EdE Trinitat
A
1. Llegim el
text (Joan 3,16-18)
16Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no
es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. 17Déu
no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo
per mitjà d’ell. 18Els qui creuen en ell no són condemnats,
però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom
del Fill únic de Déu.
2. Comprenem el text i contemplem Jesús
El context d’aquest fragment està molt elaborat i
estructurat entorn de dos pols: Jerusalem (2,23-3,21) i Judea (3,22-36). Per
tant, en ple medi jueu. Aleshores queda situat a Jerusalem, després del diàleg
entre Jesús i Nicodem (com a representant de l’elit jueva), dins el monòleg
de tipus querigmàtic, com si fos una professió de fe de la comunitat
joànica davant el judaisme. Però la versió litúrgica l’emmarca dins el diàleg
amb Nicodem, atès que no és prou fàcil determinar quan s’acaba: uns el fan
acabar quan apareix el nosaltres (3,11) i la majoria quan només apareix
la tercera persona, quan l’estil de diàleg és trencat per entrar clarament en
un monòleg.
El monòleg sencer (3,13-21) ofereix una síntesi del
designi salvador del Pare per a tota la humanitat, més enllà dels límits del
judaisme. I ofereix un moviment semblant al del pròleg, on després de la
revelació de la Paraula, en ve la recepció, amb dues actituds: la de refús o la
d’acolliment. Així, davant la revelació de l’amor de Déu manifestat en el seu Fill
únic, hi ha dues opcions: creure-hi o no, acollir-lo o refusar-lo. A més,
tenim dues manifestacions: la del Fill (3,13-14) i la del Pare (3,16-17), que
desemboquen en la vida eterna obtinguda per la fe en el Fill únic de Déu
(3,15.16).
Els tres versets (16.17.18) estan estretament relacionats.
Els dos primers, que tenen com a subjecte Déu mateix, diuen la motivació
(l’estimació de Déu) i la finalitat (la salvació del món) del do i de
l’enviament pel Pare del seu Fill únic al món. La mirada de Déu és
universal; ací món significa tot l’univers creat (referència a la
creació: Déu veié que tot això era bo), i tots els qui creuen (la
versió litúrgica ha omès tots) expressa la voluntat de Déu que ningú
dels qui creuen no en sigui exclòs. El designi de Déu només es realitza en els
qui l’acullen. Déu respecta la llibertat de l’ésser humà.
L’origen de la salvació és l’amor de Déu. I el seu amor
es manifesta en el do del seu Fill únic. I la finalitat de l’entrega del
seu Fill únic és la vida eterna per a tots els creients i la salvació
del món; aquesta intenció del Pare és confirmada pel seu Fill únic al
final del seu ministeri: No he vingut a condemnar el món, sinó a salvar-lo
(12,47b).
La visita del Fill únic de Déu suscita una crisi,
és a dir, invita a una opció que engloba tota la vida. És una opció radical, la
mateixa opció que Moisès planteja al seu poble (Dt 30,15-20), l’opció que et
dóna la vida i la felicitat, el Regne promès i l’estada amb el Pare. En
definitiva, la revelació de l’amor del Pare lliurant el seu Fill únic,
com a do gratuït per a la salvació del món, suscita una crisi en els cors de
tots els qui se’l troben: se’ls convida a la fe i se’ls ofereix el do de la
vida eterna.
3. Pensem-hi
Em sento estimat per Déu? Quan i com? Sentir-me estimat
en convida a confiar, a creure en el qui m’estima? Com i quan acullo el do de la vida de Déu en Jesús?
