Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill

 

D. 28 de durant l’any A 

(11 octubre 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 22,1-14)

Jesús es posà a parlar-los novament en paràboles. Els digué: Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. Llavors envià uns altres servents amb aquest encàrrec: Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l’aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces! Però ells no en feren cas i se’n van anar, l’un al seu camp, l’altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Llavors va dir als seus servents: El banquet de noces és a punt, però els convidats no n’eren dignes; aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu. Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s’omplí de convidats. Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s’adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, i li digué: Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces? Però ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Perquè molts són cridats, però pocs són escollits.

 

2. Comprenem el text

Hi ha dues versions de la paràbola del convit de noces, aquesta de Mateu i la de Lluc 14,16-24. Mentre Mateu nota la indiferència dels primers convidats, Lluc ens diu quines són les excuses que presenten. Tanmateix, la diferència clau és, a més de l’expedició contra els convidats assassins, l’absència de l’escena final a Lluc: la inspecció i expulsió del convidat sense vestit de festa.

És la tercera paràbola que Mateu col·loca en el marc de l’enfrontament de Jesús amb les autoritats jueves a Jerusalem, en el recinte del Temple (Mt 21,23). Un element decisiu, per a copsar la interpretació de Mateu, és la reacció del rei: S’indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Una clara al·lusió a la destrucció de Jerusalem pels romans (70 dC); així, la doble missió (als primers no els fan cas) dels servents del rei, abans d’aquest tràgic esdeveniment provocat pel maltractament i assassinat dels enviats, es refereix no pas a la missió dels profetes bíblics, sinó a la dels missioners cristians. Si s’admet aquesta correspondència entre imatges i realitat històrica, aleshores la versió de Mateu esdevé una relectura al·legòrica de les relacions entre la missió cristiana i el judaisme oficial. En aquesta línia interpretativa, la última missió és als pagans.

Un nou cim dramàtic és la inspecció del rei que troba un convidat sense el vestit de festa, que, en la tradició bíblica, indica la dignitat. Atesa la constant preocupació de Mateu per la coherència entre fe i vida, dir i fer, el vestit de festa representaria la fidelitat exigida per a participar al convit del regne del cel. Així, Mateu destaca que, per a poder participar-hi, cal mantenir-se fidel a la voluntat del Pare com l’ha revelada d’una manera definitiva Jesús.

Mateu hauria actualitzat una paràbola original de Jesús, completant-la o integrant-la amb l’escena del vestit de festa per motius pastorals. En el seu context original, la punta està en el contrast entre els primers convidats i els qui els substitueixen.

 

3. Contemplem Jesús

Jesús descobreix, en aquesta substitució, els efectes d’una iniciativa del Pare, que ell ja viu quan acull els pobres i pecadors i seu a taula amb ells; la qual cosa crea polèmica amb els jueus compromesos i observants.

Jesús revela en el seu ministeri, i amb la imatge d’aquest convit ho expressa, l’opció de Déu d’adreçar-se als exclosos per les autoritats religioses del seu temps, un cop aquestes han mostrat indiferència, primer, i hostilitat, després.

Jesús mateix s’identifica amb l’opció d’anunciar i fer present el Regne als exclosos i la celebra fent-los seure a taula amb Ell.

 

4. Mirem la vida i acció

Aquesta paràbola ens ajuda a entendre l’opció pels exclosos o sobrants de la societat; però també a descobrir la comunitat cristiana com l’espai del gran banquet, on s’hi pot asseure tothom i celebrar que tots som fills i filles de Déus, que tots i totes gaudim de la mateixa dignitat.

• Em sento convidat per Jesús a asseure’m al banquet del Regne amb ell?
• Quan soc o no soc fidel al testimoni de Jesús (és a dir, vaig o no amb el vestit de festa al banquet)?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal

 

D. 27 de durant l’any A 

(4 octubre 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 21,33-43)

³³ Escolteu una altra paràbola: Hi havia un propietari que va plantar una vinya, la va envoltar d’una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. Després la va arrendar a uns vinyaters i se’n va anar lluny. ³⁴Quan s’acostava el temps de la verema, envià els seus servents als vinyaters per rebre’n els fruits que li corresponien; ³⁵ però els vinyaters van agafar els servents, i a l’un el van apallissar, a l’altre el van matar, i a l’altre van apedregar-lo. ³⁶Novament els envià altres servents, més nombrosos que els primers, però els van tractar igual. ³⁷ Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: Al meu fill, el respectaran. ³⁸Però els vinyaters, en veure el fill, es digueren entre ells: Aquest és l’hereu: vine, matem-lo i quedem-nos la seva heretat. ³⁹L’agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. ⁴⁰Quan vingui l’amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters? ⁴¹Li responen: Farà morir de mala manera aquells mals homes i arrendarà la vinya a uns altres vinyaters que li donin els fruits al seu temps. ⁴² Jesús els diu:  ¿No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se’n meravellen?  ⁴³ Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar.

 

2. Comprenem el text

L’anomenada paràbola dels vinyaters rebels o homicides està inserida, en tots tres sinòptics (vegeu Mc 12,1-12 i Lc 20,9-19), en el context de l’enfrontament polèmic de Jesús amb les autoritats jueves de Jerusalem, entorn del Temple. En el text actual de Mateu, es poden distingir dues parts: la narració dels vinyaters rebels: Mt 21,33b-39; i la seva aplicació, a través d’un diàleg entre Jesús i els seus oients: Mt 21,40-43. El tret característic de Mateu és la insistència a fructificar.

L’inici de la paràbola cita literalment la versió grega del cant de la vinya d’Is 5,1-7, així destaca la identificació de la vinya amb el poble d’Israel. Però, el que crida més l’atenció dels oients és l’enviament, primer, dels servents, i després, del fill. L’enviament segueix un esquema ternari amb efecte dramàtic culminant en la tercera fase: I l’agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Tres accions ben significatives. La narració acaba amb final interrogatiu: Quan torni l’amo de la vinya, ¿què farà amb aquells vinyaters? Així es provoca que els oients diguin el que pensen.

La punta de la paràbola és el contrast entre l’expectativa de l’amo de la vinya, els seus diversos intents d’obtenir-ne els fruits, i la reacció violenta, absurda i injustificada dels vinyaters, portada fins a l’extrem, amb l’ultratge i assassinat de l’hereu.

La paràbola apareix, originàriament, com una transparent al·legoria de la història de les relacions entre Déu i el seu poble (Israel), on destaca la creixent infidelitat d’Israel davant els pacients i renovats intents de Déu. Heus ací que tenim una lúcida i coratjosa denúncia de la infidelitat històrica d’Israel, que culmina en el refús, humiliació (fora de la vinya) i mort de l’últim i definitiu enviat: el Fill.

Amb la pregunta final del parabolista, Mateu introdueix un nou tema, el del judici, que es desenvolupa en dues fases: la condemna inexorable dels vinyaters i la transferència de la vinya a d’altres que li donin els fruits al temps de la verema (moment del judici). Amb aquest final, Mateu rellegeix la història de les relacions entre Déu i Israel a la llum dels esdeveniments de l’any 70 dC. A més, Mateu recorda als seus lectors que no es facin il·lusions pensant que són els hereus del Regne de Déu, perquè aquest és i serà sempre un do del seu amor misericordiós: no hi tenen cap dret, només han de fer-lo fructificar.

 

3. Contemplem Jesús

És molt probable que Jesús l’hagués contada en la última fase del seu ministeri a Jerusalem, quan preveu el seu final i s’identifica amb el fill, l’últim i definitiu enviat del Pare del cel.

Jesús posa en evidència els qui l’han rebutjat i expulsat del poble del seu Pare.

Jesús ens convida a treballar pel Regne, a fer-lo créixer, a fer fructificar l’Evangeli allà on som i actuem.

 

4. Pensem-hi

·       Cerco sempre un boc expiatori per carregar-li totes les culpes i així alliberar-me’n?

·       He consentit que es carreguin les culpes en una altra persona sense preguntar-me sobre la meva implicació?

·       Què faig i com em sento responsable de la construcció del Regne de Déu?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu

 

D. 26 de durant l’any A 

(27 setembre 2026)

1. Llegim el text (Mt 21,28-32)

²⁸ Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir: Fill, vés avui a treballar a la vinya.²⁹ Ell li va respondre: No hi vull anar. Però després se’n penedí i va anar-hi. ³⁰ Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre: De seguida, senyor. Però no hi va anar. ³¹ Quin d’aquests dos va fer la voluntat del pare? Li responen: El primer. Jesús els diu: En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. ³² Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que és just, i no el vau creure; en canvi, els publicans  i les prostitutes sí que el van creure. Però vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l’heu cregut.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tenim la segona paràbola inspirada en la imatge de la vinya. Una correcta interpretació de la paràbola dels dos fills dissemblants implica d’esbrinar dues incògnites, que es poden reconstruir amb un cert grau de probabilitat: el seu origen i el seu context vital. És molt probable el seu origen en Jesús, però és més difícil de refer el seu context vital: A qui s’adreça? Quina situació vital reflecteix?

La paràbola podria representar la resposta de Jesús als jueus observants, que criticaven la seva opció pels pecadors i inobservants. Les dues preguntes clau, amb què obra i tanca la narració: Què us en sembla? (Mt 21,28) Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia? (Mt 21,31), proposen una opció o prendre partit a fer o no fer la voluntat del Pare. El segon fill reflecteix la manca d’obediència real a la Llei dels sacerdots i notables del poble, tot i que en són observants. Jesús, amb aquesta paràbola, provoca els seus interlocutors a entrar en la lògica de la seva opció: els pecadors, representats pel primer fill, són els qui de fet, amb la seva conversió, observen la voluntat del Pare, encara que formalment en són transgressors.

En un segon nivell d’interpretació, la paràbola de Jesús és llegida a la llum d’una sentència, on la missió de Joan esdevé criteri per a valorar l’obediència al Pare dels dos grups: els pecadors i els jueus observants. Aquesta aplicació permet a Mateu de col·locar-la com a perllongament del debat sobre l’autoritat de Jesús, on s’al·ludeix a la missió de Joan (Mt 21,23-27).

L’últim nivell interpretatiu és el que Mateu suggereix als seu lectors i als cristians de sempre. Ara i ací, Mateu pretén desemmascarar o almenys alertar els qui, al si de l’Església d’Antioquia, es conformen amb una declaració verbal i teòrica de la seva fe. El segon fill s’assemblaria a aquell que diu: Senyor, Senyor (Mt 7,21), però que no fa realment la voluntat del Pare del cel; i també amb els mestres de la Llei que diuen i no fan (Mt 23,3).

3. Pensem-hi. Amb quin dels dos fills m’identifico i per què? Es nota que, amb els meus fets i les meves accions, faig la voluntat de Déu Pare? O en tinc prou a dir que soc una bona persona? Què em suposa fer la voluntat del Pare?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers

D. 25 de durant l’any A 

(20 setembre 2026)

1. Llegim el text (Mt 20,1-16a)

¹Perquè amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. ²Després de fer tractes amb ells per un jornal d’un denari, els envià a la seva propietat. ³Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d’altres que s’estaven a la plaça sense feina ⁴i els digué: Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just. ⁵Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. ⁶Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d’altres i els digué: Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res? ⁷Ells li responen: És que ningú no ens ha llogat. Els diu: Aneu també vosaltres a la meva vinya. ⁸Quan va arribar el vespre, l’amo de la vinya va dir a l’encarregat: Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers. ⁹Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. ¹⁰Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. ¹¹Mentre cobraven, protestaven contra el propietari ¹²i deien: Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor. ¹³L’amo va respondre a un d’aquests: Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? ¹⁴Doncs pren el que és teu i vés-te’n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. ¹⁵¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo soc generós? ¹⁶Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

La paràbola de l’amo de la vinya nota la iniciativa de l’amo en dues fases: 1) dona feina als treballadors (20,1b-7), fet que parteix del posar-se d’acord amb el jornal, acord que va esvaint-se al llarg de les sortides de l’amo, fins que arriba als d’última hora, que ni s’esmenta; 2) paga idèntic jornal als treballadors (20,8-15), fet que és motiu de discussió. Mateu arrodoneix la paràbola amb una sentència (20,16) que reflecteix la situació actual de la seva Església. El relat convida a deixar-nos sorprendre per la generositat de l’amo.

En el seu context original, convida els oients, primer, a identificar-se amb els descontents, i després, a prendre partit: acollir o no la generositat de l’amo. Sorprèn l’ordre de l’amo, que alimenta la il·lusió dels primers. Sorprèn encara més el sistema de pagament: els qui han suportat tot el pes de la jornada (de sol a sol) són tractats igual que aquells que sols han fet una hora i en el moment més favorable (abans de la posta del sol). Identificats amb els descontents, clamem: No és just! Però, ¿els últims no tenen el mateix dret de viure del jornal, encara que no hagin suportat tot el pes de la jornada? Certament, sorprèn molt la llibertat i la generositat de l’amo, figura de Déu Pare. Amb la sentència final, Mateu nota un aspecte del debat a l’interior de la seva Església local. Els pagans, els darrers, prenen el lloc d’Israel, cridat en primer lloc. I els qui, en l’Església, són considerats darrers, els més petits d’entre els germans, en la perspectiva del Regne i del judici de Déu, seran els primers. En definitiva, cal acollir la generositat de Déu i fer-la viva i present en l’Església.

Les opcions de Jesús, a favor dels qui no compten per a res en el món legal jueu, fan explotar les crítiques dels observants i compromesos (fariseus i escribes). Amb aquesta paràbola, Jesús fa present l’estil de Déu Pare. Així, el tarannà de Jesús revela i fa present la llibertat i generositat de l’amor de Déu.

3. Mirem la nostra vida i acció

·        Què em sorprèn de la paràbola?

·        Quina imatge m’he fet de Déu? M’és inefable/misteriós?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set

 

D. 24 de durant l’any A 

(13 setembre 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 18,21-35)

²¹Aleshores Pere preguntà a Jesús: Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? ²²Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.

²³»Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. ²⁴Tot just havia començat, quan li’n van portar un que li devia deu mil talents. ²⁵Com que no tenia amb què pagar, el senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. ²⁶Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: »Tingues paciència amb mi i t’ho pagaré tot. ²⁷»Llavors, compadit d’ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute. ²⁸»Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L’agafà i l’escanyava dient: »Paga’m el que em deus. ²⁹»El company se li va llançar als peus i li suplicava: »Tingues paciència amb mi i ja t’ho pagaré. ³⁰»Però ell s’hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute. ³¹»Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. ³²El senyor va fer cridar aquell home i li digué: »Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ³³¿No t’havies de compadir del teu company, com jo m’havia compadit de tu? ³⁴ »I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute.

³⁵»Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.

 

2. Comprenem el text

El text inicia amb una pregunta de Pere a Jesús sobre la reconciliació entre els deixebles (Mt 18,21). Jesús la respon amb una paràbola (Mt 18,23-34), que destaca el contrast entre els deutes de dos companys, el d’un subordinat respecte al rei, que és immens i insolvent, i el deute irrisori del seu company.

El rei condona el deute impagable del subordinat i aquest és incapaç de condonar el deute irrisori del company.

El deute del subordinat és impossible de pagar, es tracta d’una quantitat fora de mida (la renda anual del regne d’Herodes era de nou-cents talents i els ingressos dels tributs no superaven els dos-cents talents). Si és sorprenent la reacció del rei, encara ho és més la del subordinat, perquè no mostra cap tipus d’agraïment davant la remissió d’un deute tan gran, i a més, és incapaç de perdonar un deute irrisori (tres mesos de treball) d’un company.

El company perdonat és despietat amb el seu company deutor. El que ha rebut misericòrdia dona càstig: escanya el company i el i fa tancar a la presó. Per mitjà de la condonació el subordinat havia rebut misericòrdia i havia estat introduït en el cor del rei (ple d’amor). Tot i que el subordinat fa justícia amb el seu company deutor (reclama el deute), no la fa des de l’amor rebut i experimentat.

Hi ha també la reacció dels altres servents que han fet seva la compassió del rei, que denuncien l’actitud despietada del company (Mt 18,31). La comunitat cristiana és responsable que la fraternitat s’arreli en la misericòrdia que rep del Senyor i que la remissió dels deutes fa de factor regulador.

La compassió es manifesta en el perdó fratern sense reserves; en canvi, la indignació irromp quan la misericòrdia no troba espai en la comunitat cristiana.

El rei manifesta que la súplica del seu subordinat és una pregària que li toca el cor (Mt 18,33); en canvi, el subordinat no s’ha deixat tocat el cor per la súplica (pregària) del seu company.

 

3. Contemplem Jesús

La resposta de Jesús a Pere és desconcertant: no s’ha de jutjar (Mt 18,22). El perdó s’ha de donar sense reserves, no hi ha mesura.

I per tal d’il·lustrar que l’amor misericordiós dels deixebles s’ha d’arrelar en l’amor misericordiós del Pare, Jesús explica una paràbola amb la qual mostra la incommensurable misericòrdia de Déu i la mesquina i nul·la misericòrdia humana entre col·legues.

Al final, Jesús ha respost la pregunta de Pere (Mt 18,35): el fet de perdonar sempre i sense reserves ha de brollar de la força de l’amor del Pare rebut i experimentat, i que ha de moure el nostre cor a ser misericordiosos com ho és el nostre Pare.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

Judico des de l’amor misericordiós?

Com tracto l’altre?

La força de l’amor rebut del Pare em mou a perdonar sempre i sense reserves?

Escola-Taller d'apòstols pobres per a l'evangelització dels pobres

 

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Si el teu germà et fa una ofensa

 

D. 23 de durant l’any A 

(6 setembre 2026)

1. Llegim el text (Mt 18,15-20)

¹⁵Si el teu germà et fa una ofensa, ves a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà. ¹⁶Si no t’escolta, crida’n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la paraula de dos o tres testimonis. ¹⁷Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera’l un pagà i un publicà. ¹⁸En veritat us ho dic: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel. ¹⁹Encara en veritat us ho dic: si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d’acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; ²⁰perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Es tracta d’un fragment de l’anomenat discurs eclesial (Mt 18,1-35). En aquest discurs, s’hi entreveuen situacions de l’Església d’Antioquia, davant les quals Mateu proposa un compromís seriós de cada membre, a fi d’edificar una comunitat de germans reconciliats i perdonats entorn del Crist, el Senyor, que s’identifica amb el més petit dels germans. Qui no és capaç de perdonar és que no ha descobert el perdó de Déu. Tampoc no s’ha de covar cap mena de ressentiment entre cristians.

El text és teixit amb dos colors. Amb el primer (Mt 18,15-17), Mateu proposa un estil d’actuar, que, per cinc cops, repeteix l’estructura de la llei casuística, on se succeeixen la pròtasi, que descriu el cas, i l’apòdosi, que presenta la solució; i el verb escoltar hi posa el ritme. El que importa és l’esforç d’escoltar-se i parlar-se. Amb el segon (Mt 18,18-20), i amb tres sentències ritmades per la fórmula: Us ho dic amb tota veritat o us asseguro també (Mt 18,18.19), dona les raons teològiques de l’estil d’actuar proposat. Les sentències apareixen ben soldades pel principi d’autoritat: la ratificació al cel de les decisions preses a la terra; la promesa d’acompliment al cel pel fet d’avenir-se a la terra; i la motivació: la presència del Senyor en la comunitat reunida en el seu nom.

Se’ns convida a cercar, costi el que costi, la unitat eclesial i l’acord amb el germà, implicant-se en tota mena d’acció encaminada al diàleg i a l’entesa, abans d’una ruptura definitiva i dolorosa. Aquest estil de diàleg fratern correspon a la voluntat del Pare, que té cura de retrobar i recuperar els germans més petits (Mt 18,14). Si, malgrat tots els esforços, es fracassa en aquesta acció pastoral perseverant, el germà que no fa cas, que refusa fer camí en comú, amb les diferències i els ritmes diversos, entra en la categoria dels pagans i publicans (pecadors), que no comparteixen l’estil sinodal dels deixebles, però que encara són estimats per l’amor misericordiós del Pare del cel.

El fer camí en comú també suposa decidir i treballar en equip, en consens. Per això, la pregària basada en la simfonia fraterna (com diu en grec) és més eficaç. En aquesta òptica sinodal, la fórmula lligar/deslligar, en plural, significa prendre decisions sinodalment, també en el camp del discerniment de la voluntat de Déu. Tota la comunitat està implicada en la sinodalitat. Així, una comunitat reconciliada, i que arrela la pregària en la sinodalitat, és el lloc de la definitiva presència del Senyor, que s’ha revelat en Jesús de Natzaret.

3. Pensem-hi

·        Faig l’esforç d’escoltar l’altre i de dialogar-hi, pensi el que pensi?

·        Quina importància dono a fer les paus i a caminar junts?

·        Com m’ho faig per caminar juntament amb d’altres,?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà

 

D. 22 de durant l’any A 

(30 agost 2026)

1. Llegim el text (Mt 16,21-27)

²¹Des d’aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. ²²Llavors Pere el prengué a part i es posà a renyar-lo: Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà. ²³Però Jesús es girà i digué a Pere: Vés-te’n d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes. ²⁴Aleshores Jesús digué als seus deixebles: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. ²⁵Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. ²⁶Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què no donaria l’home a canvi de la seva vida? ²⁷Perquè el Fill de l’home ha de venir amb els seus àngels en la glòria del seu Pare, i llavors pagarà a cadascú segons les seves obres.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Hi trobem els mateixos personatges que el diumenge passat: Jesús i el grup de deixebles amb Pere, que destaca al si del grup. Pere, declarat primer testimoni de l’Església del Crist, avui es manifesta aliè i hostil al pla de Déu. La pedra sobre la qual s’ha d’edificar l’Església s’ha convertit en una pedra d’ensopec per a Jesús.

La instrucció de Jesús als deixebles s’emmarca en dos quadres. En el primer, Jesús els revela el dolorós destí de mort que l’espera a Jerusalem per part dels caps religiosos, però també el seu triomf final (la resurrecció al tercer dia). Mentre la reacció de Pere centra l’atenció no pas en la resurrecció, sinó en la mort, i en una mort humiliant; la reacció Jesús resitua la seva passió i mort des de la perspectiva de la mirada d’amor de Déu, i no pas des de la mirada egoista dels homes, fruit de sospitar (feina de Satanàs) de tota acció gratuïta i generosa. El diàleg de Pere amb Jesús fa de rerefons per al segon quadre: l’exhortació de Jesús als deixebles sobre el seguiment.

Els dos quadres relacionen el destí personal de Jesús i el dels deixebles. El fet que Jesús hagi de patir i morir i ressuscitar és relacionat amb el prendre la creu i guanyar la vida. Jesús ha d’anar a Jerusalem i els deixebles, a tots els pobles. L’entrega generosa de Jesús és relacionada amb les obres del deixeble: si Jesús ressuscitarà al tercer dia, el deixeble rebrà la vida plena quan vingui el Fill de l’home en la glòria del seu Pare; vinguda que revela que el Fill viu en comunió amb el Pare i que el deixeble viurà en comunió amb el Pare i el Fill. Heus ací que Mateu ha construït una catequesi per a la seva comunitat, que es reconeix en la professió de fe de Pere, però que també experimenta el pes de la fidelitat al seguiment de Jesús humiliat i assassinat.

Pere representa el cristià que, tot i ser pedra de fonament per al pla de Déu, n’esdevé pedra d’ensopec. Tot cristià pot entrar en crisi en el seguiment de Jesús, humiliat i perdedor davant tothom. Déu Pare no estalvia el fracàs ni al seu propi Fill (fracàs aparent). L’expressió prendre la creu evoca la imatge del condemnat a una mort infame i degradant, reservada als rebels i criminals públics. El deixeble ha d’estar disposat, doncs, a perdre tot tipus de seguretat social i econòmica, inclús a deixar-hi la pell, en el seguiment de Jesús. El deixeble, però, té la certesa que si es solidaritza amb el Messies humiliat i assassinat, també es solidaritza amb el Fill de l’home gloriós i vivent.

3. Pensem-hi. Fins a quin punt estic disposat a seguir Jesús pel camí de la creu? Em deixo seduir pel camí fàcil, o bé pel camí de l’amor fins a l’extrem?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaumen Fontbona: Et donaré les claus del Regne del cel

D. 21 de durant l’any A 

(23 agost 2026)

 

1.Llegim el text (Mt 16,13-20)

¹³Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles: Qui diu la gent que és el Fill de l’home? ¹⁴Ells respongueren: Uns diuen que és Joan Baptista; d’altres, Elies; d’altres, Jeremies o algun dels profetes. ¹⁵Ell els pregunta: I vosaltres, qui dieu que soc? ¹⁶Simó Pere respongué: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.

¹⁷Llavors Jesús li va dir: Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat ni la carn ni la sang, sinó el meu Pare del cel. ¹⁸I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no la podran dominar. ¹⁹Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.

²⁰Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquesta escena de Jesús amb els seus deixebles comença a preparar el terreny al discurs de Jesús a l’Església (Mt 18,1-35). S’hi distingeix: 1) un diàleg entre Jesús i els deixebles (Mt 16,13-16), a partir de dues preguntes de Jesús, i la segona, adreçada a «vosaltres», suscita la confessió de Pere: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu; 2) les paraules de Jesús a Pere (Mt 16,17-19), que consten d’una benaurança (Feliç de tu...), d’una promesa–missió (Jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra...), i d’una investidura (Et donaré les claus del Regne del cel...); 3) la conclusió (Mt 16,20): Jesús mana als seus deixebles que no diguin a ningú que és el Messies, perquè encara no n’han comprès el sentit veritable.

Mateu ofereix una escena original, on les paraules de Jesús a Pere: 1) són una ampliació redaccional de Mt (no les trobem ni a Mc ni a Lc); 2) s’arrelen en una tradició petrina, recollida i reinterpretada per Mt, però que també troba ressò a Lc 22,31-32 i a Jn 21,15-17. També cal dir que: 1) a partir del text actual és impossible reconstruir la situació vital en què ha madurat aquesta tradició petrina o han estat formulades les sentències sobre les quals s’ha condensat; 2) el seu gènere literari actual és una declaració i catequesi sobre el paper eclesial de Pere. Per a Mateu, Pere fa de pal de paller entre els diversos tipus de judeocristians (des dels més liberals als més conservadors) i els pagans convertits, que hi ha en l’Església naixent. Així, Pere assumiria, des de l’inici, el servei d’unitat enmig dels conflictes entre cristians.

En la mateixa confessió de Pere, Mateu revela el sentit de la figura de Pere al si de l’Església: 1) és més que el portaveu d’una opinió comuna, ja que és destinatari d’una especial revelació divina, subratllada per la benedicció de Jesús; 2) tot i que no és el primer a confessar la fe, ja que abans ho han fet els deixebles (Mt 14,33), té la prioritat que li dóna Jesús: declarant-lo Pere–pedra, sobre la qual serà edificada l’Església, i donant-li el poder de les claus; així, la seva confessió, tot i no tenir una prioritat cronològica (que Marc conserva), té una prioritat eclesial. Les claus del Regne són preses dels escribes i fariseus i donades a Pere per a vèncer les forces del Mal.

 

3. Pensem-hi

• Visc la fe com a do de Déu? Agraeixo aquest do?
• Quina és la meva missió en l’Església?
• Amb la força de la fe lluito contra les forces del Mal?

 

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos

 

D. 20 de durant l’any A 

(16 agost 2026)

1. Llegim el text (Mt 15,21-28)

²¹Jesús se’n va anar d’allí i es retirà a la regió de Tir i Sidó. ²²Una dona cananea, que era d’aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar: Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi! La meva filla està endimoniada i sofreix molt. ²³Jesús no li va tornar contesta. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven: Fes-la marxar: no fa més que cridar darrere nostre. ²⁴Jesús els digué: Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel. ²⁵Però la dona vingué a prosternar-se davant d’ell i li deia: Senyor, ajuda’m! ²⁶Jesús contestà: No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets. ²⁷Ella digué: És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos. ²⁸Llavors Jesús li respongué: Dona, és gran la teva fe. Que es faci tal com tu vols. I des d’aquell mateix moment es posà bona la seva filla.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest relat és sorprenent, ja que presenta Jesús aprenent d’una dona estrangera. Jesús es deixa convèncer pels arguments de l’altre, en aquest cas d’una dona que no pertany al poble d’Israel. Un relat que convida a aturar-se en els dos protagonistes: la dona cananea i Jesús.

El silenci de Jesús davant la pregària de la dona cananea provoca la intervenció dels deixebles. I aquesta intervenció provoca la reacció de Jesús, manifestant la finalitat de la seva missió: dur l’Evangeli de Déu únicament als fills d’Israel. La dona insisteix i aleshores Jesús respon metafòricament, tot dient-li que els fills són els jueus i els gossos són els gentils (els qui no pertanyen al poble d’Israel) i el pa és l’Evangeli de salvació que porta Jesús a Israel. I la dona, en lloc d’ofendre’s (els jueus tractaven de gos els no jueus), reacciona amb una altra metàfora, on es compara ella mateixa amb els animals que, tot i no asseure’s a taula com els fills, en mengen les engrunes. La dona no perd l’esperança tot i ser conscient que cadascú ha d’estar al seu lloc, Jesús amb els jueus i ella amb els gentils. No la perd perquè està convençuda que el pa es pot compartir.

La dona reconeix l’estatus jueu de Jesús amb el títol Fill de David. Jesús és fidel a l’aliança de Déu amb els jueus. La dona creu que la salvació que porta Jesús també és per als no jueus. La dona mostra la seva fe. Jesús accepta la reflexió de la dona, en lloa la fe i li guareix la filla. I el miracle de la fe és confirmat pel de la guarició. Aleshores l’Evangeli de la salvació també abasta els gentils.

Una dona forastera s’ha convertit en model de fe i anticipa la missió evangelitzadora de tota l’Església, a sortir d’ella mateixa i abastar tot el món.

3. Pensem-hi

• La meva pregària de petició és persistent i convençuda com la de la dona cananea?
• L’obstinació de la dona cananea m’anima a fiar-me sempre de la generositat i misericòrdia de Déu?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La meva ànima magnifica el Senyor

 

Assumpció de la Mare de Déu 

(15 d’agost)

 

1. Llegim el text (Lc 1,39-56)

³⁹Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, ⁴⁰va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. ⁴¹Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. ⁴²Llavors va exclamar amb totes les forces: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! ⁴³Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? ⁴⁴Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. ⁴⁵Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà.

⁴⁶Maria digué: La meva ànima magnifica el Senyor, ⁴⁷el meu esperit celebra Déu que em salva, ⁴⁸perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa; des d’ara totes les generacions em diran benaurada, ⁴⁹perquè el Totpoderós obra en mi meravelles; el seu nom és sant, ⁵⁰i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. ⁵¹»Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, ⁵²derroca els poderosos del soli i exalta els humils; ⁵³omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. ^54-55»Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.

⁵⁶Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

 

2. Comprenem el text

L’episodi de la visita de Maria a Elisabet va seguit del «Magníficat» ––aquesta és la primera paraula del cant en la versió llatina de sant Jeroni––, que és el primer dels quatre himnes que hi ha en l’evangeli de la infància de Jesús (els altres són el càntic de Zacaries; el cant dels àngels i el càntic de Simeó).

La salutació de Maria provoca una reacció en cadena: el nen salta dins del ventre d’Elisabet, la qual, «plena de l’Esperit Sant», entona una lloança per beneir Maria i el nen que ella porta. El salt d’alegria del nen és signe que Elisabet es troba davant la mare del seu Senyor.

El càntic de Maria és la reacció de la mare del Senyor a la salutació d’Elisabet. És un poema ple de textos de l’AT, sobre el fons del càntic d’Anna, la mare de Samuel (1Sa 2,1-10). Amb al·lusions al Gn, Dt, Sir, Is, Ha, Ml, Jb, Ez i, sobretot, als Salms. És construït a partir d’un joc de contrastos: abaixament/elevació. Maria lloa la grandesa de Déu: és poderós perquè ha fet per ella coses grans; el seu braç és potent ––una referència a la sortida d’Egipte–– i capgira valors considerats humans: els orgullosos són dispersats; el poderosos, destronats; i els rics, despullats; per contrast, els humils són elevats i els afamats són saciats. Maria confessa Déu com el seu salvador. I ho diu en temps passat: «ha fet el poder en el seu braç». Maria, la dona humil, portadora del pla salvador de Déu, ens diu, des de la fe més profunda, que Déu ja ha actuat i que no pararà de fer-ho a favor dels i de les qui estima.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

• On hem descobert l’acció poderosa de Déu en la nostra vida i acció?
• Sabem reaccionar com Maria davant l’acció amorosa de Déu?
• I sabem lloar la fe de les persones que ens posen davant l’amor del Senyor?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Coratge! Sóc jo. No tingueu por

 

D. 19 de durant l’any A 

(9 agost 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 14,22-33)

²²Tot seguit, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d’ell cap a l’altra riba, mentre ell acomiadava la gent. ²³Després d’acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol. ²⁴Mentrestant, la barca ja s’havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari. ²⁵A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l’aigua. ²⁶Quan els deixebles el veieren caminant sobre l’aigua, es van esglaiar i es digueren: És un fantasma! I es posaren a cridar de por. ²⁷Però de seguida Jesús els digué: Coratge! Sóc jo. No tingueu por. ²⁸Pere li contestà: Senyor, si ets tu, mana’m que vingui caminant sobre l’aigua. ²⁹Jesús li digué: Vine. Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà cap a Jesús. ³⁰Però en veure que el vent era fort, es va espantar. Llavors començà d’enfonsar-se i cridà: Senyor, salva’m! ³¹A l’instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: Home de poca fe! Per què has dubtat? ³²Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. ³³Els qui eren a la barca es prosternaren davant d’ell i exclamaren: Realment ets Fill de Déu!

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

L’encapçalament del text uneix el gest dels pans amb una nova escenografia, més intraeclesial: la imatge de la barca, on Jesús fa pujar els deixebles. Aquí tornen a sortir els tres cercles que s’inicien a la fe en Jesús: Pere, els deixebles i la gent.

Jesús se separa de la gent, fa embarcar els deixebles amb Pere i es retira sol a la muntanya per pregar (al·lusió a la situació actual de Jesús amb el Pare?). Jesús pren la iniciativa i determina el desenvolupament dels esdeveniments d’una manera misteriosa: és l’absent present.

El centre del drama és la trobada de Jesús amb els deixebles i Pere sobre el llac, a la fi de la nit (enmig de la por). I es desenvolupa en dos actes: la manifestació de Jesús als deixebles amb Pere: camina sobre l’aigua; i el gest de salvació de Jesús envers Pere que s’enfonsa, mentre va cap a Jesús. Pere mostra l’obediència de la fe, només l’adversitat pot fer trontollar la fe. Entre la situació inicial, marcada per l’absència de Jesús i la final, quan hi és present, els dos encontres amb Jesús fan passar els deixebles –els de la barca i Pere– de la por a la fe: Realment sou Fill de Déu.

L’escena amb Pere destaca que el deixeble (Pere n’és el model) és convidat a fiar-se totalment del Senyor, fins i tot en els moments més crítics. Pere aprèn de la pròpia feblesa i s’adona que cal arriscar-se (sortir de la barca i jugar-se la vida) per tal d’entendre què vol dir fiar-se del Senyor.

Jesús es revela als seus deixebles enmig de les dificultats (la barca que va contracorrent enmig del món) i els confirma en la fe, alliberant-los de la por i del dubte. I es revela com a Déu que és: No tingueu por, que sóc jo (Ex 3,14; Is 43,10; 44,6; 46,9). Literalment, Jesús diu: No tingueu por que jo sóc! és a dir, us trobeu davant el Senyor.

Jesús ve de la seva experiència de pregària dalt la muntanya; aquest fet destaca la presència del Senyor que s’acosta misteriosament als deixebles. Jesús és el Senyor que domina les forces de la natura (el vent amainà) i és el Salvador (li donà la mà) de l’Església enmig de les proves.

El relat d’avui s’inspira en la tradició bíblica i en experiències pasquals. No s’hauria d’excloure, però, que s’arreli en el record d’una misteriosa trobada amb Jesús, durant una moguda travessia pel llac.

 

3. Pensem-hi

• Creure en Jesús fa que m’arrisqui en el seu seguiment?
• Trobo el temps per a pregar?
• Quan fets i situacions em superen, m’arrisco a caminar cap a Jesús?
• Confiar en Déu em sosté en els moments durs i difícils?