Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Després els proposà aquesta altra paràbola

D. 16 durant l’any A 

(19 juliol 2020)

1. Llegim el text (Mt 13,24-43)

²⁴Després els proposà aquesta altra paràbola: —Amb el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp; ²⁵però, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se’n va anar. ²⁶Quan els brins van créixer i es va formar l’espiga, aparegué també el jull. ²⁷Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: »—Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D’on ha sortit, doncs, el jull? ²⁸»Ell els respongué: »—Això ho ha fet un enemic. »Els mossos li diuen: »—¿Vols que anem a arrencar el jull? ²⁹»Ell els respon: »—No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. ³⁰Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors: “Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i entreu-lo al meu graner.”

³¹Els proposà encara una altra paràbola: —Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: ³² la mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot vénen els ocells del cel a fer niu a les seves branques.

³³Els digué una altra paràbola: —Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona va amagar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar. ³⁴Tot això, Jesús ho digué a la gent en paràboles, i no els deia res sense paràboles. ³⁵Així es va complir allò que havia anunciat el profeta: Obriré els llavis per parlar en paràboles, proclamaré coses amagades des de la creació del món. ³⁶Llavors deixà la gent i se’n va anar a casa. Els deixebles se li acostaren i li digueren: —Explica’ns la paràbola del jull sembrat en el camp.

³⁷Ell els digué:  —El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. ³⁸El camp és el món. La bona llavor són els fills del Regne. El jull són els fills del Maligne. ³⁹L’enemic que ha sembrat el jull és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. ⁴⁰Així com arrenquen el jull i el cremen al foc, així passarà a la fi del món: ⁴¹el Fill de l’home enviarà els seus àngels a arrencar del seu Regne tots els qui fan caure en pecat i els qui obren el mal, ⁴²i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. ⁴³Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare.

»Qui tingui orelles, que escolti.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Tenim tres paràboles: la del jull enmig del blat, la del gra de mostassa i la del llevat dins la pasta, i només la interpretació d’una d’elles: la del jull. L’atenció se centra en la paràbola del jull que és una de les paràboles, juntament amb la del sembrador, oficialment interpretada. Aquí, però, Mateu ha separat la paràbola de la seva interpretació, col·locant-les en dos contextos, en què es pressuposen dos tipus de destinataris: la paràbola és adreçada a la gent, a l’aire lliure, mentre que l’explicació és donada als deixebles a casa (és a dir, al si de la comunitat eclesial). Així, Mateu convida a llegir la paràbola sense barrejar-hi la relectura al·legòrica que ofereix a part.

1) La paràbola del jull. En la tradició rabínica zitzània rep el nom zunîm, que recorda el verb zanâh: prostituir-se. No s’hauria d’excloure que Mateu pensi en la infidelitat d’Israel a Jesús, infidelitat vista com a adulteri, en la línia de la tradició profètica. A la paràbola, hi ha expressats el parer dels interlocutors, que volen arrencar immediatament el jull, i el de Jesús, que manifesta la paciència de Déu i la pròpia consciència que té d’acomplir una missió que no ha d’anticipar en res el judici de Déu. La punta de la paràbola rau precisament en aquest contrast: la impaciència dels oients i la paciència de Déu.

La narració de Mateu, dramatitzada en els dos diàlegs entre els mossos i l’amo, contraposant dues visions diferents, és una composició original sense paral·lel en la tradició sinòptica, i és molt probable que reprengui, amb tocs al·legòrics, una paràbola que en el seu nucli bàsic es remunti a Jesús. En la intenció de Mateu, la paràbola desenvolupa un doble paper: és una severa advertència al judaisme que ha refusat i no acull l’Evangeli, i alhora una exhortació i crida als deixebles perquè continuïn la seva missió sense caure en la temptació del fanatisme integrista i apocalíptic, és a dir, sense precipitar-se a condemnar.

2) Les paràboles del gra de mostassa i del llevat posen en relleu el contrast entre l’inici petit i insignificant i el final excepcionalment impressionant. Volen descriure l’acció de Déu en relació amb la vida i el ministeri de Jesús i conviden a l’esperança. I alhora volen criticar el triomfalisme messiànic i l’expectació d’una manifestació espectacular de Jesús. Déu parteix del que és petit i insignificant. Dues paràboles que mostren el Regne com una realitat en marxa en la qual se’ns proposa d’entrar-hi.

3) La paràbola del jull interpretada ve encapçalada amb el canvi d’escenari: a casa amb els deixebles. La resposta de Jesús a la pregunta dels deixebles queda distribuïda en dues unitats d’estil i to divers: la primera és una mena de petit diccionari al·legòric (13,37-39) i la segona és una presentació, amb imatges i expressions, en part noves, de la sort final dels malvats i dels justos (13,41-43). Ací Mateu convida els deixebles a perseverar en el Regne del Fill, a fi d’entrar com a justos en el Regne resplendent del Pare. L’accent, però, és posat sobre el risc de ser condemnats per la infidelitat a l’Evangeli.

Així doncs, en el temps present, cal mantenir-se fidel, en la vida i en l’acció, a la voluntat del Pare expressada d’una manera definitiva en el seu Fill Jesús. Això és un sa antídot contra tot tipus de fanatisme integrista, contra tota mena d’indiferència davant la radicalitat i novetat de l’Evangeli, i contra el típic pragmatisme pastoral.

3. Pensem-hi

Sóc impacient a arrencar tot allò de negatiu que trobo o descobreixo? Sóc pacient a descobrir l’acció i la presència de Déu en la vida i l’acció pròpies i en la dels altres?

Menyspreo allò petit i insignificant per petit i insignificant? Cerco l’espectacularitat?