Ascensió del Senyor C
(2 juny
2019)
1. Llegim el text (Lc 24,46-53)
46Jesús digué als
seus deixebles: Així ho diu l’Escriptura:
El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d’entre els morts, 47i cal predicar en nom d’ell a tots els
pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. 48Vosaltres en sou testimonis. 49I jo faré venir damunt vostre aquell que el
meu Pare ha promès. Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la
força que us vindrà de dalt. 50Després se’ls endugué fora, fins
a prop de Betània i, alçant les mans, els va beneir. 51I mentre els
beneïa, es va separar d’ells i fou endut cap al cel. 52Ells el van
adorar. Després se’n tornaren a Jerusalem plens d’una gran alegria. 53I
contínuament eren al temple beneint Déu.
2. Comprenem el
text i contemplem Jesús
D’entrada, pot sorprendre que Lluc narri de
diferent manera la mateixa escena: l’ascensió de Jesús al cel. En efecte, a
Fets 1,1-11 apareixen un núvol i dos homes vestits de blanc que
no apareixen al relat de l’evangeli, on Jesús s’acomiada amb una solemne
benedicció. Per tant, Lluc no narra l’ascensió de Jesús com si expliqués un fet
externament visible, sinó com un esdeveniment que assenyala la Pasqua com
l’inici de la missió de l’Església en el món.
La primera escena del relat (Lc 24,46-49) recorda
el marc de l’assemblea eucarística, on Jesús anuncia la recepció de la força de
l’Esperit (do del Pare per a la missió) per a dur la Paraula a tots els pobles
i ser testimonis de la presència del Regne. La reunió és a la ciutat de
Jerusalem, des d’on partirà la missió i s’iniciarà la interpretació de l’esdeveniment
pasqual a llum de l’Escriptura.
L’escena segona lucana (Lc 24,50-53), inspirada en
la benedicció final del gran sacerdot (Sir 50,20), no s’esdevé en el temple,
sinó fora de la ciutat, a prop de Betània (Lc 24,50). Lluc suggereix que
la Pasqua inaugura el temps de la presència del Senyor fora del temple; ara el
Senyor es fa present en la seva missió, que continua des de l’Església. Ara i
ací, l’Església no s’ha de recloure, ha d’anar sempre més lluny. Aquest és el
sentit teològic de la narració lucana de l’ascensió de Jesús al cel.
Lluc, però, no s’ha inventat cap fet, ha representat
l’última aparició de Jesús ressuscitat com si fos un rapte, és a dir, Jesús
és endut cap al Pare (Lc 9,51). Així doncs l’ascensió de Jesús al cel narra
l’experiència de l’última aparició de Jesús ressuscitat als deixebles.
Jesús apareix com el gran sacerdot que acaba la
benedicció sobre el poble que Zacaries no havia pogut fer (Lc 1,8-22). Amb la
presència de Jesús ressuscitat i amb el do de l’Esperit, l’Església
continua la missió d’Israel enmig de les nacions, i fins als límits més
llunyans de la terra. Lluc s’inspira en Sir 50,20-24. El gran sacerdot alça
les mans sobre el poble reunit i el beneeix, i el poble es prosterna davant la
presència del Senyor (és pronunciat el seu nom). Ara, els deixebles reconeixen
la presència del Senyor ressuscitat amb ells i per a la missió; i, com els
pastors (Lc 2,17-20), han de testimoniar la descoberta del Senyor Jesús, ara
des de la llum de la Pasqua. La benedicció sacerdotal concedeix l’alegria i la
pau (Sir 50,23), per això els deixebles se’n tornen a Jerusalem plens d’una
alegria immensa.
3. Pensem-hi
- Sóc testimoni del que he rebut de l’Església?
- Descobreixo la presència de Jesús en la vida i en l’Escriptura?
- La força que em dóna trobar-me amb Jesús ressuscitat m’omple d’alegria?
