Revista "Evangeli i Vida" núm 142

Revista "Evangeli i Vida" núm 143

dilluns, 30 de desembre de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar


Resultat d'imatges de Koinonia Cerezo Ciclo A Epifania
Epifania del Senyor

1. Llegim el text (Mt 2,1-12)

1Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem,  9preguntaven: On és el rei dels jueus que ha nascut? Hem vist sortir a l’Orient la seva estrella i venim a adorar-lo.3Quan el rei Herodes ho va saber, es va contorbar, i amb ell tot Jerusalem. 4Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. 5Ells li respongueren: A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta: 6I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble. 7Llavors Herodes cridà en secret els savis i va demanar-los el moment exacte en què se’ls havia aparegut l’estrella; 8després els encaminà a Betlem dient-los: Aneu i informeu-vos amb exactitud d’aquest infant; i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo. 9Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l’estrella que havien vist sortir a l’Orient començà a avançar davant d’ells, fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant. 10L’alegria que tingueren en veure l’estrella va ser immensa. 11Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. 12I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí.

2. Comprenem el text i contemplem el Jesús

La narració ens situa quan s’aixeca l’estrella del rei dels jueus (Nm 24,14; els darrers dies: Dn 2,28). Els mags (els savis) cerquen el seu Senyor i el troben en el nen que acaba de néixer. El llibre de Daniel presenta un rei poderós que s’inquieta i uns mags (Dn 2,1) que han d’interpretar un signe (somni), però són ignorants, i és Daniel el qui l’interpreta gràcies a una revelació del Déu del cel (Dn 2,28). Mateu presenta uns mags i un rei poderós, Herodes, que també s’inquieta (Mt 2,3). Els mags (savis) també són ignorants, necessiten que algú que interpreti el fet des de l’Escriptura. Els mags de Mateu prenen el testimoni del mag Balaam, que també té davant un rei poderós, al qual li anuncia l’aparició d’una estrella, l’aixecament d’un ceptre (un rei) a Israel (Nm 24,17). Els lectors de Mateu, que coneixen aquest fet, veuen en els mags d’Orient els reis estrangers que vénen amb els seus pobles a reconèixer en el nen Jesús el sobirà de tots els pobles de la terra.
Hi ha dos llocs: Jerusalem (el lloc del rei poderós i del judaisme oficial) i Betlem (el lloc del rei humil i dels petits). I dues actituds: la de sospita i refús per part del rei poderós i dels caps dels jueus (que prefigura la reacció oficial contra Jesús) i la d’acolliment i alegria per part dels mags (que prefigura l’entrada de tots els pobles en l’Església). La clau del relat és trobar el Messies (on és el rei dels jueus?) i reconèixer-lo com a sobirà de tots els pobles.
Quan el rei dels jueus neix, el centre del poder s’inquieta i els mags s’alegren. Quan el rei dels jueus entra a Jerusalem, el poder s’inquieta (Mt 21,10) i els infants el reconeixen i s’alegren (Mt 21,15-16). Betlem revela la identitat del nou nat: és el lloc d’on sortirà el pastor, el rei d’Israel (combina Mi 5,1 i 2Sa 5,2); i alhora revela els qui l’acolliran: estrangers i petits.
Els caps religiosos i els entesos, tot i l’explícit testimoniatge de l’Escriptura, no reconeixen el Messies. Cal la fe en la resurrecció de Jesús. Els savis mags troben el Messies per l’estrella que s’ha aixecat (el pastor d’Israel ha ressuscitat) i per l’Escriptura (ja ho havia anunciat), i així, en la resurrecció de Jesús, es confirma l’acompliment del pla salvador de Déu per a tots els pobles de la terra.
Un cop descobert el misteri, la mateixa estrella els porta on es troba Jesús, la llum del món. I en trobar el nen amb la seva mare Maria fan dues coses: l’adoren, és a dir, reconeixen que és Déu; i li ofereixen la seva fe. En efecte, amb l’or reconeixen que és rei; amb l’encens, que és Déu; i amb la mirra, que patirà i morirà per salvar-nos perquè estima fins a l’extrem. Per tant, confessen que és Rei, diví i mortal, tot alhora.
En resum, Déu es manifesta a tot el món en el nen Jesús, trobat per una estrella aixecada (al·lusió a la resurrecció) i per l’Escriptura (ho havia anunciat). I els savis d’Orient representen els pobles estrangers que reconeixen en Jesús el sobirà de tots els pobles de la terra.
Trenta anys després, no se sap res del fet que ha inquietat Jerusalem i ha alegrat Betlem. El mutis dels savis mags també és molt significatiu: tot i haver trobat el Messies, no el trobaran sempre present fins que haurà mort i ressuscitat (cf. Mt 28,20).

3. Pensem-hi

·         Quins signes o senyals m’ajuden a trobar el Senyor present i actuant? L’Escriptura i l’Estudi de l’Evangeli m’ajuden a interpretar-los des de la fe?
·         Quin són els meus presents al Senyor quan el reconec present i actuant en la meva història?
·         La meva vida i acció porten els companys/es i amics i amigues cap a Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El qui és la Paraula s‘ha fet home i ha habitat entre nosaltres



Diumenge 2n de Nadal

1. Llegim el text (Jn 1,1-18)

1Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. 2Ell estava amb Déu al principi. 3Per ell tot ha vingut a l‘existència, i res no hi ha vingut sense ell. 4En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. 5La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. 6Déu envià un home que es deia Joan. 7Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. 8Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. 9Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. 10Era present en el món, que per ell ha vingut a l‘existència, i el món no l‘ha reconegut. 11Ha vingut a casa seva, i els seus no l‘han acollit. 12Però a tots els qui l‘han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. 13No han nascut per descendència de sang, ni d‘un desig carnal, ni d‘un voler humà, sinó de Déu mateix. 14El qui és la Paraula s‘ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. 15Joan dóna testimoni d‘ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» 16De la seva plenitud, tots nosaltres n‘hem rebut gràcia rere gràcia. 17La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. 18A Déu, ningú no l‘ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l‘ha revelat.

2. Comprenem i contemplem el text

El pròleg joànic consta de sis estrofes: (1) la Paraula preexistent (1,1-3); (2) la Paraula relacionada amb el món dels humans (1,4-5); (3) el testimoniatge de Joan (1,6-8); (4) la Paraula ve a trobar els humans (1,9-12); (5) l‘encarnació de la Paraula (1,14), cim de la revelació; (6) la glòria de la Paraula s‘ha mostrat en els fruits rebuts i Jesucrist ha revelat el Déu invisible (1,15-18).
El pròleg és el primer relat bíblic sobre l‘encarnació de la Paraula. En la tradició sapiencial, Paraula i Saviesa són la mateixa cosa: la Paraula, present en la Llei i els Profetes, és la Saviesa. Però la Paraula identificada amb la Llei queda limitada al poble de la Llei, inculturada en un Llibre. La reflexió sapiencial sobre la Saviesa havia ennuvolit la força de la paraula del Senyor (dabar en hebreu, que significa paraula i esdeveniment). El pròleg recupera la força del Dabar, donant-li un nou sentit en continuïtat amb la reflexió sapiencial: la Paraula de Déu no pot identificar-se amb la Llei de Moisès, per això es fa diàleg i acció en Jesús de Natzaret; així el fet que Déu vulgui establir una relació d‘amor i llibertat amb tota la humanitat, queda narrat en Jesucrist.
El pròleg situa la Paraula en la història i al si de la creació. La indicació al principi situa el relat de la comunicació de Déu amb els humans en relació amb la creació (Gn 1: tot és creat per la Paraula), i amb la tradició sapiencial (Pr 8,22: la Saviesa existia abans de la creació). Des de sempre, la Paraula ha volgut relacionar-se amb la humanitat, ha vingut al món (1,9), ha habitat entre el seu poble, amb els de casa seva (1,11); però fins ara no s‘ha fet sarx (1,14), fet home. El relat mostra Déu abans i després de la seva encarnació.
El pròleg conta com Déu vol que els humans siguin fills seus en el seu Fill (1,12). Com des d‘ara, els humans podem participar de la plenitud de la vida de Déu en Jesucrist (1,16). Dit d‘una altra manera, Déu ens ha creat per a comunicar-nos la seva vida en un diàleg d‘amor i llibertat. En definitiva, ara es tracta d‘acollir Déu en el seu Fill únic Jesucrist o no acollir-lo; si l‘acollim participem de la seva divinitat en la seva humanitat, que és la nostra.

3. Pensem-hi. Com penso acollir en la meva vida i acció la Paraula de Déu feta humanitat, fragilitat, precarietat?

diumenge, 15 de desembre de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria


Evangeli de la nit de Nadal

1. Llegim el text (Lc 2,1-14)

1Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l’imperi. 2Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. 3Tothom anava a inscriure’s, cadascú a la seva població. 4També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la casa i la família de David. 5Josep havia d’inscriure’s juntament amb Maria, que estava compromesa amb ell en matrimoni. Maria esperava un fill. 6Mentre eren allà, se li van complir els dies 7i va infantar el seu fill primogènit; el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a la sala de l’hostal. 8A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. 9Un àngel del Senyor se’ls presentà i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. 10Però l’àngel els digué: No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: 11avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. 12Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora. 13I de sobte s’uní a l’àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant: 14Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima.

2. Comprenem el text

Avui s’acompleixen les promeses, arriba la salvació de Déu. Lluc és el qui més usa l’adverbi avui en el seu evangeli, a fi de subratllar com la salvació entra en la història humana.
Lluc ofereix el marc històric i teològic del naixement del fill esperat. Així, lliga el cens (marc universal: tots els pobles en són els destinataris), que porta els esposos Josep i Maria a Betlem (el lloc de la manifestació del Messies esperat), amb el fet que el fill del casal de David neixi en una menjadora. Així Jesús neix a la ciutat de David, però no en un allotjament com un foraster, sinó en una menjadora, on Israel ha de reconèixer el seu Senyor: «un bou coneix el seu propietari i un ase, la menjadora del seu amo, però a mi, Israel no em coneix» (Is 1,3). Aquest nen que neix a casa seva: és Déu que ens visita però els seus no el reconeixeran com a tal.
Al si d’aquest marc, universal (cens) i alhora concret (menjadora), emergeix l’anunci de l’àngel als pastors, que, vivint al ras, vetllen. Precisament els pastors, perquè vetllen i viuen al marge de la Llei de Moisès, representen el poble de Déu que rep, ara i aquí, la salvació, i alhora, els pobres de sempre, prototipus dels qui esperen i dels exclosos de la vida de Déu, segons el judaisme oficial.
L’anunci del misteri de Nadal segueix l’esquema literari d’anunciació: 1) un àngel s’apareix als destinataris de l’anunci: els pastors; 2) els pastors tenen por; 3) el missatge és font d’alegria per l’avui de la salvació i per la identitat del nascut: és el Salvador, el Messies, el Senyor; 4) el signe: els bolquers (defineix la reialesa del nascut; cf. Sv 7,4-5) i una menjadora (revela que el Senyor es rebaixa i es  despulla dels honors). En definitiva, no és Cèsar August el salvador i el sobirà del món com podria semblar, sinó aquest nen nascut ara i aquí en la seva ciutat, però tractat com a sobrant.
El càntic dels àngels confirma la irrupció de la salvació (la pau) de Déu als homes que estima el Senyor, els pobres de tots els temps. Els àngels reconeixen el que els deixebles arribaran a reconèixer després de la seva resurrecció: la glòria de Déu en Jesús.

3. Contemplem Jesús
El nen que neix és el rei d’Israel que no ha estat acollit com a tal pel seu poble. El signe de la seva reialesa són els bolquers. El signe que no és un foraster el trobem en el fet que no troba lloc a on s’allotgen els forasters, és a dir, a la sala reservada per als hostes.
No ha estat acollit pels seus (cf. Jn 1,11), per això és col·locat en una menjadora, on és reconegut com a Senyor d’Israel. Aquest nen que neix a casa seva: és Déu que ens visita però els seus no el reconeixeran com a tal.
Jesús és l’únic Salvador, perquè és el Messies i el Senyor. Aquest és el veritable evangeli per a tota la humanitat.

4. Pensem-hi

A què em convida el misteri del Nadal?
Amb quins personatges de l’escena m’identifico?
·         Amb els pastors, als quals se’ls anuncia el misteri de la presència de Déu (la glòria del Senyor) en un infant?
·         Amb Maria, meravellada de l’esdeveniment, que faixa el fill en bolquers, reconeixent-lo rei i el posa en una menjadora, perquè sigui reconegut com a Senyor?
·         Amb l’àngel i l’estol d’àngels, que viuen i celebren el misteri que anuncien, que Déu visita la humanitat per a alliberar-la del mal i del pecat, i ho fa des de la perifèria i amb les persones de la perifèria?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d’Emmanuel


Diumenge 4t d’Advent A

1. Llegim el text (Mt 1,18-24)

18Jesús, el Messies, va ser engendrat d’aquesta manera: Maria, la seva mare, estava compromesa en matrimoni amb Josep i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l’Esperit Sant. 19Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l’acord matrimonial. 20Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha engendrat ve de l’Esperit Sant. 21Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble. 22Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: 23La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d’Emmanuel, que vol dir «Déu amb nosaltres». 24Quan Josep es despertà, va fer el que l’àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa.

2. Comprenem el text i contemplem-lo

Tenim una síntesi cristologicopneumatològica que revela la identitat de Jesús a Josep. La genealogia de Jesús (Mt 1,1) acabava sense esmentar la paternitat de Josep (Mt 1,16). Ara s’explica aquesta presumpta irregularitat en l’origen de Jesús amb una narració que en precisa la veritable identitat. Si a Lluc la destinatària de la revelació és Maria, a Mateu, n’és Josep, perquè entre els seus oients n’hi ha procedents del judaisme.
La concepció de Jesús s’esdevé en el temps que, segons el ritu i costum dels jueus, va del compromís matrimonial (són esposos) a la vida matrimonial (viure junts). Aquest fet introdueix l’explicació del veritable origen de Jesús i la definició del paper de Josep. D’entrada i per evitar qualsevol malentès, Mateu indica que la concepció del fill en Maria és obra de l’Esperit Sant (Mt 1,18). Així, la perplexitat de Josep indica les dues possibles actituds davant d’aquesta concepció virginal: l’acusació d’adulteri i ruptura del contracte matrimonial sense humiliar ni difamar Maria (evitant la investigació oficial), o bé el reconeixement de l’origen misteriós del fill de Maria i separació de l’esposa per tal de no aparèixer com a pare d’un fill que ve de Déu. Aquesta situació que viu Josep s’indica amb dos atributs: espòs de Maria i bo (fidel a la Llei). Des d’una visió segons la Llei, semblaria que el fet de ser espòs i bo impediria de conviure amb l’esposa considerada adúltera; des de la visió mateana (síntesi judeocristiana), però, és espòs i bo perquè fa la voluntat de Déu. A Mateu li interessa notar l’obediència de Josep i la seva fidelitat al pla salvador de Déu.
El paper de Josep és acollir Maria com a esposa seva i donar la paternitat legal al fill que naixerà, i així garantir-li l’estatut històric de la descendència davídica. Josep entén que ha rebre Maria com a esposa per la revelació sobre l’origen diví del fill concebut (és obra de l’Esperit Sant), i entén que n’ha de ser el pare legal (donar-li el nom) per la revelació del nom Jesús, que en revela la missió: perquè ell salvarà dels pecats el seu poble. A més, el nom Jesús també inclou la identitat divina del fill i l’acompliment de totes les expectatives messiàniques llegides en Is 7,14. En efecte, és Déu que salva i és amb el seu poble fins a la fi del món (Mt 28,20).
L’obediència de Josep fa possible el projecte de salvació que li ha estat revelat: acollir Maria com a esposa (Mt 1,24) i reconèixer-li el fill donant-li el nom que li ha estat revelat (Mt 1,25). Jesús és fill de David per Josep i és Fill de Déu per obra de l’Esperit Sant.

3. Pensem-hi

  • Escolto la Paraula de Déu i l’obeeixo?
  • Estic obert/a a acollir qualsevol crida que vingui de Déu?

dimarts, 10 de desembre de 2019

Presentació llibre per part d'en Lucio Arnáiz, responsable regional del Prado d'Espanya


 LA POBREZA DEL SACERDOTE
SEGÚN LA VIDA Y LOS ESCRITOS DE ANTONIO CHEVRIER
Alfred Ancel, Ed. Euramérica, Madrid 1944

1.- El libro

. Un libro viejo y nuevo a la vez: publicado en Francia en 1939 (traducido al castellano en 1944); profundamente actual.
. Un libro que no quería ser libro. “Este trabajo no fue compuesto para ser publicado, ni tan sólo para ser impreso” (19). Unos apuntes para la formación en la pobreza de los futuros pradosianos
. La tesis de fondo: la pobreza evangélica es algo nuclear, constitutivo de la propuesta cristiana. Todos estamos llamados al seguimiento de Jesucristo pobre, cada uno según su vocación. Los sacerdotes diocesanos, también.
. El libro hace una relectura y una sistematización original de la vida y la reflexión de Chevrier sobre la pobreza. Una relectura, fruto de la experiencia de formador de A. Ancel y de su condición de profesor de filosofía.
. En un contexto social y eclesial muy complicado: a las puertas de la segunda guerra mundial, expansión del comunismo (en 1937: encíclica de Pío XI Divini Redemptoris)…

2.- El autor: Alfred Ancel (1898-1984)

. hijo de la burguesía católica de Lyon, empeñado en que los obreros de su tiempo conocieran a Jesucristo
. formador de sacerdotes, superior general de los Sacerdotes del Prado y obispo auxiliar de Lyon
. impulsor de la experiencia de los curas obreros; él mismo trabajó manualmente una parte del día, al menos durante cinco años (Mis cinco años de obispo obrero)
. vivió con mucha intensidad el Concilio Vaticano II. Formó parte de la Comisión doctrinal que elaboró la constitución sobre La Iglesia en el mundo (GS). Al parecer, dejó su huella en LG 8 (“Como Cristo realizó la obra de la redención en pobreza y persecución, de igual modo la Iglesia está destinada a recorrer el mismo camino… La Iglesia abraza con su amor a todos los afligidos por la debilidad humana; más aún, reconoce en los pobres y en los que sufren la imagen de su fundador pobre y paciente, se esfuerza en remediar sus necesidades y procura servir en ellos a Cristo”).
. supo conjugar sabiamente fidelidad a Chevrier y al carisma del Prado y creatividad frente a las nuevas situaciones de la sociedad y de la Iglesia.
  
3.- Clave de lectura

El amor apasionado a Jesucristo pobre conduce a una vida pobre. Mihi vivire Christus est; para mí la vida es Cristo. El libro no presenta propiamente novedades doctrinales, pero sistematiza y explica las intuiciones de Chevrier.
. Características de la pobreza según Antonio Chevrier:
-          Contemplativa
-          Amada, admirada
-          Afectiva y efectiva
-          Unida a la humildad
-          Apostólica

4.- Grados y/o partes

“La práctica de la pobreza no puede llevarse a cabo repentinamente y todo a la vez. Es preciso primero ser pobre personalmente; luego hay que ser pobre en el apostolado: éste es el segundo grado y, una vez alcanzado éste, es cuando podrá comprenderse, desear y querer efectivamente la pobreza en los recursos, que constituye el tercer grado” (257).

Grados de pobreza


Criterios de iluminación

1º La pobreza personal
. La regla de lo necesario. Contentarse con lo necesario
“El que tiene espíritu de pobreza, tiene siempre demasiado, tiende siempre a recortar” (VD 295).
Renuncia a los bienes de la tierra. Empobrecimiento progresivo.
No es la mera austeridad; “no hay pobreza donde no hay nada que sufrir” (VD 296).


2º La pobreza en el apostolado


. Un ministerio puramente espiritual (VD 304).
La prioridad es conocer y dar a conocer a Jesucristo a los pobres.
“Buscad primero el Reino de Dios…” (Mt 6,33).
Los cristianos laicos son capaces de muchas tareas.

3º La pobreza en los recursos
. Apoyarnos sólo en Dios, contar con sólo Dios
Si hacemos bien la catequesis a los pobres, Dios nos dará lo que necesitemos
La gratuidad en el ejercicio del ministerio
Los medios pobres.
La Providencia del Prado.


. La pobreza, un camino transitable.
. Se puede descargar el libro: www.sacerdotesdelprado.org/publicaciones/libroshttps://ssl.gstatic.com/ui/v1/icons/mail/images/cleardot.gif

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: En veritat us ho dic: entre els nascuts de dona no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell


Diumenge 3r d’Advent A

1. Llegim el text (Mt 11,2-11)

2Joan, que era a la presó, va saber les obres que feia el Messies i envià els seus deixebles 3a preguntar-li: ¿Ets tu el qui ha de venir, o n’hem d’esperar un altre? 4Jesús els respongué: Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: 5els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova. 6I feliç aquell qui no em rebutjarà! 7Mentre ells se n’anaven, Jesús es posà a parlar de Joan a les multituds: Què heu sortit a contemplar al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? 8Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits refinats s’estan als palaus dels reis! 9Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. 10És aquell de qui diu l’Escriptura: Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí.11En veritat us ho dic: entre els nascuts de dona no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Per a Mateu Jesús és Déu amb nosaltres (Mt 1,23). I davant la reacció suscitada perquè Déu salva en Jesús (cf. Mt 1,21), obre una secció que va des de la perplexitat de Joan Baptista fins a l’oberta hostilitat dels fariseus (cf. Mt 11,1-12,50).
A partir de la reacció que Jesús suscita en Joan Baptista, Mt pinta un quadre que relaciona ambdues figures i les seves respectives vingudes (Mt 11,2-19). Un quadre amb tres escenes: l’enquesta de Joan i la resposta de Jesús (Mt 11,2-6), l’elogi Jesús a Joan (Mt 11,7-15) i la interacció que hi ha entre la vinguda de Joan i la de Jesús (Mt 11,16-19).
El text llegit sols conté la primera escena (Mt 7,2-6) i un tros de la segona (Mt 11,7-11). La primera escena mostra que la pregunta de Joan parteix de l’acció de Jesús i que la resposta de Jesús convida a fer una lectura profètica de la seva acció, a prendre posició davant el que veuen i senten. L’acció de Jesús realitza l’acompliment de les promeses messiàniques: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten (Is 29,18; 35,5-6a), els morts ressusciten (Is 26,19). Són signes que anticipen l’evangelització dels pobres (Is 61,1) i la salvació de Déu dels temps messiànics, manifestats ara en Jesús, i que conviden a la fe, a acollir Jesús, el mateix Déu que salva. Ja que el temps d’Advent convida a fixar-nos en la figura de Joan, cal notar que Joan havia anunciat la vinguda del Messies (Mt 3,11), però el Messies que havia anunciat no encaixa amb Jesús (Mt 3,12). Així doncs cal acollir Jesús com a Messies que és, però no pas com Joan i els seus deixebles creien que seria; per això exclama: feliç aquell que no quedarà decebut de mi (Mt 11,6).
La segona escena presenta el testimoniatge de Jesús sobre Joan Baptista. Amb una sèrie de preguntes, Jesús en destaca tant el seu paper excepcional i únic en el projecte de Déu, com els trets que defineixen el seu tarannà profètic: és coratjós (no com una canya sacsejada pel vent) i auster (no porta vestits delicats), i és el precursor que prepara la vinguda del Messies.
Jesús parteix del sentit popular que ha copsat els aspectes més genuïns del Baptista com a profeta, per tal de situar-lo dins del temps messiànic realitzat. Així, la tensió entre el temps de preparació i el seu acompliment és descrita per la relació que s’estableix, des de la fe, entre el gran i el petit: mentre Joan és el més gran d’entre tots els que les mares han portat al món, el més petit dels deixebles és més gran que ell en el Regne inaugurat.

3. Mirem la nostra vida i acció

En què em fixo de Jesús? I Jesús, en què convida a fixar-me de les persones?

dilluns, 2 de desembre de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula.


Resultat d'imatges de Inmaculada Concepción de Cerezo Barredo
Immaculada Concepció 
(8 desembre)

1. Llegim el text (Lc 1,26-38)

26El sisè mes, Déu envià l’àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, 27a una noia verge, compromesa en matrimoni amb un home de la casa de David que es deia Josep. El nom de la noia era Maria. 28L’àngel entrà a trobar-la i li digué: Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu. 29Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. 30L’àngel li digué: No tinguis por, Maria. Has trobat gràcia davant de Déu. 31Concebràs i tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús. 32Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. 33Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi. 34Maria preguntà a l’àngel: Com podrà ser això, si jo sóc verge? 35L’àngel li respongué: L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu. 36També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, 37perquè per a Déu no hi ha res impossible. 38Maria va dir: Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula. I l’àngel es va retirar.

2. Comprenem el text

Maria és saludada amb la missió (Lc 1,28) i el nom (Lc 1,30), com en el relat d’anunciació d’Isaac (Gn 17,5). Maria és destinada a ser la mare del qui ja és Fill de l’Altíssim (Lc 1,32), Fill de Déu (Lc 1,35). Això indica que la intenció lucana és eminentment oferir una reflexió sobre Jesucrist, tot i donar alguna pinzellada sobre la figura de Maria: verge i obedient (Lc 1,34.38). Precisament perquè el nen no és només l’hereu del tron de David (Lc 1,32), sinó Fill de Déu, Maria és verge (Lc 1,27).
La litúrgia de la festa d’avui convida a fixar-nos en Maria com l’esclava del Senyor (Lc 1,38) i la plena de la gràcia del Senyor (Lc 1,28). La versió litúrgica segueix la versió de la Vulgata (en llatí diu: gratia plena) que ha marcat tota una interpretació, certament fidel al participi perfecte original. En efecte, Déu ha afavorit Maria (Lc 1,30), li ha concedit aquella gràcia rebuda en Crist (cf. Ef 1,6), però en plenitud perquè és la mare del seu Fill.
Calia una mare que, com a representant de tots els vivents, permetés que Déu es fes vivent, és a dir, que passés per la mort. I ho permet quan accepta la seva Paraula i l’acompliment de la seva promesa (cf. 2Sa 7,8-16; Gn 12,3; Lc 1,54-55). Maria s’identifica amb la figura d’Anna (1Sa 1,11) i s’obre totalment a la voluntat de Déu (cf. Lc 8,21). L’obediència de Maria segella l’inici de l’Església, n’és també la mare. La decisió lliure de Maria no sols expressa l’inici de la seva relació amb el pla misteriós de Déu: és l’esclava del Senyor (la seva llibertat està en el Senyor), sinó també la seva identificació amb els pobres del Senyor: depèn totalment de la gràcia de Déu.
Déu omple Maria de la seva gràcia assignant-li una missió irrepetible i única: la de ser la mare del seu Fill únic i del Messies davídic. Maria esdevé el model de com Déu pot capgirar-ho tot (Lc 1,46-53): d’una verge humil hebrea en fa una mare extraordinària per a tots els pobles, la nova mare dels vivents. La decisió lliure de Maria ens obre a l’autèntica i veritable llibertat.

3. Pensem-hi

  • En quina mesura m’identifico amb el sí lliure i confiat de Maria a l’obra de Déu?
  • Com m’obro al do (la gràcia) de Déu que m’invita a col·laborar en l’edificació del seu Regne?