Recés del Pradó 29-30 de setembre de 2024

 

Recés trimestral

      setembre de 2024

 

"Endinsant-nos en l’Assemblea General del Pradó del 2025".

 

Estimats companys de la família pradosiana de Catalunya i Balears, a mig mes de la trobada, us fem a mans la convocatòria anunciada segons calendari, per al primer recés.

 

El Consell ha considerat que dediquéssim aquest primer encontre del curs ’24-’25 a familiaritzar-nos responsablement de la propera Assemblea General. Es per això que ens convidem tots plegats, de forma particular, a la lectura del document sencer que se’ns va fer arribar fa una setmana des del Prado Regional: <HACIA LA ASAMBLEA GENERAL DEL INSTITUTO SECULAR DEL PRADO> i de forma comunitària ens hi posem aquests propers 29 i 30.

 

En concret treballarem les darreres pàgines, 25-27.

El diumenge, 29, ens ajudarà el Pepe Rodado ambientant-nos mínimament a partir de Lluc 24, 13-35 i respondrem el qüestionari 2.1

El dilluns, 30, ens ajudarà el Josep M Romaguera ambientant-nos mínimament a partir de Fets 8, 26-40 i respondrem el qüestionari 2.5

 

Concretant: 1r. RECÉS, ELS DIES 29 i 30 de setembre

Ubicació: Casa d'Espiritualitat Betània.

        C/ Bonavista 37; 08940, Cornellà. Telèfon 933 751 102

        Transport públic: arriba la Línia 5 del metro (blava). Estació: Gavarra.

        Hi ha aparcament a l'interior. (Cal trucar perquè obrin la tanca)

        Preus: 55€, pensió completa; dinar o sopar, 17€; dormir, 29€; dormir i esmorzar, 34€

          Es tancarà la inscripció la nit del dimecres anterior.

          Les inscripcions es faran al secretari,

                    Miquel Cubero  645 893 474 i miquelcubero@gmail.com

 

HORARI:

Diumenge, 29: 2/4 de 6: salutació, oració i inici.

                          ¼ de 9: vespres

                          2/4 de 9: sopar

                          2/4 de 10: reunió

Dilluns, 30: 2/4 de 9: laudes

                    9: esmorzar

                    ¾ de 10: reunió

                    ¾ d’1: eucaristia

                    2/4 de 2: dinar

 

Vetlleu els responsables dels equips, perquè aquest recordatori i els materials pradosians arribin als membres del vostre grup que no tenen correu electrònic i el miren poc o gens.  Gràcies.

 

        Pel Consell del Pradó Interdiocesà de Catalunya i Balears

Miquel Cubero, secretari.

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Qui acull un d’aquests infants en nom meu, m’acull a mi

 

D. 25 de durant l’any B 

(22 setembre 2024)

 

1. Llegim el text (Mc 9,30-37)

³⁰ Sortint d’allà, travessaven Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. ³¹Instruïa els seus deixebles i els deia: El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà. ³² Ells no comprenien què volia dir, però tenien por de fer-li preguntes. ³³Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà: Què discutíeu pel camí? ³⁴Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d’ells era el més important. ³⁵Aleshores s’assegué, va cridar els Dotze i els va dir: Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots. ³⁶ Llavors va agafar un infant, el posà enmig d’ells, el prengué en braços i els digué: ³⁷ Qui acull un d’aquests infants en nom meu, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Després de la confessió de Pere sobre la identitat de Jesús (diumenge passat) a Cesarea de Filip (Mc 8,27-35), se’n van i continuen el camí, l’aprenentatge de ser deixeble de Jesús, de ser militant cristià. El camí porta a cap a la vida plena, sense estalviar el sofriment. Al llarg del procés o camí, Jesús cerca espais i moments de formació, lluny de la gentada, on els seus col·laboradors són instruïts, i els anuncia per segon cop (ho fa tres cops) que patirà, morirà i ressuscitarà (diumenge passat va ser el primer cop: Mc 8,31). Els seus col·laboradors i deixebles no ho entenen perquè es neguen a acceptar la possibilitat del sofriment.

Relacionat amb el segon anunci de la passió, tenim l’ensenyament sobre el servei generós i gratuït especialment als petits (Mc 9,33-37). Jesús educa a casa (l’Església), al si de l’equip, però a partir de l’acció, del procés que es va fent.

Mentre el primer anunci de la passió destacava el rebuig de Jesús per part de les autoritats religioses, el segon en destaca l’entrega de Jesús. Jesús se sent impulsat a donar la vida per amor. Jesús és entregat als humans i aquí està la clau del seu ser Messies (Mc 8,29) Jesús no respon amb violència a la violència, vol ser fidel a la voluntat del Pare, d’estimar fins a l’extrem (Jn 3,16; 13,1).

Com a educador, Jesús és testimoni de la seva entrega davant dels seus deixebles. Tot fent camí, Jesús s’encamina cap a la humiliació total; en canvi, els deixebles parlen sobre qui és el més important. I a casa, a l’equip, Jesús ensenya (per això s’asseu) la importància del servei. El qui aspiri ser el primer de tots ha de servir tothom. I la imatge del primer és un infant, el més indefens dels humans. Jesús abraça un infant, com a expressió de l’entrega per amor. Jesús s’entrega per amor envers els qui no compten, envers els sobrants, que són els petits. I acollim Déu quan acollim els petits.

 

3. Pensem-hi

• M’apunto al camí de Jesús, que inclou sofriment?
• Jesús és el meu model d’estimació?
• Servir els altres sense esperar res a canvi testimonia el meu seguiment de Jesús?
• I aquest servei passa per acollir des de l’amor els indefensos, els sobrants, els petits?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Qui diu la gent que soc jo?

 

Diumenge 24 de durant l’any B 

(15 setembre 2024)

 

1. Llegim el text (Mc 8,27-35)

 ²⁷ Jesús, amb els seus deixebles, se’n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava: Qui diu la gent que soc jo? ²⁸ Ells li respongueren: Uns diuen que ets Joan Baptista; d’altres, Elies; d’altres, algun dels profetes. ²⁹ Llavors els preguntà: I vosaltres, qui dieu que soc? Pere li respon: Tu ets el Messies. ³⁰ Però ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú. ³¹ Llavors començà a instruir-los dient: Cal que el Fill de l’home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar. ³² I els ho deia amb tota claredat. Aleshores Pere el prengué a part i es posà a renyar-lo. ³³ Però Jesús es girà i, davant els deixebles, renyà Pere dient-li: Ves-te’n d’aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes. ³⁴ Llavors va cridar la gent i els seus deixebles i els digué: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. ³⁵ Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Ací tenim el centre de l’evangeli segons Marc, el qual fa de frontissa entre la primera part que s’esdevé a Galilea (Mc 1,14-8,26) i la segona part que ens encamina a Jerusalem, des d’on, un cop Jesús ressuscitat d’entre els morts, ens torna a enviar a Galilea (Mc 16,7). Una frontissa que fa d’epíleg a la missió a Galilea i de preludi al camí a la creu.

El relat consta de tres moments: 1) la pregunta sobre la identitat de Jesús; 2) el primer anunci de la seva passió, mort i resurrecció; 3) les dues condicions per a ser deixeble de Jesús.

Es parteix d’una pregunta de Jesús sobre la seva identitat. La gent identifica Jesús amb Joan Baptista o amb algun dels profetes; un profeta més, però excepcional. Quan Jesús s’adreça personalment als deixebles, Pere respon en nom seu confessant que és el Messies. És a dir, és més que un profeta excepcional. Però el significat de confessar-lo com a Messies s’ha d’entendre des de la mort i la resurrecció, per això demana silenci (el secret messiànic). A la creu, el centurió en proclamarà l’autèntic significat: És veritat: aquest home era Fill de Déu (Mc 15,39). Per això Jesús presenta per primer cop la relació del qui és el Messies (Mc 1,1) amb la seva mort i resurrecció. Jesús explica clarament que vencerà la mort i per això ha de passar-hi. Jesús és el Fill de l’home que dona la vida, tot destruint la mort en el seu terreny. I Pere no ho entén. Pere no entén que hagi de passar per la crueltat de la mort el qui és triomfador esperat. Normalment ens apuntem més al vencedor que al vençut, la incapacitat de sofrir i la por a morir poden impedir entendre l’entrega del Fill de l’home, acceptar la voluntat de Déu, que vol salvar tothom, àdhuc els exclosos i els que sobren. No acceptar la voluntat de Déu és refusar la crucifixió de Jesús, el perill més greu dels cristians i de l’Església, amb totes les seves conseqüències. En efecte, el camí dolorós del Messies és també el camí del deixeble. Per això Jesús és tan contundent: Vés-te’n d’aquí, Satanàs! La confessió de Pere és vàlida però necessita fer el camí de Jesús fins a la creu. I així poder confessar i viure l’evangeli de Jesús, el Messies, el Fill de Déu (Mc 1,1).

I les dues condicions que tot deixeble de Jesús haurà de complir són: 1) negar-se a si mateix per seguir-lo, renunciant els propis desigs i plans (no ser un egòlatra); 2) la disposició a portar la creu, és a dir, estar disposat a estimar fins a l’extrem, sense esperar res a canvi.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

• Qui és Jesús per a mi? Avui ell mateix m’ho pregunta, i quina resposta li dono?
• Accepto de seguir Jesús, sense por, en el camí de l’amor fins a l’extrem?
• M’identifico amb Pere, que prefereix triomfar amb tots els honors, estalviant-se qualsevol contrarietat i dificultat?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Obre’t!

 

Diumenge 23 de durant l’any B 

(8 setembre 2024)

1. Llegim el text (Mc 7,31-37)

³¹ Jesús se’n va anar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Galilea, després de travessar el territori de la Decàpolis. ³² Llavors li porten un sord, que amb prou feines podia parlar, i li demanaven que li imposés la mà. ³³ Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent, li ficà els dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva. ³⁴ Després va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué: Efatà! –que vol dir: «Obre’t!» ³⁵A l’instant se li van obrir les orelles, la llengua se li destravà i parlava perfectament. ³⁶Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho pregonaven. ³⁷ Estaven completament admirats i deien: Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Jesús passa d’una regió pagana, el territori de Tir, a una altra regió pagana, la Decàpolis, una confederació de deu ciutats (deka: deu; polis: ciutats) hel·lenístiques. Jesús surt del territori d’Israel, la seva paraula, que ve de Déu, s’adreça a tots els pobles.

Aquest relat de guarició té tres moments: la guarició del malalt amb una sèrie d’accions, la consigna del silenci i el comentari dels testimonis.

La situació d’aquest sordmut és força habitual: un sord de naixement acostuma a ser també mut, perquè si no hi sent, pot aprendre a parlar amb moltes dificultats.

Als evangelis, no hi ha cap altre relat de miracle que inclogui tantes accions simbòliques: Jesús fica els dits a les orelles del sord (obre l’oïda); posa saliva a la llengua (elimina l’obstacle per a parlar, a més, es reconeix les propietats curatives de la saliva); alça els ulls al cel (prega); sospira (prega); i mana: efatà (obre’t). Aquí Jesús se serveix de les pràctiques terapèutiques dels guaridors hel·lenístics, per això Mt i Lc ometen aquest miracle. Tanmateix Jesús s’adreça personalment a l’home i no pas als òrgans de l’oïda i de la parla. La paraula de Jesús és eficaç i fa possible que pugui escoltar i parlar, que escolti la mateixa paraula de Déu que guareix i salva i pugui confessar-la.

Jesús acull la petició que li fan. Però defuig l’espectacle per guanyar-se l’audiència, prefereix la discreció, la relació personal i pròxima, lluny dels curiosos i xafarders. La funció de la consigna de guardar silenci (l’anomenat secret messiànic) ajuda el creient a captar progressivament el misteri que s’amaga en Jesús (és alhora Déu i home).

La confiança de Jesús en el seu Pare (alça els ulls al cel), la comunicació del seu alè i la paraula que té autoritat, ens parlen d’una acció divina. De fet les paraules del verset final (fa que els sords hi sentin i que els muts parlin; una clara al·lusió a la promesa d’Is 35,5), són signes de la presència del Messies de Déu, que realitza la seva voluntat; i a més, indiquen que, amb Jesús, irromp la nova creació i el Regne de Déu ja és aquí.

En definitiva, el fet que Jesús guareixi per a poder escoltar i parlar significa que regala la capacitat per a la fe, per acollir-lo i per a donar-ne testimoni amb paraules i fets. I per tant, el sordmut representa la persona que rep la fe. I un cop rebuda la confessa i la testimonia

3. Pensem-hi.

Cal que Jesús m’obri les orelles per escoltar la seva paraula i la llengua se’m destravi per a donar testimoni de la seva paraula i del seu missatge?

La relació personal amb Jesús m’ajuda a créixer en la fe i en l’acció transformadora?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No hi ha res del que entra a l’home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l’home el fa impur

 

D. 22 de durant l’any B 

(1 setembre 2024)

1. Llegim el text (Mc 7,1-8.14-15.21-23)

¹Els fariseus i alguns mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem es van reunir entorn de Jesús, ² i s’adonaren que alguns dels seus deixebles prenien els aliments amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. ³ Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, guarden la tradició dels antics i no es posen a menjar si abans no s’han rentat les mans ritualment; ⁴ i encara, quan tornen del mercat, no mengen sense haver fet les ablucions; i observen per tradició moltes altres pràctiques, com purificar amb aigua copes, gerros, safates i fins els divans on mengen.  ⁵ Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús: Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, sinó que mengen amb les mans impures? ⁶ Ell els respongué: Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure: Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. ⁷El culte que em donen és buit, les doctrines que ensenyen són preceptes humans. ⁸Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes. ¹⁴ Llavors Jesús tornà a cridar la gent i els deia: Escolteu-me tots i enteneu-ho bé: ¹⁵ No hi ha res del que entra a l’home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l’home el fa impur. ²¹ Perquè de dintre el cor de l’home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, ²² adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. ²³ Tot això dolent surt de dintre i fa impur l’home.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Jesús s’enfronta amb les autoritats religioses encarregades de vetllar per l’ortodòxia pràctica del poble. En la concepció bíblica, impur és tot allò que no es pot fer servir per al culte. Les persones ritualment impures no poden acostar-se al santuari i tenen prohibits el contacte i la relació amb les altres persones. L’impur queda aïllat.

D’entrada, la controvèrsia parteix del fet que els deixebles de Jesús no compleixen el ritual previst a l’hora dels àpats. No transgredeixen pas una norma higiènica, sinó que qüestionen un costum que reforça la pietat personal. La resposta de Jesús és contundent: Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes.

Jesús respon des de l’Escriptura, tot posant al seu lloc la relació personal amb Déu. Qui vol ser piadós davant de Déu no ha d’estar pendent de la pràctica piadosa. Els preceptes humans no poden substituir els manaments de Déu.

Més endavant, i a part, Jesús instrueix sobre la veritable impuresa. I demana que escoltin i comprenguin. La veritable impuresa rau en allò que l’ésser humà fa o diu. I cal mirar el propi cor i no les pràctiques rituals. Sovint les pràctiques devotes poden convertir-se en una coartada per a no estimar i servir de debò Déu i els altres. L’observança externa fa oblidar el veritable culte, estimar Déu i els altres amb les obres.

En definitiva, Jesús ensenya com ha de ser el nostre culte veritable, ha de sorgir del cor, d’un cor ple d’amor i no pas d’un cor corrupte. Les mans netes no garanteixen un cor net i pur, humil, confiat en el Senyor, obert a estimar i servir els altres. Jesús vol que siguem lliures i responsables, i ens adonem que el que és impur no ve pas de fora sinó que surt de dins de la persona.

3. Pensem-hi

• Em fixo més en el que surt de dins del meu cor o més en el que vull aparentar?
• Tinc el cor ple d’amor i sempre a punt per a servir desinteressadament?

Participants Exercicis Espirituals del Pradó a Raimat (Lleida) 2024

 

Clica sobre la foto

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna

 

D. 21 de durant l’any B 

(25 d’agost de 2024)

 

1. Llegim el text (Jn 6,60-69)

 ⁶⁰Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir: Aquestes paraules són molt dures. ¿Qui és capaç d’acceptar-les? ⁶¹Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué: Això us escandalitza? ⁶²Doncs què direu quan veureu el Fill de l’home pujant on era abans? ⁶³És l’Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. ⁶⁴Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen. Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l’havia de trair. ⁶⁵I afegí: Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare. ⁶⁶Des d’aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell. ⁶⁷Llavors Jesús digué als Dotze: ¿També vosaltres em voleu deixar? ⁶⁸Simó Pere li respongué: Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna. ⁶⁹I nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Com és que hi ha persones que creuen i accepten l’Evangeli, mentre que d’altres no volen saber-ne res?

El text se centra en la resposta dels deixebles a la difícil interpretació del gest dels pans donada per Jesús. Es posa de manifest la divisió que s’ha produït entre els qui creuen i els qui refusen de caminar amb Jesús. El conflicte, a més, es produeix entre els deixebles i no pas entre aquests i les autoritats religioses jueves.

Els deixebles constaten que el llenguatge és difícil: els ha parlat de menjar la seva carn i de beure la seva carn. En realitat, però, la raó veritable no ha estat aquest llenguatge altament simbòlic, sinó l’acceptació del fet que cal participar de la seva mort com a camí que porta a la vida definitiva.

«Menjar» i «beure» són metàfores que es refereixen a compartir el destí de Jesús. Els altres evangelis ho formulen dient que cal prendre la creu i seguir Jesús i sant Pau parla de la follia de predicar el Crist crucificat. La invitació cristiana conté una exigència difícil, estimar fins a l’extrem com Jesús.

El Jesús crucificat no és una figura simbòlica, sinó que «creure-hi» i «conèixer-lo» exigeix la participació en la seva mort per tal de compartir la seva vida.

És l’Esperit qui fa possible que els deixebles acceptin les paraules de Jesús. L’Esperit els dóna la visió per a percebre’n el sentit: l’únic camí que porta a la vida és a través de la mort de Jesús.

Quan diu que «la carn no serveix de res» no significa pas que degradi la carn, perquè la salvació de Déu es realitza precisament en el món de la carn i enlloc més. Recordem que la Paraula s’ha fet carn (Jn 1,14), que jo donaré la meva carn per a la vida del món (Jn 6,51) i que cal menjar la carn del Fill de l’home per a poder viure (Jn 6,53). Per tant, una perspectiva purament humana no pot trobar sentit al missatge de Jesús. Només gràcies a l’Esperit una comprensió real és possible.

La possibilitat d’una crisi de fe també és una realitat entre els deixebles de Jesús. Cal creure que l’Esperit comunica al creient la vida divina, el divinitza per mitjà de la humanitat glorificada del Fill encarnat, crucificat i glorificat a la dreta del Pare.

Com a portaveu dels Dotze, Pere confessa que Jesús té paraules de vida eterna. Ho confessa des de la pròpia experiència, des de l’arrelament a la vida (sabem). Per això tots els qui fem aquesta experiència ens quedem amb Jesús: Senyor, a qui aniríem?

 

3. Mirem la nostra vida i acció

• Quina opció he pres, és a dir, accepto o no de participar d’aquesta entrega per amor de Jesús?
• I com expresso aquesta opció de quedar-me amb Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jo soc el pa viu que ha baixat del cel

D. 20 de durant l’any B 

(18 d’agost de 2024)

1. Llegim el text (Jn 6,51-58)

⁵¹Jo soc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món. ⁵²Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien: —Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar? ⁵³Jesús els respongué: —En veritat, en veritat us ho dic: si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. ⁵⁴Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. ⁵⁵La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. ⁵⁶Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. ⁵⁷A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. ⁵⁸Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Jesús continua interpretant el gest dels pans en el marc de la sinagoga de Cafarnaüm (Jn 6,59). La idea central del discurs és que Jesús és el pa viu baixat del cel i que el qui en menja viurà per sempre.

Jesús afirma que el pa que donarà és la seva carn per a la vida del món (Jn 6,51), és a dir, que s’entregarà tot ell perquè tothom visqui. L’al·lusió a la creu és ben clara. La vida per sempre no pot produir-se sense la mort, que té un sentit profundament salvífic (ens allibera del mal i del pecat). Les autoritats jueves no són capaces d’entendre res: els sembla que Jesús parla de canibalisme. La rèplica solemne de Jesús ––«en veritat, en veritat us ho dic»–– encara va més enllà, perquè hi afegeix la referència a beure la seva sang. Aquestes metàfores tan poderoses són una clara referència al Cos i a la Sang sacramentals de Crist (Eucaristia), i que participar-ne (combregar) ens uneix amb Crist i això ens dona la seva mateixa vida (ens divinitza) i ens implica també a donar-la per amor.

Jesús acompanya a viure, i per a viure, cal menjar. El fet de menjar t’obre al món i als altres, et fa sortir de tu mateix, et fa dependent de l’aliment, de la creació i del treball humà. Crea lligams de relació, de comunió.

El signe dels pans expressa l’experiència de relació, de comunió. Així, doncs, menjar la carn i beure la sang significa unir-se al Fill únic de Déu que ha travessat i vençut la mort perquè el món visqui. D’una banda, és una invitació a creure en la victòria del Fill de l’home sobre la mort; de l’altra, a revifar la fe dels qui l’han acollit i, per la manducació, a expressar el misteri de la comunió amb Déu i entre els creients.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

• Participo de l’Eucaristia, conscientment d’aquesta unió personal amb Jesús que em dona vida i que em compromet a donar-me als altres?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La meva ànima magnifica el Senyor

 

Assumpció de la Mare de Déu 

(15 d’agost)

 

1. Llegim el text (Lc 1,39-56)

³⁹Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, ⁴⁰va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. ⁴¹Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. ⁴²Llavors va exclamar amb totes les forces: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! ⁴³Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? ⁴⁴Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. ⁴⁵Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà.

⁴⁶Maria digué: La meva ànima magnifica el Senyor, ⁴⁷el meu esperit celebra Déu que em salva, ⁴⁸perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa; des d’ara totes les generacions em diran benaurada, ⁴⁹perquè el Totpoderós obra en mi meravelles; el seu nom és sant, ⁵⁰i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. ⁵¹»Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, ⁵²derroca els poderosos del soli i exalta els humils; ⁵³omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. ^54-55»Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.

⁵⁶Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

 

2. Comprenem el text

L’episodi de la visita de Maria a Elisabet va seguit del «Magníficat» ––aquesta és la primera paraula del cant en la versió llatina de sant Jeroni––, que és el primer dels quatre himnes que hi ha en l’evangeli de la infància de Jesús (els altres són el càntic de Zacaries; el cant dels àngels i el càntic de Simeó).

La salutació de Maria provoca una reacció en cadena: el nen salta dins del ventre d’Elisabet, la qual, «plena de l’Esperit Sant», entona una lloança per beneir Maria i el nen que ella porta. El salt d’alegria del nen és signe que Elisabet es troba davant la mare del seu Senyor.

El càntic de Maria és la reacció de la mare del Senyor a la salutació d’Elisabet. És un poema ple de textos de l’AT, sobre el fons del càntic d’Anna, la mare de Samuel (1Sa 2,1-10). Amb al·lusions al Gn, Dt, Sir, Is, Ha, Ml, Jb, Ez i, sobretot, als Salms. És construït a partir d’un joc de contrastos: abaixament/elevació. Maria lloa la grandesa de Déu: és poderós perquè ha fet per ella coses grans; el seu braç és potent ––una referència a la sortida d’Egipte–– i capgira valors considerats humans: els orgullosos són dispersats; el poderosos, destronats; i els rics, despullats; per contrast, els humils són elevats i els afamats són saciats. Maria confessa Déu com el seu salvador. I ho diu en temps passat: «ha fet el poder en el seu braç». Maria, la dona humil, portadora del pla salvador de Déu, ens diu, des de la fe més profunda, que Déu ja ha actuat i que no pararà de fer-ho a favor dels i de les qui estima.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

• On hem descobert l’acció poderosa de Déu en la nostra vida i acció?
• Sabem reaccionar com Maria davant l’acció amorosa de Déu?
• I sabem lloar la fe de les persones que ens posen davant l’amor del Senyor?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: L’obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat

 

D. 18 de durant l’any B 

(28 juliol 2024)

1. Llegim el text (Jn 6,24-35)

²⁴Així, doncs, quan la gent s’adonà que Jesús no era allí, ni tampoc els seus deixebles, van pujar a les barques i se n’anaren a Cafarnaüm a buscar Jesús. ²⁵Així que el trobaren a l’altra banda del llac, li van preguntar: Rabí, quan has arribat? ²⁶Jesús prengué la paraula i els digué: En veritat, en veritat us ho dic: vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats. ²⁷Però no us heu d’afanyar tant per l’aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dona vida eterna. I el Fill de l’home us donarà aquest aliment, perquè Déu, el Pare, l’ha marcat amb el seu segell. ²⁸Ells li preguntaren: Com hem d’actuar per a fer les obres de Déu? ²⁹Jesús els respongué: L’obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat. ³⁰Li replicaren: I tu, quin senyal realitzes, perquè el vegem i et creguem? Què pots fer? ³¹Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l’Escriptura: Els donà pa del cel per aliment. ³²Llavors Jesús els respongué: En veritat, en veritat us ho dic: no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dona l’autèntic pa del cel. ³³El pa de Déu és el que baixa del cel i dona vida al món. ³⁴Ells li demanen: Senyor, dona’ns sempre pa d’aquest. ³⁵Jesús els diu: Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

El text forma part del discurs del pa de vida (Jn 6,22-59) que presenta un doble moviment: 1) anar cap a Jesús i a creure-hi; i 2) entrar-hi en comunió. L’evangeli d’avui forma part del primer moviment. Després del gest profètic, Jesús suscita l’anhel d’anar cap ell, d’entrar-hi en relació. Així el «pa» pren un significat simbòlic que culminarà en l’afirmació de Jesús del final del nostre text: Jo sóc el pa de vida.

La narració és moguda per tres qüestions que la multitud formula a Jesús i que ell respon en una dimensió de profunditat desconeguda pels qui li formulen les preguntes. La primera és: Rabí, ¿quan has arribat?. Jesús s’ha retirat i la gentada l’ha perseguit amb obstinació. Al·lusió al fet que Déu es fa present en Jesús. Finalment l’han trobat a Cafarnaüm. La resposta de Jesús és que el cerquen per una raó equivocada: heu menjat pa i heu quedat saciats. Jesús els convida al «menjar que dona la vida eterna». Jesús sap que la gent ha de menjar –ha donat aliment a cinc mil persones–, però també sap que la vida és més que menjar. La gent, però, no aconsegueix d’entendre qui és Jesús.

Aquí ens acostem al cor del missatge del quart evangeli: els senyals de Jesús són fets extraordinaris que transformen una situació no volguda per Déu, però això sol no vol dir res si no percebem que són signes que apunten al do etern de Déu en Jesús.

La preocupació de la gent pels beneficis immediats els ha privat de veure el que realment importa perquè és l’única realitat que ho omple tot de sentit: la vida que Déu ha donat per Jesús, que és una altra cosa distinta de l’aliment que dona el blat de la terra, i fins i tot supera fins a l’inimaginable, el mannà del desert, que Déu havia donat per mediació de Moisès. Aquí la gent es troba en presència d’una realitat nova que és do de Déu: és el meu Pare qui us dona l’autèntic pa del cel. El pa de Déu és el que baixa del cel i dona vida al món. Aquest pa té un nom propi: és Jesús.

3. Mirem la nostra vida i acció

• Què busco en Jesús? Em sento atret/a per la persona de Jesús?
• En quin sentit Jesús és l’aliment que em dona Déu?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Feu seure tothom

Diumenge 17 de durant l’any B 

(28 juliol 2024)

 

1. Llegim el text: Jn 6,1-15

¹Després d’això, Jesús se’n va anar a l’altra banda del llac de Galilea o de Tiberíades. ²El seguia molta gent, perquè veien els senyals que feia amb els malalts. ³Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els seus deixebles. ⁴Era a prop la Pasqua, la festa dels jueus.  ⁵Llavors Jesús alçà els ulls i, en veure la gran gentada que acudia cap a ell, digué a Felip: On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests? ⁶De fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer. ⁷Felip li va respondre: Ni amb dos-cents denaris no n’hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú. ⁸Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu: ⁹Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d’ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent? ¹⁰Jesús digué: Feu seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba i s’hi assegueren; només d’homes, eren uns cinc mil. ¹¹ Llavors Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. ¹²Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles: Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res. ¹³Ells els van recollir i amb els bocins d’aquells cinc pans d’ordi ompliren dotze cistelles: eren les sobres després d’haver menjat. ¹⁴Quan la gent veié el senyal que ell havia fet, començaren a dir: Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món. ¹⁵Jesús s’adonà que venien a emportar-se’l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

El relat ens presenta l’espai i el temps de l’escena amb els seus protagonistes: Jesús, la gent i els deixebles. La situació en una muntanya dona una solemnitat a l’escena. Jesús hi puja i s’hi asseu amb els deixebles. Es tracta del lloc on el profeta Isaïes situa el banquet de tots els pobles davant la presència de Déu, on la vida triomfarà sobre la mort i formarem una fraternitat. Es tracta d’una clara referència a l’acompliment d’Is 25,6-10.

El fet que la Pasqua sigui a prop indica la proximitat de la mort de Jesús. Encara no ha arribat la Pasqua, l’hora de manifestar el seu amor fins a l’extrem, l’hora de tornar al Pare (Jn 13,1).

Jesús contempla la gent que se li acosta. Amb el gest de la multiplicació dels pans i els peixos, Jesús apareix com el qui es dona generosament i gratuïtament a tothom per amor. Jesús, perquè la gent tingui vida, dona més que uns pans, es dona ell mateix morint per amor. Amb la imatge de l’aliment gratuït, Jesús és el regal de la vida que Déu ens ofereix.

Els pans d’ordi eren els pans dels pobres, però també eren els primers que es feien per a oferir-los a Déu en acció de gràcies perquè ens dona aliment. El salari d’una jornada era d’un denari, calien dos-cents dies per guanyar dos-cents denaris Els peixos representen el que s’afegeix al pa en un banquet solemne.

Jesús convida a seure tothom sobre l’herba, és a dir, Jesús convida a participar d’aquest banquet de fraternitat i de victòria sobre la mort amb el mateix Senyor.

Jesús fa els gestos que recorden l’Últim Sopar i que actualitzem en l’Eucaristia. Jesús mateix és el qui ens dona l’aliment que no caduca (en canvi, l’herba s’asseca).

Jesús convida a recollir el que ha sobrat. Allò que sobra no es pot perdre, perquè l’aliment rebut de Jesús no caduca, no es fa malbé, per això cal recollir-lo. L’Eucaristia representa l’aliment que no caduca i que ens dona la vida que ve de Déu.

Davant del gest de Jesús, la gent el reconeix com el profeta que havia de venir. Qui és aquest profeta? És el personatge que Déu havia promès a Moisès (Dt 18,15). Però la gent sembla aclamar el profeta que va alliberar el poble de l’esclavatge d’Egipte, i que ara els alliberarà de l’ocupació romana. La gent vol un rei que els protegeixi de l’invasor i els governi amb justícia. Jesús no és aquest rei polític que volen.

Jesús és temptat amb el fet de convertir-se en un personatge amb poder polític i militar. Però Jesús es retira tot sol, sense els deixebles, a la muntanya. La muntanya és el lloc de trobada amb Déu. Jesús va a trobar-se amb el seu Pare, perquè l’animi en la seva entrega generosa i gratuïta per amor.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

• Fem com Jesús, és a dir, ens retirarem per tal de no deixar-nos atrapar pel fum de la fama i trobar-nos amb el Pare?
• Demanem la força al Pare perquè donem tot el que tenim i som per amor?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica

D. 16 de durant l’any B 

(21 juliol 2024)

1. Llegim el text (Mc 6,30-34)

Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica. Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar. Se n’anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest fragment serveix de pròleg de la primera multiplicació dels pans, gest profètic de compassió, d’anticipació del banquet del Regne.

Els apòstols tornen per a referir a Jesús el que han fet i ensenyat, és a dir, compartir amb Jesús l’acció transformadora i evangelitzadora duta a terme.

Els apòstols (enviats a evangelitzar i transformar persones i realitats) retornen cansats, i Jesús els proposa de reposar en un lloc tranquil per refer les forces. Jesús sap acompanyar en el procés de tota acció evangelitzadora i transformadora. L’acció absorbeix tant que ni deixa temps per menjar. Jesús recorda que no tot és acció, cal moments de trobada personal i per valorar el procés fet i gaudir-ne.

Els apòstols, els protagonistes de l’acció, necessiten d’un temps per a trobar-se amb Jesús, estar-s’hi i gaudir-ne.

Jesús es compadeix dels qui van perduts i desorientats, molts segueixen Jesús perquè necessiten d’un autèntic pastor, és a dir, d’un mestre i guia, d’un acompanyant que els orienti en el camí de la felicitat, en el camí de l’amor als altres.

La compassió de Jesús és més que un afecte merament humà. Amb la compassió Jesús expressa l’opció de Déu per la humanitat malmesa i desorientada. L’amor gratuït i desinteressat pel qui no té nom, pel qui no troba ningú que l’acompanyi i l’orienti mou l’acció de Jesús. L’amor educa i transforma les persones.

Jesús és Déu mateix que ensenya el seu poble el camí a seguir, el camí cap a la vida per sempre.

3. Mirem la nostra vida i acció

·       L’equip o grup de RdV és un moment clau per a trobar-me amb Jesús i explicar-li el que he fet i descobert?

• La pregària de l’equip és una manera d’explicar-ho?
• En quins moments o situacions cerco Jesús perquè sigui el meu mestre i pastor?
• Quan m’identifico amb la compassió de Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Els donà poder sobre els esperits malignes i els instruïa...

 

Diumenge 15 de durant l’any B 

(14 juliol 2024)

1.Llegim el text (Mc 6,7-13)

⁷ Llavors Jesús va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes ⁸i els instruïa dient: No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. ⁹Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits. ¹⁰I els deia encara: Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. ¹¹Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells. ¹² Ells se’n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. ¹³Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Jesús envia els Dotze i els confereix poder contra les forces del mal. El text comença amb l’enviament dels Dotze de dos en dos, continua amb dos tipus d’indicacions, unes sobre l’equipament per a la missió i les altres sobre el comportament dels apòstols o enviats, i acaba amb una indicació sobre el resultat de la missió.

Jesús envia els Dotze a anunciar l’Evangeli i a lluitar contra les forces del mal, i ho fa després del seu fracàs al seu poble natal. Ara Jesús compta amb la col·laboració dels Dotze per a continuar la missió rebuda del Pare. Marc destaca que és Jesús qui els envia i ho fa de dos en dos perquè cal ajudar-se i acompanyar-se en la missió.

Les indicacions sobre l’equipament per a l’acció evangelitzadora i transformadora volen destacar la senzillesa i la pobresa dels deixebles enviats, d’aquesta manera queda més palesa la seva confiança en Déu i no tant en les seves forces i mitjans. En altres paraules, els apòstols han de manifestar, amb la senzillesa de la seva vida, una confiança total en Déu. Cal notar que, a diferència de Mt 10,10 i Lc 9,3; 10,4, el bastó i les sandàlies són permesos perquè l’evangelista pot haver tingut present una missió en territoris on això era necessari.

Les indicacions sobre el comportament suposen la llibertat dels qui reben l’Evangeli, és a dir, acollir-lo o refusar-lo. El qui refusa el missatger o l’enviat significa que refusa l’Evangeli, el missatge de salvació rebut; i per tant, trenca la comunió amb el do del Regne ofert, que és una existència de comunió amb Déu i amb els pobres i entre els humans. I per això espolsar-se la terra o la pols de sota els peus és un signe que expressa el trencament amb algú. Els jueus, quan tornaven d’un país pagà, s’espolsaven la pols dels peus per no fer impura la Terra Santa. Per tant, la possibilitat del rebuig ha de ser presa seriosament. Aleshores, el fet d’espolsar-se la terra de les sandàlies pot ser un «testimoni» visible del que significa aquest rebuig, fet amb l’esperança que un canvi de pensament encara és possible.

Els Dotze fan el mateix que Jesús, és a dir, proclamen la conversió i expulsen els dimonis. A més ungeixen amb oli malalts i es guareixen. En el món jueu i grecoromà l’oli era com una mena de remei per a les ferides i que alleugeria el cos del malalt. En aquest relat de Marc, l’oli esdevé un signe de l’ajuda concedida per Déu, destinada al cos malalt. Precisament l’ajut concedit per Déu en les guaricions de malalts i en l’expulsió dels dimonis indica la irrupció del Regne de Déu.

3. Mirem la nostra vida i acció. Jesús compta amb mi com a col·laborar seu en la missió d’anunciar i fer present el Regne. En soc conscient i com hi col·laboro?

En els moments de refús i desengany experimento la força i el suport de Jesús per tal de continuar en la missió del Regne?