Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Vés, la teva fe t'ha salvat

 

D. 30 durant l’any B

1. Llegim el text (Mc 10,46-52)

⁴⁶Arribaren a Jericó. Quan Jesús en sortí amb els deixebles i molta gent, el fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s’estava assegut vora el camí. ⁴⁷Va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar: Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi! ⁴⁸Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort: Fill de David, tingues pietat de mi! ⁴⁹Jesús s’aturà i digué: Crideu-lo. Ells van cridar el cec dient-li: Coratge! Aixeca’t, que et crida. ⁵⁰Ell llançà el mantell, es posà dret d’una revolada i se’n va anar cap a Jesús. ⁵¹Jesús li preguntà: Què vols que faci per tu? El cec respongué: Rabuni, fes que hi vegi. ⁵²Jesús li digué: Vés, la teva fe t’ha salvat.  A l’instant hi veié i el seguia camí enllà.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

De camí cap a Jerusalem, Jesús i els qui l’acompanyen han sortit de Jericó i comencem a fer l’ascens al cim del camí. Jericó és la porta d’entrada a la terra promesa (Js 6,1). El Camí és el nom que identifica el moviment dels deixebles de Jesús (Ac 9,2). Jesús aprofita la guarició d’un cec per aprofundir en el seguiment i accentuar la importància de la fe.

El narrador se situa des del punt de vista del captaire cec. En Bartimeu s’està assegut (al·lusió al fet d’estar reunit al moviment) i vol anar cap a Jesús i participar de la seva missió, però sense la força i la companyia de Jesús no pot. D’entrada, compta amb la força de la seva fe: Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi! (Mc 10,47.48). Però l’entorn ho impedeix (Mc 10,48).

Abans de ser guarit, Bartimeu llença el mantell. El mantell és l’única propietat que no es podia manllevar al pobre: Ex 22,25-26. Bartimeu deixa l’única cosa que ningú no li podia prendre ni exigir. Ho deixa tot, cosa que és incapaç de fer l’home ric (Mc 10,17-22). La missió és el més important, servir l’Evangeli des de la humilitat, des de la feblesa, és la prioritat de l’acció evangelitzadora i transformadora. Bartimeu demana la visió, és a dir, creure més, creure més per poder seguir Jesús en el seu camí d’entrega fins al final.

Un cop guarit, Bartimeu segueix Jesús en el camí. I seguir Jesús significa ser-ne deixeble. I en Bartimeu el primer que veu és Jesús. I no li diu ni li pregunta res, només el segueix. Hi veu, i segueix Jesús en el seu moviment. Tota la seva existència la posa al servei de l’Evangeli i del Regne de Déu. En Bartimeu esdevé model del deixeble, que consisteix en acompanyar Jesús en el camí cap a la creu, és a dir, ser capaç de donar-ho tot per amor als altres. I per això deixa tot el que posseeix (el mantell), res no li impedeix de seguir Jesús.

Jesús no ha fet cap gest de guarició, com havia fet en guarir un cec desconegut (no se’n el nom), abans d’iniciar el camí cap a Jerusalem (Mc 8,22-26). Al final del camí, Jesús afirma la importància de la fe: Vés, la teva fe t’ha salvat. La fe és la porta d’accés a Jesús. I la fe en Jesús implica seguir-lo en el seu camí d’entrega i de servei.

3. Pensem-hi

Seguir Jesús suposa creure-hi. Demano la fe per a seguir-lo?

El meu entorn m’impedeix de trobar-me amb Jesús? Què faig per superar-ho?

La meva fe és prou potent perquè no em calgui cap altre recurs per a seguir Jesús en el seu camí?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor

 

D. 29 de durant l’any B

1. Llegim el text (Mc 10,35-45)

³⁵Llavors Jaume i Joan, els fills de Zebedeu, s’acosten a Jesús i li diuen: Mestre, voldríem que ens concedissis el que et demanarem. ³⁶Jesús els preguntà: Què voleu que faci per vosaltres? ³⁷Ells li respongueren: Concedeix-nos de seure amb tu a la teva glòria l’un a la teva dreta i l’altre a la teva esquerra. ³⁸Jesús els contestà: No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat? ³⁹Ells li respongueren: Sí que podem. Jesús els digué: Prou que beureu la copa que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat; ⁴⁰però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui Déu ho ha preparat. ⁴¹Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra Jaume i Joan. ⁴²Jesús els cridà i els digué: Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. ⁴³Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, ⁴⁴i qui vulgui ser el primer, que es faci l’esclau de tots; ⁴⁵com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

En l’última etapa del camí cap a Jerusalem, Jesús anuncia, per tercer cop als seus deixebles, la passió i mort que allà l’esperen (Mc 10,32-34). Els germans Jaume i Joan demanen privilegis i els altres s’indignen (Mc 10,35-41) i Jesús corregeix tothom (Mc 10,42-45). Els dotze s’enfronten (dos per una banda i deu per l’altre) pel poder. No han comprès l’ensenyament de Jesús.

Jesús respon a la petició dels germans amb dos elements simbòlics: 1) el fet de beure de la copa i el baptisme, és a dir, morir pels altres per amor, i 2) el fet d’asseure’s al tron, és a dir, compartir la glòria del triomf, però això segon només Déu ho pot concedir.

La clau del seguidor de Jesús consisteix en la donació gratuïta pel Regne (l’acció evangelitzadora i transformadora) i en el fet de gaudir plenament del Regne en el futur (l’herència regalada). Ser deixeble, per tant, suposa aprendre a morir com Jesús, suposa donar-se totalment i lliurement per amor als altres, sobretot pels qui no compten. Aquesta entrega gratuïta de Jesús els cristians la fem present en l’Eucaristia (la seva sang vessada per a tothom).

El fet d’albirar el final del camí, suscita la petició personal de compartir la glòria del poder amb Jesús. Compartir la copa i el baptisme significa compartir el mateix destí. I Jesús apunta tant a la seva mort com al seu triomf sobre la mort per amor als humans, sobretot en favor dels desgraciats de sempre.

El desig del tron de poder és transformat en el desig de donar-se als altres, de servir-los per amor. L’herència és el regal de Déu als fidels en el seguiment, en el camí d’amor i de servei als altres sense esperar res a canvi.

L’anorreament de tot poder i domini sobre el germà és el nou criteri 

d’autoritat que Jesús estableix. Dues figures, que representen

 l’antipoder i l’antiprestigi en el nostre món, són models d’autoritat: 

el servent i l’esclau. Ara i ací, en la vida eclesial, la figura del

Servent dibuixa el camí del qui és cridat a servir els altres i a donar

 la seva vida com a preu de rescat per tots els homes.

3. Pensem-hi

Estic disposat a compartir amb Jesús aquest destí de servei i d’entrega als altres per amor? Sóc conscient que participar de l’Eucaristia implica participar de l’entrega de Jesús i evitar la lluita pel poder?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Que n’és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu!

 

D. 28 de durant l’any B

1. Llegim el text (Mc 10,17-30)

¹⁷Quan es posava en camí, un home s’acostà corrent, s’agenollà davant de Jesús i li preguntà: Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna? ¹⁸Jesús li digué: Per què em dius bo? De bo, només n’hi ha un, que és Déu. ¹⁹Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare. ²⁰ Ell li va dir: Mestre, tot això ho he complert des de jove. ²¹Jesús se’l mirà i el va estimar. Li digué: Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me. ²²En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n’anà tot trist, perquè tenia molts béns. ²³Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus deixebles: Que n’és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu! ²⁴Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt sorpresos. Però Jesús els tornà a dir: Fills meus, que n’és, de difícil, entrar al Regne de Déu! ²⁵És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu. ²⁶Ells quedaren encara més desconcertats, i es deien els uns als altres: Si és així, qui pot salvar-se? ²⁷Jesús se’ls mirà i digué: Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot. ²⁸Llavors Pere li va dir: Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t’hem seguit. ²⁹Jesús digué: Us ho asseguro: tothom qui per mi i per l’evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, ³⁰rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna.

2. Mirem el text i contemplem Jesús. De camí cap a Jerusalem, tenim un ensenyament sobre els béns en relació amb el seguiment de Jesús i la vida eterna. L’ensenyament parteix d’una experiència de vida sobre la relació amb els altres (Mc 10,17-22), sobre la qual Jesús reflexiona (Mc 10,23-27), i acaba amb una invitació a seguir-lo (Mc 10,28-30).

Els manaments citats (part horitzontal de la Llei de Moisès) es refereixen a la relació amb els altres i per això Jesús invita a desprendre’s de les possessions personals. L’home ric mostra gran respecte per Jesús (s’agenolla davant seu), i Jesús li mostra la bondat de Déu i quina és la seva voluntat. Jesús estima, mira amb amor (Mc 10,21), es complau que aquest home sigui sincer i fonamenti les relacions amb els altres en la voluntat de Déu. Ara bé, la voluntat de Déu no consisteix a fer i prou, es tracta de ser, de ser seguidor de Jesús. I seguir-lo sense aferrar-se a res que ho impedeixi. Seguir Jesús significa vincular-se al qui s’ha desprès de tot allò que li impedia de fer la voluntat del seu Pare del cel. Un cop l’home se n’ha anat (no vol seguir Jesús), Jesús s’adreça als seus deixebles i identifica la vida eterna amb el Regne de Déu, un regne que es fonamenta en la solidaritat fraterna.

Un ric depèn del que posseeix, un pobre depèn de l’amor (gratuïtat i generositat) dels altres, i més en concret, de l’amor de Déu, que tot ho pot. Déu pot tot allò que és impossible per als humans. Jesús indica que hem d’obrir-nos a la gràcia, a la força de l’amor de Déu que actua on s’acaben la força i la saviesa humanes. I finalment, Jesús promet als seus seguidors el do del Regne, tenint present que ja aquí podem experimentar la gratuïtat i la solidaritat que gaudirem en el Regne futur. Déu dóna ja ara la seva força i el seu escalf als seguidors de Jesús per a construir el seu Regne.

3. Pensem-hi. Em sorprèn (com als deixebles) l’exigència de Jesús perquè em desprengui de tot allò que m’impedeix de ser generós i solidari per pura estimació als altres i a Déu? En quines possessions m’aferro i m’impedeixen de fer la voluntat de Déu?

M’obro a la força de l’amor de Déu que em dóna vida i em fa generós i solidari?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi

 

D. 27 de durant l’any B

1. Llegim el text (Mc 10,2-16)

² Aleshores se li van atansar uns fariseus. Volien posar-lo a prova i li preguntaren si és permès a un home de divorciar-se de la seva dona. ³Ell els va fer aquesta altra pregunta: Què us va ordenar Moisès? ⁴ Li respongueren: Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar. ⁵Jesús els digué: Moisès va escriure aquesta norma per la vostra duresa de cor. ⁶Però, des del principi de la creació, Déu els va fer home i dona. ⁷Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, ⁸i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. ⁹Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi. ¹⁰Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. ¹¹Jesús els diu: El qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri contra la primera, ¹²i si la dona es divorcia del seu home i es casa amb un altre, comet adulteri. ¹³Alguns presentaven a Jesús uns infants perquè els imposés les mans, però els deixebles els renyaven. ¹⁴En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué: Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. ¹⁵Us ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com l’acull un infant, no hi entrarà pas. ¹⁶I els prenia en braços i els beneïa tot imposant-los les mans.

2. Mirem  el text i contemplem Jesús

La gent s’aplega entorn de Jesús, mentre fa camí cap a la seva passió. Jesús instrueix la gent amb un ensenyament sobre el matrimoni i un altre sobre els infants. I realitza l’ensenyament sobre el matrimoni en dues fases, en públic i a casa (a l’equip).

El punt de partida dels fariseus és el text de Dt 24,1, on la Llei de Moisès permet al marit d’expulsar l’esposa (divorciar-se’n). En temps de Jesús es podia desfer legalment gairebé tots els matrimonis. Es vol atrapar Jesús contradient la Llei. I Jesús respon recordant que si es permet desfer l’acord matrimonial és per la duresa de cor dels homes. Jesús afirma que el que importa és el designi de Déu, que vol que l’home i la dona siguin una sola carn, és a dir, una plena comunió que integri la personalitat de cadascú. Home i dona són igual de responsables en l’amor, cap dels dos no pot imposar el seu domini sobre l’altre, ambdós són iguals davant Déu i ambdós són capaços d’estimar-se responsablement i lliurement.

Amb l’ensenyament sobre els infants, Jesús indica com s’ha d’entendre el que vulgui ser deixeble seu, és a dir, s’ha de sentir davant Déu com un infant. En aquell temps no es podia ser amable amb els infants, perquè eren els qui ocupaven l’últim lloc en l’escalafó social.

El Regne de Déu és un regal, per això és dels infants, atès que no poden fer res per merèixer-lo. Fer-se infant davant dels ulls de Déu suposa no voler dominar l’altre, implica d’estar disposat a renunciar a qualsevol privilegi. El Regne ja és present en Jesús per això abraça els infants, indicant que l’amor de Déu els embolcalla.

3. Pensem-hi

Sóc conscient que Déu vol que la relació d’amor entre home i dona es basi en la llibertat i la responsabilitat i no pas en el domini de l’un sobre l’altre, o en la dependència de l’un de l’altre?

Què suposa fer-me infant davant de Déu?

 Com acullo els infants d’avui, és a dir, els qui no compten o sobren en la nostra societat actual?