D. 32
de durant l’any B
(11 novembre 2018)
1.
Llegim el text (Mc 12,38-44)
38 Jesús,
instruint la gent, deia: Aneu amb compte
amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures,
que la gent els saludi a les places 39 i que els facin ocupar els seients d’honor a les sinagogues i els
primers llocs en els banquets. 40 Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per
això aquests seran judicats amb més rigor. 41Jesús es va asseure
davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi
tiraven molt. 42 Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues
petites monedes de coure. 43 Jesús va cridar els seus deixebles i
els digué: Us asseguro que aquesta viuda
pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. 44 Tots han donat el que els sobrava; ella, en
canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a
viure.
2.
Comprenem el text i contemplem Jesús
Abans d’abandonar el recinte del
Temple de Jerusalem, on havia estat qüestionat pels dirigents religiosos (Mc 12,1-27),
Jesús fa una severa crítica contra els mestres
de la Llei que abusen del seu poder institucional (Mc 12,38-40). Una
crítica que contrasta amb l’elogi a la generositat dels pobres. Així tenim dues
actituds contraposades, l’abús de poder i la generositat.
Jesús denuncia els qui abusen
del seu poder institucional, i a més, escanyen els pobres. Els mestres de la
Llei de Moisès han de ser guies del poble en el camí de la vida, en el camí de
felicitat que indica Déu per al seu poble, però se n’aprofiten de la seva
condició per a treure’n profit personal i augmentar el seu ego personal.
Jesús critica especialment la
vanaglòria i l’avarícia. La vanaglòria sol ser l’orgull de la mediocritat i
sovint cau en el ridícul, quan hom s’esforça a ser reconegut públicament. En
canvi, l’avarícia o l’ambició desmesurada és l’arma dels poderosos per a
escanyar els pobres i els dèbils, i que sovint esdevé corrupció quan es barreja
amb el servei a fer. Jesús condemna aquestes dues actituds, no persones
concretes.
D’altra banda, Jesús educa la
mirada, perquè descobrim i sapiguem mirar com mira Déu les persones. I s’asseu (actitud del mestre) davant la sala
del tresor per tal d’indicar la generositat de la viuda que dóna tot el que tenia per a viure. Ho
dóna tot a Déu. Amb la seva mirada, Jesús valora positivament l’acció de la
viuda pobra. La sala del tresor era l’espai on hi havia una mena de caixes on
es tiraven els diners de les ofrenes. I l’ofrena que fa la viuda és la més petita
que es podia fer.
Jesús no valora l’acció de la
viuda des de la seva llibertat davant la possessió (mentalitat grega), sinó des
de l’amor a Déu que expressa (mentalitat jueva). La viuda estima Déu i per això
li ho dóna tot. La viuda és autèntica
davant de Déu. Aquest és el costat positiu de l’actitud de la viuda.
L’acció
de la viuda és exemplar perquè ella patia un doble desavantatge social, com a
dona sola i com a representat dels pobres. La valoració que Déu en fa ha
d’animar els cristians a ser generosos com la viuda i a estar al costat dels
qui no compten socialment.
3.
Pensem-hi
a) Sóc autèntic davant de Déu o intento ser guai (envanir-me) davant dels altres? b)
Em deixo dur per l’avarícia i l’ambició o per la generositat fonamentada en
l’amor a Déu i als altres? c) Com educo la meva mirada
personal? d) I com a educador/a com ensenyo a valorar amb la meva mirada?
