Revista "Evangeli i Vida" núm 142

Revista "Evangeli i Vida" núm 143

dilluns, 27 d’agost de 2018

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona:Tot això dolent surt de dintre i fa impur l’home.

  http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosB/51ordinarioB22.jpg
D. 22 de durant l’any B 
(2 setembre 2018)

1. Llegim el text (Mc 7,1-8.14-15.21-23)
1Els fariseus i alguns mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem es van reunir entorn de Jesús, 2 i s’adonaren que alguns dels seus deixebles prenien els aliments amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. 3 Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, guarden la tradició dels antics i no es posen a menjar si abans no s’han rentat les mans ritualment; 4 i encara, quan tornen del mercat, no mengen sense haver fet les ablucions; i observen per tradició moltes altres pràctiques, com purificar amb aigua copes, gerros, safates i fins els divans on mengen. 5 Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús: Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, sinó que mengen amb les mans impures? 6 Ell els respongué: Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure: Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. 7El culte que em donen és buit, les doctrines que ensenyen són preceptes humans. 8Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes. 14 Llavors Jesús tornà a cridar la gent i els deia: Escolteu-me tots i enteneu-ho bé: 15 No hi ha res del que entra a l’home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l’home el fa impur. 21 Perquè de dintre el cor de l’home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, 22 adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. 23 Tot això dolent surt de dintre i fa impur l’home.
2. Comprenem el text i contemplem Jesús
Jesús s’enfronta amb les autoritats religioses encarregades de vetllar per l’ortodòxia pràctica del poble. En la concepció bíblica, impur és tot allò que no es pot fer servir per al culte. Les persones ritualment impures no poden acostar-se al santuari i tenen prohibits el contacte i la relació amb les altres persones. L’impur queda aïllat.
D’entrada, la controvèrsia parteix del fet que els deixebles de Jesús no compleixen el ritual previst a l’hora dels àpats. No transgredeixen pas una norma higiènica, sinó que qüestionen un costum que reforça la pietat personal. La resposta de Jesús és contundent: Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes.
Jesús respon des de l’Escriptura, tot posant al seu lloc la relació personal amb Déu. Qui vol ser piadós davant de Déu no ha d’estar pendent de la pràctica piadosa. Els preceptes humans no poden substituir els manaments de Déu.
Més endavant, i a part, Jesús instrueix sobre la veritable impuresa. I demana que escoltin i comprenguin. La veritable impuresa rau en allò que l’ésser humà fa o diu. I cal mirar el propi cor i no les pràctiques rituals. Sovint les pràctiques devotes poden convertir-se en una coartada per a no estimar i servir de debò Déu i els altres. L’observança externa fa oblidar el veritable culte, estimar Déu i els altres amb les obres.
En definitiva, Jesús ensenya com ha de ser el nostre culte veritable, ha de sorgir del cor, d’un cor ple d’amor i no pas d’un cor corrupte. Les mans netes no garanteixen un cor net i pur, humil, confiat en el Senyor, obert a estimar i servir els altres. Jesús vol que siguem lliures i responsables, i ens adonem que el que és impur no ve pas de fora sinó que surt de dins de la persona.
3. Pensem-hi
Em fixo més en el que surt de dins del meu cor o més en el que vull aparentar?
Tinc el cor ple d’amor i sempre a punt per a servir desinteressadament?

dilluns, 20 d’agost de 2018

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna.


 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosB/50ordinarioB21.jpg
D. 21 de durant l’any B  
(26 d’agost de 2018)

1. Llegim el text (Jn 6,60-69)
 60Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir: Aquestes paraules són molt dures. ¿Qui és capaç d’acceptar-les? 61Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué: Això us escandalitza? 62Doncs què direu quan veureu el Fill de l’home pujant on era abans? 63És l’Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. 64Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen. Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l’havia de trair. 65I afegí: Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare. 66Des d’aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell. 67Llavors Jesús digué als Dotze: ¿També vosaltres em voleu deixar? 68Simó Pere li respongué: Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna. 69I nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús
Com és que hi ha persones que creuen i accepten l’Evangeli, mentre que altres no volen participar-hi?
El text se centra en la resposta dels deixebles a la difícil interpretació del gest dels pans donada per Jesús. Es posa de manifest la divisió que s’ha produït entre els qui creuen i els qui refusen de caminar amb Jesús. El conflicte, a més, es produeix entre els deixebles i no pas entre aquests i les autoritats religioses jueves.
Els deixebles constaten que el llenguatge és difícil: els ha parlat de menjar la seva carn i de beure la seva carn. En realitat, però, la raó veritable no ha estat aquest llenguatge altament simbòlic, sinó l’acceptació del fet que cal participar de la seva mort com a camí que porta a la vida definitiva.
«Menjar» i «beure» són metàfores que es refereixen a compartir el destí de Jesús. Els altres evangelis ho formulen dient que cal prendre la creu i seguir Jesús i sant Pau parla de la follia de predicar el Crist crucificat. La invitació cristiana conté una exigència difícil, estimar fins a l’extrem com Jesús.
El Jesús crucificat no és una figura simbòlica, sinó que «creure-hi» i «conèixer-lo» exigeix la participació en la seva mort com a mitjà per a compartir la seva vida.
És l’Esperit qui fa possible que els deixebles acceptin les paraules de Jesús. L’Esperit els dóna la visió per a percebre’n el sentit: l’únic camí que porta a la vida és a través de la mort de Jesús.
Quan diu que «la carn no serveix de res» no significa pas que degradi la carn, perquè la salvació de Déu es realitza precisament en el món de la carn i enlloc més. Recordem que la Paraula s’ha fet carn (Jn 1,14), que jo donaré la meva carn per a la vida del món (Jn 6,51) i que cal menjar la carn del Fill de l’home per a poder viure (Jn 6,53). Per tant, una perspectiva purament humana no pot trobar sentit al missatge de Jesús. Només gràcies a l’Esperit una comprensió real és possible.
La possibilitat d’una crisi de fe també és una realitat entre els deixebles de Jesús. Cal creure que l’Esperit comunica al creient la vida divina, el divinitza per mitjà de la humanitat glorificada del Fill encarnat, crucificat i glorificat a la dreta del Pare.
Com a portaveu dels Dotze, Pere confessa que Jesús té paraules de vida eterna. Ho confessa des de la pròpia experiència, des de l’arrelament a la vida (sabem). Per això tots els qui fem aquesta experiència ens quedem amb Jesús: Senyor, a qui aniríem?

3. Mirem la nostra vida i acció
  • Quina opció he pres, és a dir, accepto o no de participar d’aquesta entrega per amor de Jesús?
  • I com expresso aquesta opció de quedar-me amb Jesús?

diumenge, 12 d’agost de 2018

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell.


 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosB/49ordinarioB20.jpg
D. 20 de durant l’any B  
(19 d’agost de 2018)

1. Llegim el text (Jn 6,51-58)
51Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món. 52Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien: —Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar? 53Jesús els respongué: —En veritat, en veritat us ho dic: si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. 54Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. 55La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. 56Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. 57A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. 58Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús
Jesús continua interpretant el gest dels pans en el marc de la sinagoga de Cafarnaüm (Jn 6,59). La idea central del discurs és que Jesús és el pa viu baixat del cel i que el qui en menja viurà per sempre.
Jesús afirma que el pa que donarà és la seva carn per a la vida del món (Jn 6,51), és a dir, que s’entregarà tot ell perquè tothom visqui. L’al·lusió a la creu és ben clara. La vida per sempre no pot produir-se sense la mort, que té un sentit profundament salvífic (ens allibera del mal i del pecat). Les autoritats jueves no són capaces d’entendre res: els sembla que Jesús parla de canibalisme. La rèplica solemne de Jesús ––«en veritat, en veritat us ho dic»–– encara va més enllà, perquè hi afegeix la referència a beure la seva sang. Aquestes metàfores tan poderosos són una clara referència al Cos i a la Sang sacramentals de Crist (Eucaristia), i que participar-ne (combregar) ens uneix amb Crist i això ens dóna la seva mateixa vida (ens divinitza).
Jesús acompanya a viure, i per a viure, cal menjar. El fet de menjar t’obre al món i als altres, et fa sortir de tu mateix, et fa dependent de l’aliment, de la creació i del treball humà. Crea lligams de relació, de comunió.
El signe dels pans expressa l’experiència de relació, de comunió. Així, doncs, menjar la carn i beure la sang significa unir-se al Fill únic de Déu que ha travessat i vençut la mort perquè el món visqui. D’una banda, és una invitació a creure en la victòria del Fill de l’home sobre la mort; de l’altra, a revifar la fe dels qui l’han acollit i, per la manducació, a expressar el misteri de la comunió amb Déu i entre els creients.

3. Mirem la nostra vida i acció
  • Participo de l’Eucaristia, conscientment d’aquesta unió personal amb Jesús que em dóna vida?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La meva ànima magnifica el Senyor


 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosB/49asuncion.jpg
Assumpció de la Mare de Déu  
(15 d’agost de 2018)

1. Llegim el text (Lc 1,39-56)
39Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, 40va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 41Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. 42Llavors va exclamar amb totes les forces: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! 43Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? 44Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. 45Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà. 46Maria digué: La meva ànima magnifica el Senyor, 47el meu esperit celebra Déu que em salva, 48perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa; des d’ara totes les generacions em diran benaurada, 49perquè el Totpoderós obra en mi meravelles; el seu nom és sant, 50i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. 51»Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, 52derroca els poderosos del soli i exalta els humils; 53omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. 54-55»Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.
56Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.
2. Comprenem el text
L’episodi de la visita de Maria a Elisabet va seguit del «Magníficat» ––aquesta és la primera paraula del cant en la versió llatina de sant Jeroni––, que és el primer dels quatre himnes que hi ha en l’evangeli de la infància de Jesús (els altres són el càntic de Zacaries; el cant dels àngels i el càntic de Simeó).
La salutació de Maria provoca una reacció en cadena: el nen salta dins del ventre d’Elisabet, la qual, «plena de l’Esperit Sant», entona una lloança per beneir Maria i el nen que ella porta. El salt d’alegria del nen és signe que Elisabet es troba davant la mare del seu Senyor.
El càntic de Maria és la reacció de la mare del Senyor a la salutació d’Elisabet. És un poema ple de textos de l’AT, sobre el fons del càntic d’Anna, la mare de Samuel (1Sa 2,1-10). Amb al·lusions al Gn, Dt, Sir, Is, Ha, Ml, Jb, Ez i, sobretot, als Salms. És construït a partir d’un joc de contrastos: abaixament/elevació. Maria lloa la grandesa de Déu: és poderós perquè ha fet per ella coses grans; el seu braç és potent ––una referència a la sortida d’Egipte–– i capgira valors considerats humans: els orgullosos són dispersats; el poderosos, destronats; i els rics, despullats; per contrast, els humils són elevats i els afamats són saciats. Maria confessa Déu com el seu salvador. I ho diu en temps passat: «ha fet el poder en el seu braç». Maria, la dona humil, portadora del pla salvador de Déu, ens diu, des de la fe més profunda, que Déu ja ha actuat.
3. Mirem la nostra vida i acció
  • On hem descobert l’acció poderosa de Déu en la nostra vida i acció?
  • I sabem reaccionar com Maria davant l’acció de Déu?
  • I sabem lloar la fe dels qui ens posen davant del Senyor?

Finalització de l'Assemblea del Prado Regional




Termina la Asamblea de Sacerdotes del Prado con la mirada puesta en los pobres

Cómo ser más fieles a su vocación pradosiana, a la Iglesia, al mundo y, sobre todo, a Jesucristo, han sido algunos de los contenidos tratados en la Asamblea del Prado en España

Se ha celebrado en Ávila, del 6 al 11 de agosto, la Asamblea Regional de los Sacerdotes del Prado. Casi 100 sacerdotes de unas 40 diócesis de España se han dado cita estos días para elegir al responsable regional para los próximos 5 años y, sobre todo, para reflexionar sobre el camino que habrá de seguir la asociación y su compromiso durante el próximo quinquenio. Han sido días intensos de oración y de celebración festiva de la fe, pero también de discernimiento sobre cómo concretar en el tiempo presente las claves permanentes de la vocación pradosiana y cómo responder a los retos que plantea la sociedad actual.
Vivir y proponer la fe en Jesucristo desde el amor a nuestro mundo en cambio y la minoridad evangélica” ha sido el tema sobre el que se ha trabajado estos días. Cómo vivir la fe, comprometidos con los más pobres, al estilo de las enseñanzas del padre Antoine Chevrier, fundador del Prado, y, sobre todo, cómo anunciarlo en un mundo tan cambiante como el actual, son los retos planteados, que han ocupado buena parte de las maratonianas sesiones de trabajo. Cultivar la identidad de creyentes en Cristo, reconociendo al Espíritu como agente principal de la vida cristiana y profundizando el misterio de la Iglesia, son, sin duda, algunos de los pasos a seguir. Pero también lo son el privilegiar en la acción pastoral la misión entre los pobres, reforzando la comunión diocesana, discerniendo los signos de los tiempos en este mundo en cambio, y todo desde la minoridad evangélica, o la sencillez, o el abajamiento, a ejemplo de Cristo.
El Prado español ha estado acompañado estos días por el responsable general, el francés Michael Delannoy, y algunos de sus consejeros internacionales. También los ha visitado el Obispo de Ávila, Mons. Jesús García Burillo, y el secretario técnico de la Comisión del Clero de la CEE, Juan Carlos Mateos.
Nuevo responsable regional y nuevo consejo
El alicantino Lucio Arnáiz ha sido reelegido como responsable de la Asociación de Sacerdotes del Prado en España. Lucio ha sido el responsable regional durante los últimos 5 años y volverá a serlo hasta 2023. Aunque nacido en la provincia de Palencia, se siente alicantino, dado que allí terminó sus estudios y allí ha ejercido su ministerio presbiteral. Tiene 63 años y, en la diócesis de Orihuela-Alicante, a la que pertenece como sacerdote, además de párroco en varias parroquias, ha ocupado cargos de responsabilidad:  ha sido delegado de pastoral gitana, de acción social y caritativa, y coordinador del Plan Diocesano de Pastoral. Desde hace 5 años está liberado de sus compromisos diocesanos para dedicarse a animar la vida de la Asociación de Sacerdotes del Prado en España.
Además del responsable del Prado para toda España, se ha elegido un nuevo consejo regional, formado por seis miembros: Diego Martín Peñas, de Ávila; José Manuel de las Fuentes Calzada, de Bilbao; Jordi Espí Vives, de Barcelona; José Joaquín Castellón Martín, de Sevilla; Manuel Rodicio Pozo, de Orense; y Julián Fernández-Chinchilla Contreras, de Cuenca.
El estudio del Evangelio para ser más fiel a Jesucristo, el amor a la Eucaristía y el compromiso con los más pobres son las claves del carisma pradosiano, que se mantiene tan vivo como entonces y que sigue siendo necesario, también hoy. En un mundo en cambio, quieren discernir cómo ser más fieles a su vocación pradosiana, a la Iglesia, al mundo y, sobre todo, a Jesucristo. Y en esto van a estar durante los próximos 5 años, porque esta asamblea que ahora termina es solo un comienzo.
Antonio Gómez

dimarts, 7 d’agost de 2018

Ahir dilluns va començar l'Assemblea Regional del Prado

 

Este lunes 6 de agosto ha comenzado, en Ávila, la Asamblea Regional de los Sacerdotes del Prado, que se va a prolongar hasta la mañana del sábado día 11. Durante seis días, casi un centenar de sacerdotes de toda España van a trabajar las exigencias del carisma pradosiano en el tiempo presente y, sobre todo, cómo anunciar a Jesucristo en un mundo en cambio. “Vivir y proponer la fe en Jesucristo desde el amor a nuestro mundo en cambio y la minoridad del Evangelio” es el tema que enmarca la asamblea pradosiana, que se realiza cada 5 años y que está teniendo lugar en el Cites de la ciudad abulense.  También tendrán que elegir al responsable del Prado en España para los próximos cinco años y a su equipo de consejeros.


Se trata de una asamblea que viene establecida en las constituciones de la Asociación de Sacerdotes del Prado para revisar la marcha de la institución, pero, también, para marcar las líneas de acción a seguir en el próximo quinquenio. La evangelización de los pobres y desde los pobres, así como la vivencia del ministerio sacerdotal en clave de abajamiento, como exige la minoridad evangélica, ocuparán buena parte del tiempo y marcarán el camino. Y todo, desde la inspiración y la enseñanza del fundador, el padre Antoine Chevrier.

En esta Asamblea, junto a los sacerdotes, participan, por primera vez, laicos asociados al Prado. También asiste el Responsable General de la Asociación, el francés Michel Delannoy, que se dirigirá el martes a los sacerdotes españoles. El Obispo de Ávila, Mons. Jesús García Burillo, tiene previsto visitar a los reunidos y dirigirles unas palabras sobre la cuestión en discernimiento.

Nuevo equipo de responsables

La asamblea se realiza cada cinco años y en ella se elige al equipo de responsables de la Asociación para ese tiempo. El hasta ahora Responsable Regional del Prado en España, el alicantino Lucio Arnáiz, en la presentación de la Asamblea ha hecho balance de los cinco años transcurridos: “reuniones y encuentros periódicos, momentos de oración y estudio del Evangelio, atención contemplativa a la vida, el trabajo apostólico entre los pobres, el servicio apasionado al pueblo de Dios en cada una de nuestras diócesis…”. Y ha enmarcado la Asamblea en el contexto de dar respuesta a las preguntas que suscita el tiempo presente, que se percibe en profunda mutación: “qué presbítero y qué laico para este tiempo?”

Una asociación comprometida

Los Sacerdotes del Prado son una asociación de sacerdotes diocesanos, que está presente en unas 40 diócesis de España. Constituida como Instituto Secular Clerical de derecho pontificio, en España la forman unos 150 sacerdotes. Se trata de un carisma que inició en Francia el padre Antoine Chevrier, a finales del siglo XIX, y que ahora está extendido por buena parte del mundo. Comenzó siendo una asociación de sacerdotes, pero hoy la familia pradosiana la forman también religiosas y seglares.

En su carisma está la adhesión a Jesucristo y la convicción de que los pobres tienen derecho al Evangelio y, por eso, son centro de la acción pastoral. Su trabajo se realiza en el contexto diocesano, desde las parroquias, muchas de ellas en lugares marginados o en las periferias.