Diumenge 2n de Nadal
1. Llegim el text (Jn 1,1-18)
1Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la
Paraula era Déu. 2Ell estava amb Déu al principi. 3Per ell tot ha vingut a l‘existència, i res no hi
ha vingut sense ell. 4En ell hi havia la vida, i la vida
era la llum dels homes. 5La llum resplendeix en la foscor, i
la foscor no ha pogut ofegar-la. 6Déu envià un home que es deia Joan.
7Vingué com a testimoni a donar testimoni de la
llum, perquè per ell tothom cregués. 8Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. 9Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al
món i il·lumina tots els homes. 10Era present en el món, que per ell
ha vingut a l‘existència, i el món no l‘ha reconegut. 11Ha vingut a casa seva, i els seus no l‘han
acollit. 12Però a tots els qui l‘han rebut, als qui creuen en
el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. 13No han nascut per descendència de sang, ni d‘un desig carnal, ni d‘un voler
humà, sinó de Déu mateix. 14El qui és la Paraula s‘ha fet home
i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha
rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. 15Joan dóna testimoni d‘ell quan proclama: «És
aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè,
abans que jo, ell ja existia.» 16De la seva plenitud, tots nosaltres
n‘hem rebut gràcia rere gràcia. 17La Llei fou donada per Moisès, però
la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. 18A Déu, ningú no l‘ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si
del Pare, és qui l‘ha revelat.
2. Comprenem i contemplem el text
El pròleg joànic consta de sis estrofes: (1) la Paraula preexistent
(1,1-3); (2) la Paraula relacionada amb el món dels humans (1,4-5); (3)
el testimoniatge de Joan (1,6-8); (4) la Paraula ve a trobar els humans
(1,9-12); (5) l‘encarnació de la Paraula (1,14), cim de la revelació; (6)
la glòria de la Paraula s‘ha mostrat en els fruits rebuts i Jesucrist ha
revelat el Déu invisible (1,15-18).
El pròleg és el primer relat bíblic sobre l‘encarnació de la
Paraula. En la tradició sapiencial, Paraula i Saviesa són la mateixa cosa: la
Paraula, present en la Llei i els Profetes, és la Saviesa. Però la Paraula
identificada amb la Llei queda limitada al poble de la Llei, inculturada en un
Llibre. La reflexió sapiencial sobre la Saviesa havia ennuvolit la força de la
paraula del Senyor (dabar en hebreu, que significa paraula i esdeveniment).
El pròleg recupera la força del Dabar, donant-li un nou sentit en
continuïtat amb la reflexió sapiencial: la Paraula de Déu no pot identificar-se
amb la Llei de Moisès, per això es fa diàleg i acció en Jesús de Natzaret; així
el fet que Déu vulgui establir una relació d‘amor i llibertat amb tota la
humanitat, queda narrat en Jesucrist.
El pròleg situa la Paraula en la història i al si de la creació. La
indicació al principi situa el relat de la comunicació de Déu amb els humans
en relació amb la creació (Gn 1: tot és creat per la Paraula), i amb la
tradició sapiencial (Pr 8,22: la Saviesa existia abans de la creació). Des de
sempre, la Paraula ha volgut relacionar-se amb la humanitat, ha vingut al món
(1,9), ha habitat entre el seu poble, amb els de casa seva (1,11); però fins
ara no s‘ha fet sarx (1,14), fet home. El relat mostra Déu abans i
després de la seva encarnació.
El pròleg conta com Déu vol que els humans siguin
fills seus en el seu Fill (1,12). Com des d‘ara, els humans podem participar de
la plenitud de la vida de Déu en Jesucrist (1,16). Dit d‘una altra manera, Déu ens
ha creat per a comunicar-nos la seva vida en un diàleg d‘amor i llibertat. En
definitiva, ara es tracta d‘acollir Déu en el seu Fill únic Jesucrist o no
acollir-lo; si l‘acollim participem de la seva divinitat en la seva humanitat,
que és la nostra.
3. Pensem-hi. Com penso acollir en la meva vida i acció la
Paraula de Déu feta humanitat, fragilitat, precarietat?
