Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure

D. 32 de durant l’any B 

(11 novembre 2018)

1. Llegim el text (Mc 12,38-44)

³⁸ Jesús, instruint la gent, deia: Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places ³⁹ i que els facin ocupar els seients d’honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. ⁴⁰ Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor. ⁴¹Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. ⁴² Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. ⁴³ Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. ⁴⁴ Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Abans d’abandonar el recinte del Temple de Jerusalem, on havia estat qüestionat pels dirigents religiosos (Mc 12,1-27), Jesús fa una severa crítica contra els mestres de la Llei que abusen del seu poder institucional (Mc 12,38-40). Una crítica que contrasta amb l’elogi a la generositat dels pobres. Així tenim dues actituds contraposades, l’abús de poder i la generositat.

Jesús denuncia els qui abusen del seu poder institucional, i a més, escanyen els pobres. Els mestres de la Llei de Moisès han de ser guies del poble en el camí de la vida, en el camí de felicitat que indica Déu per al seu poble, però se n’aprofiten de la seva condició per a treure’n profit personal i augmentar el seu ego personal.

Jesús critica especialment la vanaglòria i l’avarícia. La vanaglòria sol ser l’orgull de la mediocritat i sovint cau en el ridícul, quan hom s’esforça a ser reconegut públicament. En canvi, l’avarícia o l’ambició desmesurada és l’arma dels poderosos per a escanyar els pobres i els dèbils, i que sovint esdevé corrupció quan es barreja amb el servei a fer. Jesús condemna aquestes dues actituds, no persones concretes.

D’altra banda, Jesús educa la mirada, perquè descobrim i sapiguem mirar com mira Déu les persones. I s’asseu (actitud del mestre) davant la sala del tresor per tal d’indicar la generositat de la viuda que dóna tot el que tenia per a viure. Ho dóna tot a Déu. Amb la seva mirada, Jesús valora positivament l’acció de la viuda pobra. La sala del tresor era l’espai on hi havia una mena de caixes on es tiraven els diners de les ofrenes. I l’ofrena que fa la viuda és la més petita que es podia fer.

Jesús no valora l’acció de la viuda des de la seva llibertat davant la possessió (mentalitat grega), sinó des de l’amor a Déu que expressa (mentalitat jueva). La viuda estima Déu i per això li ho dóna tot. La viuda és autèntica davant de Déu. Aquest és el costat positiu de l’actitud de la viuda.

L’acció de la viuda és exemplar perquè ella patia un doble desavantatge social, com a dona sola i com a representat dels pobres. La valoració que Déu en fa ha d’animar els cristians a ser generosos com la viuda i a estar al costat dels qui no compten socialment.

3. Pensem-hi

a) Sóc autèntic davant de Déu o intento ser guai (envanir-me) davant dels altres? b) Em deixo dur per l’avarícia i l’ambició o per la generositat fonamentada en l’amor a Déu i als altres? c) Com educo la meva mirada personal? d) I com a educador/a com ensenyo a valorar amb la meva mirada?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No ets pas lluny del Regne de Déu

 

D. 31 de durant l’any B 

(4 novembre 2018)

1. Llegim el text (Mc 12,28-34)

²⁸ Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta: Quin és el primer de tots els manaments? ²⁹ Jesús va respondre: El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. ³⁰ Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb tota la força. ³¹ El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests. ³² Llavors el mestre de la Llei li digué: És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l’únic i que no n’hi ha d’altre fora d’ell, ³³ i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l’enteniment i amb tota la força i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis. ³⁴ Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué: No ets pas lluny del Regne de Déu. I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Un mestre de la Llei pregunta Jesús sobre el manament principal. Hem arribat al final del camí. L’escena s’esdevé en un atri del Temple de Jerusalem, on s’ensenyava sobre la Llei de Moisès i la relació dels creients amb Déu. Altres mestres i dirigents del poble abans havien qüestionat l’ensenyament de Jesús, preguntant-li amb quina autoritat ensenyava, sobre si s’havia de pagar tribut al Cèsar i sobre la resurrecció dels morts (cf. Mc 11,27-12,27).

Els mestres de la Llei o escribes coneixien fil per randa la Llei de Moisès i s’encarregaven d’explicar-la al poble i d’aplicar-la a la vida quotidiana. En el seu afany de codificar tota l’existència humana quotidiana fins als detalls més petits, havien catalogat fins a 613 normes o preceptes (dels qual 248 eren manaments i 365 prohibicions, tantes com dies té l’any), a les quals encara hi afegien més prescripcions. Afeixugat pel pes de les normes legals i després d’haver escoltat Jesús, s’hi acosta amb una pregunta alliberadora, tot cercant un únic principi que permetés de viure més senzillament i no tan feixugament, units i en pau amb tothom.

Aquest mestre de la Llei sembla que s’ha avergonyit dels seus col·legues que refusen Jesús. Dos elements l’apropen a Jesús: la seva sensatesa i la seva crítica al culte del Temple, després que Jesús hagués purificat el Temple de venedors i especuladors (Mc 11,15-18).

Jesús respon a partir del que hi ha escrit en la Llei de Moisès, unint Dt 6,5 (estimar Déu) amb Lv 19,18 (estimar els altres). Jesús és preguntat només pel primer de tots els manaments i respon també amb un segon. Així situa en la mateixa perspectiva estimar Déu i estimar els altres. És a dir, estimar Déu amb totes les nostres forces (amb el cap, el cor i la voluntat) es realitza estimant els altres.

El qui estima Déu amb totes les seves forces i els altres com a si mateix no és lluny del Regne, que ja és present i actuant en i amb Jesús. A aquesta persona ja no li calen holocaustos ni sacrificis per tal d’arribar a Déu si ha trobat Jesús, que és el camí que hi porta.

3. Pensem-hi

a) La meva sensatesa i crítica positiva a les formes rituals feixugues de relacionar-me amb Déu m’apropen a Jesús? b) Jesús, amb el seu amor a Déu i als altres fins a l’extrem, és el meu camí cap al Regne? c) Vinculo l’estimació a Déu amb l’estimació als altres?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Que els vostres cors s’asserenin...

Fidels difunts

1. Llegim el text (Jn 14,1-6)

 ¹Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. ²A casa del meu Pare hi ha moltes estances; si no hi fossin, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? ³I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic.  ⁴I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta. ⁵Tomàs li pregunta: Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? ⁶Jesús li respon: Jo sóc el camí, la veritat i la vida.  Ningú no arriba al Pare si no és per mi.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest fragment del quart evangeli té present una imatge comuna dels jueus d’aquell temps i que descrivia el cel com un lloc amb moltes estances, i li dóna un altre sentit quan relaciona aquestes estances amb la casa del Pare. Així, tots els deixebles de Jesús tenen obert l’accés a la casa del Pare, gràcies a l’obra del seu Fill (cf. Jn 4,34; 5,19-40; 17,4). El lloc preparat no és tant un espai com una existència amb Jesús en el Pare.

Després de la invitació a creure en Déu i alhora en Jesús (cf. Salm 42,6.12; 43,5), se’ns presenta el doble horitzó (marcat pels verbs en present i futur) de la nostra fe: la situació actual de comunió amb Jesús i amb el Pare (hi prenem part en el servei de Jesús: Jn 13,8; 14,3; cf. 1Jn 1,3) i la situació futura amb Jesús (hi prenem part en la seva resurrecció) a casa el seu Pare. Ara bé, a fi de prendre part en la comunió divina, cal prendre el camí correcte. La imatge bíblica del camí assenyala el nord d’una existència o d’una opció fonamentada en Déu: Seguiu el camí que ha assenyalat el Senyor, el vostre Déu: així sereu feliços i tindreu una llarga vida en el país que ara posseireu (Dt 5,33). Avui et proposo d’escollir entre la vida i la mort, entre la felicitat i la desgràcia (Dt 30,15-19).

La pregunta–malentès de Tomàs serveix per a recordar que si creiem que Jesús és la Veritat i la Vida, certament que trobarem el camí que porta cap al Pare, on Jesús hi torna i ja hi és. La fe en Jesús fa que tastem, ja ara i ací, la comunió amb ell i amb el Pare, i alhora ens prepara per al moment en què aquesta comunió serà plena i definitiva. El qui vol agafar el camí cap a la casa del Pare ha de seguir Jesús. El salm 43,3 ha dit que només la llum i la veritat porten al lloc on Déu resideix. Jesús és la llum (Jn 6,12; 9,5) i la veritat (Jn 8,32; 18,37-38) que ens hi porta.

En definitiva, Jesús és el camí, avui i sempre, perquè és la veritat i la vida, ja que els qui creuen en Jesús com l’Home (Jn 19,5) que revela el Pare, reben el do de la vida per sempre (Jn 3,16). Els creients ja rebem aquest do ara, perquè ja el tastem per la fe, sobretot en l’Eucaristia, i el rebrem, en plenitud i per sempre a la fi dels temps, un cop ja hi estiguem avesats de tant tastar-lo. L’evangelista, però, deixa ben clar que la iniciativa és sempre de Jesús: Jesús fa sempre el primer i el darrer pas (Jn 13,8; 14,3).

3. Pensem-hi

Quina és la nostra actitud i el nostre pensament davant la mort? Fins a quin punt confio, crec en Déu? Jesús m’obre l’accés a Déu? Jesús és el veritable camí per a mi? Què implica que ho sigui?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Feliços...

 

Tots sants

1. Llegim el text (Mt 5,1-11)

¹En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s’assegué, i se li acostaren els deixebles. ²Llavors, prenent la paraula, començà a ensenyar-los dient: ³Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne del cel. ⁴Feliços els qui ploren, perquè seran consolats. ⁵Feliços els humils, perquè posseiran la terra. ⁶Feliços els qui tenen fam i set de ser justos, perquè seran saciats. ⁷Feliços els compassius, perquè seran compadits. ⁸Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu. ⁹Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu ¹⁰Feliços els perseguits pel fet de ser justos, perquè d’ells és el Regne del cel. ¹¹Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Les benaurances podem llegir-les des de dues perspectives. Des dels receptors: De qui és el Regne del cel? Qui posseirà la terra? Qui veurà Déu? Les respostes són sorprenents: els pobres en l’esperit (el sentit textual: els alliberats de les riqueses), els humils, els nets de cor. Aquests candidats tan insòlits són els beneficiaris de l’atenció amorosa de Déu.

I les podem llegir des de perspectiva de la felicitat promesa: Què poden esperar els pobres en l’esperit? I els humils o els nets de cor? De nou, en termes dels estàndards humans de recompensa, les respostes són sorprenents: són massa colossals. Porten una força d’esperança inaudita i apunten a un estil de vida alternatiu a la cultura dominant.

Per exemple, els perseguits i calumniats, perquè han portat una vida d’acord amb l’Evangeli, rebran el Regne de justícia i d’amor com a regal.

Per Tots Sants l’Església celebra la promesa que Déu no ha oblidat els pobres en l’esperit, els qui estan de dol, els humils, els qui lluiten per la justícia, els compassius, els nets de cor, els constructors de pau ni els perseguits.

La darrera benaurança té una referència inesperada per als presents implicats en la lluita pel Regne. No són invitats a rebre una recompensa instantània, sinó a ser confortats en l’esperança. Davant la persecució i incomprensió, la promesa divina afecta el futur i comporta una promesa divina d’alegria. La celebració de la reivindicació que fa Déu dels sants, que van sofrir, comporta l’encoratjament per tots els qui lluitem contra les forces de l’opressió i del mal.

Jesús és el model i la garantia d’aquesta alegria i esperança en la lluita.

3. Pensem-hi

Sintonitzo amb aquesta ona d’alegria i d’esperança? Per què?

Em sento confortat/da en la lluita contra les forces del mal i contra les injustícies?

Vull alliberar-me de les riqueses i entrar en el Regne?