Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Feu seure tothom

Diumenge 17 de durant l’any B 

(28 juliol 2024)

 

1. Llegim el text: Jn 6,1-15

¹Després d’això, Jesús se’n va anar a l’altra banda del llac de Galilea o de Tiberíades. ²El seguia molta gent, perquè veien els senyals que feia amb els malalts. ³Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els seus deixebles. ⁴Era a prop la Pasqua, la festa dels jueus.  ⁵Llavors Jesús alçà els ulls i, en veure la gran gentada que acudia cap a ell, digué a Felip: On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests? ⁶De fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer. ⁷Felip li va respondre: Ni amb dos-cents denaris no n’hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú. ⁸Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu: ⁹Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d’ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent? ¹⁰Jesús digué: Feu seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba i s’hi assegueren; només d’homes, eren uns cinc mil. ¹¹ Llavors Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. ¹²Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles: Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res. ¹³Ells els van recollir i amb els bocins d’aquells cinc pans d’ordi ompliren dotze cistelles: eren les sobres després d’haver menjat. ¹⁴Quan la gent veié el senyal que ell havia fet, començaren a dir: Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món. ¹⁵Jesús s’adonà que venien a emportar-se’l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

El relat ens presenta l’espai i el temps de l’escena amb els seus protagonistes: Jesús, la gent i els deixebles. La situació en una muntanya dona una solemnitat a l’escena. Jesús hi puja i s’hi asseu amb els deixebles. Es tracta del lloc on el profeta Isaïes situa el banquet de tots els pobles davant la presència de Déu, on la vida triomfarà sobre la mort i formarem una fraternitat. Es tracta d’una clara referència a l’acompliment d’Is 25,6-10.

El fet que la Pasqua sigui a prop indica la proximitat de la mort de Jesús. Encara no ha arribat la Pasqua, l’hora de manifestar el seu amor fins a l’extrem, l’hora de tornar al Pare (Jn 13,1).

Jesús contempla la gent que se li acosta. Amb el gest de la multiplicació dels pans i els peixos, Jesús apareix com el qui es dona generosament i gratuïtament a tothom per amor. Jesús, perquè la gent tingui vida, dona més que uns pans, es dona ell mateix morint per amor. Amb la imatge de l’aliment gratuït, Jesús és el regal de la vida que Déu ens ofereix.

Els pans d’ordi eren els pans dels pobres, però també eren els primers que es feien per a oferir-los a Déu en acció de gràcies perquè ens dona aliment. El salari d’una jornada era d’un denari, calien dos-cents dies per guanyar dos-cents denaris Els peixos representen el que s’afegeix al pa en un banquet solemne.

Jesús convida a seure tothom sobre l’herba, és a dir, Jesús convida a participar d’aquest banquet de fraternitat i de victòria sobre la mort amb el mateix Senyor.

Jesús fa els gestos que recorden l’Últim Sopar i que actualitzem en l’Eucaristia. Jesús mateix és el qui ens dona l’aliment que no caduca (en canvi, l’herba s’asseca).

Jesús convida a recollir el que ha sobrat. Allò que sobra no es pot perdre, perquè l’aliment rebut de Jesús no caduca, no es fa malbé, per això cal recollir-lo. L’Eucaristia representa l’aliment que no caduca i que ens dona la vida que ve de Déu.

Davant del gest de Jesús, la gent el reconeix com el profeta que havia de venir. Qui és aquest profeta? És el personatge que Déu havia promès a Moisès (Dt 18,15). Però la gent sembla aclamar el profeta que va alliberar el poble de l’esclavatge d’Egipte, i que ara els alliberarà de l’ocupació romana. La gent vol un rei que els protegeixi de l’invasor i els governi amb justícia. Jesús no és aquest rei polític que volen.

Jesús és temptat amb el fet de convertir-se en un personatge amb poder polític i militar. Però Jesús es retira tot sol, sense els deixebles, a la muntanya. La muntanya és el lloc de trobada amb Déu. Jesús va a trobar-se amb el seu Pare, perquè l’animi en la seva entrega generosa i gratuïta per amor.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

• Fem com Jesús, és a dir, ens retirarem per tal de no deixar-nos atrapar pel fum de la fama i trobar-nos amb el Pare?
• Demanem la força al Pare perquè donem tot el que tenim i som per amor?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica

D. 16 de durant l’any B 

(21 juliol 2024)

1. Llegim el text (Mc 6,30-34)

Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica. Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar. Se n’anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest fragment serveix de pròleg de la primera multiplicació dels pans, gest profètic de compassió, d’anticipació del banquet del Regne.

Els apòstols tornen per a referir a Jesús el que han fet i ensenyat, és a dir, compartir amb Jesús l’acció transformadora i evangelitzadora duta a terme.

Els apòstols (enviats a evangelitzar i transformar persones i realitats) retornen cansats, i Jesús els proposa de reposar en un lloc tranquil per refer les forces. Jesús sap acompanyar en el procés de tota acció evangelitzadora i transformadora. L’acció absorbeix tant que ni deixa temps per menjar. Jesús recorda que no tot és acció, cal moments de trobada personal i per valorar el procés fet i gaudir-ne.

Els apòstols, els protagonistes de l’acció, necessiten d’un temps per a trobar-se amb Jesús, estar-s’hi i gaudir-ne.

Jesús es compadeix dels qui van perduts i desorientats, molts segueixen Jesús perquè necessiten d’un autèntic pastor, és a dir, d’un mestre i guia, d’un acompanyant que els orienti en el camí de la felicitat, en el camí de l’amor als altres.

La compassió de Jesús és més que un afecte merament humà. Amb la compassió Jesús expressa l’opció de Déu per la humanitat malmesa i desorientada. L’amor gratuït i desinteressat pel qui no té nom, pel qui no troba ningú que l’acompanyi i l’orienti mou l’acció de Jesús. L’amor educa i transforma les persones.

Jesús és Déu mateix que ensenya el seu poble el camí a seguir, el camí cap a la vida per sempre.

3. Mirem la nostra vida i acció

·       L’equip o grup de RdV és un moment clau per a trobar-me amb Jesús i explicar-li el que he fet i descobert?

• La pregària de l’equip és una manera d’explicar-ho?
• En quins moments o situacions cerco Jesús perquè sigui el meu mestre i pastor?
• Quan m’identifico amb la compassió de Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Els donà poder sobre els esperits malignes i els instruïa...

 

Diumenge 15 de durant l’any B 

(14 juliol 2024)

1.Llegim el text (Mc 6,7-13)

⁷ Llavors Jesús va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes ⁸i els instruïa dient: No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. ⁹Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits. ¹⁰I els deia encara: Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. ¹¹Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells. ¹² Ells se’n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. ¹³Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Jesús envia els Dotze i els confereix poder contra les forces del mal. El text comença amb l’enviament dels Dotze de dos en dos, continua amb dos tipus d’indicacions, unes sobre l’equipament per a la missió i les altres sobre el comportament dels apòstols o enviats, i acaba amb una indicació sobre el resultat de la missió.

Jesús envia els Dotze a anunciar l’Evangeli i a lluitar contra les forces del mal, i ho fa després del seu fracàs al seu poble natal. Ara Jesús compta amb la col·laboració dels Dotze per a continuar la missió rebuda del Pare. Marc destaca que és Jesús qui els envia i ho fa de dos en dos perquè cal ajudar-se i acompanyar-se en la missió.

Les indicacions sobre l’equipament per a l’acció evangelitzadora i transformadora volen destacar la senzillesa i la pobresa dels deixebles enviats, d’aquesta manera queda més palesa la seva confiança en Déu i no tant en les seves forces i mitjans. En altres paraules, els apòstols han de manifestar, amb la senzillesa de la seva vida, una confiança total en Déu. Cal notar que, a diferència de Mt 10,10 i Lc 9,3; 10,4, el bastó i les sandàlies són permesos perquè l’evangelista pot haver tingut present una missió en territoris on això era necessari.

Les indicacions sobre el comportament suposen la llibertat dels qui reben l’Evangeli, és a dir, acollir-lo o refusar-lo. El qui refusa el missatger o l’enviat significa que refusa l’Evangeli, el missatge de salvació rebut; i per tant, trenca la comunió amb el do del Regne ofert, que és una existència de comunió amb Déu i amb els pobres i entre els humans. I per això espolsar-se la terra o la pols de sota els peus és un signe que expressa el trencament amb algú. Els jueus, quan tornaven d’un país pagà, s’espolsaven la pols dels peus per no fer impura la Terra Santa. Per tant, la possibilitat del rebuig ha de ser presa seriosament. Aleshores, el fet d’espolsar-se la terra de les sandàlies pot ser un «testimoni» visible del que significa aquest rebuig, fet amb l’esperança que un canvi de pensament encara és possible.

Els Dotze fan el mateix que Jesús, és a dir, proclamen la conversió i expulsen els dimonis. A més ungeixen amb oli malalts i es guareixen. En el món jueu i grecoromà l’oli era com una mena de remei per a les ferides i que alleugeria el cos del malalt. En aquest relat de Marc, l’oli esdevé un signe de l’ajuda concedida per Déu, destinada al cos malalt. Precisament l’ajut concedit per Déu en les guaricions de malalts i en l’expulsió dels dimonis indica la irrupció del Regne de Déu.

3. Mirem la nostra vida i acció. Jesús compta amb mi com a col·laborar seu en la missió d’anunciar i fer present el Regne. En soc conscient i com hi col·laboro?

En els moments de refús i desengany experimento la força i el suport de Jesús per tal de continuar en la missió del Regne?

Un homenatge al Jordi Fontbona

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva

 

Diumenge 14 de durant l’any B 

(7 juliol 2024)

 

1. Llegim el text (Mc 6,1-6)

¹Jesús se’n va anar al seu poble, i els seus deixebles el seguiren. ²El dissabte es posà a ensenyar a la sinagoga. Molts, en sentir-lo, se n’estranyaven i deien: D’on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles obrats per les seves mans? ³¿No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí entre nosaltres? I no eren capaços d’acceptar-lo. ⁴Jesús els digué: Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva. ⁵I no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans. ⁶I el sorprenia que no tinguessin fe. Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

L’evangelista Marc parteix del fet que Jesús va anar al seu poble natal i que els seus veïns no l’acolliren com a Messies i Fill de Déu, i ens diu que això va el sorprendre. Un fet inaudit en l’evangeli de Marc. Aquí Marc també coincideix amb el que diu el quart evangeli en el seu pròleg: Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit (Jn 1,11).

L’anada de Jesús i dels deixebles que el segueixen a Natzaret i el seu ensenyament a la sinagoga provoca que el veïnat reaccioni fent-se cinc preguntes sobre la identitat i la missió de Jesús: sobre el seu origen, la seva saviesa, els miracles obrats i dues sobre la seva parentela. Jesús no fa cap miracle a causa de la incredulitat de parents i veïns.

Jesús arriba al seu poble natal quan ja la seva fama el precedeix. Els veïns es pregunten per l’origen del seu ensenyament. Allò que diu i sap li vénen de Déu. Però els seus convilatans no poden admetre-ho, ja que coneixen el seu origen humil, no és més que un obrer de la construcció (l’original grec diu téknon, faber en llatí), és a dir, un obrer que treballava la fusta i la pedra.

La humanitat evident de Jesús fa que els seus convilatans no puguin reconèixer-hi que Déu els visiti. La humanitat de Jesús queda patent pel fet de ser fill de Maria. Marc no esmenta mai Josep. El fet que Marc l’identifiqui com a fill de Maria, indica, d’una banda el seu naixement virginal i de l’altre un possible naixement fora del matrimoni, i per tant, seria una manera d’injuriar-lo o menysprear-lo com a home.

El fet que els quatre germans de Jesús tinguin nom de patriarques suggereix una família religiosa, i si no s’indica el nom de les germanes és perquè ja deuen estar casades. Jesús se sorprèn que no l’acullin com a Fill de Déu que els visita. Els miracles indiquen l’apropament salvador i guaridor de Déu als humans (relat anterior de guarició d’una dona malalta incurable i d’una nena morta).

El fet que veïns i parents s’escandalitzin indica la seva palesa incredulitat. I per això, on es refusa el do de la salvació de Déu ofert en el miracle, s’esdevé impossible de fer-n’hi cap. Perquè Jesús és fidel a la seva missió guareix, però no pot guarir el que no acull la guarició com a signe del regal que Déu li concedeix en Jesús. El miracle no és un gest màgic, Jesús no és un miracler qualsevol. Jesús fa miracles com a expressió de l’amor de Déu, que guareix i salva. El miracle no té cap sentit allà on els humans es tanquen a l’amor de Déu. Per això, tot i el fracàs enmig dels seus, continua amb la seva missió, recorrent viles i pobles i ensenyant-hi.

Marc se serveix d’aquesta visita al seu poble natal per a indicar-nos que Jesús és alhora home i Déu. Així, perquè és humà té germanes i germans i és fill d’una dona, i perquè és diví no s’indica que sigui fill del seu pare.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

• Crec que Jesús és Déu que ve a visitar-me i que vol ser-me tan proper que es fa veí, parent meu?
• Què em crida més l’atenció de Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La meva filleta s’està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui

 

Diumenge 13 de durant l’any B

 

1. Llegim el text (Mc 5,21-43)

Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l’altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i ell es quedà vora l’aigua. Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus i, suplicant-lo amb insistència, li diu: La meva filleta s’està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui. Jesús se n’anà amb ell. El seguia molta gent que l’empenyia pertot arreu. Hi havia una dona que patia d’hemorràgies des de feia dotze anys. Havia sofert molt en mans de metges i s’hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré». Immediatament va deixar de perdre sang i sentí dintre d’ella que estava guarida del mal que la turmentava. Jesús s’adonà a l’instant de la força que havia sortit d’ell i es girà per preguntar a la gent: Qui m’ha tocat la roba? Els seus deixebles li contestaren: ¿Veus que la gent t’empeny pertot arreu i encara preguntes qui t’ha tocat? Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, tremolant de por es prosternà davant d’ell i li va explicar tota la veritat. Jesús li digué: Filla, la teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau i queda guarida del mal que et turmentava. Mentre Jesús encara parlava, en van arribar uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li: La teva filla s’ha mort. Què en trauràs, d’amoïnar el Mestre? Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga: No tinguis por; tingues només fe. I no va permetre que l’acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys. Entra a la casa i els diu: Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm. Ells se’n burlaven, però Jesús els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l’acompanyaven, entra al lloc on era la nena, l’agafa per la mà i li diu: Talita, cum —que vol dir: «Noia, aixeca’t». A l’instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren sorpresos i no se’n sabien avenir. Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Marc teixeix dos relats de miracle amb dues dones en perill, una nena que no serà adulta i una adulta impura. Ambdues dones reneixen a la vida perquè es troben amb Jesús. I ambdós relats destaquen la fe en Jesús, que ofereix un camí de vida i de pau, d’autonomia i de llibertat.

Enmig d’una multitud molta gent pot tocar Jesús, però només la dona que el toca amb fe és guarida. Jesús no és cap mag, Jesús porta la salvació de Déu, és a dir, guareix des de l’amor al qui s’hi acull. La dona s’ha empobrit anant als metges i s’acosta a Jesús com a única esperança de guarició, s’hi acosta amb fe. A més, la dona fa un gest, el de tocar Jesús, amb el qual viola la Llei. El desig de tocar Jesús (de trobar-s’hi) és més fort que la Llei. I aquesta trobada amb Jesús la guareix i la salva, l’allibera de la seva impuresa. L’amor sana tot l’ésser.

Les paraules de Jesús al cap de la sinagoga indiquen que la fe és la força que permet a l’ésser humà d’esperar contra tota esperança. Els tres deixebles escollits són testimoni d’una singular escena de revelació: la resurrecció de la noia. Jesús es manifesta com a Fill de Déu, que té ple poder sobre la mort. I per al Fill de Déu la mort significa el son. Per això Déu és un Déu de vius i no de morts (cf. Mc 12,27). La misèria humana i la mort són contràries a l’amor de Déu.

La reacció de burla és d’incredulitat. L’eficàcia del miracle està en la paraula i en el gest d’auxili del Senyor (donar la mà). I l’ordre de Jesús de donar de menjar a la noia manifesta que viu veritablement i no sols el seu esperit. Finalment Jesús no vol que es faci publicitat del fet perquè s’ha d’interpretar des de la seva mort en creu.

La dona, els pares de la noia i els deixebles reconeixen la força de Déu en Jesús i es converteixen en testimoni de l’acció alliberadora i guaridora de Déu en Jesús. I la pau és conseqüència de l’alliberament del mal.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

• La força de la fe em sosté per tirar endavant i superar tot mal? I em refà i em guareix?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Passem a l’altra riba

 

Diumenge 12 de durant l’any B 

(23 de juny 2024)

 

1. Llegim el text (Mc 4,35-41)

 ³⁵Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles: Passem a l’altra riba. ³⁶Deixaren, doncs, la gent i se’l van endur en la mateixa barca on es trobava. L’acompanyaven altres barques. ³⁷Tot d’una es va aixecar un gran temporal de vent, i les onades es precipitaven dins la barca fins al punt que ja l’omplien. ³⁸Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen: Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem? ³⁹Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l’aigua: Silenci! Calla! Llavors el vent va parar i arribà una gran bonança. ⁴⁰Jesús els digué: Per què sou tan covards? Encara no teniu fe? ⁴¹Ells van sentir un gran temor i es deien l’un a l’altre: Qui és aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Marc relata la irrupció del Regne de Déu en la vida i les accions de Jesús. En la secció que comença en el fragment d’avui ––la tempesta calmada–– els lectors o oients descobreixen el sentit del que significa que «el Regne de Déu és a prop» (Mc 1,15). En efecte, Jesús es mostra com a Déu i Senyor de la creació.

El relat ens situa davant del fet astorador que Jesús ha calmat els vents i la mar. El nucli de la qüestió no es troba en la historicitat o facticitat del fet narrat, sinó en el sentit de la narració en el seu context.

Cal tenir present que, en l’AT, la mar simbolitza el caos, que és dominat per Déu en la creació (Gn 1). Quan Jesús calma la tempesta no és simplement una demostració de poder sobre la naturalesa, sinó un acte salvador en què les forces caòtiques del mar són doblegades. El miracle té el propòsit de rescatar els deixebles de la por i del caos.

La travessa del mar serveix perquè Jesús doni un ensenyament als deixebles sobre la importància de la fe. Precisament el narrador té bona cura d’assenyalar que la tempesta era formidable i paorosa. El neguit dels deixebles, doncs, no és pas infundat: la situació era desesperada. El son de Jesús és també significatiu: la seva pròpia confiança en Déu li dona un pau completa, que contrasta amb el pànic dels deixebles davant del caos de la mar.

L’acció salvadora de Jesús fa que els deixebles es formulin la qüestió cabdal: «¿Qui deu ser aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?» No pot ser sinó Déu, que domina i venç el mal. Així queda clar que Déu (Jesús) està present en les lluites dels humans contra el mal, malgrat que sembli silenciós o que no hi és. (Jesús dorm, mentre els deixebles s’escarrassen...). Déu respon a la pregària d’auxili que se li fa des de la fe i salva.

3. Mirem la nostra vida i acció

• Crec que Jesús (Déu) és al meu costat en la lluita contra el mal?
• Com visc el silenci de Jesús (Déu) davant la mort i el patiment?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles

 

Diumenge 11 de durant l’any B 

(16 juny 2024)

1. Llegim el text (Mc 4,26-34)

²⁶Jesús deia encara: Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: ²⁷tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. ²⁸La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. ²⁹I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega. ³⁰Deia també: A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? ³¹És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; ³²però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra. ³³Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d’escoltar-la. ³⁴No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tenim dues paràboles sobre la gratuïtat silenciosa i eficaç del do del Regne que Déu Pare dóna ja en Jesús. La primera parla d’una llavor (un gra de blat) que creix en silenci, per si mateixa, sense necessitat de cap intervenció humana. Aquí la terra bona permet que la llavor fructifiqui per si mateixa. El Regne s’esdevé amb la mateixa seguretat que ve la collita després de la sembra. Hi ha una mà invisible que té cura de la llavor i vetlla pel seu creixement silenciosament. El Regne es comença a experimentar pel seu progressiu creixement. En definitiva, aquesta paràbola fa referència a una acció: la del pagès que confia en el procés que posa en marxa, però també es refereix a la paciència de Déu Pare. En el cor de l’imperi romà, la presència del cristianisme dels orígens era gairebé imperceptible, però la paraula anava fent camí fins a arribar a nosaltres. El Regne de Déu sempre es troba embolcallat en el misteri i «s’esdevé» en el context de l’Església i en la vida de les persones, però també fa irrupció en els llocs més insòlits i potser miserables, on el poder de Déu venç les forces destructores del mal.

La segona parla d’una llavor de gra mostassa, en aquest cas la llavor més petita de totes les llavors. Aquí sorprèn el contrast entre una realitat molt petita i el meravellós resultat final. La planta de mostassa pot arribar fins als tres metres d’alçada i la llavor és petita com una cagarada de mosca. El Regne ja és aquí encara que la seva presència sigui insignificant. En poques paraules, aquesta paràbola mostra el contrast entre l’inici petit i insignificant i el final excepcionalment impressionant del Regne. I alhora reflecteix l’acció de Déu en la vida i acció de Jesús i en la nostra vida i acció; per això convida a l’esperança. Cal entendre que l’acompliment del Regne de Déu no depèn pas dels nostres millors esforços. El fonament de tota esperança i de tot optimisme es troba en Déu.

Jesús recorda que el seu Pare inicia el procés gratuïtament i silenciosament i només intervé quan arriba el moment oportú. Déu no abandona el que ha iniciat, tot i que deixi fer. Jesús ens diu que Déu parteix del que és petit i insignificant.

Jesús recorda que el Regne de Déu és una realitat en marxa, on tothom hi té cabuda.

3. Mirem la nostra vida i acció

• Soc pacient en tot procés que s’inicia i confio i espero que arribarà al seu terme?
• Descobreixo l’acció de Déu en la meva vida i acció?
• Soc capaç de valorar totes les coses per petites que siguin?

Sessió de formació sobre la pregària del prevere a la situació actual

 

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare

 

D. 10 de durant l’any B 

(9 juny 2024)

 

1. Llegim el text (Mc 3,20-35)

²⁰Després Jesús va entrar a casa amb els deixebles, i tornà a reunir-s’hi tanta gent, que no podien ni menjar. ²¹Quan els seus familiars sentiren dir el que passava, hi anaren per endur-se’l, perquè deien: Ha perdut el seny!

²²Els mestres de la Llei que havien baixat de Jerusalem deien: Està posseït per Beelzebul. I encara: Aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis. ²³Llavors Jesús els va cridar i els parlava valent-se de paràboles: Com pot ser que Satanàs tregui fora Satanàs? ²⁴Si un reialme es divideix i lluita contra si mateix, no pot durar. ²⁵I si una casa es divideix i lluita contra si mateixa, tampoc no durarà. ²⁶Si és cert, doncs, que Satanàs s’ha aixecat contra si mateix i s’ha dividit, no pot durar: ha arribat la seva fi. ²⁷Tampoc ningú no pot entrar a casa d’un que és fort i apoderar-se dels seus béns si abans no el lliga; tan sols així li podrà saquejar la casa. ²⁸En veritat us dic que tot serà perdonat als homes: els pecats i totes les blasfèmies que hagin proferit; ²⁹però el qui blasfema contra l’Esperit Sant no tindrà mai perdó: és culpable del seu pecat per sempre més. ³⁰Jesús va parlar així perquè deien d’ell que tenia un esperit maligne.

³¹Llavors arriben la mare i els germans de Jesús i, de fora estant, envien a buscar-lo. ³²Hi havia molta gent asseguda al voltant d’ell. Li diuen: La teva mare, els teus germans i les teves germanes són aquí fora, que et busquen. ³³Ell els respon: ¿Qui són la meva mare i els meus germans? ³⁴Llavors, mirant els qui seien al seu voltant, diu: Aquests són la meva mare i els meus germans. ³⁵El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tenim tres moments ben delimitats: 1) la tornada de Jesús amb els deixebles a casa (= comunitat), moment que els seus familiars volen aprofitar perquè desisteixi de la seva missió; 2) l’arribada dels mestres de la Llei (o escribes) de Jerusalem amb l’acusació de ser un aliat de Satanàs; 3) l’arribada de la família de Jesús i l’ensenyament sobre la seva veritable família.

Jesús és incomprès pels seus deixebles i pels seus familiars i pels qui el faran matar (els mestres de la Llei). Marc accentua aquesta triple incomprensió en aquest relat que comença amb la sortida (3,21) i acaba amb l’arribada dels seus familiars (3,31).

En la discussió amb els escribes, hi ha la breu paràbola de la submissió del feble (Satanàs, les forces del mal) al fort (Jesús, el Bé) i la reflexió sobre l’opció a favor o en contra de Jesús. Aquí destaca la blasfèmia contra l’Esperit Sant. Jesús actua amb la força de l’Esperit Sant, per tant refusar-la és refusar el mateix Bé (Déu), que manifesta el seu amor pels febles i pels sobrants de la societat. En poques paraules, el pecat imperdonable és acusar Jesús de ser un ésser diabòlic i, per tant, no reconèixer que actua amb la força de Déu.

Els entesos vinguts de Jerusalem acusen Jesús d’aliança amb el dimoni i de fer màgia negra (= anar contra el sistema). Els miracles de Jesús tenen una funció social: eliminen injustícies i trenquen els murs de la desigualtat i això el fa sospitós de màgia, perquè ensenya una nova doctrina amb autoritat (Mc 1,22.27; 7,29). Déu estima també els indesitjables i els sobrants.

Jesús torna a casa (la comunitat dels deixebles) per a menjar (literalment per a menjar pa, és adir, per celebrar un àpat).

Els Dotze són el nucli de la comunitat eclesial entorn de Jesús, una comunitat que creix tot i els atacs dels adversaris i la incomprensió dels seus. Jesús es posa com a model de deixeble quan s’obre a tenir una família més àmplia, i apunta a la fraternitat universal. Jesús amplia les relacions humanes, esdevenint fraternes sense distinció. El que importa és fer la voluntat de Déu, construir una comunitat de germans i de germanes, abatuts tots els murs que discriminen i que mantenen qualsevol injustícia

 

3. Mirem la nostra vida i acció

• Les meves accions i els meus pensaments impedeixen o segresten la voluntat de Déu de construir una comunitat de germans i germanes? Quan i com?
• Recuso o em molesta la dimensió social dels fets i de les paraules de Jesús?
• Quan i com soc mare, germà i germana de Jesús? (El Pare és Déu)

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Prepareu-nos allí el sopar

 

El Cos i la Sang de Crist B 

(2 de juny de 2024)

1. Llegim el text (Mc 14,12-16.22-26)

¹² El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava l’anyell pasqual, els deixebles van dir a Jesús: On vols que anem a fer els preparatius perquè puguis menjar el sopar pasqual? ¹³ Ell envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: Aneu a la ciutat i vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d’aigua. Seguiu-lo, ¹⁴ i allà on entri digueu al cap de casa: “El Mestre diu: On tens la sala on haig de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?” ¹⁵ Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, parada amb estores i coixins. Prepareu-nos allí el sopar. ¹⁶ Els deixebles se n’anaren. Van arribar a la ciutat, ho trobaren tot tal com Jesús els havia dit i prepararen el sopar pasqual. ²² Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué: Preneu: això és el meu cos. ²³ Després prengué una copa, digué l’acció de gràcies, els la donà i en begueren tots. ²⁴ Els digué: Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tothom. ²⁵ Us asseguro que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu. ²⁶ Després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Marc teixeix un relat amb dos elements distints rebuts de la tradició, tot vinculant així el sopar del Senyor amb el banquet messiànic (Mc 14,12-16). L’acció profètica de Jesús anunciant la seva mort s’il·lumina d’una immensa esperança en la novetat del Regne. Marc uneix el motiu de la sang de l’aliança amb el motiu del vi del Regne; i situa l’Últim Sopar dins el quadre de la passió i el presenta no pas com un àpat pasqual jueu, sinó com la mateixa Pasqua de Jesús, tot fent passar la humanitat de la mort a la vida plena. Heus ací que l’àpat pasqual de Jesús duu a terme el gest del mannà (donar vida), així celebra la pròpia Pasqua. A més, tot s’esdevé el mateix dia que celebra la Pasqua, des de l’Últim Sopar fins a la sepultura (Mc 14,12-47). Jesús és l’Anyell de la nova Pasqua.

D’altra banda, Jesús no estableix una correspondència material immediata entre el pa i el cos. Jesús fa un gest profètic de donació; és a dir, en menjar aquest pa, els deixebles s’uneixen al cos de Jesús. La paraula i el gest produeixen la comunió amb Jesús i entre els humans. L’acció d’acollir el pa el transforma en cos. Jesús dona un significat nou a aquest pa amb el seu gest i les seves paraules. Jesús convida els deixebles a reconèixer activament el valor de la seva afirmació. Amb el sentit que Jesús li dona, el deixeble percep, des de la fe en Jesús, que el pa és el seu cos.

Jesús s’adreça als deixebles perquè reconeguin en el pa partit el seu propi cos i així constitueixin la comunitat que serà anomenada Església. Jesús determina el valor de la paraula; aleshores, acollir el pa és acollir el mateix misteri pasqual de Jesús i esdevenir la seva Església (el seu Cos).

Les paraules sobre el pa expressen el do total de Jesús i la seva voluntat de comunió amb els deixebles i les paraules sobre la copa, expressen el sentit de la missió de Jesús, la comunió de vida entre Déu i els humans, i que ara culmina en una mort violenta consentida en la fidelitat. I si, per les paraules sobre el pa, Jesús convida els seus deixebles a formar una comunitat entorn seu, per les paraules sobre la copa els deixebles saben que, per Jesús present en ells, entren en l’aliança amb Déu, aliança assolida per la seva sang vessada per la comunitat humana.

3. Mirem la nostra vida i acció

Com visc la meva relació amb Jesús en l’Eucaristia? Com acullo el que se m’ofereix?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant

 

Santíssima Trinitat B 

(26 maig 2024)

 

1. Llegim el text (Mt 28,16-20)

¹⁶ Els onze deixebles se n’anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. ¹⁷ En veure’l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. ¹⁸ Jesús s’acostà i els va dir: He rebut plena autoritat al cel i a la terra. ¹⁹ Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant ²⁰ i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.

 

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Mateu ens situa a Galilea i en una muntanya. No és gens casual. El nen Jesús va a viure a Galilea després de tornar d’Egipte (Mt 2,19-22) i l’adult Jesús comença l’anunci de l’Evangeli des de Galilea, perquè és una cruïlla de pobles. Així doncs, Jesús ja comença adreçant l’Evangeli a tots els pobles. Galilea és el lloc on s’acompleix el que havia anunciat Isaïes (Is 8,23-9,1): Una llum ha resplendit per als qui vivien al país de la mort i de la tenebra (Mt 4,16). A més, és el lloc on Jesús convida a anar després de la seva resurrecció (Mt 26,32; 28,7.10); per això l’evangelista Mateu diu: Els onze deixebles se n’anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús havia indicat. I des de la muntanya indicada, on Jesús havia ensenyat (Mt 5,1) i mostrat la seva relació amb Déu (Mt 17,5), ara envia els Onze a ensenyar i a dur l’Evangeli a tots els pobles amb autoritat, entesa com a do rebut del Pare pel Fill.

A Galilea i en una muntanya, Jesús fa el seu últim discurs (el setè) i se situa al centre de l’escena: els Onze l’adoren, reconeixen que és Déu (sols es pot adorar Déu). En primer lloc, Jesús fa una declaració sobre la seva autoritat universal: Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra; Jesús és el sobirà de tot el món; així doncs, el sobirà de tot el món no és pas el diable (Mt 4,9); el mal no podrà mai dominar el món. En segon lloc, Jesús proposa als deixebles de tots els temps que vagin a tots els pobles; la seva missió ha de consistir a fer deixebles de Jesús (la versió litúrgica tradueix fer deixebles meus per convertir); a batejar-los en nom de la Trinitat, és a dir, a relacionar-los amb la comunió trinitària (són tres, tot i ser un de sol: una diversitat en la unitat); i a ensenyar-los a viure segons l’Evangeli. I en tercer lloc, Jesús fa una promesa d’assegurança: Jo sóc amb vosaltres cada dia fins a la fi del món. Jesús garanteix que, com a Déu que és sempre ens acompanyarà en la nostra tasca d’evangelització i transformació del món, de lluita contra tota explotació i tota mena de mal.

Si la missió de Jesús consistia a anunciar la presència del Regne, ara la missió apostòlica consisteix a fer deixebles de Jesús tots els pobles de la terra i a ensenyar-los a obeir el missatge del Regne amb l’autoritat rebuda de Jesús. I a relacionar els qui accepten i acullen l’Evangeli amb el Pare i el Fill i l’Esperit Sant, esdevenint fills i filles de Déu, germans i germanes de Jesús i entre nosaltres, i esdevenint la comunió de l’Esperit, és a dir, una unitat en la diversitat, un de sol en Crist, la fraternitat volguda pel Pare i adreçada a tota la humanitat creada.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

Em sento acompanyat/da per Jesús en la meva acció evangelitzadora i transformadora?

Em sento i visc relacionat/da amb el Pare i el Fill i l’Esperit Sant?

Com a persona batejada m’entreno en l’estil de vida basat en l’Evangeli?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Rebeu l’Esperit Sant

 

Pentecosta

 

1. Llegim el text (Jn 20,19-23)

¹⁹Al capvespre d’aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres.

²⁰Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. ²¹Ell els tornà a dir: Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. ²²Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant. ²³A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.

2. Comprenem el text

Mentre Lluc situa el do de l’Esperit a la Pentecosta, el quart evangeli el situa a la tarda del mateix dia de Pasqua, àdhuc al mateix moment de l’enlairament de Jesús (Jn 19,30). Ambdues tradicions (Jn i Lc) relacionen el do de l’Esperit amb la missió de Jesús (l’enviat del Pare) i dels seus (els enviats de Jesús). I també situen el do de l’Esperit després que Jesús sigui enlairat.

Jesús ha rebut del Pare la missió de portar l’amor de Déu a tothom i la confia als seus deixebles. Nosaltres, que som els seus deixebles actuals, rebem de Jesús ressuscitat, amb la força de l’Esperit, la missió del Pare de portar pertot arreu la pau i el perdó, que neutralitzen el mal. El do de l’Esperit fa participar de la vida de Déu, de la comunió amb Déu i amb els pobres i entre nosaltres en Jesucrist.

3. Contemplem Jesús

Jesús s’apareix per a romandre sempre present en la comunitat per l’Esperit donat i, en el món, per la missió dels deixebles amb la força de l’Esperit.

Jesús ressuscitat dona l’Esperit Sant, amb els dons de la pau i del perdó.

Jesús ressuscitat alena l’Esperit, fent el mateix gest que fa Déu quan infon la vida a l’ésser humà.

Jesús ressuscitat envia els seus deixebles, tal com el seu Pare l’ha enviat.

Jesús té la iniciativa de fer-se veure i de presentar-se vencedor de la mort davant dels deixebles. I fa tres accions: 1) posar-se al mig d’on estan reunits (treu fora la por); 2) mostrar-los les mans i el costat (ha mort crucificat); i 3) alenar damunt d’ells (els dona la nova vida que, ressuscitant d’entre els morts, ha inaugurat).

4. Mirem la nostra vida i acció

·       Soc conscient d’haver agafat, amb la força de l’Esperit, el relleu rebut de Jesús?

·       Soc conscient d’haver rebut una força que em fa capaç de neutralitzar el mal que hi ha en el món, amb el do de la pau i del perdó?

·       Estic content/a perquè el Senyor m’ha confiat la responsabilitat de continuar la seva obra d’amor allà on soc?

Recés trimestral Pradó de Catalunya i Balears

 

Recés trimestral

Maig de 2024

 

“Contemplar com l’Esperit va fent present el Verb en el nostre ministeri”

 

Estimats companys de la família pradosiana de Catalunya i Balears, a mig mes de la trobada, us fem a mans la convocatòria anunciada segons calendari per al segon recés d’enguany.

 

El títol que presideix la convocatòria ens orientarà en aquest segon moment de reflexió individual i col·lectiva. Forma part de l’objectiu general d'aquest curs: "Contemplar el misteri de l’Encarnació".

 

Per problemes d'agenda dels qui ens ajudaran en la reflexió canviarem l'ordre habitual; farem l'Estudi d'Evangeli el diumenge i el testimoni el dilluns.

 

L’Estudi d’Evangeli ens l’oferirà el Joan Torra i el testimoni, al Pitxi (Josep Àngel Pitarch), rector de Morella, diòcesi de Tortosa, que farà al juny el compromís pradosià. 

 

ELS DIES 26 i 27 DE MAIG

Ubicació: Casa d'Espiritualitat Betània.

        C/ Bonavista 37; 08940, Cornellà. Telèfon 933 751 102

        Transport públic: arriba la Línia 5 del metro (blava). Estació: Gavarra.

        Hi ha aparcament a l'interior. (Cal trucar perquè obrin la tanca)

        Preus: 55€, pensió completa; dinar o sopar, 17€; dormir, 29€; dormir i esmorzar, 34€

          Es tancarà la inscripció la nit del dimecres anterior.

          Les inscripcions es faran al secretari,

                    Miquel Cubero  645 893 474 i miquelcubero@gmail.com

 

HORARI:

Diumenge, 26: 2/4 de 6: salutació, oració i inici.

                          ¼ de 9: vespres

                          2/4 de 9: sopar

                          2/4 de 10: reunió

Dilluns, 27: 2/4 de 9: laudes

                    9: esmorzar

                    ¾ de 10: testimoni

                    13h: eucaristia

                    2/4 de 2: dinar

 

 

Passeu aquesta convocatòria als capellans propers al Pradó. Convideu-ne a d'altres.

 

Vetlleu els responsables dels equips, perquè aquest recordatori arribi als membres del vostre grup que no tenen correu electrònic o el miren poc o gens.  Gràcies.

 

 

        Pel Consell del Pradó Interdiocesà de Catalunya i Balears

Miquel Cubero, secretari