Un escrit per sempre

 

El meu darrer missatge

Benvolgudes amigues i amics, estimada família, que us heu aplegat a l'entorn del meu cadàver: gràcies per la vostra commoguda presència.

Tal com va deixar escrit Groucho Marx a l'epitafi de la seva tomba, jo també us dic el mateix: "Disculpeu-me perquè no m'aixequi".

Malgrat aquesta circumstància que m'obliga a haver d'estar ben mort ajagut, abans d'acomiadar-me definitivament de tots vosaltres, sí vull dir-vos alguna cosa.

Els llaços de família o d'amistat que al llarg de la meva vida he compartit amb vosaltres, són més forts que la mort i, fins i tot, van més enllà de la frontera on s'acaba la vida. Tant és així! Que sou aquí per acomiadar-vos de mi i donar-me l'últim adéu.

Us veig a tots, plorosos i entristits per la meva definitiva partença. En veure les vostres llàgrimes, jo també em sento emocionat commogut per l'amor i gratitud que em manifesteu.

Tanmateix, us dic: Per favor, no ploreu més! El nostre adéu no és un adéu per sempre. Algun dia, si Déu vol, ens tornarem a trobar i el vostre dol d'ara es transformarà en dansa joiosa pel feliç retrobament que haurà d'esdevenir-se. A més, prefereixo el vostre amor i el vostre record més que no pas les vostres llàgrimes. És l'últim favor que us demano.

En aquests moments m'agradaria dir-vos moltes coses. Però, potser, davant la mort, és millor el silenci o, si més no, una mica de música suau que us consoli, tot invitant-vos a la reflexió del misteri que la mort representa.

Perquè la mort, a més de ser un problema sense solució, és també un misteri. I davant el misteri sols hi cap l'acceptació o el rebuig. Rebutjant-la, no l'evitareu pas. Per tant, des de la meva experiència personal, us invito a acceptar-la amb naturalitat i confiança, perquè la mort és una etapa indefugible de la vida.

Tal vegada, pel fet de ser la darrera etapa que hem d'afrontar, a tots ens produeix temor. Jo ja l'he passat aquest temor i, per això us dic: No tingueu temor a la mort; no us ha de passar cap mal. Ben al contrari, la mort és sovint un alliberament de tots els dolors sofriments físics de la malaltia o dolència que ens ha conduït a ella.

Com diu el salm bíblic que jo he recitat en vida infinitat de vegades: "Ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal".

I si jo no tinc por d'haver mort, no creguéssiu pas que he estat molt valent. Ben al contrari, jo he estat un home feble com vosaltres. Simplement us diré, perquè ho tingueu molt present, que quan la fe cristiana il·lumina la vida d'un creient, la por s'apaivaga i quasi desapareix.

Jesucrist ha ressuscitat! i aquest esdeveniment, únic i singular, no l'afecta sols a Ell, sinó que ens afecta a tots nosaltres, perquè amb la seva mort destruí la nostra i amb la seva resurrecció ens ha donat la vida per sempre. Això és el que jo he cregut des de petit i durant tota la meva vida. Aquest és, doncs, el meu testimoni i l'única herència que us deixo.

És ben cert que me'n he anat. El Senyor m'ha cridat, perquè ha arribat l'hora de la meva partença. Però no vull que penseu que me'n vaig al món de les tenebres i de l'oblit. Ben al contrari, me n’he anat al Regne de la llum, de l'alegria i de la pau. Allà no hi ha mai nit, ni sofriment ni malalties ni llàgrimes. Allí sols hi ha vida, plena i a dojo, perquè és la casa de Déu, on –gràcies al seu amor– tinc l'esperança d'entrar-hi. M'agradaria que també un dia, vosaltres hi poguéssiu entrar. En això no tinc pressa. Sabré esperar el temps que calgui.

Penseu que per guanyar el darrer combat, ens cal tenir les mans plenes de llum, d’amor i de tendresa.

Us estimo a tots; us recordaré sempre. Espero que també vosaltres us recordeu de mi, perquè allò que no es recorda, no és mai ni viu ni vivent.

Pregueu per mi. Amén.

Lluís Hernández (1936-2015)

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: la mulplicació del compartir

 

D. 17 de durant l’any B

1. Llegim el text: Jn 6,1-15

Jesús se’n va anar a l’altra banda del llac de Galilea o de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els seus deixebles. Era a prop la Pasqua, la festa dels jueus. Llavors Jesús alçà els ulls i, en veure la gran gentada que arribava al lloc on era, digué a Felip: On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests? De fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer. Felip li va respondre: Ni amb dos-cents denaris no n’hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú. Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu: Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d’ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent? Jesús digué: Feu seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba i s’hi assegueren; només d’homes, eren uns cinc mil. Llavors Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles: Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res. Ells els van recollir i amb els bocins d’aquells cinc pans d’ordi ompliren dotze cistelles: eren les sobres després d'haver menjat. Quan la gent veié el senyal prodigiós que ell havia fet, començaren a dir: Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món.  Jesús s’adonà que venien a emportar-se’l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

El relat ens presenta l’espai i el temps de l’escena amb els seus protagonistes: Jesús, la gent i els deixebles. La situació en una muntanya dóna una solemnitat a l’escena. Jesús hi puja i s’hi asseu amb els deixebles. Es tracta del lloc on el profeta Isaïes situa el banquet de tots els pobles davant la presència de Déu, on la vida triomfarà sobre la mort i formarem una fraternitat. Es tracta d’una clara referència a l’acompliment d’Is 25,6-10.

El fet que la Pasqua sigui a prop indica la proximitat de la mort de Jesús. Encara no ha arribat la Pasqua, l’hora de manifestar el seu amor fins a l’extrem, l’hora de tornar al Pare (Jn 13,1).

Jesús contempla la gent que se li acosta. Amb el gest de la multiplicació dels pans i els peixos, Jesús apareix com el qui es dóna generosament i gratuïtament a tothom per amor. Jesús, perquè la gent tingui vida, dóna més que uns pans, es dóna ell mateix morint per amor. Amb la imatge de l’aliment gratuït, Jesús és el regal de la vida que Déu ens ofereix.

Els pans d’ordi eren els pans dels pobres, però també eren els primers que es feien per a oferir-los a Déu en acció de gràcies perquè ens dóna aliment. El salari d’una jornada era d’un denari, calien dos-cents dies per guanyar dos-cents denaris Els peixos representen el que s’afegeix al pa en un banquet solemne.

Jesús convida a seure tothom sobre l’herba, és a dir, Jesús convida a participar d’aquest banquet de fraternitat i de victòria sobre la mort amb el mateix Senyor.

Jesús fa els gestos que recorden l’Últim Sopar i que actualitzem en l’Eucaristia. Jesús mateix és el qui ens dóna l’aliment que no caduca (en canvi, l’herba s’asseca).

Jesús convida a recollir el que ha sobrat. Allò que sobra no es pot perdre, perquè l’aliment rebut de Jesús no caduca, no es fa malbé, per això cal recollir-lo. L’Eucaristia representa l’aliment que no caduca i que ens dóna la vida que ve de Déu.

Davant del gest de Jesús, la gent el reconeix com el profeta que havia de venir. Qui és aquest profeta? És el personatge que Déu havia promès a Moisès (Dt 18,15). Però la gent sembla aclamar el profeta que va alliberar el poble de l’esclavatge d’Egipte, i que ara els alliberarà de l’ocupació romana. La gent vol un rei que els protegeixi de l’invasor i els governi amb justícia. Jesús no és aquest rei polític que volen.

Jesús és temptat amb el fet de convertir-se en un personatge amb poder polític i militar. Però Jesús es retira tot sol, sense els deixebles, a la muntanya. La muntanya és el lloc de trobada amb Déu. Jesús va a trobar-se amb el seu Pare, perquè l’animi en la seva entrega generosa i gratuïta per amor.

4. Mirem la nostra vida i acció

Fem com Jesús, és a dir, de retirar-nos per no deixar-nos atrapar pel fum de la fama i trobar-nos amb el Pare? Demanem la força al Pare per a donar per amor tot el que tenim i som?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Reposeu una mica

 

D. 16 de durant l’any B

1. Llegim el text (Mc 6,30-34)

Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica. Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar. Se n’anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Aquest fragment serveix de pròleg de la primera multiplicació dels pans, gest profètic de compassió, d’anticipació del banquet del Regne.

Els apòstols tornen per a referir a Jesús el que han fet i ensenyat, és a dir, compartir amb Jesús l’acció transformadora i evangelitzadora duta a terme.

Els apòstols (els enviats a evangelitzar i transformar persones i realitats) retornen cansats i Jesús els proposa de reposar en un lloc tranquil per refer les forces. Jesús sap acompanyar en el procés de tota acció evangelitzadora i transformadora. L’acció absorbeix tant que ni deixa temps per a menjar. Jesús recorda que no tot és acció, sinó també moment de trobada personal i de valorar el procés fet i gaudir-ne.

Els apòstols, els protagonistes de l’acció, necessiten d’un temps per a trobar-se amb Jesús, estar-s’hi i gaudir-ne. Però sempre n’hi ha que cerquen ser acompanyats, educats des de l’amor desinteressat, des de la compassió.

Jesús es compadeix dels qui van perduts i desorientats, molts segueixen Jesús perquè necessiten d’un autèntic pastor, és a dir, d’un mestre i guia, d’un acompanyant que els orienti en el camí de la felicitat, en el camí de l’amor als altres.

La compassió de Jesús és més que un afecte merament humà. Amb la compassió Jesús expressa l’opció de Déu per la humanitat malmesa i desorientada. L’amor gratuït i desinteressat pel qui no té nom, pel qui no troba ningú que l’acompanyi i l’orienti mou l’acció de Jesús. L’amor educa i transforma les persones.

Jesús és Déu mateix que ensenya el seu poble el camí a seguir, el camí cap a la vida per sempre.

4. Mirem la nostra vida i acció

Al moviment, quan se’m convida a trobar Jesús i explicar-li el que he fet i descobert personalment i com a equip?

En quins moments o situacions cerco Jesús perquè sigui el meu mestre i pastor?

Quan m’identifico amb la compassió de Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Enviament dels Dotze

 

D. 15 de durant l’any B

1.Llegim el text (Mc 6,7-13)

⁷ Llavors Jesús va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes ⁸i els instruïa dient: No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. ⁹Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits. ¹⁰I els deia encara: Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. ¹¹Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells.

¹² Ells se’n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. ¹³Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Jesús envia els Dotze i els confereix poder contra les forces del mal. El text comença amb l’enviament dels Dotze de dos en dos, continua amb dos tipus d’indicacions, unes sobre l’equipament per a la missió i les altres sobre el comportament dels apòstols o enviats, i acaba amb una indicació sobre el resultat de la missió.

Jesús envia els Dotze a anunciar l’Evangeli i a lluitar contra les forces del mal, i ho fa després del seu fracàs al seu poble natal. Ara Jesús compta amb la col·laboració dels Dotze per a continuar la missió rebuda del Pare. Marc destaca que és Jesús qui els envia i ho fa de dos en dos perquè cal ajudar-se i acompanyar-se en la missió.

Les indicacions sobre l’equipament per a l’acció evangelitzadora i transformadora volen destacar la senzillesa i la pobresa dels deixebles enviats, d’aquesta manera queda més palesa la seva confiança en Déu i no tant en les seves forces i mitjans. En altres paraules, els apòstols han de manifestar, amb la senzillesa de la seva vida, una confiança total en Déu. Cal notar que, a diferència de Mt 10,10 i Lc 9,3; 10,4, el bastó i les sandàlies són permesos perquè l’evangelista pot haver tingut present una missió en territoris on això era necessari.

Les indicacions sobre el comportament suposen la llibertat dels qui reben l’Evangeli, és a dir, acollir-lo o refusar-lo. El qui refusa el missatger o l’enviat significa que refusa l’Evangeli, el missatge de salvació rebut; i per tant, trenca la comunió amb el do del Regne ofert, que és una existència de comunió amb Déu i amb els pobres i entre els humans. I per això espolsar-se la terra o la pols de sota els peus és un signe que expressa el trencament amb algú. Els jueus, quan tornaven d’un país pagà, s’espolsaven la pols dels peus per no fer impura la Terra Santa. Per tant, la possibilitat del rebuig ha de ser presa seriosament. Aleshores, el fet d’espolsar-se la terra de les sandàlies pot ser un «testimoni» visible del que significa aquest rebuig, fet amb l’esperança que un canvi de pensament encara és possible.

Els Dotze fan el mateix que Jesús, és a dir, proclamen la conversió i expulsen els dimonis. A més ungeixen amb oli malalts i es guareixen. En el món jueu i grecoromà l’oli era com una mena de remei per a les ferides i que alleugeria el cos del malalt. En aquest relat de Marc, l’oli esdevé un signe de l’ajuda concedida per Déu, destinada al cos malalt. Precisament l’ajut concedit per Déu en les guaricions de malalts i en l’expulsió dels dimonis indica la irrupció del Regne de Déu.

3. Mirem la nostra vida i acció

Jesús compta amb mi com a col·laborar seu en la missió d’anunciar i fer present el Regne. En sóc conscient i com hi col·laboro?

En els moments de refús i desengany experimento la força i el suport de Jesús per a continuar en la missió del Regne?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Un profeta només és menyspreat al seu poble

 

D. 14 de durant l’any B

1. Llegim el text (Mc 6,1-6)

¹Jesús se’n va anar al seu poble, i els seus deixebles el seguiren. ²El dissabte es posà a ensenyar a la sinagoga. Molts, en sentir-lo, se n’estranyaven i deien: D’on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles obrats per les seves mans? ³¿No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí entre nosaltres? I no eren capaços d’acceptar-lo. ⁴Jesús els digué: Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva. ⁵I no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans. ⁶I el sorprenia que no tinguessin fe. Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

L’evangelista Marc parteix del fet que Jesús va anar al seu poble natal i que els seus veïns no l’acolliren com a Messies i Fill de Déu, i ens diu que això va el sorprendre. Un fet inaudit en l’evangeli de Marc. Aquí Marc també coincideix amb el que diu el quart evangeli en el seu pròleg: Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit (Jn 1,11).

L’anada de Jesús i dels deixebles que el segueixen a Natzaret i el seu ensenyament a la sinagoga provoca que el veïnat reaccioni fent-se cinc preguntes sobre la identitat i la missió de Jesús: sobre el seu origen, la seva saviesa, els miracles obrats i dues sobre la seva parentela. Jesús no fa cap miracle a causa de la incredulitat de parents i veïns.

Jesús arriba al seu poble natal quan ja la seva fama el precedeix. Els veïns es pregunten per l’origen del seu ensenyament. Allò que diu i sap li vénen de Déu. Però els seus convilatans no poden admetre-ho, ja que coneixen el seu origen humil, no és més que un obrer de la construcció (l’original grec diu téknon, faber en llatí), és a dir, un obrer que treballava la fusta i la pedra.

La humanitat evident de Jesús fa que els seus convilatans no puguin reconèixer-hi que Déu els visiti. La humanitat de Jesús queda patent pel fet de ser fill de Maria. Marc no esmenta mai Josep. El fet que Marc l’identifiqui com a fill de Maria, indica, d’una banda el seu naixement virginal i de l’altre un possible naixement fora del matrimoni, i per tant, seria una manera d’injuriar-lo o menysprear-lo com a home.

El fet que els quatre germans de Jesús tinguin nom de patriarques suggereix una família religiosa, i si no s’indica el nom de les germanes és perquè ja deuen estar casades. Jesús se sorprèn que no l’acullin com a Fill de Déu que els visita. Els miracles indiquen l’apropament salvador i guaridor de Déu als humans (relat anterior de guarició d’una dona malalta incurable i d’una nena morta).

El fet que veïns i parents s’escandalitzin indica la seva palesa incredulitat. I per això, on es refusa el do de la salvació de Déu ofert en el miracle, s’esdevé impossible de fer-n’hi cap. Perquè Jesús és fidel a la seva missió guareix, però no pot guarir el que no acull la guarició com a signe del regal que Déu li concedeix en Jesús. El miracle no és un gest màgic, Jesús no és un miracler qualsevol. Jesús fa miracles com a expressió de l’amor de Déu, que guareix i salva. El miracle no té cap sentit allà on els humans es tanquen a l’amor de Déu. Per això, tot i el fracàs enmig dels seus, continua amb la seva missió, recorrent viles i pobles i ensenyant-hi.

Marc se serveix d’aquesta visita al seu poble natal per a indicar-nos que Jesús és alhora home i Déu. Així, perquè és humà té germans i germans i és fill d’una dona, i perquè és diví no s’indica que sigui fill del seu pare.