Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Un sembrador va sortir a sembrar

 

D. 15 de durant l’any A 

(12 juliol 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 13,1-23)

¹Aquell dia, Jesús va sortir de la casa i es va asseure vora el llac. ² Es reuní tanta gent entorn d’ell, que va haver de pujar en una barca i s’hi assegué. La gent es quedà vora l’aigua. ³Ell els va parlar llargament en paràboles. Deia:

—Un sembrador va sortir a sembrar. ⁴Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. ⁵Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; ⁶però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, perquè no tenien arrels. ⁷ Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren. ⁸Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u.

⁹»Qui tingui orelles, que escolti.

¹⁰Els deixebles s’acostaren i li van preguntar:

—Per què els parles en paràboles?

¹¹Ell els respongué:

—A vosaltres, us és donat de conèixer els misteris del Regne del cel, però no a ells. ¹²Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda. ¹³Per això els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. ¹⁴Així es compleix en ells aquella profecia d’Isaïes que diu: »Escoltareu, però no comprendreu; mirareu, però no hi veureu. ¹⁵S’ha fet insensible, el cor d’aquest poble, s’han tapat les orelles, han tancat els ulls, no fos cas que els seus ulls hi veiessin, les seves orelles hi sentissin, el seu cor comprengués i es convertissin. I jo els guariria! ¹⁶»Feliços, en canvi, els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten! ¹⁷En veritat us dic que molts profetes i justos van desitjar veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.

¹⁸»Per tant, escolteu ara, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador. ¹⁹A tot aquell qui escolta la paraula del Regne però no la comprèn, ve el Maligne i li pren la llavor sembrada en el seu cor. Aquest és el de la llavor sembrada arran del camí. ²⁰El de la llavor sembrada en un terreny rocós és el qui escolta la paraula i de seguida la rep amb alegria, ²¹però no té arrels dintre d’ell, és inconstant: tan bon punt la paraula li porta tribulacions o persecucions, sucumbeix tot seguit. ²²El de la llavor sembrada enmig dels cards és el qui escolta la paraula, però les preocupacions d’aquest món i la seducció de les riqueses arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. ²³El de la llavor sembrada en terra bona és el qui escolta la paraula i la comprèn; aquest dóna fruit, i arriba al cent, al seixanta o al trenta per u.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

S’inicia l’anomenat Discurs en paràboles. Els destinataris són, d’una banda, la gent, i de l’altra els deixebles. Allò que separa ambdós grups és escoltar i entendre la paraula del Regne (Mt 13,19.23.51), i així conèixer els secrets del Regne (Mt 13,11).

El text comprèn: (1) la introducció a tot el discurs (Mt 13,1-3a), que mostra Jesús, que ha sortir de la casa de Pere (Mt 8,14), assegut, com a mestre, dalt d’una barca i vora el llac; (2) la paràbola del sembrador (Mt 13,3b-9), on destaca tant el resultat obtingut per la llavor caiguda sobre terrenys diferents, com l’acció del sembrador; (3) el motiu del discurs en paràboles (Mt 13,10-17), que parteix del fet que els deixebles s’acosten a Jesús (és una manera de reconèixer que és el Senyor) a fi de preguntar-li perquè parla en paràboles a la gent; (4) la relectura de la paràbola del sembrador (Mt 13,18-23). En aquest quadre, es distingeix el nivell de Jesús i el de Mateu. En un primer moment, Jesús respon a la visió depriment dels seus oients, que constaten que tots els esforços de la seva predicació i acció acaben en fracàs, amb una certesa: el que Déu ha encetat segur que, contra tota esperança, reeixirà.

La paràbola del sembrador s’inspira en la imatge bíblica que connota l’acció eficaç de Déu, que infon esperança en una situació de crisi. El sembrador ha sortit a escampar la llavor sense preocupar-se d’escollir-ne el terreny: així és com actua lliurement Déu. El missatge d’esperança, davant del fracàs del ministeri de Jesús, és suggerit pel contrast entre els tres primers quadres i l’últim: el no acolliment constatat i l’acolliment assegurat. Així doncs, cal notar la diversa reacció que troba la paraula i acció de Jesús, només els petits (cf. Mt 11,25-26), els pobres i els pecadors, l’acullen amb fe i alegria.

Mateu rellegeix aquesta paràbola des de la seva experiència eclesial. Ara i ací es tracta d’infondre confiança en els qui continuen l’obra de Jesús, malgrat les diverses reaccions. Mateu recorda que l’acció lliure del sembrador d’escampar arreu la llavor, s’arrela en l’acció lliure de Déu (per tant, l’èxit està assegurat) i en la seva elecció dels petits, perquè continuïn la missió de Jesús.

El doble nivell interpretatiu també es veu en la invitació conclusiva a escoltar la predicació del Regne. Jesús afirma l’èxit de la missió, perquè aquesta és la voluntat del Pare. Mateu exhorta a donar fruit, acollint la paraula i l’acció de Jesús, fent la voluntat del Pare. I per a Mateu, la continuació fidel i perseverant de la missió de Jesús implica superar les crisis característiques d’una comunitat, que viu en un medi hostil i que està formada per benestants, als qual cal treure la son de les orelles.

 

3. Pensem-hi

·       Acullo la Paraula de Déu en la meva vida i acció? Em deixo interpel·lar o transformar per ella?

·       Confio en la presència i l’acció de Déu en la meva vida i acció?

·       Tot i la situació present, mantinc l’esperança en la construcció del Regne?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar

 

D. 14 durant l’any A 

(5 juliol 2026)

1. Llegim el text (Mt 11,25-30)

²⁵En aquell temps, Jesús digué: T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. ²⁶Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho. ²⁷El meu Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar. ²⁸Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. ²⁹Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que soc mansuet i humil de cor, i la vostra ànima trobarà repòs,  ³⁰perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Som davant d’una reflexió cristiana (recollida també a Lc 10,21-22, però sense els tres últims versets: la invitació als cansats i afeixugats i la promesa de repòs) sobre unes paraules que remuntarien fins al mateix Jesús de Natzaret, el qual es presenta en la seva relació amb Déu com el Fill i en relació amb els deixebles com a mestre.

Jesús s’adreça al Pare, el Senyor de l’univers, i als seus interlocutors, que són finalment identificats com els qui esteu cansats i afeixugats. En aquesta benedicció de Jesús, hi tenim tres moments caracteritzats per les diverses formes verbals o pels continguts temàtics: el primer, pel verb beneir, en forma de pregària al Pare, amb doble motivació: perquè heu revelat... i heu amagat...; el segon, pels verbs entregar (posar a les mans) i conèixer; i el tercer, pels tres verbs en imperatiu: veniu, accepteu i feu-vos deixebles meus, als quals són associats dues proposicions en futur: us faré reposar i trobareu el repòs, i una motivació final: el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera.

L’accent de la benedicció de Jesús al Pare recau sobre els seus destinataris: els senzills o petits, descartant els savis i els entesos. Els petits són els marginats i sobrants de la societat. L’objecte de la revelació feta als petits és la comprensió de les obres del Messies davant la incomprensió i el refús d’aquesta generació (Mt 11,2.19) i de les poblacions galilees (Mt 11,20-24). L’elecció gratuïta dels petits és justificada pel fet que l’únic mediador històric d’aquesta revelació és el Fill que es manifesta als pobres i als desheretats de tota mena.

Qui són els petits o senzills? Segons la tradició bíblica, són els pobres, els qui reben la nova del Regne (Mt 11,5; Is 61,1), i són els destinataris de la felicitat del Regne (Mt 5,3); ací els petits s’oposen als savis i entesos, que, en la tradició profètica, s’oposen als humils i pobres (Is 29,14.19). En la perspectiva de Mateu, el text assumeix un to polèmic antifariseu: els petits són els deixebles, oposats als escribes (savis) i fariseus (entesos). Aquesta doble interpretació s’empelta en la de Jesús, que reconeix l’acció salvadora i gratuïta del Pare en la doble reacció enfront del seu missatge i de la seva persona: el joiós acolliment pels pobres i desheretats, pecadors, malalts, ignorants, marginats i sobrants i l’obstinat refús dels responsables qualificats pel «saber» i l’«experiència» religiosa.

El jou que ofereix Jesús no és pas un sistema legal a interpretar i practicar segons els escribes i fariseus, sinó el seguiment d’una persona i d’un missatge: el Fill que manifesta i realitza plenament i definitivament la voluntat del Pare, que atorga la felicitat (cf. Sir 6,24-30). El que és suau i lleuger és ser deixeble de Jesús, és a dir, ser-li fidel i lleial. A més, el jou el portem amb Jesús (el nostre Cap) i amb l’Església (el Cos de Crist).

3. Pensem-hi. M’és suau i lleuger ser deixeble de Jesús? Per què?

Permeto, com els senzills i els petits, que Déu sigui Déu en la meva vida i acció?

En la pregària dono gràcies al Pare perquè em fa reposar en el seu Fill Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: I tothom qui doni un got d’aigua fresca a un d’aquests petits només perquè és deixeble meu, en veritat us dic que no quedarà sense recompensa

 

D. 13 de durant l’any A 

(28 juny 2026)

 

1. Llegim el text (Mt 10,37-42)

³⁷»Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi. ³⁸Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. ³⁹Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l’haurà perduda per causa meva, la trobarà.

⁴⁰»Qui us acull a vosaltres, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat. ⁴¹Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes. Qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos. ⁴²I tothom qui doni un got d’aigua fresca a un d’aquests petits només perquè és deixeble meu, en veritat us dic que no quedarà sense recompensa.

2. Comprenem el text

Hem arribat a la fi de les instruccions als deixebles sobre la missió. S’hi distingeixen dues perícopes: unes disposicions als deixebles sobre la radicalitat del seguiment (10,37-39), i la instrucció als missioners sobre l’acolliment (10,40-42).

En la primera perícopa, s’usa el vocabulari afectiu de la relació filial, a fi de destacar l’opció prioritària i fonamental de fidelitat a Jesucrist: Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Opció segellada amb la invitació a prendre la creu pel seguiment, i amplificada per dues sentències perfectament simètriques i basades sobre l’antítesi: trobar/perdre la vida. El fet de prendre la creu reclama la lògica de la mort i resurrecció.

En la segona, el tema missioner és subratllat per l’acció d’acollir. En aquesta instrucció sobre l’acolliment, hi surt la llista dels enviats que representen Jesús (el fan present): el profeta, el just i els petits. El qui practica l’acolliment solidari i generós envers els enviats se li promet una recompensa corresponent. A la sentència final, quan fa referència als petits, l’anunci de la recompensa és introduït per l’afirmació solemne, la tercera de tot el discurs de missió: Us ho dic amb tota veritat.

Ser deixeble de Crist no passa per mitjà del clan familiar, ni és hereditari; és una opció personal que pot posar en crisi inclús els lligams familiars més sagrats (entre pares i fills). Seguir Jesús implica tenir Déu com a absolut de la pròpia existència.

La breu instrucció de Mateu sobre l’acolliment s’arrela en el fet que també Jesús és enviat (9,35; 11,1); també suposa l’existència de diversos serveis i responsabilitats en l’Església local, des d’on escriu Mateu. Els anells d’aquesta cadena de solidaritat fraterna, que són expressió de l’adhesió a Jesús, parteixen dels petits, fins a arribar, a través de les diverses responsabilitats comunitàries, al Pare que és a l’origen de la missió històrica de Jesús, i que, per mitjà de Jesús, sosté la missió o acció evangelitzadora dels deixebles.

3. Pensem-hi

·       Em sento enviat per Jesús a testimoniar l’Evangeli?

·       Fins a quin punt arriba la meva adhesió a Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells

D. 12 de durant l’any A 

(21 juny 2026)

1. Llegim el text (Mt 10,26-33)

²⁶»Per tant, no tingueu por de tots ells [els qui us persegueixen], perquè no hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber. ²⁷Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d’orella, pregoneu-ho des dels terrats. ²⁸I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l’ànima i el cos es consumeixin a l’infern. ²⁹¿No es venen dos ocells per una moneda? Doncs bé, ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. ³⁰I pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats. ³¹Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells. ³²»A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel. ³³Però al qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare del cel.

2. Comprenem el text

El text se situa al si de l’anomenat discurs de missió. El motiu de la missió és dir a plena llum i des dels terrats el que s’ha rebut del mateix Jesús.

Mateu recorda que, així com Jesús va ser perseguit, els seus deixebles també ho poden ser. I tal com el llaç de la mort va lligar Jesús per un moment, ara també pot atrapar els seus deixebles, però tampoc no ho farà definitivament, perquè el Pare en té cura.

Les dues coordenades que orienten la missió del deixeble són la fe radical en Déu, el Pare, i la solidaritat radicada en l’entrega de Crist fins al final. Arrelats i fonamentats en aquests dos pilars, els deixebles han de ser lliures davant les dificultats i superar-les sense por a deixar-hi la pell. La fe radical en Déu, el nostre Pare, garanteix la victòria sobre el mal i la mort, però no allibera de la mort històrica. Déu Pare té una especial cura dels deixebles del seu Fill.

Testimoniar l’Evangeli en situacions límit i conflictives significa reconèixer Jesús davant els humans. El deixeble ha d’optar per Jesús o deixar d’optar-hi. Si hi opta, és reconegut per Jesús com un dels seus; però si no hi opta, Jesús no el reconeix. Aquest apunt de l’evangelista és un toc d’alerta per als cristians que han perdut la il·lusió i la valentia de ser testimonis de Jesucrist allà on viuen i actuen. Hi ha un deixeble, Pere, que va ser el primer en negar-lo, però se’n va penedir i en va donar testimoni fins a la mort.

Jesús diu als porucs que no hi ha res de fatal en la vida. Déu Pare està al nostre costat sempre, també en els moments durs i sense sortida. La fe dona la força per a vèncer la por. Pots fallar, però te’n pots penedir i Déu, que sempre et cuida, t’atorgarà la valentia per donar testimoni de l’Evangeli.

3. Pensem-hi

Soc testimoni de l’Evangeli? Crec que Déu em cuida i m’acompanya per ser-ho?

La fe i l’escalf de Déu Pare em sostenen en la missió i en el meu testimoniatge?

He perdut la il·lusió i la valentia de testimoniar l’Evangeli?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï segadors als seus sembrats

 

D. 11 de durant l’any A 

(14 de juny 2026)

 

1. Llegim el text (Mateu 9,36-10,8)

9 ³⁶ En veure les multituds, se’n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor. ³⁷ Llavors diu als seus deixebles: —La collita és abundant, però els segadors són pocs. ³⁸ Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï segadors als seus sembrats.

10 ¹ Jesús va cridar els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir malalties i xacres de tota mena. ² Els noms dels dotze apòstols són aquests: primer, Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà; ³ Felip i Bartomeu; Tomàs i Mateu, el publicà; Jaume, fill d’Alfeu, i Tadeu; ⁴ Simó el Zelós i Judes l’Iscariot, el qui el va trair. ⁵ Aquests dotze, Jesús els va enviar amb aquestes instruccions: —No us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana. ⁶ Aneu més aviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel. ⁷ Pel camí prediqueu dient: “El Regne del cel és a prop.” ⁸ Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis. De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc.

 

2. Comprenem el text i contemplem l’acció de Jesús

Durant tres diumenges llegirem una àmplia instrucció adreçada als Dotze deixebles de Jesús (Mt 9,35-11,1), anomenada discurs de missió. Aquesta instrucció s’arrela en la missió de Jesús (Mt 9,35; 11,1), que és model i origen de la dels Dotze (Mt 10,5) perquè perduri en l’espai-temps (Mt 9,38). Jesús veu l’Església naixent com les ovelles sense pastor; Moisès també veié la comunitat del Senyor com ovelles sense pastor (Nm 27,17) i demana al Senyor que li designi un home que vagi al davant de la comunitat. Així, tal com Josuè pren el relleu de Moisès, ara els Dotze prenen el relleu de Jesús.

Tenim relacionada la imatge del pastor i les ovelles amb la dels segadors i la collita. Així, la relació de Jesús amb la multitud de gent (ovelles i collita) és proposada als Dotze i als seus successors, que són enviats per l'amo dels sembrats. La missió de dur la salvació arreu s’arrela en l’amor compassiu de Jesús (pastor) i en la iniciativa de Déu Pare, que demana la invocació de l’Esperit per part de la comunitat dels deixebles. Els Dotze i successors són associats a la missió de Jesús de convocar els pobles (la multitud) davant la irrupció de la salvació (és el tret escatològic de la missió: la convocació).

Al centre del text, hi ha l’acció de Jesús que crida els seus Dotze deixebles, i els dona el poder de vèncer el mal amb el bé i els envia amb instruccions. Els noms dels Dotze són distribuïts en sis grups binaris (peculiaritat de Mt); d’on destaquen les dues parelles de germans: Simó Pere i Andreu, Jaume i Joan. Són dotze perquè es tracta de restablir el poble d’Israel (representat en la seva totalitat per les Dotze tribus). Els destinataris són les ovelles perdudes del poble d’Israel; no pas els pagans ni els samaritans. Déu Pare ha enviat el seu Fill Jesús a Israel (Mt 15,24), perquè la seva salvació arribi a tots els pobles de la terra, un cop Israel haurà rebutjat Jesús (cf. Mt 8,11-12; 22,8-10). Els Dotze són enviats a Israel en continuïtat amb la missió de Jesús de restablir l’únic poble de Déu. El refús d’Israel obrirà la missió als altres pobles, per això els Onze deixebles són convocats a Galilea (Mt 28,16), cruïlla de pobles.

El programa missioner dels Dotze és calcat del de Jesús, amb dos moments: l’anunci del Regne (Mt 10,7) i l’acompliment dels signes messiànics (Mt 10,8). L’anunci és connectat amb el de Jesús (Mt 4,7) i amb el de Joan Baptista (Mt 3,2).

Presentats destinataris i programa, ve definit l’estil de la missió (Mt 10,8-10) amb una idea programàtica que acaba el text d’avui: No heu pagat res per rebre aquest poder; doneu-ho també sense pagar. Aquesta gratuïtat és el distintiu que expressa la plena llibertat de l’obra dels missioners i dels testimonis del Regne.

 

3. Pensem-hi

·       Sento la crida del Senyor a lluitar contra tota mena de mal i fer-ho sense esperar res a canvi?

·       Prego perquè el Senyor enviï més pastors perquè guiïn la seva Església?

·       Prego perquè també hi hagi segadors que recullin els bons fruits de l’acció evangelitzadora i així sigui glorificat el nostre Pare del cel?