Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi

 

D. 13 de durant l’any A 

(2 juliol 2023)

 

1. Llegim el text (Mt 10,37-42)

³⁷»Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi. ³⁸Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. ³⁹Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l’haurà perduda per causa meva, la trobarà.

⁴⁰»Qui us acull a vosaltres, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat. ⁴¹Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes. Qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos. ⁴²I tothom qui doni un got d’aigua fresca a un d’aquests petits només perquè és deixeble meu, en veritat us dic que no quedarà sense recompensa.

2. Comprenem el text

Hem arribat a la fi de les instruccions als deixebles sobre la missió. S’hi distingeixen dues perícopes: unes disposicions als deixebles sobre la radicalitat del seguiment (10,37-39), i la instrucció als missioners sobre l’acolliment (10,40-42).

En la primera perícopa, s’usa el vocabulari afectiu de la relació filial, a fi de destacar l’opció prioritària i fonamental de fidelitat a Jesucrist: Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Opció segellada amb la invitació a prendre la creu pel seguiment, i amplificada per dues sentències perfectament simètriques i basades sobre l’antítesi: trobar/perdre la vida. El fet de prendre la creu reclama la lògica de la mort i resurrecció.

En la segona, el tema missioner és subratllat per l’acció d’acollir. En aquesta instrucció sobre l’acolliment, hi surt la llista dels enviats que representen Jesús (el fan present): el profeta, el just i els petits. El qui practica l’acolliment solidari i generós envers els enviats se li promet una recompensa corresponent. A la sentència final, quan fa referència als petits, l’anunci de la recompensa és introduït per l’afirmació solemne, la tercera de tot el discurs de missió: Us ho dic amb tota veritat.

Ser deixeble de Crist no passa per mitjà del clan familiar, ni és hereditari; és una opció personal que pot posar en crisi inclús els lligams familiars més sagrats (entre pares i fills). Seguir Jesús implica tenir Déu com a absolut de la pròpia existència.

La breu instrucció de Mateu sobre l’acolliment s’arrela en el fet que també Jesús és enviat (9,35; 11,1); també suposa l’existència de diversos serveis i responsabilitats en l’Església local des d’on escriu Mateu. Els anells d’aquesta cadena de solidaritat fraterna, que són expressió de l’adhesió a Jesús, parteixen dels petits, fins a arribar, a través de les diverses responsabilitats comunitàries, al Pare que és a l’origen de la missió històrica de Jesús, i que, per mitjà de Jesús, sosté la missió o acció evangelitzadora dels deixebles.

3. Pensem-hi

Soc conscient de la importància de sentir-me enviat per Jesús a testimoniar l’Evangeli? Fins a quin punt arriba la meva adhesió a Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima

 

D. 12 de durant l’any A 

(25 juny 2023)

1. Llegim el text (Mt 10,26-33)

²⁶»Per tant, no tingueu por de tots ells [els qui us persegueixen], perquè no hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber. ²⁷Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d’orella, pregoneu-ho des dels terrats. ²⁸I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l’ànima i el cos es consumeixin a l’infern. ²⁹¿No es venen dos ocells per una moneda? Doncs bé, ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. ³⁰I pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats. ³¹Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells. ³²»A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel. ³³Però al qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare del cel.

2. Comprenem el text

El text se situa al si de l’anomenat discurs de missió. El motiu de la missió és dir a plena llum i des dels terrats el que s’ha rebut del mateix Jesús.

Mateu recorda que així com Jesús va ser perseguit, els seus deixebles també ho poden ser. I tal com el llaç de la mort va lligar Jesús per un moment, ara també pot atrapar els seus deixebles, però tampoc no ho farà definitivament, perquè el Pare en té cura.

Les dues coordenades que orienten la missió del deixeble són la fe radical en Déu, el Pare, i la solidaritat amb l’entrega de Crist fins al final. Arrelats i fonamentats en aquests dos pilars, els deixebles han de ser lliures davant les dificultats i superar-les sense por a deixar-hi la pell. La fe radical en Déu, el nostre Pare, garanteix la victòria sobre el mal i la mort, però no allibera de la mort històrica. Amb tot Déu Pare té una especial cura dels deixebles del seu Fill.

Donar testimoni de l’Evangeli en situacions límit i conflictives significa reconèixer Jesús davant els humans. El deixeble ha d’optar per Jesús o deixar d’optar-hi. Si hi opta, és reconegut per Jesús com un dels seus; però si no hi opta, Jesús no el reconeix. Aquest apunt de l’evangelista és un toc d’alerta per als cristians que han perdut la il·lusió i la valentia de ser testimonis de Jesucrist allà on viuen i actuen. Hi ha un deixeble, Pere, que va ser el primer en negar-lo, però se’n va penedir i en va donar testimoni fins a la mort.

Jesús diu als porucs que no hi ha res de fatal en la vida. Déu Pare està al nostre costat sempre, també en els moments durs i sense sortida. La fe dóna la força per a vèncer la por. Pots fallar, però te’n pots penedir i Déu, que sempre et cuida, t’atorgarà la valentia per donar testimoni de l’Evangeli.

3. Pensem-hi

Em fa por anunciar l’Evangeli obertament i lliurement? Crec que Déu em cuida?

La fe i l’entrega de Jesús em sostenen en la missió i en el meu testimoniatge?

He perdut la il·lusió i la valentia d’anunciar l’Evangeli?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jesús va cridar els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir malalties i xacres de tota mena

 

D. 11 de durant l’any A 

(18 de juny 2023)

 

1. Llegim el text (Mateu 9,36-10,8)

9 ³⁶ En veure les multituds, se’n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor. ³⁷ Llavors diu als seus deixebles: —La collita és abundant, però els segadors són pocs. ³⁸ Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï segadors als seus sembrats.

10 ¹ Jesús va cridar els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir malalties i xacres de tota mena. ² Els noms dels dotze apòstols són aquests: primer, Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà; ³ Felip i Bartomeu; Tomàs i Mateu, el publicà; Jaume, fill d’Alfeu, i Tadeu; ⁴ Simó el Zelós i Judes l’Iscariot, el qui el va trair. ⁵ Aquests dotze, Jesús els va enviar amb aquestes instruccions: —No us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana. ⁶ Aneu més aviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel. ⁷ Pel camí prediqueu dient: “El Regne del cel és a prop.” ⁸ Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis. De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc.

 

2. Comprenem el text i contemplem l’acció de Jesús

Durant tres diumenges llegirem una àmplia instrucció adreçada als Dotze deixebles de Jesús (Mt 9,35-11,1), anomenada discurs de missió. Aquesta instrucció s’arrela en la missió de Jesús (Mt 9,35; 11,1), que és model i origen de la dels Dotze (Mt 10,5) perquè perduri en l’espai-temps (Mt 9,38). Jesús veu l’Església naixent com les ovelles sense pastor; Moisès també veié la comunitat del Senyor com ovelles sense pastor (Nm 27,17) i demana al Senyor que li designi un home que vagi al davant de la comunitat. Així, tal com Josuè pren el relleu de Moisès, ara els Dotze prenen el relleu de Jesús.

Tenim relacionada la imatge del pastor i les ovelles amb la dels segadors i la collita. Així, la relació de Jesús amb la multitud de gent (ovelles i collita) és proposada als Dotze i als seus successors, que són enviats per l'amo dels sembrats. La missió de dur la salvació arreu s’arrela en l’amor compassiu de Jesús (pastor) i en la iniciativa de Déu Pare, que demana la invocació de l’Esperit per part de la comunitat dels deixebles. Els Dotze i successors són associats a la missió de Jesús de convocar els pobles (la multitud) davant la irrupció de la salvació (és el tret escatològic de la missió: la convocació).

Al centre del text, hi ha l’acció de Jesús que crida els seus Dotze deixebles, i els dona el poder de vèncer el mal amb el bé i els envia amb instruccions. Els noms dels Dotze són distribuïts en sis grups binaris (peculiaritat de Mt); d’on destaquen les dues parelles de germans: Simó Pere i Andreu, Jaume i Joan. Són dotze perquè es tracta de restablir el poble d’Israel (representat en la seva totalitat per les Dotze tribus). Els destinataris són les ovelles perdudes del poble d’Israel; no pas els pagans ni els samaritans. Déu Pare ha enviat el seu Fill Jesús a Israel (Mt 15,24), perquè la seva salvació arribi a tots els pobles de la terra, un cop Israel haurà rebutjat Jesús (cf. Mt 8,11-12; 22,8-10). Els Dotze són enviats a Israel en continuïtat amb la missió de Jesús de restablir l’únic poble de Déu. El refús d’Israel obrirà la missió als altres pobles, per això els Onze deixebles són convocats a Galilea (Mt 28,16), cruïlla de pobles.

El programa missioner dels Dotze és calcat del de Jesús, amb dos moments: l’anunci del Regne (Mt 10,7) i l’acompliment dels signes messiànics (Mt 10,8). L’anunci és connectat amb el de Jesús (Mt 4,7) i amb el de Joan Baptista (Mt 3,2).

Presentats destinataris i programa, ve definit l’estil de la missió (Mt 10,8-10) amb una idea programàtica que acaba el text d’avui: No heu pagat res per rebre aquest poder; doneu-ho també sense pagar. Aquesta gratuïtat és el distintiu que expressa la plena llibertat de l’obra dels missioners i dels testimonis del Regne.

 

3. Pensem-hi

·       Sento la crida del Senyor a lluitar contra tota mena de mal i fer-ho sense esperar res a canvi?

·       Prego perquè el Senyor enviï més pastors perquè guiïn la seva Església?

·       Prego perquè també hi hagi segadors que recullin els bons fruits de l’acció evangelitzadora i així sigui glorificat el nostre Pare del cel?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jo soc el pa viu que ha baixat del cel

 

El Cos i la Sang de Crist A 

(11 juny 2023)

1. Llegim el text (Jn 6,51-58)

⁵¹Jo soc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món. ⁵²Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien: Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar? ⁵³Jesús els respongué: En veritat, en veritat us ho dic: si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. ⁵⁴Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. ⁵⁵La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. ⁵⁶Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. ⁵⁷A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. ⁵⁸Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

La festa d’avui agafa un fragment de la interpretació que fa Jesús del signe dels pans. Amb aquest signe Jesús al·ludeix al banquet de tots els pobles davant la presència de Déu, on la vida triomfarà sobre la mort i formarem una fraternitat (Is 25,6-9).

La interpretació del signe dels pans ha de tenir present que la Llei de Moisès és la icona (reflecteix, fa present) de la vida que Déu Pare dona al qui l’acull. Jesús és la  icona de la vida que Déu dona al qui l’acull, és a dir, al qui hi creu (Jn 6,47) o al qui se’l menja en el sentit d’estar-hi en comunió (Jn 6,58).

L’anomenat discurs del pa de vida (6,35-59) insisteix, en un primer moment, a anar cap a Jesús i a creure-hi, i, en un segon moment, en la comunió amb Crist. El moment de creure-hi passa per la valoració i la celebració sacramental del procés fet, i, un cop creuat el llindar, s’entra en la comunió amb Crist i entre nosaltres (l’Eucaristia és l’expressió sacramental d’aquesta comunió).

La manifestació misteriosa de Jesús suscita una dificultat: Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar? (Jn 6,52). Jesús hi respon afirmant el misteri de la unió entre ell mateix i el creient, comunió que ja és real després de la seva mort, significada amb el do del seu lliurament a la creu. L’aliment s’identifica amb el donant. Per la seva mort i resurrecció, Jesús s’ha convertit en pa de vida per al creient.

La relació Pare i Fill engendra la relació Fill i creient: el Pare fa viure el Fill que ha enviat i el Fill (que viu pel Pare i prop d’ell) fa viure el creient que el menja, que assumeix que el Fill (do del Pare) faci estada en ell. Així, doncs, menjar la carn i beure la sang significa unir-se al Fill únic de Déu que ha travessat i vençut la mort perquè el món visqui. D’una banda, és una invitació a creure en la victòria del Fill de l’home sobre la mort; i de l’altra, a revifar la fe dels qui l’han acollit i, per la manducació (= la Paraula s’ha fet vida per sempre), a expressar el misteri de la comunió amb Déu i entre els creients.

En resum, la comunió dels creients és amb el Fill únic i entre nosaltres, comunió que s’arrela en la comunió del Fill únic amb el Pare. Per això, menjar i beure no s’ha d’entendre en un sentit material, sinó en el sentit personal de ser en comunió, que és precisament el fruït de la manducació (Jn 6,56). Ara bé, aquest ser en comunió és do del Pare, perquè atreu cap al Fill i el dona perquè tothom visqui per sempre, gràcies a Ell.

3. Pensem-hi

·        Com visc aquesta comunió amb Crist i amb el Pare i entre nosaltres per mitjà de l’Eucaristia?