Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí

Diumenge 2ⁿ d’Advent B 

(10 desembre 2023)

1. Llegim el text (Mc 1,1-8)

¹Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu. ²En el profeta Isaïes hi ha escrit: Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. ³És la veu d’un que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes. ⁴Es presentà, doncs, Joan, que batejava en el desert i que predicava un baptisme de conversió per al perdó dels pecats. ⁵Anaven a trobar-lo gent d’arreu de Judea i tots els habitants de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà. ⁶Joan duia una roba de pèl de camell i portava una pell a la cintura; s’alimentava de llagostes i mel boscana. ⁷I predicava així: Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no soc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies. ⁸Jo us he batejat amb aigua, però ell us batejarà amb l’Esperit Sant.

2. Comprenem el text

Marc relata l’evangeli identificant Jesús amb el Senyor esperat, el Messies, el Fill de Déu. Les paraules i les accions de Jesús són el contingut del relat. Jesús no només és recordat històricament, sinó també definit per la creu i la resurrecció (Mc 15,39; 16). Jesús esdevé el subjecte de l’Evangeli.

La citació bíblica combina Ml 3,1: El Senyor de l’univers us diu: Jo envio el meu missatger perquè obri un camí davant meu) i Is 40,3: Escolteu una veu que crida: Obriu en el desert un camí al Senyor, aplaneu en l’estepa una ruta per al nostre Déu. Es tracta de situar Joan al desert i de mostrar-lo precursor de Jesús, del mateix Evangeli.

El vestit i l’aliment de Joan manifesta, bàsicament, que vivia al desert. I el desert és el lloc Déu o el Messies, el seu enviat, es manifestarà.

Joan convida Israel al penediment davant la imminència del judici. Aquesta imminència sacseja l’estil de vida i l’adoptat per Joan expressa, d’una manera gràfica, aquesta denúncia. Així, refusant una manera de viure normal, el Baptista expressa l’abominació d’un passat pecador. Com els profetes d’abans incorpora el missatge a la seva vida, fins i tot jugant-se la vida pel seu missatge.

El baptisme de Joan és un baptisme de conversió per al perdó dels pecats (Mc 1,4). Es tracta d’un ritu únic, peculiar, irrepetible i vinculat amb l’exigència de conversió davant el judici imminent. El baptisme de Joan perdona els pecats al qui és batejat. El baptisme és signe del perdó de Déu.

El baptisme de Joan és el mitjà pel qual el penedit rep la ferma promesa del perdó dels pecats davant el judici imminent. En canvi, Jesús no accentuarà tant el judici imminent com l’alegria del Regne ja present en el seu ministeri.

D’altra banda, Joan bateja amb aigua amb la promesa del més fort. El més fort batejarà amb Esperit Sant. Qui és el més fort? ¿El Messies, el Fill de l’home, Déu mateix, el profeta dels temps finals (Elies)? Possiblement el més fort és una velada referència no pas a Déu, sinó al retorn d’Elies (Ml 3,23: Abans que arribi el dia del Senyor, dia gran i temible, jo us enviaré el profeta Elies). Joan esperava algú que conduís a bon port el drama del final dels temps, però no en té ni idea de qui podria ser. Aquesta vaguetat de Joan va permetre que els cristians conservessin aquesta dita i l’apliquessin a Jesús.

El baptisme de Joan mira vers un passat a punt de desaparèixer i vers un futur imminent; l’aigua dona vida al desert i l’Esperit dona vida eterna.

3. Mirem la nostra vida i acció. Com preparo el camí del Senyor? L’estil de vida que porto testimonia un estil evangèlic?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El nom de la noia era Maria

 

Immaculada Concepció 

(8 desembre)

1. Llegim el text (Lc 1,26-38)

²⁶El sisè mes, Déu envià l’àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, ²⁷a una noia verge, compromesa en matrimoni amb un home de la casa de David que es deia Josep. El nom de la noia era Maria. ²⁸L’àngel entrà a trobar-la i li digué: Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu. ²⁹Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. ³⁰L’àngel li digué: No tinguis por, Maria. Has trobat gràcia davant de Déu. ³¹Concebràs i tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús. ³²Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. ³³Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi. ³⁴Maria preguntà a l’àngel: Com podrà ser això, si jo soc verge? ³⁵L’àngel li respongué: L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu. ³⁶També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, ³⁷perquè per a Déu no hi ha res impossible. ³⁸Maria va dir: Soc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula. I l’àngel es va retirar.

2. Comprenem el text

Maria és saludada amb la missió (Lc 1,28) i el nom (Lc 1,30), com en el relat d’anunciació d’Isaac (Gn 17,5). Maria és destinada a ser la mare del qui ja és Fill de l’Altíssim (Lc 1,32), Fill de Déu (Lc 1,35). Això indica que la intenció lucana és eminentment oferir una reflexió sobre Jesucrist, tot i donar alguna pinzellada sobre la figura de Maria: verge i obedient (Lc 1,34.38). Precisament perquè el nen no és només l’hereu del tron de David (Lc 1,32), sinó Fill de Déu, Maria és verge (Lc 1,27).

La litúrgia de la festa d’avui convida a fixar-nos en Maria com l’esclava del Senyor (Lc 1,38) i la plena de la gràcia del Senyor (Lc 1,28). La versió litúrgica segueix la versió de la Vulgata (en llatí diu: gratia plena) que ha marcat tota una interpretació, certament fidel al participi perfecte original. En efecte, Déu ha afavorit Maria (Lc 1,30), li ha concedit aquella gràcia rebuda en Crist (cf. Ef 1,6), però en plenitud perquè és la mare del seu Fill.

Calia una mare que, com a representant de tots els vivents, permetés que Déu es fes vivent, és a dir, que passés per la mort. I ho permet quan accepta la seva Paraula i l’acompliment de la seva promesa (cf. 2Sa 7,8-16; Gn 12,3; Lc 1,54-55). Maria s’identifica amb la figura d’Anna (1Sa 1,11) i s’obre totalment a la voluntat de Déu (cf. Lc 8,21). L’obediència de Maria segella l’inici de l’Església, n’és també la mare. La decisió lliure de Maria no sols expressa l’inici de la seva relació amb el pla misteriós de Déu: és l’esclava del Senyor (la seva llibertat està en el Senyor), sinó també la seva identificació amb els pobres del Senyor: depèn totalment de la gràcia de Déu.

Déu omple Maria de la seva gràcia assignant-li una missió irrepetible i única: la de ser la mare del seu Fill únic i del Messies davídic. Maria esdevé el model de com Déu pot capgirar-ho tot (Lc 1,46-53): d’una verge humil hebrea en fa una mare extraordinària per a tots els pobles, la nova mare dels vivents. La decisió lliure de Maria ens obre a l’autèntica i veritable llibertat.

3. Pensem-hi

• En quina mesura m’identifico amb el sí lliure i confiat de Maria a l’obra de Déu?
• Com m’obro al do (la gràcia) de Déu que m’invita a col·laborar en l’edificació del seu Regne?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment

D. 1^r d’Advent B 

(3 desembre 2023)

 

1. Llegim el text (Mc 13,33-37)

³³Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment. ³⁴Passa com amb un home que se’n va a terres llunyanes. Deixa casa seva, després de donar facultats als seus servents i confiar a cada un la seva tasca; i al porter li mana que vetlli. ³⁵Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quan vindrà l’amo de la casa: al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada; ³⁶no fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint. ³⁷El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!

 

2. Comprenem el text

Comença el temps d’Advent, un temps de vetlla, d’espera activa de la vinguda del Senyor Jesús. Per això tenim una crida a la vigilància adreçada als deixebles i a la comunitat.

No sabem quan arribarà la fi de la història humana, per tant, cal estar sempre atents, atents per a servir. I com diuen els escoltes cal estar sempre a punt per a servir els altres.

Marc se serveix d’una paràbola (Mc 13,34-36) a fi de convidar a imitar el comportament del porter i dels servents que esperen el retorn del seu amo i Senyor. Així com el porter ha d’estar constantment atent perquè no sap quan retornarà l’amo de la casa, el deixeble de Jesús ha d’estar sempre atent i disponible a servir el seu Senyor, tot i no saber quan arribarà.

L’arribada de l’amo de la casa és imprevisible. La casa representa l’Església, atès que durant els primers cristians es reunien en una casa. Aquesta vetlla ha se ser constant, per això s’enumeren els quatre moments de la vetlla nocturna: al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada. Això implica una constant atenció.

L’espera del Senyor que vindrà és activa. I, per això, les facultats donades als servents implica treballar per la construcció del Regne i l’edificació de l’Església en el temps d’espera, tots en som responsables, tot i que alguns tinguin un servei diferent.

 

3. Contemplem Jesús

Jesús diu que la seva visita és imprevisible, per això cal estar atent, vetllar, tot esperant-lo en tot moment, atès la seva sorpresa.

Jesús ens convida a estar sempre a punt per a servir-lo.

 

4. Mirem la nostra vida i acció

• Què faig quan la persona que més m’estima ve a casa meva per compartir la meva existència i quotidianitat?
• Estic sempre a punt per a servir?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món

 

Crist Rei A 

(26 novembre 2023)

 

1. Llegim el text (Mt 25,31-46)

³¹Quan el Fill de l’home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà en el seu tron gloriós. ³²Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, ³³ i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. ³⁴Aleshores el rei dirà als de la seva dreta:

Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. ³⁵Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; ³⁶ anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m.

³⁷Llavors els justos li respondran: Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ³⁸¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ³⁹ ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure’t?

⁴⁰El rei els respondrà: Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu.

⁴¹Després dirà als de la seva esquerra: Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. ⁴²Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; ⁴³ era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar.

⁴⁴ Llavors ells li respondran: Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?

⁴⁵Ell els contestarà: Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d’aquests més petits, m’ho negàveu a mi. ⁴⁶I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús.

El text clou el discurs sobre la vinguda del Fill de l’home. I ofereix un drama amb tres escenes: 1) l’obertura, amb l’escenificació de la vinguda gloriosa del Fill de l’home, l’aplec dels pobles i la seva separació; 2) el diàleg del Rei, primer, amb els de la seva dreta i, després, amb els de la seva esquerra; 3) l’escena final, amb l’execució de les sentències que obren, respectivament, dues escenes de diàleg.

El cop d’escena és la contraposició dels dos grups de gent, subratllat per la monòtona repetició de l’elenc de les accions de misericòrdia fetes o desateses. La imatge del pastor, que separa les ovelles de les cabres, estableix el lligam amb l’escena del diàleg entre el Rei assegut al seu tron gloriós i, successivament, els de la seva dreta (els justos) i els de la seva esquerra (els indefinits). Però, realment, el cop d’escena està en la sorpresa: el Rei s’identifica amb aquests germans meus més petits.

Certament, cap dels dos grups no sospitava la presència misteriosa del Fill de l’home en els més petits. Així, el cop d’efecte de la separació dels uns dels altres no són les sis accions a favor dels més petits, sinó la identificació del Rei amb aquests germans meus més petits, que revela, alhora, el seu nou rostre i la radical seriositat de l’acció solidària envers els més petits: esdevenen els meus germans.

El Rei i Fill, assegut com a jutge escatològic, s’autopresenta com el qui té fam i set, foraster i despullat, malalt i a la presó. Per tant, el cara a cara decisiu entre els humans i Crist no s’esdevé en un marc de gestos heroics i extraordinaris, sinó en la quotidianitat dels nostres encontres humans. Aleshores la vida eterna o l’autocondemna es juga en les relacions quotidianes d’acolliment o rebuig dels més petits, que són el signe objectiu de la presència humil i amagada de Crist Rei. Mateu ha teixit amb dos fils tot el seu missatge: Jesucrist i l’amor solidari.

En l’amor gratuït i generós envers els més petits, s’expressa la relació vital de fe en Crist, relació que, a la fi, esdevindrà plena comunió.

Jesús s’identifica amb el pa i el vi de l’Eucaristia i amb els petits. Jesús diu: Això és el meu cos, aquesta és la meva sang; però també diu: a mi m’ho feu, a mi m’ho negueu.

 

3. Pensem-hi.

·       Considero l’exclòs, el sobrant, l’oblidat com a germà?

·       Identifico Jesús amb els petits?

·       M’adono que totes les bones accions que faig a favor dels més petits les faig al mateix Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: i els va confiar els seus béns

 

D. 33 de durant l’any A 

(19 novembre 2023)

 

1. Llegim el text (Mt 25,14-30)

¹⁴Un home que havia de fer un llarg viatge va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. ¹⁵A un li donà cinc talents; a l’altre, dos, i a l’altre, un —a cada un segons la seva capacitat—, i després se’n va anar. Immediatament, ¹⁶ el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. ¹⁷ Igualment, el qui n’havia rebut dos en va guanyar dos més. ¹⁸Però el qui n’havia rebut un se’n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo. ¹⁹Al cap de molt de temps arriba l’amo d’aquells servents i es posa a passar comptes amb ells. ²⁰Es presentà el qui havia rebut cinc talents i en dugué cinc més, tot dient: Senyor, em vas confiar cinc talents; mira: n’he guanyat cinc més. ²¹ L’amo li va dir: Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t’encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor. ²² Es presentà també el qui havia rebut dos talents i digué: Senyor, em vas confiar dos talents; mira: n’he guanyat dos més. ²³L’amo li va dir: Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t’encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor. ²⁴ Es presentà encara el qui havia rebut un talent i digué: Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. ²⁵Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent. Aquí tens el que és teu. ²⁶ Però l’amo li va respondre: Servent dolent i gandul! Sabies que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat. ²⁷Per això calia que posessis els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. ²⁸ Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. ²⁹Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. ³⁰I a aquest servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.

 

2. Comprenem el text

La paràbola dels tres servents, coneguda com la dels talents, segueix l’esquema del drama en tres temps: 1) l’amo confia els seus béns a tres servents abans d’anar-se’n (25,14-15); 2) un cop l’amo se n’ha anat, els tres servents es comporten diferentment (25,16-18); 3) l’amo retorna i demana comptes als tres servents, amb la recompensa o càstig en relació al seu rendiment (25,19-30). El tercer temps és el cim de la història i centra l’atenció en el diàleg entre l’amo i el tercer servent, el prudent (una prudència arrelada en la por, que paralitza), que no vol arriscar res d’allò que no és seu, conservant-lo intacte. Els oients s’identifiquen amb la seva protesta: és injust que l’amo el castigui per haver conservat intacte el que se li havia confiat. Déu, però, no segueix els nostres criteris de justícia!

Mentre els dos primers servents són considerats bons i fidels, i són recompensats, el tercer, dolent i gandul, s’autocondemna quan intenta justificar-se projectant la seva angoixa i por en la imatge que s’ha fet de l’amo.

Mateu insereix aquesta paràbola dins del seu discurs escatològic, a fi de denunciar el comportament del tercer servent que, per manca de fe i confiança en el Senyor, no es compromet gratuïtament i creativament. La por esvaeix la fe, com ho fa la ganduleria amb el donar fruit.

Mateu anima els seus lectors a implicar-se creativament i generosament en el temps d’espera de la vinguda del Fill de l’home. I els talents no es poden identificar amb les qualitats o dons naturals que cada persona ha rebut, sinó amb la revelació dels secrets del Regne, que els deixebles han rebut gratuïtament i que ha de donar fruit. La fe és resposta gratuïta i creativa a la iniciativa gratuïta i creativa de Déu.

En resum, seguir Jesús comporta riscos i la fidelitat en el seguiment implica més riscos però també l’alegria incomparable de tenir la companyia del Senyor.

 

3. Contemplem Jesús

En el seu context original, Jesús, tot provocant la identificació dels oients amb el tercer servent, denuncia el legalisme jueu en la seva relació amb Déu, perquè impedeix descobrir la gratuïtat de l’amor de Déu i n’afavoreix una imatge deformada per la por.

Jesús proposa una relació gratuïta amb Déu, fonamentada en la seva pròpia experiència. La relació amb Déu no ha de ser legalista, és a dir, fer el bé perquè està manat, i per por, no arriscar-se a anar més enllà o no comprometre’s més. Això és el que fa el tercer servent

 

3. Pensem-hi

Soc una persona poruga com el tercer servent? Tinc por d’arriscar-me a ser un/a bon/a cristià/na?

Soc responsable del que se m’ha confiat?

Com és la meva relació amb Déu? Què n’espero?

Els Estudis d'eVangeli d'en Jaume Fontbona: Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora

 

D. 32 de durant l’any A 

(12 novembre 2023)

1. Llegim el text (Mt 25,1-13)

¹Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l’espòs. ²N’hi havia cinc que no tenien seny i cinc que eren assenyades. ³Les que no tenien seny van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. ⁴En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes. ⁵Com que l’espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. ⁶A mitjanit es va sentir un clam: L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l! ⁷Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. ⁸Les noies sense seny van dir a les assenyades: Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s’apaguen.  ⁹Les assenyades respongueren: Potser no n’hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu. ¹⁰Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l’espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada. ¹¹Finalment arribaren també les altres noies i deien: Senyor, Senyor, obre’ns! ¹²Però ell va respondre: Us asseguro que no us conec. ¹³Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.

 

2. Comprenem el text i contemplem el Senyor que ve a trobar-nos

L’evangeli ens descriu la trobada amb el Senyor com una festa de noces, i això és precisament el que celebrem anticipadament en l’Eucaristia, quan se’ns diu: Feliços els convidats a la taula del Senyor, al banquet de noces.

L’acció es desenvolupa en tres moments: la preparació i espera (Mt 25,2-5), l’arribada de l’espòs al cor de la nit (Mt 25,6-9), i l’inici de la festa de noces (Mt 25,10-12). Tal com ha fet a l’inici, el narrador intervé al final, i ara ho fa per fer-ne l’aplicació pràctica: Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora. L’espòs representa el Senyor que ve a trobar-nos.

La presentació dels dos grups de cinc noies ve marcada pel contrast entre les cinc prudents i les cinc desassenyades. El motiu és la provisió o no d’oli. L’element crític és el retard de l’espòs. Tot el drama gira entorn de l’espòs: és esperat i després arriba inesperadament, i a la fi, irrevocablement, no admet a la festa les cinc noies no preparades. Originàriament, feia referència al comportament dels oients: no s’ha de fer com les cinc noies desassenyades. Mateu rellegeix la paràbola en clau al·legòrica i la situa dins el discurs sobre la vinguda del Fill de l’home. Així, tal com la tenim, il·lumina la vida dels deixebles, perquè el nostre trobament definitiu amb el Senyor sigui un esdeveniment de salvació i no de condemna. No n’hi ha prou amb ser dels qui surten a rebre el Senyor i l’esperen, ja que el punt crític és el seu retard, que posa al descobert el poc seny d’aquells deixebles que no s’han preparat per al temps d’espera, que s’han quedat sense oli. I sols personalment poden proveir-se’n, ningú més ho pot fer per ells.

La reserva d’oli per al temps d’espera és la fidelitat i la perseverança dels deixebles, en la vida i en l’acció, a la voluntat del Pare; i el fet de proveir-se d’oli és una opció lliure, responsable i intransferible. A més, en la tradició bíblica, l’oli és símbol de festa i de salut, només més tard es refereix a les bones obres. Per tant, es tracta d’estar predisposat a la trobada festiva amb el Senyor, a acollir la seva salvació, i això significa ser fidels a l’Evangeli i treballar per l’edificació del Regne.

 

3. Pensem-hi.

Com em preparo per al Regne? M’adono que soc jo qui personalment he de proveir-me d’oli? Me’n proveeixo servint i fent el bé per no quedar-me a les fosques?

La festa pradosiana

 

Diumenge 31 de durant l’any A 

(5 novembre 2023)

1.Llegim el text (Mt 23,1-12)

¹Aleshores Jesús s’adreçà a la gent i als seus deixebles ² i digué: Els mestres de la Llei i els fariseus s’han assegut a la càtedra de Moisès. ³Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. ⁴Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. ⁵En tot actuen per fer-se veure de la gent: s’eixamplen les filactèries i s’allarguen les borles del mantell; ⁶els agrada d’ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, ⁷i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de “rabí”, o sigui “mestre”. ⁸Però vosaltres no us feu dir “rabí”, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ⁹ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ¹⁰ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. ¹¹El més important d’entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. ¹²El qui s’enalteixi serà humiliat, però el qui s’humiliï serà enaltit.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Mateu presenta un discurs de Jesús (Mt 23,1-39) adreçat a la gent i als seus deixebles, abans d’abandonar el Temple (Mt 24,1). El text apunta una sèrie d’advertiments i instruccions perquè la gent i els deixebles s’adonin de la mala praxi dels guies espirituals del judaisme, els mestres de la Llei (o escribes) i els fariseus.

Jesús no qüestiona pas l’autoritat magisterial dels guies espirituals del poble, ja que s’asseuen a la càtedra de Moisès, sinó la seva incoherència, el seu legalisme opressiu i asfixiant, el seu exhibicionisme devocional i la seva vanitat religiosa. Aquesta lúcida denúncia de la incoherència dels mestres i caps jueus té una funció implícitament admonitòria i parenètica per als cristians de l’Església d’Antioquia, als quals s’adreça l’evangelista, i també per als actuals cristians que llegim i escoltem aquest discurs de Jesús.

El legalisme opressiu abusa de l’autoritat magisterial. Precisament Jesús ha vingut a alliberar els esclafats pel legalisme (Mt 11,28-30).

L’exhibicionisme devocional, és a dir, la manera de servir-se de les devocions per a fer-se publicitat, pretén obtenir prestigi i privilegis socials. Així s’exageren els signes devocionals externs, com les filactèries (estoigs de cuir que contenien pergamins amb fragments d’alguns textos bíblics). Jesús en critica l’ostentació.

L’evangelista aprofita la crítica de Jesús a la vanitat social, fent-se dir mestre o rabí, per tal d’alertar els cristians a no fer el mateix respecte als seus caps o dirigents. No es qüestiona tant l’ús des títols, signe d’una vanitat espiritual i humana, com el que aquests títols representen al si de la comunitat, és a dir, l’autoritat i el poder entesos com a control i domini d’una persona sobre d’altres. La comunitat cristiana només té un sol cap i mestre, el Crist, per això és una comunitat fraterna. Tanmateix la radical denúncia de l’autoritarisme que discrimina, no exclou la importància del qui té la responsabilitat de ser el primer, que s’ha de situar com a humil servidor.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

Visc la meva responsabilitat des del servei? La visc des de la coherència?

Em deixo dur per la vanitat espiritual? Tendeixo a fer-me publicitat mostrant el meu perfeccionisme?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Feliços...

 

Tots sants

1. Llegim el text (Mt 5,1-11)

¹En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s’assegué, i se li acostaren els deixebles. ²Llavors, prenent la paraula, començà a ensenyar-los dient:

³Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne del cel.

⁴Feliços els qui ploren, perquè seran consolats.

⁵Feliços els humils, perquè posseiran la terra.

⁶Feliços els qui tenen fam i set de ser justos, perquè seran saciats.

⁷Feliços els compassius, perquè seran compadits.

⁸Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu.

⁹Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu

¹⁰Feliços els perseguits pel fet de ser justos, perquè d’ells és el Regne del cel.

¹¹Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies.

¹²Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Les benaurances podem llegir-les des de dues perspectives. Des dels receptors: De qui és el Regne del cel? Qui posseirà la terra? Qui veurà Déu? Les respostes són sorprenents: els pobres en l’esperit, els humils, els nets de cor. Aquests candidats tan insòlits són els beneficiaris de l’atenció amorosa de Déu.

I les podem llegir des de perspectiva de la felicitat promesa: Què poden esperar els pobres en l’esperit? I els humils o els nets de cor? De nou, en termes dels estàndards humans de recompensa, les respostes són sorprenents: són massa colossals. Porten una força d’esperança inaudita i apunten a un estil de vida alternatiu a la cultura dominant.

Per exemple, els perseguits i calumniats, perquè han portat una vida d’acord amb l’Evangeli, rebran el Regne de justícia i d’amor com a regal.

Per Tots Sants l’Església celebra la promesa que Déu no ha oblidat els pobres en l’esperit, els qui estan de dol, els humils, els qui lluiten per la justícia, els compassius, els nets de cor, els constructors de pau ni els perseguits.

La darrera benaurança té una referència inesperada per als presents implicats en la lluita pel Regne. No són invitats a rebre una recompensa instantània, sinó a ser confortats en l’esperança. Davant la persecució i incomprensió, la promesa divina afecta el futur i comporta una promesa divina d’alegria. La celebració de la reivindicació que fa Déu dels sants, que van sofrir, comporta l’encoratjament per tots els qui lluitem contra les forces de l’opressió i del mal.

Jesús és el model i la garantia d’aquesta alegria i esperança en la lluita.

3. Pensem-hi

• Sintonitzo amb aquesta ona d’alegria i d’esperança? Per què?
• Em sento confortat/da en la lluita contra les forces del mal i contra les injustícies?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament... Estima els altres com a tu mateix

 

D. 30 durant l’any A 

(29 octubre 2023)

1. Llegim el text (Mt 22,34-40)

³⁴Quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, ³⁵i un d’ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta: ³⁶Mestre, quin és el manament més gran de la Llei? ³⁷Jesús li digué: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament. ³⁸Aquest manament és el més gran i el primer. ³⁹El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. ⁴⁰Tots els manaments de la Llei i dels Profetes depenen d’aquests dos.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot i el context polèmic en què és emmarcat el text, convé llegir-lo com un ensenyament qualificat de Jesús, provocat per una qüestió madurada en medi fariseu. La qüestió sobre el manament més gran de la Llei correspon a la preocupació, també present en l’antiga tradició jueva, de trobar un principi unificador de les diverses formulacions de la voluntat de Déu. El text de Mateu es troba en una situació intermèdia en relació amb el de Marc i Lluc; amb Marc comparteix la fórmula de la pregunta inicial i part de la resposta comentari de Jesús; amb Lluc coincideix en què el jurista vol provar Jesús.

La novetat evangèlica no consisteix pas a posar el principi o valor suprem en l’amor, ja que això és proposat constantment en la tradició bíblica i ensenyat pels rabins, sinó a proposar l’amor íntegre i total a Déu com a únic Senyor; l’accent recau en l’absoluta adhesió a Déu, amb les tres facultats que defineixen la persona humana: cor, ànima, pensament. El tipus d’aquesta absoluta adhesió a Déu és Jesús mateix, en la seva relació única de Fill (Mt 11,27).

L’originalitat evangèlica inicia amb la segona part de la resposta de Jesús, on s’estableix una relació de semblança entre el primer i el segon manament, que també és definit amb una fórmula bíblica, treta de Lv 19,18. Així, el manament d’estimar els altres és assimilat al primer i màxim manament sobre l’estimació íntegra i total a Déu. En la conclusió pròpia de Mateu, ambdós manaments constitueixen el pal de paller (o eix cigonyal) sobre el qual se sosté i del qual deriva la totalitat de la revelació bíblica: la Llei i els Profetes (l’Escriptura sencera). Així, la clau interpretativa de l’Antic Testament per a copsar la voluntat de Déu és estimar Déu i els altres. Ara i aquí, Jesús posa en relació directa ambdós manaments, posant el fonament de tota l’Escriptura en el fet d’estimar Déu i els altres.

Mateu presenta Jesús com el revelador autoritzat i definitiu de la voluntat de Déu, per això, en aquest ensenyament a Jerusalem i en el recinte del Temple (Mt 21,23), Jesús confirma l’objectiu de la seva missió, ja anunciada en el discurs programàtic de la muntanya: dur a plenitud la Llei els Profetes (Mt 5,17).

3. Pensem-hi

Si estimo Déu estimo els altres: com estimant Déu estimo els altres? Si estimo els altres estimo Déu: com estimant els altres estimo Déu? Em deixo estimar?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Ensenyeu-me la moneda del tribut

 

D. 29 durant l’any A 

(22 octubre 2023)

1. Llegim el text (Mt 22,15-21)

¹⁵Aleshores els fariseus van planejar la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora. ¹⁶I van enviar els seus deixebles i els partidaris d’Herodes a dir-li: Mestre, sabem que dius la veritat i que ensenyes realment el camí de Déu, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones. ¹⁷Digues-nos què et sembla: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar? ¹⁸Jesús es va adonar de la seva malícia i els digué: Per què em poseu a prova, hipòcrites? ¹⁹Ensenyeu-me la moneda del tribut. Ells li portaren un denari. ²⁰ Jesús els preguntà: De qui són aquesta imatge i aquesta inscripció?  ²¹Li responen: Del Cèsar. Llavors els diu: Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Mateu presenta el text del tribut al Cèsar com una controvèrsia entre els dos grups representatius del judaisme, fariseus i herodians, i Jesús. Se’ns presenta una escena única, al centre de la qual destaca la figura de Jesús, que, davant la pregunta que posa el problema: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar?, contesta amb una contra–pregunta: De qui són aquesta imatge i aquesta inscripció? Pregunta que compromet els seus interlocutors i prepara la sentència que clou el debat: Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu. Aquí Jesús introdueix un criteri de referència imprevist: Déu. No es tracta d’apuntar cap al lícit i prohibit, sinó cap a la relació amb Déu.

Els representants dels dos grups que fan la pregunta a Jesús representen dues posicions diferents en relació a la més extrema dels zelotes. Els fariseus, des de la seva fidelitat a l’únic Senyor, expressen la dificultat d’acceptar el poder romà d’ocupació, però no proposen la rebel·lió armada com els zelotes. En canvi, els herodians, que donen suport a l’autoritat local de la dinastia d’Herodes, accepten de bon grat la presència romana i contesten la lluita armada dels fanàtics religiosos. L’originalitat de Jesús està a conjugar l’opció pragmàtica de pagar el tribut al Cèsar amb l’opció religiosa de fidelitat a Déu, que implica una total i íntegra adhesió al qui és, de debò, l’únic Senyor.

El que pertany al Cèsar, en el context immediat de la discussió, és el diner, símbol del poder econòmic i polític. El que pertany a Déu és l’amor gratuït i generós i la justícia, la llibertat i la pau que en brolla. La total i absoluta adhesió a Déu, l’únic Senyor, no admet cap compromís amb altres que li facin la competència. Així, l’accent de la resposta de Jesús cau sobre la fidelitat a l’únic Senyor, no s’hi val la divinització del poder polític ni la subjecció d’aquest als principis religiosos. La fidelitat a Déu és la millor garantia per la sana no confessionalitat de la praxi política i alhora per la llibertat religiosa.

Jesús fuig de la falsa disjuntiva: o Déu o el Cèsar? Podria dir molt bé: Déu en el Cèsar.

No cal entrar en la dinàmica del mal, utilitzant el nom de Déu per anar contra el poder establert o contra les realitats humanes que ens trobem o se’ns imposen.

Jesús pregunta per la imatge que hi ha a la moneda, la moneda pertany al Cèsar perquè hi ha la seva imatge, però els éssers humans duem impresa la imatge de Déu, per això pertanyem a Déu i ningú no pot dominar-nos, ni pretendre ser el nostre amo i senyor. La imatge que portem indica llibertat i responsabilitat, lliures per a Déu i als altres, responsables del que Déu ens ofereix i que no ens pertany en exclusiva.

3. Pensem-hi. M’adono que l’altre és de Déu i no el puc posseir, dominar, maltractar, humiliar, anorrear? I quin límit poso entre el que pertany a les realitats humanes i el que pertany a Déu?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill

 

D. 28 de durant l’any A 

(15 octubre 2023)

 

1. Llegim el text (Mt 22,1-14)

Jesús es posà a parlar-los novament en paràboles. Els digué: Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. Llavors envià uns altres servents amb aquest encàrrec: Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l’aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces! Però ells no en feren cas i se’n van anar, l’un al seu camp, l’altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Llavors va dir als seus servents: El banquet de noces és a punt, però els convidats no n’eren dignes; aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu. Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s’omplí de convidats. Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s’adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, i li digué: Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces? Però ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Perquè molts són cridats, però pocs són escollits.

 

2. Comprenem el text

Hi ha dues versions de la paràbola del convit de noces, la de Mateu i la de Lc 14,16-24. Mentre Mateu nota la indiferència dels primers convidats, Lluc ens diu quines són les excuses que presenten. Tanmateix, la diferència clau és, a més de l’expedició contra els convidats assassins, l’absència de l’escena final a Lluc: la inspecció i expulsió del convidat sense vestit de festa.

És la tercera paràbola que Mateu col·loca en el marc de l’enfrontament de Jesús amb les autoritats jueves a Jerusalem, en el recinte del Temple (Mt 21,23). Un element decisiu, per a copsar la interpretació de Mateu, és la reacció del rei: S’indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Una clara al·lusió a la destrucció de Jerusalem pels romans (70 dC); així, la doble missió (als primers no els fan cas) dels servents del rei, abans d’aquest tràgic esdeveniment provocat pel maltractament i assassinat dels enviats, es refereix no pas a la missió dels profetes bíblics, sinó a la dels missioners cristians. Si s’admet aquesta correspondència entre imatges i realitat històrica, aleshores la versió de Mateu esdevé una relectura al·legòrica de les relacions entre la missió cristiana i el judaisme oficial. En aquesta línia interpretativa, la última missió és als pagans.

Un nou cim dramàtic és la inspecció del rei que troba un convidat sense el vestit de festa, que, en la tradició bíblica, indica la dignitat. Atesa la constant preocupació de Mateu per la coherència entre fe i vida, dir i fer, el vestit de festa representaria la fidelitat exigida per a participar al convit del regne del cel. Així, Mateu destaca que, per a poder participar-hi, cal mantenir-se fidel a la voluntat del Pare com l’ha revelada d’una manera definitiva Jesús.

Mateu hauria actualitzat una paràbola original de Jesús, completant-la o integrant-la amb l’escena del vestit de festa per motius pastorals. En el seu context original, la punta està en el contrast entre els primers convidats i els qui els substitueixen.

 

3. Contemplem Jesús

Jesús descobreix, en aquesta substitució, els efectes d’una iniciativa del Pare, que ell ja viu quan acull els pobres i pecadors i seu a taula amb ells; la qual cosa crea polèmica amb els jueus compromesos i observants.

Jesús revela en el seu ministeri, i amb la imatge d’aquest convit ho expressa, l’opció de Déu d’adreçar-se als exclosos per les autoritats religioses del seu temps, un cop aquestes han mostrat indiferència, primer, i hostilitat, després.

Jesús mateix s’identifica amb l’opció d’anunciar i fer present el Regne als exclosos i la celebra fent-los seure a taula amb Ell.

 

4. Mirem la vida i acció

Aquesta paràbola ens ajuda a entendre l’opció per la classe obrera i pels exclosos o sobrants de la societat; però també a descobrir la comunitat cristiana com l’espai del gran banquet, on s’hi pot asseure tothom i celebrar que tots som fills i filles de Déus, que tots i totes gaudim de la mateixa dignitat.

• Em sento convidat per Jesús a asseure’m al banquet del Regne amb ell?
• Quan soc o no soc fidel al testimoni de Jesús (és a dir, vaig o no amb el vestit de festa al banquet)?