus successors, que són enviats per l'amo dels sembrats. La missió de dur la salvació arreu s’arrela en l’amor compassiu de Jesús (pastor) i en la iniciativa de Déu Pare, que demana la invocació de l’Esperit per part de la comunitat dels deixebles. Els Dotze i successors són associats a la missió de Jesús de convocar els pobles (la multitud) davant la irrupció de la salvació (és el tret escatològic de la missió: la convocació).

Al centre del text, hi ha l’acció de Jesús que crida els seus Dotze deixebles, i els dona el poder de vèncer el mal amb el bé i els envia amb instruccions. Els noms dels Dotze són distribuïts en sis grups binaris (peculiaritat de Mt); d’on destaquen les dues parelles de germans: Simó Pere i Andreu, Jaume i Joan. Són dotze perquè es tracta de restablir el poble d’Israel (representat en la seva totalitat per les Dotze tribus). Els destinataris són les ovelles perdudes del poble d’Israel; no pas els pagans ni els samaritans. Déu Pare ha enviat el seu Fill Jesús a Israel (Mt 15,24), perquè la seva salvació arribi a tots els pobles de la terra, un cop Israel haurà rebutjat Jesús (cf. Mt 8,11-12; 22,8-10). Els Dotze són enviats a Israel en continuïtat amb la missió de Jesús de restablir l’únic poble de Déu. El refús d’Israel obrirà la missió als altres pobles, per això els Onze deixebles són convocats a Galilea (Mt 28,16), cruïlla de pobles.

El programa missioner dels Dotze és calcat del de Jesús, amb dos moments: l’anunci del Regne (Mt 10,7) i l’acompliment dels signes messiànics (Mt 10,8). L’anunci és connectat amb el de Jesús (Mt 4,7) i amb el de Joan Baptista (Mt 3,2).

Presentats destinataris i programa, ve definit l’estil de la missió (Mt 10,8-10) amb una idea programàtica que acaba el text d’avui: No heu pagat res per rebre aquest poder; doneu-ho també sense pagar. Aquesta gratuïtat és el distintiu que expressa la plena llibertat de l’obra dels missioners i dels testimonis del Regne.

 

3. Pensem-hi

·       Sento la crida del Senyor a lluitar contra tota mena de mal i fer-ho sense esperar res a canvi?

·       Prego perquè el Senyor enviï més pastors perquè guiïn la seva Església?

·       Prego perquè també hi hagi segadors que recullin els bons fruits de l’acció evangelitzadora i així sigui glorificat el nostre Pare del cel?