Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu

 

D. 23 durant l’any C

1. Llegim el text (Lc 14,25-33)

²⁵Molta gent feia camí amb Jesús. Ell es va girar i els digué:

²⁶Si algú ve a mi i no m’estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. ²⁷Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu. ²⁸¿Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s’asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? ²⁹Altrament, si posava els fonaments i no podia acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se d’ell ³⁰dient: “Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar.” ³¹O bé, quin rei, si va a la guerra a lluitar amb un altre rei, no s’asseu primer a decidir si amb deu mil homes pot fer front al qui ve contra ell amb vint mil? ³²I si veu que no pot, enviarà una ambaixada a demanar la pau quan l’altre encara és lluny. ³³Així, doncs, el qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Avui, tot fent el camí, Jesús es deixa acompanyar de molta gent. En aquest marc, Jesús indica el que suposa acompanyar-lo en el camí cap al Pare. Cal saber el que això implica, i per tant, reflexionar-hi. Jesús vol seguidors convençuts i no pas acostumats a l’anar fent.

Jesús indica tres condicions per a seguir-lo convençudament: 1) la renúncia als afectes més fonamentals de la persona, com són l’amor a la pròpia família i la conservació de la pròpia vida; 2) l’acceptació sincera de la màxima radicalitat, prenent la creu fins a morir-hi, és a dir, tenint una total disponibilitat a oferir la pròpia vida, no sols en el martiri, sinó també en la lluita quotidiana; i 3) la renúncia total i absoluta a tots els béns materials.

El seguidor estarà convençut realment, quan s’adoni que és capaç de renunciar a tot el que té i estima, si és capaç de donar la seva vida per seguir el seu Mestre i Senyor en el camí cap al Pare. Precisament perquè se n’adoni, Jesús proposa dues paràboles (Lc 14,28-30.31-32), que aconsellen reflexió i càlcul. Hom s’adonarà que s’està convençut realment després de pensar-hi, sense presses, d’haver-ho sospesat serenament. Jesús no imposa que l’acompanyem en el camí.

Jesús vol que el qui l’acompanyi en el camí sàpiga discernir el que té i amb què compta. El que té com a capacitat a fi d’afrontar la seriositat del compromís i el que té com a béns materials. La capacitat que el seguidor pugui tenir de resposta a acompanyar Jesús és indeterminada, pot ser més o menys; en canvi, els seus béns materials poden ser molt determinants, per això el seguidor se n’ha de desprendre si vol acompanyar Jesús.

La renúncia a posseir tota mena de béns materials és la condició que millor defineix la disponibilitat lliure i radical del seguidor convençut i posa al descobert el seguidor que s’ha acostumat, acomodant-se. En efecte, segons la visió teològica lucana, el despreniment no sols és el tret que millor defineix l’estil de vida del seguidor convençut, sinó també el de tota l’Església (Fets 2,42-47; 4,32-37), i en marca la seva seriositat i el seu caràcter definitiu (és exemplar l’episodi d’Ananies i Safira: Fets 5,1-11).

3. Pensem-hi

Estic ben convençut de seguir Jesús? He sospesat bé les meves forces i els meus propis recursos per a seguir-lo? Estic disposat a renunciar al poder dels béns i a tot tipus de prestigi per a seguir Jesús des de la senzillesa i la generositat?

La meva disponibilitat a seguir l’estil de vida de Jesús és sincera i ben fonamentada?

Testimoni de la Pim sobre el Tano

PIM QUERALT -CR | En Tano era inclassificable, tenia una personalitat molt rica i complexa que ara, en aquesta breu ressenya, no podem desglossar. Ahir divendres 19 d’agost, cap al migdia, ens va deixar en Tano, en Gaietà de Casacuberta, prevere de la diòcesi de Barcelona (ordenat el 13 de juny de 1974) i sacerdot pradossià (compromís el 28 de gener 1975). Tenia 82 anys acabats de fer (nascut el 5 d’agost de 1940). Només en donarem uns trets fonamentals i algunes fites biogràfiques.

Consiliari als moviments d’Acció Catòlica

Al llarg de tota la seva vida de prevere va ser consiliari dels moviments d’Acció Catòlica, principalment de la JOC i l’ACO, però també del MUEC, del Pobles i Comarques i del Moviment de Professionals, participant fins al darrer moment en molts grups de revisió de vida, però també fent el servei de consiliari diocesà i/o català. A més, va ser durant molt temps delegat de Pastoral Obrera de Barcelona i de Catalunya i responsable del Pradó catalano-balear. Temps tindrem per adonar-nos de tot el que en Tano ha aportat a l’església de Barcelona i al conjunt de l’església catalano-balear on sempre va impulsar la coordinació dels diferents moviments i la xarxa entre totes les diòcesis. També va treballar fent xarxa amb les altres diòcesis de l’estat, sobre tot com a Consiliari de la JOC i al servei del Pradó estatal. Un dels trets que el caracteritzava és que sempre desbordava tota frontera i encasellament.

Fidel a les intuïcions de Cardijn, fundador de la JOC, per a ell “un jove treballador valia més que tot l’or del món”, i així va lliurar-se en cos i ànima a acompanyar joves a trobar el seu camí i la seva dignitat, partint d’allà on realment eren, fent-los créixer, fent-los de pare i mare si calia. Volia ajudar-los a esdevenir ciutadans compromesos i bons cristians. I com un bon metge de capçalera, els va anar seguint tot al llarg de la seva vida.

La seva empatia i la seva intuïció, treballada per l’escolta pacient i la reflexió rigorosa, li van donar “un ull clínic” per a saber detectar en cada moment les potencialitats i les necessitats de cadascú: aquella noia té un recerca interior que li anirà be fer exercicis espirituals amb els jesuïtes, aquest jove hauria de rebre una formació catequètica en tal parròquia, l’altre té un bloqueig i cal trobar-li un ajut d’un psicòleg professional, etc. I sense embuts, i amb la gran llibertat que un té quan estima, anava obrint portes i camins d’alliberament, de creixement, de responsabilitat... I el que val per al jove treballador, per al Tano valia també per a tothom, joves i no tant joves, de qualsevol condició que trobava en el camí. Com Jesús amb els d’Emmaús: “De què parleu? Què us preocupa?.. “ , la fita del camí era poder oferir el seu propi “tresor”, la Bona Noticia de l’Evangeli. Fer conèixer, estimar i seguir Jesucrist, amb la certesa que és Ell -camí, veritat i vida- qui pot fer de nosaltres una humanitat nova i fraterna.

Rector del Pi

La seva feina al servei dels moviments i de la pastoral obrera el va portar a viure en diferents llocs, però sobretot a Barcelona i al Vallès, on segurament ha deixat la seva petjada més marcada. Va ser Rector de la Parròquia de Sant Sadurní de la Roca, Rector de la Basílica de Santa Maria del Pi, - que va comportar ser també rector de Sant Just i Pastor primer i de Sant Jaume desprès, on va posar-se al servei de la Germandat Rociera de Barcelona, acompanyant-los durant força anys. A la Roca i al Pi va fer una feina molt important de dignificació dels locals parroquials i obres urgents de conservació de la Basílica.

En arribar al Pi, va agafar el relleu de mossèn Josep M. Vidal Aunós en l’acompanyament de la lluita dels immigrants sense papers. També va endegar iniciatives i col·laboracions per servir al quart mon tan present en el barri vell (Dit i Fet, Vinclés, coordinat el Plat del Pobre amb Càrites, etc...) i van acompanyar – de la mà del Pare Manel- grups d’estudi d’evangeli a les presons de joves, a la Trinitat i a Quatre camins. I moltes altres tasques i serveis, sempre d’una forma discreta, constant  i fidel, creant lligams i amistat, amb molt carinyo i també sentit de l’humor.

La seva senzillesa i humilitat guanyava molts cors. Era certament molt crític, perquè buscava arribar a l’arrel dels problemes, però era també autocrític, amb una mentalitat i visió obertes del món i de l’Església, que el feien evolucionar i cercar cada dia no com ser més “exemplar” sinó més evangèlic, més indulgent i bo.

El Pradó

La clau de la seva vida era la vocació pradosiana, que era per a ell una gràcia. Va començar la seva formació per  a ser capellà a Salamanca i allà va conèixer el Pradó. Després va desplaçar-se a Lyon per formar-se al Seminari del Prado i a la Facultat de Teologia. Allà va pouar el que va alimentar i donar sentit a la seva vida de capellà. Com el P. Chevrier ens diu, volia ser un veritable deixeble de Jesucrist i un apòstol pobre pels pobres.

En Tano era el germà gran de una colla de vuit amb qui sempre va estar unit amb molta estimació tot i que la feina li impedia ser-hi molt present. Ells han estat al seu costat incondicionalment, com els darrers anys de malaltia ho ha mostrat ajudant-lo en tot

Pim Queralt és membre de l'Institut Femení del Pradó

Avui diumenge 21 d'agost de 2022 al matí la Basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona s’ha omplert en el funeral. Ha presidit la celebració el vicari episcopal Toni Casas, que destacat que “si alguna cosa va ser el Tano, va ser bon pa per a tothom gràcies a Jesucrist”. Al final de la celebració han intervingut presentats de la família, de la parròquia i del món de la pastoral obrera que han fet un retrat personal i íntim del mossèn. I en l’homilia, el consiliari de la JOC i l’ACO Pepe Rodado, també ha glossat la dedicació de Tano Casabuerta a l’acompanyament de persones i moviments com “un model de capellà i d’Església que és el que avui té més sentit i futur”.

En la celebració s’hi han fet present les dues parelles dels tradicionals Gegants del Pi, que ha estat homenatjant l’antic rector al costat de l’altar. El fèretre, a més dels Evangelis i l’estola que acompanya a tots els capellans, ha estat cobert pels familiars amb una senyera per remarcar el compromís catalanista de mossèn Tano. Entre els assistents també s’hi han barrejat representants del món polític i institucional com Salvador Illa i Oriol Junqueras.

Font: Catalunya Religió

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs

D. 22 de durant l’any C 

(28 agost 2022)

1. Llegim el text (Lc 14,1a.7-14)

¹Un dissabte, Jesús va anar a menjar a casa d’un dels principals dels fariseus. ⁷Jesús observà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: ⁸Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, ⁹i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. ¹⁰Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t’ha convidat, et dirà: “Amic, puja més amunt.” Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. ¹¹Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit. ¹²Després digué al qui l’havia convidat: Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. ¹³Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. ¹⁴Feliç de tu, llavors, perquè ells no tenen res per a recompensar-te, i la recompensa, la trobaràs quan ressuscitin els justos.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Lluc relata una escena a casa d’un dels principals dels fariseus. Jesús hi és convidat en un àpat festiu d’un dissabte. I allà observa que els convidats tenen un comportament que els distingeix: escullen els primers llocs, i amb una paràbola els en proposa un de nou. Jesús també observa l’actitud selectiva de l’amfitrió i també li’n proposa una de nova.

Jesús invita a evitar l’autopromoció i a descobrir que el veritable lloc del creient és el que ocupa davant de Déu i no pas el que ocupa gràcies al propi esforç de promoció. Jesús no lamenta que els convidats siguin mal educats, sinó que es creguin privilegiats pel seu tracte amb Déu, mentre el que Déu valora és la humilitat. Jesús critica l’afany d’assolir privilegis i d’autopromoció. El deixeble ha de basar el tracte amb Déu i amb els altres en la humilitat. Però, a més, Jesús convida a una relació amb els altres no fonamentada en la reciprocitat (m’has convidat, et convido), sinó en la generositat (convido el qui no em pot convidar). Una relació que expressa i testimonia l’amor unilateral de Déu. Jesús no sols desqualifica l’ambiciós, sinó també els qui cerquen sempre una contrapartida. Als banquets no s’hi ha de convidar només els amics, els germans, els parents, i els veïns rics, sinó els qui ningú no hi convidaria: pobres, invàlids, coixos i cecs (avui són els sense alguna cosa: sostre, papers, afecte, salut...). Jesús contraposa dos tipus de categories socials, les quatre que poden correspondre al gest de benvolença dels qui els ha convidat i les altres quatre incapaces de correspondre-hi i que, a més, la mentalitat social i religiosa d’aquell temps els excloïa del banquet del Regne.

Per tant, la proposta de Jesús és ben clara: cal sortir del cercle tancat de les relacions que es basen en la reciprocitat. Jesús convida a actuar com Déu actua; és a dir, essent generós i deixant-se dur per la gratuïtat de l’amor, sense contrapartides ni compensacions. I perquè el deixeble actua com Déu, té un lloc assegurat al seu costat (la recompensa final). En definitiva, el qui segueix el camí de Jesús cap al Pare, ha d’aprendre a fer el que Jesús ha après del Pare, és a dir, ha de ser humil en la seva relació amb Déu i amb els altres, però també generós amb els marginats i exclosos de la vida social i religiosa.

3. Pensem-hi. Sóc generós i també humil en la meva relació amb Déu i amb els altres? Cerco l’autopromoció? I soc partidari de la reciprocitat, és a dir, ajudo qui em pot ajudar, dono qui m’ho tornarà amb escreix?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Esforceu-vos a entrar per la porta estreta

 

D. 21 de durant l’any C 

(21 agost 2022)

1. Llegim el text (Lc 13,22-30)

²²Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava per viles i pobles i ensenyava. ²³Algú li preguntà: Senyor, ¿són pocs els qui se salven? Jesús els contestà: ²⁴Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran. ²⁵Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient: “Senyor, obre’ns.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou.” ²⁶Llavors us posareu a dir: “Hem menjat i hem begut amb tu, i has ensenyat per les nostres places.” ²⁷Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal!” ²⁸Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents, quan veureu Abraham, Isaac, Jacob i tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. ²⁹I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el Regne de Déu. ³⁰Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Comença la segona part del camí de Jesús a Jerusalem (Lc 12,22-17,10). Indicada la decisió de Jesús d’anar a Jerusalem (Lc 9,51), Lluc recorda que hi va fent camí en certs moments (Lc 13,22; 17,11; 19,28.41); així marca el ritme del camí en tres grans parts: Lc 9,51-13,21; 13,22-17,10; 17,11-19,27. Aquesta segona part inicia amb una reflexió sobre l’entrada al Regne, tot insistint en la urgència d’espavilar-se, a fi de ser-hi admesos abans que sigui massa tard, i en l’acolliment de la visita de Déu en Jesús, com a garantia d’entrada.

La salvació ha arribat en Jesús, tot i que molts encara no hagin volgut adonar-se’n (vegeu Lc 12,54-56). Avui un innominat (qualsevol de nosaltres) planteja a Jesús una pregunta que enceta la qüestió sobre l’entrada o l’exclusió del Regne: Senyor, ¿són pocs els qui se salven? És una pregunta que expressa una creença molt arrelada en la mentalitat jueva d’aquell temps; així tot jueu creia que, pel fet de ser-ho, ja tenia assegurada la vida futura. Aleshores la pregunta planteja si se salvarà algú més, si se salvaran els de fora, els qui no són membres del poble que Déu s’ha escollit. Jesús suggereix que els de sempre no ho tenen tan fàcil com creuen. Cal esforçar-se per a entrar en el Regne (imatge de la porta estreta). Jesús no respon directament a la qüestió plantejada: el nombre dels qui hi entraran pertany a Déu, en canvi, pertany a cadascú de fer l’esforç per entrar-hi. Però no es pot deixar l’esforç per a l’últim moment, perquè es pot fer tard i trobar l’accés tancat (imatge de la porta tancada). No tot depèn de la porta: l’esforç és important, però no comptarà gens si es deixa per a l’últim segon. L’última paraula la diu el cap de casa, figura de Jesús; i el que compta no és entrar-hi o no, sinó ser-hi admès o ser-ne exclòs. Per això, la intervenció del cap de casa és definitiva. És definitiu, doncs, haver acollit o no Jesús.

I a dins de la casa (l’Església), hi trobem l’Israel restaurat (significat pels tres patriarques: Abraham, Isaac i Jacob) i completat amb els pobles pagans vinguts dels quatre vents. Tots junts celebren la festa i la joia del Regne. Jesús no vol frustrar ningú, sols afirma que molts no hi entraran, perquè pensaven que tenien el dret adquirit i no s’havien espavilat (convertit) quan calia fer-ho.

La màxima que clou el text indica un dels trets del Regne; en efecte, alguns dels darrers (no tots) seran considerats més importants que els de sempre (els habituals).

3. Pensem-hi.

Penso que tinc el dret adquirit d’asseure’m a la taula parada del Regne? Quin esforç se’m demana? Jesús em mou a servir els altres i a no excloure ningú de la taula del Regne?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Maria se n’anà de pressa a la Muntanya

 

Assumpció de la Mare de Déu 

(15 d’agost)

 

1. Llegim el text (Lc 1,39-56)

³⁹Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, ⁴⁰va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. ⁴¹Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. ⁴²Llavors va exclamar amb totes les forces: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! ⁴³Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? ⁴⁴Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. ⁴⁵Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà.

⁴⁶Maria digué: La meva ànima magnifica el Senyor, ⁴⁷el meu esperit celebra Déu que em salva, ⁴⁸perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa; des d’ara totes les generacions em diran benaurada, ⁴⁹perquè el Totpoderós obra en mi meravelles; el seu nom és sant, ⁵⁰i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. ⁵¹»Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, ⁵²derroca els poderosos del soli i exalta els humils; ⁵³omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. ^54-55»Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.

⁵⁶Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

 

2. Comprenem el text

L’episodi de la visita de Maria a Elisabet va seguit del «Magníficat» ––aquesta és la primera paraula del cant en la versió llatina de sant Jeroni––, que és el primer dels quatre himnes que hi ha en l’evangeli de la infància de Jesús (els altres són el càntic de Zacaries; el cant dels àngels i el càntic de Simeó).

La salutació de Maria provoca una reacció en cadena: el nen salta dins del ventre d’Elisabet, la qual, «plena de l’Esperit Sant», entona una lloança per beneir Maria i el nen que ella porta. El salt d’alegria del nen és signe que Elisabet es troba davant la mare del seu Senyor.

El càntic de Maria és la reacció de la mare del Senyor a la salutació d’Elisabet. És un poema ple de textos de l’AT, sobre el fons del càntic d’Anna, la mare de Samuel (1Sa 2,1-10). Amb al·lusions al Gn, Dt, Sir, Is, Ha, Ml, Jb, Ez i, sobretot, als Salms. És construït a partir d’un joc de contrastos: abaixament/elevació. Maria lloa la grandesa de Déu: és poderós perquè ha fet per ella coses grans; el seu braç és potent ––una referència a la sortida d’Egipte–– i capgira valors considerats humans: els orgullosos són dispersats; el poderosos, destronats; i els rics, despullats; per contrast, els humils són elevats i els afamats són saciats. Maria confessa Déu com el seu salvador. I ho diu en temps passat: «ha fet el poder en el seu braç». Maria, la dona humil, portadora del pla salvador de Déu, ens diu, des de la fe més profunda, que Déu ja ha actuat i que no pararà de fer-ho a favor dels i de les qui estima.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

• On hem descobert l’acció poderosa de Déu en la nostra vida i acció?
• Sabem reaccionar com Maria davant l’acció de Déu?
• I sabem lloar la fe de les persones que ens posen davant del Senyor?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi!

 

D. 20 de durant l’any C

(14 d’agost 2022)

1.Llegim el text ( Lc 12,49-53)

⁴⁹He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! ⁵⁰Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi! ⁵¹¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? ⁴⁹He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! ⁵⁰Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi! ⁵¹¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió. ⁵²D’ara endavant els cinc membres d’una família estaran dividits entre ells: tres contra dos i dos contra tres. ⁵³Es dividiran el pare contra el fill, i el fill contra el pare; la mare contra la filla, i la filla contra la mare; la sogra contra la nora, i la nora contra la sogra.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tot fent el camí cap al Pare, Jesús adreça unes reflexions als seus deixebles sobre el caràcter de la seva missió (Lc 12,49-53) i, tot seguit, esperona la gent a descobrir els signes dels temps perquè acullin la pau i la felicitat que els porta (Lc 12,54-56), fragment que no forma part del text llegit. Cal recordar que el camí de Jesús a Jerusalem està farcit d’ensenyaments adreçats als deixebles, però també a la gent que el segueix o que troba pel camí. Ara i aquí Lluc qüestiona la coherència dels seguidors de Jesús, no fos cas que fugíssim d’estudi, féssim el suec o l’orni.

En les reflexions de Jesús als deixebles, s’hi entreveuen qüestions de fons. La que més destaca és la del motiu de la seva vinguda. L’evangeli del diumenge passat (19 de durant l’any C) ja havia esmentat la proximitat imminent d’una vinguda, la de l’amo o senyor (Lc 12,36-40.43.45-46). Jesús ha vingut i la seva acció ha encès una crisi que tot ho purifica i renova (Lc 3,6), ningú no pot escapar-se’n (Lc 3,7), és el foc de l’Esperit (Lc 3,16; Ac 2,3), que portarà la salvació de Déu fins als límits més llunyans (Ac 1,8). La vinguda de Jesús és com un foc que s’estén en un prat sec, davant el qual cal decisió i acció.

Si la imatge del foc expressa els efectes de la vinguda de Jesús sobre la terra, la imatge de l’aigua expressa els efectes sobre ell mateix: immergir-se en l’aigua és una al·lusió a la mort. Jesús anhela ser immergit en la prova que ha de passar, perquè així durà a terme la missió que el Pare li ha confiat. Jesús durà la salvació per a tothom si compleix el designi de Déu Pare, per això ha emprès el camí a Jerusalem (Lc 9,51). Lluc encara no revela en què consisteix el baptisme que ha de passar Jesús, sols ho assenyala; cal que els qui seguim Jesús pel camí ens adonem que haurem de passar pel sofriment i la mort. Mateu i Marc, en canvi, en el marc de la pujada cap a Jerusalem, són més explícits: Mt 20,22-23; Mc 10,38-39.

La vinguda de la pau provoca divisions i tensions, fins i tot dins les famílies dels seguidors (ni se n’escapa la mare de Jesús: Lc 2,35). Sembla contradictori. Jesús s’ha convertit en senyal de contradicció a Israel (anunci de l’ancià Simeó: Lc 2,34). Jesús es manifesta com el qui porta la pau a la terra i als pecadors (Lc 2,14; 7,50; 8,48; 19,38) i convida els seus deixebles que l’escampin arreu (Lc 10,5), però la recepció d’aquest do provoca divisió, és a dir, acolliment o rebuig. Heus ací que el Regne de Déu i Jesús mateix no admeten mitges tintes.

3. Pensem-hi

L’opció per Jesús i pel Regne m’implica i compromet tota la meva existència? Acollir Jesús en la meva vida i acció provoca problemes en la meva xarxa personal de relacions? En quina mesura? Soc cristià/cristiana a mitges tintes o a totes?