D. 28 de durant l’any C
(9
octubre 2022)
1. Llegim el text (Lc 17,11-19)
11Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava
entre Samaria i Galilea. 12A l’entrada d’un poble van anar a
trobar-lo deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny 13i es posaren
a cridar: Jesús, mestre, tingues pietat
de nosaltres! 14En veure’ls, Jesús els digué: Aneu a presentar-vos als sacerdots. Mentre
hi anaven, van quedar purs de la lepra. 15Un d’ells, quan s’adonà
que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, 16es
prosternà als peus de Jesús amb el front a terra i li donava gràcies. Aquell
home era un samarità. 17Jesús digué: ¿No eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou? 18¿No n’hi ha hagut cap que tornés per donar
glòria a Déu fora d’aquest estranger? 19I li digué: Aixeca’t i vés-te’n: la teva fe t’ha salvat.
2. Comprenem el text i contemplem
Jesús
Aquest relat obre la tercera part
del camí de Jesús (Lc 17,11-19,27). Si la segona part havia girat entorn
de la qüestió sobre qui són els qui se salven (Lc 13,23), la tercera fixa la
mirada en els qui són declarats salvats per Jesús: un estranger, els
infants (Lc 18,16), els qui ho han deixat tot pel Regne (Lc 18,29-30), un cec
que viu vora el camí (Lc 18,42), els publicans
(18,14; 19,9-10).
La narració lucana de la guarició
dels deu leprosos destaca, d’una banda, la reacció agraïda d’un dels guarits: l’estranger;
i de l’altra, en relació amb la reacció anterior, la declaració de Jesús: La
teva fe t’ha salvat. Lluc s’atura a descriure com Jesús acomiada uns
proscrits (exclosos de la societat: Lv 13,45-46) sense guarir-los ni ajudar-los
(com fa Eliseu amb Naaman), però manant-los fer (la força de la paraula) el que
prescriu la Llei al declarat leprós (Lv 14,1-32). La paraula del mestre
Jesús és eficaç, i alhora, ensenya quina ha de ser l’actitud del qui ha
experimentat l’eficàcia de la seva paraula: l’agraïment, reacció
espontània de la fe. Igual que Naaman, que ha de banyar-se abans de ser guarit,
els leprosos han de presentar-se als sacerdots: a tots se’ls demana que creguin
en la seva guarició abans de ser guarits.
L’actitud de l’estranger és doble:
fe i agraïment, i contrasta amb la ingratitud i la incapacitat dels nou
autòctons de convertir-se i reconèixer Jesús com el qui salva.
L’estranger ha vist, amb els ulls de la fe, la mà de Déu en la seva guarició: dóna
glòria a Déu; i per això, no va al sacerdot, sinó que retorna a Jesús
(conversió) i es prosterna als peus (reconeix qui és Jesús) del qui li
ha fet experimentat la salvació en la seva guarició, i li manifesta tot el seu
agraïment pel do rebut. I Jesús el declara salvat.
Tanmateix Jesús planteja tres
preguntes: ¿No eren deu els qui han estat purificats? ¿On són els
altres nou? ¿No n’hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d’aquest
estranger? La primera
indica que no tots han vist amb els ulls de la fe i prepara la següent.
La segona mostra la decepció de Jesús: l’obediència a un manament de la Llei
els causa la guarició física, però la seva manca de fe els impedeix de reconèixer
i d’acollir el qui els regala la salvació de Déu. La tercera anticipa la
recepció de la salvació pels qui no quedaran encegats per l’obediència a la
Llei.
Les tres
preguntes pretenen fer adonar-nos de la importància de la fe per a
reconèixer i acollir la salvació de Déu en Jesús, així com de la gratitud
del creient, tot i no ser del poble escollit, davant Jesús Salvador.
3. Mirem la nostra
vida i acció. Em fio de la paraula de Jesús? La meva
fe en Jesús em fa ser agraït? Com expresso o manifesto el meu agraïment?
