D. 13 de durant l’any A
1. Llegim el text (Mt 10,37-42)
37»Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és
digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi. 38Qui
no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. 39Qui haurà
guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l’haurà perduda per causa meva, la
trobarà.
40»Qui us
acull a vosaltres, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat. 41Qui acull
un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes. Qui acull un
just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos. 42I tothom
qui doni un got d’aigua fresca a un d’aquests petits només perquè és deixeble
meu, en veritat us dic que no quedarà sense recompensa.
2. Mirem el text
Hem arribat a la fi de les instruccions als deixebles sobre la missió. S’hi
distingeixen dues perícopes: unes disposicions als deixebles sobre la
radicalitat del seguiment (10,37-39), i la instrucció als missioners sobre l’acolliment
(10,40-42).
En la primera perícopa, s’usa el vocabulari afectiu de la relació filial, a
fi de destacar l’opció prioritària i fonamental de fidelitat a Jesucrist: Qui
estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Opció
segellada amb la invitació a prendre la creu pel seguiment, i amplificada
per dues sentències perfectament simètriques i basades sobre l’antítesi: trobar/perdre
la vida. El fet de prendre la creu reclama la lògica de la mort i
resurrecció.
En la segona, el tema missioner és subratllat per l’acció d’acollir.
En aquesta instrucció sobre l’acolliment, hi surt la llista dels enviats que representen Jesús (el fan present): el profeta,
el just i els petits. El qui practica l’acolliment solidari i
generós envers els enviats se li promet una recompensa corresponent. A la
sentència final, quan fa referència als petits, l’anunci de la
recompensa és introduït per l’afirmació solemne, la tercera de tot el discurs
de missió: Us ho dic amb tota veritat.
Ser deixeble de Crist no passa per mitjà del clan familiar, ni és
hereditari; és una opció personal que pot posar en crisi inclús els lligams
familiars més sagrats (entre pares i fills). Seguir Jesús implica tenir Déu com
a absolut de la pròpia existència.
La breu instrucció de Mateu sobre l’acolliment s’arrela
en el fet que també Jesús és enviat (9,35; 11,1); també suposa l’existència
de diversos serveis i responsabilitats en l’Església local des d’on escriu
Mateu. Els anells d’aquesta cadena de solidaritat fraterna, que són expressió
de l’adhesió a Jesús, parteixen dels petits, fins a arribar, a través de
les diverses responsabilitats comunitàries, al Pare que és a l’origen de la
missió històrica de Jesús, i que, per mitjà de Jesús, sosté la missió o acció
evangelitzadora dels deixebles.
3. Pensem-hi
Sóc conscient de la importància de sentir-me enviat per Jesús a testimoniar
l’Evangeli? Fins a quin punt arriba la meva adhesió a Jesús?
