D. 23 de l’any A
(6 setembre 2020)
1.Llegim el text (Mt 18,15-20)
15Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell,
fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà. 16Si no t’escolta, crida’n un o
dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la paraula de dos o tres
testimonis. 17Si
tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera’l un pagà i un publicà. 18En veritat us ho dic: tot allò
que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la
terra quedarà deslligat al cel. 19Encara
en veritat us ho dic: si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d’acord per
a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; 20perquè on n’hi ha dos o tres
de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells.
2. Comprenem el text i contemplem Jesús
Es tracta d’un fragment de
l’anomenat discurs eclesial (Mt 18,1-35). En aquest discurs, s’hi
entreveuen situacions de l’Església d’Antioquia, davant les quals Mateu proposa
un compromís seriós de cada membre, a fi d’edificar una comunitat de germans reconciliats
i perdonats entorn del Crist, el Senyor, que s’identifica amb el més
petit dels germans. Qui no és capaç de perdonar és que no ha descobert el perdó de Déu. Tampoc
no s’ha de covar cap mena de ressentiment entre cristians.
El text és teixit amb dos colors.
Amb el primer (18,15-17), Mateu proposa un estil d’actuar, que, per cinc cops,
repeteix l’estructura de la llei casuística, on se succeeixen la pròtasi,
que descriu el cas, i l’apòdosi, que presenta la solució; i el verb escoltar
hi posa el ritme. El que importa és
l’esforç
d’escoltar-se i parlar-se. Amb el
segon (18,18-20), i amb tres sentències ritmades per la fórmula: Us
ho dic amb tota veritat o us asseguro també (18,18.19), dóna les
raons teològiques de l’estil d’actuar proposat. Les sentències apareixen ben
soldades pel principi d’autoritat: la ratificació al cel de les
decisions preses a la terra; la promesa d’acompliment al cel pel fet d’avenir-se
a la terra; i la motivació: la presència del Senyor en la comunitat
reunida en el seu nom.
Se’ns convida a cercar, costi el
que costi, la unitat eclesial i l’acord amb el germà,
implicant-se en tota mena d’acció encaminada al diàleg i a l’entesa,
abans d’una ruptura definitiva i dolorosa. Aquest estil de diàleg fratern
correspon a la voluntat del Pare, que té cura de retrobar i recuperar els
germans més petits (18,14). Si, malgrat tots els esforços, es fracassa en
aquesta acció pastoral perseverant, el germà que no fa cas, que refusa fer
camí en comú, amb les diferències i els ritmes diversos, entra en la
categoria dels pagans i publicans (pecadors), que no comparteixen
l’estil sinodal dels deixebles, però que encara són estimats per l’amor
misericordiós del Pare del cel.
El fer camí en
comú també suposa decidir i treballar en equip, en consens. Per això, la
pregària basada en la simfonia fraterna (com diu en grec) és més eficaç.
En aquesta òptica sinodal, la fórmula lligar/deslligar, en plural,
significa prendre decisions sinodalment, també en el camp del
discerniment de la voluntat de Déu. Tota la comunitat està implicada en la sinodalitat.
Així, una comunitat reconciliada, i que arrela la pregària en la sinodalitat,
és el lloc de la definitiva presència del Senyor, que s’ha revelat en Jesús de
Natzaret.
3. Pensem-hi
·
Faig l’esforç d’escoltar l’altre i
de dialogar-hi pensi el que pensi?
·
Quina importància dono a fer les
paus i a caminar junts?
·
Com m’ho faig per caminar juntament
amb d’altres,?
