D. 4 d’Advent C
1. Llegim el text (Lc 1,39-45)
39 Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya,
en un poble de Judà, 40 va entrar a casa de Zacaries i saludà
Elisabet. 41 Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria,
l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de
l’Esperit Sant. 42 Llavors va exclamar amb totes les forces: Ets beneïda entre totes les dones i és
beneït el fruit de les teves entranyes! 43 Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? 44
Tan bon punt he sentit la teva
salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. 45 Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor
t’ha anunciat es complirà.
2. Contemplem el text
De la visita de Maria a Elisabet (Lc 1,39-56),
només llegim l’escena de la trobada i de l’enhorabona (Lc 1,39-45), on Elisabet
reconeix Maria com la mare del meu Senyor (Lc 1,43).
Maria emprèn amb pressa un viatge cap a la casa d’uns
parents, que viuen en un poble de la serralada de Judà (referència a 2Sa 2,1).
Hi va urgentment perquè sap que l’embaràs d’Elisabet està molt avançat, ja que
l’àngel Gabriel li acaba de comunicar (Lc 1,36). La urgència de Maria expressa
la seva reacció espontània al senyal de l’àngel missatger.
En el moment de la trobada, l’Esperit Sant, amb un
senyal, revela a ambdues futures mares la maternitat de l’altra. Elisabet
comprèn que Maria porta en el seu si matern el Senyor, i Maria
descobreix que Joan, des del seu si matern, va davant del Senyor (Lc 1,17).
Així es destaca el títol de Senyor referit a Jesús.
Maria és felicitada per dos motius: és beneïda
perquè és beneït el fruit de les seves entranyes (Lc 1,42) i és feliç
(makaria en grec) perquè
ha cregut (Lc 1,45). Maria és la mare del Senyor (la theotokos en grec) i la gran creient (la mare
de l’Església). Lluc vol presentar Maria com la deixebla model, la qui fa la
voluntat de Déu (cf. Lc 1,38; 8,19-21; Ac 1,14; ressò de la segona lectura
d’aquest quart diumenge d’Advent: He 10,9).
El verb que expressa els salts del nen al si
matern d’Elisabet és el mateix que usa la versió grega dels LXX en parlar dels
salts dels dos bessons (Esaú i Jacob), que la també estèril Rebeca du en les
seves entranyes (Gn 25,22-24). Si els salts dels bessons prefiguren la seva
futura hostilitat, el salt de Joan prefigura que ja reconeix no sols el Senyor,
sinó també la presència de la qui és la mare del meu Senyor.
La felicitació d’Elisabet expressa una lloança a
Maria, i alhora, un reconeixement del qui porta en les seves entranyes i del
favor que Déu li ha concedit (Lc 1,30). En aquell temps, el prestigi d’una dona
es valorava per la importància dels seus fills.
Heus ací que Maria és la beneïda per excel·lència
entre totes les dones, precisament perquè és la mare del Senyor.
Aleshores no serà gens estrany que, més endavant, una dona del poble digui a
Jesús: Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar! (Lc
11,27).
3. Pensem-hi
Des de la fe acollim el gran do de l’amor Déu a la
humanitat, el seu Fill. La fe em fa feliç com Maria?
Reconec els senyals que Déu em posa perquè m’adoni del
seu acompanyament i em posi en moviment, en acció?
