Revista "Evangeli i Vida" núm 142

Revista "Evangeli i Vida" núm 143

diumenge, 28 d’octubre de 2018

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No ets pas lluny del Regne de Déu


 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosB/60ordinarioB31.jpg
D. 31 de durant l’any B 
(4 novembre 2018)


1. Llegim el text (Mc 12,28-34)

28 Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta: Quin és el primer de tots els manaments? 29 Jesús va respondre: El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. 30 Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb tota la força. 31 El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests. 32 Llavors el mestre de la Llei li digué: És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l’únic i que no n’hi ha d’altre fora d’ell, 33 i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l’enteniment i amb tota la força i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis. 34 Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué: No ets pas lluny del Regne de Déu. I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.



2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Un mestre de la Llei pregunta Jesús sobre el manament principal. Hem arribat al final del camí. L’escena s’esdevé en un atri del Temple de Jerusalem, on s’ensenyava sobre la Llei de Moisès i la relació dels creients amb Déu. Altres mestres i dirigents del poble abans havien qüestionat l’ensenyament de Jesús, preguntant-li amb quina autoritat ensenyava, sobre si s’havia de pagar tribut al Cèsar i sobre la resurrecció dels morts (cf. Mc 11,27-12,27).

Els mestres de la Llei o escribes coneixien fil per randa la Llei de Moisès i s’encarregaven d’explicar-la al poble i d’aplicar-la a la vida quotidiana. En el seu afany de codificar tota l’existència humana quotidiana fins als detalls més petits, havien catalogat fins a 613 normes o preceptes (dels qual 248 eren manaments i 365 prohibicions, tantes com dies té l’any), a les quals encara hi afegien més prescripcions. Afeixugat pel pes de les normes legals i després d’haver escoltat Jesús, s’hi acosta amb una pregunta alliberadora, tot cercant un únic principi que permetés de viure més senzillament i no tan feixugament, units i en pau amb tothom.

Aquest mestre de la Llei sembla que s’ha avergonyit dels seus col·legues que refusen Jesús. Dos elements l’apropen a Jesús: la seva sensatesa i la seva crítica al culte del Temple, després que Jesús hagués purificat el Temple de venedors i especuladors (Mc 11,15-18).

Jesús respon a partir del que hi ha escrit en la Llei de Moisès, unint Dt 6,5 (estimar Déu) amb Lv 19,18 (estimar els altres). Jesús és preguntat només pel primer de tots els manaments i respon també amb un segon. Així situa en la mateixa perspectiva estimar Déu i estimar els altres. És a dir, estimar Déu amb totes les nostres forces (amb el cap, el cor i la voluntat) es realitza estimant els altres.

El qui estima Déu amb totes les seves forces i els altres com a si mateix no és lluny del Regne, que ja és present i actuant en i amb Jesús. A aquesta persona ja no li calen holocaustos ni sacrificis per tal d’arribar a Déu si ha trobat Jesús, que és el camí que hi porta.



3. Pensem-hi

a) La meva sensatesa i crítica positiva a les formes rituals feixugues de relacionar-me amb Déu m’apropen a Jesús? b) Jesús, amb el seu amor a Déu i als altres fins a l’extrem, és el meu camí cap al Regne? c) Vinculo l’estimació a Déu amb l’estimació als altres?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Que els vostres cors s’asserenin...





Fidels difunts



1. Llegim el text (Jn 14,1-6)

 1Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. 2A casa del meu Pare hi ha moltes estances; si no hi fossin, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? 3I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic.  4I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta. 5Tomàs li pregunta: Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? 6Jesús li respon: Jo sóc el camí, la veritat i la vida.  Ningú no arriba al Pare si no és per mi.



2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest fragment del quart evangeli té present una imatge comuna dels jueus d’aquell temps i que descrivia el cel com un lloc amb moltes estances, i li dóna un altre sentit quan relaciona aquestes estances amb la casa del Pare. Així, tots els deixebles de Jesús tenen obert l’accés a la casa del Pare, gràcies a l’obra del seu Fill (cf. Jn 4,34; 5,19-40; 17,4). El lloc preparat no és tant un espai com una existència amb Jesús en el Pare.

Després de la invitació a creure en Déu i alhora en Jesús (cf. Salm 42,6.12; 43,5), se’ns presenta el doble horitzó (marcat pels verbs en present i futur) de la nostra fe: la situació actual de comunió amb Jesús i amb el Pare (hi prenem part en el servei de Jesús: Jn 13,8; 14,3; cf. 1Jn 1,3) i la situació futura amb Jesús (hi prenem part en la seva resurrecció) a casa el seu Pare. Ara bé, a fi de prendre part en la comunió divina, cal prendre el camí correcte. La imatge bíblica del camí assenyala el nord d’una existència o d’una opció fonamentada en Déu: Seguiu el camí que ha assenyalat el Senyor, el vostre Déu: així sereu feliços i tindreu una llarga vida en el país que ara posseireu (Dt 5,33). Avui et proposo d’escollir entre la vida i la mort, entre la felicitat i la desgràcia (Dt 30,15-19).

La pregunta–malentès de Tomàs serveix per a recordar que si creiem que Jesús és la Veritat i la Vida, certament que trobarem el camí que porta cap al Pare, on Jesús hi torna i ja hi és. La fe en Jesús fa que tastem, ja ara i ací, la comunió amb ell i amb el Pare, i alhora ens prepara per al moment en què aquesta comunió serà plena i definitiva. El qui vol agafar el camí cap a la casa del Pare ha de seguir Jesús. El salm 43,3 ha dit que només la llum i la veritat porten al lloc on Déu resideix. Jesús és la llum (Jn 6,12; 9,5) i la veritat (Jn 8,32; 18,37-38) que ens hi porta.

En definitiva, Jesús és el camí, avui i sempre, perquè és la veritat i la vida, ja que els qui creuen en Jesús com l’Home (Jn 19,5) que revela el Pare, reben el do de la vida per sempre (Jn 3,16). Els creients ja rebem aquest do ara, perquè ja el tastem per la fe, sobretot en l’Eucaristia, i el rebrem, en plenitud i per sempre a la fi dels temps, un cop ja hi estiguem avesats de tant tastar-lo. L’evangelista, però, deixa ben clar que la iniciativa és sempre de Jesús: Jesús fa sempre el primer i el darrer pas (Jn 13,8; 14,3).



3. Pensem-hi

Quina és la nostra actitud i el nostre pensament davant la mort? Fins a quin punt confio, crec en Déu? Jesús m’obre l’accés a Déu? Jesús és el veritable camí per a mi? Què implica que ho sigui?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Feliços...


 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosB/59todoslossantos.jpg
Tots sants


1. Llegim el text (Mt 5,1-11)

1En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s’assegué, i se li acostaren els deixebles. 2Llavors, prenent la paraula, començà a ensenyar-los dient: 3Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne del cel. 4Feliços els qui ploren, perquè seran consolats. 5Feliços els humils, perquè posseiran la terra. 6Feliços els qui tenen fam i set de ser justos, perquè seran saciats. 7Feliços els compassius, perquè seran compadits. 8Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu. 9Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu 10Feliços els perseguits pel fet de ser justos, perquè d’ells és el Regne del cel. 11Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies.



2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Les benaurances podem llegir-les des de dues perspectives. Des dels receptors: De qui és el Regne del cel? Qui posseirà la terra? Qui veurà Déu? Les respostes són sorprenents: els pobres en l’esperit (el sentit textual: els alliberats de les riqueses), els humils, els nets de cor. Aquests candidats tan insòlits són els beneficiaris de l’atenció amorosa de Déu.

I les podem llegir des de perspectiva de la felicitat promesa: Què poden esperar els pobres en l’esperit? I els humils o els nets de cor? De nou, en termes dels estàndards humans de recompensa, les respostes són sorprenents: són massa colossals. Porten una força d’esperança inaudita i apunten a un estil de vida alternatiu a la cultura dominant.

Per exemple, els perseguits i calumniats, perquè han portat una vida d’acord amb l’Evangeli, rebran el Regne de justícia i d’amor com a regal.

Per Tots Sants l’Església celebra la promesa que Déu no ha oblidat els pobres en l’esperit, els qui estan de dol, els humils, els qui lluiten per la justícia, els compassius, els nets de cor, els constructors de pau ni els perseguits.

La darrera benaurança té una referència inesperada per als presents implicats en la lluita pel Regne. No són invitats a rebre una recompensa instantània, sinó a ser confortats en l’esperança. Davant la persecució i incomprensió, la promesa divina afecta el futur i comporta una promesa divina d’alegria. La celebració de la reivindicació que fa Déu dels sants, que van sofrir, comporta l’encoratjament per tots els qui lluitem contra les forces de l’opressió i del mal.

Jesús és el model i la garantia d’aquesta alegria i esperança en la lluita.



3. Pensem-hi

Sintonitzo amb aquesta ona d’alegria i d’esperança? Per què?

Em sento confortat/da en la lluita contra les forces del mal i contra les injustícies?

Vull alliberar-me de les riqueses i entrar en el Regne?

dilluns, 22 d’octubre de 2018

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jesús li digué: Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!


 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosB/59ordinarioB30.jpg
Diumenge 30 durant l’any B 
 (28 octubre 2018)

1. Llegim el text (Mc 10,46-52)
46Arribaren a Jericó. Quan Jesús en sortí amb els deixebles i molta gent, el fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s’estava assegut vora el camí. 47 Va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar: Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi! 48 Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort: Fill de David, tingues pietat de mi! 49 Jesús s’aturà i digué: Crideu-lo. Ells van cridar el cec dient-li: Coratge! Aixeca’t, que et crida. 50 Ell llançà el mantell, es posà dret d’una revolada i se’n va anar cap a Jesús. 51 Jesús li preguntà: Què vols que faci per tu? El cec respongué: Rabuni, fes que hi vegi. 52 Jesús li digué: Vés, la teva fe t’ha salvat.  A l’instant hi veié i el seguia camí enllà.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús
De camí cap a Jerusalem, Jesús i els qui l’acompanyen han sortit de Jericó i comencem a fer l’ascens al cim del camí. Jericó és la porta d’entrada a la terra promesa (Js 6,1). El Camí és el nom que identifica el moviment dels deixebles de Jesús (Ac 9,2). Jesús aprofita la guarició d’un cec per aprofundir en el seguiment i accentuar la importància de la fe.
El narrador se situa des del punt de vista del captaire cec. En Bartimeu s’està assegut (al·lusió al fet d’estar reunit al moviment) i vol anar cap a Jesús i participar de la seva missió, però sense la força i la companyia de Jesús no pot. D’entrada, compta amb la força de la seva fe: Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi! (Mc 10,47.48). Però l’entorn ho impedeix (Mc 10,48).
Abans de ser guarit, Bartimeu llença el mantell. El mantell és l’única propietat que no es podia manllevar al pobre: Ex 22,25-26. Bartimeu deixa l’única cosa que ningú no li podia prendre ni exigir. Ho deixa tot, cosa que és incapaç de fer l’home ric (Mc 10,17-22). La missió és el més important, servir l’Evangeli des de la humilitat, des de la feblesa, és la prioritat de l’acció evangelitzadora i transformadora. Bartimeu demana la visió, és a dir, creure més, creure més per poder seguir Jesús en el seu camí d’entrega fins al final.
Un cop guarit, Bartimeu segueix Jesús en el camí. I seguir Jesús significa ser-ne deixeble. I en Bartimeu el primer que veu és Jesús. I no li diu ni li pregunta res, només el segueix. Hi veu, i segueix Jesús en el seu moviment. Tota la seva existència la posa al servei de l’Evangeli i del Regne de Déu. En Bartimeu esdevé model del deixeble, que consisteix en acompanyar Jesús en el camí cap a la creu, és a dir, ser capaç de donar-ho tot per amor als altres. I per això deixa tot el que posseeix (el mantell), res no li impedeix de seguir Jesús.
Jesús no ha fet cap gest de guarició, com havia fet en guarir un cec desconegut (no se’n el nom), abans d’iniciar el camí cap a Jerusalem (Mc 8,22-26). Al final del camí, Jesús afirma la importància de la fe: Vés, la teva fe t’ha salvat. La fe és la porta d’accés a Jesús. I la fe en Jesús implica seguir-lo en el seu camí d’entrega i de servei.

3. Pensem-hi
Seguir Jesús suposa creure-hi. Demano la fe per a seguir-lo?
El meu entorn m’impedeix de trobar-me amb Jesús? Què faig per superar-ho?
La meva fe és prou potent perquè no em calgui cap altre recurs per a seguir Jesús en el seu camí?