Dia de
Nadal
1. Llegim el text (Jn 1,1-18)
1 Al principi existia el qui és la
Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. 2 Ell estava amb Déu al principi. 3 Per ell tot ha vingut a l‘existència, i res no hi
ha vingut sense ell. 4 En ell hi havia la vida, i la vida
era la llum dels homes. 5 La llum resplendeix en la foscor, i
la foscor no ha pogut ofegar-la. 6 Déu envià un home que es deia
Joan. 7 Vingué com a testimoni a donar testimoni de la
llum, perquè per ell tothom cregués. 8 Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. 9 Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al
món i il·lumina tots els homes. 10 Era present en el món, que per ell ha vingut a
l‘existència, i el món no l‘ha reconegut.
2. Contemplem el text
És el primer relat bíblic sobre l‘encarnació de la Paraula. En la
tradició sapiencial, Paraula i Saviesa són la mateixa cosa; millor dit, la
Paraula present en la Llei i els Profetes és ara la Saviesa. Però la Paraula
identificada amb la Llei queda limitada al poble de la Llei, inculturada en un
Llibre. La reflexió sapiencial sobre la Saviesa havia ennuvolit la força de la
paraula del Senyor (dabar en hebreu, que significa paraula i
esdeveniment). El pròleg joànic recupera la força del Dabar, donant-li
un nou sentit en continuïtat amb la reflexió sapiencial: la Paraula de Déu no
pot identificar-se amb la Llei de Moisès, per això es fa diàleg i esdeveniment
en Jesús de Natzaret; així el fet que Déu vulgui establir una relació d‘amor i
llibertat amb tota la humanitat, queda narrat en Jesucrist.
El pròleg joànic situa la Paraula en l‘espai-temps. La indicació al
principi situa el relat de la comunicació de Déu amb els humans en relació
amb el poema de la creació (Gn 1), on tot és creat per la Paraula, i amb la
tradició sapiencial (Pr 8,22), quan la Saviesa ja existia. Des de sempre, la
Paraula ha volgut relacionar-se amb la humanitat, ha vingut al món (1,9), ha
habitat entre el seu poble, amb els de casa seva (1,11); però fins ara no s'ha
fet sarx (1,14), fet home. Per tant, el relat sobre Déu gira entorn de
l‘abans de la seva encarnació i el després de la seva encarnació.
El pròleg joànic conta com Déu vol que els humans siguin fills seus en el
seu Fill (1,12). Com des d‘ara, els humans poden participar de la plenitud de
la vida de Déu en Jesucrist (1,16). Dit d‘una altra manera, Déu ha creat els
humans per a comunicar-los la seva vida en un diàleg d‘amor i llibertat.
En definitiva, ara es tracta d‘acollir Déu en el seu Fill únic Jesucrist o
no acollir-lo, si l‘acollim participem de la seva divinitat en la seva
humanitat, que és la nostra.
El pròleg joànic consta de sis estrofes: (1) la Paraula preexistent
(1,1-3); (2) la Paraula relacionada amb el món dels humans (1,4-5); (3)
el testimoniatge de Joan (1,6-8); (4) la Paraula ve a trobar els humans
(1,9-12); (5) l‘encarnació de la Paraula (1,14), cim de la revelació; (6)
la glòria de la Paraula s‘ha mostrat en els fruits rebuts i Jesucrist ha
revelat el Déu invisible (1,15-18).
3. Pensem-hi
Com penso acollir la Paraula de Déu que s’ha fet humanitat, fragilitat,
precarietat?
