Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: L’Esperit el va conduir pel desert durant quaranta dies, i era temptat pel diable

 

D.1r de Quaresma C 

(6 de març de 2022)

1. Llegim el text (Lc 4,1-13)

¹Jesús, ple de l’Esperit Sant, se’n tornà del Jordà. L’Esperit el va conduir pel desert ²durant quaranta dies, i era temptat pel diable. En tots aquells dies no va menjar res, i quan s’hagueren acabat, va tenir fam. ³El diable li digué: Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa. ⁴Però Jesús li va respondre: L’Escriptura diu: L’home no viu només de pa. ⁵Després el diable se l’endugué enlaire, li va mostrar en un instant tots els reialmes del món ⁶i li digué: Et donaré tota l’autoritat i la glòria d’aquests reialmes: me l’han confiada a mi, i jo la dono a qui vull. ⁷Adora’m i tot serà teu. ⁸Jesús li respongué: Diu l’Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, serveix-lo només a ell. ⁹Després el conduí a Jerusalem, el va posar al punt més alt del temple i li digué: Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix. ¹⁰Diu l’Escriptura: Donarà ordre als seus àngels de guardar-te. ¹¹I encara: Et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres. ¹²Jesús li contestà: Diu l’Escriptura: No temptis el Senyor, el teu Déu. ¹³Un cop el diable hagué acabat tota mena de temptacions, s’allunyà d’ell fins al temps oportú.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Lluc teixeix l’escena de les temptacions de Jesús amb la del seu baptisme i la seva genealogia, Jesús és temptat precisament perquè és el Fill de Déu. I la situa abans de l’inici del seu ministeri públic. El fet que Jesús sigui ple de l’Esperit connecta aquesta escena amb la del baptisme i amb la de la sinagoga de Natzaret, sense oblidar que Lluc ja ha presentat Jesús actuant per tot Galilea, ple de l’Esperit (Lc 4,14-15).

Les temptacions recorden tres moments del camí d’Israel: el mannà al desert (Ex 16), el do de la terra (Dt 34,1-4) i l’aigua de la roca (Ex 17,1-7). On Israel havia fallat per la seva desobediència, Jesús en surt victoriós per la seva obediència. Lluc, al contrari de Mateu, no segueix l’ordre de la narració bíblica del poble cap a la terra promesa, el modifica a fi de situar la última a Jerusalem, el lloc central de la seva obra.

Les temptacions qüestionen els tres pilars de la fe jueva: la Paraula de Déu, la Terra i el Temple. El diable, que confon i divideix, vol impedir que Jesús faci present la Paraula, el Regne (la Terra) i la glòria del Senyor (el Temple). I alhora expressen l’oposició a la persona de Jesús, el Fill de Déu.

La 1ª: el pa. El diable suggereix a Jesús que posi la paraula al seu servei i manifesti clarament la seva identitat, prescindint de fer la voluntat del seu Pare. Jesús replica que l’obediència a la Paraula de Déu és l’aliment, ara i aquí (cf. Dt 8,3). La 2ª: enlaire, a fi d’abastar amb la mirada tots els reialmes del món. El diable incita Jesús a la idolatria. Jesús replica amb la fe en l’únic Sobirà del món (cf. Dt 6,13). La 3ª: al punt més alt del Temple. El diable vol que Jesús dubti, com Israel, que Déu li faci costat. Jesús replica refusant d’exigir un signe del fet que Déu és amb ell (cf. Dt 6,16).

És impossible provar la realitat històrica de les tres temptacions, bàsicament tenen un valor simbòlic, però això no vol dir que siguin inventades. Totes tres corregeixen una visió errònia de la identitat i missió de Jesús, i el presenten, com a Fill de Déu, obedient a la voluntat del Pare, fins i tot en les proves. Lluc acaba les temptacions fixant la mirada cap al futur, el diable desapareix fins a una nova oportunitat, al moment de la passió i mort de Jesús, quan, de nou, intentarà destruir el pla de salvació de Déu.

3. Pensem-hi.

He sentit la seducció del poder, de la possessivitat, de la glòria de la immortalitat?

Què li demano a Déu perquè m’ajudi a superar la crua realitat i m’hi sostingui?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: ¿És que un cec pot guiar un altre cec?

 

D. 8^è de durant l’any C 

(27 febrer 2022)

 

1.Llegim el text (Lluc 6,39-45)

 ³⁹ Jesús els digué encara una paràbola: —¿És que un cec pot guiar un altre cec? ¿No cauran tots dos al clot? ⁴⁰ El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre. ⁴¹ Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? ⁴² Com li pots dir: «Germà, deixa’m que et tregui la brossa de l’ull», si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l’ull del teu germà. ⁴³ No hi ha cap arbre bo que doni fruit dolent ni cap arbre dolent que doni fruit bo. ⁴⁴ Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es verema raïm de les bardisses. ⁴⁵ L’home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l’home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal. Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Dins el discurs de la plana (Lc 6,17-49) tenim avui, d’una banda, la imatge del cec que en guia un altre i la de la brossa i la biga en l’ull (Lc 6,39-42), i de l’altra banda, la imatge de l’arbre amb fruits (Lc 6,43-45), que prepara la conclusió del discurs amb una altra imatge, la de les dues cases (Lc 6,46-49), i destaca la importància de les bones obres, com a mirall de la bondat del cor humà.

Lluc relaciona la imatge del cec que en guia un altre amb la responsabilitat de guiar en l’actualització de la Paraula (cf. Ac 8,31). Així, el guia ha de tenir bona vista a fi d’explicitar la salvació de Déu en la història. I alhora, Lluc alerta contra el fals mestre (el guia cec), que no pot mostrar el Camí de Jesús als qui tampoc no el coneixen (els altres cecs). El fet de veure el camí de la salvació, assembla el deixeble instruït al seu mestre Jesús, i per tant, pot guiar-hi com a mestre.

I amb la imatge de la brossa i la biga en un l’ull, Lluc recorda que només el qui és capaç d’assumir els propis defectes i limitacions, podrà assolir una bona vista per a guiar. Amb tot, la màxima no s’ha de restringir només als guies eclesials. Jesús recorda a tots els deixebles que s’apliquin a si mateixos la correcció que vulguin aplicar als altres.

Els fruits representen les pròpies obres (accions), que revelen la bondat o maldat del propi cor; una idea força arrelada en l’Escriptura: Is 3,10; Jr 17,10; 21,14; 25,14; 32,19; Ez 18,30; Os 10,13; Sl 62,13; Jb 34,11; Pr 24,12; Sir 16,14. Les pròpies obres (accions) i paraules també delaten els falsos mestres (els cards i les bardisses). Així doncs, cal que el cor del deixeble s’arreli en l’amor de Déu.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

Soc bon/a guia quan testimonio la Paraula de Déu acollida, viscuda i celebrada?

Assumeixo tares i limitacions pròpies per donar un bon testimoniatge?

Les meves paraules i accions manifesten que, en el meu cor, batega l’amor de Déu?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Tal com mesureu sereu mesurats

 

D. 7^è de durant l’any C 

(20 febrer 2022)

 

1.Llegim el text (Lc 6,27-38)

²⁷ Però a vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, ²⁸ beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien. ²⁹ Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra, i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit. ³⁰ Dona a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. ³¹ Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin. ³² Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d’agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen. ³³ I si feu bé als qui us fan bé, qui us ho ha d’agrair? També ho fan els pecadors. ³⁴ I si feu préstecs als qui espereu que us donaran alguna cosa, qui us ho ha d’agrair? També els pecadors fan préstecs als pecadors, si saben que en trauran un guany. ³⁵ Però vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l’Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents. ³⁶ Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós. ³⁷ No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. ³⁸Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Continua el discurs de la plana. Avui entrem de ple en el cos del discurs, on gairebé totes les dites o màximes tenen la seva correspondència en la redacció del discurs de la muntanya de Mateu (Mt 5-7). I hi entrem amb aquesta frase: A vosaltres que escolteu, jo us dic.

L’exhortació d’avui obre l’objectiu cap a l’amor als enemics (Lc 6,27-36) i després el fixa en l’amor entre els cristians (Lc 6,37-38). Precisament, la prohibició de jutjar els altres, és a dir, de criticar-los sense respectar-los, és una aplicació de l’amor entre els cristians, reflex de l’amor de Déu.

Lluc contraresta els quatre ultratges de la quarta benaurança (Lc 6,22) amb quatre manaments (Lc 6,27-28): estimeu (# us odiarà), feu bé (# us rebutjarà), beneïu (# us insultarà), pregueu (# denigrarà el nom que porteu). Així, l’enemic que cal estimar és el qui odia, el qui rebutja, el qui insulta, el qui denigra el nom del cristià. Jesús anima a respondre amb una acció positiva a tota acció negativa, per exemple, la manera de neutralitzar una maledicció és una benedicció (Lc 6,28), no es tracta sols d’acceptar-la passivament, sinó de neutralitzar tota la seva càrrega negativa amb una benedicció.

El cristià, quan rep una ofensa, ha d’estar disposat a acceptar-la, i fins i tot, a rebre’n una altra (Lc 6,29), i així manifestar-li el seu amor; aquesta acció dinamita l’antiga llei del Talió (Ex 21,24; Lv 24,19-20; Dt 19,21). La dignitat és l’única cosa que no ha de perdre el pobre, l’indefens, això significa parar l’altra galta (Lc 6,29): no deixar-se humiliar, que és el que normalment pretén l’agressor, i fer-ho sense violència. I quan es tracta d’una evident injustícia, l’arma de l’agredit és donar-li també el mantell (Lc 6,29). L’única cosa que no es pot prendre al pobre és el mantell, perquè sense el mantell queda totalment nu. Aleshores el fet de donar-li també el mantell suposa posar en evidència l’agressor en la seva maldat, és a dir, d’alliberar-lo de la seva lògica i praxi de poder, d’aprofitar-se del dèbil. Així es trenca la dinàmica de violència. No es tracta de claudicar, sinó de vèncer el mal amb el bé, i així alliberar l’agressor del mal.

El cristià, com a mostra de l’amor, també ha de mostrar la seva generositat i renunciar a qualsevol interès personal, no es pot reservar res interessadament (Lc 6,30.34).

En relació a Mateu, Lluc anticipa l’anomenada regla d’or (cf. Tb 4,15): Feu als altres allò que voleu que ells us facin (Lc 6,31; Mt 7,12), perquè en la seva visió no és una fórmula que resumeixi la Llei i els Profetes (com a Mateu), sinó una fórmula que resumeix el manament de l’amor als enemics. Amb tot, Jesús vol que el deixeble vagi més enllà de la reciprocitat que proclama aquesta regla, és a dir, l’amor a si mateix no pot ser ni ha de ser l’única i suprema pauta de comportament per al cristià. Aquesta concepció és explicitada més endavant, quan amb les accions d’estimar els enemics, fer el bé i prestar sense esperar res a canvi (Lc 6,35), Jesús destaca que cal anar més enllà de l’estricta reciprocitat, i aquesta gratuïtat de l’amor als enemics té una recompensa: la filiació divina.

Sigueu compassius com ho és el vostre Pare (Lc 6,36). En formular la màxima de Mt 5,48 en termes de compassió, Lluc proposa imitar Déu en una qualitat que l’Escriptura destaca: la misericòrdia o compassió (Ex 34,6; Dt 4,31; Jl 2,13; Jo 4,2; Sl 86,15; 103,8; 111,4; 116,5; 145,8; Ne 9,17.31; 2Cr 30,9; Sir 2,11; Jm 5,11). Aquest manament resumeix l’amor als enemics, i alhora, l’amor entre els cristians, concretat en dues prohibicions: no judiqueu i no condemneu, i dos manaments: absoleu i doneu (6,37-38). I trobarem la felicitat en la generositat i la gratuïtat.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

·       Soc compassiu, misericordiós com Déu ho és? Quan i com ho soc

·       Ens sento acompanyat – amb la força de l’Esperit– a estimar els meus enemics i beneir els qui em volen mal?

·       He descobert que la felicitat està en la generositat i l’amor sense límits? Com ho visc?

·       Davant d’una possible humiliació o injustícia actuo sense violència i amb dignitat?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Ai de vosaltres...

 

D.6^è de durant l’any C 

(13 febrer 2022)

 

1. Llegim el text: Lluc 6,17.20-26

¹⁷ Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i s’aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó. ²⁰ Llavors alçà els ulls cap als seus deixebles i digué:

Feliços els pobres, perquè és vostre el Regne de Déu. ²¹ Feliços els qui ara passeu fam, perquè sereu saciats. Feliços els qui ara ploreu, perquè riureu. ²² Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l’home, la gent us odiarà, us marginarà, us insultarà i denigrarà el nom que porteu: ²³ aquell dia, alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. Igualment feien els seus pares amb els profetes.

²⁴ Però ai de vosaltres, els rics, perquè ja heu rebut el vostre consol! ²⁵ Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips, perquè passareu fam! Ai de vosaltres, els qui ara rieu, perquè us doldreu i plorareu! ²⁶ Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres! Igualment feien els seus pares amb els falsos profetes.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

El text d’avui consta del verset 17 que forma part del sumari (Lc 6,17-19), que fa com de pont a l’anomenat discurs de la plana (Lc 6,17-49), i d’obertura d’aquest mateix discurs: les quatre benaurances, que tenen de contrapunt quatre amenaces i planys (Lc 6,20-26). El sumari ens situa en un indret pla, on hi ha una multitud, que hi ha anat, bàsicament, per escoltar Jesús (Lc 6,18).

Si Mateu presenta Jesús adreçant el discurs de la muntanya a les multituds (Mt 5,1), ara Lluc el presenta adreçant el discurs de la plana només als deixebles (Lc 6,20). Aquest fet assenyala la finalitat lucana: apuntar l’estil de vida de la comunitat dels deixebles.

Les benaurances i amenaces lucanes estan escrites en la segona persona del plural i l’adverbi ara apareix dos cops a les benaurances i altres dos a les amenaces i planys. Jesús s’adreça, d’una banda, als deixebles que són pobres, que passen fam, i que ploren; i de l’altra, separant-los dels deixebles que l’escolten, als rics, als tips, i als que riuen.

L’adverbi ara marca el temps de Jesús i el temps de l’Església. En el de Jesús, la salvació ja ha arribat per als deixebles pobres, que passen fam, i que ploren. En el de l’Església, la salvació encara no ha arribat del tot, Jesús l’ha garantida per al futur; per tant, els deixebles hem d’esperar el dia que gaudirem del Regne promès, que serem saciats, que riurem; sense oblidar que la creu, el sofriment, la persecució, no ens són estalviats, ja que formen part del seguiment de Jesús. Ara els deixebles no hem de defallir, tot esperant el Regne futur.

Les tres primeres amenaces i planys (més que no pas malediccions) recorden al deixeble que mai no s’ha de deixar seduir per la riquesa i el benestar exacerbat. D’entrada, Lluc no situa els rics entre els deixebles que escolten Jesús, precisament per alertar-los del perill de convertir-s’hi. Per a Lluc, la riquesa impedeix l’ésser humà d’albirar el Regne, ja que el tanca en si mateix impedint-lo obrir-se a la solidaritat, i l’allunya de Déu. Els rics tenen el cor ocupat i no hi deixen lloc per a l’altre ni per a Déu. El perill de la riquesa queda gravat en aquesta dita: No podeu servir alhora Déu i el Diner (Lc 16,13).

La quarta amenaça i plany apunta cap als qui reben afalacs. Tal com les tres primeres són el contrapunt de les tres primeres benaurances, la quarta és el contrapunt de la quarta benaurança. El deixeble ha de témer que l’afalaguin, ja és senyal que no segueix el camí de Jesús, que no és pas el de l’èxit mundà. La cultura grega, de la qual en beu Lluc, apunta com a ideal l’ésser humà admirat per l’opinió pública. L’última benaurança, que assenyala que l’opinió pública no és un criteri vàlid per als deixebles, reforça el perill que apunta l’última amenaça. Així doncs, el deixeble no ha de témer res del que l’acosti al seu únic Senyor i Salvador, com la humiliació, la indiferència i l’escarni.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

• Tinc por que m’humiliïn i em menyspreïn pel fet de seguir Jesús?
• Tinc el cor ocupat en afers que m’allunyen de Déu i dels altres?
• Soc d’aquelles persones que cerquen sovint l’aplaudiment i es deixen seduir pels afalacs?
• Quina és l’esperança que em convida Jesús a viure avui? On cerco la felicitat?