Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No digueu res a ningú d’aquesta visió fins que el Fill de l’home hagi ressuscitat d’entre els morts

 

La Transfiguració del Senyor A 

(6 agost 2023)

 

1. Llegim el text (Mt 17,1-9)

¹Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, i se’ls endugué a part dalt d’una muntanya alta. ²Allí es transfigurà davant d’ells: el seu rostre es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. ³Llavors se’ls van aparèixer Moisès i Elies, que conversaven amb Jesús. ⁴Pere digué a Jesús: Senyor, és bo que estiguem aquí dalt. Si vols, hi faré tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies. ⁵Encara parlava, quan els cobrí un núvol lluminós, i una veu digué des del núvol: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo. ⁶Els deixebles, en sentir-ho, es van prosternar amb el front a terra, plens de gran temor. ⁷Jesús s’acostà, els tocà i els digué: Aixequeu-vos, no tingueu por. ⁸Ells van alçar els ulls i no veieren ningú més que Jesús tot sol. ⁹Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va donar aquesta ordre: No digueu res a ningú d’aquesta visió fins que el Fill de l’home hagi ressuscitat d’entre els morts.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

La transfiguració de Jesús, la seva transformació lluminosa (apareix com el qui és: llum, diví), s’esdevé davant els ulls de Pere, Jaume i Joan, els tres deixebles que són testimonis dels fets cabdals de la vida de Jesús. I s’esdevé dalt d’una muntanya alta (lloc de trobada amb Déu) amb alguns efectes especials: la transfiguració de Jesús i l’aparició de Moisès i Elies; l’aparició d’un núvol lluminós (com a signe de presència del Senyor); i la veu des del núvol que revela la identitat de Jesús com a Fill estimat i fidel, i que convida a escoltar-lo. Aquests efectes indiquen que ens trobem davant d’una manifestació divina o teofania; és a dir, Déu es manifesta d’una manera única i peculiar en la història humana.

La veu del Pare, ressò de la teofania del baptisme (Mt 3,16-17), corregeix i resitua la interpretació de Pere (la veu dels Dotze), que tendia a posar en el mateix nivell Jesús i els protagonistes de la revelació bíblica, Moisès i Elies. Jesús dona plena significació a la Llei i els Profetes (Mt 5,17) i ara i aquí és la cabana de la presència i del trobament amb Déu.

Tot i manllevar imatges de les teofanies bíbliques i de les visions apocalíptiques (la muntanya, la resplendor del rostre i dels vestits, el núvol i la veu divina, així com la reacció d’esglai i el silenci), la narració mostra la novetat de l’esdeveniment Jesús, Fill de Déu i Fill de l’home, és del món diví, però viu i mor immers en la història humana. Una novetat que només s’entendrà després de la seva resurrecció d’entre els morts (cf. Mt 17,9). Jesús anticipa la victòria definitiva sobre la mort.

Jesús és la definitiva Paraula de Déu, per això els tres testimonis no veuen ningú més que Jesús tot sol. (Mt 17,8). Tota l’escenografia apunta que, ara i aquí, cal escoltar Jesús (Mt 17,5; Dt 18,15).

3. Pensem-hi. He fet cap experiència de gaudi inexplicable pel trobament amb Jesús en la pregària, en l’Eucaristia, o en un recés? Escolto Jesús en el meu camí, en la meva vida i acció? És bo (o no) de conèixer que, al final, tot acabarà bé?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp

 

D. 17 durant l’any A 

(30 juliol 2023)

 

1. Llegim el text (Mt 13,44-52)

⁴⁴Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. ⁴⁵També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines: ⁴⁶quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra. ⁴⁷També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l’aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. ⁴⁸Un cop plena, la treuen a la riba, s’asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents. ⁴⁹Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos, ⁵⁰i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. ⁵¹¿Ho heu comprès, tot això? Li responen: Sí. ⁵²Ell els diu: Doncs bé, tot mestre de la Llei que s’ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tenim tres paràboles: el tresor amagat, el mercader que troba la perla de gran valor i la gran xarxa; i una reflexió sobre els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne.

La paràbola del tresor amagat i la perla de gran valor apunten al  mateix model: quan es troba una cosa de gran valor, la persona que la troba ven tot el que té per tenir-la. L’experiència és diferent, per al pagès, perquè la trobada és inesperada, i per al mercader, perquè la trobada és fruit d’una recerca persistent. Però la realitat trobada esdevé la prioritat absoluta. El Regne esdevé la prioritat. Així ambdues paràboles proposen de fer el que fan els protagonistes, és a dir, vendre tot el que tenen per tal de comprar el tresor i la perla de gran valor trobats. Ací Jesús valora la decisió d’arriscar-ho tot per tal de no perdre l’ocasió única d’haver trobat el Regne.

La paràbola de la xarxa recorda la del blat i la del jull. La imatge del judici final recorda que ser deixebles del Regne no és un joc d’atzar, sinó una opció. Aquesta paràbola mostra el contrast entre la recollida de tot tipus de peixos i la separació que se’n fa a la platja. No es tracta de refusar ningú ni de dir que no hi ha res a fer: cal tirar les xarxes, és a dir, cal anunciar i fer present l’Evangeli, sense fer distincions ni elits. No podem restar de braços plegats.

La referència al mestre de la Llei que es fa deixeble del Regne recorda que tota l’Escriptura meditada, pregada i viscuda esdevé completament nova i inesperada en Jesús. El Regne és una sorpresa que t’implica totalment.

 

3. Pensem-hi

• Amb quin tresor amagat m’he trobat? I quina perla de gran valor he cercat i he trobat? Què prioritzo en la meva vida i acció?
• Anuncio l’Evangeli i en soc testimoni, sense fer distinció de persones?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona va amagar dins tres mesures de farina

 

D. 16 durant l’any A 

(23 juliol 2023)

 

1. Llegim el text (Mt 13,24-43)

²⁴Després els proposà aquesta altra paràbola: —Amb el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp; ²⁵però, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se’n va anar. ²⁶Quan els brins van créixer i es va formar l’espiga, aparegué també el jull. ²⁷Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: —Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D’on ha sortit, doncs, el jull? ²⁸ Ell els respongué: —Això ho ha fet un enemic. Els mossos li diuen: —¿Vols que anem a arrencar el jull? ²⁹Ell els respon: —No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. ³⁰Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors: “Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i entreu-lo al meu graner.”

³¹Els proposà encara una altra paràbola: —Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: ³² la mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot vénen els ocells del cel a fer niu a les seves branques.

³³Els digué una altra paràbola: —Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona va amagar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar. ³⁴Tot això, Jesús ho digué a la gent en paràboles, i no els deia res sense paràboles. ³⁵Així es va complir allò que havia anunciat el profeta: Obriré els llavis per parlar en paràboles, proclamaré coses amagades des de la creació del món. ³⁶Llavors deixà la gent i se’n va anar a casa. Els deixebles se li acostaren i li digueren: —Explica’ns la paràbola del jull sembrat en el camp.

³⁷Ell els digué:  —El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. ³⁸El camp és el món. La bona llavor són els fills del Regne. El jull són els fills del Maligne. ³⁹L’enemic que ha sembrat el jull és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. ⁴⁰Així com arrenquen el jull i el cremen al foc, així passarà a la fi del món: ⁴¹el Fill de l’home enviarà els seus àngels a arrencar del seu Regne tots els qui fan caure en pecat i els qui obren el mal, ⁴²i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. ⁴³Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare.

Qui tingui orelles, que escolti.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tenim tres paràboles: la del jull enmig del blat, la del gra de mostassa i la del llevat dins la pasta, i només la interpretació d’una d’elles: la del jull. L’atenció se centra en la paràbola del jull que és una de les paràboles, juntament amb la del sembrador, oficialment interpretada. Aquí, però, Mateu ha separat la paràbola de la seva interpretació, col·locant-les en dos contextos, en què es pressuposen dos tipus de destinataris: la paràbola és adreçada a la gent, a l’aire lliure, mentre que l’explicació és donada als deixebles a casa (és a dir, al si de la comunitat eclesial). Així, Mateu convida a llegir la paràbola sense barrejar-hi la relectura al·legòrica que ofereix a part.

1) La paràbola del jull. En la tradició rabínica zitzània rep el nom zunîm, que recorda el verb zanâh: prostituir-se. No s’hauria d’excloure que Mateu pensi en la infidelitat d’Israel a Jesús, infidelitat vista com a adulteri, en la línia de la tradició profètica. A la paràbola, hi ha expressats el parer dels interlocutors, que volen arrencar immediatament el jull, i el de Jesús, que manifesta la paciència de Déu i la pròpia consciència que té d’acomplir una missió que no ha d’anticipar en res el judici de Déu. La punta de la paràbola rau precisament en aquest contrast: la impaciència dels oients i la paciència de Déu.

La narració de Mateu, dramatitzada en els dos diàlegs entre els mossos i l’amo, contraposant dues visions diferents, és una composició original sense paral·lel en la tradició sinòptica, i és molt probable que reprengui, amb tocs al·legòrics, una paràbola que en el seu nucli bàsic es remunti a Jesús. En la intenció de Mateu, la paràbola desenvolupa un doble paper: és una severa advertència al judaisme que ha refusat i no acull l’Evangeli, i alhora una exhortació i crida als deixebles perquè continuïn la seva missió sense caure en la temptació del fanatisme integrista i apocalíptic, és a dir, sense precipitar-se a condemnar.

2) Les paràboles del gra de mostassa i del llevat posen en relleu el contrast entre l’inici petit i insignificant i el final excepcionalment impressionant. Volen descriure l’acció de Déu en relació amb la vida i el ministeri de Jesús i conviden a l’esperança. I alhora volen criticar el triomfalisme messiànic i l’expectació d’una manifestació espectacular de Jesús. Déu parteix del que és petit i insignificant. Dues paràboles que mostren el Regne com una realitat en marxa en la qual se’ns proposa d’entrar-hi.

3) La paràbola del jull interpretada ve encapçalada amb el canvi d’escenari: a casa amb els deixebles. La resposta de Jesús a la pregunta dels deixebles queda distribuïda en dues unitats d’estil i to divers: la primera és una mena de petit diccionari al·legòric (Mt 13,37-39) i la segona és una presentació, amb imatges i expressions, en part noves, de la sort final dels malvats i dels justos (Mt 13,41-43). Ací Mateu convida els deixebles a perseverar en el Regne del Fill, a fi d’entrar com a justos en el Regne resplendent del Pare. L’accent, però, és posat sobre el risc de ser condemnats per la infidelitat a l’Evangeli.

Així doncs, en el temps present, cal mantenir-se fidel, en la vida i en l’acció, a la voluntat del Pare expressada d’una manera definitiva en el seu Fill Jesús. Això és un sa antídot contra tot tipus de fanatisme integrista, contra tota mena d’indiferència davant la radicalitat i novetat de l’Evangeli, i contra el típic pragmatisme pastoral.

3. Pensem-hi

Sóc impacient a arrencar tot allò de negatiu que trobo o descobreixo? Sóc pacient a descobrir l’acció i la presència de Déu en la vida i l’acció pròpies i en la dels altres?

Menyspreo allò petit i insignificant per petit i insignificant? Cerco l’espectacularitat?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Un sembrador va sortir a sembrar

 

D. 15 de durant l’any A 

(16 juliol 2023)

 

1. Llegim el text (Mt 13,1-23)

¹Aquell dia, Jesús va sortir de la casa i es va asseure vora el llac. ² Es reuní tanta gent entorn d’ell, que va haver de pujar en una barca i s’hi assegué. La gent es quedà vora l’aigua. ³Ell els va parlar llargament en paràboles. Deia:

—Un sembrador va sortir a sembrar. ⁴Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. ⁵Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; ⁶però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, perquè no tenien arrels. ⁷ Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren. ⁸Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u.

⁹»Qui tingui orelles, que escolti.

¹⁰Els deixebles s’acostaren i li van preguntar:

—Per què els parles en paràboles?

¹¹Ell els respongué:

—A vosaltres, us és donat de conèixer els misteris del Regne del cel, però no a ells. ¹²Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda. ¹³Per això els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. ¹⁴Així es compleix en ells aquella profecia d’Isaïes que diu: »Escoltareu, però no comprendreu; mirareu, però no hi veureu. ¹⁵S’ha fet insensible, el cor d’aquest poble, s’han tapat les orelles, han tancat els ulls, no fos cas que els seus ulls hi veiessin, les seves orelles hi sentissin, el seu cor comprengués i es convertissin. I jo els guariria! ¹⁶»Feliços, en canvi, els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten! ¹⁷En veritat us dic que molts profetes i justos van desitjar veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.

¹⁸»Per tant, escolteu ara, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador. ¹⁹A tot aquell qui escolta la paraula del Regne però no la comprèn, ve el Maligne i li pren la llavor sembrada en el seu cor. Aquest és el de la llavor sembrada arran del camí. ²⁰El de la llavor sembrada en un terreny rocós és el qui escolta la paraula i de seguida la rep amb alegria, ²¹però no té arrels dintre d’ell, és inconstant: tan bon punt la paraula li porta tribulacions o persecucions, sucumbeix tot seguit. ²²El de la llavor sembrada enmig dels cards és el qui escolta la paraula, però les preocupacions d’aquest món i la seducció de les riqueses arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. ²³El de la llavor sembrada en terra bona és el qui escolta la paraula i la comprèn; aquest dóna fruit, i arriba al cent, al seixanta o al trenta per u.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

S’inicia l’anomenat Discurs en paràboles. Els destinataris són, d’una banda, la gent, i de l’altra els deixebles. Allò que separa ambdós grups és escoltar i entendre la paraula del Regne (Mt 13,19.23.51), i així conèixer els secrets del Regne (Mt 13,11).

El text comprèn: (1) la introducció a tot el discurs (Mt 13,1-3a), que mostra Jesús, que ha sortir de la casa de Pere (8,14), assegut, com a mestre, dalt d’una barca i vora el llac; (2) la paràbola del sembrador (Mt 13,3b-9), on destaca tant el resultat obtingut per la llavor caiguda sobre terrenys diferents, com l’acció del sembrador; (3) el motiu del discurs en paràboles (Mt 13,10-17), que parteix del fet que els deixebles s’acosten a Jesús (és una manera de reconèixer que és el Senyor) a fi de preguntar-li perquè parla en paràboles a la gent; (4) la relectura de la paràbola del sembrador (Mt 13,18-23). En aquest quadre, es distingeix el nivell de Jesús i el de Mateu. En un primer moment, Jesús respon a la visió depriment dels seus oients, que constaten que tots els esforços de la seva predicació i acció acaben en fracàs, amb una certesa: el que Déu ha encetat segur que, contra tota esperança, reeixirà.

La paràbola del sembrador s’inspira en la imatge bíblica que connota l’acció eficaç de Déu, que infon esperança en una situació de crisi. El sembrador ha sortit a escampar la llavor sense preocupar-se d’escollir-ne el terreny: així és com actua lliurement Déu. El missatge d’esperança, davant del fracàs del ministeri de Jesús, és suggerit pel contrast entre els tres primers quadres i l’últim: el no acolliment constatat i l’acolliment assegurat. Així doncs, cal notar la diversa reacció que troba la paraula i acció de Jesús, només els petits (cf. Mt 11,25-26), els pobres i els pecadors, l’acullen amb fe i alegria.

Mateu rellegeix aquesta paràbola des de la seva experiència eclesial. Ara i ací es tracta d’infondre confiança en els qui continuen l’obra de Jesús, malgrat les diverses reaccions. Mateu recorda que l’acció lliure del sembrador d’escampar arreu la llavor, s’arrela en l’acció lliure de Déu (per tant, l’èxit està assegurat) i en la seva elecció dels petits, perquè continuïn la missió de Jesús.

El doble nivell interpretatiu també es veu en la invitació conclusiva a escoltar la predicació del Regne. Jesús afirma l’èxit de la missió, perquè aquesta és la voluntat del Pare. Mateu exhorta a donar fruit, acollint la paraula i l’acció de Jesús, fent la voluntat del Pare. I per a Mateu, la continuació fidel i perseverant de la missió de Jesús implica superar les crisis característiques d’una comunitat, que viu en un medi hostil i que està formada per benestants, als qual cal treure la son de les orelles.

 

3. Pensem-hi

·       Acullo la Paraula de Déu en la meva i acció? I em deixo interpel·lar o transformar per ella?

·       Confio en la presència i l’acció de Déu en la meva vida i acció?

·       Tot i la situació present, mantinc l’esperança en la construcció del Regne?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra

 

D. 14 durant l’any A 

(9 juliol 2023)

1. Llegim el text (Mt 11,25-30)

²⁵En aquell temps, Jesús digué: T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. ²⁶Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho. ²⁷El meu Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar. ²⁸Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. ²⁹Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que soc mansuet i humil de cor, i la vostra ànima trobarà repòs,  ³⁰perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Som davant d’una reflexió cristiana (recollida també a Lc 10,21-22, però sense els tres últims versets: la invitació als cansats i afeixugats i la promesa de repòs) sobre unes paraules que remuntarien fins al mateix Jesús de Natzaret, el qual es presenta en la seva relació amb Déu com el Fill i en relació amb els deixebles com a mestre.

Jesús s’adreça, en primer lloc, al Pare, el Senyor de l’univers, i després, als seus interlocutors, que són finalment identificats com els qui esteu cansats i afeixugats. En aquesta benedicció de Jesús, s’hi poden distingir tres moments caracteritzats per les diverses formes verbals o pels continguts temàtics: el primer, pel verb beneir, en forma de pregària al Pare, amb doble motivació: perquè heu revelat... i heu amagat...; el segon, pels verbs entregar (posar a les mans) i conèixer; i el tercer, pels tres verbs en imperatiu: veniu, accepteu i feu-vos deixebles meus, als quals són associats dues proposicions en futur: us faré reposar i trobareu el repòs, i una motivació final: el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera.

L’accent de la benedicció de Jesús al Pare recau sobre els seus destinataris: els senzills o petits, descartant els savis i els entesos. Els petits són els marginats i sobrants de la societat. L’objecte de la revelació feta als petits és la comprensió de les obres del Messies davant la incomprensió i el refús d’aquesta generació (Mt 11,2.19) i de les poblacions galilees (Mt 11,20-24). L’elecció gratuïta dels petits és justificada pel fet que l’únic mediador històric d’aquesta revelació és el Fill que es manifesta als pobres i als desheretats de tota mena.

Qui són els petits o senzills? Segons la tradició bíblica, són els pobres, els qui reben la nova del Regne (Mt 11,5; Is 61,1), i són els destinataris de la felicitat del Regne (Mt 5,3); ací els petits s’oposen als savis i entesos, que, en la tradició profètica, s’oposen als humils i pobres (Is 29,14.19). En la perspectiva de Mateu, el text assumeix un to polèmic antifariseu: els petits són els deixebles, oposats als escribes (savis) i fariseus (entesos). Aquesta doble interpretació s’empelta en la de Jesús, que reconeix l’acció salvadora i gratuïta del Pare en la doble reacció enfront del seu missatge i de la seva persona: el joiós acolliment pels pobres i desheretats, pecadors, malalts, ignorants, marginats i sobrants i l’obstinat refús dels responsables qualificats pel «saber» i l’«experiència» religiosa.

El jou que ofereix Jesús no és més un sistema legal a interpretar i practicar segons els escribes i fariseus, sinó el seguiment d’una persona i d’un missatge: el Fill que manifesta i realitza plenament i definitivament la voluntat del Pare, que atorga la felicitat (cf. Sir 6,24-30). El que és suau i lleuger és ser deixeble de Jesús, és a dir, ser-li fidel i lleial.

3. Pensem-hi

M’és suau i lleuger ser deixeble de Jesús? Per què?

Permeto, com els senzills i els petits, que Déu sigui Déu en la meva vida i acció?

En la meva pregària, sé donar gràcies a Déu perquè em fa reposar en el seu Fill Jesús?