Dimecres de cendra
1.Llegim el text (Mateu 6,1-6.16-18)
1 Mireu de no fer el que és just només perquè la gent us vegi, ja
que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel. 2Per tant, quan facis almoina,
no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues
i pels carrers, perquè tothom els alabi. En veritat us dic que ja tenen la seva
recompensa. 3 En
canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la
dreta, 4 perquè
la teva almoina quedi secreta; i el teu Pare, que veu el que és secret, t’ho
recompensarà. 5 I
quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i
pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els
vegi. En veritat us dic que ja tenen la seva recompensa. 6 En canvi, tu, quan
preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t’hi amb pany i clau i
prega al teu Pare, present en els llocs més secrets; i el teu Pare, que veu el
que és secret, t’ho recompensarà. 16I
quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la
cara perquè tothom vegi que dejunen. En veritat us dic que ja tenen la seva
recompensa. 17 En
canvi, tu, quan dejunis, perfuma’t el cap i renta’t la cara, 18 perquè els altres no
vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més secrets;
i el teu Pare, que veu el que és secret, t’ho recompensarà.
2. Mirem el
text i contemplem Jesús
Amb tres jocs d’oposicions, Jesús
proposa una manera més justa que la dels escribes i fariseus (5,20), una
manera més d’acord amb la voluntat del seu Pare, de practicar l’almoina,
la pregària i el dejuni. Jesús ni vol fomentar-les, ni tampoc
desqualificar-les, sinó que vol que serveixin per a aprofundir en la relació
amb Déu, inseparable de la relació amb el germà (Gn 4,9: On és el teu
germà?).
Des del principi, s’indica
l'essencial (6,1): fer el bé (en grec: fer la justícia, és a dir,
la voluntat de Déu). I hi ha tres accions típicament religioses que
poden ajudar-hi: l’almoina (6,2-4), la pregària (6,5-6) i el dejuni (6,16-18).
Però els creients les poden fer de dues maneres, o bé perquè tothom els vegi
i els alabi (6,2.5.16); o bé davant el Pare, que veu el que és secret
(6,4.6.18). D’entrada, és descartada aquella manera que cerca l’admiració de la
gent; i els qui ho fan, actuen, són uns hipòcrites (actors), i no
aprofundeixen en el compliment de la voluntat de Déu.
Cada joc consta de tres moments: l’advertiment
negatiu (vosaltres, no feu: 6,1.5.16); la reflexió i la condemna
(6,2.5.16); i la invitació positiva, que inclou la recompensa del Pare (tu,
quan facis: 6,3-4.6.17). En definitiva, es tracta d’avançar en la relació
personal amb Déu, que és definit amb una expressió peculiar: el teu Pare
(6,4.6.18).
La praxi de l’almoina, d’entrada,
critica la perversa intenció del qui dóna als necessitats perquè tothom l’alabi.
La pregona relació amb el Pare qualifica i valora el gest dels deixebles,
tot i que no es diferenciï d’una acció piadosa.
La praxi de la pregària és el pal
de paller d’aquest ensenyament sobre la manera alternativa a l’oficiosa
dels escribes i dels fariseus de complir la voluntat de Déu. La veritat de la
pregària cristiana refusa l’ostentació dels hipòcrites, que preguen per
a exhibir-se; per a ells pregar és actuar. Per això mateix, la pregària no s'ha
de valorar ni pel lloc on es fa, ni per la manera de fer-la, sinó per la pregona
i genuïna relació que s’estableix amb el Pare. Precisament aquesta relació
defineix la veritat de les diverses formes i fórmules de l’oració cristiana,
siguin comunitàries o personals (Mateu exclou tota contraposició entre pregària
pública i privada).
La praxi del dejuni completa l’ensenyament
de Jesús. Els profetes han criticat sempre el dejuni separat de l'autèntica
conversió i recerca de la voluntat de Déu (la justícia). La praxi del
dejuni en si mateixa, com abans la de l’almoina i la de la pregària, no és pas
qüestionada per Jesús. L’ensenyament de Jesús critica la seva
instrumentalització, que en deforma el significat de reorientació cap al
Pare. Jesús apunta sempre vers l'essencial: l’actitud sincera i joiosa del
deixeble davant del seu Pare.
3. Pensem-hi
En aquest
de gràcia del Senyor, que ens fa reviure la seva misericòrdia, perquè siguem misericordiosos com el Pare. Les tres
pràctiques típiques quaresmals: l’almoina, el dejuni i la pregària, podrien
actualitzar-se així:
- L’almoina serien les obres de misericòrdia corporals i espirituals.
- El dejuni és no consumir més del que és estrictament necessari, per no afavorir les desigualtats socials, ni malmetre la casa comuna, que és la terra.
- I la pregària, insistir a demanar de ser misericordiosos com ho és el nostre Pare del cel.
